Sisena sessió

—Què opineu, doctor, d’Alexander?

—Quin Alexander? En conec dos.

—En Franz Alexander, l’analista de Chicago.

—És el continuador del mig cismàtic Ferenczi…

—Somrieu, oi? Hi penso des de l’altre dia, quan us vaig contar allò de l’amic de l’Orbieta. No hi ha dubte que una emoció massa forta pot descarregar-se en forma sexual. En Costa experimentava, per tot el que conec del seu cas, sentiments d’hostilitat i de culpabilitat alhora. La sortida, doncs, era el sadisme i el masoquisme. El sadisme: punyir el seu pare i la família, còmplice d’ell. El masoquisme: perjudicar-se ell mateix. Aconseguí totes dues coses amb la seva activitat clandestina, i més encara amb la seva decisió ulterior de travessar la frontera. Tot això em retorna a mi. Tot ens retorna a nosaltres mateixos. No us he dit que de petit vaig ser un noi cruel. Suposo que en realitat he mentit des del principi, si més no per omissió. Era per exemple una forma de sadisme tirar el wàter malament, de tal manera que el dipòsit quedava mal ajustat i seguia rajant. Ho era asseure’s amb la cadira reclinada contra la paret, reposant sobre les potes de darrera. Ho era retallar periòdics i deixar els retalls escampats per terra. I tacar-me gairebé cada hora de menjar, abocar el vi del got, destrossar les sabates… Totes aquestes coses molestaven profundament l’Eugènia. És veritat que tot li molestava, però aquests detalls que implicaven un desordre de la casa, i per tant un suplement de feina per ella, encara més. Ella assegurava que ho feia a posta, i jo ho negava. I ho negava de bona fe. Simplement, no recordava que m’havia advertit mil vegades, com deia ella, que el dipòsit del wàter havia de quedar ben tancat, cosa que era molt senzilla d’aconseguir si hom estirava la cadena i la deixava anar tot seguit en lloc de retenir-la. Però no ho recordava perquè no tenia interès a recordar-ho. Volia castigar-la i aquestes mesquineses eren els únics mitjans al meu abast. I també volia castigar el meu pare. Els meus oblits ho aconseguien, ja que a ella la posaven de mal humor i, indirectament, ell en sofria les conseqüències. Més curiós encara, vull dir més mal intencionat, era que en general els dissabtes solia acumular en poques hores totes les malifetes que els restants dies de la setmana es presentaven aïlladament: em pelava les sabates, em tacava, abocava el vi i deixava escapar l’aigua del wàter en les poques hores que anaven del dinar al sopar. Per què? El meu pare era, és, un home força metòdic i aportava aquesta regularitat a les coses de l’amor. Ell i l’Eugènia solien cohabitar els dissabtes a la nit. No vull dir que fos una norma absoluta, que entre setmana no es fes alguna excepció. A partir de la naixença de la meva germanastra vaig estar sempre al corrent de la vida sexual d’ells dos, i no era complicat, no ho va ser un cop vaig haver esbrinat per què l’Eugènia, de vegades, s’aixecava quan feia poc que eren al llit i se n’anava a la cambra de bany, on la sentia rentar-se. Observeu, però, que jo no sabia què feien no tenia encara una idea clara que l’home penetra la dona i no relacionava del tot l’emissió de semen amb la generació. Sabia únicament que els casats feien coses, que les solien fer al llit i de nit. Fos el que fos que fessin i en la forma que ho fessin, devia ser una cosa plaent, perquè l’endemà l’Eugènia solia tenir sempre més bon humor, es mostrava més comprensiva, en la mesura que ho podia ser… Sembla mentida les coses que observen els infants i com les saben relacionar i treure’n conseqüències. Els dissabtes a la nit, doncs, al dormitori del pare tenia lloc un acte que a ella li agradava. Doncs jo volia frustrar-li part d’aquesta satisfacció amb un pròleg de maleses. Potser m’imaginava que no hi fruiria tant si la posava de mal humor. És a dir, aquesta idea de fruir era estranya a la meva mentalitat, no hi havia motiu en tot cas perquè l’associés a una activitat que desconeixia. Però sabia molt bé que les coses que m’eren plaents a mi, no m’ho eren tant si estava enfadat, o disgustat, que cal una disposició determinada d’ànim per aprofitar-les com cal… És de creure que més d’una vegada vaig destorbar-la tant, i al meu pare també, que l’acte acostumat no tenia lloc per culpa meva. Perquè quan l’havia feta enrabiar, espiava si ella sortiria de l’habitació per anar-se’n al bany. I no sempre sortia. En canvi, sovint els sentia discutir.

(La cambra: vint-i-cinc rajols per quinze: dotze metres quadrats. I tres metres i mig d’alçada: quaranta-dos metres cúbics. El sostre: blanc, amb una gran taca d’humitat cap a l’extrem dret; una grollera testa de cavall. Les parets: llises, d’un color groc pàl·lid, amb el sòcol torrat i brillant, una mica escrostonat. Les portes: d’un blanc perla, amb poms i una placa de cristall, bruta de ditades).

—I el masoquisme?

—Masoquisme?

—També us devíeu sentir culpable, oi?

—M’hi sentia sobretot en relació a la meva germaneta, quan ella sofria també les conseqüències de les meves males accions, dels meus oblits. El meu càstig eren les caigudes. M’imagino que dec haver estat el noi que més vegades caigué a l’escola. Queia jugant a saltar i parar, queia quan m’enfilava als arbres del pati, ensopegava en pujar els graons que menaven a la classe, ensopegava amb els pupitres quan em cridaven a la pissarra. I pel carrer era el mateix. I a casa. Sempre duia les cames plenes de nafres. El meu pare em tenia per un atabalat, el mestre em tenia per un atabalat, tothom em tenia per un atabalat que mai no mirava on posava els peus. Només l’Eugènia, un cop més, s’atansava a la veritat quan deia: «Tot això ho fa per molestar; no pot ser que caigui tantes vegades sense proposar-s’ho». Afinava, però no ho acabava d’encertar… Un dia vaig caure d’un arbre de la plaça de Cardona. N’hi ha nou, cinc a la placeta central i quatre a les voreres. Vaig caure del més alt, on un dels Domènech, el petit, em desafià que no pujaria. Ell no ho havia pogut fer. Una dona ens mirava des d’una botiga, al llindar de la qual era amb una troca de llana, i ella va ser la primera que va córrer quan s’adonà que no m’aixecava i que els altres fugien en lloc d’auxiliar-me. Perquè aquella va ser una caiguda seriosa. No em vaig trencar res, però vaig donar-me un cop de cap contra les lloses que em féu perdre el coneixement. Una de les branques de l’arbre m’havia esquinçat els pantalons per darrera, tenia una gran esgarrinxada a la cuixa i el genoll ple de sang. Quan amb l’ajuda de la dona em vaig incorporar, tornat ja en mi, coixejava. Ella em coneixia. L’Eugènia comprava a casa seva, i va acompanyar-me fins al pis. Quan em van haver netejat la sang i s’asseguraren que en definitiva no havia estat res, el pare m’amenaçà: «Si sé que t’has tornat a enfilar en un arbre, et tancaré d’intern en un col·legi…». No ho sé, potser volia anar d’intern en un col·legi, perquè l’endemà tornava a caure, no d’un arbre sinó en pujar precipitadament les escales, a migdia. Vaig fer un aterrament en arribar al darrer graó; una aterrament tan espectacular que vaig rebotre contra la porta del pis. L’Eugènia va acudir amb els ulls que li sortien de les conques. «Aquest noi un dia es matarà: és ximple!». El meu pare devia opinar que fet i fet no era el mateix caure d’un arbre que caure per les escales, perquè vaig seguir a casa. «Es pot ser desgraciat!», em va dir només. Hi havia vegades que duia les cames plenes de mercromina, la deixava rajar per la ferida fins que formava unes grans morralleres. Sí, sovint devia semblar un mapa. En el fons, una mica, era un exhibicionista… Sí, en altres aspectes també. Ho vaig ser, sobretot, de més grandet, quan ja m’havia sortit el pèl del pubis, cap als tretze anys. Només ho era a casa, però. Cal creure que volia donar-me importància als seus ulls, als de l’Eugènia, és clar, quan deixava oberta la porta del bany mentre em dutxava, o m’oblidava la tovallola i l’obligava a dur-me’n una. «Tanca’t —m’ordenava ella—; ja ets massa gran i t’hauries de donar vergonya que les nenes et vegin així». Però pretenia distreure-me’n, no li’n feia cas. És curiós en canvi que aquell dia, quan l’Alfonsina es va treure les calces, sentís un primer sentiment de timidesa i que només la presència d’en Barnés em decidís a mostrar-me indiscret, atrevit… Les veritables enrabiades, però, no van començar fins que ja tenia quinze, setze anys. El meu pare em cridà a capítol: «No sé què penses, noi. Suposo que ja deus haver-te adonat que no vius sol, que la teva germana ja no és una criatura. Em sembla que tens un deure amb elles…». Perquè el pitjor és que de vegades, en pensar que em miraven o em podien mirar, tenia ereccions rebels, si bé procurava d’amagar-les a la Neus; en canvi no em feia res, al contrari que les veiés l’Eugènia. Als disset anys, quan vaig aconseguir l’Alfonsina, vaig modificar radicalment els meus costums en aquest sentit. Suposo que el fet d’haver dormit amb ella, d’haver conegut dona, satisfeia prou la meva necessitat de fer l’important. Aquell capteniment anterior em semblà pueril. Fins després no vaig comprendre totalment el mecanisme de la cosa i que, com diu Alexander, és la quantitat, el grau de tensió posada en joc, que converteix una emoció en conducta sexual. Es tractava doncs de quantitat, no de qualitat… Vaig estalviar-me en canvi l’escrotofília, com no sigui que vulgui interpretar-se en aquest sentit aquella atenció que posava als moviments de la meva madrastra, per si s’aixecava els dissabtes a la nit. Però no ho crec. Volia assegurar-me únicament que la meva conducta havia aconseguit el resultat que em proposava. No espiava un acte sexual, doncs, mai no l’he espiat, perquè tampoc no entra dins d’aquest concepte que, als catorze anys, hagués de presenciar com l’Alfonsina i en Barnés es tocaven. Tot plegat era un acte que realitzàvem en comú… Sabeu, doctor, per què crec que després d’una infància tan poc encoratjadora m’he convertit en un adult de tarannà independent, capaç de seguir la seva via sense subjectar-se, o subjectant-se un mínim, a les imposicions de l’exterior? Perquè he tingut un desenvolupament sexual lliure, no travat…

—És l’opinió de Reich. El coneixeu?

—Reich?

—Sí. És l’autor d’Anàlisi del caràcter i de Psicologia de masses del feixisme.

—Ah, sí, recordo haver-ne sentit parlar al doctor Creixent, però no he trobat mai cap text seu, em sembla. Va ser en el curs de l’examen, quan es va tocar el tema de la psicologia de grups. Vaig passar un mal moment, però puc dir que em fou útil. Tots tenim les nostres limitacions, que naturalment són imposades per pròpia voluntat en gran mesura. De tota manera no crec que la gran majoria d’analistes combreguin amb en Reich quan diu que assegura que les interferències sofertes en el desenvolupament sexual són les que possibiliten, per exemple, l’establiment d’una dictadura. No em sembla que tot allò que és vàlid al nivell individual ho hagi de ser forçosament quan ens encarem amb grups, amb pobles. Tot seria una mica massa previsible. Aquí la suma no dóna un total d’acord amb les regles de la matemàtica. Però no hi ha dubte que una actitud franca davant del sexe contribueix a l’establiment de personalitats ben integrades i que un conjunt de personalitats ben integrades ha de proporcionar una societat sana. Per això deuen ser més sanes les societats que anomenem naturals, on el joc sexual és permès des de bona hora, des de la infància. Aquí, entre nosaltres, tot depèn d’un atzar. Quina mena d’home seria ara si no hagués trobat l’Alfonsina? O si molt abans el pare s’hagués mostrat massa sever en dir-li l’Eugènia que em masturbava? La pràctica sexual, sense necessitat d’anàlisi ni de tractament, em possibilità desprendre’m dels meus sentiments d’hostilitat, tot i que era una pràctica insatisfactòria. Potser quedava compensat per la consciència del risc que corríem si érem descoberts. El risc ens satisfà… Observeu aquest plural. Penso en ella i en mi; en la dona i en mi. Perquè en dir risc, en parlar del risc que corríem, m’oblido que també hi havia en Barnés, em refereixo al risc que corríem ella i jo, al risc que corren un home i una dona, i més encara un infant femella i un infant mascle si se’ls sorprèn. És un plural espontani, perquè a causa del moment en què va produir-se la meva descoberta de la dona, la meva associació amb ella, ja no he pogut pensar mai en termes de satisfacció solitària. La pràctica podia ser onanista, ho va ser uns quants anys, però no solitària; s’orientava, tenia lloc en relació a ella, per ella. I crec que és convenient centrar de bona hora l’interès en el sexe oposat si esperem que, adults, hi hagi un tracte harmoniós entre uns i altres. Però en una societat que estableix els tabús que ha dreçal la nostra, una relació sexual primerenca forçosament ha de ser viciosa: la noia, com li passava a l’Alfonsina, té por de quedar prenyada o, simplement, desitja conservar la membrana himen perquè s’ha de casar i, si l’ha perduda, el futur marit li’n demanarà comptes. És absurda aquesta importància que donem a la virginitat i no és per això que la Carme i jo…

(La cambra: vint-i-cinc rajols per quinze: dotze metres quadrats. I tres metres i mig d’alçada: quaranta-dos metres cúbics. El sostre: blanc, amb una gran taca d’humitat cap a l’extrem dret; una grollera testa de cavall. Les parets: llises, d’un color groc pàl·lid, amb el sòcol torrat i brillant, una mica escrostonat. Les portes: d’un blanc perla, amb poms i una placa de cristall, bruta de ditades. El terra: tres-cents rajols de color vermell clar, un d’ells, prop de la taula, desnivellat).

—Què és, aquest llibre de llom blau?

—Quin?

—El del tercer prestatge, cap a la dreta. Sembla un pelícan.

—Ah, sí! Un resum de la història de l’evolució.

—Fa dies que m’ho preguntava, però en entrar no se m’acudia de mirar-lo. Ara m’adono que el teniu al costat del llibre d’Huxley. Tot, són llibres científics?

—Sí.

—No llegiu literatura? Novel·les, per exemple?

—Molt rarament. I vós sí?

—Sí. Sempre he trobat fascinador aquest poder, aquesta habilitat de crear gent de carn i ossos sense altra ajuda que les paraules. És a dir, sempre… A partir de determinat moment. Quan de jovenet llegia els llibres de Dumas, de Salgari, de Juli Verne, buscava una altra cosa: l’aventura, l’exotisme en la forma que fos. Quelcom diferent, una compensació. La primera novel·la verament seriosa que vaig llegir va ser una cosa de la Víctor Català, Solitud. El pare la tenia. Em va costar una mica… vull dir per l’idioma. I no solament perquè ja no semblava ben bé el mateix idioma que parlàvem, i potser no l’era, puix que la novel·la feia molts anys que havia estat escrita i fins i tot un llenguatge com el nostre evoluciona poc o molt, sinó perquè estava poc acostumat al català literari. A escola, el senyor Almendrós ens parlava el nostre idioma, però les lliçons es donaven en castellà i en castellà eren els textos que estudiàvem. De més grandet, el pare es va prendre la molèstia d’ensenyar-me els rudiments de la gramàtica nostra, però no sempre tenia temps, el meu interès era limitat a despit de la sortida que vaig tenir a l’institut, i entre una cosa i altra acabàrem abandonant. No me’n vaig tornar a preocupar fins de gran, vull dir d’una manera una mica sistemàtica, ordenada, quan em semblà convenient d’aprendre l’anglès. Per estar al corrent de les publicacions científiques cal dominar almenys un idioma estranger. Però aleshores vaig pensar que era grotesc i contra tota lògica que m’interessés per les llengües de fora quan ni sabia bé la meva. Un company de facultat m’havia dit que es donaven cursets particulars i vaig matricular-m’hi. Érem deu o dotze alumnes, tots grans, alguns ben granadets i tot. El professor, jove encara, i un màrtir de la causa, perquè ja havia estat dues o tres vegades a la presó per publicacions clandestines, tenia una virtut poc freqüent, la de fer-nos apassionar pel tema que ensenyava. A les seves lliçons barrejava, quan ja vam estar una mica avançats, la lectura i comentari gramatical de textos dels nostres escriptors moderns, cosa que no anava pas sense embolics i rialles, perquè resultava que els autors catalans posteriors a la guerra sovint oblidaven o desconeixien alguna regla essencial. Ell comentava amb bon humor: «Potser una de les feines de l’escriptor és lluitar contra la sintaxi que l’empresona…». La seva ensenyança, però, anava més enllà de l’objectiu concret de fer-nos aprendre o reaprendre la nostra llengua: ens desvetllava una consciència de comunitat que, és clar, tots devíem sentir d’una manera o altra, ni que fos boirosa, des de l’instant que ens havia semblat imprescindible d’imposar-nos de la nostra llengua. Les lliçons moltes vegades derivaven cap a exposats històrics que al seu torn ens menaven a consideracions actuals. Mai no he trobat ningú amb una vocació més clara i definida de catalanitat total i per això el grup, o els grups, que van sortir de les seves mans són avui una eina de combat en la reivindicació de Catalunya. I tot això, si és permès de comentar-ho, per la modesta suma de deu pessetes setmanals que pagàvem. Modesta per a la majoria dels meus companys de curs, perquè per a mi, fins que he començat a treballar en aquestes traduccions científiques, mai no hi ha hagut suma menyspreable. A casa difícilment s’han adonat de les meves necessitats i jo mai no he volgut pressionar-los, perquè al cap i a la fi l’essencial era que em paguessin la carrera. De vegades he hagut d’acceptar petits préstecs de la Neus, fins i tot de la Victòria. Una temporada o dues vaig defensar-me amb unes quantes classes particulars de ciències a nois que estudiaven el batxillerat. Una cosa horrible, perquè jo sí que no tinc cap vocació per l’ensenyança. M’impacientava. És clar que més que res perquè tenia la sensació que perdia un temps que podia haver emprat més profitosament en altres coses. Hi havia un noi que sistemàticament em deia: «No ho entenc». Estudiava el tercer, l’havien suspès de ciències. Li ho explicava. «Ho entens, ara?». «No —deia ell—; què vol dir, cèl·lula?». «És el nom que hom dóna a la mínima organització vivent possible. Tots nosaltres som compostos de cèl·lules». «Però què és, una cèl·lula?». Ho provava de totes les maneres possibles i al final, cansat, li feia: «A veure, repeteix el que he dit». I ho repetia. «Però no ho entenc», tornava després. N’hi havia un altre que cada dia em recitava una lliçó impecable i em donava fins i tot explicacions a mi, quan se suposava que era jo qui les havia de donar a ell. No comprenia com podien haver-lo carbassejat. No ho vaig comprendre fins que se m’acudí de repassar el llibre, saltant d’ací a allà a l’atzar. S’organitzava les lliçons dins del cap, però la més petita pertorbació del seu ordre el deixava a les fosques. Tots ells eren un problema ben interessant, però se’m pagava per ensenyar-los, no per estudiar-los. I tampoc no tenia temps per a fer-ho. Sempre m’ha faltat temps per una cosa o altra, mai no he arribat a poder fer totes les coses que em proposava, per bé que des de fa anys només dormo sis hores diàries. Això sí, les dormo bé, com un plom. Per això recupero. És l’únic que em critica la vella de la dispesa, la senyora Conxa, que dormo poc. Però ho fa per motius egoistes, no li agrada que quan sóc a casa cremi llum fins a les dues de la nit. M’imagino que qualsevol dia em dirà que m’ha d’augmentar. En canvi, curiosament, li agrada el sorollet de la màquina, diu que troba que li fa companyia. A l’altre hoste no el puc molestar, té l’habitació als darreres i no em sent… No és l’hora, ja?

—No, encara falta.

—Em sembla que avui estic cansat de xerrar… Ara estic traduint un llibre Groddeck, The Unknown Self; l’editorial ha iniciat una altra col·lecció, la «Biblioteca Històrica de Psicoanàlisi». Preveig que hi haurà feina abundant, perquè sembla que estan contents i al mateix temps jo els resulto més econòmic que els traductors argentins. Ho suposo. I a mi em resulta més bé que traduir per aquí, on paguen poc. Al principi, quan l’Orbieta m’ho proposà, no hi creia. De tota manera, ha costat d’encarrilar-se i no sé com l’altre, en Duch, va recordar-se de mi. Devien passar per un període d’excés de feina i com que ell tenia la meva adreça de quan l’Orbieta li va escriure… Són una mica parents, ells, i encara que els Duch se n’anessin en acabar-se la guerra, sempre han mantingut contacte epistolar des que en Joan, que era una criatura quan van exiliar-se, vingué a passar un estiu aquí i va hostatjar-se a casa seva. El director de l’editorial és el seu pare, un metge psiquiatre, però el fill s’ocupa de la part comercial del negoci. Va interessar-se pels drets d’una obra d’algú que vivia aquí i com que semblava que no s’acabaven de posar d’acord va escriure per si l’Orbieta ho podia aclarir; era una obra d’un hongarès exiliat, i al mateix temps volia saber si hi hauria algun traductor disposat a fer la versió castellana. L’Orbieta no en va descobrir cap i a més a més l’autor hongarès ja no era a Espanya, aleshores. Tot va quedar en no res. Però va escriure-li per preguntar-li si els interessava traductors espanyols, perquè ell en coneixia un de l’anglès. En Duch volgué saber el meu nom i qualificacions però ja no se’n parlà més, i aleshores, deu fer un any, sobtadament, un dia rebo el primer encàrrec. Van enviar-me el llibre sense avisar, perquè la carta arribà al mateix temps. Podia no interessar-me, ja, fins i tot podia haver-me mort, mentrestant… Una cosa de ximples. I que només d’enviar-me el llibre ja els va costar un dineral, perquè vingué per avió! Els corria molta pressa… Veig que sempre els en corre, o si més no ho diuen. Deu ser perquè no ens adormim. Era un volumet prim i vaig enllestir-lo en quinze dies. Des d’aleshores ja no he deixat de treballar per a ells. Passen coses curioses… Algú de Madrid devia veure el meu nom i no sé com esbrinà la meva adreça, perquè potser fa un mes i mig, i encara no tant, vaig rebre una carta d’una editora d’allà per si volia encarregar-me de traduir-los un títol de la Karen Horney. Però no paguen tant. Potser és el canvi de moneda. Ara em vinc a treure un terme mig de nou mil pessetes mensuals, una fortuna per algú com jo, que sempre havia anat amb la butxaca buida… Era una mica humiliant de cara a la Victòria, i no solament perquè algun cop vaig haver de demanar-li petites quantitats… És a dir, me les oferí ella, però jo vaig acceptar-les i ve a ser el mateix. Sempre les hi he tornades, naturalment, no volia pas convertir-me en un Viladàs… Era molestos haver-nos d’estar de coses, d’haver de renunciar a anar a certs indrets que a ella li abellien, només perquè no tenia diners. Ja sé que si hagués volgut, ella hauria pagat; és generosa amb les seves pessetes, però quina cara podia fer jo? Vaig haver de consentir, però, que pagués aquella estada a Sitges l’altre estiu; de tota manera, també hi hauria anat sola. Vull dir encara que no l’hagués coneguda. El vell era a fer un viatge amb la família, a l’estranger, i ella es neguitejava en veure que tothom tocava el dos de ciutat. Per això va llogar l’apartament. Va trobar-lo de casualitat, perquè als amos els interessava llogar-lo per tres mesos i ella no podia estar-s’hi tant. Però hi havia uns australians que el volien pel juny i juliol, i s’ho van poder combinar. Cinc mil pessetes… Ara que era un piset on no hi faltava res. A casa no entenien que me’n volgués anar i els estranyava que un amic m’invités per una temporada tan llarga… Feia molts anys que no havia menat una vida tan de gos. Vull dir sense fer res, tot el sant dia de festa. Només a la tarda llegia una mica, quan ella se n’anava a fer la migdiada, perquè és molt dormilega. El matí, a la platja, on ens passàvem tres hores com qui res. El primer dia va embutllofar-se-li tota la pell i va haver de passar-se dos o tres matins sense anar-hi. Ja l’havia avisada. Ara, això sí, va aconseguir el que volia, es quedà negra com un africà. Els vespres els passàvem ballant i bevent. Vaig aprimar-me cinc quilos; és clar que tampoc no menjàvem bé. Entrepans i coses fredes; no tenia prou diners per anar cada dia al restaurant. Però vaig veure que n’hi havia molts que feien el mateix, com la parella que vivia al costat del nostre apartament i amb la qual vam fer amistat. Deien que eren casats, però no m’ho vaig acabar de creure, ell tenia vint anys més que ella i la tractava més aviat com es tracta una amiga que pagues. Potser l’amo i la secretària que havien tingut ocasió de fer una escapada. Una escapada una mica llarga, ja que s’hi van estar quinze dies. L’apartament l’havia llogat un individu solter, però s’havia fet alguna combinació; hi passaren tres parelles diferents, una d’elles amb criatures. Per sort se’n van anar quan nosaltres tot just hi dúiem cinc dies: eren una gent escandalosa, més que res pels petits, i es passaven el dia i la nit tempestejant d’una manera o altra. Després va ser quan vingueren en Mitchel i la Dorothy, la parella que dic… Cap al final gairebé em costen un disgust amb la Victòria perquè ell va haver de desplaçar-se a Barcelona, on volia veure algú abans de deixar la Península, i la Dorothy, que es quedà, va cridar-me al seu apartament quan jo baixava amb un llibre per anar-me’n a llegir sota els pins, on hi havia un petit brollador. Feia uns quants dies que tots quatre circulàvem com qui diu lliurement els uns pel pis dels altres, però ella i jo encara mai no ens havíem trobat a soles. Era una xicota primeta, amb un ventre llis com un atleta i uns pits molt rodonets que més que res feien gràcia. Els hi havia entrevist moltes vegades perquè, fora de la platja, per casa, solia dur una mena de xambra ratllada, molt baldera, i de sostenidors mai no se’n posava. Un altre detall per a creure que no eren casats; si hagués estat la seva dona em penso que en Mitchel no l’hauria deixada circular tan a la fresca. És clar que no pot assegurar-se res, n’hi ha alguns que vénen aquí com si fos una mena de terra de cafres, on res de res no té importància… No podia obrir una maleta. Em refereixo a la Dorothy, aquella tarda que era sola, i per això va fer-me entrar a l’apartament. La clau no feia joc i el pany semblava haver-se travat. Vaig passar-me cinc minuts maldant sense ordre ni concert i després vaig provar d’obrir-lo amb unes tisores. Ho vaig aconseguir, però les tisores em relliscaren cap als dits de l’altra mà i un moment després tenia el polze ple de sang. «Oh!», va fer la Dorothy, m’agafà la mà i va inclinar-se una mica per desinfectar-me, creia ella, la ferida amb els llavis. Ni més ni menys que una criatura de casa nostra… Per la xambra esbocada li veia totes les sines, i aleshores, sense brusquedat, deliberadament, vaig avançar l’altra mà per sota la roba per tal de tocar-la. Ella va quedar-se molt quieta, com sorpresa, però tot seguit tornà a xuclar-me la ferida com si no passés res mentre jo li fregava les puntes que s’endurien… De sobte va redreçar-se i per l’expressió de la seva cara vaig comprendre que ja no érem sols. Per sort, la Victòria no podia veure res, el meu cos dissimulava les maniobres a què em lliurava amb la mà. Era a tocar de la porta i ens esguardava recelosament. Aquesta mena de coses semblava olorar-les… A soles, ens vam discutir una mica i no vaig poder-la tranquil·litzar del tot fins que me la vaig endur al llit… Entre sol, nits perdudes, poc menjar i excés d’amor, en tornar a ciutat el meu pare es pensava que estava malalt. «No t’ha provat, noi», em va dir. «Ja m’agradaria veure si duu els cabells gaire llargs, aquest company teu», malicià l’Eugènia; i la seva filla, a soles, em va preguntar: «Oi que tens una amigueta?». Una mocosa de divuit anys! Després va resultar que sabia més coses que no m’imaginava, perquè unes amigues seves, que em coneixien, m’havien vist per Sitges amb una noia estrangera… Així ho va dir. Devien tenir pa a l’ull, perquè ningú no pot confondre la Victòria amb una estrangera… No és l’hora, encara?

—En tenim per deu minuts.

—Se us deu haver aturat el rellotge.

—Podeu estar segur que no. Esteu cansat?

—No sé… No, no estic cansat. No ho estic mai. O ho estic sempre. No ho sé. He arribat a no comprendre la gent que no treballen. No té res a veure… No m’agrada descansar.

«No et saps estar cinc minuts quiet», diu la Victòria. Ella només comprèn la immobilitat, com totes les putes… Tinc la sensació que perdo el temps. Aquí, vull dir… Per què se li havia d’acudir a en Freud que tots els analistes han de ser analitzats abans de poder practicar? Tres hores a la setmana… Tres sessions de cinquanta minuts… Som una mena de claveguera… Tota la porqueria al nostre damunt. Però, per què porqueria? Què té de porc el sexe? No és més porc pensar?… Bé, això volia dir. Ens comuniquen el seu pensament. Del que passa, del que ha passat, potser no en sabem mai res. Una manera de veure-ho, d’interpretar-ho, que interpretem a la nostra vegada… Un dia, d’estudiant, vaig escriure en un bloc: «Ser home és estar malalt». Volia fer una mena d’article, jo què sé! Potser volia dir que som homes precisament perquè estem malalts. L’home, una malaltia… Ho ha dit algú… Un dia l’animal es va començar a corrompre, abandona allò que fins aleshores eren les vies naturals… L’animal digne… Mossèn Civet, a l’institut, s’omplia la boca de l’home com si fos una llepolia… Una llepolia que agrejava una mica… Era com una de les carbasses que donava a finals de curs, baixet i rabassut, amb un cap gros i unes orelles que, quan s’ajupia, semblava que volien fregar-li el terra. No és estrany que li diguessin «Civet de llebre»… Mai no he sabut què era un civet de llebre… Només n’he menjat una sola vegada… Vull dir de llebre. Amb suc. Un suc que tenia gust de llorer… El menjar no m’ha preocupat mai, qualsevol cosa… Però era bo, una oloreta… Ho hauré de preguntar al doctor Mirabens, això del civet. Ell ho ha de saber. Entre consulta i consulta procura parlar de menjars… Mira el rellotge. «No m’agradaria fer tard, avui —diu—, tenim un arrosset amb conill…». Acabarà creant un novell sistema terapèutic, a base de preguntar als malalts què mengen, què voldrien menjar, quines menges somnien… A la llarga deu ser inevitable que tots acabem una mica tocats de l’ala… «Haver-se de passar tota la vida tractant amb boigs!», diu l’Eugènia. «No són boigs, mare!», va riure la seva filla.

«Doncs què són? Entre uns i altres en aquesta casa només s’acabarà parlant de malalties…». «Uns en parlen, d’altres ho estan…». «No podries veure la senyora Quiles?…». Feia sis mesos que havia acabat la carrera. «Que no en té, de metge?». Però l’home estava malalt, l’havien internat per fer-li una intervenció a la bufeta, i al substitut la senyora Quiles no li tenia confiança… «No et costaria res, com a veí gairebé hi tens un deure…». Al consultori també en ve una, de senyora Quiles, et surt amb uns somnis que farien les delícies d’en Jung, el qual hi veuria una altra confirmació de les seves teories… L’altra, la de sota casa, els deu tenir eròtics… La Meritxell volia que li n’interpretés un. També sembla pensar-se que es tracta d’una mena de joc de societat… Tenia tres espases al meu davant… Coses transparents. Un dia que estava empipat vaig preguntar-li per què no es masturbava. Es va tornar vermella com un perdigot, però va tenir la barra de dir-me: ja ho faig… Voldria saber què els va passar a aquells dos, la Neus i el seu marit… Ella li havia vist l’ombra del membre quan orinava i després, quan el trobà curt, va palpar-lo. Ah, t’hi has fet un nus… En Santfeliu era l’home dels acudits, s’apuntava tots els que li explicaven i a la nit, en lloc d’estudiar, els repassava per no oblidar-los. «Me n’han contat un!…». Sempre començava així. Tots els trobava bons, de tant sentir-ne i de tant contar-ne ja hi havia perdut el paladar, la qüestió era que fossin bruts… Després van haver de tallar-li una cama, perquè va arreplegar-lo un tramvia. A la llibreta suposo que no li devia passar res. Va ser ell, per atzar, que ens va portar L’amant de Lady Chatterly, d’en Lawrence, en una edició de fora, mexicana o argentina, em penso. Però allò no era un acudit… Volia fer-se ginecòleg, s’imaginava que només tindria clientes joves i fermes… Hi havia una dona que no l’hauria tocada ni amb pinces i, només de pensar que, al lloc del metge, l’hauria de fer despullar i examinar-la, em venien totes les angúnies del món. Va ser quan la Victòria va voler que l’acompanyés. És curiós, sembla que mai no hi volen anar soles, com ara la meva germana… Era diferent, això d’ella. Tenia uns desordres de la menstruació… tot plegat res, ganes de fer-se palpar. Va dir que era casada i jo vaig passar pel marit. S’han de fer molts papers… Mentre ens esperàvem llegia no sé què de la Jane Mansfield i ho comentava amb posat desdenyós. «Fixa’t les cuixes…». Perquè hi havia una fotografia o dues en vestit de bany. «No sé com poden dir que està ben feta…». Quan era petit sempre somniava amb una noia molt bonica i molt ben feta. L’ambient era de malson, perquè feia un aiguat, una tempestat del diable, i jo corria per un carrer on totes les portes eren tancades. La dona em recollia, però després, quan l’abraçava, entre les mans només hi tenia un paquet de parracs.

—Era a l’orfenat, això?

—Sí, quan vivia a l’orfenat començà. Després va complicar-se una mica, perquè hi van intervenir altres elements.

—La vostra madrastra.

—Que aleshores encara no ho era legalment, perquè ells dos no s’havien casat. Ella reia i m’oferia un paraigua foradat quan l’altra dona quedava convertida en draps. Jo li pegava, volia matar-la, i algun cop ho aconseguia. L’endemà, en despertar-me, em sentia trist i miserable… «Què passa, Daniel, avui? Ahir vas fer una resta més difícil i et va sortir bé». O una multiplicació, ja no sé què era… El senyor Almendrós trobava que tenia molts alts i baixos. A casa em refugiava en un racó. «Aquest noi deu estar malalt…». Quan ho estava de veritat, el xarampió, un empatx, venia el doctor Maura, que sempre feia olor d’aigua de colònia. Estic segur que en duia una ampolla a la butxaca i que se’n fregava les mans quan acabava de visitar un pacient. Era un home que feia preguntes com qui dispara una metralladora. De petit petit, abans de la guerra, n’havíem tingut un altre que se n’anà, i el doctor Maura em penso que l’havíem escollit per pura casualitat, perquè vivia prop, al carrer de Muntaner. Una elecció poc afortunada, ja que l’home no havia tornat a obrir un llibre o una publicació de medicina des que acabà la carrera; receptava encara específics de l’any de la quica… Me’n vaig adonar de gran, quan ja havia ingressat a la facultat, perquè encara el teníem. Ara fa poc es va morir. Per sort sempre el vam necessitar només per insignificàncies, o malures corrents, com les infantils, que no li quedava més remei que encertar i guarir. Al pare i a l’Eugènia es pot dir que pràcticament no els he vistos mai malalts… Refredats i coses així, sobretot el pare, una mica delicat dels bronquis darrerament… Però no necessitava ningú, ell. Ja sabia què havia de prendre, xarops per a la tos. El mateix que li hauria receptat el doctor Maura. A mi em deia: «Com que ja veig que ets un bon noi, et donaré unes pastilletes que ni un caramel…». N’hi ha molts, d’aquests. Seria admirable que no hi fossin després dels estímuls que reben a la facultat… No sé si abans devia ser així… Fins que no vaig acudir al doctor Creixent amb la pretensió de convertir-me en un analista, no vaig entrar en contacte amb un grup de gent gran, de professionals vull dir, que es prenien les coses seriosament, amb un mínim de vocació… No vull ser injust… Sé que hi ha molts professionals competentíssims que no s’han deixat encarcarar. Però aleshores els desconeixia, sortia d’un ambient descoratjador, em semblava haver après un ofici, i encara mal après. El doctor Creixent i els seus col·laboradors van remuntar-me la moral… Em van fer la lliçó. Passarien anys abans no pogués pensar a guanyar-me la vida, trobaria moltes incomprensions, hauria de desaprendre moltes coses que m’havien ensenyat… i al capdavall potser encara resultaria que no era apte… Però jo volia precisament un llenguatge així, franc. No em feien res les dificultats, mai no m’han espantat, em penso; l’únic que no podia suportar era la idea de fer voltes en una sínia, de treballar en el buit… És clar que no sabia ben bé què m’esperava. Les lectures no m’havien preparat prou. El pacient sempre és una altra cosa… Hom pot fer-se una idea molt lamentable de la humanitat només llegint les obres d’en Freud, però la realitat encara sembla pitjor, més llastimosa. Aquesta realitat de la qual participes diferentment que no en una lectura… I hom sent la pròpia insignificança… I la possibilitat dels errors que afegiran dolor al dolor… Cal evitar de convertir-se en una mena d’au de presa, en un animal que viu de cossos morts… Justificar la confiança de l’home i de la dona que es posen incondicionalment entre les teves mans… O no tan incondicionalment.

(La cambra: Vint-i-cinc rajols per quinze; dotze metres quadrats. I tres metres i mig d’alçada: quaranta-dos metres cúbics. El sostre: blanc, amb una gran taca d’humitat cap a l’extrem dret; una grollera testa de cavall. Les parets: llises, d’un color groc pàl·lid, amb el sòcol torrat i brillant, una mica escrostonat. Les portes: d’un blanc perla, amb poms i una placa de cristall, bruta de ditades. El terra: tres-cents rajols de color vermell clar, un d’ells, prop de la taula, desnivellat. La finestra: un rectangle amb les cortines de roba, d’un verd esblaimat).

—En Freud el vaig descobrir en una botiga de vell on de vegades anava amb l’Eulàlia. El llibreter era un home vell que la coneixia i li guardava llibres de caràcter polític i social, si li’n sortia algun. Li sortien coses estranyes, un dia hi havia una edició d’una mena de manual de la catalanitat que publicaren els de «Nosaltres sols» abans de la guerra… aleshores del sis d’octubre del trenta-quatre… Una altra vegada li guardava un llibre d’en Fermín Galan… coses ben curioses. Ella ho comprava tot… El volum d’en Freud era en una prestatgeria destinada a les obres de religió. El Tòtem i Tabú. Encara recordo que el vell me’n va cobrar vint pessetes i que, com que no les duia, l’Eulàlia va haver de deixar-me’n cinc. A la facultat hi havia un noi que tenia les seves obres completes i havia dit que me les deixaria, però no les portava mai… Potser tenia por que no les hi tornés; érem poc coneguts i no venia gaire; feia moltes festes. N’havíem parlat un dia al bar i després vaig demanar-les-hi una altra vegada… L’Eulàlia, és clar, no creia en Freud, tot això la feia riure, una mica. És que l’ignorava. N’havia sentit parlar amb menyspreu per la gent del partit i ja n’hi havia prou. Però després vaig convèncer-la que l’havia de llegir, que en Freud explicava coses que probablement hauria d’acceptar. Ho va fer amb reserva… Això em molestava, aquesta reserva, aquesta desconfiança amb què semblava encarar-se amb tot allò que era aliè al partit, a una concepció socialista de la vida. Com si l’adversari no pogués tenir raons dignes d’estudi. Podien existir raons contra alguns dels seus punts de vista particulars, però no contra la concepció marxista de la vida i, per tant, tot allò que no s’hi avenia a la llarga havia de ser eliminat. Existia doncs en ella un fanatisme sortosament temperat pel caràcter, ferm, sí, però dolç i femení… Pensava amb més esperit de continuïtat que no jo… Pensar amb esperit de continuïtat és difícil, cal tenir un condicionament… diguem-ne religiós, de la mena que sigui. Cal ser una mica doctrinari. És clar que sota les fermeses exteriors s’amaguen sovint lluites terribles. Els comunistes em sembla que viuen obsessionats per l’heretgia, per la por del desviacionisme que orienta tota la seva activitat. Com la dels catòlics és orientada pel pecat. Vull dir la del catòlic sincer, convençut, no la de les persones com l’Eugènia que practiquen com si es tractés d’una norma social. Ja ho és, també. Si es respecten unes normes exteriors hom queda en llibertat de procedir immoralment. Perquè és immoral obeir dos codis en nivells distints. És un engany. El catòlic que arreplega riquesa… I suposo que deu haver llegit els evangelis, el sermó de la muntanya… No s’adonen que és una doctrina dura… És dur tot allò que suposa honestedat, rigor amb hom mateix, sacrifici… No hi ha res més menyspreable que els pares que reneguen de la seva filla perquè s’ha deixat seduir, i al mateix temps acreixen la seva riquesa amb l’explotació dels altres. I explotar el pròxim sembla que hauria de ser més pecat que no pas dormir amb un home sense estar-hi casada. Hom es deixa anar en un moment d’irreflexió, endut per la sang, per un instint natural… Però al pròxim només se l’explota en fred i perquè l’explotació sigui profitosa cal perseverar-hi dia darrera dia. Però potser també és un instint, això, no ho sé. Que jo no l’experimenti no vol dir res. Una persona frígida tampoc no experimenta la necessitat de la pràctica sexual. És una persona malalta, sí, perquè contradiu un imperatiu de la naturalesa… Però, ¿no és també un imperatiu l’afany de possessions, de riqueses, que mena a l’explotació? No hi fa res que no sigui un instint natural en el sentit que no el compartim amb la bèstia. L’home, en el curs de la seva evolució, ha desenvolupat altres instints, altres necessitats. Pensem en l’art… No ben bé; no. L’animal jove descobreix un cert impuls artístic… És el joc mateix. Però no és creador. Només l’home, fins on sabem, experimenta l’impuls de crear espiritualment… coses inútils en aparença, coses que no poden satisfer la seva animalitat. Ja sé que això ho hauria de dir un creador, un artista. Si a més del goig espiritual no experimenta una commoció física independent. Jo crec que sí… Hi ha formes, colors, que parlen al cos, als nervis concretament. D’altres que estimulen processos glandulars… Caldria saber si aquesta estimulació és directa, obedient a un mecanisme biològic o si, a l’inrevés, reflecteix únicament un tipus d’organització cerebral que tendeix a eliminar la matèria… Té algun sentit, tot això?

—Tot en té.

—Tot en té. Quan divagues obeeixes una lògica mental sui generis, oculta, però lògica al cap i a la fi perquè també té una norma. Però hi ha el contrasentit. Pot ser qualificat de lògic?

—Si només és aparent, sí.

—És lògic dir que res és no res?

—No sóc un lògic, sinó un analista. Però asseguraria que no pertany a la mateixa categoria, si aquesta és la paraula, dir que res és no res —on afirmes una negació—, que assegurar, com heu fet, que la matèria pot tendir o tendeix a eliminar-se ella mateixa. Per tot el que sabem, no és impossible.

—Em sembla comprendre el vostre raonament: si la matèria pot transformar-se, i es transforma, en energia, i l’energia es degrada com ens assegura la segona llei de la termodinàmica, pot pretendre’s que hi ha eliminació de la matèria per obra de la mateixa matèria. Però aquesta degradació culmina en un equilibri que només redueix una possibilitat de la matèria, no la seva…

—Anàveu a dir essència?

—Suposo que sí. Per això he callat. Un analista tampoc no és un filòsof.

—Ben cert… I ara sí que és l’hora.