Tretzena sessió

—Un somni de la meva infància, doctor. Aleshores va fer-me molta impressió i anit, sobtadament, emergí de nou. Per això us l’he guardat, i me l’he guardat. El situo, potser erròniament, cap als nou anys… Em trobava en un barri que no coneixia, de nit o fosquejant, ja. Tot el somni es desenrotlla en un ambient obscur… Al costat de les cases del carrer, si se’n podia dir carrer, perquè era més aviat una aglomeració informe, i una mica retirada dels edificis propers, hi havia una gran barraca de fira amb les portes obertes; en realitat no eren portes, una mena de draps o cortines. Des de fora es podia veure vagament la sala en la penombra i un escenari no gaire més il·luminat en el qual es movien unes figures. Hi havia una taquilla i un gran rètol que deia: «Espectacle del crim». Vaig tenir ganes de contemplar-lo, vaig pagar la meva entrada i em donaren un número, el del seient que em corresponia. Dins, contra el que havia esperat…, temia que no em deixarien entrar…, només hi havia criatures i unes quantes persones velles. La mateixa portera, que també feia d’acomodadora, era una dona d’edat molt avançada. Va dur-me al meu lloc, però s’esqueia en una part de la sala des de la qual l’espectacle resultava invisible, ja que un entrant de la paret em privava de veure l’escenari. Vaig protestar, perquè hi havia altres cadires buides cap al mig, però ella va desinteressar-se’n amb un arronsament d’espatlles, per la qual cosa vaig tornar fora, a la taquilla, amb la intenció que em canviessin el número de l’entrada. Va presentar-se un home i tots tres, ell, la taquillera i jo, vam tenir una petita discussió, molt confusa i que devia acabar-se donant-me un altre número, extrem que no recordo bé… Em trobo tot seguit de nou dins la sala, però ara l’escenari era encara més fosc que de primer i pràcticament només es distingien unes ombres que anaven d’una banda a l’altra amb tot de gestos absurds. Per això devia decidir-me, i ara sense tornar a la taquilla, a atansar-m’hi més. Però m’hi vaig atansar tant que tot d’una vaig trobar-me entre els personatges de la farsa, o el que fos. Més: jo era un personatge de la farsa, perquè participava en l’acció que avançava sense solta ni volta, duta a cap per tot de figures ridícules o horribles, gairebé totes relativament velles. La cosa era tan ximpleta que recordo haver pensat: no és estrany que l’espectacle tingui lloc a les fosques… I aleshores em vaig despertar. Naturalment, tot això és una elaboració posterior que potser oblida alguns elements i probablement n’introdueix d’altres que no existiren… No hi fa res, sembla prou clar perquè hi pugui veure un reflex de les meves preocupacions d’aleshores. Se’m deixava al marge. Se m’havia donat entrada en aquest món, però em tocà, capritxosament o per mala voluntat d’algú, un lloc tan desavantatjós que tant hauria estat que em quedés fora. L’entrada me l’havia servida la taquillera, la qual identifico amb la meva madrastra, mentre que l’home que després participà en la discussió devia ser el meu pare. Devia convèncer-la de canviar la meva entrada per una altra de millor, però a la pràctica això no servia de gran cosa. Hi havia consentit a repèl i probablement només després d’haver-se assegurat que la penombra de dins s’havia espesseït prou perquè no em fos possible de distingir res amb claredat. M’excloïa de nou. I jo no m’hi resignava. Passant per damunt de la seva voluntat, m’atansava a l’escenari. Feia més, decidia abandonar aquell món de criatures i de vells per entrar a formar part de l’espectacle com a actor, no com a espectador. Volia viure, participar en la vida, cosa que se m’impedia, en part perquè ella, la madrastra, em tenia massa lligat, i en part perquè encara era un infant. És natural que els espectadors fossin tots criatures i vells, gent al marge que encara no han tingut ocasió de començar les seves activitats o ja les han acabades. Perquè aquell espectacle del crim era la vida mateixa. No té res d’estrany que l’acció fos grotesca i sense cap ni peus. Era massa petit encara per a comprendre-la i, d’altra banda, era verament insensata. Però no m’hi sentia totalment… aliè; gosaria dir que era la mena de cosa que havia pressentit, que esperava… Un somni de realització de satisfaccions, oi?

—Reflecteix l’estat de revolta en què vivíeu respecte a la vostra madrastra. Segons pensàveu, ella no sols us provava de participar en la vida, sinó que ni us permetia de contemplar-la. La privació de participar devia consistir en els càstigs que us valien les vostres malifetes, desobediències i desaplicacions. Perquè això era la vida per a vós en aquell moment.

—Sí. I tot la contrariava. Però no queda tan clar en què podia consistir aquest privar-me de contemplar-la.

—Tot allò que us amagaven, la vida del sexe entre altres coses. Potser podria trobar-se alguna confirmació en les figures de l’escenari o en alguna de les seves accions.

—Hi havia dones i homes despullats… Sí, dues parelles. És a dir, no sé si eren parelles; quatre persones, però dues d’elles no tenien genitals; eren com les estàtues que de vegades havia vist en llibres, a Montjuïc…, només que l’indret on haurien hagut de tenir aquests genitals no quedava net, llis, sinó una mica boirós, com dissimulat.

—És clar. Ignoràveu com eren exactament fets els genitals de la dona i per això no us els podíeu representar. Formaven part del món amagat i que en certa manera ja us preocupava, us tornava a preocupar després d’un període de desinterès subsegüent a la primera infància. Potser teníeu més de nou anys, deu o onze…

—Potser. Hi havia nois d’aquesta edat entre els espectadors. I també de més petits, però no de més grans… De tota manera, el meu objectiu no queda doncs assolit en el somni. Aconseguia, sí, un lloc més avantatjós que immediatament deixava de ser-ho a causa de la penombra creixent; pujava a l’escenari, però els sexes de les dones eren velats…

—El factor sexual, de curiositat sexual, només juga una part, en aquest somni, i una part gairebé negligible al costat del restant. És la vida en la seva totalitat…, fins a cert punt es troba en línia amb el somni que vau contar-me sessions enrera. És més immatur, si em permeteu l’expressió. Jo crec que, al contrari del que dieu, assoliu el vostre objectiu: participar, integrar-vos a la vida que discorre al vostre entorn. Que us fossin donades totes les satisfaccions i un coneixement suficient de tots els aspectes de l’existència ja només depenia del temps, de la llargada, de la duració de l’espectacle. Situat entre els personatges, un més entre ells, acabaríeu també per descobrir allò velat i difús. El somni reflecteix en primer lloc la vostra voluntat de passar per sobre de les ordres, implícites o explícites, de la vostra madrastra, de prescindir d’allò que volia o no volia per a vós. A la vida real va ser la vostra decisió de seguir estudiant, de fer una carrera i, en darrer terme, d’escollir la psicoanàlisi. El contingut latent és aquí d’una gran transparència a través del contingut manifest, el desplaçament és mínim, no existia, ni hi havia motiu perquè existís, una censura massa forta…

—No he estat un noi particularment inhibit; a desgrat de tot, devia haver-hi en mi una tossuderia pagesa que no tolerava que se’m doblegués… Obeïa sempre a desgana, un mínim. Com tots els nois, si voleu, però el fet que les ordres i prohibicions emanessin de la meva madrastra, una estranya en definitiva, i no del meu pare, que només la secundava, o de la meva mare, que era morta, em privà de la formació d’un super ego exigent que reflectís les normes morals i socials d’ells dos. El sentiment de culpabilitat, doncs, no podia ser gaire acusat. Tot el meu capteniment posterior ho demostra, com el capteniment de la Neus demostra el contrari. En ella va haver-hi, n’estic raonablement segur, un procés d’introspecció que l’ha menada on l’ha menada, finalment a una restricció de l’ego que…

—Com podeu dir-ho?

—No hi trobo cap més explicació. Ahir… És clar, vós no sabeu que vaig veure l’Ellen i que s’ha donat molta manya a dur a terme aquells projectes insensats de què us vaig parlar. Amb resultats… N’hi havia d’haver, d’una manera o altra. L’amic d’ella acceptà d’intentar de seduir-la. És tan ximple com nosaltres, però ja m’ho podia pensar… Abans-d’ahir al vespre, poques hores després de la nostra acostumada sessió, en la qual tant vaig parlar d’amor, va trobar-la sola al pis i començà a treballar-la. Tot anava molt bé, segons ell va contar a l’Ellen; la meva germana semblava haver entrat en el seu joc; afalagada com havíem volgut suposar, va permetre que se li insinués, però cap al final… Diu que era com si ella no s’hagués fet càrrec dels seus propòsits, que va reaccionar com si algú l’hagués enganyada. Algú que ofrena una cosa i després et surt amb una altra. Va tractar-lo de porc, cridà que tots els homes volien el mateix, que li feien fàstic… Pràcticament va expulsar-lo del pis i ells dos, l’Ellen i el seu amic, fins i tot s’han picat perquè el xicot pretén que la noia va voler-li fer fer el ridícul, exposar-lo a un escàndol… En realitat, la Neus es veu que es va posar histèrica, va sortir a la porta insultant-lo quan ell s’esmunyia escales avall i d’algun pis van abocar-se caps per les finestres del celobert a veure què passava. Devia ser tot un espectacle. Però després ella es confià o mig confià a la seva amiga. En entrar al pis va trobar-la ja més tranquil·la, però plorava, i entre sanglots va contar-li l’esdevingut…, que el seu amic era un poca-vergonya, que no se’n fiés, que la volia obrir… A l’Ellen va cridar-li l’atenció que s’expressés d’aquella manera. «Obrir?», va preguntar-li. «Sí, ja saps…». «Però tu ja ho ets, d’oberta, Neus: ets casada!». I ella contestà: «Em feia mal…». «Qui, el teu marit?». I ella assentí. «Però només devia ser la primera vegada, les primeres vegades…». Segons l’Ellen, van anar-hi donant voltes molta estona, la Neus va tornar-se a posar a plorar, i a la fi confessà que mai no havia arribat a cohabitar amb el seu marit. No anàvem tan equivocats, doncs… De primer sembla que ja no ho volia fer, que la nit de noces se li negà, perquè no calia… No sé quin valor podem donar a aquest «no calia»… Ja ho veureu vós, doctor, perquè confio que vulgui sotmetre’s a una anàlisi. L’Ellen va dir-li que estava malalta, però que aquestes coses les sanaven els psicoanalistes, que ja ho devia saber atès que jo, el seu germà, ho era. Li fa vergonya, és clar, però ella creu que si jo insisteixo, després de tot el que van parlar, és més que probable que m’obeeixi. Us la faré venir, si puc l’aniré a veure avui mateix… Va ser una cosa molt penosa pel que comprenc, la noia va haver d’anar-li traient la veritat amb fòrceps, un detall ara, un detall després, tot entre crisis de llàgrimes i d’indignació… Us ho contaré com m’ho ha contat l’Ellen; no sé si deu haver estat gaire fidel, però; si la Neus ve, sempre us pot ser útil la versió d’aquell moment, podreu comparar amb el que us digui durant les primeres sessions, quan serà de mala fe… Ella ja sabia, és clar, que els matrimonis feien això, però es pensava que en Pere era diferent, per això l’estimava, diu que mai no es va excedir amb ella, només es van besar unes quantes vegades, i ella creia que la volia… doncs simplement perquè la volia, perquè estaven enamorats i se sentien bé l’un amb l’altre… Les seves exigències de la nit de noces van sobtar-la… Deu ser més pobre noi que no em pensava, en Pere; ara ja no se li acudeix a ningú, que una noia ha de passar per aquesta mena de prova sense preparació de cap mena, com no siguin els pocs coneixements teòrics que hagi pogut anar recollint una mica per aquí i una mica per allà. De la virginitat a la violació, podríem dir. Si jo ho hagués sabut… És clar que hauria estat molt delicat, un germà no es presenta al promès de la seva germana per a dir-li: «Mira, noi, l’has de tocar, heu de magrejar una mica, ella és verge, no ha tingut cap experiència…». En fi, ella s’hi va negar i ell va enfadar-se, es discutiren, però a la nit, que devia passar en blanc, va tenir ocasió de reflexionar, perquè l’endemà es mostrà com de costum, afable, falaguer, més i tot… Van parlar del que havia passat, ell s’explicà, ella també… Tornava a ser el seu Pere, es féu mig consentidora… I a la nit va repetir-se el mateix episodi. Va tardar tres dies a poder arribar-li al damunt. La mateixa Ellen estava tota confusa quan m’ho explicava, i un moment va dir: «Si no fossis metge, em penso que no t’ho explicaria pas; no n’hi ha prou amb ser germà…». Va deixar que li arribés damunt, doncs, però quan començava a penetrar-la ella es posà a xisclar que li feia mal, que no volia… Aleshores ell digué: però bé t’he d’obrir, nena… No s’ho va deixar fer. Ell es mostrà maldestre, dut per la seva excitació. Intentà de forçar-la, inútilment, no cal dir-ho, perquè un home sol no viola una dona si ella no ho vol. I per acabar d’arranjar-ho tot… Potser volia donar-li una lliçó, potser no es podia aguantar més. En un mot: va acudir a les seves mans. Ella va agafar un fàstic immens… mai no havia vist una ejaculació, i en Pere va projectar-li cap al ventre… No comprenc, després de tot això, com encara van poder viure uns mesos junts, ni perquè ell voldria que tornés a casa seva… Tot plegat és una cosa sòrdida. «I tant que me l’estimo!», diu que va exclamar ella al final… L’Eugènia solia criticar els costums amorosos de la gent. És un dir. Ella es devia creure fer una obra saludable. Era, és intolerant amb les flaqueses dels altres. Malparlava de les noies del veïnat si canviaven massa sovint de xicot, i sortien soles amb el promès; va deixar com un drap brut una criada que servia més amunt, i als seus amos perquè no la van treure de casa, quan fou ben clar que s’havia deixat omplir el ventre. Una temporada hi va haver uns amistançats al pis dels Illa, no sé com devia saber que no eren casats, però tenia bon nas per aquestes coses, i posà en guàrdia la Neus que no s’hi fes quan un dia va veure-la parlant amb la dona, una noia força jove, en realitat. Desaprovava tot allò que s’apartés de la més estricta legalitat, com si ella no hagués començat la seva vida conjugal amb el pare com amistançada d’ell… Ja no se’n recordava, devia tenir interès a oblidar-ho. A la Neus l’advertia contra les amigues indesitjables, com si ella en tingués cap llevat de l’aragonesa que se’n tornà a la seva terra; contra els homes. Una noia com cal no es deixava posar la mà al damunt, no tolerava certes llibertats… En canvi, devia creure que un home tenia el dret d’intentar-les, perquè aquesta moral només s’aplicava a les noies. Nosaltres érem la raça perduda, propensa a l’abús, no ens en podia pervenir cap mal. No que ho digués, però la seva actitud ho donava a entendre, li ho devia confirmar encara aquell període meu d’exhibicionisme, per bé que aquesta moralitat exigent, intolerant, se li accentuà sobretot després, quan la Neus ja començava a ser prou gran per sortir amb algun noi, per dur una vida relativament independent. En aquest sentit no he vist una mare més gelosa que ella de la reputació de la seva filla… Em penso que en el fons li venia com l’anell al dit, tenir una joveneta a casa per desfogar els escrúpols que amb els anys es descobria, probablement una mena de reacció, no massa infreqüent, als desordres de la seva joventut, ja que en la seva qualitat de taxi-girl no és de creure que arribà intacta als braços del meu pare; en devia haver vist de verdes i de madures… Ignoro encara les coses que devia dir-li a soles, les reflexions que devia fer-li quan nosaltres no hi érem i podia parlar més lliurement. I la Neus se n’anava fent això que en diem un castell, el super-ego se li inflava i en ser prou gran o prou madura per a l’amor no va poder acollir-lo com era, i es va veure obligada a compensar-lo d’una manera o altra, amb interessos d’un tipus diguem-ne intel·lectual: la seva afecció, finalment la seva passió, pels idiomes… Suposo que és encertat usar aquell terme que he emprat de primer, el concepte de restricció de l’ego introduït per la filla d’en Freud. No que us vulgui precipitar a cap conclusió abans d’haver-la vista, d’haver-la tractada, si s’avé als meus consells… S’hi ha d’avenir, una cosa o altra ha de fer, no és possible que una noia de vint-i-tres anys faci malbé tota la seva vida, i possiblement la d’una altra persona, perquè algú la crià en un ambient ple de fòbies. No és estrany que sempre estigui nerviosa, que sempre sembli a punt de saltar, que es descobreixi dolences físiques inexistents…

(El doctor: un metre setanta d’alçada, setanta-set quilos de pes).

—La primera notícia la vam tenir per en Pere, que es pensava que havia vingut a casa en deixar el pis del carrer del Segle XX; ella no va telefonar fins després per a dir que estava amb una amiga, i aleshores l’Eugènia la va voler visitar. Però mai no ha explicat què es van dir, la conversa no devia ser gaire cordial. Ni amb el pare tampoc, perquè va tornar preocupat, envellit; i quan jo vaig dir que de moment potser més valia deixar-la sola, assentí. Fos el que fos que hagués passat havia de ser una cosa greu, relativament greu si més no, i si ella ens hagués necessitat ja hauria vingut al pis en lloc d’instal·lar-se a l’àtic on viu. Li fa una mica de nosa tot allò que li recorda la infància i els temps de soltera i si amb mi s’avé més és perquè possiblement al capdavall vam compartir totes les males estones. Compartir-les sense compartir-les, si enteneu què vull dir perquè ella era massa reservada, massa adusta, i jo potser massa distret, massa preocupat per altres coses. Cadascú de nosaltres dos s’evadia de la seva manera, jo fora de casa i ella dins… Divideix i venceràs. Però quina victòria és destruir la vida dels altres, fer-los desgraciats? Hi ha egoismes mal entesos que prefereixen envoltar-se de cares llargues i de tensions en lloc de crear un ambient d’alegria, de convivència fàcil… El mateix passa amb els pobles i els seus tirans que sacrifiquen les satisfaccions de l’existència, les seves i les dels altres, al deliri del poder. Em sembla que és William Newman qui diu que les societats conservadores són frívoles i fútils perquè l’única solució que tenen al problema de l’existència és fer que l’home es quedi quiet. Un dictador no ofereix ni aquest avantatge, perquè no tolera la frivolitat i converteix tota iniciativa en un acte de submissió… L’Eugènia controlant gestos i paraules, afeccions, amb l’excusa que la infància i l’adolescència han de ser guiades i aconsellades, i no resignant-se després a perdre el seu poder pel simple fet que els seus protegits han crescut i s’han convertit en adults… Incapacitat de pactar amb la pròpia existència, de limitar-se, de reconèixer humilment unes fronteres. En termes adlerians tot tindria una explicació fàcil… «Ara estudio alemany», va dir-me la Neus la primera vegada que ens vam veure després de separar-se d’en Pere. S’omplia, segueix omplint-se de paraules, de coneixements, en lloc d’omplir-se de semen, com escauria a la seva edat i a la seva naturalesa… Els animals no són freds, no són frígids, perquè la frigidesa física sembla que no existeix, sempre és determinada per estats anímics. Ho diuen. Però ¿i altres reaccions que tenen la seva repercussió fisiològica, com la por? És un mecanisme de defensa, però el cos només pot tenir mecanismes de defensa biològics. En Rualda, a la Facultat, ja ens ho deia: el dolor és palpable. Aquesta obstinació a creure sempre en la base física, orgànica, que priva de veure que la complexitat converteix la quantitat en qualitat. Sempre el mateix. El malentès inevitable… L’amor, sexe; la malaltia, òrgan. Òrgans, orgies d’òrgans quan estripava cadàvers en somnis i tot feia olor de cèl·lules mortes, de pus… En Pérez-Almagro, doctoral i distant amb la seva bata blanca, i tots nosaltres, amb la bata blanca, doctorals i distants i falsament atents. I els ulls blaus, els ulls foscos, els ulls negres que et sotjaven, esperaven, temorosos… Preguntes limitades que després ampliava tranquil·litzadorament la infermera. Les respostes, és clar, lacòniques, críptiques. El menyspreu per allò que es podreix, és condemnat. I els mots, o els silencis, que encobreixen la ignorància vergonyant, incapaç de declarar el seu nom… Els llibres de comptabilitat al dia i un doll de monedes greixoses que rajava de la carn moridora, aquesta carn que cultivem amb tant d’anhel, amb tant d’afany… Cal creure en l’home, cal voler creure en l’home i en un futur sense homes com som avui. Chardin, que el millora, pressent la seva superació, aboleix la matèria, el gran enemic en forma de mans, de cames, de sexes que es traven, d’àtoms que han format molècules que Han format cèl·lules que han format òrgans i animals després de passar pel miracle… Mossèn Llonza, o com fos, amb els seus miracles i un purgatori que l’església havia anat a buscar a les butxaques de la seva caritat, de la seva crueltat. Feia un fred que pelava, en la capella freda on cremava el foc del mossèn que volia fer bons cristians i parlava d’amor com qui clava arestes dins la carn adolorida, com qui encén llenya seca a la llar. I nosaltres ens pessigàvem les cuixes en carn de gallina, carn de gallina que elles dues, la Neus i l’Eugènia, plomaven a la cuina per Nadal. Era un gall i ella el comprava viu per celebrar una festa de morts. Cinc rostres morts a l’entorn de la taula on el xampany feia gust de vinassa. «Potser ha quedat una mica dur», deia i ens l’endrapàvem sense més comentaris… La Victòria, sola perquè no té llar i la llar dels altres la reclama, trista i abatuda rumiant una vegada l’any els seus pecats carnals, sense propòsit d’esmena, sense pensaments d’esmena, n’hi ha prou amb que li toquis els pits perquè s’obri famolenca. La luxúria… Desgranàvem els set pecats capitals, els manaments de la llei de Déu, i la pedra de les taules ja ens pesava; hi faltaríem, mentiríem, enganyaríem, fornicaríem, cobejaríem els béns i la muller del pròxim, o ella a nosaltres. Mossèn Llonza o com sigui, passava alegrement per damunt de la seva experiència de confessor, d’espiaparelles confiades que li abrandaven probablement la sang… Algú va esmentar un llibre i es pronuncià un nom, pare Calvet, o Caubet, no sé, i un dia en vaig parlar al vell que guardava les obres polítiques i socials per a l’Eulàlia, però no en tenia cap notícia i s’encuriosí per saber d’on ho havia tret. En Curells, que era nebot de capellà, pretenia haver-lo vist de menut a casa del seu oncle rector de poble, una vegada que va pujar a les golfes, on hi havia una gran caixa plena de papers, entre ells els versos del sacerdot, probablement en net, a dues tintes. Però feia massa anys i no recordava bé les coses que havia llegit. Coit a tergo, tantes avemaries. Un catàleg de pecats, anotat amb la lletra pagesa de l’oncle. Sempre contava coses terribles que es devia inventar, i el llibre del pare Calvet, o Caubet, potser l’escriví ell entre classe i classe, o potser el llibre existeix i no és tan engrescador com deia. Ni ho era la novel·la de Huysman que portà. Però potser per un catòlic catòlic és diferent. Ell pretenia practicar el coitus reservatus i tenir una amiga física a la qual després portà dol perquè acabà per morir-se. Aspirava a entrar a l’església sota pal·li… a fundar un orde nou i mixt, però no abans dels quaranta anys, després de castrar-se a rel d’alguna malaltia incurable… En parlava com un sanador que té notícies de segona mà sobre la causa de les infeccions. La senyora Quiles hi anava, potser encara hi va; un sanador que viu cap al Turó i que va posar-li el peu bé aleshores que va caure en sortir d’un taxi. Abans devia haver caigut sobre un llit. O potser havia caigut precisament d’un llit i no podia dir-ho perquè no era el conjugal… L’Eugènia l’estalviava, perquè li feia confidències. Dic jo. Xiuxiuejaven a l’escala i jo vaig aturar-me al replà, però parlaven massa baix i després ella em va veure. «Què hi fas, aquí?». Però ella escoltava. Quan hi havia raons entre els rellogats de la vídua Illes, vull dir la filla vídua del vell Illes, sortia a la porta o a l’eixida. Hi havia una dona que sempre cridava, una bruixa despentinada, casada amb un recaptador de contribucions que mai no aixecava la veu si no havia begut. «És el defecte més lleig que conec», deia ella, l’Eugènia. Encara sento les recriminacions per la pítima que vaig agafar el dia que acabàrem la carrera i vaig tornar a casa cantant. «Hauries de tenir més seny», em va dir el pare. Vam acabar discutint-nos perquè ella posava cara de fàstics i no n’hi havia per tant, mai no m’havia emborratxat, encara, ni ho he tornat a fer. Vam sopar com uns senyors després d’haver cremat tots els llibres, que més ens hauria valgut vendre, si més no a mi, perquè com de costum no en tenia ni cinc. Va pagar-m’ho en Bonet i l’endemà vaig anar a casa seva a tornar-li els diners; m’havia desfet del rellotge, que vaig pretendre haver perdut quan el pare s’adonà que no el portava. Ell mateix me l’havia comprat havent acabat el batxillerat. L’Eugènia no ho volia, era tan distret que acabaria per oblidar-lo en un racó, com si fos un paraigua. Aquell dia, doncs, triomfà, ni que fos amb sis anys de retard, perquè a la fi les seves previsions havien resultat encertades. Entre això i la borratxera, ens vam fer morros dues setmanes senceres… Més ens en vam fer, o més ens n’havíem fet, perquè això fou abans, quan va posar-se en clar que jo aspirava a una cosa tan insòlita con la psicoanàlisi. Una especialitat ja li venia bé, si voleu, sempre i quan em permetés d’obrir un consultori amb tota rapidesa, però havia de ser una especialitat elegant, distingida, cardiòleg per exemple. Costa de veure quina distinció pot haver-hi en estudiar les malalties del cor si no és compartida pels especialistes dels ossos, de l’aparell respiratori, del que sigui. L’òrgan del sentiment, potser hauria pogut dir en la seva ignorància que els sentiments la majoria de vegades comencen pel ventre o pel cervell… Havia estudiat la carrera contra el seu desig, oposant-me a la seva voluntat, però això no la privava de voler decidir encara una vegada per mi, com si el meu esdevenidor li preocupés, com si jo fos el dipositari de les seves simpaties, dels seus afectes… La mala sort l’ha perseguida. Mai no va fer-li gràcia que la Neus estudiés idiomes, mai no li ha fet gràcia que la seva filla vulgui fer-se infermera o mestressa, mai no aprovà les meves activitats… El desig de dur la contrària? En tot cas, una reflexió sobre la meva família, per superficial que es vulgui, mostrar que tots hem viscut en un ambient poc propici, hostil a cadascú de nosaltres individualment i que, tot i això, fórem nosaltres, precisament nosaltres, tots, qui ens vam encarregar de crear-lo. Hi ha famílies que construeixen, on la col·laboració, l’entesa, permet de superar les flaqueses individuals. D’altres en les quals hi ha una tendència diguem-ne social, comunitària, a frustrar els seus components. Una tendència que dóna els seus fruits, si bé no sempre són els esperats… «El primer deure dels fills és envers els seus pares», ens havia dit més d’una vegada el senyor Almendrós. «Respecteu pare i mare», repetia mossèn Llonza, o com fos… Però, com pot respectar-se aquell que no es respecta ni ens respecta, com pot complir-se un deure envers aquells que no saben o no volen complir els que tenen amb tu? Vivim de paraules, o es pretén que en visquem… Ho deia a l’Eulàlia, però no per això estalviava jo els discursos. Les paraules vivificadores, les paraules anihiladores… Crist és la vida, el món és la mort… Afortunadament érem massa infants i tot allò no tenia res a veure amb nosaltres. Però i després, tot el que va venir després, què tenia a veure amb nosaltres? Tot és, sempre, una altra realitat. Paraules i fets. La mateixa voluntat de reeixir… Hi ha moments, però… Hi ha coses, petites coses… Una tarda a la Floresta, perdut entre els pins, sol… Darrera els arbres, invisible però propera, hi havia una altra torre i algú tocava l’harmònica. Alguna cosa semblava haver-se aturat, escoltar i combregar… No és ben bé això. No hi havia silenci, les menudes remors del bosc no van callar mai, tot era viu, era precisament més viu que de costum, tenia una altra vida, perquè tot es subjectava als acords de la música, per a mi desconeguda, i entre aquest tot calia comptar-hi el ritme del meu cor, la pulsació de les venes… No combregava, no es tractava de combregar. Era simplement que em sentia formant part d’un ordre en el qual ocupava el lloc volgut, que era ensems el lloc que em corresponia. Un ordre en la tristesa, perquè la música semblava parlar d’un anhel que no es realitzaria, d’una mena de ruptura. Però no era la ruptura diària, superficial o profunda, i sempre personal… La ruptura en un indret originari i per naturalesa contradictori… I tot ho confirmava, el cel que es vessava damunt les copes dels arbres, la verdura entre la qual era assegut, un núvol que podia distingir enllà, a la llinda del bosc, fins i tot la veu d’una dona que sobtadament va ressonar espessor endins. I jo. Jo ho confirmava, també. En els fons, va ser un moment de desesperació absoluta, si això és possible, si té sentit dir-ho. La ruptura era formal i autèntica, jo l’aprovava, no comprenia una manera de ser distinta, res que la superés. No era superable… Una noia avançà entre els pins i va seure al meu costat. No l’havia vista mai, mai més no la veuria, i això no em va preocupar. No existia. Tot plegat m’assegurava, com diu el poeta, que la bellesa era terrible… La mateixa bellesa que pot partir-me els ronyons contra el ventre de la Victòria, una bellesa amb la qual no puc fer-me solidari quan l’instant ha passat. Perquè també aquell dia que volia que la fes tornar boja vaig sentir que ocupava el lloc que m’era degut i que la ruptura em realitzava. I què hi havia de comú entre aquella nit i la tarda del bosc, entre la música i el sexe, entre un univers total i la singularització d’una noia sollada per les carícies d’un vell que no va satisfer-la? Perquè aquella tarda havia dormit amb ell, i ell només l’havia exasperada. Que ella m’esperés com la casa incendiada que s’impacienta per la mànega dels bombers, no era afalagador… Me’n devia voler venjar, mai no m’havia mostrat tan lent i cançoner i, quan m’urgí, vaig dir-li que s’aguantés. I aleshores va abraçar-me i demanà: «Fes-me tornar boja…». Devia ser en aquell instant. Alguna cosa canvià, el cos es féu nou, ja no era la Victòria que un altre home pagava ni jo l’amant escollit per caprici. Sobtadament, va crear-se una situació… No, un fet, un fet més que una situació, radicalment inèdit; ni ella ni jo, un mascle i una femella essencials que lluitaven contra l’acompliment del desig perquè el desig satisfet ja no era el nostre objectiu: ho era el dolor dels grans fracassos. Dintre meu creixia la saba, ho sentia, em cremava, i allò també era una bellesa terrible, delirant, que semblava inexhaurible. Però no ho era. Va esgotar-se. No quan vaig vessar-me, sinó després; eternitats després, quan ens vam retrobar l’un al costat de l’altre, Daniel i Victòria, el Daniel i la Victòria que no es volien per espòs i muller ni consumaven cap sagrament… Dues criatures tristes perquè ja oblidaven. Ella no sé… Jo, sí. Però havia tocat el punt de ruptura, i va ser la darrera vegada… D’infant, un cop que em sentia miserable fins a l’extrem de voler morir… No era res, una jugueta que l’Eugènia m’havia pres de les mans i, enduta no sé per quina ràbia sobtada, destruí. No l’havia obeïda… Tancat en la cambra, a força d’anul·lament, m’atansava a alguna cosa, a algun estat desconegut, però no l’acabava d’assolir, potser per això, perquè era massa infant encara, o potser perquè tenia por d’aquell mateix anul·lament. M’hi vaig atansar només. M’imagino una experiència d’aquesta mena compartida… Compartida en profunditat. Que aquell dia al bosc hi hagués hagut per exemple l’Alfonsina i s’hi hagués identificat, també. O que aquell vespre, al llit, hagués estat ella i no la Victòria. Algú amb qui poder parlar, no necessàriament amb paraules… Molt bé, despertem-nos. Què era, tot plegat? Què vol dir, això d’una ruptura en un indret originari i per naturalesa contradictori? No puc imaginar res de semblant i l’experiència, que he d’acceptar perquè fou meva, que potser m’agradaria de repetir i una experiència, per tant, en la qual crec, és tot just un desbordament de límits que no sé si aprovar perquè m’exilia d’això pobre i quotidià que és la meva vida, la vida de tots els homes. L’ordre en el qual l’experiència m’instal·lava per molt meu que fos no em pertanyia pas. El meu ordre és l’ordre que no vull, que em contraria, que em situa en un indret indegut. Perquè tinc necessitat d’afirmar-me i només puc fer-ho contra alguna cosa anterior que em contradiu… És curiós que, al mateix temps, sempre hagi opinat que en altres terrenys lluitar en contra és un senyal ben manifest d’inferioritat. En el terreny polític, per exemple. M’agradava l’Eulàlia, que al costat d’una negació duia una afirmació. I l’Orbieta, que ara les deu passar negres pel Congo i no m’escriu. Potser per la mateixa raó em rebenten els filòsofs que basteixen amb els enderrocs que han acumulat anteriorment. Potser perquè aquest en contra que s’ataca no és, com l’ordre al qual neixo, entre el que neixo, una paret… O això o… Em caldria ser més intel·ligent que no sóc per resoldre totes les contradiccions. Però aleshores què hauria aconseguit? Si disposés de totes les respostes i tingués una coneixença perfecta de mi mateix, cessaria tota tensió i, per tant, l’impuls que cal per saltar. No podria comprendre els altres, seria un món clos i suficient. És aquesta contradicció constant i inevitable, no resolta, que em permet d’establir contacte, relació, per poc satisfactoris que els trobi, amb els meus semblants, amb els meus pacients, amb les dones que he conegut, amb els amics, amb els companys que han fet una part del camí al meu costat… Cada contradicció és una possibilitat, un món possible i no realitzat on sóc alhora foraster i benvingut. La contradicció em fa ric mentre explica la meva pobresa. Dono allò que no puc retenir i al mateix temps m’apropio d’alguna cosa que no era meva i que crea novelles contradiccions en indrets insospitats… Avorreixo, doncs, allò que és perfecte perquè és mort, realitzat, inabastable, fora de tota esfera de relació, d’amor… ¿És per això que mai no he acceptat el Déu que se’m proposava? ¿O potser no l’accepto perquè es va corrompre? El pare Déu. Més contradiccions… Jo l’estimava amb un amor absolut…, diguem-ne que creia que l’estimava amb un amor absolut, perquè l’odi formava part d’aquest amor. I era… Era poderós. Encara que fos dèbil. Una reserva d’energia… No ho sé. Fou poderós el dia que s’obriren les portes de l’orfenat pel sol fet de la seva vinguda, i ell em recollia en braços. Un Samsó, sense Dalila… Elles es mengen la nostra força, i no és solament el sexe.

(El doctor: un metre setanta d’alçada, setanta-set quilos de pes. Cinquanta-sis anys).

—Els vells són rondinaires, però les velles són dures. Dures i també rondinaires. Sempre han estat vells per a mi, envellien a mesura que jo creixia i no hi havia un pont que cobrís la distància. Tornava del bosc aquell dia per sentir ja les veus que discutien, la veu metàl·lica de l’Eugènia, sempre un registre massa alta, i la veu de la seva filla, que es negava a alguna imposició. Abans havia estat la veu de la Neus, més queixosa i més humil perquè tenia consciència d’una vulnerabilitat. Però també ella s’ha tornat dura, i s’hi tornarà la Victòria, i s’hi hauria tornat l’Alfonsina Un món de dones sota un món d’homes, dirigint, ordenant, frenant iniciatives, dreçant tabús contra l’enemic íntim i hereditari. Contra allò que no van ser i podien haver estat. Hom és vençut per la possibilitat no realitzada en el ventre matem, pel misteri contrari, que només descobrirem a través d’un contacte fugisser… Les nenes, les nenes que d’infants fèiem sofrir, les nenes que duien trenes que estiràvem, les nenes que perseguíem mentre esperàvem un temps de vergonya, elles més descarades amb les seves rialletes que et provocaven, amb les seves cames que agafaven forma, amb els pits menuts que creixien fins a devorar-los el cos… A nosaltres se’ns allargava una debilitat oculta que ens feia il·lusió quan ens contemplàvem davant el mirall de la cambra de bany o de l’armari de lluna. I els músculs que tremolaven sota la pell, els bíceps que cultivàvem i comparàvem, l’agilitat en la cursa, uns centímetres de més que ens feien sentir-nos gegants… Elles ja esperaven en l’ombra dels portals, ullant el més bell, el més fort, el més destre, el més intel·ligent, potser simplement el més pelut o el més alt. O potser ens anaven elegint ja molt abans, quan les fèiem víctimes mentre esperàvem el temps de ser víctimes a la nostra vegada, d’elles o d’unes altres que eren com elles… L’Alfonsina jugava a nines, la primera vegada que la vaig veure. La primera vegada que recordo haver-la vista, perquè ella ja era nada al carrer i per força ens havíem d’haver ensopegat més o menys sovint. La hi vaig prendre al passar, vaig arrencar-li els vestits i ho vaig anar escampant tot al llarg de la vorera, no massa segur de mi mateix perquè ella, aleshores, semblava més gran. I quan reia només va dir: «Poca-solta!». Un dia m’ho va fer rememorar. «Te’n recordes, de la nina? —va dir—. Et trobava antipàtic, antipàtic!». I aquesta vegada va riure ella, ella que s’havia convertit en la nina que despullava, perquè ja ens havíem tocat i coneixia el seu sexe tan bé com el meu, potser més i tot. Devia ser poc després d’allò de la nina, que ens miràvem de reüll, ella per la seva vorera i jo per la meva, fins que una tarda ens vam trobar a la plaça de Cardona i jo vaig dir-li: «En vols?». Eren caramels, els havia comprat amb dues pessetes que vaig prendre de la butxaca del pare, i encara me’n quedaven tres. No era prudent tornar-ne a casa, per si l’Eugènia m’escorcollava la roba. «Són de cafè i llet», vaig dir. «A mi m’agraden més els de taronja i els de menta», va fer ella, però l’acceptà i anàrem junts cap a casa. Va ser el primer cop que ens aturàrem a l’entrada, només que era la seva i no la nostra. Els caramels se’ns dissolien a la boca… De vegades ens fèiem ganyotes de balcó a finestra, però jo hi sortia molt poc, perquè només n’hi havia un i era el del dormitori d’ells. A l’Eugènia no li agradava de veure-m’hi. Tenia l’accés més lliure a l’eixida, però sempre hi havia roba, hi rentaven, i a l’estiu l’Eugènia hi cosia. A mi m’agradava molt recollir els cabdells de fil ja buits, en feia castells… Era més petit, naturalment. Abans havia tingut un joc de construcció que, peça rera peça, vaig anar perdent o tirant al pati de baix, on hi havia moltes fustes i uns troncs d’arbre… La vídua Illa, que aleshores encara vivia al pis, s’abocava per parlar amb la meva madrastra i jo veia les seves cuixes, que semblaven inflades damunt les lligacames cenyides sobre el genoll. Només recordo una impressió de fàstic. Ella, l’Eugènia, les duia molt amunt, però només ho vaig veure una vegada, quan es tallava les ungles dels dits del peu i tota la faldilla se li havia esbocat. Al fons de tot hi havia una taca blanca, dels pantalons, i ella va dir-me: «Què mires, desvergonyit?». Però també em va fer una mica de fàstic…

—Ja és l’hora.