Segona sessió

—Bé…

(El món circumdant: Barcelona, prop de dos milions d’habitants. Un barri alt: les Tres Torres. Un carrer silenciós, d’arbres: Castellnou).

—Hi ha dies, moments, que el cervell sembla buit. Res no es presenta sense esforç, amb espontaneïtat… La música. M’hi fa pensar aquest Bracque. El violí… Les seves cames també em fan pensar en la música, de vegades. Les cames i el ritme dels talons. I el somrís. Tot. Fins els moviments del coit… Però no hi ha associacions, no hi ha res. Em penso que avui tinc un mal dia. La culpa deu ser del que pensava abans-d’ahir… Per què no dividir la meva vida en petits períodes fàcilment dominables, per exemple des del meu primer record fins als dies d’escola amb el senyor Almendrós; des de l’inici del batxillerat fins al seu acabament; des del primer dia de carrera fins que vaig llicenciar-me? O bé… l’escola, la família, la vida amorosa, la vida intel·lectual… Tot de compartiments més o menys separats. No ho són, ja ho sé, tot es relaciona, però ens ajudaria a ordenar el material. Si és que convé ordenar-lo. I després els somnis, un capítol a part. No somnio gaire, però. Vull dir que no tinc costum de recordar què he somniat. Falta d’interès? Però tot se’n va tan de pressa… No aconseguirem res, avui, doctor.

—L’altre dia em parlàveu de la vostra madrastra, de la influència que podia haver tingut en la vostra vida…

—La meva madrastra… Sabíeu que ja no hi visc, amb ells? Vaig abandonar-los fa uns quants mesos. No podia resistir més aquell ambient, les seves inacabables interferències, la seva falta de comprensió… Vaig dir, oi?, que era una dona absorbent. Com s’ha sabut ficar el pare a la butxaca! No sé si la meva mare… Devia ser diferent, m’imagino… Sí, m’ho imagino, perquè no recordo res d’ella, o gairebé res. És una forma fosca, sense rostre… No en tinc cap fotografia, tot es va perdre aleshores del bombardeig. Una forma que va i ve, que es mou, fluctua… De vegades em sembla sorprendre un gest, un esbós de carícia… Però tampoc no hi penso gaire. És una mica com si no n’hagués tingut mai, de mare. Ella, l’Eugènia, cal dir-ho, mai no ha tingut la pretensió de suplir-la. Mai no s’ha formalitzat que em negués a donar-li aquell nom. També devia aclarir que tampoc no és una dona tan dolenta com això. Sempre ens feia anar nets i endreçats, no per nosaltres potser, sinó pel que podien dir els altres; vigilava les nostres freqüentacions, els nostres hàbits de vida. Però no ho sabia fer, mai no ho ha sabut fer amb dolcesa, amb mà esquerra. Renys, crits i càstigs… No deixava passar res per alt i sempre, però absolutament sempre, tenia raó. Quin daltabaix aquell matí que va trobar els meus llençols encara tacats! Ho va dir al pare. Jo tenia mals vicis, no era estrany que fes ulleres, que se’m veiés pàl·lid… Ningú no em va dir, però, que em tallarien la mà o, pitjor encara, que em caparien. Ja era massa gran, aleshores, i això tampoc no m’hauria impressionat. De més petit gairebé no ho havia fet mai, i tampoc aleshores no n’abusava. No va ser fins que ens embolicàrem amb l’Alfonsina i llavors no em calia fer-ho a soles, perquè ens hi lliuràvem tots tres, tots quatre… Pel restant, el pare era tolerant. No vull dir amb les porqueries a què ens lliuràvem amb la noia, perquè no en va saber mai res, mai no ens van sorprendre, sinó amb això altre que de tant en tant em masturbés. Un dia ho van discutir amb ella, quan jo ja era al llit, però els vaig sentir, i li deia que com més importància hi donessin pitjor, que tots els nois ho havien fet i les noies també, i que ell mai no havia llegit que fos tan perjudicial com la gent pretenien, que l’únic que calia evitar era que m’hi obsessionés. Potser aquella conversa sorpresa per atzar em privà d’experimentar aquest sentiment de culpabilitat del qual parla en Freud i que, en certes circumstàncies, pot ser l’origen d’una neurosi… No, la meva infància em sembla lliure de tot trauma de caràcter, d’origen sexual, fins i tot d’aquest trauma que proporciona la seducció d’un infant per una persona més gran, adulta. L’Alfonsina no em va seduir, no ens va seduir; tant en Barnés com jo estàvem preparats per tot el que s’esdevingué, i això a despit de les nostres ignoràncies. Potser perquè ja no érem uns infants… Tornem a la madrastra… No, això dels compartiments estancs no pot anar. Tot s’enllaça, es relaciona, es barreja sense ordre ni concert. Sabeu en què m’ha fet pensar la nuesa de l’Alfonsina? Amb el striptease. Perquè ara recordava el dia que ens vam poder despullar, un dissabte, quan hi havia més feina a la botiga que tenien a casa seva i estava segura que els seus pares tornarien tard. Ella també hi havia d’anar, a despatxar, però va dir que no es trobava bé i la seva mare se la va creure perquè tenia la menstruació. Feia dos anys que l’hi havia vingut, ens explicà, però nosaltres vam quedar meravellats davant aquella revelació bruna dels flancs purs que perllongaven les cames llargues, dels pits menuts i tendres que ara em fan pensar en l’estiu que vam anar a muntanya. Els camps, segons quines hores del dia, tenien la mateixa dolcesa del seu cos, despertaven tot d’impulsos animals, una mica indefinits potser, però imperiosos. Venien ganes de treure’s els vestits i de córrer de pèl a pèl per aquella prada verda d’herbam daurat de sol… Vaig escriure unes poesies. Em cal dir que, una temporada, les lletres em temptaren. Sobretot la poesia. Em sortien coses amb facilitat i el meu pare, que va llegir-ne algunes, pretenia que no estaven pas del tot malament. Jo aleshores em pensava que ell hi entenia, perquè tenia uns quants llibres de poemes, gairebé tots en català, i me’n parlava. A classe vaig fer molts rodolins, gairebé tots de tipus satíric, burlant-me dels professors, descrivint episodis ridículs i grotescos… No en recordo cap, i tot ho devia esquinçar després. No era l’únic, tampoc, perquè d’altres en feien i fins n’hi ha un que després ha perseverat i té una certa anomenada. La mena d’anomenada que es pot tenir ara, és clar. També en vaig fer uns quants d’eròtics, per a l’Alfonsina, i ella els guardava; pocs dies abans de morir em va dir que encara els tenia i que els guardaria sempre… Semblava lamentar tot el que s’havia esdevingut, i no sols aleshores, quan va quedar prenyada, sinó abans; les nostres procacitats d’infants i potser fins i tot que jo l’hagués tinguda. Però un de nosaltres tres havia de ser i en Barnés ja se n’havia anat i en Martí ja feia anys que era enterrat. Els seus pares també ho deuen ser, ara… Vaig anar a casa seva, el dia de l’enterrament. Feia un sol espaterrant, semblava mentida que un matí com aquell pogués morir-se algú, sobretot algú tan jove com en Martí. S’havia passat tres mesos al llit, en un sanatori, però quan van veure que s’acabava el tornaren a ciutat, perquè morís entre els seus. O potser ho van exigir els seus pares, no ho sé. La vella estava desfeta i feia pena de veure… Tòpics. Les paraules de sempre. Acuden automàticament. Però què pot dir-se, si al capdavall són veritat? Vam anar fins al cementiri vell, que era on tenien la tomba. És a dir, dos nínxols, perquè la família procedia del Poble Nou i tots eren enterrats allí. En Barnés encara no se n’havia anat, però no va voler venir, explicà tot de coses estúpides sobre que en Martí ja no tenia res a veure amb aquella despulla, que el culte als morts era morbós… I només es tractava d’acompanyar un record, de preservar quelcom d’ell i de nosaltres, d’assegurar-nos més que d’assegurar-li, posat que ell ja no existia, que la nostra amistat fou autèntica. Aquella decisió va enfredorir una mica les nostres relacions. Potser era més convencional, jo. Però no ho crec, les convencions més aviat m’atipen i m’exasperen. No tinc costum d’anar als enterraments, ni als de les persones que he conegut, si em són indiferents. No crec en aquesta mena d’obligacions. Però en Martí i jo era com si ens haguéssim criat junts; junts havíem recollit carbasses, havíem passat maldecaps i havíem descobert el sexe. Si tot això no uneix… Els vells encara els vaig veure dues altres vegades, volien que hi anés, els agradava, però jo… La seva mare va plorar totes dues vegades, i això em molestava per bé que ho comprenia. No sabia quina cara posar-hi quan em semblava descobrir que li venien ganes d’abraçar-me. Pobra dona… Guardava tots els seus llibres, totes les seves coses… Quina diferència entre uns i altres! És clar que les coses d’ella van quedar-se entre les runes, ningú no tenia cap per a pensar en res. Parlo de la mare, ara. De tota manera ell, el pare, no ha estat mai gens de fetitxista. I potser tampoc no se l’estimava tant com creia o deia, perquè va oblidar-lo molt de pressa. Hi érem nosaltres, sí, la Neus i jo, i no ens havia pas de deixar sempre en un orfenat; allò va ser una cosa provisional, mentre s’orientava… Però era una bona excusa. Si hagués pensat més en nosaltres, en el nostre bé, potser hauria escollit una altra mena de dona, més comprensiva, més tendra, més gran. Sí, va enllaminir-lo el seu cos fresc, el seu pamet desitjable. Fins i tot ara, als seus quaranta-cinc… dic jo, perquè ella de l’edat no en parla, però els ha de tenir… als seus quaranta-cinc, doncs, encara es conserva, més de quatre s’hi deurien ajeure de gust. La seva filla serà igual. La Meritxell… Sí, comprenc molt bé el pare, perquè jo mateix… És la meva germanastra, però no cal admirar-se d’aquest impuls incestuós. Freud i el seu llibre Tòtem i Tabú… Ho llegia com una novel·la, jo; amb més interès que una novel·la. Ell va portar-me a Frazer, però la documentació d’aquest, com sabeu, és tan copiosa que hom acaba per desitjar una edició abreujada. Cercar la dona fora de la tribu, del clan, del tòtem… Sembla estrany com encara obeïm la llei, la prohibició, quan ara ja no ens castigaria ningú. Sé de dos germans que viuen junts i han tingut un fill, i al veïnat d’ells tothom ho sap i no se’ls fa víctimes d’ostracismes, per bé que se’ls critica. Per això em pregunto per què jo m’he retingut. Deu ser perquè el sentiment, l’impuls, la cobejança, no són prou forts. Una dona abellidora, ben feta… però n’hi ha moltes, no cal destruir la vida de ningú per un caprici. No, ningú no se’n lliura, del seu petit sentiment incestuós. No ens lliurem de res d’això que considerem condemnable.

Ens n’abstenim, els qui ens n’abstenim, però no ens en lliurem. La temptació existeix. Els homes que en la seva línia amorosa persegueixen la imatge de la mare. I les dones que cerquen un pare… o el seu contrari, perquè el pare no els ha donat satisfacció. Quins pous! Fascina… La Victòria es pensa que tot plegat és curiositat malaltissa, que si hom es dedica a l’anàlisi és per tal de perseguir altres satisfaccions, egoistes, limitades, però es comprèn bé, ella és una persona sana, una mena d’animal espontani que segueix les seves inclinacions i pensa que tothom deu fer el mateix; que no hi ha malalts. És a dir, la malaltia és només una afecció del cos. Si s’hi atrevís potser fins i tot diria que només tenim un cos. Ella sí. Un animal, un veritable animal. Per això puc anar-hi sense fer-me’n retret… Un animal!

(El món circumdant: Barcelona, prop de dos milions d’habitants. Un barri alt: les Tres Torres. Un carrer silenciós, d’arbres: Castellnou. Una casa construïda fa vint anys, de cinc pisos dobles).

—No n’he parlat, encara…

—No; qui és?

—Una noia. La noia. La dona. La vaig conèixer una tarda de pluja en un portal. El començament va ser de Folch i Torres. Heu llegit en Folch i Torres, doctor?

—Qui no l’ha llegit?

—Ara, molts. Jo ja era una mica grandet quan el vaig descobrir. Un noi de l’institut tenia la col·lecció sencera del «Patufet»; l’havia feta el seu pare. No té interès… Bé, doncs el començament va ser igual. Però sense paraigua. Perquè no li’n vaig oferir cap. Si era a l’entrada era precisament perquè jo tampoc no en duia. I anava tot xop. Ella va mirar-me, perquè devia ser tot un espectacle, i fins vaig adreçar-li la paraula amb aquesta excusa. Em vaig treure l’americana, però dins, la camisa també feia angúnia de veure. No sé per què, tot allò, tan excessiu, va posar-me de bon humor. Tenia un dia eixerit i afortunat, es veu. Eixerit com ella, que no semblava una entretinguda. I tan afortunat que al cap de cinc minuts ja descobria un taxi que ens recollí. No havia vingut per nosaltres, és clar; algú va deixar-lo davant l’escala, una dona, i jo, sense ni posar-me l’americana, vaig precipitar-m’hi abans no me’l prenguessin. Quan sortia disparat, vaig fer: «Vingui!». Però ella no es va moure i vaig haver-la d’invitar de nou, des de dins del vehicle. Aleshores va posar-se el portamonedes sobre el cap i corregué per la vorera. Vivia al carrer de València, prop del de Villarroel, i vam fer la volta cap al seu domicili, on la vaig deixar. En aquell moment ja havíem convingut que ens veuríem un altre dia, la veritat és que no va fer-se pregar gens. Potser perquè vaig dir-li: «M’ha de donar una oportunitat de demostrar-li que, de vegades, sóc una persona presentable, que no tinc el costum de semblar un gos d’aigües». Li va fer gràcia, o ho va fer veure. Tant és. Era una noia carnoseta i de seguida em va fer pensar en el llit; poc em podia imaginar que s’hi guanyava la vida. Tenia, segueix tenint, un amic, un advocat de fora Barcelona, que la visita una o dues vegades a la setmana. Es veu que havia treballat amb ell, al bufet, però abans ja tenia també algun embolic… En definitiva, ja veieu que la cosa no té res de Folch i Torres, ni ella no podria figurar en una de les seves narracions. Li agrada de fer el que fa, i ho diu sense manies; és d’aquella mena de noies que ja han nascut putes i, per tant, ho troben perfectament natural. Una dona sana, sana de veritat, sense històries… Per a mi la solució ideal, i que duri, perquè no tinc pas la intenció de casar-me.

—Algun motiu determinat?

—Ben cert, aquesta mateixa professió que em disposo exercir: la psicoanàlisi. Jo, jo que penso dedicar la meva vida a alleujar els mals dels altres, a aclarir-los dificultats i endegar-los per un camí més normal, no puc pas ser al mateix temps l’instrument d’infelicitat d’una persona que… Seria contradictori. No és una decisió presa a la lleugera, al contrari, hi he reflexionat molt. A una dona no pot agradar-li que el seu marit es passi el dia potinejant els secrets, molts d’ells d’alcova, de les altres dones que acuden a la seva consulta. Ja sé que algunes són comprensives i que no totes opinen com la Victòria, que tot plegat és morbós i que el primer malalt és l’analista precisament per haver escollit aquesta professió. Jo conec les raons que m’han portat a elegir aquesta activitat i sé que són tan netes i desinteressades com pugui ser-ho una decisió humana, i hi ha dones que se’n poden fer càrrec, que poden fins i tot aprovar aquest afany de… de devoció. Però només amb el cap. Els sentiments són una altra cosa. Seria exigir massa demanar-los que reprimeixin tota gelosia, més: que no en sentin. L’analista es passa el dia tancat al seu consultori i no tots els seus clients són desagradables. I la dona hi pensa, imagina coses, complica les confessions escabroses, li sembla sentir créixer en el seu marit un interès que sobrepassa els límits professionals, que es fa personal, íntim… Sí, sap que ell és una persona decent, que per res del món no s’aprofitaria de les confidències d’una pacient a la qual cal una altra mena d’ajuda, però tampoc no ignora que és un home de carn i ossos, amb les seves flaqueses, la seva sexualitat desperta, i que hi ha exemples d’embolics que han començat, que han tingut el seu origen al consultori, per bé que s’hagin desenvolupat fora quan les exigències ètiques del metge han entrat en conflicte amb les seves debilitats de mascle… No és la realitat allò que ens fa mal, sinó la imaginació. És a dir, totes dues coses, però la imaginació encara més, ho sabem…

—La majoria d’analistes són casats.

—Sí. Però ho ignorem tot, de les respectives mullers.

—Quina era la relació exacta que existia entre els vostres pares, és a dir, entre el vostre pare i la vostra madrastra? És gelosa, ella?

—No. Una dona tretze anys més jove que el seu marit té poques ocasions de mostrar-se gelosa.

—Ell d’ella, potser?

—Tampoc. Que jo sàpiga, sempre s’ha captingut amb honestedat.

—No hi havia escenes, quan éreu infant?

—No, no per aquest motiu. Si n’hi havia alguna era sempre per culpa nostra, meva o de la Neus. I en general no arribaven a ser escenes entre ells, perquè el pare sempre ha tingut tendència a afluixar, ja us ho he dit. Fora de la llar podia ser un home de caràcter, però a casa no ho era, en general deixava que ella decidís en tots els aspectes i no solament en allò que es referia a nosaltres dos. L’única oposició seriosa que manifestà fou quan jo vaig decidir que volia seguir estudiant i, en acabat el batxillerat, una carrera universitària. En això sempre ha estat com són o haurien de ser tots els pares, desitjosos que els fills aconsegueixin una situació més avantatjosa, siguin millors, més instruïts i, si és possible, més bons. En realitat fou ell qui decidí que havia de continuar en lloc de tancar-me en un despatx. No que ho digués amb aquestes paraules; en realitat no forjava plans ni intentava de decidir el meu destí. Però es veia per la seva manera de parlar-me, per les reflexions que em feia. Ben mirat, les que fan molts pares, convençuts que la seva progenitura, pel sol fet de ser la d’ells, té el món a l’abast de la mà per poc que s’ho proposi. Em creia intel·ligent i quan tenia alguna dificultat amb els estudis, sobretot al principi, quan encara anava a l’institut a disgust, no es cansava de repetir-me: «Ho pots fer, tot és qüestió d’una mica de voluntat, d’una mica de disciplina i d’atenció». Recordo sobretot unes paraules: «Pensa sempre que tot allò que pot fer un altre també ho pots fer tu». I afegia, amb una curiosa honestedat: «No que sigui així, tothom té els seus límits, però es perjudicial reconèixer-los abans d’hora». «Però per què el forces, si no en té ganes? —es queixava ella—. No veus que és gandul?». «No el forço, únicament vull ajudar-lo; sempre serà a temps de renunciar». Ella pretenia que era una despesa inútil de diners, que no ens podíem permetre el luxe… No era ben bé cert, perquè el pare sempre s’ha guanyat la vida bé, relativament bé, i quan a la seva filla li arribà el moment d’estudiar va oblidar-se del tot de les seves objeccions. Era la seva filla, és clar, i això establia una diferència. De primer volia ser mestra però se’n va cansar de seguida i ara ha començar d’infermera… No farà res, perquè és peresosa i no sap què vol. És a dir, divertir-se, passar-ho bé; freqüentar socialment, per damunt d’ella… Li ha posat moltes coses al cap, la seva mare; no m’estranyaria que l’alliçonés per caçar un noi de casa bona, un d’aquests fills de papà que ja ho tenen tot fet. I potser se’n sortirà, perquè és bonica i falaguera. Ben al contrari de la meva germana, que sempre ha estat esquerpa, reservada… Quan va dir que festejava no ens ho crèiem; fins aleshores els xicots més aviat semblaven haver-li fet por. Tenia un complex d’inferioritat com una casa, encara el té, i potser encara pitjor després del seu fracàs matrimonial. I és frígida… D’això devia venir tot. Però què pot esperar-se d’una criatura que ha viscut sempre cohibida i a la qual, de petita, no es permetia d’exterioritzar cap sentiment? Perquè només obria la boca o feia un gest ja tenia la madrastra al damunt, reptant-la, corregint-la. Vivia una vida de persona perseguida, acorralada, a la qual ni li era permès, si volia, de callar, de restar a part, perquè ella li deia: «Ja fas morros? Quina criatura més insociable!…». I seguia un sermó al llarg del qual retreia tots els seus defectes, que eren abundants. Malcriada, contestaire, mussol, gandula, totxa… No li estalviava res. De l’escola venia amb unes notes que feien llàstima de veure i el mestre, o més ben dit la mestressa, perquè ella no venia amb el senyor Almendrós, que només tenia nois, acabà per enviar una nota a casa i ella, l’Eugènia, hi anà. Per sort el pare la trobà un dia pel carrer i el va emprendre tot i haver parlat amb la madrastra. Ell va entrar al pis furiós, enrabiat… Sí, en algunes ocasions també pot treure el geni, però llastimosament han estat poques. La mestressa li havia fet unes preguntes que l’Eugènia trobà molt indiscretes i que probablement ja devia haver-li fet a ella sense treure una resposta satisfactòria. Volia saber quin tracte es donava a la nena, si es mostrava contenta, si se la renyava sovint… Es veu que era una mestressa que s’havia preocupat d’estudiar les criatures i de llegir. Sabia doncs que l’escola no ho és tot, que un professor no pot fer res amb els alumnes si aquests no viuen en una atmosfera familiar raonable. Va explicar-li que menystenir les qualitats dels petits era fer-los un flac favor, que un noi o una noia acostumats a sentir-se tractar de rucs a casa seva difícilment s’espavilen a classe. Però el mal ja era fet i per altra banda l’Eugènia seguí captenint-se com sempre; només ens veia, i a ella encara més que a mi, i ja començava a exasperar-se. Recordo escenes penoses, ella cridant per qualsevol fotesa i la Neus excusant-se o defensant-se, pronunciant de vegades alguna paraula de massa, que tot seguit s’apressava a retirar, temorosa de les conseqüències; com aquell dia que va dir-li que tothom es podia equivocar, i es mossegà la llengua i afegí: «No ho dic pas per vostè, ja sé que no: per mi…». M’hauria posat a plorar. La infància hauria de ser una cosa alegre, despreocupada, espontània… Moltes ho deuen ser, però potser no tantes com ens pensem; els adults tendeixen a fer miserables els infants, fins i tot quan són gent comprensiva, quan els estimen i se’n preocupen. Potser és que no en sabem ser, d’adults, que seguim sent infants, uns infants adulterats que han convertit els jocs en finalitats materialment utilitàries, i no perdonem als petits, inconscientment, que encara es trobin en un període de la vida quan el joc i la finalitat es confonen i només es destinen a un enriquiment interior. És a dir… Quin enriquiment pot haver-hi si, després, d’aquests mateixos infants en surten els adults que som? O en surten aquests adults, potser perquè en definitiva no hi ha hagut mai una infància totalment feliç i, si ho ha estat, ens cal destruir-la si volem suportar la nostra caiguda de persones fetes? La caiguda de l’home que creu en les responsabilitats i no sap assumir-les… Bé, no sé. Poden dir-se tota mena de coses; això precisament sempre m’ha desconcertat, que puguin dir-se tantes coses, i tan diferents, i que en totes hi hagi una engruna de raó, de veritat. Que cap concepte no menteixi per tothom, de la mateixa manera que no n’hi ha cap que sigui acceptat sense excepcions. Però els fets parlen. Generació rera generació, pugen a la vida adulta nois i noies que se senten fora de lloc, que es neguen a la maduresa autèntica, però deixen amb un sospir de descans la infància al seu darrera. I jo en sóc un, és clar. I les circumstàncies de la meva infància no expliquen res. Expliquen el detall, no la norma. I si l’expliquen tampoc no serveixen, no hi ha cap experiència pròpia, perquè després es repeteix l’experiència aliena i es cau en els mateixos errors…

—L’odieu molt?

—Qui, ella?

—El vostre pare.

—No. Ara ni l’un ni l’altre. No que els perdoni res, perquè no es tracta precisament de perdó. L’ofensa va ser feta a algú altre, i no parlo de la meva germana, sinó de mi mateix. No puc perdonar en nom de l’infant que vaig ser, ara ja no el sóc ni el seré més. Però no els odio, a ell mai no l’he odiat… em penso. És més complex, i potser menys infantil. El compadia, sentia pena per ell, en el fons em semblava comprendre que era més desgraciat que nosaltres, perquè ell sí que devia odiar-se algun cop. Ara, és clar, ho veig diferent, aquella compassió era mal emprada, com ho és gairebé sempre. Els bons sentiments… Potser el compadia per a no odiar-lo: una cosa o altra calia que sentís, i amor… En parlem massa, de l’amor. Els pares pels seus fills, els fills pels seus pares, els esposos entre ells, els germans, els amics… Aquests amors que són fets una mica de tot, llevat d’amor, moltes vegades. No és la vostra experiència, doctor?

—Personal o professional?

—Hi ha una distinció?

—Bé… en el fons potser no. Però sense una mica d’amor no és possible d’ajudar ningú.

—Un amor impersonal, abstracte… la mena d’amor que al mateix temps no és possible de sentir, perquè si hi ha amor, és clar, ha de ser precisament de les coses, de les persones concretes. No el nego pas, però no abunda tant, i si em pregunteu per què, aleshores, he escollit una professió que sembla reclamar-lo, només us podré contestar que el meu desig d’ajudar els altres es basa potser més que res en la insatisfacció, en el disgust… ¿No heu observat, d’altra banda, com la insatisfacció es troba a l’origen de tot això que en diem sentiments nobles, de les empreses humanitàries, dels moviments generosos als quals fins i tot de vegades sacrifiquem el nostre benestar, la nostra comoditat? El savi que es tanca al seu laboratori i consumeix la vida darrera la persecució d’una droga salvadora, posem per cas, no ho fa per amor, sinó perquè no pot sofrir el desordre que significa la malaltia, perquè aspira a deslliurar l’home d’un flagell que li furta energies, temps, i l’incapacita per a empreses més altes. És un home que creu en el futur de la seva espècie i sap que no pot haver-hi cap futur digne de nosaltres si abans no vencem les nostres… diguem-ne les nostres debilitats. La lluita contra el sofriment no és una empresa d’amor, és un afany de dignificació. És clar que només puc parlar per mi mateix, tothom pot parlar únicament per ell mateix, però els mòbils que ens impulsen a actuar diria que són sensiblement semblants en tots nosaltres, ja que tots obeïm unes característiques bàsiques comunes; sense això, no se’ns podria incloure en un concepte com el d’humanitat. Ja sé que aquesta exigència de perfeccionament que confonem amb l’amor al nostre pròxim fa defecte a una gran quantitat de persones, però d’això es tracta també, de modificar-les, de feries conscients o, pel cap baix, de crear unes condicions futures en les quals tots aquells que normalment se sentin antisocials, o simplement siguin esquerps, puguin integrar-se a una societat comprensiva, tolerant, mancada d’egoismes… És un somni, sí, ¿però no somnia tot aquell que intenta de millorar la nostra condició? ¿Seria preferible potser deixar-se anar a la facilitat d’un viure fet de mesquineses, a una concepció de les coses que permet d’abusar del nostre pròxim, de fer miserable la vida dels infants? ¿Reforçar aquesta paret que ens separa?… Sempre que algú ens fa nosa és perquè hem permès que aquesta muralla de la incomprensió i de l’egoisme es fes massa alta i massa forta. La que separava l’Eugènia del món dels altres era sòlida i inexpugnable. Ho és encara. De fet potser ni li consent de comunicar adequadament amb la seva filla, carn de la seva carn i sang de la seva sang, com diuen. Comunicar-hi adequadament, sí, o d’una manera constructiva. Li ha donat sempre allò que ens refusà a nosaltres, però no en la mesura convenient ni d’una manera escaient, suposo que perquè no és possible de donar a una persona tot allò que es nega o es pren a les altres sense que en aquesta donació s’hi infiltri, s’hi barregi, si més no, un sentiment d’incomoditat que falseja les relacions entre qui dóna i qui accepta… o es veu obligat a acceptar. Ara pot queixar-se de la Meritxell, pretendre que no li’n fa cas, que és una noia que només sap anar a la seva sense cap mena de consideració envers els altres, que sota la seva aparença amable i falaguera és dura, sobretot amb ella… No sap reconèixer un moviment de defensa que ha provocat, com no el sabé veure en la neurosi de la Neus o en la meva reacció… No és la primera vegada que m’analitzo, doctor, ho he fet moltes vegades, per bé que no en veu alta ni en presència d’algú altre… Sé doncs que volia demostrar alguna cosa, i que quan em vaig decidir a estudiar no tots els meus motius eren altruistes. No tenien per què ser-ho, tampoc… Arribà un moment en què devia dir-me que no podia permetre que m’anul·lés. L’instant en què un complex latent d’inferioritat desencadenà el mecanisme que m’obligaria a superar-me, a manifestar-me en un complex de superioritat, com vol Adler… No, no em sembla que això ho expliqui tot ni que sigui vàlid en tots els casos; és a dir, que aquesta inferioritat fonamental o el seu sentiment sigui la clau, d’un reeiximent humà. Però pot ser un dels ingredients que hi contribueixen quan se supera, o no s’arriba, o les circumstàncies no permeten que es desenvolupi lliurement, un instint de competència que de vegades fins pot ser amical. Jo no podia desenrotllar-lo, no havia de competir amb res, ni amb l’amor que unia mare i filla, perquè ella és la seva mare…

—Podíeu competir per l’amor del vostre pare.

—Sí, és cert… i aquesta competència devia existir fins als catorze anys aproximadament.

—És a dir, fins que vau tenir la vostra primera experiència eròtica amb una persona de l’altre sexe.

—Sí, efectivament. Va ser aleshores que l’Alfonsina… Hi ha una altra cosa, doctor: fou a partir d’aleshores, o de molt poc després, que vaig convertir-me en un bon estudiant, en un noi que s’interessa de veritat pel que fa.

—Evident. Fins aleshores havíeu estat un mal estudiant precisament perquè volíeu competir amb la vostra madrastra…

—Sí, ara ho veig… Una competència que volia establir-se al seu nivell… No hi ha dubte que anava equivocat, en això que fa poc he afirmat sobre la competència i el pla on la situava aleshores. Un error que no podia haver comès un xicot verament llest. O potser estava més pertorbat que no em creia. Perquè hauria hagut de combatre amb les meves armes i no amb les seves. Amb una part de les seves, ja que ella disposava de les armes sexuals que a mi m’eren negades en relació al meu pare o qualsevol altre mascle normal. L’Alfonsina m’ho va fer comprendre sense haver dit una sola paraula, sense ni sospitar la mena de relacions familiars que existien a casa… Però ho va comprendre el meu inconscient i fins ara no surt a la llum. No ho volia veure, doncs? Preferia no veure-ho; es produí una mena de scotomització a la manera que estudia en Wilhem Stekel, per bé que la repressió es relacionés amb un conflicte anterior, un conflicte que fins a cert punt en aquell moment resolia. Hi hauré d’insistir, perquè això em sembla introduir un factor nou en el sistema de les repressions… Aparentment, però, sembla que devia desinteressar-me’n, perquè el pare i la madrastra deixaren de tenir per a mi la importància que fins aleshores els havia donat. Podria dir, potser, que fins deixaren d’existir. Ja no havien d’influir en la meva evolució posterior d’una manera negativa… Pobra Alfonsina, poc podia pensar-se que amb aquelles sessions sota l’escala em feia un bé immens! Potser en part era per això mateix que jo, a diferència d’en Martí i fins del mateix Barnés, les esperava amb tant de delit. El sexe aquest cop m’emancipava; no solament no era el trauma que podia ocasionar un conflicte entre el meu jo i el meu id, sinó que resolia una situació enutjosa que m’havia pesat fins a l’extrem de convertir-me en un mal estudiant. I això tot i que l’experiència era incompleta. Car ella seguia negant-se a què la desfloréssim. Aquell dia que vam pujar al pis, quan els seus pares eren ocupats a la botiga i ella tenia la menstruació, va deixar que em posés al seu damunt, sobre el llit, però no hi va haver coit. Era més important la revelació del seu cos, el descobriment del significat que tenia per a mi i, per extensió, del que té el cos femení per a l’home… Ells es tancaven a la seva habitació i era allí dins, a soles, que s’establia una relació que jo no podia trencar, perquè era una relació més satisfactòria i més completa que qualsevol altra que jo pogués oferir. La nostra relació, la relació del meu pare amb mi, era donada una vegada per totes, s’establia definitivament per l’acte de la meva naixença, i era una relació que, substancialment, no podia ser modificada. Jo era el seu fill, duia la seva sang i el seu nom, i seguiria portant-los fos quina fos la meva actitud, però amb l’Eugènia la relació es renovava contínuament, era sempre actual. És a dir, també era sempre actual la nostra, de pare a fill, però era una relació… diguem-ne còmoda, que no calia conquistar o reconquistar contínuament… Era un error, ben entès, perquè una relació autèntica només podia ser cordial, i això té també les seves exigències, però els pares no semblen adonar-se’n sempre. Les mares ho comprenen més bé, i n’abusen i tot… Potser a la Neus li hauria calgut tenir una experiència equivalent a la meva amb l’Alfonsina. O potser la va tenir i no en vaig saber res. Més endavant, vull dir, perquè aleshores només tenia uns deu anys… I, si no la va tenir, com a dona que era podia haver comprès abans que jo algunes coses que a mi m’escapaven… No en sé res.

—No éreu uns germans units?

—Sí, i no. El tracte comú a què se’ns sotmetia ens unia, sí. Però quan aquesta unió, aquesta entesa, podia haver dut alguns fruits i ajudar-nos tots dos, ella ja s’havia convertit en una noieta que vivia sempre amb les urpes alçades, disposada a agredir. La culpa, en part, devia ser meva. Ja sabem com es captenen els nois amb els seus germans, sobretot amb les seves germanes, i més quan elles són més petites. Les menyspreen una mica, la relació que hi estableixen és condescendent, cosa que no afavoreix pas la confiança… Un primer símptoma d’anormalitat, el qual per força vaig haver de saber, puix que la meva madrastra el discutia poc menys que públicament, fou el fet que als deu i onze anys encara s’orinava al llit. El meu pare decidí portar-la al metge, o que la hi portés l’Eugènia, perquè van ser elles dues qui hi van anar. El metge, de medicina general, era un home ja vell i sempre tendia a treure importància a les coses. No recordo què devia dir ni què devia recomanar, però la Neus continuà orinant-se al llit. Només cap als catorze anys va tenir un llarg període de contenció, però després hi tornà. No vull dir que fos una cosa de totes les nits, perquè entre una vegada i altra podien passar tres, quatre, cinc dies, o més i tot, però la qüestió és que sempre acabava per reincidir. Als disset anys, hi va haver, un dia, una escena violenta, després de la qual ja no se’n parlà més. Ella gairebé va posar-se histèrica. «No n’ha de fer res, res, res, res! —cridava—. Prou pena que tinc, ho sent? I la roba me la rento jo, i em faig el llit… Ningú no n’ha de fer res, ja que no us heu preocupat de curar-me!». L’Eugènia pretenia que allò era mala voluntat, ganes de fastiguejar-la a ella personalment, però en aquell moment ja no s’ho podia creure perquè, com havia dit, la Neus manejava les seves coses… Devia ser això, aquesta incontinència, el que la privava de relacionar-se amb nois, el que li feia fins evitar-los. Estic segur que durant molt de temps va pensar que no podria casar-se, i l’Eugènia ja havia fet algun incís sobre aquest tema quan es discutien. Però potser es tractava d’alguna cosa més profunda, perquè tampoc no es relacionava amb noies… vull dir que totes les seves relacions eren superficials, a casa no hi duia mai cap companya de l’escola i només de més gran, quan anava a l’Institut Britànic, on estudiava l’anglès, va fer amistat amb una xicota aragonesa que de vegades la venia a buscar els diumenges, però després ella se’n va tornar al poble, a la província d’Osca, em penso. Era una xicota alta, prima i seca que més aviat hauria semblat un home si no hagués estat pels pits, que els tenia desproporcionadament voluminosos. A mi se’m va acudir que podia ser una lesbiana; tot el seu capteniment, fins els trets de la cara, i la seva manera de gambar, precisa, decidida, eren una mica mascles. Però no, perquè després vaig saber que al seu poble festejava ja de molt joveneta i que se n’hi tornà precisament per casar-se. És clar que no calia fer-ne massa cas… Però m’inclino a creure que la Neus, quan va maridar-se, no havia tingut la més petita experiència sexual ni amb homes ni amb dones. Sempre m’havia imaginat que es quedaria per vestir sants, cosa que probablement hauria afalagat l’Eugènia. Darrerament, abans de casar-se, elles dues ja gairebé ni es parlaven. De fet no s’havien parlat mai, si per parlar entenem canviar impressions i tractar de compenetrar-se. Tots els conflictes, i eren incessants, els resolien a crits i insults. «Deixada, més que deixada, quantes vegades t’he de dir que quan acabis de dutxar-te netegis el plat i no el deixis ple d’aigua bruta?», feia l’Eugènia per exemple. I ella: «També l’hi deixa vostè». «Jo? Quan has vist…». «Ahir mateix; va deixar el plat ple d’aigua i la roba bruta per terra». L’Eugènia explicava: «Perquè quan em vestia va trucar el carter i després me’n vaig oblidar. Però tu ho fas sempre…». Això podia durar deu minuts, vint, i més i tot. El mal viure que es donaven i que sembla que a totes dues els havia de fer desitjar que la Neus acabés per trobar un home i abandonar casa, no priva, ben al contrari, que l’Eugènia descobrís tota mena de defectes al futur marit quan la meva germana el presentà. Tenia poca aparença, se’l veia malaltís, era ros, cosa imperdonable a la seva manera de veure. En canvi, el dia que van venir els pares d’ell es va manifestar amb uns refinaments de cortesia, amb una hipocresia que marejaven. Tot era la nena per ací i la nena per allà… Ella, la Neus, se la mirava cellajunta, enfurida, i més de quatre cops devia estar a punt d’explotar, però es va contenir. Els sogres eren dues persones insignificants, ell un corredor de vins i licors, la mateixa professió que tenia el xicot, i ella una dona grossa, plena de bijuteria. De primer havia estat convingut que el matrimoni aniria a viure amb ells, però després la Neus es repensà i van llogar un pis nou al carrer del Segle XX, a Horta, un pis menut que els costà un dineral de traspàs o, més ben dit, de lloguer a l’avançada; un dipòsit, en fi. Però ells tenien dinerets, pel que es veu. Gent racosa que havien sabut estalviar. Em refereixo als pares, però el xicot és de la mateixa pasta. En realitat, un tros de pa que després no sabia avenir-se de la teula que li queia al damunt. Es veu que s’havien conegut a l’agència de viatges on ella treballava i on torna a treballar ara. Jo no ho vaig saber fins després, perquè la Neus es mostrava tan reservada, gairebé tan misteriosa, que qualsevol hauria dit que hi havia alguna cosa de pecaminós en les circumstàncies que els havien posat cara a cara per primera vegada. I tot havia estat d’allò més corrent, quan ell anà a interessar-se per un dels circuits peninsulars que organitzava l’agència. Es veu que van simpatitzar a primera vista i quan ella el presentà la cosa ja feia temps que durava. Si hi haguéssim pensat bé ja ens hauríem pogut imaginar que hi havia gat amagat; fins aleshores, i llevat del període que sortí amb la noia aragonesa, la Neus es passava gairebé totes les festes a casa, llegint o fent-se algun vestit, perquè també tenia el tall i confecció i sempre se’ls feia ella mateixa. Aleshores ja no li hauria calgut, perquè a l’agència es guanyava bé la vida, la feien servir sovint d’intèrpret gràcies a la seva coneixença de l’anglès, i a casa donava estrictament el necessari per a la seva manutenció. També això havia provocat els seus conflictes, com era d’esperar, ja que l’Eugènia, sense dir-ho amb aquestes paraules, esperava que la Neus els rescabalaria de les despeses ocasionades pels seus estudis, però ella amenaçà que si s’ho prenien d’aquella manera marxaria de casa i se n’aniria a viure a pensió, cosa que el pare no volgué, en gran part perquè era tan jove. Ho és encara, jo li porto quatre anys, de manera que tot just en té vint-i-tres, els fa un d’aquests dies. L’estrany, pensant-hi bé, és que no toqués el dos tot seguit que va col·locar-se, però és clar, amb el caràcter sadomasoquista que ha desenrotllat, les topades amb la madrastra se li feien imprescindibles. De tota manera ara no hi ha tornat, viu amb una altra noia, una estrangera que també treballa a l’agència i té un àtic prop del carrer Mandri. És un d’aquests pisos que es mereixen el nom de coquetó que hom els dóna, una cosa petita, amb una gran terrassa des de la qual es domina tota la ciutat. Ben diferent de la dispesa on visc jo, una casa grandota, de mobles vells i feixucs, amb poca claror llevat de les habitacions de davant. Però hi estic bé, el meu dormitori és ample, i la mestressa és una bona dona, no excessivament xafardera i molt tolerant. La Victòria volia que llogués una habitació independent, on ella pogués venir, perquè al capdavall sempre hi ha el perill que l’advocat ens sorprengui un dia, tot i que és un home molt rutinari. Té la clau del pis, naturalment, i encara que ella tanqui per dins, amb balda, bé hauria d’obrir si trucava. O també podria passar que un dia jo hi anés i ell ja hi fos. També tinc la clau. Però aquesta mena de risc potser ho fa tot una mica més incitador. No que no ho sigui prou la Victòria, amb risc o sense risc, i em penso que és una mossa de la qual em costarà de cansar-me. L’únic que em molesta és el cop d’ull còmplice, la rialleta encobridora de la portera, que ha acabat per saber que ella i jo ens entenem. Les porteres ho saben tot, però callen. Pel restant, la Victòria la tracta molt bé, és la veïna que li dóna una paga més crescuda, i sempre cau algun regalet per a la seva noia, també; vestits que ella ja no vol portar més, alguna cosa de bijuteria que li cansa veure… Perquè és capritxosa, com totes aquestes noies. Un dia, és clar, es cansarà del seu amant. Vull dir de mi. Encara que de vegades els capritxosos tenen fidelitats inesperades. També pot morir-se el seu amic i canviar la situació, perquè l’home ja deu tenir els seus seixanta-cinc ben comptats pel que ella diu; no l’he vist mai, jo, i pel restant en parlem tan poc com és possible, gairebé mai, ara. En el fons la promiscuïtat em molesta un bon tros, però en aquest país una noia exigeix esforç, temps; vull dir si no t’acontentes amb el primer que trobes. I jo no en tinc, de temps. Entre la preparació professional i aquestes traduccions tècniques per a l’Argentina… I sort d’haver-les aconseguides, és clar; sense això encara seguiria a casa meva, depenent del pare. I aquí no pots posar-te a fer de cambrer o altres coses per l’estil, com els estudiants nord-americans; per començar ningú no et prendria seriosament, passaries per un excèntric, i qui confia en un metge, i més en un psicoterapeuta, que té hàbits extravagants? No que no en tinguem tots, és clar…

—Ja és l’hora.