Cinquena sessió

—Caldrà que avui comenci parlant de la meva germana…

—Per què?

—Perquè vinc de veure-la. És a dir, l’he vista aquesta tarda, després de dinar. M’ha telefonat a la pensió per si podia passar per l’àtic que comparteix amb la seva amiga. És una noia agradable. L’amiga, vull dir. Té una veu melodiosa i em fan gràcia les seves vacil·lacions quan parla la nostra llengua. Domina el seu propi idioma, l’anglès, i el francès, el portuguès, l’alemany, el castellà… Aviat dominarà del tot el català, s’ho ha proposat… La Neus, doncs, m’ha telefonat, volia consultar-me una cosa. Si pogués decidir-la que us vingués a veure, doctor… Està malalta, malalta de veritat, i jo no puc pas tractar-la. La consulta que volia fer-me era precisament de caràcter professional, extrem que per telèfon no hem aclarit del tot, perquè s’ha mostrat estranya, reticent, cosa a la qual ja estic acostumat. I al contrari, podria afegir; si més no amb mi, de vegades té dies de desbordament, quan sembla sortir d’ella mateixa. Li feia mal el ventre, m’ha dit. Un mal estrany. Un mal que sabia positivament que no tenia res a veure amb cap menja, perquè no era allò que vulgarment anomenem mal de ventre. S’ha embolicat en tot d’explicacions per acabar per dir-me que feia dies que hi tenia un bony, però que només darrerament l’havia començat a molestar. «Potser tinc un càncer…», ha fet aleshores. És clar, jo m’he posat a riure. «Et puc fer un petit reconeixement, una exploració tàctil; tu m’expliques exactament què sents i ja decidirem si has de visitar algun especialista; a veure, ajeu-te sobre el llit i aixeca’t la roba. Portes calces? Treu-te-les, també». Però no ha volgut. «Per què?», m’ha preguntat. «Si t’he d’explorar…». Ella ha pretès que no n’hi havia cap necessitat, que l’únic que havia de fer era tocar l’indret on sentia el bony, un bony prou manifest per a notar-lo fins i tot per damunt les faldilles. Com que la conec, sabia que era inútil discutir; com més li mostrés la necessitat d’una cosa, més s’obstinaria a opinar el contrari. «Molt bé, ajeu-te, doncs». Ho ha fet, s’ha arremangat les faldilles i m’he inclinat al seu damunt. «On és, el bony?». M’ho ha assenyalat, a la part inferior de l’abdomen, sobre el pubis, lleugerament a l’esquerra. Ho he tocat per sobre les calces. «Aquí?». «Sí». No he trobat res. He pressionat més. «Et fa mal?». «No —m’ha dit—, però me’l sento». He aixecat els dits. «Ara també?». «Me’l sento sempre —ha estat la resposta—; un dolor sord». «Però, quan et premo, el dolor augmenta?». M’ha contestat que no i aleshores li he dit que no podia descobrir cap protuberància sospitosa. «Doncs hi és. I el dolor s’estén cap amunt». L’he palpada de nou, variant la intensitat de la meva pressió. No he trobat res d’anormal. «Què sents, exactament? Sigues tan precisa com puguis». «Una escalfor —m’ha dit—, una escalfor dolorosa que va accentuant-se cap al bony». M’ha explicat com havia començat, en realitat mesos enrera, només que aleshores la molestava poc i el dolor era intermitent, passava dies sencers sense sentir-ne gens. «Valdrà més que vegis un ginecòleg», li he dit al final. Ella s’ha incorporat. «Un ginecòleg?». «Sí, ja saps què és». Però s’hi ha negat, com de primer amb allò de retirar-se les calces. «Em farà despullar…». Jo m’he posat a riure. «Apa, apa, que no ets una criatura; és clar que et farà despullar». Ella s’ha quedat pensarosa i només al cap d’una estona ha dit: «I si intenta abusar de mi, què?». «Els metges no abusen dels pacients, Neus, no hauries de dir aquestes ximpleries». «Són homes, oi? —ha replicat ella—. No hi aniré». He volgut saber si havia tingut alguna experiència desagradable. Aleshores han trucat a la porta de la cambra; era la seva amiga que se n’anava. Quan ens hem tornat a quedar sols he prosseguit l’interrogatori, però ella pretén que no, que no li ha passat mai res, insistint per altra banda que tots els homes són iguals, fins en Pere… En Pere és el seu marit, del qual ja vaig dir-vos que està separada. «Què té a veure en Pere, amb tot això?», li he preguntat. Potser era el moment de tenir alguna clarícia sobre l’esdevingut entre ells, perquè la veritat és que ni l’un ni l’altre no s’han explicat mai. Jo, quan van separar-se i ella digué que el que li havia fet era inqualificable, vaig imaginar-me que el pobre noi devia ser impotent, però quan vaig parlar amb ell, que ens vingué a veure, la meva opinió canvià en sentir-li fer unes vagues referències a les necessitats de l’home i a que no calia estranyar-se si ell tirava pel dret, mots amb els quals em penso que devia referir-se a la possibilitat de fer-se amb una amigueta, ja que la dona li havia fugit. Fins i tot se m’acudí, aleshores, que podia haver tingut amb la meva germana alguna exigència viciosa que a ella li repugnés. En general, sigui com sigui, quan en una parella sorgeixen desavinences durant la primera fase del matrimoni, l’explicació sempre és de caràcter sexual, i tampoc no és estrany que els interessats es neguin a explicar-se, si més no amb els familiars.

—Ha contestat la vostra pregunta?

—No. Ni l’ha contestada la seva amiga quan una estona després, en abandonar el pis, l’he trobada a la porta del carrer; m’esperava. Potser fins ho ha acabat de complicar… Ella, la Neus, s’ha fet el desentès, m’ha demanat un calmant i, uns moments abans de sortir, m’ha preguntat si en el cas que es decidís a fer-se examinar podia acompanyar-la la seva amiga; també ha volgut saber si coneixia algun ginecòleg ben vell. «Perquè tenen més experiència», ha afegit com si em prengués per imbècil. Acabava de confessar el seu temor d’un assalt sexual per part del metge i ara es despenjava amb aquella reflexió! L’he tranquil·litzada en totes dues preguntes i, com dic, he abandonat el pis. Quan he vist l’Ellen baix ja m’he pensat que no m’esperava perquè sí «Què li has trobat? —m’ha dit—. Res, oi?». Hem entrat a prendre un cafè al bar que hi ha més avall i ens hem assegut en un cap de taulell. «Res —he assentit—; li he aconsellat que vegi un ginecòleg». «Està malalta, —ha dit ella—, però no em penso que tingui cap mal físic». De primer semblava que li costava de dir, al cap i a la fi és una noia jove i parlava amb un home també jove i no ens trobàvem en un gabinet de consulta, que sempre crea un altre ambient, més impersonal, però a la fi ha acabat per explicar-me que la meva germana s’interessava d’una manera que ella no creia normal per tot el que es referia a la vida del sexe. Sempre vol que li conti coses… «Bé, sí —ha fet—, tinc un amic». No m’ha dit res de nou, perquè ja ho sabia. Pel que sembla la meva germana l’interroga amb una impudícia que a ella comença a molestar-la. Vol saber què han fet, com ho han fet, on, què ha sentit… «I al mateix temps li repugna —ha afegit—. De vegades em fa unes preguntes que si no sabés que és casada i al capdavall va conviure una temporada amb el seu marit, em creuria que encara és verge; mostra ignoràncies que no són naturals…». Ja podeu imaginar-vos que m’ha deixat preocupat. Em pregunto si valdria la pena de parlar amb el seu marit; gairebé no hi ha dubte que van tenir algun conflicte d’ordre sexual. I aquests dolors que ara diu sentir i el pretès bony són encara conseqüències del trauma, de la seva actitud, d’un mal ajustament a la realitat. Moltes vegades m’ha fet l’efecte que viu en un món il·lusori… En altres aspectes, en canvi, sembla mostrar una personalitat integrada, la mateixa Ellen ha reconegut que professionalment és eficient, cosa que ja demostra el fet que l’agència la tornés a admetre després d’haver-los deixat en casar-se. Però el divorci amb la realitat no pot fer més que eixamplar-se si hom no posa remei a la seva psicosi… He provat de recordar algun episodi concret de la nostra infància que expliqués l’origen de les seves repressions, però si existí em passà desapercebut, no en vaig saber mai res. Només trobo l’actitud general de la família, el sentit de competència que en tots els ordres s’anava agreujant entre ella i l’Eugènia amb els anys i que certament té alguna relació amb els seus problemes actuals. Trobo sobretot les eternes discussions, l’encarament per qüestions sense importància que podien resoldre’s amb un arronsament d’espatlles o amb un simple mot natural i que en canvi s’allargaven, es complicaven… «Neus, t’has deixat el viso sobre la cadira». «Sí, ja ho sé». «Doncs no l’hi has de deixar!». «L’estava cosint!». «Però ara ja no el cuses!». «Ja el recolliré!». «L’has de recollir ara!». «Quina nosa li fa?». «Cada cosa ha d’estar al seu lloc». «Quan vostè cus també es deixa les coses a mal lloc, de vegades». «Si m’he d’aixecar precipitadament; després les recullo». «Després també pensava recollir-lo jo». «Però no ho has fet». «Ja li he dit que ho faré». «Però quan?». «Ara». «I quan és, ara?». «De seguida…». Us n’adoneu? Fins que una de les dues explotava, l’Eugènia, normalment, perquè trobava intolerable que una mocosa, com deia ella, volgués passar-li la mà per la cara. La Neus havia anat desenrotllant una mena de resistència que l’obligava a contestar automàticament, com un ninot, li diguessin el que li diguessin. Quan perdia el control, però, era per a lliurar-se a una crisi d’histerisme, es tancava a la seva habitació, colpejava la porta i, per dins, se la podia sentir plorar, gemegar, trencar algun objecte… Devia casar-se més que res per fugir de casa, però és clar, li faltava l’hàbit de convivència… Em direu que ara viu amb una amiga, però ja veieu com la relació tendeix a degenerar, a complicar-se. Ara s’interessa per l’activitat sexual de l’Ellen, a la qual no amaga pel restant el seu disgust; demà pot arribar a intentar de prohibir-li que es faci amb l’amiguet que té… A nosaltres, a l’Alfonsina, a en Barnés i a mi, no ens va sorprendre mai, i a més aleshores ja era grandeta, uns deu anys. Com que no tenia amigues, en aquella hora, cap al vespre, sempre s’havia tancat ja a casa i no era fàcil que en sortís ni per anar a comprar qualsevol cosa que l’Eugènia podia haver-se oblidat. Hi hauria anat, sí, si li ho haguessin manat; no li hauria quedat més remei que obeir. Però en definitiva hi hauria perdut la madrastra, perquè era segur que si s’hagués tractat de llet l’hauria vessada per l’escala, si hagués estat arròs se li hauria esquinçat la paperina, si hagués portat vi hauria trencat l’ampolla i, si li haguessin donat un bitllet que exigia canvi, hauria perdut aquest canvi… Havia trencat molts recipients i perdut moltes pessetes abans l’Eugènia no es convencé que, si faltava alguna cosa, més valia que sortís ella. Però a la fi se n’havia convençut. No que fos dona per tenir gaires oblits i era molt estrany que un dia la sentíssim baixar les escales mentre ens lliuràvem als nostres jocs. Em penso que només va passar un parell de vegades. Tots dos cops vam quedar-nos ben arraulits contra el fons de l’entrada, sota la volta que ens protegia, i ella no va adonar-se de res; gairebé ni devíem respirar, amagats, amuntegats els uns sobre els altres, nosaltres descordats i l’Alfonsina amb el ventre a l’aire… No vaig tenir-la fins als disset anys, quan ella mateixa s’adonà que ja érem massa grans per a tocar-nos, i va ser a casa seva mateix, on no havia tornat a pujar des d’aquell dia que els seus pares eren a la botiga. Aquest cop va ser un diumenge que ells se n’havien anat a fer una visita i ella va quedar-se amb una excusa o altra. Recordo com vaig creuar el carrer furtivament, perquè ella vivia a l’altra banda. Era a l’hivern, una mica tard, i ja fosquejava, finestres i balcons eren tancats i en tot el carrer no es veia ni una rata. Vaig pujar les escales de quatre en quatre i vaig empènyer la porta que només era ajustada, perquè ja havíem convingut que hi aniria si els seus pares sortien com ella confiava. Ho havíem planejat tot dos dies abans, quan jo volia endur-me-la a un meublé, però després se’ns va acudir que érem massa joves i no ens deixarien entrar… El pis era fred; els pares d’ella hi passaven poques hores, a causa de la botiga, i només encenien un braser que posaven sota la taula del menjador. No teníem por de ser sorpresos; la gent que havien sortit a visitar vivien a Hostafrancs i hi havien d’anar en tramvia. Mai no utilitzaven taxis, eren persones estalviadores, em penso que, al capdavall, la vida se la guanyaven ben justet… Jo m’havia comprat uns preservatius, però no els vam usar perquè ella digué que potser valia més que jo sortís a temps, les gomes podien trencar-se… Tantes vegades que ens havíem porquejat, sols i amb en Barnés, i ara, quan vam trobar-nos en aquella cambreta interior, quadrada i recollida, de moment semblava que no sabíem què fer, com començar. Tots dos érem inhàbils, jo no havia anat mai amb cap dona i, sobretot, feia tant de fred! Hi ha alguna cosa de patètic i de deliciós en aquests amors adolescents, i em penso que he quedat per sempre una mica senyalat per aquella tarda. No era la iniciació rutinària entre els braços d’una prostituta envellida i dura, era la culminació d’un procés que feia temps que durava, amb una noia de la meva edat, bonica i verge com jo. Ja sé que per les normes convencionals se la podria tractar de desvergonyida, de disbauxada i tot, però al cap i a la fi ella no tenia la culpa d’haver nascut amb un temperament ardent i les nostres turpituds, per estrany que sigui, tenien una mena de puresa que gairebé les feia innocents. Sí, és difícil de justificar-ho amb paraules, i els fets semblen contradir-ho: uns adolescents obsessionats per la carn. Però jo em refereixo a la innocència que tenen totes les coses espontànies, els actes fonamentalment realitzats sense malícia… És un estat d’esperit, una actitud que després, de més gran, ja no es pot retrobar. Ni nosaltres no l’hauríem tinguda si haguéssim esperat més, si els nostres disset anys s’haguessin convertit en vint, en vint-i-dos… Potser és per això que en cert sentit m’atreviria a dir que jo a l’Alfonsina l’estimava i que encara avui, morta i tot, o potser precisament perquè ho és, segueixo estimant-la. No podia repugnar-me ni revoltar-me la seva promiscuïtat que permetia d’acceptar per igual les meves carícies i les d’en Barnés, com hauria acceptat també les d’en Martí si ell no s’hagués retret. L’animal jove és promiscu de natural i també nosaltres havíem donat mostres d’una inclinació en aquest sentit quan acceptàrem aquella amiga seva que després deixà de venir a l’entrada de casa. Comptava més una altra qualitat… o potser és ara que m’ho imagino, ara que tinc vint-i-set anys i mai més no podré repetir una experiència com aquella. Què hi havia de dolç, què hi havia d’únic que ara, de vegades, quan hi penso, em sembla enyorar-ho? Han passat deu anys, he conegut altres dones, però encara em sembla veure-la sota meu, sobtadament fràgil, i jo comprenent tot d’una que alguna cosa moridora i infinitament trista em passava per les mans i m’envaïa… un sentiment fugisser i irretrobable que per altra part sempre m’acompanyaria. No ens vam dir que ens estimàvem, mai no ens ho havíem dit en el passat ni ens ho diríem en el futur. Potser només parlen d’amor aquells que s’estimen convencionalment. Però ella també sabia alguna cosa, ella participava en el meu sentiment, potser perquè era el primer home que la penetrava i la feia sofrir… No hauria d’haver-la deixat marxar, vull dir que hauria hagut de retenir-la, conservaria per a mi. Ara potser encara seria viva i seríem feliços… No, ja sé que no. No podia fer res, hauria repetit la inacabable història que coneixen totes les parelles humanes i ara no em quedaria res. Què ens va salvar? Potser, i no ho trobeu estrany, una mena de pudor. No, no és això… Ara és fàcil de dir-ho, d’elaborar, de pretendre que érem més o menys conscients del que fèiem… No. Ens faltaven oportunitats per reunir-nos: ben aviat els meus estudis m’absorbiren, perquè l’any següent vaig iniciar la carrera de medicina… Ens vam veure molt poc: vull dir a soles. No sé què pensar. És com si haguessis arribat al capdamunt de tot d’una consecució, en un indret inabastable… I, en lloc d’anar davallant a poc apoc, prefereixes saltar… El dolor, la recança, preferibles a la transformació que, ambivalència enllà, ho anorrea tot… De fet, vam dormir junts només dues vegades més, i a intervals espaiats; tots dos cops a casa seva, un d’ells també per haver-ho combinat a l’avançada, l’altre per pur atzar, un dia que coincidírem al tramvia i férem camí plegats. Devien ser les vuit, les del vespre. En arribar a l’entrada, va dir-me simplement: puja. Els pares, és clar, tampoc no hi eren, no sé on devien ser, no li ho vaig preguntar. Potser havien anat a veure algun metge, perquè ella, la senyora Parés, malaltejava i es temien que podia tenir un càncer… No se si va ser com la primera vegada, potser no, però encara no havíem tingut ocasió d’avesar-nos l’un al cos de l’altre i al mateix temps seguia existint aquell sentiment indefinible de coneixença profunda… Sí, deu ser això; hi havia en nosaltres alguna cosa que s’acordava en un nivell superior a la carn. No sé si després, quan anà amb d’altres, ella va continuar sentint el mateix, però per alguns mots que em va dir em semblà comprendre que no. I jo… És curiós que ara pensi, que ara se m’acudeixi que he viscut una de les coses més belles que poden viure’s: un amor… Insistiria en la paraula pur si la pogués explicar, justificar. Un noi, una noia adolescents, gairebé unes criatures… Molt bé, ja sé què em direu; començo a bastir un mite, el paradís que sempre se situa en el passat o en el futur… Això no priva que l’experiència, ara, resulti d’una bellesa punyent… Vam restar abraçats llarga estona, l’acte consumat, i el cor li glatia sota els pits que em fregaven la cara. Ja devien ser les nou quan va dir: ara vés-te’n.

(La cambra: vint-i-cinc rajols per quinze: dotze metres quadrats. I tres metres i mig d’alçada: quaranta-dos metres cúbics. El sostre: blanc, amb una gran taca d’humitat cap a l’extrem dret; una grollera testa de cavall. Les parets: llises, d’un color groc pàl·lid, amb el sòcol torrat i brillant, una mica escrostonat).

—És la primera vegada que en parlo, mai no n’he parlat amb ningú, ni amb l’Orbieta, i això que ens ho contàvem pràcticament tot. Les coses belles semblen provocar una avarícia…

O potser tenim por de no ser compresos, que la incomprensió de l’altre les destrueixi, les alteri si més no. Aquell dia que vaig trobar-me amb en Barnés, tornat de Girona, vam al·ludiria, l’Alfonsina. Era inevitable, és clar. «Sí, encara viu al veïnat, la veig molt poc», li vaig dir, o alguna cosa per l’estil. Ell havia compartit un moment decisiu amb mi, però ara s’havia convertit en algú llunyà i, a més, les nostres experiències sota l’escala no tenien res a veure amb allò que posteriorment m’havia esdevingut, ens havia esdevingut. Després, també passa que en el fons, encara que no ho sembli, sóc una mica reservat; no em costa de crear intimitats d’aquestes fictícies, que s’alimenten d’una comunitat d’afectes, d’interessos actuals, però és com si temés posar en contacte uns mons que més val que restin separats. Algú, d’això, en podria dir discreció. Però no ho és. En el fons, potser es tracta d’una falla, d’allò que he dit, que de petit vaig haver de prendre l’habitud de guardar-me penes i alegries. I, això no obstant, ha de ser bell disposar d’algú, d’algú tan pròxim, al qual se li pugui confiar tot amb la certesa de no ser, d’una manera o altra, traït. Algú que no escolti, com vós ara, doctor, per obligació, amb una neutralitat que encobreix una indiferència que em podria fer mal si no sabés que en aquest moment, en tots els moments que passo al consultori, vivim fora de la realitat.

—No és, al contrari, això, la realitat?

—Quina? I de qui? Meva, vostra?

—De tots dos. La realitat que crea l’ambient actual.

—No hi ha contacte.

—Sou prou intel·ligent per saber que sí, que ara el comenceu a establir.

—L’estableix el malalt amb la seva transferència.

—En aquest moment n’hi ha.

—De què?

—Quan heu dit que vivim, aquí, fora de la realitat, heu fet el primer pas per a transferir a la meva persona els vostres sentiments d’hostilitat. Tota una constel·lació de…

—No, doctor, fa temps que vaig sublimar els meus impulsos hostils, que els vaig resoldre… Un analista, ni que sigui un didàctic, com sou vós, no està acostumat al pacient… diguem-ne sa, si això té un sentit.

—No oblideu que l’objectiu d’aquesta anàlisi a la qual us sotmeteu és precisament de constatar el vostre grau de normalitat, de descobrir els vostres punts cecs, l’adequació de les vostres reaccions…

—Adequació a què, a qui? A vós, és clar, que sou una persona com jo, amb prejudicis, flaqueses…

—Hi ha d’haver una mena de lògica interna privativa de cada persona i que només és defectiva quan la personalitat ha estat alterada. Em reconeixereu la competència suficient…

—Ben cert, una competència tècnica. Domineu, mestregeu una mena de ritual, un conjunt de regles… I si en definitiva només fos això? I si l’habilitat només ens servís per enganyar-nos encara? Hi ha els reeiximents, sí, ja ho sé, però també hi ha els fracassos. Sempre s’hi troba una excusa, falta de col·laboració veritable, tractament interromput… No oblidem, a més, que hom escull els pacients, que no tothom és acceptat… Es procedeix a una mena de selecció, ben necessària, us ho concedeixo, però selecció que al capdavall augmenta el tant per cent de probabilitats d’èxit… Hi ha vegades que estic rosegat pel dubte, d’acord. Però qui pot mostrar-se segur en un domini no estrictament material, on tot depèn d’interpretacions personals, parcials doncs, d’unes teories controvertides i que tan aviat emfatitzen la subjectivitat de la persona com el context social que l’envolta? Potser tot és u, si ho mirem bé, però això encara és una interpretació, i tranquil·litzadora. És clar que totes les dificultats del món valen la pena només que encertem en un cas, només que puguem sanar una persona… La qüestió és no enganyar-se; reconèixer els propis límits, mostrar una honestedat crítica… L’Orbieta no aprovava que hagués decidit dedicar-me a la psicoanàlisi, tenia, i suposo que deu seguir tenint, una visió netament sociològica dels problemes individuals. La societat planteja problemes que cal resoldre en un nivell col·lectiu. Que tothom mengi per la seva fam, que hi hagi en tot moment i a tot arreu la seguretat d’una assistència mèdica, que assegurem raonablement el futur, la vellesa, que establim entre nosaltres un tracte veritablement humà i deixem de tractar-nos com si fóssim coses… Les malalties no estrictament físiques, somàtiques, no són de l’individu, deia, sinó de la societat. Ataquem la rel de l’angoixa, de l’ànsia, de la incomprensió, d’aquest enclaustrament al qual anem aculant l’individu… No podia evitar de donar-li la raó, però cadascú lluita segons les seves possibilitats, és estúpid creuar-se de mans amb l’excusa que no ho podem fer tot, que la nostra acció resta reduïda. Això ja ho sabia, ell, i ho acceptava, del contrari no se n’hauria anat al Congo, perquè no és allí on es decideix el destí de la humanitat. Ni allí ni en qualsevol altre lloc precís. Es decideix a tot arreu i en tot moment, i el decideixen persones amb objectius curts, però disposades a dur-los a terme, a sacrificar-los-ho tot. Persones rosegades pel dubte, com jo mateix… Ja sé que fa riure i sembla pretensiós. És pretensiós. Tot aquell que s’ha proposat d’ajudar els seus semblants, per poc que sigui, es fa culpable de pretensió. Però no se’n fa igualment culpable aquell que decideix, al contrari, que l’home, individualment o col·lectiva, és un camp a explotar en benefici propi?… Em voleu donar una cigarreta, doctor?

—Sí.

—Gairebé mai no porto tabac al damunt. Fumo rarament, per bé que cada dia una mica més. Es comprèn que hom tingui ganes de fumar mentre va assistint, amb tant de silenci, al descabdellament d’una vida estranya. I l’habitud… La primera cigarreta la vaig fumar quan encara anava a l’escola primària, als deu anys. Algú, ja no recordo qui, en va dur un paquet que devia haver pres del seu pare i ens les va repartir… Sí, va ser en Grau, no sé per què he dit que no ho recordava. Potser perquè el noi m’era antipàtic? En sortir d’estudi vam saltar dins d’un solar de prop de la Via Augusta i tots ens vam posar a fumar. Set o vuit, devíem ser, tots de nou a deu anys. Però a mi no em va agradar, no vaig tornar a insistir fins que ja en tenia uns catorze, quan feia el tercer de batxillerat. Aleshores fumàvem pel carrer, ens les donàvem d’homes, i un dia que una dona, una perfecta desconeguda, que passava, va renyar en Barnés, ell va dir-li: «Més valdria que vigilés el seu fill, senyora!». Tots ens vam partir de riure, perquè ho va dir tan aplomat, sense saber si la dona tenia o no tenia fills. També n’hi havia que fumaven dins l’institut, als wàters, és clar, però era perillós; es rumorejava que una vegada havien expulsat un noi, cosa que no devia ser veritat, però que els fumadors tenien interès a creure o a fer creure als altres, perquè allò els donava importància, una fama de valents, de nois que per tal de satisfer els seus vicis no retrocedien davant cap amenaça… L’Eugènia m’hi va arreplegar una vegada a casa, una tarda que jo era sol i ella tornà a la impensada. Encara em veig donant tot de cops a l’aire, com un ventall, amb la intenció que el fum s’esbarriés, però era l’hivern i tenia la finestra tancada. Després, vaig llençar la punta sota l’armari, sense pensar a apagar-la, i cremava sola… «No se us pot deixar ni un moment, sempre esteu rumiant quina en fareu! —cridà—. Volies calar foc, potser?». Les consideracions sobre la salut i la inconveniència que una criatura fumés no van venir fins al cap d’una estona, quan es tranquil·litzà que la punta no havia fet cap mal. El pare, al qual ho contà més tard, m’adreçà una ullada disgustada que semblava dir: «Ets estúpid o què, noi? Això és tot el que se t’acudeix, fumar a casa?». Ella m’escorcollava les butxaques, però gairebé mai no trobava res, en general només fumava quan em convidaven o, si de cas, comprava dues o tres cigarretes a un venedor ambulant que les detallava. De diners no me’n sobraven, perquè ella havia convençut el pare que un noi no en necessita, que donar-li’n només fomenta vicis; no tenia, doncs, com molts nois, una paga setmanal o mensual, per reduïda que fos, amb la qual comptar. Per tot, em calia demanar diners, explicar què en volia fer… Era amoïnador i em semblava que humiliant. Aviat vaig acostumar-me a prendre’ls. A ella no li’n tocava mai cap, perquè era minuciosa amb els seus comptes i ho hauria vist de seguida. Però ell era d’una altra manera, més despreocupat, i mai no sabia exactament què duia a la butxaca. A l’estiu la cosa era molt senzilla, perquè en entrar a casa, a migdia, es treia l’americana i la deixava al penjador que hi havia al vestíbul, mal costum del qual l’Eugènia s’havia queixat alguna vegada per allò que si venien visites ves que pensarien de nosaltres? Ell, però, mai no li n’acabà de fer cas, més que res, em penso, perquè d’una vegada a l’altra se n’oblidava. Només em calia doncs anar fins al vestíbul i treure unes monedes de la butxaca, poques, una o dues pessetes, sovint cèntims. A l’hivern resultava més complicat. Aleshores, en lloc de quedar-se en cos de camisa com quan feia bon temps, es posava una altra americana i, com que la tenia al dormitori, allí deixava la que duia per fora. Em calia vigilar molt, aprofitar per exemple que ell fos a la comuna i ella a la cuina, absències que no sempre coincidien. Per això sempre anava més bé a l’estiu que a l’hivern. Un altre problema era on amagar els diners; ja he dit que ella m’escorcollava sovint les butxaques. Vaig acabar per deixar-los a l’armari, darrera un calaix que no arribava ben bé fins al fons i que em semblà un amagatall força segur. En retirava només les quantitats que volia desprendre, en general per comprar alguna llepolia, o revistes, que després pretenia que no eren meves, que me les havia deixades algun company. Això em privava de conservar-les com hauria volgut i, després de llegir-les, les havia de donar. Algunes d’aquestes revistes, però, ja no hi arribaven, a casa, perquè aleshores, segueixo parlant de quan tenia catorze i quinze anys, m’havia afeccionat força al cinema i en comprava d’aquest tema. M’agradava, també, veure les fotografies de noies poc vestides. Havia de mirar-les doncs fora del pis i després les regalava a l’Alfonsina, els pares de la qual devien ser de criteri més obert, perquè ella les duia a casa. No sempre senceres, això no; algun cop, si hi havia alguna noia que m’agradava més, la retallava i la guardava entre les cobertes dels llibres de text, més exactament, entre la coberta i el paper amb què la protegia; un indret on a l’Eugènia mai no se li hauria acudit de mirar. Va ser també cap aleshores que vaig començar a interessar-me una mica seriosament per la lectura de llibres. A casa n’hi havia pocs. Abans de la guerra el pare n’havia tingut més, però tots van quedar-se entre les runes del bombardeig. En tenia ara uns quants de vells, comprats en llibreries de segona mà; de poetes catalans i alguna novel·la. També una història de Catalunya i una altra de general. A mi, de més infant, em feia molta gràcia que la història de Catalunya fos més voluminosa que l’altra, perquè es tractava de la d’en Ferran Soldevila, en tres volums. Ho vaig anar llegint tot, però també llegia llibres com «Els tres mosqueters» i novel·les policíaques, que m’agradaven força. Encara m’agraden, només que ara suposo que sóc una mica més exigent. De primer tot això ho havia d’entrar a casa dissimulat entre els llibres de text, amb coberta protectora i tot, i ho llegia a la meva habitació, en haver acabat les lliçons, o sense haver-les acabades, però després, és clar, em vaig anar descarant, sobretot els diumenges que em quedava a casa. El pare em donava diners per anar al cine i unes quantes pessetes més per si volia berenar o prendre alguna cosa amb els amics, però jo m’estimava més anar-hi els dies feiners, fer alguna campana, i per això alguns diumenges em quedava al pis, sobretot si sabia que ells havien de sortir. Sol estava més bé. S’enduien la Meritxell, i la Neus també, ja que al capdavall només tenia onze o dotze anys… Va ser un diumenge que per primer cop vaig treure a la descarada una novel·la, un llibre d’aventures de Pierre Very, i ella no pogué estar-se de dir que aquelles lectures no feien cap bé. Ni aquelles ni cap, per ella, perquè no llegia mai. Ni el diari. «I el cine què?», vaig contestar-li. Quan hi penso, m’adono més que no aleshores com era de difícil tot. És clar que marca una infància això d’haver-ho d’anar discutint tot, lluitant per drets elementals, per tot de coses que altra gent considera normals, i ho són! També hi ha hagut de lluitar la seva filla, perquè si per una banda la consentia per l’altra la controlava estretament. Sempre volia saber amb quina mena d’amigues sortia, què feien, on anaven… Em direu que és natural, que d’aquestes coses tots els pares se n’haurien de preocupar. Però amb mesura. Amb una mesura que ella no ha tingut mai. Acabarà per escapar-se-li de les mans, ja ho sé. Més que ara. Al cap i a la fi té una personalitat acusada. Tothom la té, a casa, llevat del pare. Al costat de tots nosaltres resulta esborradís, probablement, en gran part, perquè sempre ha hagut d’actuar de mitjancer, mirar amb la seva discreció que els ànims no s’exaltessin massa, llimar topades, que no sempre ha pogut evitar. El paper poc lluït de la peça. Algú o altre l’havia de fer. Tots teníem objectius ben contraposats, tots érem, som, voluntariosos, cadascú a la seva manera. Si no hagués estat així ens hauríem pogut unir tots contra la madrastra, la qual automàticament s’hauria convertit en una intrusa. Però en una família malalta, ni que en principi s’estableixin, no pot haver-hi unions duradores. Tothom és l’enemic de tothom… Em queixo, em queixo, com si fos un cas excepcional. I probablement no ho sóc, no ho era. No ho érem. Perquè el fet és que la gran majoria dels meus companys tampoc no vivien bé, si més no no vivien satisfets, amb la família. De més infants no ho sé, però cap als darrers anys de batxillerat abundaven les queixes, les amenaces que un dia se n’anirien, l’assegurança que duien una vida impossible. «No comprenen res!» era una expressió constant. Molts semblaven veure els pares més com enemics que com aliats. Alguns estudiaven per força, per imposició paterna, i se’n dolien. D’altres, en canvi, es lamentaven que en acabar el batxillerat se’ls volia posar a treballar… Ningú no semblava haver encertat la mena de pares que li convenien. Ja sé ara que no tota la culpa era dels pares, que en tots nosaltres es manifestava un sentiment d’oposició, d’hostilitat, el desig de dur la contrària. No, cap de nosaltres no devia ser innocent del tot. Però em sembla indiscutible que els pares tenien més obligació que els fills de tractar de posar-hi remei, d’aclarir la situació; ells eren els grans, els experimentats, la gent de seny, reflexiva. Eren ells qui havien de comprendre els fills i obrir-los el camí que podia menar a una entesa. Per què no ho feien? I si ho feien, per què es mostraven tan maldestres? Ja sé que en cert sentit no hi ha res tan desagraït, tan indòcil, tan intractable com un noiet o una noieta que es troben a l’inici de l’adolescència. El xoc, el conflicte, són potser inevitables. Inevitables, vull dir, mentre les persones grans s’obstinin a oblidar els problemes que se’ls plantejaren quan tenien els anys dels seus fills. O potser sóc injust i els problemes amb què ells van trobar-se no eren els mateixos. Ells van viure en un món més segur, més lliure; un món on les contradiccions no s’acusaven com ara. Un món, podria dir, més reduït, més pobre, perquè en aparença semblava satisfet amb ell mateix. I ara no ho és, no ho era deu anys enrera… L’error de les generacions és creure que allò que ha estat bo per elles ho és també per les que els succeiran, que el procés que han iniciat o seguit ha de prosseguir ininterrompudament i en la direcció assenyalada. Em direu que d’això no en sabíem res, aleshores, i és veritat, però instintivament acusàvem l’impacte d’un clima, d’una tensió que ens podia destruir. Obscurament, intuíem que érem un instrument en mans d’algú altre, dels nostres pares o d’aquells amb qui els nostres pares se solidaritzaven amb els seus actes o amb el seu absentisme. Potser no és possible parlar d’això sense contradir-se. Potser no és possible parlar de res sense contradir-se. Vull dir: l’adult estableix un ordre i vol inserir-hi l’infant. Però l’infant obeeix, sense adonar-se’n, un altre ordre, de primer perquè és infant, després perquè la vida no s’ha aturat. En una societat sana la contradicció queda salvada pel respecte. Però no vivíem en una societat sana. Probablement és massa, un excés d’idealisme, creure que en un moment o altre ha existit aquesta societat sana o que existirà en el futur. Però hi ha graus de sanitat. Sabem molt bé que la normalitat absoluta és una noció il·lusòria, que ser home i ser tarat és el mateix, que només podem judicar per un concepte de relativitat. No hi ha definició sense un acord. I hem acordat de traçar una ratlla més o menys rígida, ençà o enllà de la qual hom és normal o anormal. També ens servim d’aquesta ratlla en parlar de la societat. Quan les tensions s’equilibren més o menys aproximadament, quan es preveu una vàlvula de seguretat a través de la qual pot trobar satisfacció, ni que sigui limitada, l’inconformista, que potser és més enter que la societat on viu i que, amb el temps, aconseguirà de modificar, podem dir que la societat és sana. Però quan totes les portes són barrades i les pressions creixen, i al mateix temps no són admeses, perquè l’únic que interessa és mantenir un statu quo que afavoreix un poder o una doctrina preponderants, ens situem de ple en el domini de la mentida, de l’engany i, automàticament, ningú no sap què fer. Perquè ningú no ha de fer res; s’espera, es confia, precisament, que ningú no farà res. La mentida s’alimenta del silenci, de la inacció. De la inacció aparent. La societat viu, o vegeta, desconcertada, acaba per perdre tot contacte amb la realitat i fabricar-se’n una altra a la seva mesura. El guardador de l’ordre, una en la qual tot és perfecte i immutable i, l’oponent, una de contrària, tan mentidera com la primera. Però l’infant no es fabrica res, l’infant és l’únic que toca de peus a terra, o hi toca tan llargament com li ho permeten. Perquè em penso que és totalment fals que l’infant visqui en un món imaginari. Un món nou, sí, però no imaginari. O no més del que ho pugui ser el món dels adults en les condicions més favorables. I l’infant no té prejudicis. Quan emergeix doncs a l’adolescència, quan fa un canvi de món, per dir-ho així, penetra en l’ordre dels grans amb l’única arma que li és pròpia: la llibertat, el sentit de la llibertat. Però la hi prenen de les mans, intenten de prendre-la-hi per tots els mitjans. Com pot doncs acceptar l’ordre donat, com pot pactar amb l’adult, si sent que se’l despulla? Observeu que a canvi no se li dóna res, se l’invita només a participar en la mentida. Se’l brutalitza, doncs. No pot estranyar-nos, aleshores, que respongui al desconcert amb el desconcert, a la violència amb la violència, que declari la guerra a la societat i, de primer, a la societat que li és més immediata: els pares, la família… M’embalo com un torrent. És tot un tema, no hi ha dubte. Potser perdo el temps no escrivint un article on la meva visió d’això quedaria ben articulada. I no és acudit, doctor! Se n’ha parlat molt, sí, se n’ha parlat tant que fa fàstic. Però a què mena parlar si la societat és sorda? Com poden queixar-se els pares, com poden lamentar-se els barons sensats, si són ells que han fet aquest ambient tan poc propici? Hi ha massa distància entre allò que hom pretén creure i l’acció; més que distància, contradicció. No pot pretendre’s seriosament que la mà esquerra ignori allò que fa la mà dreta, sobretot quan no són obres bones. A l’infant se li donen unes normes de conducta, se’l forma d’acord amb determinats ideals, però tot seguit veu que en el fons es tracta d’una mena de rutina que ningú no obeeix, que ningú no fa cap esforç per obeir. Deixem les excepcions… Què pot pensar l’infant que veu que el seu pare, un catòlic practicant, per exemple, que predica virtut amb les paraules, ha fet els diners especulant amb les debilitats o amb la misèria del poble? Com ha de reaccionar quan s’adona que l’actitud pública no correspon a l’actitud privada, que de vegades, en el clos de la llar, de l’amistat, fins es fa burla d’allò que després s’exalta davant l’estrany? Quina confiança pot tenir en la sinceritat, en la bona fe dels adults que formen part d’una organització, que participen en un estat de coses que íntimament menyspreen? Si se’ns dóna un món que es guia per l’aparença, que accepta alhora dues morals, per dir-ho així, com pot estranyar que l’infant es revolti i, més, que la seva revolta sigui pueril? Com pot sorprendre que sigui un malalt? Hi ha d’haver malaltia on hi ha hipocresia… Recordo ara el cas d’un noi, company meu els dos primers cursos de facultat. El seu pare tenia un càrrec polític, poc important, però que l’obligava sovint a manifestar-se, a assistir a celebracions, a actes commemoratius, un home que en alguns moments s’havia captingut amb molta severitat envers altres membres del partit que donaven certes indicacions d’això que els marxistes en dirien desviacionisme, que pretenien revisar conceptes; se sospitava que havia procedit, anys enrera, a algunes denúncies. Ho vaig saber per l’Orbieta, quera molt amic seu, i í, perquè tots dos vivien a la Rambla Catalunya. Jo no vaig intimar-hi mai, potser per falta d’ocasió; després, era un noi una mica adust, tancat, li costava entrar en relació amb persones noves. Havia estudiat en un col·legi de jesuïtes, on també assistí dos anys l’Orbieta, abans de passar a l’institut. A ell li parlava amb franquesa. En Costa… es deia Costa… formava part de les organitzacions juvenils, havia estat en campaments, havia desenrotllat ja alguna activitat política incipient… Creia en allò que se li havia ensenyat. I aleshores va descobrir que el seu pare havia tingut ja un càrrec polític, també poc important si es vol, abans de la guerra: a la Generalitat. Políticament sempre fou un element moderador, de tendències conservadores, sí, però democràtic, si és que això vol dir alguna cosa, catalanista. En el curs de la guerra se li havia confiat una missió a l’estranger que li hauria donat l’oportunitat de passar-se si hagués volgut. En lloc d’això preferí posar-se en contacte amb elements de l’altre costat i convertir-se en un quintacolumnista. Ja sé que hom té dret a canviar d’opinió, que de fet hi canviem contínuament, si no en coses importants, en coses menudes, però cal que això sigui fet sense baixesa, sense traïció… Tot va sortir a llum un vespre que el senyor Costa va rebre la visita d’un exiliat, company seu, que tornava a Catalunya. Pel que comprenc, l’arribat havia esbrinat algunes coses durant la seva estada a França i les hi va tirar en cara quan no va aconseguir, suposava el noi, que el seu antic coreligionari li concedís allò que anava a demanar, potser una ajuda, un aval… Van cridar, van exaltar-se una mica… Després van haver excitades converses entre marit i muller i el fill les arreplegà; arreplegà si més no el suficient per atrevir-se a demanar explicacions al seu pare. Hi va haver una escena, hi van haver escenes. El xic va comprendre que el seu pare havia actuat per por, que quan va trair la seva causa encara hi creia, però estava ja convençut de la derrota de l’adversari i per això s’assegurava el futur mitjançant un doble joc. «I tot això que m’has ensenyat, doncs?» —diu que el noi va preguntar-li—. Va obrir els ulls, s’adonà que no podia ser tan bona com li deien una causa que provocava temor. I observà coses que mai no havia observat, o que no li havien semblat prou significatives. Procurà documentar-se i descobrí allò que ignorava en absolut; que formava part d’un poble amb un passat propi i que el seu pare i tots els que eren com ell li furtaven una herència la que tenia dret… Sabeu què se’n va fer d’aquest xicot? Vencent tots els obstacles que lògicament havia de trobar nada la seva actitud anterior i la situació ben coneguda del seu pare, aconseguí d’obrir-se pas fins a les files d’una organització clandestina separatista i repetí, a la inversa, el joc del seu progenitor: públicament seguí adherit a Falange per tal de tenir accés a informacions que podien interessar els seus novells companys. La situació era insostenible per un noi del seu tremp, em deia l’Orbieta, i l’inconscient sentiment de culpabilitat que experimentava l’obligà a tot d’imprudències, perquè volia ser castigat. I ho va ser. Perquè el van detenir dues vegades, i quan anaven a fer-ho per tercer cop, aconseguí de fugir cap a la frontera. L’exili també és un càstig. Poc abans que l’Orbieta se n’anés a Río de Oro, vaig saber, perquè ells dos s’escrivien, que era a l’Alemanya oriental: traduïa propaganda comunista destinada a la península…

—Ja és l’hora.