Tercera sessió

—Perdoneu que us hagi fet esperar una mica. S’ha mort en Bosch, el de patologia, i he hagut d’anar a enterrament. Vós no el devíeu conèixer…

—No. Sé que havia ocupat la càtedra, però era abans del meu temps.

—Feia anys que estava jubilat. Ha mort molt vell, ja tenia vuitanta-dos anys.

—Diuen que va deixar un bon record; per això se’n parlava encara, de vegades. Jo no he estat tan afortunat; en conjunt vaig tenir uns professors rutinaris, sense impuls pedagògic, sense ànim creador si compreneu què vull dir. Un professor hauria d’estimular, i no sols per a facilitar les coses als menys dotats, sinó per a no descoratjar els alumnes que no comencen una carrera perquè sí, que elegeixen a consciència del que volen i saben els motius per què ho volen. Al tercer curs vaig estar a punt d’abandonar. Potser esperava massa, potser m’havia imaginat la vida universitària d’una altra manera, no sabria dir com… com una mena de comunió en un ideal abastable; tots nosaltres, professors i alumnes, membres d’un cos escollit al qual ells ja pertanyien i nosaltres anàvem a entrar… I no era res d’això. Inconsciència d’uns i altres, tot reduït al compliment d’un deure en general penós i que per tant hom procura treure’s de sobre com més aviat millor, acudint si cal a tots els expedients… La misèria de la sala on procedíem al desmembrament de cadàvers, al segon curs… Olors, sempre olors… Olors de formol, i llums ultravioletes, les grans taules i en Farrés i en Ciurana que s’escometien a cops de fèmur, com si fossin espases d’una altra edat. Les bromes més o menys macabres que devien repetir-se any rera any, en Bonet que amb un húmer deformat per l’artritis colpejava un crani tot maltractant-lo: «Imbècil, cap dur, què t’havies pensat?». I tots, gairebé tots, rient… Preparacions anatòmiques que passaven sovint sense control; els darrers dos anys de clínica… Facècies al marge, tot plegat ara sembla una cursa enderiada. En Tarrés assegurava l’endemà de llicenciar-se: «Estic peix, peix, peix!». Naturalment, tots en vam sortir peixos, en cert sentit potser és inevitable, perquè el metge el fa l’experiència, el contacte diari amb el malalt, la necessitat de prendre decisions responsables. No em refereixo doncs a que no ens donessin allò que no ens podien donar… els estudis només són una preparació que no hauria de consistir a aprendre’s de memòria òrgans, teixits, ossos, sistemes… vull dir que no hauria de consistir-hi únicament. Hi ha una actitud tan imprescindible com la coneixença del cos, dels símptomes patològics que traeixen una deficiència, un excés, un mal funcionament… Vaig tenir ocasió d’observar el capteniment d’alguns dels nostres professors, sobretot el d’en Pérez-Almagro, perquè el darrer any era ajudant seu a la clínica que tenia, que té, prop de la plaça de Sanllehí. No ignoreu que és un professional, un tècnic em caldria dir, excel·lent, però cal haver-lo conegut a la clínica i a l’hospital per a saber que la butxaca dels clients, dels pacients, decideix el grau d’interès que li mereixen. El tracte, l’atenció humana, la minuciositat amb què es produïa al seu establiment, on no planyia esforços i temps, que sabia que serien ben remunerats, i els exàmens superficials, totalment insuficients, la brusquedat del gest i de la paraula, la impaciència de què donava mostres davant del pobre que acudia a un tractament gairebé gratuït… És clar que fet i debatut no és l’actitud d’en Pérez-Almagro i dels seus semblants allò que compta, perquè tots, sense necessitat de cap preparació ètica especial, sabem que és condemnable i que, qui l’imita, l’imita a consciència, que traeix alguna cosa potser no massa especificada i que un idealista anomenaria la nostra missió… En el fons no em refereixo a això. Hi ha una altra actitud que fa més mal, que descoratja per damunt de tot: l’hostilitat a la ciència, al progrés, a la descoberta, a la superació en la forma que sigui. Ja sé que no és un mal d’ara, ni que només es trobi entre nosaltres. He llegit prou història de la medicina per saber els bastons que la ciència burgesa, estàtica, posà a les rodes d’un Jenner, d’un Simpson, de dotzenes i dotzenes d’innovadors menystinguts, pràcticament perseguits. Però d’això hom no en sap res quan inicia els seus estudis, ni s’ho creu si els altres que ja els tenen avançats o els han acabat li ho diuen. En tot científic, i el metge ho és, hom espera un mínim de curiositat, un cert afany d’experimentació que si no sempre pot dur a terme personalment, bé hauria d’acceptar en els més dotats. I no. I la cosa resulta menys explicable quan veiem que no tots els conformistes són persones que han arribat a l’edat aquesta que fa difícil l’assimilació de conceptes nous, a l’encarcarament intel·lectual que es tradueix en un moviment de defensa, en una malfiança envers tot allò que és posterior al seu temps, entenent pel seu temps quan eren joves i encara oberts de criteri. Quin fenomen té lloc?… Us sembla que divago, doctor?

—Probablement. Però també això forma part de la vostra personalitat. Les vostres divagacions, com sabeu molt bé, revelen una actitud…

—Sí… De vegades penso que, més que l’edat, hi ha una cosa que té una gran importància: els objectius que ens proposem. Això explicaria moltes coses, per bé que l’explicació pugui pecar de simplista. Hom comença a encarcarar-se quan ha aconseguit allò que es proposava, un cert prestigi professional, un estàndard de vida confortable, un nomenament. Tot l’esforç era adreçat a aquesta consecució que quan té lloc deixa l’individu com buit. L’ambició, la lluita a què aquesta ambició l’ha obligat, els contratemps i competències que li ha calgut vèncer, i a les quals s’ha sobreposat sovint valent-se de mèrits no estrictament científics, li han fet abandonar, si algun cop l’havia tingut, l’anhel de superació professional que l’hauria mantingut alerta, receptor si no creador… Tota novetat, tot descobriment, tot perfeccionament tècnic reclama una atenció i un esforç que ens arranca de la nostra comoditat, del món segur, fet, en el qual ens plau de viure, en el qual plau de viure a l’home arribat que ja només sap descobrir amenaces a la seva posició… Ja sé que hi ha excepcions, i moltes, algunes en llocs que no ens imaginaríem. He conegut per exemple un metge de poble, d’una localitat rural, que no sols viu al corrent de tot allò que de nou es produeix en medicina, sinó que accepta joiosament tècniques i procediments que altres col·legues seus, més prestigiosos, posen en quarantena. Un inconscient? —em preguntareu potser—. No ho crec, perquè sap rebutjar allò que no ofereix un principi de garantia. Un home, simplement, sense ambicions personals, que sap que d’enemic només n’hi ha un: la malaltia, en la forma que es manifesti, i un aliat: el cercador, l’experimentador que li proporciona recursos inèdits i més eficaços… Em direu que em trobo en aquesta edat inconformista i imprudent, quan l’home es rebel·la contra mestres i superiors, contra tot allò que d’una manera o altra és establert. Potser sí. Però no oblidem que no hi ha res estable, que no hi pot ser, perquè la vida és moviment. N’hi hauria d’haver més, d’inconformistes. És clar que això planteja problemes constants a la societat, i en una societat com la nostra…

(El món circumdant: Barcelona, prop de dos milions d’habitants. Un barri alt: les Tres Torres. Un carrer silenciós, d’arbres: Castellnou. Una casa construïda vint anys enrera, de cinc pisos dobles. El tercer segona).

—Hi havia una noia, a la facultat, que sostenia que el poder públic s’alimenta del desordre no organitzat… És una altra cosa, evidentment. Era una noia disciplinada, potser per exigències de partit, ja que era comunista, si bé els seus punts de vista sovint resultaven una mica heterodoxos. Es deia Eulàlia i, una temporada, em pensava estar-ne una mica enamorat. No perquè fos bonica, però tota la seva persona irradiava una mena d’aura de serenitat que les noies no solen tenir… Enamorat potser no és la paraula escaient, perquè sexualment no m’atreia. Prop d’ella hom se sentia net, segur, i per això devia buscar la seva companyia. Hi va haver un hivern que ella i jo fèiem grans passejades, però l’any següent es posà a festejar amb un estranger que tenia un lloc en una empresa comercial alemanya, un xicot alt i ros que sempre reia. Ella reia poc, en canvi, i durant aquelles passejades que dic, més que un noi i una noia que es troben bé junts, semblàvem dos conspiradors interessats només en la salvació del país… Recordo bé la desagradable impressió que vaig rebre el dia que es decidí a confiar-me que pertanyia al partit. Jo de política me n’havia ocupat molt poc, en mi tot es reduïa a aquell malestar de saber que era fill d’un poble emmordassat, al disgust que m’inspiraven actituds falses i una organització estatal basada en l’acció policíaca; enyorava una llibertat que mai no havia conegut i que els altres pobles consideraven natural, consubstancial a la seva manera de ser. Veia al meu entorn la injustícia, el favoritisme, la mentida constant dels qui pretenen de tenir raó contra la realitat d’un país i les aspiracions dels seus habitants; això em revoltava. Però tot plegat era una mica boirós, no acabava de veure solucions, no pertanyia a cap moviment d’oposició, havia participat únicament en unes protestes d’estudiants… La meva excusa era que no tenia temps per tot, que la meva preparació professional m’absorbia… La meva educació política puc dir que la va fer ella, que la inicià si més no. Però no em va convertir a les seves creences, això no. Naturalment que jo, quan la vaig conèixer, tenia una idea imprecisa i fins a cert punt fonamentalment falsa del comunisme, del qual sabia veure només l’actitud oportunista, les purgues espectaculars, les persecucions despietades menades contra dissidents i desviacionistes… Ella va ser prou franca per a reconèixer els errors, per a lamentar els aspectes inhumans que l’acció marxista arrossegava darrera seu. Era lúcida, no negava res, perquè per ella no es tractava de defensar un partit, tot i pertànyer-hi, sinó d’acceptar, com em va dir, que en aquell moment no existia cap més doctrina amb probabilitats d’èxit enfront del capitalisme, cap organització que pogués plantar-li cara en termes pràctics d’igualtat. Més aviat tenia la partida ja guanyada des del moment que els seus adversaris no podien oposar-li una altra veritat constructiva. Ella va fer-me adornar de coses tan elementals quan s’hi pensa com el fet que tot l’occident vivia a la defensiva, com en una altra hora històrica, que precedí el seu triomf definitiu, hi va viure el món antic en relació al cristianisme. Els pobles de l’occident no disposaven d’una fe vàlida i les estructures burgeses que havien donat naixença al capitalisme modern es veien obligades, si volien sobreviure, a acceptar algunes de les solucions de l’adversari. Jo li oposava la llibertat, aquesta llibertat pràctica i de cada dia que consisteix a poder dir, a poder manifestar-se espontàniament sense temor a les represàlies. Però aquesta llibertat tampoc no es trobava fora del comunisme, les represàlies contra aquell que vol ver ús d’una llibertat total, fora del marc de la seva societat, existien en totes les doctrines, en totes les organitzacions, en totes les esglésies. De vegades tenien lloc aquí, altres cops després de la mort, però l’amenaça sempre era present. Ella ho acceptava, donades les limitacions de la humanitat, l’egoisme fonamental de l’home que, només compel·lit per una coacció o altra, admet que els seus semblants tenen els mateixos drets. Per què ens havíem d’obstinar en una concepció liberal de la vida quan tot, des dels primers fets biològics, la negava? Les teories boniques, com deia ella, no menaven enlloc; de realitat només n’hi havia una: que l’home era un llop per l’home al mateix temps que una criatura social. Hi havia una contradicció, doncs, que calia resoldre, a favor de l’individu o a favor de la societat. Altres sistemes, el liberalisme burgès entre ells, es decantaven per afavorir l’individu, cosa comprensible des del moment que havien estat bastits pels posseïdors o els seus assalariats que s’hi identificaven. El marxisme s’inclinava per la societat perquè era obra dels desposseïts i creia que l’individu en darrer terme només pot salvar-se quan aquesta salvació és a l’abast de tothom, quan s’ha produït un canvi total d’actitud. No era, ho admetia quan la pressionava, el primer moviment de revolta creador; hi havia hagut, com jo li assenyalava, el cristianisme. Però el cristianisme que triomfà ja era una altra cosa, tenia un altre esperit, havia estat alterat per la societat posseïdora, que l’acceptà, que se l’apropià i va convertir-lo en l’església d’avui. Una doctrina de redempció havia estat convertida en un mitjà moral d’opressió. I aleshores es feia amarga, tan amarga com podia ser ella, perquè se li acudia que al comunisme podia passar-li el mateix, que potser ja ens trobàvem en una data equivalent a les vigílies del regnat de Constantí que convertia el cristianisme en una religió d’estat. No havia dit que les nacions capitalistes adoptaven ja solucions socialistes? Però en adoptar-les, les desnaturalitzaven, les convertien un cop més en una arma d’opressió… Acabàvem per embolicar-nos, ben cert, perquè jo pretenia que aquell moment per ella temut arribà el 1919, quan el comunisme triomfà en un país que en féu precisament la seva religió d’estat. Però per ella les coses es plantejaven en altres termes: Rússia era encara l’equivalent a la secta clandestina, si més no, no acceptada, i ho eren també els altres països socialistes, perquè aquest no era un món com l’antic, limitat pràcticament a la conca mediterrània, sinó a escala terrestre, i només la victòria final seria un triomf. En aquell moment es decidiria tot i ningú no podia jutjar a l’avançada. Jo en deduïa que, un cop més, ens vèiem reduïts a un acte de fe. S’hi veien els comunistes, és clar, perquè jo seguia sense ésser-ho. Quan em plantejava la qüestió de què ser, però, no tenia la consciència tranquil·la. Una cosa indiscutible hi havia en les seves paraules: que l’única elecció que em quedava era contra, que ara per ara no hi havia un més enllà, que totes les altres posicions eren retrògrades. Això ho veia encara més clar quan reflexionava, per exemple, en l’actitud del meu pare, el qual havia seguit fidel als seus principis polítics d’abans de la guerra sense adonar-se que havien passat vint anys, d’aleshores, vint anys durant els quals havíem assistit al fracàs sistemàtic no solament de la nostra esquerra, sinó de totes. La solució de l’esquerra era la del burgès il·lustrat que vol oposar el seu seny als desbordaments de la història que avança massa impetuosa, la de l’home que tolera posicions distintes però sempre enquadrades a la mesura de la seva mentalitat de botiguer amic de dur una comptabilitat neta… En parlàvem rarament, ell i jo, de política, en primer lloc perquè la cosa desagradava l’Eugènia, la qual havia acabat per adoptar el mot que justifica totes les injustícies: «Hi ha ordre, oi? Doncs no sé que voleu més». Després, perquè ell tenia una tendència a convertir les discussions polítiques en anècdota. Un senyal de vellesa, potser… «Mira —et sortia—, nosaltres, quan els de la FAI saquejaven les esglésies i les cremaven, sense preocupar-se si tenien un valor artístic, arquitectònic, per pur vandalisme i odi de classes…». I aleshores seguia la relació d’allò que la gent d’ordre de la revolució havien aconseguit de salvar. No podia comprendre que això, com l’ordre de l’Eugènia, en definitiva no podia justificar res, que ben al contrari condemnava tots els qui havien estat o s’havien pretès dirigents del país. Cremar una església no menava enlloc, en el fons ni tan sols era un acte revolucionari, però els de la FAI no ho sabien. Més ben dit, ho era per ells, perquè la seva mentalitat els induïa a tacar el símbol més que l’esperit que el feu possible. Però, què podia dir-li jo? Vivíem en mons diferents, com sempre hi viuen pares i fills… També aquesta és una raó per la qual el matrimoni em sembla poc desitjable. Jo he sofert, sofreixo encara, de la distància que les circumstàncies han posat entre el meu pare i jo, i en sofreixo a despit d’aquesta ambivalència d’odi i d’amor que al capdavall forma part de totes les nostres relacions profundes. Però sé que quan dic les circumstàncies no explico res, perquè per damunt l’accident hi ha la constant que el fill necessita lluitar contra el seu pare si vol conquistar i retenir la seva personalitat, i el pare sent l’imperatiu de lluitar contra el fill díscol que es nega a continuar-lo fora de la base biològica ineludible Jo no m’hi vull, no m’hi voldria, trobar…

—No racionalitzeu, potser, un disgust per l’infant… per vós mateix infant?

—No, doctor, em penso que no… I m’agraden els infants, és precisament el meu desig d’ajudar-los allò que en definitiva m’ha portat a la psicoanàlisi. Sabíeu, oi?, que vull especialitzar-me en l’anàlisi d’infants…

—Sí, m’ho vau dir abans de començar aquestes sessions. I ja ho sabia pel doctor Creixent.

—M’hi va decidir l’ambient que de menuts es respirava a casa meva, ambient al qual cada vegada he dedicat més i més temps de reflexió. No per escatir les condicions que el van crear, prou clares i reduïbles al caràcter de l’Eugènia i del meu pare; més aviat per a provar de veure quina mena d’ajustament emocional ens hauria calgut, sobretot a la Neus, per evitar-nos uns anys miserables i les seves seqüeles. És clar que no es pot evitar res si les famílies no decideixen dur els infants a l’analista, però, per sort, avui sembla créixer una consciència d’aquesta necessitat que anys enrera no existia, i hi ha pares més preocupats que els meus, més decidits i que, sense poder-la alterar, s’adonen que amb la seva actitud perjudiquen els infants. No que no segueixi havent-hi una malfiança, una prevenció envers la psicoanàlisi… «Psicoanalista, diu que vols ser? —em preguntà temps enrera la senyora Quiles, que viu al pis de sota de casa, és a dir, de casa dels meus pares—. Com si no hi hagués altres especialitats…». No sé per què no vaig contestar-li que en lloc de parlar en aquell to, entre escandalitzat i condescendent, més hauria valgut que es preocupés del seu problema, perquè per força el tenia, el té. Una dona que ha abandonat dues vegades el seu marit i els fills, passada ja la quarantena… La majoria de famílies que conec viuen en un equilibri més o menys inestable. Potser hi han viscut sempre, les famílies, però abans no hi havia prou franquesa, prou llibertat, perquè certes actituds transcendissin més enllà de la llar. Seria curiós, per exemple, de saber el nombre de matrimonis actualment separats, o que se sap amb certesa que no s’avenen, i comparar les dades amb les dels matrimonis que malvivien trenta o quaranta anys enrera. La gent eren d’una altra manera, aleshores, se’ns assegura, però jo em penso que les relacions entre persones sempre han estat difícils, i més i més difícils quan hi ha una convivència obligada. Sols, probablement tots som unes persones excel·lents. És clar, aleshores només pot jutjar l’interessat! Les complicacions comencen amb el contacte amb els altres. Competències, gelosies, malajustaments sexuals… Ja som al domini dels llocs comuns!… Tinc una gran facilitat, cal creure, a escapar-me de mi mateix, a… Potser em crec, poc interessant, o potser, al contrari, m’hi crec massa. Totes dues coses poden ser certes. Més aviat m’hi crec massa, em pensaria, i si no m’agrada parlar de mi deu ser per orgull, també perquè en aquest sentit ja tinc un plec que em ve de la infància. Em podia explicar poc, aleshores. Vull dir a casa. A les criatures els agrada de contar les seves coses, ja se sap, són el centre del món i normalment no hi ha cap motiu perquè ho dissimulin com fem després, de grans. Però què pots explicar, a qui pots parlar, si només hi ha dues criatures més petites que tu i una dona per a la qual si ets alguna cosa ets una nosa? El pare al cap i a la fi passava poques hores a casa; al vespre, quan més l’hauria pogut veure, venia tard, i a nosaltres ens feien anar a dormir molt d’hora; és el que dic, a ella la destorbàvem. ¿I com atrevir-me a contar-li allò que em semblava més divertit, més interessant, les entremaliadures, les corregudes que emprenia amb en Martí, que només m’haurien proporcionat un suplement de crits? Perquè hi havia un deure a acomplir, el deure d’anar a escola i estudiar de valent. No, ben cert, perquè volgués fer de nosaltres criatures instruïdes, sinó per disciplina, perquè els infants no poden ser deixats a la mà de Déu… Curiós concepte, ben mirat, en boca seva. Perquè a un infant li cal l’escalf de la llar, i enfocar-ho tot en termes de disciplina és encara deixar les coses de la mà de Déu. O del diable. Us faré la relació d’una jornada normal, així potser acabarem amb aquest període… Ens cridava a les vuit, perquè entràvem a escola a les nou. Era també l’hora en què es llevava el pare. I aleshores començaven ja les dificultats. Jo m’havia d’aixecar immediatament tota vegada que l’ordre que s’havia establert volia que fos el primer de rentar-me. Disposava únicament d’uns minuts, com la Neus, perquè ell es pogués afaitar a continuació. Si m’entretenia una mica, per poc que fos, ja sentia la veu de l’Eugènia a l’altra banda de porta: «Què fas, Daniel? Que potser t’has pensat que només hi ets tu?». I si havia passat la balda que hi havia darrera: «Per què et tanques? No et tinc dit que només has d’ajustar?». Amb la Neus encara era pitjor; ella s’entretenia per costum, amb aquesta obstinació involuntària dels infants als quals no es tolera cap debilitat i que mai no n’encerten ni una. «Neus, que ja és un quart de nou! I t’he repetit cent vegades que no deixis rajar l’aixeta mentre t’eixugues!…». Seguidament venia la inspecció, perquè, no cal dir-ho, la conveniència exigia que a escola ens presentéssim impecables, sense lleganyes, amb les orelles netes. Sempre descobria una badada o altra. «Mira quin coll! Quants dies fa que no te’l rentes? I les cames, a veure…». No servia de res protestar que no teníem temps, que aquells pocs minuts que se’ns concedien no podien dilatar-se a l’infinit, ja que ens contestava: «Us entreteniu jugant, això és el que passa. Torna cap dins i frega’t amb la tovallola vella…». La Neus, en aquests casos, sempre acabava fregant-se amb la tovallola nova. «Però desgraciada, no t’ho acabo de dir? Ho fas a posta, entre tots em voleu matar a disgustos!». De vegades queia algun castanyot. I encara que no caigués. En arribar el moment de prendre’ns el got de llet que precedia la nostra sortida de casa, ella i jo ja fèiem uns morros com un porc. Era menuda, la Neus, quan un matí em va dir: «Un dia no hi tornaré». Però què podíem fer? On hauríem anat? Jo aleshores l’acompanyava a col·legi i també tenia l’obligació d’anar-la a buscar al migdia i al vespre, perquè ella, l’Eugènia, no volia molestar-se. Sortosament, em venia gairebé de pas. Amb tot això, el pare, l’havíem vist uns segons, quan entrava al lavabo i, si ens entreteníem més del compte, uns altres segons quan en sortia; tot plegat temps de desitjar-nos mútuament el bon dia. A la una tornàvem a casa. És a dir, a la sortida de col·legi anava a recollir la Neus i a un quart de dues aproximadament hauríem hagut de ser a casa. No hi érem mai. Jo sempre sortia amb algun company, i teníem més ganes de jugar que de res més. Anar a recollir la Neus m’humiliava una mica, era l’únic noi que havia de recollir una germaneta. Una vegada me’n vaig queixar a casa, però, com ja podia haver esperat, no em serví de res. L’Eugènia no podia adonar-se que un noi no vol singularitzar-se, que vol ser com els altres, com tothom, i que allò que tendeixi a fer-lo diferent li crea dificultats i falseja la seva personalitat… L’Ernest venia amb una gorreta de quadres, molt anglesa, perquè la seva mare era una dona que es donava molt de vent i devia semblar-li que allò feia distingit. Però ningú més no duia gorreta i el xicot havia d’aguantar bromes i burles de tota mena, algunes ben pesades, com la del dia que havia plogut i van banyar-li la gorra perquè en Berdius volia assegurar-se que aquells quadres no eren pintats, com va dir fent l’ullet. La gorra volava de mà en mà, i ell, l’Ernest, anava desesperat d’una banda a l’altra per si podia caçar-la al vol. Va haver-la de recollir del toll quan ja s’havia ben xopat, i mai més no tornà a ser la mateixa, perquè el material que hi havia a la visera, que devia ser una mena de cartró, va esponjar-se tot i perdé fermesa. Però gorra de més o de menys, per la seva mare… A l’últim ell ja se la treia en sortir de casa i l’amagava a la cartera, sota els llibres; però ara ja sabíem que en duia i el molestàvem tant com si l’hagués portada al cap, com de primer… Érem massa petits per comprendre com sofria d’aquella singularitat a què l’obligaven a casa seva. Allò de recollir la Neus venia a ser una cosa per l’estil i un cop vaig haver de fer-m’hi a pinyes perquè en Morera ja començava a dir-me la mainadera. D’amagat, em penso que encara va seguir dient-m’ho. Recollia la Neus, doncs, i ella venia darrera nostre, aturant-se quan ens aturàvem, caminant quan caminàvem, sempre a una distància de dos o tres passos, en aquestes ocasions, vull dir de tornada a casa… L’Eugènia tampoc no sabia que aquella obligació que m’imposava de recollir-la ens distanciava, creava entre la meva germana i jo un principi d’hostilitat que potser no acabà de desenvolupar-se perquè, sortosament, i en aquest cas crec que cal dir-ho així, sortosament, la animadversió que ens inspirava la madrastra tendia a unir-nos, a lligar-nos, ens feia fer cos comú. Una altra ambivalència, ja ho veieu… El camí de tornada a casa el feia amb en Martí i amb els germans Domènech, i sovint, no contents d’haver-nos entretingut pel carrer, ens aturàvem encara a la plaça de Cardona a fer els darrers jocs. Com que cap de nosaltres no tenia rellotge, i el temps quan ho passàvem bé corria molt de pressa, hi havia dies que quan fèiem cap a casa ja eren les dues. «D’on sortiu, ara? —cridava ella només ens obria la porta—. No us tinc dit que en sortir de col·legi heu de venir directament aquí? Només sabeu fer passar angúnia!». El pare acabava d’arribar, o arribava un moment després. «Cada dia ha de passar el mateix!», exclamava tan amoïnat amb nosaltres com amb ella. Jo intentava una excusa: «No ens pensàvem que fos tan tard…». «No heu de pensar res —escridassava l’Eugènia—; de l’escola aquí i s’ha acabat!». El ritual, però, encara exigia altres petites complicacions, perquè era indefectible que un de nosaltres dos, si no tots dos, oblidés que abans de seure a taula, on el dinar ja ens esperava, ens calia rentar les mans. Ella, l’Eugènia, no badava mai. «Tampoc no us tinc dit, oi, que no us poseu a menjar amb les mans brutes…? Mira, mira quins dits! Amb què escrius?». Ens aixecàvem, doncs, i cap al lavabo falta gent. En tornàvem capcots, una mica més hostils que un moment abans. I la nostra hostilitat anava creixent per culpa de les seves advertències inacabables. «No xarrupis la sopa, Neus! Daniel, on t’han ensenyat a posar els colzes a la taula? Aquí no…». I girada al meu pare: «Qualsevol diria que viuen entre bestioles». «Apa, apa, apa —deia ell—, oi que si un dia us conviden en algun lloc no voldreu quedar malament?». Però ningú no ens havia de convidar enlloc. És clar que això no era una raó. «Quina quitxalla més bruta!», es queixava ella. Després, quan la Meritxell ja fou prou grandeta per a començar a menjar bé, i no ho feia, perquè a tots els infants els agrada de porquejar una mica, les queixes d’ella tenien un altre so. «Però nena, no veus que t’embrutes tota i després dónes feina a la mare?». Les paraules eren diferents, però encara ho era més el to. Qualsevol estrany hauria pogut veure als dos minuts qui era la filla i quins eren els fillastres. Acabat el dinar, que sempre s’allargava una mica, perquè ells dos prenien cafè a taula, tornaven a començar les corregudes. En general, solia descobrir-se que un de nosaltres dos s’havia fet un forat al mitjó, una taca al vestit, una pelada a les sabates. «Mira que en doneu de feina! —tornava—. Ja es veu que no ho heu de fer vosaltres!». Nyic, nyic, nyic, nyic…

(La cambra).

—Al vespre les coses no feien més que empitjorar. En arribar, més tard o més d’hora, perquè també ens entreteníem, a mi em calia fer els deures. La Neus tenia més sort, perquè no li’n posaven; la seva mestressa opinava que les criatures ja passen prou hores a col·legi perquè encara se’ls hagi de furtar retalls d’un temps que poden esmerçar més avantatjosament jugant o convivint amb la família. Ja suposo que si totes les famílies haguessin estat com la nostra no hauria opinat de la mateixa manera. Per començar, la pobra criatura havia de jugar sola. Teníem una habitació, la de les joguines, com en dèiem, on guardàvem les nostres coses i on ens era lícit de fer aproximadament tot el que volguéssim, mentre no escandalitzéssim massa; només podíem tancar-nos-hi de banda de vespre, ella en arribar a casa, si l’Eugènia no li manava res, i jo en acabar els meus deures. Aleshores, encara no anava a casa d’en Martí… A l’escala hi havia una altra nena més o menys de l’edat de la Neus, la filla d’un empleat de la funerària, però l’Eugènia no permetia que juguessin plegades amb l’excusa que qui sap els microbis que devia portar, aquell pobre home del cementiri. I dic que era una excusa perquè al cementiri no hi treballava, era un administratiu de les oficines del carrer del Parlament, de manera que els tractes que tenia amb els difunts eren aproximadament tan abundants com els nostres. Érem massa criatures perquè se’ns acudís de dir-li-ho, i pel restant tampoc no hauria servit de res, ben al contrari; quan la contradeies s’afermava encara més en les seves decisions, per arbitràries que fossin. La Neus, que hauria pogut tenir una amigueta, doncs, havia de jugar sola, o amb mi, que pel cas venia a ser el mateix, ja que la diferència d’edat i de sexe ens feia preferir jocs distints. De tota manera, a mi em sobrava poc temps. En arribar a casa m’havia de ficar a la meva habitació, on fins a les vuit quarts de nou resolia provava de resoldre de mala gana uns quants problemes estudiava en veu alta les lliçons de l’endemà. En veu alta perquè les retenia més fàcilment, però no sempre podia fer-ho, ja que de vegades, a ella, la molestava la meva veu i treia el cap: «És obligatori que cridis tant?», feia. El pare solia venir cap a les vuit, quan jo ja acabava els meus deures, i fins a l’hora de sopar, a les nou, llegia el diari, comentant de vegades les notícies amb l’Eugènia, la qual anava i venia de la cuina, començava a parar taula… Jo, si no em decidia a anar-me’n a la cambra de jugar, agafava alguna publicació infantil, però aquestes lectures no eren gaire encoratjades ni pel meu pare ni per ella. Em deixaven comprar un sol tebeo, com dèiem aleshores, a la setmana, però sovint després el canviava amb un d’en Martí, o dels germans Domènech, que en compraven molts; també me’n deixaven. Tenia uns quants llibres il·lustrats i encara els fullejava de tant en tant, però a la fi ja me’ls sabia de memòria i en aquell moment ja estava sobrepassant la necessitat infantil de repetició que anys enrera m’obligava a tornar una i altra vegada sobre les mateixes històries, els mateixos contes… El sopar. Era una segona edició del dinar, mitja hora d’advertències, de renys, de «nen, no facis això», «Neus no agafis la forquilla fins baix de tot», «mira, ja t’has tacat!», i tot per l’estil. Seguidament l’Eugènia se n’anava a rentar plats, moment que esperàvem amb certa impaciència perquè mentre ella era fora no ens renyava ningú. El pare posava la ràdio, escoltava les notícies, ens preguntava pels nostres progressos a col·legi, de vegades ens contava alguna cosa graciosa que li semblava que podia interessar-nos… Hi havia dies que aconseguíem de crear un cert ambient d’intimitat i d’oblidar-nos de l’existència de l’Eugènia tot i els sorolls que venien de la cuina. Després, a les deu, a dormir. Una cosa grisa i uniforme… Els dies es confonen, tots són iguals, difícilment en podria escollir un, separar-lo… Els diumenges, naturalment, la norma era una altra. Llevat dels mesos rigorosos de l’hivern, cap a mitja tarda solíem sortir tots a fer un passeig que indefectiblement ens duia cap algun bar, on hi havia tot de begudes que no ens eren permeses. Tampoc no eren tardes tranquil·les del tot, ja que la Neus o jo sempre acabàvem per fer-ne alguna, o ens impacientàvem d’estar asseguts i abandonàvem les cadires. «Ni una vegada no podeu estar quiets? —es queixava ella—. No es pot anar enlloc, amb vosaltres…». Eren diumenges tristos, diumenges que esperàvem amb il·lusió perquè no ens calia anar a classe i que sempre ens defraudaven; fet i fet, era molt pitjor passar les vint-i-quatre hores sota el seu ull vigilant… Em caldria ser una persona amb poder d’evocació, un novel·lista potser, per a poder descriure aquestes tardes i donar una imatge completa de l’ambient on vivíem. No n’hi ha prou amb reportar quatre detalls, repetir mitja dotzena de frases que qualsevol noi pot trobar a la seva memòria, perquè totes les mares, tots els pares han renyat els seus infants. Allò que ho fa diferent, en el meu cas, és la intencionalitat, el to tallant, abrupte, de les seves paraules, la… la retronxa interminable que es repetia d’un cap de dia a l’altre. No comprenc com en Ròheim pot negar les influències ambientals.

—Ròheim?

—Sí, l’antropòleg i psicoanalista que combatent les teories de Jung sostenia que les interpretacions tendeixen a fer-se més universals a mesura que hom aprofundeix…

—Ah, Geza Ròheim!

—Sí.

—No us havia entès. La vostra manera de pronunciar el nom…

—El pronuncio com s’escriu, evidentment. No comprenc, doncs, com pot negar les influències d’ambient quan semblen tan decisives.

—Teniu, ara per ara, una base per afirmar-ho?

—Creuria que sí. Jo no hauria estat un psicoanalista sense l’ambient que vaig viure d’infant, ni la Neus no seria una psicòtica.

—Us falten elements de comparació. És clar que l’ambient pot decidir fins a cert punt, inclinant-vos, per exemple, a utilitzar unes qualitats en lloc d’unes altres que en principi tenien les mateixes possibilitats d’haver sobresortit si n’haguessin tingut l’oportunitat. Però, en canvi, no pot desenvolupar uns dots absents ni provocar cap desordre emocional que no tingui una rel biològica, genètica.

—No m’he explicat prou bé. No vull dir que l’ambient ho sigui tot. Ja sé que no pot fer intel·ligent una persona estúpida, però en tots nosaltres hi ha una sèrie de tendències latents que l’ambient pot ajudar a desenvolupar o a anorrear. L’ambient són els fets que vivim, les circumstàncies del nostre viure i del viure de les persones que ens envolten i que, d’infants, decideixen positivament o negativament d’una gran part de les nostres accions i reaccions.

—Però sense exagerar. En vós, sense adonar-vos-en, hi ha un ressentiment contra les circumstàncies de la vostra infància…

—Me n’adono ben bé, però també diria sense exagerar.

—D’acord, us n’adoneu. Millor. Però l’heu superat? Potser sí, en la mesura que us afecta personalment. Però hi ha la vostra germana… I això em porta a preguntar-vos: existeixen en la vostra família antecedents d’alguna anormalitat de conducta?

—Fins on jo sàpiga, no. És veritat que ignoro moltes causes de la meva família, a casa sempre se n’havia parlat poc, en gran part em sembla que perquè a l’Eugènia no li agradava. No que recordi cap observació en aquest sentit, més que res es tracta d’una impressió que tinc i que pot ser mentidera. Tampoc ella no solia parlar dels seus, no érem una família com aquestes en les quals contínuament es rememoren dates, fets, anècdotes, i la gent s’entendreix, s’enrabia o s’emociona encara amb les coses que van fer els seus avis… La meva família procedeix de la part de Lleida per la banda del pare, concretament d’un poblet pagès. L’avi era el cabaler i se’n va anar a treballar a ciutat; tenia alguns estudis, pel que comprenc, perquè a casa seva s’ho podien permetre… En dir alguns estudis em refereixo a una formació escolar primària, res de carreres superiors. Morts els pares d’ell, hi va haver alguna desavinença amb el germà, l’hereu, i ja no es van tornar a veure més. El pare, de petit, hi havia estat una vegada, al poble, però gairebé ja no se’n recorda…

Un estiu, em penso. Devia ser poc després que va tenir lloc la renyina. L’hereu tenia dos fills i cal suposar que a hores d’ara existeix més d’un cosí valencià meu… La mare era filla de Barcelona, de la classe menestral, que en deien aleshores, filla única, sense altres parents que un oncle ara ja mort que treballà de periodista i la seva filla, una noia més gran que jo d’uns deu anys i que no recordo haver vist mai, però que abans de la guerra, i durant la guerra, encara es relacionava amb els de casa. Potser també després va venir alguna vegada i l’Eugènia la foragità, però és més fàcil que en morir la mare i haver de canviar el pare de domicili, ens perdés la pista. Ell no se n’ha preocupat mai gens, de la família. No us havia dit que també és fill únic… Ja veieu, sé poca cosa, per parlar de disposicions hereditàries, però tot em fa creure que tant la família del pare com la de la mare eren lliures de tares que puguin haver repercutit en nosaltres. Més aviat m’imagino una família sana, pagesa, d’aquestes que únicament pensen a embutxacar diners i menjar i beure bé… i una família discreta per part de la mare, gent que fan la viu-viu amb mètode, sense aspiracions desmesurades, contents amb el seu destí; gent que es relaciona amicalment amb els veïns i passa els diumenges jugant a cartes al volt de la taula del menjador… Si fos fill de l’Eugènia, ja no m’atreviria a dir el mateix. La tia amb la qual va viure de joveneta, una germana de la seva mare, era una dona maniàtica, potser una neuròtica obsessiva, una vella compulsivament obligada a rentar-se una i altra vegada les mans, a comprovar incansablement que havia deixat tancades les portes de l’armari, del pis… Mai no he interrogat l’Eugènia a propòsit de tot això, probablement em sortiria amb un miquel, i després tampoc no n’he de fer res, i fins m’estranya que es decidís, un dia, a fer-nos aquestes explicacions. És a dir, mai no han estat explicacions; ho esmentà un matí, poc abans de casar-se la Neus, un moment que ella, plantada al passadís, digué: «Ara no sé si m’he rentat les mans…». Tenia oblits d’aquests. Aleshores va sortir això de la tia…

(La cambra: vint-i-cinc rajols per quinze: dotze metres quadrats).

—No, doctor, és l’ambient. Perquè tots sabem que no hi ha ningú totalment sa; tots portem una herència carregada, si es vol, i ja sé que si res no fallés en nosaltres, les pitjors desgràcies no tindrien el poder d’afectar-nos; més que una persona, aleshores, seríem un simple cos físic. Però, admesa aquesta debilitat fonamental, són els altres, els pares, els educadors, la societat, que ens forgen. No puc comparar, és clar, una Neus inexistent que podia haver crescut d’una altra manera, en un altre ambient, amb la meva germana d’ara, l’única possible, perquè, com tots, només té una vida; no puc comparar un Daniel que hagués viscut una infància feliç i consentida amb el noi que ara se us confessa, doctor. Ho sé. En aquest moment no puc demostrar res. Però tampoc no es tracta de demostrar; altres ho han fet per mi i ho seguiran fent. Vós mateix, qualsevol analista, treballa en definitiva sota la presumpció que els desordres de la personalitat que tracta de sanar són alguna cosa més que els defectes de l’individu, que les constel·lacions morboses que ha desenrotllat a partir de cert moment no són un fet gratuït… Escollit, això sí, escollit fins a cert punt, puix que la reacció amb la qual hom intenta de respondre als estímuls pertorbadors podia haver estat una altra. Aquí sí que juga la personalitat, el caràcter, el temperament. Escollim la nostra malaltia, com diuen els analistes existencials, però no la necessitat d’una compensació; aquesta se’ns imposa, per això és una necessitat. La Neus i jo vam reaccionar, cadascú a la seva manera, perquè ens negàvem a ser una cosa. Ja deveu recordar el que diu Erich Fromm, que quan hom no pot penetrar els altres a través de l’amor sempre li queda el recurs del poder. En el benentès de poder-lo aconseguir, és clar. L’Eugènia, potser per incapacitat amorosa, potser per por, usà el seu poder per a convertir-nos en una mena de possessions que només eren lliures, si d’això se’n pot dir llibertat, per a pensar, per a actuar, per a procedir com ella volia.

—Cal creure que en Fromm es refereix més aviat a un altre tipus de poder: el polític.

—Possiblement. Així em penso que ho vaig interpretar jo. Però té la seva aplicació en termes de relacions familiars, personals. Com he dit, l’Eugènia potser tenia por, por que el pare ens estimés més que no a ella, por de no trobar-se a l’altura de la seva missió: educar els fills d’una altra dona; por perquè era la nou vinguda en una llar ja constituïda… No ho sé. Altres vegades, la seva mena d’agressivitat em fa creure que… Però no; la falta d’amor és sempre una manifestació de la por. Per això hi deu haver tan poc amor, perquè hi ha tanta por. Vivim en un ambient de competència, no sols econòmica, sinó emocional, i la competència és exclusiva. És clar que això és fals, perquè si hi ha unes reserves de mercaderies, o de diners, limitades, que fan possible que com més tingui un menys tinguin els altres; l’amor obeeix una altra mena de comptabilitat: la meva riquesa no s’oposava a la teva i pel restant puc despendre tant com vulgui sense exhaurir-me. Afegim-hi: com més enriqueixo, més m’enriqueixo, perquè no m’alimento del meu únic amor, sinó també de l’amor que rebo, i en rebré més i més com més en doni. L’Eugènia podia haver-se fet estimar de nosaltres dos. Érem prou criatures, la Neus sobretot, per haver oblidat la mare, havíem viscut unes circumstàncies, la guerra i, en el meu cas, la temporada d’orfenat, que ens predisposaven a acollir amb el cor obert la més petita manifestació d’afecte, de simple bona voluntat. No em penso, pel restant, que fóssim dues criatures més insuportables que les altres; fins a cert punt, totes les criatures ho són, però això ja és admès. Tampoc no hi havia en aquell moment cap fill o filla seus amb qui ens pogués comparar. Érem, a més, els fills d’un home que d’una manera o altra devia estimar, o pel qual si més no se sentia atreta. Ja sé que he dit que ella va veure en el meu pare una seguretat. Potser sí. Però no calia precisament que fos ell, perquè l’Eugènia era prou bonica per poder escollir dins d’uns límits prudencials. Què, doncs? No havia tingut possiblement mai res ni havia après que tenir és una cosa sense sentit, sobretot quan es refereix a persones. També la seva infància deu haver estat molt mancada… No em penso que ens odiés, no al principi, en tot cas. És això, que se’ns volia apropiar i procedia com els governants poc hàbils, que no tenen inconvenient a destruir-ho tot si aquesta destrucció els permet d’il·lusionar-se amb la idea que el poble ja no té secrets per ells. Racionalitzen la seva mala consciència, assegurant-se que tot allò que pot semblar abús és mesura provisional encaminada a aconseguir per a la víctima un demà millor. L’Eugènia deia que volia que fóssim unes persones com cal, netes, endreçades, capaces de presentar-nos a tot arreu sense haver d’avergonyir-nos de la nostra toixarrudesa; per això cridava, per això tempestejava tot el sant dia. Però, també a semblança dels tirans, si creia en la bona educació no creia en canvi en la instrucció; és a dir, va creure, i a la seva manera encara segueix creient, en la de la Meritxell, però ella és també el seu successor. Nosaltres no. No sols intentà de posar traves als meus estudis, sinó als de la Neus. Curiosament, però, el seu cas no fou tan discutit, potser perquè va trobar-se amb un fet consumat. Ella havia anat a col·legi fins als dotze anys, assistí a repàs dos cursos més, i als catorze es col·locà d’aprenenta en una merceria. El seu destí era traçat. Però aleshores, a la impensada, un dia va presentar-se dient que acabava de matricular-se a l’Institut Britànic. Havia estat un rampell, va llegir un anunci i, com que per anar a la feina i tornar-ne hi passava cada dia per davant, un vespre hi entrà. Hi va haver un petit sacramental, però ella era tossuda, també, quan volia, i al cap i a la fi els diners amb què pagà eren seus, ella se’ls guanyava. I aleshores va resultar que tenia una gran facilitat pels idiomes; va començar també el francès i l’italià, aquest darrer molt més endavant. Quan va dominar-los una mica era natural que canviés de col·locació, a la merceria no feia més que perdre el temps.

—Tres quarts, ja…