Desena sessió

—Com vaig telefonar-vos, no em va ser possible de venir…

—Va ser greu, l’accident?

—Espectacular, més que res. De primer ho semblava, hi havia el temor d’hemorràgies internes, i la llarga pèrdua de coneixement que podia confirmar-les. Però no. Té el front i la cara plens d’equimosis superficials i una falange de la mà esquerra trencada… una cosa rara.

—Va caure del tramvia?

—De l’autobús. Volia agafar-lo en marxa i va relliscar-li el peu. Com que s’havia agafat amb la mà, el cotxe va arrossegar-lo uns metres, fins que va haver de deixar-se anar. Aleshores caigué de cara… Ja és a casa, naturalment. Van pescar-me a la dispesa en el precís moment que sortia cap aquí. L’Eugènia, sempre tan segura d’ella mateixa, va perdre el cap… Vam trobar-nos tots al Clínic, on acabaven de portar-lo. La Neus donà un petit espectacle, se li abraçà com si fos mort… Després vaig haver d’endur-me-la al bar i quan sortíem se m’acudí de preguntar-li què havia decidit a la fi sobre la visita al ginecòleg i si encara sentia el famós bony. L’Ellen m’havia demanat que no digués res si no me’n parlava. Per això vaig fer veure que no ho sabia. «Ja hi he anat», digué. Va repetir allò que m’havia dit la seva companya, que era un sabata, no li havia sabut descobrir res, no li havia receptat res… «Vols dir que no et convindria tornar amb el teu marit?», vaig fer després. De vegades… Amb una germana és més difícil d’explicar-se, sobretot quan la germana és una persona com ella, però em vaig fer comprendre prou perquè exclamés: «Deus haver-me pres per una d’aquestes noies amb qui vas tu». Ignorava que la meva vida amorosa li fos coneguda, però resultà que no li havia passat per alt l’existència de la Victòria. És veritat que no en faig cap misteri, però em pensava que a casa no en sabien res… Sense deixar-me desmuntar vaig recomençar les meves explicacions tan bé com se m’acudí, assegurant-li que no dubtava que era una persona de bons principis morals, però que el cos té les seves necessitats, que cal satisfer-les si no volem exposar-nos a desordres greus… «Això els homes», em va interrompre. «I les dones, Neus. Potser l’experiència amb el teu marit…». Però no em va deixar continuar, aquella conversa era indecent… Jo sentia temptacions de trair les confidències de l’Ellen i preguntar-li sense miraments: «Per què t’interesses doncs en la vida sexual de la teva amiga?». No ho vaig fer, però vaig insinuar-li la conveniència de veure un psicoanalista, fins vaig pronunciar el vostre nom… «De les meves coses ningú no n’ha de fer res —em replicà—; sóc una persona normal, però veig que tu ja has agafat la deformació professional, et creus que tothom és un malalt de l’esperit. A còpia de burxar tot el dia en porqueries ja només sabeu embrutar-ho tot…». Un judici propi d’analfabet, de persona ignorant. Vaig haver de reprimir-me per no indignar-me. «Sóc el teu germà, Neus, i únicament vull el teu bé». «No saps quin és, el meu bé!», va contestar-me. Potser és l’única cosa sensata que va dir en tota l’estona, perquè és veritat, no el sé. Encara afegí: «El pare s’està morint i mira en què penses tu!».

No tenia ni cap ni peus; en aquell moment ja sabíem que el pare no tenia res de greu… Però vaig aprofitar-ho: «Oi que te’n preocupes, d’ell?». «És clar que sí: és el pare». «I de mi no te’n preocuparies?». «També; per què ho preguntes?». «Perquè sóc el teu germà, oi?», vaig prosseguir jo. «Naturalment». «Doncs és natural que jo em preocupi de tu, també». Però ella va dir que allò no era preocupar-me’n, sinó ganes de fer-la passar pel que no era. Totalment insensat!… Cada vegada que la veig la trobo pitjor, més incomprensiva, més allunyada… Aquest matí he telefonat a l’Ellen, a l’agència de viatges, i a migdia ens hem vist. Se m’havia acudit una cosa. No puc obligar-la a visitar un analista, no puc obligar-la a res. Però puc fer per manera de confirmar unes sospites que gairebé ja són una seguretat, puc intentar de recollir uns indicis… A l’Ellen li he proposat, no sense por que s’ofengués, per què no buscava un xicot, un amic del seu amant, per sortir amb la Neus. Podia mirar de convèncer-la de sortir tots quatre i combinar les coses de tal manera que la meva germana es trobi com qui diu compromesa a dormir amb ell… No s’ha molestat, al contrari, perquè després de discutir els pros i els contres m’ha dit que hi havia una manera més senzilla d’arribar als nostres fins: que sigui el seu amic qui s’encarregui de conquistar-la, si pot. Ella no és una noia gelosa i ara resulta que la curiositat la devora; aquell misteri que veu en el matrimoni de la meva germana, la incomprensible virginitat si no ha interpretat malament els mots del ginecòleg, i jo opino que no… tot plegat sembla apassionar-la. Diu que la Neus ja coneix el seu amic i creu que totes les coses que ella li ha contat de les seves relacions poden haver-li donat, als ulls de la meva germana, un cert prestigi que facilitarà la relació. Jo no ho veig tan clar, podria succeir el contrari, que li repel·lís… Però hi he consentit. A ella li sembla que el seu amic no es negarà a entrar en el joc, ja que la meva germana, com ha remarcat, és una noia físicament agradable… Pot presentar-se al pis quan l’Ellen no hi sigui, conversar amb la Neus, pretendre que ja està cansat de la seva amiga… No, no resultarà. Quan en parlàvem semblava molt convincent, o relativament convincent; ara sembla una estupidesa. Ho és… Hauré de telefonar-li que ho deixem córrer. Puc citar-la per aquest vespre… L’Eugènia s’ha queixat que no hi vaig mai, no troba que estigui bé que m’hagi desinteressat tant de la família… Semblava una altra. Pot ser la impressió que ha rebut; ja es devia veure vídua i sola. Sola no, té la filla. Però la filla se n’anirà, es casarà. Una dona es queda sola quan se li mor el marit… De primer estava massa preocupada per dir res, només m’urgia que parlés amb aquest metge, amb aquell… els teus col·legues, que deia. Li semblava que ens amagaven, que li amagaven alguna cosa. Encara no l’havien deixada entrar a veure’l… Ha estat després, ja tranquil·litzada, que s’ha posat tota melosa i amable. Que hi vagi per ell, si més no… Però a ell ja el veig altres vegades, em deixo caure pel despatx, no fa molt que vam fer el vermut junts; també m’ha visitat un cop a la dispesa… No sé de què serveix, però, gairebé no semblem pare i fill, ens hem distanciat; fa molts anys que… Quan penso en aquella alegria immensa que vaig tenir el dia que vingué a buscar-me a l’orfenat, quan els camions se’ns anaven a endur qui sap on! Parlem de coses banals, sense interès, i en parlem amb la desgana de qui sap exactament quin serà el comentari de l’interlocutor. «No pot ser que tinguis tantes obligacions que no et quedi gens de temps», ha dit l’Eugènia. Amb la Neus gairebé no han canviat paraula, ella es mostrava molt esquerpa, tenia l’aire de voler dir que aquell accident potser era culpa de la mateixa Eugènia. La petita no s’ha impressionat tant com els altres, semblava pensar en alguna altra cosa. No l’havia vista des del dia que tingué la curiositat de venir a donar un cop d’ull a la meva instal·lació i va dir que els homes teníem molta sort de poder ser tan independents. Com si ella no en fos. En definitiva fa el que vol i el pis només li és una dispesa on menja i dorm… Va quedar-se poca estona, perquè l’acompanyava un xicot, el fill del banquer Tossa, em va dir, i el cotxe era a baix, un cotxe d’esport, vermell, i darrera el volant el xicot, un minyó prim i amb els cabells caiguts sobre el front. O potser no en tenia i així ho amagava… Hi hauré d’anar demà. Vull dir a casa. No em pensava haver de tornar-hi més, sembla mentida que tingués la barra de dir que no m’hi deixava caure mai! Després del que em va fer… O potser la culpa va ser de tots dos, com passa sovint, però mai no hauríem arribat a aquella situació si ella no hagués creat un ambient que la possibilitava… Mai no vaig poder estudiar amb tranquil·litat; semblava recar-li cada mos de pa que em menjava, cada llibre de text que calia comprar. L’exasperava que les seves previsions resultessin fallides, que jo anés aprovant curs darrera curs sense dificultats, cosa que no privava que davant les veïnes i conegudes fes grans escarafalls de la meva intel·ligència, del meu saber, del futur brillant que m’esperava. Sempre dues cares, la de dins i la de fora… La senyora Quiles va tenir un cop la inconsciència de dir-me que ja calia que l’estimés molt, la meva madrastra, perquè com ella se’n trobaven poques. Tenia la memòria molt curta, per força havia hagut de sentir més de quatre vegades els crits i els sagramentals que s’armaven. No que ella, l’Eugènia, sigui escandalosa; respecta massa les conveniències, té massa por del que diran. Érem més aviat nosaltres que xisclàvem o ploràvem. S’havia de sentir per força. I hi havia detalls de conducta, les mirades impacients i irritades que t’adreçava quan venia algú i tu no et captenies com la bona educació exigia. Allò que ella entenia per bona educació, quedar-te ben quiet, sense dir res, sense molestar, sense demanar de beure si tenies set… Però la senyora Quiles és una inconscient, sempre ho ha estat, del contrari ja no hauria fugit mai de casa. El seu marit sempre ha estat un calçasses, no se li sent mai la veu. El primer cop va pujar amb les criatures, desemparat, sense saber què fer… Mai no hi hem estat amics, són uns nois eixuts que miren de trascantó. Ara un d’ells ja és casat, amb la noia de l’escrivent de la funerària que no podia jugar amb la Neus perquè el seu pare feia un ofici tan repel·lent. També és una persona estranya, ella. Hi ha moltes persones estranyes, si les observes bé. Els sociòlegs semblen tendir a creure que cada dia n’hi haurà més, i la desadaptació és visible. Si més no a ciutat, però avui dia sembla que ja només compti la ciutat, l’aglomeració. M’agradaria de viure en un indret tranquil, on no calgués córrer mai, potser treballar al camp de sol a sol, sense altres preocupacions que menjar i beure i fer l’amor de tant en tant. No sé per què ho penso, no hi he viscut mai, al camp, jo, deu ser la sang pagesa de part del meu pare que em crida una mica, un crit diluït, debilitat… En realitat m’agradarien moltes coses, algunes ben contradictòries. M’agradarien, m’agraden, en teoria. La nostàlgia d’allò que no tens i podries haver tingut, aquest sentiment inevitable que ens fa creure que la manera de viure dels altres és més satisfactòria que no la pròpia, que hom ha estat menys afavorit. I si ho anem a mirar no ho he estat, a despit de l’Eugènia i del seu tracte hostil… Ho podia haver estat més, evidentment, i avui no seria aquí perquè hauria escollit una altra professió. O potser hi seria en qualitat de pacient, podien haver-se esdevingut altres coses amb posterioritat, coses per a les quals una vida fàcil, una infància consentida no m’haurien preparat. El desengany de la Carme, si jo hagués estat de bona fe, i les meves intencions, el matrimoni… No l’hauria coneguda, n’hauria conegut una altra, unes altres. Ara és difícil d’imaginar una vida sense l’Alfonsina, la Carme, la Victòria. Perquè ni la primera no hauria conegut, mai no hauríem anat a viure on vivim, on viuen ells, si la mare no hagués mort al bombardeig. Suposo… I el meu germà. Un germà gran que ara tindria trenta-un anys. En part també depenia d’ell, el meu destí. Els exemples que s’imiten, o es rebutgen per caure en el contrari. D’una manera o altra, tothom decideix. Tothom que t’és propi, pròxim. Potser hi ha poca cosa de veritablement personal en un destí, hom no és tan lliure com ens pensem; el doctor Creixent creu de fet que no ho som gens, gairebé gens… Quan el vaig anar a veure em preguntà si sabia què feia, què volia. «No us deixeu temptar pels guanys aparents —va dir—. De cent-cinquanta a tres-centes pessetes la sessió… Perquè els guanys no poden mesurar-se en diners, cal deduir-ne el carregament de dolor i de misèria que descansen damunt vostre. I és llarg. I la nostra societat encara mira aquestes pràctiques amb certa malfiança…». Vam parlar molt extensament, em va sotmetre a un veritable examen, per dir-ho així. No de coneixements, sinó de disposicions. Aleshores ja havia llegit gairebé tots els autors fonamentals, Freud, Adler i Jung per començar, i Ferencai, Stekel, Rank, alguna cosa de Fromm, Sullivan, Klein, també els antropologistes, Mead, Beneditt i, és clar, Frazer, Malinowski, autors com Weininger… Fins els dos volums de l’enquesta Kinsey! En canvi no coneixia de primera mà la Horney, no havia sentit parlar o em passà per alt el nom d’Alexander, que ell va indicar-me. També hi havia l’Anna Freud, Reick, Riesman… Al principi potser m’havia descoratjat una mica la varietat d’interpretacions, les contradiccions entre uns i altres, que hom pogués justificar amb la mateixa lògica aparent, amb la mateixa versemblança, un punt de vista sociològic i un altre fonamentat totalment en l’individu… En Jung, sobretot, m’havia deixat perplex amb les seves brillants teories de l’inconscient col·lectiu, els arquetipus, l’estudi d’una simbologia que corresponia a la humanitat sencera. Però en definitiva només era això, brillant. Les obres dels antropòlegs el contradeien en multitud d’aspectes, i eren obres fetes sobre el terreny, sense partit pres, sense prejudicis, basades en fets observables i que no podien negar-se… Potser ve un moment en què hom sap massa, perquè saber massa inclina a l’escepticisme. Però també invita a posar en joc les nostres facultats de discerniment, contribueix a l’adquisició d’una agilitat mental que a la llarga ens permet de sospesar, de mesurar, de comparar, de descobrir aspectes comuns en les obres més contradictòries, sota els conceptes i fraseologies més dissemblants. A molts autors els separa, més que res, l’ús d’un vocabulari diferent… El desig de crear alguna cosa nova i la impotència per a aconseguir-ho. O també que les coses noves necessiten un mot nou i els mots nous tendeixen a crear coses noves… Ja ho veieu, no m’he lliurat del tot de l’escepticisme. Però allò que compta no són les teories. Hi ha un camí obert i suposo que cadascú l’ha de seguir, adaptant-lo a les necessitats del terreny que trepitja, a la pròpia idiosincràsia, a la de la societat on viu i que d’altra banda determina el tipus de malalties, d’anomalies més freqüents. És clar que hi ha uns fets fonamentals de l’existència… Sembla una frase de Fromm, oi? Potser ho és. Les seves teories, les seves exposicions, de vegades semblen bastides una mica en el buit… més, una especulació que només depèn d’un cervell imaginatiu i ensems observador, capaç d’una síntesi entre realitat i fantasia, però que no es preocupa massa de la comprovació… Però no pot negar-se l’encert de conceptes com els de dicotomies existencials i dicotomies històriques, evidents a primera vista quan hom pensa que no poden classificar-se en la mateixa categoria fets com l’haver nascut i l’haver de morir necessàriament, que escapen a la nostra voluntat, i d’altres com la guerra, la fam, als quals es podria posar remei… La seva intencionada observació que les classes dominants, dirigents, tendeixen sempre a voler fer passar per existencials les dicotomies històriques… La mala fe de l’home… Justificar el mal, l’opressió, l’abús, fent-ne una necessitat. Hi ha alguna cosa que falla quan ho permetem. Heu llegit Gorki, doctor?

—Alguna cosa, fa temps. Quan jo estudiava es llegia força.

—No sé si recordeu una frase seva: «Res no mutila tant l’home com la paciència i la submissió a la força de les condicions exteriors».

—No, no la recordava.

—Jo la recordo bé perquè va colpir-me molt. L’Eulàlia em deixava les seves obres, les tenia en francès. Vaig trobar que havia picat en el clau, que l’home només pot ser enter, home de veritat, en la mesura que no permet la mutilació i s’esforça per lluitar contra aquestes condicions. Potser tots ho fem, però sovint amb massa timidesa. A ella, a l’Eulàlia, li molestava que li digués que aquella frase condemnava el seu comunisme, perquè el comunisme era precisament la submissió a unes necessitats històriques, econòmiques, i trobava curiós que en Gorki, comunista, no se n’hagués adonat, que les autoritats soviètiques no haguessin censurat, suprimit, la frase.

Potser ho han fet després, no ho sé. O potser l’han interpretada en un altre sentit, com feia la mateixa Eulàlia, que parlava d’unes condicions històriques i socials existents contra les quals el comunisme lluitava… Una altra confusió entre les dicotomies d’en Fromm. Seria convenient profunditzar-hi. Però s’hauria de profunditzar en moltes coses i no tenim temps… Ja sé que la gent que hi han profunditzat ho han fet a despit del temps, sacrificant-ho tot, si calia, a un afany que no els deixava viure mentre no li donessin satisfacció. Però hom només pot permetre’s aquest luxe quan té un cervell organitzat de determinada manera i un cor… diguem-ne cruel, disposat a sacrificar qui sigui, però persones concretes, a favor del problemàtic benefici a la humanitat en el seu conjunt. O potser la crueltat és el contrari, sacrificar les troballes possibles i fructíferes a uns sers pròxims que sempre són massa pocs. Potser el terme mig és més encertat? Diuen que és el camí dels mediocres… Probablement. Voler-ho aconseguir tot al preu més baix. Una confrontació. És difícil resignar-se a la mediocritat, però ho fem a despit dels deliris de grandesa que ens pertorben tot sovint. ¿No heu sentit mai la temptació de bastir un sistema, doctor?

—Quina mena de sistema?

—El que sigui. Un sistema. Com tot professional, deveu estar d’acord amb algunes coses i en desacord amb moltes altres. Les vostres lectures i la vostra pràctica us deuen haver suggerit multitud d’observacions que potser podrien integrar-se en una visió nova… Jo he sentit aquesta temptació sense haver fet cap pràctica, amb anterioritat a tota observació clínica, o gairebé. Hi ha obres estimulants, les més vàlides, que inviten a reflexionar, a sobrepassar-les, a explicitar tot de pensaments que brollen d’elles i que no contenen pas del tot. Hi ha una experiència anterior a tota experiència que ens diu com són veritablement les coses… Tres anys enrera, a punt d’acabar la carrera, vaig començar un escrit amb l’esperança que es convertiria en un llibre. No s’hi va convertir, no vaig escriure més enllà d’una vintena de pàgines, i encara treballosament. Els obstacles sorgien l’un darrera l’altre, una sèrie d’obstacles que no havia vist quan imaginava el llibre que escriuria i que no eren pas d’ordre literari…

Era molta presumpció, però no fou una provatura inútil, perquè m’ensenyà el valor de la humilitat. Una lliçó sempre mal apresa, ja ho sé. Picava molt alt. Interpretació sociològica de la religió, imagineu-vos! I els obstacles no consistien en la falta d’idees, sinó en la seva abundància, en el seu excés. Tenien el defecte, però, que no eren ben bé les meves idees, sinó una adaptació de tot allò que m’havia caigut a les mans, en Freud precedint la processó. És difícil, pensar originalment. Ara mateix… És una llàstima que no es prenguin notes de les confessions analítiques, que no hi hagi un magnetòfon que les registri… Seria una cosa ben curiosa i instructiva fer passar la cinta i anar analitzant tots els conceptes que han sortit amb espontaneïtat i que tinc per meus. Al capdavall potser trobaríem que de meu no hi ha res llevat les experiències concretes, i encara interpretades, explicades, comunicades sota el pes d’un pensament que no és ben bé el meu pensament, sinó el de tots aquells que m’han ajudat a formar-me. He parlat, en un moment donat, de les condicions culturals i familiars que determinen la personalitat de l’individu, i crea el que deia, hi crec, però ¿ho hauria descobert sense la col·laboració de tota l’escola postfreudíana nord-americana que ha treballat en aquesta direcció i sembla trobar-se en vies d’exhaurir-la? És clar que no es tracta d’una repetició mecànica, d’una còpia de les seves idees, i és natural que en certs aspectes me n’allunyi, les eixampli, les revisi, segons l’ocasió. Hi ha observacions que em semblen falses si es generalitzen, i fins quan hom assegura que tot depèn de la societat, del tipus de societat en què vivim, se m’acudeix de pensar que els teòrics d’aquesta interpretació es refereixen per força a societats compactes, ben integrades, i que, per tant, el seu concepte de cultura i de societat no coincideix, com pressuposen, amb conceptes nacionals, continentals… Amèrica és això, Europa és això altre.

O dins d’uns trets de cultura comuns: Espanya, França, Itàlia… Però Espanya-nació, Estat sobirà, coincideix amb Espanya-societat, amb Espanya-cultura? És obvi que no. I anem particularitzant: Catalunya, Galícia, Castella… Què tenen de comú aquestes tres cultures, per exemple? Ben poc, si observem la diferent idiosincràsia de catalans, castellans i gallecs. No viuen el mateix context cultural. Afinem més: Catalunya, puix que és allò que coneixem o hauríem de conèixer més bé. Hi ha una cultura, una societat específicament catalana? Jo crec que hi ha grups socials, grups culturals que es freguen, es toquen, es comuniquen per algun extrem, però que no poden ser compresos sota d’un denominador comú quan vol parlar-se d’una societat integrada. Les societats integrades són grups, petits grups. Aquell aspecte o aspectes pels quals es comuniquen o coincideixen amb els grups veïns, la parla, la religió, etc., els reuneix en una entitat superior, Catalunya. I d’entitat superior en entitat superior arribem al concepte Europa, cultura europea, societat europea i, finalment, societat humana, cultura humana, la qual ens abraça tots. Les coincidències, però, cada cop són més teòriques, més superficials, tant, que l’estudi de la societat humana en la seva totalitat només permet unes observacions molt generals que ja no serveixen per cada grup. La societat que cal estudiar, perquè és la que determina la personalitat de l’individu, és sempre molt reduïda, gairebé un clan. Després un altre aspecte: les societats hipòcrites, que s’enganyen, que no són allò que pretenen… No he vist que els teòrics de la psicoanàlisi se n’hagin preocupat. M’agradaria de fer-ho. I precisament en un aspecte que queda insinuat en aquelles pàgines que, com us dic, vaig escriure tres anys enrera. Però aleshores no se m’havia acudit… Hi ha alguna cosa d’evidentment malalt, un desequilibri psíquic en una societat, per exemple, que vol passar per religiosa sense ser-ho. ¿Pot dir-se que som una societat catòlica si només un vint, un vint-i-cinc per cent de la població practica, i molts d’ells encara per esperit d’imitació, coaccionats per altres circumstàncies? Afegim que entre els que practiquen sense coacció hi ha també un crescut tant per cent que redueix aquesta pràctica a una assistència religiosa que no informa d’altra banda la seva manera de viure, que no determina la seva conducta en els negocis, l’amor… Sempre m’ha preocupat.

—És un problema vostre, doncs. Heu dit que no havíeu tingut mai problemes de tipus religiós…

—Una preocupació teòrica, nada de la lectura de periòdics i publicacions que contínuament semblen dir: nosaltres, societat catòlica…

—Us molesta?

—En la mesura que l’afirmació falta a la veritat. És la mentida de l’Eugènia que també es fa ressò d’aquesta actitud, i amb els mateixos mots: nosaltres, els catòlics… A qui es refereix? A la família no pot ser, perquè ningú més no practica, actualment. A la nostra societat, ja ho hem vist… A un grup. El seu grup, necessàriament, el grup que va a missa de dotze i ja ha complert. No nego que existeixi un prestigi catòlic, existeix; del contrari persones com l’Eugènia no s’hi voldrien emparar… Molt bé, no cal que us vegi la cara per endevinar què penseu. Hostilitat, encara. Potser sí, però no hostilitat envers l’Eugènia, aquest cop, sinó envers tota una societat que ha volgut identificar-se amb l’opressió. El tipus de societat en la qual sempre m’he sentit malament. Perquè ha fet tot el que ha pogut per ofegar, per ofegar-nos sobretot a nosaltres, els joves. Amb una mica menys de discerniment podia haver-me fet comunista, sobretot a través de l’Eulàlia, perquè hauria cregut en l’això o en l’allò que se’m proposava, que se’ns ha proposat durant una sèrie d’anys, gairebé tots els que tinc. Un parany. Perquè entre l’això i l’allò no existeix una diferència radical de mentalitat. En un i altre cap es tracta d’aconseguir el paradís a través de la coacció i, quan cal, del terror; el paradís per als altres, per als qui vindran, més que res. Però no podem imposar, no podem determinar la història futura, perquè d’història només n’hi ha una, la que fem. I jo trobo que ens condemna perquè tant l’això com l’allò fabriquen una història en neta contradicció amb les aspiracions teòriques, verbals. A l’Eulàlia li assenyalava punts de coincidència, però no els volia veure, no els sabia veure perquè la fraseologia era diferent. I tampoc no ho era del tot. El dilema sempre ha estat fals, perquè de problema només n’hi ha un: llibertat o opressió. Diuen: tothom és lliure dintre… Aquesta és la fal·làcia, que només ho siguis dintre… dintre un ordre determinat de coses, dintre la presó. L’Eugènia tot assegurant: «Sempre heu fet el que heu volgut!». De primer, no sabia què volíem, i si ho sabia preferia ignorar-ho; era el que a ella li semblava o li interessava de fer veure que volíem. Després, quina llibertat és aquella que no pots exercir sense que se’t castigui per haver-te-la pres? Fins i tot quan n’uses ho fas amb recel, ja sense llibertat, doncs, perquè saps que te la carregaràs. Aquesta és la llibertat que hi havia a casa, la llibertat que hi ha al país.

(Els mobles: sota la taca, una llibreria alta, de set prestatges, farcida de llibres multicolors, en rústica i relligats. A tocar de la finestra, una taula americana de set pams per tres, amb nou calaixos, quatre per banda i un de central. Darrera: una cadira sense braços).

—La meva biografia espiritual… N’hi ha que pretenen que no n’existeix cap més. En un sentit profund, deu ser veritat. Però sense l’anècdota exterior no s’explica res. L’anècdota biològica, social, cultural… Quina podria ser la biografia espiritual d’un home tancat en una cel·la des de la seva naixença i que mai no hagués realitzat cap experiència? Suposo que no en tindria. Per això una biografia espiritual rica exigeix una vida igualment rica en impressions, en contactes, en esforços, en contrarietats… També hi ha qui pretén que res no és nociu, perquè tot, absolutament, acaba per enriquir l’home. Però cal preguntar-se què n’hem de fer, o si és desitjable, una riquesa que no ens servirà per ajudar els nostres semblants… Direu que penso així perquè d’infant he viscut en un ambient contrari i contra el qual he tractat de protegir-me… Oi?

—Probablement. Fóreu un infant sense amor i això us va ocasionar una ansietat bàsica a la qual us apressàreu a respondre amb sentiments d’hostilitat… A casa fèieu enfadar la madrastra amb tot d’actes dels quals us hauríeu pogut abstenir. El wàter que vau arrancar un dia, la fotografia… A col·legi éreu poc aplicat, un mal estudiant; estic segur que podríeu contar-me moltes trapelleries.

—Sí.

—En un mot, una infància caracteritzada per la desobediència, expressió d’aquests sentiments hostils, mecanismes de defensa que, com sempre passa, no defensen res perquè acaben per crear novells conflictes… Conflictes interiors i exteriors.

—És cert, però el mecanisme de defensa és inevitable. Hi podia haver contestat… vull dir a les provocacions de fora… amb una submissió absoluta i hipòcrita, però deixant de banda que no depenia de la meva reflexió escollir un procediment o l’altre, la submissió reforça en definitiva els conflictes interiors en un grau que no aconsegueix l’hostilitat. L’hostilitat permet una descàrrega que no és possible amb la submissió. I, posteriorment, és més suportable, més fàcil d’integrar el tipus agressiu que no l’hipòcrita. No parlo en termes d’anàlisi, terreny en el qual només compta la força, la intensitat de les repressions… Però pensem que la major part de persones mal ajustades no passen pel consultori de l’analista i que la societat haurà de tractar d’encarar-se sempre amb el desordre de l’individu. Em sembla que l’home agressiu disposa d’unes possibilitats, d’unes reserves constructives que falten al tipus submís. No vull dir que no sigui perillós.

—Ho són tots dos.

—Són perills diferents. El submís, si predomina, pot immobilitzar una societat, mentre que l’agressiu pot precipitaria al desastre. També la immobilització és un desastre… Qui diu que no pot haver-hi cap societat estàtica, en equilibri total, que el propi d’una societat viva i sana és una certa quantitat de conflicte que l’estimula? L’agressiu pot estimular una societat, el submís no. L’agressiu provoca. És clar que tots, individualment i col·lectivament, només podem suportar una petita dosi de provocació que no és la mateixa per a tots. Tampoc l’obstacle que ens determina té idèntic valor per a tothom. La Neus, evidentment, va trobar-se amb un obstacle excessiu tot i que era el mateix amb què topava jo. Unes certes possibilitats d’amor van malbaratar-se, quedaren ofegades, i no han tingut ocasió d’emergir… Potser va perjudicar-la que fos una noia, més dependent. Hi havia maneres de molestar-la, d’humiliar-la, que a mi no em podien ser aplicades. I un noi sembla que disposi de més recursos, sobretot quan va fent-se gran. Recursos admesos, perquè al cap i a la fi també ella podia saltar unes barreres i cercar la mena de compensacions que vaig trobar jo. Mai no sabrem, per exemple, quina mena de noia seria ara si quan era una adolescent, i abans i tot, hagués tingut l’oportunitat de porquejar con fèiem en Barnés i jo amb l’Alfonsina. Ella va saltar una barrera, i probablement sense necessitat de buscar compensacions, perquè a casa seva, per tot el que vaig poder observar, vivien units, la tractaven com una persona, amb amor, ni que fos un amor una mica distret. En general, el dels pares ja ho és. Però l’estimaven, aquell dia estaven desfets… Vull dir quan es va morir. Va esperar-me un dia a l’entrada de casa seva i em cridà, però ja era molt tard i venia la seva mare, de manera que vam dir uns mots, bromejant, i ella se n’anà cap dalt. Dir bromejant és una manera de parlar, perquè més aviat semblava trista, fins i tot se la veia físicament desmillorada. No que hagués deixat de ser la noia bonica i atractiva de sempre, però en la seva actitud hi havia com un deixament en el qual no vaig començar a pensar fins després. Sota els ulls tenia uns cercles blavosos, però potser tampoc no era per estranyar-se’n, ella sempre havia fet una mica d’ulleres, i precisament això acabava d’afegir al seu encís… Va telefonar-me aquell vespre, des de fora de casa seva com vaig saber després, i va dir que em volia veure, però ja eren quarts d’onze i vam haver de deixar-ho per a l’endemà. Parlava en un to greu, amb un cert sentit d’urgència que va cridar-me l’atenció, però per telèfon no va poder explicar-se… No podia imaginar-me què em volia, què li passava, però d’impacient ho devia estar. Ella, vull dir, perquè ja havia telefonat una estona abans, quan jo encara no era a casa. T’ha telefonat una noia, va dir l’Eugènia, però havia penjat quan va preguntar-li el nom. Era ella. Ens vam trobar al carrer, a la cantonada de la Diagonal, i se la veia molt nerviosa. No va voler entrar en un bar, ni seure en un banc del passeig, de manera que vam anar caminant en direcció del passeig de Sant Joan. «Tu que coneixes metges…», va començar. I quan vaig preguntar-li si estava malalta afirmà amb el cap i afegí: «Sí, estic prenyada». Embarassada, va dir ella. No sé quina hauria de ser la reacció d’un home quan una noia amb la qual has dormit ve a dir-te que algú altre l’ha deixat plena, i més si aquesta noia no és una conquista ocasional, sinó una persona que coneixes de sempre, i t’hi has avingut, i sents estima per ella, i sempre heu sostingut excel·lents relacions… Jo vaig experimentar una petita angoixa barrejada amb un sentiment de tendresa. Se la veia tan jove i tan fràgil… No pas més jove que jo, és clar, però en aquell moment ho semblava. Una criatura, al meu costat… Encara no se li coneixia res; em va dir que estava de dos mesos. Ja havia començat a trobar-se malament, hi havia matins que vomitava abans de sortir cap al treball, però a casa seva no se n’havien adonat, els ho havia pogut dissimular. La seva mare la trobava pàl·lida i ullerosa, però fora d’això… El pare de la criatura era un agent de publicitat que va conèixer en una festa a la qual va dur-la una companya de la casa on treballava. Un festa particular, en un pis. Van beure molt, alguns es van emborratxar, hi hagueren noies que passaren de mà en mà. Però jo només vaig anar amb un, afirmà ella. S’havia marejat una mica, no estava acostumada a beure, van deixar-la tranquil·la a la cambra de bany. No l’havia tornat a veure. «Però saps qui és?» —vaig preguntar-li—. Sí, ho sabia; la seva companya ja el coneixia d’alguna altra ocasió, era fàcil trobar-lo, però no tenia cap intenció de molestar-lo; li semblava indecent exercir qualsevol pressió, de la mena que fos, sobre seu, i més encara parlar-li de matrimoni. Al cap i a la fi eren dos estranys, ella havia tingut la seva part de culpa en l’esdevingut, no podia dir que abusaren de la seva bona fe, no era una noia verge… «Què penses fer, doncs?». Però la resposta ja la sabia, la sabia des que havia obert la boca. «Vull avortar». Per això havia volgut parlar amb mi, com que era estudiant de medicina devia conèixer algú que podia ajudar-la… Jo començava a sentir un dolor punyent que em pujava pel pit… Em pregunto què hauria passat si en aquell moment li hagués dit: «No et preocupis; per què no et cases amb mi?». Ni va acudir-se’m, naturalment; és ara que… També m’hauria dit probablement que no. No sé per què, aquesta fantasia… Vaig voler convèncer-la que el conservés, que el tingués… Hi hauria el disgust consegüent a casa seva, sí, però… «I ell què?», va interrompre’m. «O ella. Una criatura sense pare… No és la meva reputació —va aclarir—; tant se me’n dóna, ja. Jo m’ho he buscat. Si ara fos a començar…». Se la veia amargada, potser hauria hagut d’ajudar-la, però m’hi vaig negar… Els temps, havien canviat; una criatura sense pare no era mirada amb la mateixa prevenció de vint-i-cinc anys, de cinquanta anys enrera. Els arguments que ja us podeu imaginar… Després, com vaig dir-li, tampoc no coneixia ningú, cap metge que fes aquella classe d’intervencions. N’hi havia d’haver, ja ho sé, i preguntant discretament entre els companys… Però no volia. Allò em repugnava. Jo mateix ho trobava estrany, em descobria uns escrúpols que m’havia cregut no sentir… Ella va plorar; em pregà, invocava la nostra amistat. «Si tu no m’ajudes no m’ajudarà ningú», va dir-me. Jo hauria fet qualsevol cosa per ella… però allò, no. «És perillós, Alfonsina». Però a ella no li importava morir, potser perquè sabia que es moriria tres setmanes després… Aquell dia, entre ciris, tan quieta i pàl·lida, era difícil de creure que se n’havia anat definitivament, que dies enrera encara havíem parlat. Jo em pensava haver-la convençuda. Sense adonar-nos-en havíem anat prosseguint Diagonal enllà, arribàrem fins al carrer Marina, des d’on vam retrocedir, sempre a peu. No vam parlar de res més. «És un deure, Alfonsina, un deure —li repetia—; quan el tinguis, quan comenci a créixer, ja veuràs com estaràs contenta. I parla’n als teus pares». Però no els va dir res, ho va descobrir tot el metge que la visità. Vam separar-nos a la porta de casa seva i la seva mare d’una manera o altra va saber que ens havíem vist… És clar que no era suficient, perquè no tenia res d’estrany que parléssim, i, com dic, ja feia tres setmanes… És a dir, havíem tornat a parlar posteriorment, dos dies abans de morir; una conversa greu. Jo vaig dir-li: «Mal fet, Alfonsina»; i tot d’una em semblà remota. Havia trobat una dona, una llevadora que feia avortaments. Devia haver-li-ho dit una amiga, una companya, no m’ho explicà. Només va dir-me que l’havia intervinguda la vigília i que tot havia anat bé. Va anar-hi a la tarda, en sortir de casa, i va quedar-se al pis de la dona fins al vespre. Encara tenia una mica de pèrdua, però la dona li va dir que no se n’estranyés, que era normal. «T’has assegurat que t’ha tret tota la placenta?», vaig preguntar-li jo. Ella no en sabia res… Quan, a taula, l’Eugènia digué: «Sabeu qui s’ha mort? L’Alfonsina…», vaig sentir un xoc sense sorpresa. Ho vaig creure immediatament, no vaig fer cap d’aquestes exclamacions habituals: «L’Alfonsina! N’està segura?». El pare va dir: «M’estalvies d’anar-hi». Feia una estranya impressió saber que de tota aquella gent que seguia el taüt, de tots aquells que l’acompanyaven, jo era la persona més pròxima a l’Alfonsina, més que no els seus pares; ens havíem conegut com home i dona i, per damunt d’això, se m’havia confiat. No hi feia res, que no seguís el meu consell i acudís a la llevadora. Va confiar-m’ho, també. «No et pensis que m’ha agradat, però, Daniel —va dir-me aquell darrer dia, abans de l’hemorràgia final—; em sento com un criminal». En aquell moment potser ja estava penedida del pas que havia fet. Però era irreversible. I ara seguíem un camí per a ella sense tornada. Només tornaríem els vius. El marit de la Quiles anava al meu costat i xerrava, però no vaig entendre res del que em va dir. No sé per què dic el marit de la Quiles, si el Quiles és ell. Però no és ningú… Vaig anar fins al cementiri, amb la família i dos o tres amics d’ells. Un acte foll, perquè ells no el podien comprendre a menys que em creguessin el culpable. No se’m va acudir. Però, aparentment, tampoc als Parés. O potser van pensar que, si hi hagués tingut alguna cosa a veure, no m’hauria posat tant en evidència. Però jo l’havia d’acompanyar… Per què? Havíem dormit tres vegades junts i de petits ens tocàvem pels racons de l’entrada… Què tenia això de particular? Hi devia haver hagut alguna altra cosa, entre ella i jo, un sentiment inexpressat. Sí, l’estimava, l’estimava, l’Alfonsina. Potser sentia que tot plegat era també una mica de culpa meva. No havia d’haver permès que anés a la festa aquella, que un altre home li posés la mà damunt. Ho hauria pogut evitar si un dia, en el passat, hagués dit: «Alfonsina…», i uns mots d’amor. Per aleshores no sabia res. Quan surti d’aquí l’aniré a veure, aniré al cementiri… Em sembla que en tinc necessitat; sóc un sentimental que s’acontenta amb donar tendresa a canvi de no res. O no, confia en un retorn, de la manera que sigui, en una resposta. Però ja sé que ningú no n’és capaç, perquè des de l’Alfonsina escullo les noies preocupades per altres interessos; la Carme, que es volia casar, i la Victòria que és un animal. De vegades voldria que no ho fos tant, que el seu enjogassament, que l’afecció que indiscutiblement sent per mi, no fos, com és, una resposta de la carn satisfeta. Voldria que algun cop ens fos possible d’estar tristos i junts. Però ella mai no està trista, no sap què és, la tristesa. És pitjor que els animals, doncs, perquè ells també en senten, de vegades. Alguns animals, si més no. Els gossos… Quan era petit en volia un; al bar de més amunt la gossa va tenir cria, tres cadellets, i vaig saber que els volien donar. «Ja el voldrà, la teva mare?», va preguntar-me la senyora Dolors. No el va voler, vaig haver de tornar-lo i a la fi se’l quedà un sabater. Però sabia que era meu i no li perdonava aquella injustícia, a ella. Un moment o altre l’anava a veure cada dia i de vegades l’home me’l deixava endur a la plaça. Era un gos estrany, barreja de llop o no sé de quina altra raça, amb unes orelles grosses i caigudes. Resultava còmic, però això feia que encara me l’estimés més. Ella no volia animals de cap mena. Vull dir l’Eugènia. Deia que només donaven feina i embrutaven, i no servia de res assegurar-li que ja el netejaríem i l’alimentaríem nosaltres. «Els dos o tres primers dies —deia—; l’escarràs acabaria sent jo, com sempre». És clar que no li faltava raó. La seva filla ara té un canari, el tenia quan vaig deixar casa, suposo que no es deu haver mort, però no pas per mèrits d’ella. És molt bona per a fer-li festes, però mai no es recorda de posar-li menjar, aigua… Sempre ha volgut les roses sense les espines, aquella; que li donessin les coses fetes, que els maldecaps els passessin els altres… «On vas, amb aquest animal?», va dir-me l’Eugènia, aquell vespre que vaig presentar-me-li al pis amb el gos. «La senyora Dolors me l’ha donat». «Doncs ja l’hi estàs tornant!». Encara no sabia caminar bé, feia una mena de saltets i volia mossegar-me els cordons de les sabates. «Jo el vull», vaig afirmar. «Els gossos als pisos no hi han de fer res, s’enyoren». «Ja el trauré cada dia a passejar», feia jo. «Torna’l a la senyora Dolors, i que no t’ho hagi de repetir!». Havia obert la porta del pis i l’empenyia amb el peu. Jo vaig agafar-lo en braços. «No li facis mal!». El gosset treia la llengua, volia llepar-me la cara i jo li ho hauria deixat fer. «Mira que ets brut, criatura!». El sabater, que era un bon home i devia saber per la senyora Dolors que a casa me l’havien fet tornar, va proposar-me que el bategés, però a mi no se m’acudia cap nom. «No cal buscar tant —em va dir ell—; els noms més bonics són els que abunden més». «Com Josep?», vaig preguntar-li jo. Ell va riure molt, perquè, és clar, no havia pensat en un nom de persona, però va dir: «Sí, per què no?». «Li diré Josep, doncs». Però no va viure gaire, potser vuit o deu mesos; va sortir-li una mena de borradura sota el coll i després unes plaques blanquinoses que el veterinari no sabia ben bé què eren. El sabater estava més amoïnat per mi que per ell. Els altres cadells també s’havien quedat pel veïnat i de vegades els veia; encara en viu un, molt vell, té divuit anys, calculo, i tots eren graciosos, però no era el mateix; de meu només n’hi havia un, el Josep. Potser si hagués viscut a casa no s’hauria mort; la infecció podia haver-li vingut d’haver menjat alguna porqueria. Suposo que d’una manera o altra en devia fer responsable l’Eugènia per no haver-me permès de guardar-lo… A la Neus li agradaven més els gats; de vegades en trobàvem pel carrer, en sortir de col·legi, gats petits, i ella no es cansava mai d’acariciar-los. Però mai no proposà de dur-ne cap a casa. A mi més aviat m’eren antipàtics, no sabien fer res i només volien que els passessis la mà per l’espinada. A l’Alfonsina també li agradaven; a casa seva en tenien un de negre que es passava hores i més hores a la finestra, llepant-se els bigotis, rentant-se amb la llengua. El primer cop que vam pujar sols al pis, aquell dia que els seus pares eren de visita, volia entrar a l’habitació, ens hi va seguir, i quan s’adonà que no el volíem se n’anà tot ofès. Era un gat vell que diu que no miolava mai, només al febrer, i aleshores la senyora Parés el deixava sortir. «Si fos una gata s’hauria de quedar a casa —va riure l’Alfonsina—, perquè la mare no es vol omplir de petits…». Com podíem parlar de petits amb aquella inconsciència, com podia parlar-ne sense que alguna cosa no l’advertís que temps a venir moriria per obra d’una criatura a la qual negaria el dret d’existir? Teníem disset anys i tots dos ens disposàvem a fer l’amor per primera vegada. La mort quedava molt lluny; el seu ventre només era un indret on acollir-me quan va tombar-se sobre el llit i tancà els ulls sota la meva besada…

—Ja és l’hora.