Setena sessió

—Qui és, la Carme?

(Del sostre penja un llum: un globus blanc).

—L’altre dia vau parlar d’una Carme.

—No en vaig parlar.

—Exacte. Us vau interrompre. A partir d’aquell moment el vostre discurs va perdre continuïtat. No vull retornar a la discussió iniciada abans-d’ahir, però vós sou un esperit lògic, ordenat, potser per necessitat de simplificació…

—Un defecte, evidentment.

—Pot ser-ho si no us adoneu de les vostres limitacions. L’única limitació prohibitiva és aquesta: no adonar-se’n.

—Em penso que me n’adono.

—En pronunciar el nom d’aquesta Carme es va produir una resistència…

—Totalment conscient.

—No ho són mai del tot.

—Sé que en puc parlar. Però és desagradable. Ja sabeu, la psicoanàlisi fa dies que ho ha descobert, que no ens fa res d’acceptar les nostres tares perquè tendim a separar-nos, a emancipar-nos de l’inconscient, a tractar-lo com una entitat de la qual no som responsables. El monstre no som nosaltres, sinó això aliè que contenim. És més difícil confessar, per exemple, que hem estat ingenus, que no que una bona qualitat nostra ha permès, o ha estat a punt de permetre, que un altre ens enganyés, abusés de la nostra bona fe…

—Qui és, la Carme?

—La filla d’un enginyer… Ella em va dir que el seu pare era enginyer, no ho sé, mai no ho he comprovat. En tot cas, una noia de família benestant, burgesa; una noia educada.

—Hi vau tenir relacions?

—Sí… La vaig conèixer per mitjà d’en Bonet, un diumenge que em convidà a casa seva, on uns quants amics passaven les tardes ballant. No vam poder ballar, però, perquè el tocadiscos s’espatllà; algú havia accionat el braç amb massa brusquedat i va trencar-se… La ràdio no donava res de bo… ballables, vull dir. Hi havia en Tarrés i d’altres de la facultat… Era el tercer curs, cap a la primavera. Algú va proposar que juguéssim a jocs de societat, la qüestió era passar l’estona, però la cosa no prosperà i a l’últim decidírem fer una escapada fins a Vallvidrera. Ja era una mica tard. Ens vam enquibir en dos cotxes, el d’en Bonet i el d’un altre noi que no vaig arribar a saber com se deia, un estudiant d’Econòmiques, em sembla… Vam acabar en un establiment rústic, de begudes, d’aquests on tenen taules de fusta a l’exterior per als excursionistes… Jo no hi havia estat des de molt jovenet, quan el pare m’hi portà un dia de festa al matí… Vam fer el ximple, ja us ho podeu imaginar, crits, cançons, acudits de tota mena, excés de velocitat per la carretera, on vam estar a punt de xocar amb un sidecar que duia una família sencera… A la taula on ens vam asseure, ella, la Carme, era a la meva dreta. Amb l’aldarull que movíem es va equivocar un cop de got, agafà el meu i vam riure… Era si fa no fa de la meva edat, tenia un any menys, com vaig saber després. Una noia graciosa, de moviments espontanis i al mateix temps d’ulls greus, seriosos. Bruna, d’un bru clar que donava una sensació de netedat. No era la mena de brunor que en general hom aconsegueix a les platges i, d’altra banda, temps a venir vaig tenir ocasió de comprovar que li cobria el cos uniformement. En tornar, molt entrada la nit, també va seure al meu costat, suposo que per atzar, de manera que en conjunt vaig tenir més ocasió de parlar amb ella que amb les altres noies, només una de les quals era de la facultat. Vam deixar-la a Sarrià, al peu del tramvia. Vivia al capdamunt del carrer Balmes. Encara hi deu viure… A mi va agradar-me perquè, encisos físics a part, semblava més entenimentada que les altres tot i la seva espontaneïtat. Dues de les noies no van tenir inconvenient a besar-se amb en Bonet i un altre xicot, estudiant d’arquitectura. I una altra, a l’establiment on vam beure, ens obsequià amb una mena de dansa molt personal i més aviat provocativa. Ja sé que tot plegat era ben innocent, havia assistit ja a més d’una festa, a d’altres sortides, sempre nois i noies, i tots ens produíem amb llibertat, sense excessius prejudicis, però també sense excessos indeguts. Podia haver-hi algú que intentés de magrejar la seva companya ocasional de ball o de seient, hi podia haver noies que no s’hi formalitzessin massa, però la sang no arribava mai al riu, d’això n’estic segur. No hi havia mala intenció, érem animals joves que es desfoguen… Algunes d’aquestes noies que aleshores veia ja han acabat la carrera o són mares de família… Sé que als pares d’elles no els hauria agradat presenciar les franqueses que ens preníem els uns amb els altres, de primer per això, perquè els pares esperen dels fills, i més de les noies, una correcció impossible, i després perquè entre el seu temps i el nostre els costums han canviat. Hi ha una companyonia que abans no existia, les relacions són més lliures, no es dóna la mateixa importància a contactes i carícies superficials… No crec pas que la joventut d’avui sigui més immoral. Més desconcertada sí, però no més immoral. Té els mateixos impulsos, els mateixos desigs que la joventut d’altres èpoques i els dóna sortida d’una manera més franca, menys viciosa, doncs. Això quan no els descarrega en forma violenta, esports, balls… Mai no se m’ha acudit, ni ara ni aleshores, de creure que aquelles noies que no et refusaven un petó si convenia o acceptaven una conversa arriscada que hauria horroritzat les seves mares, no eren ben decents… Recordo que una de les que van prendre part en aquella sortida del dia que vaig conèixer la Carme acabà per fer-se monja. La coneixia una mica perquè, encara que no pertanyia a la facultat, hi tenia amics i ens havíem trobat relativament sovint. Ja era d’esperit religiós, aleshores, no us penseu que parlo d’una conversió sobtada. Hi havia un xicot amic d’en Bonet que la burxava. Era un incrèdul, un ateu, deia ell, però en el fons, com molts ateus, àvid de creure, de trobar algú que amb el seu exemple o amb les seves paraules li obrís una via. Ja li ho deia, que acabaria per fer-se monja, i ella contestava que possiblement. «Doncs que cony hi véns a fer entre nosaltres, que som uns perduts?», es molestava ell… Tenia un llenguatge una mica groller, a posta, suposo. «No sou uns perduts, replicava ella; sou com han estat sempre els nois, i no és cap mal mentre no s’oblidi que es tracta d’una cosa transitòria». «Ja m’has fotut! —es queixava ell—. Apa, pequem, que demà ens penedirem; el pecat és transitori». Ella es burlava que parlés de pecat quan no hi creia, li assegurava que si tenia la idea que tots aquells balls, reunions i sortides eren pecaminosos devia ser un noi amb una moralitat per damunt del corrent… En el fons, la Ramona era molt més oberta de criteri que ell, i més intel·ligent també. «Déu no ens demana sacrificis inútils —deia—; vol que ens estimem i que l’estimem, no que eixarreïm la nostra vida i assumim falses responsabilitats en un moment inoportú…». Jo la trobava força simpàtica… Tot això per dir-vos que en aquelles colles hi havia de tot i que el nostre món no era ben bé el món dels nostres pares. Seria pretensiós que us digués que em penso que hi vèiem més clar, en algunes coses. El desconcert, en part, naixia també del fet que no ens atrevíem a reconèixer-ho perquè res no ens hi havia preparat… Tornem a la Carme. Podia no haver-la vista mai més, o ensopegar-la en alguna altra reunió sense canviar-hi més que unes paraules ocasionals. Però va resultar que era amiga de la germana d’un dels nois als quals donava classe de ciències… És a dir, en aquell moment, quan la vaig conèixer, encara no l’havia començada, aquella classe; no va ser fins després, passades les vacances… I un dia, un vespre, perquè la classe era de sis a set, vam coincidir al pis. Ella deia adéu a la germana quan jo sortia. Vam baixar les escales plegats, doncs, i després, com que ni ella ni jo no teníem tard, vam anar pujant cap al carrer Balmes a peu. A la plaça d’en Joaquim Folguera vaig convidar-la a fer el vermut i vam xerrar fins prop de les nou. Va ser quan em va dir que el seu pare era enginyer, de ponts i camins. Ella havia nascut a Girona, on vivien abans, però ara ja feia deu anys que era a Barcelona. No vam quedar per veure’ns un altre dia, no vaig demanar-li cap cita. Però la setmana següent vaig tornar-me-la a trobar a casa del meu alumne. Vam passejar, també, aquest cop ciutat avall, cap a la Rambla… El diumenge ens vam veure de nou, aquest cop perquè ho convinguérem; anàrem a Montjuïc… En baixar, ja gairebé a les fosques, la vaig besar. M’ho va permetre, però després ens separàrem, i em pregà que no ho tornés a fer. M’agrades massa, va dir amb tota franquesa. Va acabar per confessar-me que ja li havia agradat aquell dia que sortirem amb la colla d’en Bonet i que el segon dia que coincidírem a casa de la seva amiga no va ser per casualitat. «Potser no les hauria de dir, una noia, aquestes coses…», féu. Però jo creia que sí, que no hi havia cap motiu per callar-ho. Tenia tant dret d’agradar-se d’un home com jo d’una dona… I ella també m’agradava, hauria d’haver-li-ho dit primer, però ja suposava que prou que ho havia vist… No vam parlar d’amor. Ens agradàvem, simplement, ens sentíem bé l’un al costat de l’altre, ens atrèiem físicament. Com va reconèixer uns quants dies després, per a l’amor encara no hi havia temps, ens coneixíem poc, l’atracció podia ser una cosa instantània, passatgera o no, mentre estimar-se exigia una freqüentació preliminar… Hi ha molta gent que s’agraden però no s’estimen… L’amor era una cosa rara, no havíem de confondre un sentiment amb un altre. Feia rodar una mica el cap. I no solament el que deia ella, sinó el que deia jo. Ens anàvem embolicant en una xarxa estranya, com si tots dos volguéssim justificar un acte cap al qual tendíem i que no necessitava cap explicació… Però no era això, si més no per part d’ella. Abans d’anar-se’n a passar les vacances a Roses, on els de casa seva tenien una caseta segons em va dir, només va deixar-se besar dues altres vegades i, quan vaig intentar de tocar-la, s’hi negà. «No, Daniel… i no et pensis que sóc de pedra, sóc de carn i ossos com tu. No sé si t’estimo, et vull molt… No estaria bé que te n’aprofitessis». Ben cert que no, pensava jo. El fet és que no sabia per on navegava. En el curs de la darrera setmana, ella se n’anà a darrers de juliol, sortirem cada dia. Se m’havia ficat sota la pell, per dir-ho així. No era solament que fos bonica, agradable, ben feta… Era aquella mena d’ingenuïtat que em semblava descobrir-li, aquella sensació que em donava de poder… com si ella fos una cosa nova i maurable, amb el grau just de voluntat per a ser un altre, un altre a punt de fondre’s amb mi… No ho sabria explicar… Els primers mots d’amor que vam creuar no van ser dits de viva veu, sinó per escrit. Va passar tres setmanes a Roses i m’escrivia cada dia, de vegades només unes ratlles, altres cops unes lletres llargues, que jo llegia i rellegia… L’Eugènia es mostrava sarcàstica, perquè ben aviat va veure que tota la correspondència procedia del mateix indret i que la cal·ligrafia era femenina. Les cartes, que començaren sent amicals, una mica inhàbils, insegures, perquè per escrit era més difícil sostenir aquell tipus de relació a què ens havíem acostumat, s’anaren fent apassionades fins que no ens quedà més remei que confessar-nos que allò era amor, amor, amor… Ella comptava els dies, jo comptava els dies, ni l’un ni l’altre no havíem passat mai un estiu tan enutjós, tan inacabable… M’havia enviat fotografies, jo li n’havia enviat a ella. No havia dit res encara als seus pares, però aquests també havien observat aquella correspondència tan seguida, ininterrompuda. No els en parlaria fins més endavant, quan ens haguéssim vist i concretat coses. Sense adonar-me’n, m’anava trobant abocat a un compromís, al matrimoni… Mai no hi havia pensat, encara. Era jove. No em podia casar. No em podria casar fins que, acabada la carrera, comencés a fer-me una clientela. Seria una cosa lenta, llarga, ja ho sabia. Però hom desitja compartir la vida amb la dona que estima, o que es pensa que estima. I jo em pensava estimar la Carme. No, no m’ho pensava; l’estimava. Aleshores sí. Per això em va fer mal. Ella m’ha aculat cap a noies com la Victòria, noies amb les quals només pot existir una mena de compromís. No hauria insistit de veure-la si m’hagués semblat una noia respectable, mai més no m’he citat amb una noia com cal segons els termes convencionals. No sabia que era una entretinguda, ben cert, però de tota la seva persona es desprenia una aura tan carnal que hom comprenia que aquell cos només podia ser usat d’una manera. Hi ha dones que parlen immediatament als sentits, d’altres que no hi parlen mai, per molt que arribin a agradar-te. Noies amb les quals et sents bé sempre, noies amb les quals només t’hi sents bé al llit. Noies fetes per anar vestides, noies fetes per anar despullades… Hi ha homes que només serveixen per a les noies fetes per anar despullades, perquè amb les altres sempre acaben fracassant. Per culpa seva, o d’elles. Tant hi fa. Acaben fracassant. Com jo. Estic fet per a les noies que posen la seva carnalitat per damunt de tot. L’Alfonsina, si ho hagués sabut veure a temps, podia haver estat diferent. La Carme tenia coses d’ella, però no me n’he adonat fins després. Coses… Una semblança d’humor, una espontaneïtat… o allò que en ella, en la Carme, prenia per espontaneïtat. Una dolcesa, una manera de ser femení que impregnava l’encís físic d’una qualitat… Diguem-ho així: la dona que només serveix per a dormir-hi, que només ens atreu físicament… No, tampoc. Anava a dir que era intercanviable. No és veritat. Difícilment podria canviar la Victòria per una altra. Vull dir que m’adonaria del canvi. Té la seva personalitat, és clar, com tothom, com aquells dels quals diem que no en tenen perquè és esborradissa, poc acusada o no ens impressiona. Però tot i això, hi ha una diferència entre una mena de dones i l’altra. Hom pot lamentar la pèrdua d’una criatura que li dóna satisfaccions físiques, però en definitiva aquestes satisfaccions són obtingudes a través d’un mecanisme cec i indiscriminatori… M’agraden que tinguin els pits així, grossos, petits, en forma de pera… I les natges amples, estretes, arrodonides… Gairebé n’hi ha prou. Una forma, un recipient. Dins, només hi haurà allò que hi posarem. I en general només volem posar-hi el sexe. Les altres són plenes per elles mateixes, contenen alguna cosa… Això és la qualitat. Potser diria més bé: tenen qualitat. L’Alfonsina, per exemple, tenia qualitat. Perquè no es tracta d’unes característiques morals… M’imagino que les cortesanes gregues, les millors d’entre elles, aquelles que han entrat en la història i que freqüentaven literats i filòsofs, eren una mica… O, a l’inrevés, que l’Alfonsina era una mica com elles. Sense la venalitat, si la referim a l’aspecte pecuniari, com cal… Puc veure-la al jardí d’un clos sagrat, d’un temple, acollint els viatgers sobre la gespa i satisfent alguna cosa més que la seva ànsia física, despertant-los ganes de tornar-hi, de repetir l’encontre, o recordant-lo de lluny, tornats a la terra pròpia. Recordant no sols el ventre, el sexe, sinó el rostre, el somrís, l’esguard, una manera de ser… No era una noia cultivada, els seus pares la destinaven a la botiga que tenien a Gràcia, i hi va despatxar abans de posar-se a treballar en una casa del ram de pel·lícules i, després, a la caixa d’uns establiments comercials, on, per cert, hi va haver un robatori. Als campaments també n’hi va haver un, el segon any que hi vaig anar; un company que es va treure el rellotge per rentar-se… Va deixar-lo al costat mateix i quan es tombà ja no hi era. Un dia van robar-nos la casa. Vull dir… És un somni que vaig tenir quan anava a col·legi i m’ha quedat tot i la meva mala memòria. Tornava pel carrer i en anar a ficar-me a l’entrada vaig adonar-me que no era una entrada, sinó un solar sense edificar, però molt net, com solen quedar els solars abans que algú hi construeixi. Net i pla. Un veí va dir-me que se l’havien endut i una dona va afegir que l’havien pres uns lladregots que voltaven pel barri… I jo emprenia una peregrinació per si la trobava, carrers i més carrers, perquè em deia que una casa no podien amagar-la fàcilment, que en un lloc o altre devien haver-la col·locada… És clar que me l’havien presa, quan van bombardejar-nos a Gràcia i la mare morí… Però no la podia trobar enlloc, ja no existia. No podia existir del tot mentre hi hagués l’Eugènia, i ella aleshores ja era casada amb el pare. La Neus se’n devia haver anat amb ella, o potser també vagabundejava pels carrers, o l’havia recollida algú…

(Del sostre penja un llum: un globus blanc. Un altre, de peu, es dreça prop de la finestra).

—L’Eulàlia també tenia madrastra, però hi vivia bé, potser perquè la dona no havia tingut fills propis, potser perquè era una altra mena de persona. No la vaig conèixer mai, ni ningú de casa seva, i ella parlava poc dels seus pares, parlava poc d’assumptes personals. Havia establert contacte amb altres grups que ella anomenava resistents i també volia que en fos, però jo no representava res ni ningú. Ara que em penso que els altres tampoc, tot plegat eren iniciatives privades que no menaren enlloc. Es reunien en indrets estranys, com fets a posta per a cridar l’atenció. Un dia vam anar a unes obres que es feien darrera la catedral, prop del museu Marés, i ens vam asseure entre les pedres. Feia molt de fred, perquè era en ple hivern. Hi havia un altre comunista, que havia vingut de fora, un socialista, un noi i una noia del partit nacionalista i encara algú altre, vuit en total. La noia tenia una cara acerada, decidida, i fumava cigarreta rera cigarreta. Vam convenir que era hora d’emprendre una acció nova, que les rivalitats feien el joc del règim, i van estudiar les possibilitats d’una acció legal que, naturalment, encobriria els nostres veritables objectius. Es faria una crida al país, ningú no sabia encara ben bé com. L’Eulàlia i el socialista van posar-se a discutir, van acusar-se mútuament de traïdoria a la causa del proletariat, però no ens havíem pas reunit especialment per a defensar aquesta causa en termes de partit. De seguida vaig veure que no s’arribaria enlloc, i pel restant no tenia ni la més petita idea del que calia fer per a conspirar amb èxit. Ja no hi va haver cap altra reunió, perquè el segon cop que ens havíem de veure un dels catalanistes ens digué que la policia li anava darrera i que seria imprudent continuar mentre no aclarís la seva situació… Va ser una reunió, si voleu, però molt breu, a les portes d’una casa condemnada que hi havia pel costat del Turó de la Peira. Vam separar-nos gairebé immediatament i ja no he tornat a veure ningú, llevat del comunista vingut de fora, que un matí es passejava per la Diagonal amb un militar, un comandant, em sembla. Es devia anar infiltrant, o potser ni era comunista, sinó un agent provocador, un espia… A casa arribaven publicacions i fulls de propaganda de tots els partits, de fora i de dins. Algú devia tenir l’adreça del pare, ell no entenia per què, al capdavall no havia estat ningú, un simple militant d’esquerra. És clar que havia participat en una campanya electoral i coneixia molta gent. A l’Eugènia no li feia cap gràcia, al contrari, sempre tenia por d’un escorcoll, i no li deixava guardar totes aquestes coses que li enviaven; després de llegir-les les havíem de cremar. Em creuria que al principi devia pensar-se que ell formava part d’algun moviment, però després es va convèncer que no. No era un home per conspirar, el meu pare. Ni jo. Aquell parell de reunions, si la segona es pot dir que ho arribà a ser, em posaren nerviós. Vam separar-nos cadascú pel seu costat i al tramvia vaig coincidir amb la noia nacionalista, però no ens vam dir res, com si no ens coneguéssim. Era ridícul. L’endemà l’Eulàlia estava desanimada, però ja s’havia desanimat una mica el primer dia, a conseqüència de la discussió amb el socialista, perquè tot ho havia començat ell. Parlava que era hora d’oblidar diferències, d’establir un front comú, de fer camí junts fins on les respectives idees ho permetessin… Però hi havia massa idees, segueixen sent-hi, perquè ara tinc entès que la facultat encara està més moguda que anys enrera, quan hi anàvem nosaltres… L’Orbieta abominava de tota política estreta, de partit, i l’Eulàlia creia que era una mala influència per a mi; el mateix pensava ell de les meves relacions amb la noia, de la qual recelava, tot i que jo mai no hagués esmentat que pertanyia al partit. No ho he dit mai a ningú i fins em pregunto si ara… Ja sé que no he de callar res en una anàlisi, que tinc l’obligació de seguir el lliure curs de les meves idees, però vivim en un món on tot això pot ser perillós. Vós què opineu, doctor?

—En aquest moment, durant les sessions, només sóc un professional.

—Però no és possible manifestar-se en compartiments estancs, ben separats els uns dels altres. La vostra manera de ser home té importància fins i tot quan actueu professionalment. Algú m’ha dit que vau ser d’Acció Catalana.

—Estava ben informat. Mai no ho he amagat, però.

—Molt bé, no insisteixo. No hem de discutir les idees polítiques de ningú, aquí… És enutjosa, aquesta desconfiança, aquest recel que creen els règims policíacs. Una democràcia pot tenir molts defectes, els té, ho veiem contínuament, però té també una gran virtut: permet que la gent es confiïn amb la seguretat que no seran traïts, que una traïció no és possible… No és una idea original, és del meu pare. És a dir, ni d’ell no deu ser, però la hi he sentida expressar més d’un cop. Jo crec que té més importància que no sembla a primera vista. No soluciona problemes de riquesa i pobresa… Cap idea no soluciona res, ben mirat, si algú no la converteix en un instrument. I aleshores sempre cal retocar-la. Però a mi em sembla una conquesta admirable, aquesta de poder-te girar al teu company ocasional de tramvia, al desconegut que trobes pel carrer, i dir-li què opines, com ets, i que ell, per molt que sigui d’un altre criteri, no corri a la policia a denunciar-te o et miri amb ulls d’enemic. No hi ha res pitjor que destruir la confiança de l’home en l’home, una possible confiança tan difícil d’establir. No la injustícia, doncs, sinó l’aïllament a què se’ns ha condemnat, la hipocresia a què ens veiem obligats si volem sobreviure. Quan vius sota la por només poden florir les teves pitjors qualitats, els teus defectes. La gent es van corrompent. Aquesta corrupció l’he observada a casa meva, en la persona del meu pare. Ell per dins pot seguir sent allò que era, millor dit, pot seguir pensant-se que és allò que va ser, però no és possible reservar-te durant vint-i-cinc anys i dir que no has canviat… A propòsit d’uns moviments estudiantils va aconsellar-me que no em barregés en política, que dóna mals resultats… Una vegada vaig sentir-li dir que moltes coses eren possibles perquè no estàvem madurs per a una veritable democràcia, que ho havíem demostrat. En aquest «ser possibles» vaig veure-hi una acceptació, ni que fos una mica a contracor. Jo sóc un home sense sensibilitat política, amb un mínim de sensibilitat política, com tots els xicots de la meva edat que, pel motiu que fos, no s’han afiliat a un moviment d’oposició que els ha format, i ara ja em comença a saber greu no haver viscut altres problemes que els meus. Per això no puc acceptar un estat de coses que, amb la meva col·laboració o sense la meva col·laboració, m’ha mantingut al marge… Em sembla que si hagués estat de la generació del meu pare no m’hauria resignat. Tampoc no m’he resignat ara, però aleshores la meva protesta hauria estat activa. No pot passar-se d’un ordre a l’ordre oposat sense una transformació que ens destrueix. Jo no he conegut el món d’abans, en tinc referències per converses, per lectures, però no és una experiència meva… No n’he heretat res. I això em dol… No hi ha res pitjor que ser un burgès, avui. L’home que es resigna, que accepta la humiliació. Costa de veure-hi la casta triomfant que dos segles enrera creà un món… El meu pare ja no té ni idea de res, s’ha deixat enverinar per la mentida diària… Jo tampoc no tinc idea de res, fabrico conceptes en el buit i crec sempre el contrari d’allò que em diuen; una altra manera de deixar-se enverinar per la mentida. I cada dia m’hi deixaré enverinar més, i cada dia me n’adonaré menys perquè hauré generat ja una tolerància… No l’he generada ja?

(Del sostre penja un llum: un globus blanc. Un altre, de peu, es dreça prop de la finestra. Damunt la taula, un flexible de metall).

—El senyor Almendrós ens ensenyava un idioma, i en un idioma, que no era el seu ni el nostre; a l’institut ens ensenyaven unes doctrines que feien riure els de casa quan no els exasperaven; els diaris ens ensenyaven, i segueixen ensenyant-nos, que hi ha un divorci complet entre les paraules i els fets, que l’amor pot ser la presó i el turment i que la llibertat és respectada entre reixes… Tothom ensenya quelcom en què no creu, alguna cosa en la que no creuen els altres, sense atrevir-se a manifestar-ho, alguna cosa que vol convertir-se en veritat a tip de repetició i en contra de l’experiència de tots plegats… No és admirable, després de tot això, que seguim tenint fe en l’home, que hi hagi gent que es preocupi per l’home i… Un cop vaig tenir una conversa a soles… bé, érem tres o quatre…, amb el professor Llòria, el de fisiologia. «Els joves em feu una mica de compassió», va dir. Com podíem fer compassió a un home que estava a punt de jubilar-se, nosaltres que ens trobàvem a l’inici de la vida? Devia voler dir que li feia una mica de compassió la humanitat que nosaltres representàvem. Però és obra d’ells, dels qui van actuar i dels qui van consentir… Sí, doctor, hi ha molta amargor dintre meu… No solament per allò de la Carme. La Carme… No és just que ens afecti més un desengany que cent satisfaccions. Perquè no n’he tingut cap més. En l’ordre amorós, vull dir. Amb l’Alfonsina tot va ser absolutament satisfactori mentre durà, i si després no sempre m’ho ha semblat tant, la culpa no va ser d’ella. Si jo li hagués dit: «Et vull, Alfonsina…». No em calia pas parlar-li de matrimoni, podíem haver estat amants fins que tot s’exhaurís, el seu desig i el meu. Podíem haver fet qualsevol cosa… Era una noia per ser-hi feliç si… És clar que això és no dir res. Totes les noies són per ser-hi feliç si hom les accepta en els seus termes i elles t’accepten en els teus… Però al mateix temps sembla que això és rar. Potser ningú no pot acceptar els termes dels altres, o no per sempre, no per prou de temps… Ara accepto els de la Victòria… Això em fa pensar que acceptar els termes d’una puta és fàcil mentre ella no es prengui per una altra cosa. El mot em desagrada, però… El sentit pejoratiu que té. La dona que ven el seu cos… Però i si no me’l ven a mi? També tractem de puta la dona promíscua, que s’abandona fàcilment. Segons això l’Alfonsina ho hauria estat. Ni més ni menys que la Victòria… «Ja ho sé que sóc una puta —em va dir un dia—, però m’agrada; si no m’agradés no ho seria». Hi ha noms impenetrables… També va dir-me: «No ho pot ser tothom que vol…». No la contradic mai, la deixo que s’expliqui, em sembla que si la deixo manifestar-se lliurement aprendré coses… L’estimulo, només. Per exemple, li pregunto: «Com vas començar?». Va seduir-la un mestre, quan tenia catorze anys, un dia que va fer-la quedar quan els altres se n’anaren. Havia tingut dificultats amb uns problemes d’interès compost. «Mai no ho vaig acabar d’entendre del tot —diu ella—, i tampoc no m’havien de servir». L’home va fer-la quedar, doncs, i la féu anar al seu pupitre. Mentre li feia explicacions, amb la mà començà a tocar-li es cuixes, faldilles amunt, i ella no s’atrevia a dir res. En el fons li agradava, perquè l’home era ben plantat, per bé que una mica gran, uns trenta-quatre anys, i totes les alumnes tenien certa debilitat per ell. Després va aixecar-se i tancà la porta… Diu que va durar dos mesos i que aleshores intentà de fer-ho amb una altra noia, però que ella, la bleda!, no va voler. Exacte, la bleda, em va dir quan m’ho contava. Ja aleshores trobava natural de cedir. Ella i l’altra noia eren amigues, però després van renyir, perquè per culpa seva hi va haver una mica d’escàndol i l’home preferí abandonar la localitat, o van obligar-lo a fer-ho. «Et donava diners?», vaig preguntar-li. «Dues o tres vegades, tu ets el primer que no me’n dóna». Jo pensava en en Viladàs, que vivia de les dones. Així deuen començar les coses. Si mai no li hagués tornat els petits préstecs que de vegades m’ha hagut de fer, si hagués seguit reclamant-li diners i, en cas de negativa, l’hagués amenaçada amb deixar-la, d’anar amb altres noies… Després que va passar allò amb la Dorothy, vaig preguntar-li: «I si ho haguéssim fet, què? Tu bé en tens un altre». «És diferent —va pretendre ella—, amb ella, tu hi hauries anat per gust». Probablement, doncs, no protestaria, si fos el macarró d’alguna vella… Aquesta mena de noies tenen un perill. Si jo no fos qui sóc, si no tingués una professió decidida, podria entrar en el seu joc i convertir-me en un Viladàs. Un dia gairebé va obligar-me a dormir amb una de les seves protegides, una rossa alta, imponent com una catedral, txeca, em va dir. Vam trobar-nos i com que no tenia pressa vaig acompanyar-lo a un bar que sovintejaven tots dos, però ella m’era antipàtica, m’ho va ser de seguida; podia ser imponent com una catedral, però se la veia freda com un tros de glaç. Una dona per a mirar-la, només. Això, com qui contempla un monument. No sé si en Viladàs devia aconseguir de desglaçar-la… El pobre Morlans, que a la mili semblava envejar-lo, s’ha casat amb una mossa prima que té la boca de pallasso. Va presentar-me-la no fa gaire, un vespre, a l’entrada del Comèdia. Es veu que el matrimoni era recent; ella em va semblar molt nerviosa. Aleshores, quan fèiem la mili, ell perseguia una dependenta de farmàcia, sense cap èxit. Nosaltres hi anàvem a comprar preservatius per tal de molestar-lo, perquè la noia sabia que érem amics seus. I ella ens els despatxava amb aquella naturalitat, és clar. Ens devia prendre per uns disbauxats de primer ordre, tan sovint hi anàvem. Tot va ser idea del mateix Viladàs, i els pagaven ell i un altre noi, advocat, que era de família molt rica. Jo no hi lligava gaire, tenia una mentalitat de sergent, era brutal i sempre s’obstinava a parlar en castellà. És clar que la seva mare procedia de León, però el seu pare era de Barcelona, com ell mateix, i sempre hi havia viscut. Pretenia que jo era un individu dissolvent i de vegades teníem discussions feixugues. Sort que en Viladàs hi posava terme, perquè ell sí que era un indiferent. En Morlans, que sempre em donava la raó a soles, hi intervenia poc, tenia por de comprometre’s, sempre ha estat molt pusil·lànime. També era d’aquells que «tu pensa com vulguis però no ho diguis perquè pots embolicar-te». Potser ho hem fet massa tots, això. Però aquell individu, Estrada es deia, m’irritava. Sempre parlava amb tòpics. L’imperi, la unitat, la llengua de «ligazón», com deia ell. Jo li contestava que quan es tracta de lligar sempre hi ha algú que lliga l’altre i que és natural que al lligat no li agradi d’estar-hi. No es pot discutir amb tu! protestava. Tot ho trobava massa original, qualsevol idea li feia l’efecte d’un descobriment revolucionari. Un dia vaig preguntar-li: «I tu, com és que mai no penses res?». Se’m va enfadar de veritat, va voler pretendre que jo confonia pensar i pensar diferentment, una cosa insensata que va acabar d’enredar-lo quan jo vaig dir-li que el pensament sempre era diferent, perquè quan era igual es limitava a ser una repetició. «Quan et sento —vaig dir-li encara—, em sembla que estic llegint el diari». Es passava la meitat del temps disgustat amb mi, però en el fons era un infeliç i no estic del tot segur que no m’admirés. I, mentrestant, paga que paga preservatius per comprometre en Morlans que possiblement no havia tocat mai dona! Ell, l’Estrada, feia veure que s’entenia amb una noia dirigent de l’organització juvenil femenina, de la qual rebia cartes. Però un cop que vam poder-ne llegir una d’amagat ens semblà que tot era molt platònic i convencional, i la noia, d’altra banda, difícilment podia tenir un lloc dirigent a jutjar per l’esperit i la cultura de què donava mostres. En Viladàs acabà per fer-li’n broma repetint un dia els conceptes que havíem llegit. Conseqüència: van estar-se potser cinc o sis dies sense parlar-se perquè, segons va dir l’Estrada, l’altre havia violat la confiança que li tenia. «Quina confiança? —es queixà en Viladàs—. La confiança seria deixar-me-les llegir, no amagar-les». Jo vaig fer: «No estàs al corrent, Viladàs, el concepte actual de confiança és un altre; que t’ho expliqui». Ell volgué replicar-hi i ens vam fer un embolic de mil diables. L’Estrada acabà amb una frase tan inesperada com aquesta: que jo era un enemic de l’ordre natural de les coses. Després va veure que havia anat massa enllà i l’ordre natural va acabar per convertir-se en l’ordre desitjable. Més valia que no ho hagués dit, perquè quan tots plegats vam tornar a fer les paus, aquella frase se la va haver d’empassar moltes vegades. Llegia el diari i qualsevol de nosaltres que entrava li preguntava: «Què, Estrada, com segueix l’ordre desitjable de les coses?». I el mateix quan rebia carta. Volíem saber si a Barcelona no li havia passat res a aquella mena d’ordre… Coses de criatura. Si no hagués estat tan infeliç, tots hauríem acabat per carregar-nos-la. És a dir, ja no ens hi hauríem relacionat com fèiem. Suposo que ens divertia força, tot i que de vegades fos exasperant, sobretot quan li entrava la mania de precisar massa i havies de fer tota mena d’equilibris per no declarar francament: «Sí, sóc un enemic del teu ordre». Potser tampoc no hauria passat res. No se sap. No ho sabíem… El perill, per poc que sigui, obnubila les facultats de discerniment. Vull dir la por. El perill pot estimular, obrir-nos. La por… Quan era petit i havia de pujar l’escala a les fosques… Van robar la bombeta que hi havia a mitja escala i ningú no la va substituir durant molt de temps… Devien ser uns dies, però semblava que era molt de temps. Una cosa ridícula, per una bombeta. Ningú no la volia posar, l’amo perquè pretenia que era qüestió dels veïns, i els veïns perquè opinaven que formava part del manteniment en condicions de la casa, cosa que competia al propietari. Era l’hivern i en tornar d’escola, al vespre, ja era ben fosc; una gola de llop. Jo tenia por, i la Neus també, una por vaga, d’un home, d’un cop, d’un fantasma, qualsevol ho sap. Simplement, por, aquesta por infantil, més terrible que totes les altres perquè no és precisa. I ella entossudida que no n’havíem de tenir. Això ja ho sabíem… Cridava des de l’entrada, peu endins i peu enfora, però ella, només va obrir la primera vegada, quan no sabia de què es tractava. Després va dir que ja érem massa grans per espantar-nos d’aquella manera… La Neus i jo pujàvem les escales fosques amb el cor encongit, agafats de la mà, per protegir-nos, per sostenir-nos… «Us n’hauríeu de donar vergonya, un noi que gairebé té deu anys!…». A l’escola contaven que havia desaparegut un noi de La Bordeta, i ella ens feia por amb les coses que passaven als nens dolents. I nosaltres, és clar, érem dolents. Ens podia passar qualsevol cosa… Un dia vaig pretendre que no em trobava bé, que tenia mal de cap, per no haver d’anar a l’escola i evitar-me així el retorn per aquella escala fosca, però no em va servir de res, no tenia temperatura, i quan hom no tenia febre, senyal que estava bo, segons ella. Era el seu sistema, tot ho mesurava pel termòmetre. I els mals de cap s’esbargien amb l’aire; ens convenia precisament sortir. Però només a nosaltres dos, a la Neus i a mi, perquè més endavant, quan a seva filla ja tenia edat per anar-hi, a col·legi, prou festes que feia. No sé si li posava el termòmetre, a ella, o potser tenia la febre fàcil… La deixava quedar, li duia l’esmorzar al llit. Ella s’aprofitava de la seva blederia, perquè tot era mandra d’aixecar-se, de sortir al fred del carrer; a migdia sempre tornava a estar bona i, després, els diumenges i dies de festa, mai no li passava res… Una altra vegada vaig tenir por, quan es va morir el senyor Illa, el funcionari que vivia al pis de dalt. La senyora Quiles vivia i viu a sota, el senyor Illa dalt. La seva filla, que ara és vella i vídua, encara té el pis, però no l’habita; hi va posar rellogats ja fa anys, però ningú no ha dit res, l’amo no ho sap, no hi ha portera… Jo no el vaig veure, el senyor Illa, però sí els homes que portaven el bagul, una caixa molt llarga i molt ampla, grandiosa, perquè ell era un home alt i gros que ocupava tota l’amplada de l’escala. Darrerament ja no ocupava res perquè no sortia mai i deien que encara havia engrossit. Van jubilar-lo i no es movia del pis. L’Eugènia hi va pujar i nosaltres ens quedàrem sols, però la por va venir a la nit, quan era a la meva habitació i m’imaginava com podia ser un mort. No en vaig veure mai cap fins de gran, al dipòsit del clínic, una noia inflada i gairebé de color violeta… No sé com devia imaginar-me’l aleshores, estrany, amenaçador… No sabia que temps a venir els perdria el respecte i que un dia fins tractaria els ossos humans com un objecte més sense altre interès que el de l’estudi… En Ciurana, que explicava un combat… I ell que flinga el fèmur, però aleshores aixeco un radi llarg, de xacrós… Els ossos petaven per terra. Familiaritat. I el metge amb el malalt, els recorreguts de sala, la visita, tots aplegats com un ramat blanc darrera l’eminència… Els llençols… Supurava una cama, blanca i verda, amb una fortor nauseabunda. «Tapi…». La cicatriu d’una apendicectomia, tendra i rosada… «Tapi». Un pubis daurat, d’adolescent, amb una petita tavella sota que tot just s’endevinava… De llit en llit, sense oblidar ningú, concedint uns minuts a tothom, uns segons, temps de veure o d’entreveure un xic de carn tarada, de consultar el gràfic dels peus del llit. I hom que es diu: «Procedeix com una màquina, i jo em convertiré també en una màquina». «El següent, el següent… Cent pessetes, cent pessetes, cent pessetes…». Tenen un nom no els serveix de res, carn anònima amb furóncols, gastroenteritis, carcinomes… «Passi, passi, passi…». Els enterramorts que barregen ossos… No hi ha res de tan odiós com la familiaritat que despersonalitza les relacions professionals i ens fa perdre un respecte que hauria de ser elemental. Cap a mitja carrera dubtava. M’havia equivocat. L’Orbieta era un il·lús i ho érem tots els qui crèiem en alguna cosa més que en la rutina… Però és clar, d’això es tractava, de lluitar contra la rutina, i els millors ho faríem; nosaltres, perquè nosaltres érem, arribaríem a ser, els millors… I aleshores contemplaves les testes respectables i greus, les testes blanques o que grisejaven, i no podies evitar un pensament: també ells van creure a despit de la rutina, també ells es pensaven derrotar-la, i mira’ls ara… «Ràpid, ràpid, el següent, ràpid, un altre, no ens aturem!». Cop d’ull al rellotge… Suposo que amb el temps hom s’acostuma, s’adapta, ens ho demostra l’exemple de tots els qui ens precediren, però l’entrada al món professional… No, l’entrada al món que sigui. No podem dir que hi ha trampa, sinó un avís: «Atura’t si no vols perdre la teva integritat». Només el món de l’amor és diferent, mentider i enganyós. Perquè allò que pot haver-hi de mentider i d’enganyós en els altres mons és sempre obra personal, i qui és responsable de la seva imaginació? L’amor, en canvi… Primerament dóna més que no prometia. Qui podia haver estat prou inspirat per a sospitar que una tarda seria tan dolça al costat d’una noia quan tots dos calléssiu amb els ulls clavats als ulls, i que una besada, la mateixa besada potser que havíeu aportat a uns llavis més o menys mercenaris, creixeria fins a abrandar una dimensió intemporal, sense marge ni límits, i que el sexe seria més que una simple erecció i el desig de penetrar una vagina plena de mucositats, seria com un refugi contra el dolor, la soledat; una comunicació amb la humanitat sencera, present i ensems exclosa? L’experiència amb l’Alfonsina no semblava aleshores vàlida; caldria que passessin anys perquè aquell intercanvi de secrecions es convertís en una mena d’experiència total i totalment compartida en altres nivells; una experiència, també, trista, perquè no seria renovada i a l’origen algú va posar-hi una trampa perquè no ens n’adonéssim a temps. Nosaltres mateixos, la nostra joventut, la impaciència… I ara no queda ni la seguretat de no haver-ho embellit. Perquè el pitjor és que potser no hi va haver res. Com puc saber-ho? És massa senzill interpretar ara actituds i paraules, silencis i gestos. L’engany és continu i inconscient. Per això ho podem suportar. En canvi, és imperdonable l’engany deliberat. Quan algú, dia rera dia, construeix tota una xarxa de mentides i té els ulls innocents i les paraules clares. Quan la noia amb la qual davalles pel parc, ja de nit, i t’atures a besar, no és la criatura dolça i confiada, ingènua i anhelant que imagines… Tot t’ho havies fet tu… Un dia potser la veuré pel carrer, acompanyada d’un home, el seu marit, i em mirarà triomfant, com si entre nosaltres hi hagués hagut alguna cosa que jo vaig deixar perdre. No hi va haver res que tingui relació amb ella. Tot va ser diferent, molt diferent, i no ho sabíem. Jo estimava, si estimava, una altra noia que mai no ha existit. Sempre passa el mateix…

—Ja és l’hora…