Quarta sessió

—Avui us explicaré un somni, doctor… Tinc mala memòria, pels meus somnis, i, digui el que digui en Freud, els meus esforços per a reconstruir-los després no sempre tenen prou èxit. Però aquest d’avui l’he somniat poc abans de despertar-me i he aconseguit de mantenir-lo fresc… Veureu. Em trobava en una mena de laberint a l’aire lliure, devia ser un parc d’atraccions, perquè de fora m’arribaven tot de sorolls com els que fan els cotxes de les muntanyes russes i xiscles i rialles de noies… S’assemblava una mica al laberint que hi ha al Tibidabo, però aquest no era fet de cledes vives, sinó d’una mena de metall negre. Pel restant era de nit, ja que tot es veia fosc, no es distingia cap llum, ni la resplendor dels que devien il·luminar les muntanyes russes o el que fos. Tot i això, m’hi veia, podia anar escollint el meu camí sense dificultats, sense ensopegar amb les parets… Experimentava una sensació d’urgència, em calia arribar a cert indret i no feia més que donar llambregades al rellotge, el qual també distingia molt bé. He desembocat a un espai més ample, semblant a una placeta i que contrastava amb els passadissos, molt estrets, gairebé asfixiadors. I aleshores he entrevist una silueta, un moviment furtiu de faldilles, de cabells, perquè era una dona, una noia, i de sobte he sabut quin era el meu objectiu, fins en aquell moment ignorat. He arrancat a córrer per tal d’encalçar la noia, però ella ja havia desaparegut, i només al cap de molta estona he tornat a veure-la al capdavall d’un passadís. Semblava fugir de mi, però ni una sola vegada no s’ha girat. Potser m’ignorava, doncs. Després he vist que havia perdut les faldilles i tot d’una m’he trobat fora del laberint. Corria per un camp tot ple d’arbres i, darrera d’una petita carena que he hagut d’anar contornejant, l’he descoberta asseguda, és a dir, gairebé culivada, com si orinés o defequés. Jo em sentia tot excitat, el sexe em feia un mal terrible, i corria cada cop més de pressa cap al tren penjat que hi havia a tocar i que de primer m’havia passat desapercebut. Ella hi pujava i el maquinista treia el cap més endavant, somrient d’una manera burleta, mentre la locomotora xiulava. He aconseguit però d’enfilar-me al tren, on la noia semblava esperar-me, però ja no he tingut temps d’atansar-me-li i posseir-la, com volia, perquè el balanceig del cotxe m’ha fet venir unes grans ganes d’orinar… i aleshores m’he despertat amb una pol·lució.

(La cambra: vint-i-cinc rajols per quinze: dotze metres quadrats. I tres metres i mig d’alçada: quaranta-dos metres cúbics).

—Què en penseu, doctor? Un somni típic d’angoixa…

—Examinem-lo. El laberint us recorda el del Tibidabo, fet de cledes vives, amb la diferència que aquest no ho és. Les parets són com de metall fosc i és de nit. En dir metall ¿voleu significar que en tenia la fredor, o la textura, o el color simplement?

—Potser cap de les tres coses. Probablement no hauria hagut de dir metall. M’hi ha fet pensar el fet que els sorolls de fora semblaven percudir-hi.

—No era metall. I era un laberint obert només per una banda… Què us suggereix?

—Un ventre, plecs d’un ventre, però no ben bé un ventre matern… D’altra banda recordo perfectament que ara fa dos dies vaig trobar-me amb un dels germans Domènech. Era curiós, perquè feia molt de temps que no havia vist ni l’un ni l’altre i aquella tarda els havia esmentat en parlar de la meva vida infantil. Aquest Domènech té un lloc en un parc d’atraccions, cosa que ignorava i que em va explicar. Els Domènech eren gent benestant i els dos nois havien començat a estudiar, però només el gran va acabar la carrera, d’advocat. El petit, el que vaig veure, es preparà per enginyeria i després, tot d’una, declarà que volia ser frare, i ingressà en un seminari, no recordo de quin orde. Però al cap d’un any ja n’havia sortit i després ja no vaig sentir parlar més d’ell, perquè el seu germà, l’advocat, també el vaig perdre de vista. Em va sorprendre, doncs, saber que ara treballava en un parc d’atraccions. La vida fa moltes voltes… Aquesta idea, associada al parc d’atraccions devia donar naixença al laberint del meu somni. La vida és com un laberint i moltes vegades acabes sortint on menys t’ho esperes. És fosc perquè no pots preveure res, o molt poca cosa. És fosc el destí, el futur, l’esdevenidor; és fosc el mateix present en relació als altres. No en saps res, vius al seu costat i els ignores i t’ignoren. Saps només que existeixen, que fan una cosa o altra, sorolls com els xiscles i rialles dels qui corrien per les muntanyes russes… Tampoc aquesta imatge no és inútil. Calia que pensés en muntanyes russes quan vaig sentir el soroll. La vida, que té les seves irregularitats, aquí caic i aquí m’aixeco, triomfs i fracassos simbolitzats per l’ascensió i la davallada de les vagonetes invisibles. Però hom es proposa alguna cosa, la vida és curta i tenim poc temps per a buscar, per a orientar-nos. D’aquí neix un sentit d’urgència que es transforma en angoixa quan veiem que el laberint no té una sortida fàcil, immediata… Correcte, doctor?

—Bé… L’encontre amb el vostre amic i el contrast que existeix entre les seves aspiracions d’antany i la seva realitat actual us donen motiu per incidir en uns pensaments que no us són estranys, als quals fins sou ben inclinat. Uns pensaments de caire pessimista que potser revelen una inseguretat quant al vostre destí, a la vostra vocació. No esteu segur, es diria, d’haver encertat. ¿Us rosega algun dubte sobre la vostra capacitat per practicar la psicoanàlisi? O potser el laberint són també els altres, els problemes que us presenten i amb els quals us heu d’encarar?

—Sí. Ara ho veig… Procedeixo a una identificació entre la meva persona i el pròxim que espera alguna cosa de mi. El laberint és la vida, oi? Però no únicament la meva, sinó la de tots, la dels qui corren per les muntanyes russes, subjectes a ascensions i davallades. Però ells són fora, fora del meu abast. No els puc veure, només els sento. El pacient que s’asseu al vostre davant i parla i per dins del qual, cap a l’interior del qual, avanço a les palpentes, guiat per les rialles, els xiscles, per tot allò que és, en una forma o altra, verbal. Perquè en el somni hi havia alguna altra cosa que m’he oblidat de reportar. Aquestes remors de fora em feien mal. Recordo haver-me tapat una vegada les orelles per no sentir-les, però que després me les he destapades novament perquè d’alguna manera sabia que els xiscles i les rialles eren una orientació. I ho eren tant, que ha estat aleshores que he descobert la noia. La noia, l’ideal, l’aspiració que tots portem dins, ells i jo… Hi ha una altra cosa. La Victòria sovint orina davant meu, un cop fins va defecar-hi… No és que sigui una noia impúdica si la impudícia implica consciència d’un procedir inconvenient. Ja us ho vaig dir, és un animal, un animal sa per al qual les funcions del cos, de l’ordre que siguin, no són motiu d’avergonyiment. Fins a cert punt, és clar, perquè tampoc no s’aixecaria les faldilles per orinar davant de qualsevol. Però troba natural fer-ho davant d’una persona que mereix la seva confiança i s’estranya que els altres, jo, siguin més mirats. El primer cop que orinà davant meu fou una tarda que tenia ganes de sortir, d’anar a un indret o altre, com va dir, i una mica a l’atzar agafàrem un cotxe fins a Sant Vicenç dels Horts, on baixàrem cap al riu. Feia cinc dies que cohabitava amb ella. Ens vam fer l’amor darrera d’un canyar, a tergo, perquè el terra era brut i punxós d’arrels, i després va culivar-se per orinar. Allí, a ple camp, sota una llum clara que no permetia d’ignorar cap detall de la seva anatomia; aquell acte em va fer molta impressió. Em semblà que mai no havia vist res tan nu, tan real; si compreneu què vull dir… Bé, el somni pot conservar rastres d’aquella escena i d’escenes semblants. La noia era al peu de la carena, culivada.

—Vau descobrir-la per primer cop quan us destapàreu les orelles. Al moment, doncs, que decidíeu participar plenament en la vida en lloc de defugir-la. Heu dit que els xiscles i les rialles eren una orientació… L’acte indica una acceptació de responsabilitat.

—Ben cert. I pel mateix fet descobria… De primer he dit l’ideal, i la paraula no és justa. Una aspiració, sí, però no ben bé un ideal. I més que una aspiració, encara, la font d’un conflicte, una de les fonts del conflicte. Per primera vegada, en el somni, me’n feia conscient. Per això la perseguia i per això mateix, perquè constituïa un problema, ella s’allunyava. Un problema no resolt… Però aquí hi ha alguna cosa que se m’escapa, que no acaba d’avenir-se… Jo he resolt la meva vida sexual.

—Potser us ho penseu. Parleu-me més de la Victòria. Com arribàreu a dormir amb ella?

—Va ser molt senzill. Després d’aquell primer dia, el de la mullena, ens vam tornar a veure. L’endemà… No, l’endemà passat, perquè el dia següent, només que jo aleshores no ho sabia, era el dia del vell. En principi només ens havíem de veure a la tarda… Vam anar a ballar a l’avinguda Mistral, em va dir que a ella li agradaven els indrets populars, i, cap a les nou, tot d’una, se’m va acudir de proposar-li que sopéssim plegats. «En un lloc modest, no et pensis —vaig afegir—, perquè per desgràcia els diners no em sobren…». En aquell moment ella ja sabia que jo era un estudiant i la confessió no va estranyar-li gens. Havíem simpatitzat molt, cal dir-ho, i jo tenia una tarda inspirada i la vaig fer riure contant-li facècies de la facultat, ridiculeses dels catedràtics, embolics dels companys… Va dir-me: «Per què no véns a casa?». Jo vaig quedar-me una mica sobtat perquè donava per entès que vivia amb la família; m’havia contat que els seus tenien interessos en un negoci on treballava el pare. No era mentida, això darrer, perquè més endavant vaig saber que el pare d’ella formava part d’una empresa de transports, una agència, però no a Barcelona. Ella, aleshores, ja no tenia pràcticament cap relació amb la família. «A casa teva? Què diran els teus pares?». Ella va riure: «I què dirien si em quedés a sopar fora de casa, amb un noi que no coneixen?». «Visc sola», afegí tot seguit. L’embolic de la seva vida no me’l va contar fins més tard, però de seguida ja vaig començar a sospitar alguna cosa, i més encara quan vaig veure el pis. No vull dir que fos luxós, ni potser equívoc, si ho mirem bé, però l’atmosfera que respirava era d’entretinguda. És clar que aquí no estem acostumats, com en altres llocs, a que les noies visquin soles… Vam sopar a base de conserves, un sopar de caprici, perquè entre altres coses va fer una sopa de cangur amb la pasta d’un potet que procedia no d’Austràlia, com calia esperar, sinó del Canadà. No em va enllaminir gaire, però tampoc no era dolenta. En aquell moment ja ens havíem fet l’amor; tot va anar molt de pressa poc després d’entrar al pis, quan em féu els honors de la casa i em mostrà les habitacions. Al dormitori hi havia un llit gran, de matrimoni. Per a dormir dos, vaig dir ben banalment, però aleshores, quan la vaig mirar, vaig veure que els seus ulls tenien una espurna maliciosa, gairebé provocativa, i vaig afegir immediatament: Potser tu i jo… Uns segons després l’havia besada i la tenia abraçada. No sé si va ser ella mateixa qui m’arrossegà sobre el llit… Sí, ca ser molt senzill, sense complicacions. I sempre ho ha estat. Sexe sense vici, perquè curiosament no és una dona massa experta. Ni el vell ni l’individu amb qui s’entenia de primer no li han ensenyat gaire coses i la seva curiositat és mediocre. Un cop més, és com un animal, s’acobla com les bèsties, quan té calor, i és el mateix fer-ho al llit que a terra, dreta o ajaguda… Curiosament, curiosament en una dona tan elemental, tan força de la natura per dir-ho així, no és promíscua. O sense excés. M’ha confessat dues aventures més semblants a la meva, però segons ella poc satisfactòries perquè tots dos semblaven buscar alguna altra cosa…

—I vós, no?

—Probablement, però no se n’ha adonat. És a dir, amb ella em captinc com una criatura elemental que oblida tots els altres aspectes de la vida. Quan estem junts no hi ha res més. M’agrada, sobretot, perquè és una dona que depèn de l’home. Amb rares excepcions, em vol quan jo la vull, s’excita amb la meva excitació, no demana res que no pugui donar-li i en canvi respon totalment a les meves exigències. Només de vegades és una mica diferent, l’endemà d’haver dormit amb el vell, el qual no sempre aconsegueix de satisfer-la; ho aconsegueix rarament. Sort que hi ets tu, em diu sense vergonya. Per això em vas acceptar tan de pressa oi? Et calia algú que et fes passar la calor, li contesto jo. I ella ho admet! Sovint m’avergonyeixo que sigui tan dòcil, doctor.

—No és una relació del tot satisfactòria, doncs.

—No ho és en la mesura que no satisfà unes necessitats de tipus sentimental. Enteneu-me, la Victòria és una noia naturalment amorosa, m’atreviria a dir, si tingués algun sentit, que està enamorada de mi, que m’estima. Actua com si m’estimés… Ja sé que no és veritat, però; una persona com ella confon els sentiments amb les sensacions. Em troba físicament agradable, diu que fem bona parella, cosa que l’afalaga, i sobre tot li dono allò que vol: un orgasme de tant en tant, cada cop que cohabitem. És l’únic que li cal per, sentir-se en pau amb el món i enfocar la vida amb optimisme. I de tard en tard, un dia, per qualsevol cosa insignificant, té allò que ella en diu un dia negre. Doncs bé, al llit, orgasme i noia nova. A la meva vida sentimental pot faltar-li alguna cosa, doctor, no dic que no, però sexualment sóc un home afortunat, no em cal perseguir ningú…

—Creuria que sí. Ella pot ser un animal, cosa que pel restant em permetreu de dubtar, però no ho sou vós. Potser ho voldríeu ser. O potser us heu enamorat d’aquesta xicota…

—No em feu riure. Qui pot enamorar-se de la Victòria!

—Per què? Perquè és un animal?

—Perquè ella no ho permetria. Ella i jo parlem d’amor, sí, però d’aquesta mena d’amor que se satisfà al llit. Si li parlés d’amor del cor, diria que sóc com aquells que buscaven altres coses.

—No us atreviu a parlar-li’n, doncs…

—No sento la necessitat de parlar-li’n. No l’estimo, així. És un sexe, el sexe més agradable que he conegut mai, però no res més.

—Us molesta que dormi amb el seu… protector?

—No m’agrada.

—Per què?

—Hi ha un instint… diguem-ne de propietat, difícil de desarrelar.

—I això dificulta les vostres relacions amb ella.

—No hi arriba. Normalment me’n puc oblidar, i quan me’n recordo… en fi, no experimento això que se’n diu gelosia.

—Però la voldríeu per a vós sol.

—Ja ho he dit: sí.

—Si tinguéssiu diners amb què mantenir-la, ¿li faríeu abandonar el vell?

—No.

—Per què?

—Bé… Em sembla que alienaria una part de la meva llibertat.

—Ho fem contínuament, això.

—Sí. Em referia, més que res, a la llibertat que encara hi ha en la nostra relació. La meva i la seva, doncs. Ens crearíem unes obligacions que destruirien tota espontaneïtat.

—Les temeu?

—En la mesura que falsegen els contactes humans. Heu de reconèixer que la meva posició és més envejable que la del vell, per exemple. I no perquè jo obtingui gratuïtament una cosa que ell ha de pagar, ni perquè jo sigui jove. No. He establert una relació natural, molt limitada si es vol, i aquesta mena de relacions no són tan abundants com sembla a primera vista. En tot contacte humà, generalment hi ha motivacions de segon ordre i jo, en aquest cas, he tingut la sort de poder-les evitar. —El vostre somni sembla desmentir-ho. La noia era… anònima?

—Sí. No recordo res del seu rostre, de la seva expressió. Era una noia, simplement. Podria… sí, podria ser una imatge de la meva ànima en el sentit que estableix Jung. Em falta alguna cosa. Reprimeixo potser una part de mi mateix i el somni me’n fa retret. Però no oblidem que la noia perd la faldilla, va quedant doncs nua, que jo tinc una erecció… És clar que no és totalment contradictori, perquè al costat d’una exigència sentimental n’hi pot haver una de sexual… una doble exigència que vol satisfer-se en la mateixa persona. Fins a cert punt podria considerar-se una advertència… el mateix fet de la pol·lució, del vessament, que té lloc fora de la dona, és una pèrdua inútil, un senyal d’esterilitat. No en pot sortir res de creador perquè és un acte solitari. La meva relació amb la Victòria és eixorca, no podem tenir fills. La seva actitud, això que en dic el seu ser animal, em priva pel restant de tot lligam afectiu que podria suposar un estímul i convertir-se per tant en creador en el sentit espiritual. Potser ara ho anem veient… La meva relació amb les dones és satisfactòria en un nivell molt concret, com hem dit, però jo em retrec la pura bestialitat de la meva conducta, del meu procedir. Sóc una criatura amb altres necessitats, entre elles la de comprensió, si vull ser útil en la forma que sigui, però no puc arribar a una comprensió total mentre la dona se’m redueixi a una escletxa entre dues cuixes… Tornem a començar. M’he perdut en el laberint de la vida, al qual he entrat sense saber com, i on busco, més que una sortida, una justificació. No hi sóc sol, hi ha tots els altres, perquè el laberint és l’indret on em trobo i tot allò que queda fora. De fet, em trobo en una part del laberint, el qual s’estén fins a comprendre les muntanyes russes i les altres distraccions que poden haver-hi. Més encara: muntanyes russes i laberint són una mateixa cosa, aspectes diferents de la mateixa cosa. Però no en sé res. Cal que una criatura em desperti a la realitat només pressentida i que fixi el meu objectiu. Una dona és un cor, un sexe i, figuradament, un afany de devoció, una capacitat de sacrifici, la personificació de la cordialitat en el seu sentit més ampli. Intueixo que amb aquests altres que com jo són al laberint i que potser tenen les seves dificultats, perquè els crits i les rialles podrien ser indicacions d’angoixa, crits d’auxili i no manifestacions d’alegria, només hi puc establir un contacte suficient, satisfactori, a través d’unes qualitats de tipus essencialment femení que són la contrapartida del meu ser mascle. Però… una altra dificultat, doctor. Per què he de creure que aquestes qualitats femenines són més importants?… per què he de creure que són precisament femenines les qualitats que poden ajudar-nos a establir contacte amb els altres i a ser-los útils, si la meva primera experiència de la dona és tan desagradable, si la persona que en la meva infància personificà el sexe femení, la meva madrastra, es caracteritzava, més que res, per l’absència d’aquestes qualitats? Ella va ensenyar-me a creure en la dona dura, incomprensiva, devoradora…

—Hi ha hagut una altra dona en la vostra vida: la mare.

—La mare que morí quan jo tenia quatre anys, la mare de la qual no recordo pràcticament res…

—La vostra mare, que, tot i això, havia deixat la seva empremta en vós. Teníeu quatre anys quan va morir, no éreu doncs tan petit, estàveu a punt d’acabar de desenvolupar tot un cicle sexual. Com era, ella?

—No ho sé.

—No en conserveu cap imatge?

—Mentidera, si de cas. La imatge que me’n puc haver anat fent per tal de defensar-me de l’Eugènia. Segons això seria una dona dolça, somrient, molt tolerant. No hi ha dubte que buscava una compensació.

—Potser sí; probablement. Però poden haver-hi elements reals en allò que suposem un fantasiejar vostre. No us n’ha parlat mai, el vostre pare?

—No. Molt poc. Diu que físicament me li assemblo més que la Neus, cosa que no té res de particular.

—Quan va morir teníeu quatre anys, dieu. Anàveu ja a col·legi?

—Havia començat a anar-hi.

—Us hi acompanyava ella, o el vostre pare?

—Hi anava amb en Francesc, el meu germà gran, que també morí al bombardeig. Però al matí li queia de pas per anar a la plaça i fèiem el camí amb ella… La portera d’una casa del carrer de Milà i Fontanals tenia un gosset negre, molt petit, pelut, i ens aturàvem a jugar-hi. Jo me l’hauria volgut endur a casa i ella em va dir que, si el pare no s’hi oposava, ens en compraria un…

—Què més?

—No ho sé. No em pensava recordar això… Sí, no s’impacientava com l’Eugènia. És evident que, fossin quines fossin, tenia unes altres qualitats i que dec retenir-les. La meva madrastra no ha pogut falsejar-les. La dona és la meva mare.

—La dona del somni?

—No. O no del tot. Però ara veig que anava darrera una manera de ser femenina que per a mi deu personificar el millor del millor. Ella, la meva mare, era per altra banda la meva introductora al món, i no solament perquè va donar-me naixença, sinó perquè a través d’ella, diguem-ne a través de la seva interpretació, anava descobrint la realitat. Descobrir, en el seu sentit més profund, és desfer-se, o desfer allò que sigui de tota falsa aparença i convertir-ho en alguna cosa d’autèntic. Cerco doncs l’autenticitat, una autenticitat, a través d’unes qualitats típicament femenines. Però la dona és més que tot això, és el mitjà que ens permet de penetraren la realitat oculta, explicable o no. Pel sexe ens posa en contacte amb una rel, amb la font de la vida… Jo vull realitzar-me totalment i la meva erecció del somni és el poder que em posseeix per a aconseguir-ho, un poder latent que no ha pogut fer-se actual perquè em vesso abans d’arribar a la dona, abans de tenir-la. Podem deixar la Victòria totalment de banda. La Victòria és un accident.

—Potser no. Els vostres amors són estèrils.

—Precisament perquè és un accident. És a dir, pertany a un altre domini. Els meus fruits no han de tenir forma carnal. El meu somni no és un somni de satisfacció o d’insatisfacció sexual. És, com he dit de primer, un somni d’angoixa, i es manifesta per mitjà de materials fàcils, diguem-ne a l’abast de la mà, elements físics que tradueixen apetències espirituals. La Victòria sadolla una necessitat, com el menjar que em fa passar la fam i la beguda que exhaureix la meva set. O, si voleu: ella em permet de no embrutir-me, per paradoxal que sigui. Perquè hi ha una mena d’embrutiment, en l’amor que sentim per una sola persona. És clar que en sortir d’aquesta persona correm el perill de caure en l’abstracte. Però pot ser evitat amb una acció pràctica, com la de l’analista professional… Hi ha l’angoixa. L’angoixa que deu sentir tothom que es proposa un objectiu massa ambiciós, l’angoixa que és un element del fracàs i que per això cal anihilar. El somni m’hi ajuda.

—Amb el fracàs, elimineu l’angoixa, potser?

—És possible, no ho creieu? Rebo una lliçó que em diu que el fracàs és una cosa corrent, de cada dia. I per què he d’angoixar-me per una cosa de cada dia? El somni m’ensenya precisament que he d’evitar l’angoixa si vull arribar a una consecució. Si m’angoixo i em vesso abans d’arribar a la dona, mai no podré posseir-la, oi? Si no m’angoixo, en canvi, la faré meva. Resta ja només saber si aquest acte serà satisfactori, constructiu.

—Però el somni compta encara amb altres elements. Hi ha un tren, hi ha un maquinista que somriu, burleta…

—Sí, no hem acabat, encara. El tren… Aquí es barreja al somni un altre fragment de realitat viscuda i que el procés oníric desfigura devers els seus propis fins. Un any enrera, l’Eugènia, que sempre ha volgut donar-se una mica de to, volgué que el meu pare llogués una torreta a la Floresta per passar-hi l’estiu… Una cosa molt incòmoda, perquè la torreta, en ple bosc, era allunyada de l’estació, no tenia aigua corrent: calia treure-la del pou… Només us diré que tot i el seu afany de presumir de torreta entre els veïns, aquest any no hi han tornat. Amb una experiència en devia tenir prou. Aquestes coses estan molt bé quan tens servei, perquè són les criades que es maten poant aigua, traginant les compres des del poble, pujant i baixant escales… Jo venia cada matí a Barcelona, perquè ja feia pràctiques a Sant Pau, i a migdia me’n tornava a la Floresta, sempre amb el mateix tren, el de les dues. Un dia era assegut davant d’una noieta d’uns disset o divuit anys que ja havia remarcat altres vegades i que baixava a les Planes… no, dic malament, a Vallvidrera. Era una noia prou bonica, amb una cara dolceta, pura, i un cosset prim, ben fet… Però l’erecció no vaig tenir-la per ella, no era una dona que m’atragués sexualment. Va ser el mateix moviment del cotxe, el balanceig. M’ha passat moltes altres vegades. I passa a molt homes, pel que he pogut observar. En general, en casos així, encreuo les mans a l’altura del baix ventre, em sap greu que la gent se n’adonin, però aquell migdia, no sé per què, no vaig fer-ho. I tot d’una vaig veure que ella em mirava… és a dir, mirava la meva erecció, Duia unes ulleres negres, de sol, però eren prou clares perquè pogués seguir l’orientació dels seus ulls. Les aletes del nas li bategaven una mica i, a poc a poc, anava obrint les cuixes. Ni sabia que ho feia, perquè un moment després, tot d’una, advertida probablement pel meu esguard, tancà els genolls amb un gest ràpid, nerviós. Al cap de cinc minuts, però, el moviment d’obertura es renovava… La meva excitació havia crescut encara, no cal dir-ho, tota la llargada del sexe se’m retallava sota els pantalons. I ara ella sabia que aquest enduriment tenia alguna relació amb la seva persona, els nostres esguards a la fi s’havien creuat a través dels vidres de les ulleres i ella, deliberadament, havia tornat la mirada cap al meu baix ventre. No va passar res, és clar; a la seva estació s’aixecà i va desaparèixer. Després vam coincidir altres vegades, però ja mai més no vam tenir l’oportunitat de seure l’un davant de l’altre. Ella ja ni me’n feia cas, pot dir-se. Allò d’aquell dia havia estat una mena de fascinació… Això explica el tren cap al qual persegueixo la noia del meu somni; un cop més utilitzo elements viscuts, i no diré que els completo perquè la desconeguda del tren de Sabadell i la de la imatge onírica no tenen, fins on puc recordar, res de comú. L’episodi aquell em forneix el quadre, res més. Un tren, pel restant, és un lloc favorable als encontres, a les aventures. Si més no, ho diuen. Tots hem llegit narracions que ens ho asseguren. És un element dinàmic, també, que dóna un sentit… diguem-ne vectorial, als esdeveniments. És clar que aquests pot dir-se que sempre el tenen, encara que no el sapiguem descobrir a primera vista. En aquest cas el tren era buit, ben al contrari de la realitat; bé calia que les condicions fossin propícies a un encontre sexual. Però hi havia, per bé que dalt la màquina, el maquinista… Un maquinista abocat cap enfora i que somriu burleta com si digués: «Perds el temps, no l’aconseguiràs, no és per a tu». Cosa que no vol dir que sigui per a ell, ja que no pot passar fàcilment de la seva cabina al cotxe… De moment he cregut que podia tractar-se d’una imatge paterna, però no acaba de tenir sentit. El maquinista és un home jove, ben mirat se m’assembla una mica, és un Daniel Bastida idealitzat… Una projecció de la meva incredulitat? No aconseguir res i contemplar-ho amb un somrís burleta que hom s’adreça a si mateix, equival a treure importància a les coses. No l’aconseguiràs, ve a dir-me, però tampoc no és molt important. Si el somni expressa tot el que hem dit, el maquinista simbolitza la part negativa de la meva personalitat, aquella que es desanima, o potser ni això: la part a la qual simplement tant se li’n dóna tot, perquè les coses no són com ens pensem, i reeixir o no és accessori. Aleshores… aleshores té un aspecte tanàtic. No realitzar l’esforç o treure-li importància mena a l’immobilisme, a la mort. Com que sóc impotent per aconseguir allò que sigui, accepto joiosament, per dir-ho així, la meva impotència. Després de tot, els altres es moriran, em moriré jo mateix. No s’ha perdut res. Tot plegat és una facècia… En aquest somrís burleta hi ha un aspecte crític. La burla sempre és una crítica. El maquinista critica el meu afany i se sent victoriós. Amb raó. Perquè jo em vessaré sense haver penetrat la noia.

(La cambra: vint-i-cinc rajols per quinze: dotze metres quadrats. I tres metres i mig d’alçada: quaranta-dos metres cúbics. El sostre: blanc, amb una gran taca d’humitat cap a l’extrem dret; una grollera testa de cavall).

—¿Cal admetre que l’aparent confiança amb què em manifesto és, fins a cert punt, una façana sota la qual s’amaga un temor al fracàs? Després de tot un procés de desvetllament, en el somni fracasso i semblo alegrar-me’n. És clar, seria fàcil acceptar el mínim esforç i justificar-lo per tota una sèrie de teories… Però observem com persisteixo a desgrat de l’expressió crítica del maquinista. Hi ha el temor, doncs, la por, però vull sobreposar-m’hi. Sempre n’he sentit una mica, de por. Qui no? Les circumstàncies de la meva infància no van ser les més favorables per a donar-me confiança. Però allò que compta, en definitiva, és la voluntat. Potser no és inútil, potser ni tan sols no és enutjós que hi hagi un aspecte de la meva personalitat que consideri el meu fer amb un ull crític, que sempre existeixi una petita resistència que cal vèncer. Això ajuda a mantenir la voluntat tensa, a no adormir-se, obliga a admetre com a provisional qualsevol consecució, a no donar-se mai per satisfet. Les qualitats o les disposicions que poden semblar d’antuvi negatives tenen també el seu aspecte favorable, contribueixen a establir una mena de balança, d’equilibri, ens retenen dins la humanitat. I això no sols és important, sinó que també és relativament poc freqüent. La majoria de persones que ensopeguem… Ja sé que fa de mal dir. En tothom, en gairebé tothom, existeix una reticència que ens dificulta mesurar adequadament el grau de reserves humanes, i no podem jutjar per aquells que se sotmeten al nostre tractament, sempre afectats d’una anormalitat. Faltaria establir fins a quin punt l’individu malalt representa els seus semblants que no ho estan o es pensen no estar-ho. Quan vaig començar a ocupar-me de psicoanàlisi encara establia una diferència entre l’home sa i l’home tarat. Només a poc a poc acabem per comprendre que ens servim d’uns termes còmodes però imprecisos. I el pitjor és que nosaltres, els analistes, hem de ser jutges i parts a la vegada. Obeïm idees preconcebudes i no prou verificades, idees que moltes vegades no poden ser verificades perquè un defecte propi ens en priva o falseja els resultats de la verificació. Ben mirat és terrible i és admirable que ens atrevim… D’això ve aquest temor al fracàs que deia. Les coses terribles i admirables fan por perquè mai no acabem de dominar-les. En l’àmbit de la ciència mai no s’acaba de dominar res, i menys quan l’objecte de la nostra preocupació és una cosa tan imprevista, tan complicada com l’home. Sempre hi he sentit un interès especial. De noi, moltes vegades em preguntava: Com és possible que sigui així? Em refereixo a la manera de ser de l’Eugènia, o fins i tot del meu pare quan li feia costat en injustícies evidents. Experimentava la necessitat d’unes relacions naturals, planeres, sense tensió, o sense altres tensions que les inevitables entre gent de bona voluntat que es fan càrrec, per mínim que sigui, de les flaqueses del pròxim. No que em servís d’aquests conceptes; em costava de raonar-ho. Però obscurament em referia a això. Tot podia ser molt bonic, tot podia ser molt agradable per a tots plegats amb una petita dosi de comprensió. Però no ho era, la comprensió no existia. Per què? ¿Trobeu estrany que més endavant, quan vaig descobrir les obres de Freud, una mica per atzar, em captivés tot seguit un instrument de coneixença, d’anàlisi, de penetració, que per un costat podia arribar a explicar-me el capteniment de la gent i per l’altre permetia d’ajudar-los? A la medicina m’hi havia encaminat un company, sense esforç, perquè és fàcil decidir quan hom respecta la gent… No sé per què encara no he parlat d’ell, ja que després de la mort d’en Martí i quan en Barnés se n’anà, durant els darrers dos cursos de batxillerat, doncs, ens vam freqüentar molt. Es deia Orbieta i el seu pare era metge, tenia una especialitat, cardiòleg. I ell el despreciava. Per això volia estudiar la carrera, per a demostrar al vell, com l’anomenava, que la medicina no és un negoci amb el qual fer-se ric, sinó una dedicació total devers el benestar de la humanitat. Era un xicot amb molt poques necessitats materials, sense vicis. Ell mateix deia que no volia començar la vida ple de llasts que després li pesarien… No sé per què en parlo en passat, com si s’hagués mort. És viu, ho era ara fa dos mesos, quan vaig rebre la seva darrera carta. Perquè en acabar els estudis decidí que hi havia altres indrets on podia ser més útil que aquí; havia llegit unes publicacions, uns informes de l’organització Mundial de la Salut, i se n’anà a Río de Oro. Després va passar al Congo, on segueix ara i on ha aconseguit un lloc en un hospital de Leopoldville. Sempre tinc por que un dia rebi… Jo me n’hauria anat amb ell si no hagués estat perquè ja m’interessava d’una manera tan absorbent per la psicoanàlisi… Deu ser, vull dir això de parlar-ne en passat, perquè em costa d’imaginar-lo en un món del qual no en sé res. O potser ho fa això que acabo de dir, que tinc por que rebi. Un fil que podríem seguir, doctor… Els procediments del seu pare li repugnaven. Una mica el mateix que em passava a mi amb el doctor Pérez-Almagro, del qual coneixia dues cares que no li feien gens d’honor. Però en el cas de l’Orbieta no es tractava d’un estrany, d’un professor; era el seu pare. La mena d’especialista, em contava, que enganya els pacients per tal de beneficiar-se’n econòmicament. Quan nosaltres estudiàvem ja ho havia deixat, però anys enrera, quan encara fèiem el batxillerat, l’Orbieta pare havia estat d’una mútua i el meu company havia tingut ocasió sobrada de veure com els pacients pobres que hi pertanyien passaven pel consultori com un ramat de bens als quals hom no deu cap consideració. En realitat tampoc no li’n mereixen els rics, perquè ell i uns quants col·legues tenien el costum d’anar-se’ls enviant de l’un a l’altre per tal de munyir-los fins on fos possible. El pacient acudia a un reumatòleg, per exemple; a aquest, en el curs del seu examen, li semblava descobrir-li una afecció cardíaca, i l’enviava a l’Orbieta, el qual al seu torn trobava que a més de la possible lesió cardíaca que li interessava de cultivar, l’home, o la dona, tenia els pulmons dèbils, o tacats, motiu que l’obligava a passar-lo a l’especialista corresponent. Va fer molts diners, no cal dir-ho, però s’alienà el respecte i l’amor del seu fill. Li repugnava haver de viure a les seves costelles, que li pagués la carrera, perquè tots aquells diners eren bruts i només s’hi avenia amb l’esperança de fer una mica de bé el dia de demà. «Si me’n vaig de casa, com hauria de fer, com seria potser el meu deure de fer —m’explicava—, sé que no podré estudiar la carrera, que m’hauré de posar a treballar d’escrivent o d’alguna cosa per l’estil. Si fos tan idealista com tu dius —perquè jo de vegades li retreia el seu tarannà—, només veuria l’immediat, aquesta porqueria que em volta, i voldria rentar-me’n les mans com més aviat millor. Seria una mena de triomf pel meu pare, que hauria aconseguit de destruir alguna cosa més, per bé que aquest cop sense proposar-s’ho. No, jo vull ser metge. Em sembla que en tinc la vocació i confio que després ningú, ni jo mateix, no em pugui fer retret que la carrera la dec a uns diners mal guanyats. Si renunciant a estudiar pogués obligar el meu pare a renunciar als seus procediments, ho faria, fixa-t’hi bé, però la meva renúncia no canviaria res, ell seguiria amb les seves immoralitats. Per un purisme excessiu, doncs, em privaria d’una oportunitat de beneficiar els altres…». Era un xicot seriós, tenia una manera molt personal d’enfocar les coses, els problemes. Recordo que quan érem a la facultat i vaig començar a lligar-me amb l’Eulàlia, de vegades li parlava de les nostres converses, de les idees comunistes de la noia, i ell, una mica despectiu, em deia: «Ideologies! Tot això està molt bé per a conservar el cervell obert, en bon funcionament, però al capdavall només compta una cosa: l’acció personal. Tu has pensat mai què passaria si tots ens deixéssim de discussions i ens limitéssim a complir amb un deure elemental, fonamental: acudir en auxili del nostre pròxim?». En certs aspectes era una mica primari, l’impacientaven els problemes complicats, com ho són els de les relacions humanes, i tendia, per tant, a buscar-los una solució al cap i a la fi anarquista. Un excés d’individualisme. Jo ja veia les seves flaques, però era més important fixar-se en la seva bona voluntat, en el seu desig sincer de ser útil, que ha acabat per dur-lo a Leopoldville. Va escollir la carrera de medicina per vocació, perquè era la carrera tradicional dels seus, per entrar en competència amb el pare i demostrar-li alguna cosa que el vell no deu pas haver admès… Però de passada despertà o provocà la meva trajectòria futura. Examinàvem, quan encara fèiem el cinquè de batxillerat, les carreres més constructives, com deia ell, i les anàvem descartant una darrera l’altra fins que ens quedàvem amb els estudis científics. Una mica de superstició, també, la superstició de la ciència, però com l’hauríem poguda evitar i seguir sent fills del nostre temps? A casa els va deixar prou admirats que decidís estudiar medicina. Vull dir al pare, perquè l’Eugènia no servia per admirar-se, únicament era bona per posar objeccions a totes les nostres decisions, fossin de la mena que fossin. «Això sí que és una malaguanyada pèrdua de temps i de diners —deia—; tampoc no l’acabaràs». Jo aleshores aprenia ja a prescindir-ne, d’ella. Podia influir el meu pare, si volia, a esquena meva, cosa que prou va fer, que feia en tota ocasió, però jo m’adreçava només a ell, que vacil·lava. Si és qüestió de diners, vaig dir, puc treballar i estudiar alhora; només et demano una cosa: que em mantinguis com fins ara. Els estudis me’ls pagaré jo. Vaig parlar amb una fermesa potser desacostumada, anava decidit a tot. Més que demanar, semblava exigir. «Però a tu et sembla que tens disposicions?…» reflexionava. L’afalagava veure’m tan segur, que piqués tan alt, com podia haver dit ell mateix. És un bon home, orgullós de mi. Ja ho estava aleshores, perquè feia dos cursos que duia unes notes excel·lents. Al final, una mica nerviosament, va dir que ho podíem provar… Però ja és l’hora, oi?

—Sí… passen dos minuts.