Capítol VIII

Dissabte era un dia diferent dels altres. Es notava fins i tot en l’aire que es respirava. A la tarda no es treballava i tot plegat destarotava els costums de les cases. La Paquita, que aquell dia havia d’entrar a treballar a les nou, s’havia llevat de bon matí per ajudar la Teresina a fer la casa i anar ben d’hora a dutxar-se. Després hi hauria massa gent. Se sentia feliç, no ho podia evitar, i cantussejava entre dents a la dutxa i després al taller, on, amb el soroll dels telers, ningú no la podia sentir i pensar que estava boja. Que cantés d’aquella manera tenia a veure, evidentment, amb en Cisco. Aquella tarda el veuria a la comissió que preparava la festa major i segurament li diria de sortir junts i fer alguna cosa tots dos sols l’endemà diumenge. I això era el que la tenia tot el matí amb una perpètua cançó al cor i a la boca.

La Teresina, per la seva banda, va banyar en Joan a la galeria, al cossi de la roba. Després es va rentar i arreglar els cabells, i mentre se li eixugaven al sol, sargia mitjons i veia com jugava el petit. Va escorxar un conill de la barraca que havia matat per a l’arròs de diumenge. «Un dia és un dia», havia dit. No ho feien pas cada setmana, això. Ella aniria a dutxar-se a la tarda. Quan va tenir els cabells al seu gust, va despertar en Ramon més d’hora que de costum per anar a les oficines a cobrar la setmanada, que havia arribat de Manresa en el tren de les onze i deu. Hi havia una bona cua. Els que no eren al taller miraven de cobrar abans de la una i els que treballaven, ho farien de seguida que pleguessin, entre la una i les dues. El personal d’oficines no treballava dissabte a la tarda, però al matí feien aquella hora de més per pagar al personal.

A l’entrada de les oficines, s’havia col·locat una taula amb dues cadires on seien un comptable i un escrivent. A sobre la taula hi havia una caixa llarga plena de sobres marrons, com de paper d’embalar, amb el nom del destinatari, ben endreçats per ordre alfabètic. A mesura que cada treballador s’acostava, deia el seu nom i el comptable li donava un sobre. Mentrestant, l’escrivent en buscava la nòmina a la pila i li feia signar la còpia. Moltes firmes es limitaven a una simple creu, però no eren pas les dels treballadors criats a la Colònia, ja que aquests sabien tots de lletra.

Un cop en Ramon va haver cobrat, la parella es va girar i van veure en Ruscalleda. Molt educat, els va preguntar si podia parlar amb ells, i la Teresina va mirar de treure-se’l de sobre:

—En Ramon va a dutxar-se i jo he d’anar a l’economat a comprar, ara que hem cobrat.

—Si no els sap greu, passaré per casa seva d’aquí a mitja hora. Hauríem de parlar de la Tomasa.

—Si vol. Però no crec que hi siguem. Potser arribarà abans la Paquita i tot.

En Ruscalleda va notar de seguida que no els feia gràcia tornar a parlar amb ell. «Està vist que ho estic aconseguint, això de fer nosa», va pensar. «Tant de bo. Si més no, hauré aconseguit alguna cosa, perquè el que és treure’n l’aigua clara…». No podia negar que estava desanimat. Van quedar, doncs, de veure’s al cap d’una estona a casa seva.

En Ruscalleda havia començat el dia amb aquell bany que tant li havia fet gruar l’amo de la fonda. Mentre l’hi preparaven, va parlar per primera vegada amb la minyona, per la qual es va assabentar que, quan la mestressa no estava malalta, les coses eren més fàcils i el tracte amb els hostes més agradós, però d’ençà que ella era al llit i tot ho portava el marit, era una altra cosa. Era bo en el tracte amb els clients i li encantava fer safareig a baix al bar. Escoltava i repetia xafarderies de tothom i sempre estava al corrent de totes les notícies. Fins i tot de les del diari, que llegia puntualment cada matí i explicava a qui volgués sentir-les. Tots els que no sabien llegir, o no podien fer-ho per manca de vista o de temps, es posaven al dia de política, economia o fets diversos per mitjà de l’amo de la fonda, que ho explicava i reexplicava al bar tants cops com calgués. Ara bé, de gràcia pels detalls de la casa i de la comoditat dels clients, no en tenia cap. Sort que ella estava més al cas i, si calia, ho consultava amb la mestressa, que, del llit estant, no deixava de parar atenció a tot el que calia.

Un cop net i fresc, en Ruscalleda va fer cap a l’estació per portar-hi les peces del teler que havia recollit el dia abans per enviar-les al jutge, de manera que un tècnic independent opinés sobre si havien estat manipulades o no. Semblava impossible, però calia no deixar res sense confirmar. Un cop a l’estació, va veure com s’acostava el tren de Manresa. Sempre l’havia fascinat l’espectacle de la locomotora entrant a l’estació, amb aquell plomall de fum, panteixant a un ritme decreixent i traient vapor, a l’últim moment, tot al voltant de les rodes. Com si es desinflés d’esgotament. Era impressionant. Un cop més va gaudir de l’espectacle i de seguida es va adonar que la locomotora no era la seva Gironella, sinó una altra, com naturalment també era un altre maquinista. Era lògic, havia vingut més tard. Tanmateix, el maquinista no va posar cap inconvenient a agafar l’encàrrec. Només va afegir:

—Potser convindria que avisés el jutjat. L’uixer només passa un cop al dia per l’estació i sol ser més d’hora.

En Ruscalleda va assegurar que així ho faria i es van acomiadar.

Mentre ells parlaven, dues persones van baixar del tren. Eren el pagador de Caixa de Manresa, impecablement vestit, amb un barret a la moda i el maletí dels diners lligat al canell amb una cadeneta, i el vigilant, un tros d’home, que l’acompanyava i el protegia. Van esperar a l’andana fins que l’encarregat dels treballadors de Can Bartet que eren a l’estació en va assenyalar dos perquè fessin d’escorta fins a Administració, on es lliurarien els diners. En Cisco ja es disposava a ser un d’ells, com qui en té el costum, quan l’encarregat en va anomenar uns altres dos. Es va quedar tallat. El rebuig era evident.

Quan els quatre de la comitiva van haver marxat i tothom tornava a fer la seva, en Ruscalleda va sentir com el company d’en Cisco li deia:

—Ho veus, tant garlar? Ja t’ho deia, jo, que et faries malveure. Això ha estat tot un avís.

En Cisco no va contestar. Per primera vegada d’ençà que en Ruscalleda el coneixia, no tenia ganes de parlar. Se’l veia amoïnat de debò.

—Tant de bo li servís d’escarment —va sentir que li deia el cap d’estació—. Aquest xicot no és mal noi i és bon treballador, fort i complidor, però d’ençà que va tornar de Barcelona… no hi ha qui el faci callar. Era allò el que li agradava, però, és clar, en morir el seu germà…

—Tenia un germà? —es va interessar en Ruscalleda.

—I és clar. L’hereu. I no és que hi hagi gaire cosa a heretar. El mas de les Canyes no és res de l’altre món, tot just dóna per anar tirant. Ell era el cabaler i se’n va anar de molt jove a treballar a Barcelona, però fa uns mesos el germà va morir d’unes febres i ell va haver de tornar per fer-se càrrec del mas i de la família, i va demanar feina aquí, a Can Bartet. I la fa bé, la feina, no li dic que no, i de grat, però no ha parat de fer-se malveure amb les idees que ha portat de Barcelona. Vés a saber el que devia fer, allà! Però si vol saber el que en penso jo… no és més que un bocamoll.

En Ruscalleda li va agrair la informació i va fer cap a Administració, mentre li ballava al cap la possibilitat que allò que l’Anselma sabia i li havia costat la vida, n’estava convençut, no es referís a l’etapa barcelonina d’en Cisco. És clar que també es podia referir, per exemple, a alguna noia que estigués embarassada a la Colònia. No, això no era prou greu. I si ho estigués d’un home casat? Sí, llavors sí. O potser es referia al passat d’algú altre. O podia ser un tema de diners. Prou! Pararia boig. Podia ser qualsevol cosa.

En arribar a les oficines, va trucar al jutjat i va estar-se una estona veient el ritual setmanal dels pagaments. Volia interrogar algunes dones respecte als costums i les xafarderies de la Tomasa els darrers dies, i quan va veure la Teresina i el seu marit, va pensar que eren els més adients. A més, havia sentit la brama que alguna en passava entre la Paquita i en Cisco. No li van fer gaire cas, però, tanmateix, van quedar per a més tard i, per fer temps, en Ruscalleda va decidir anar a fer un volt per la Colònia, que tenia un aire indefinit de dissabte. Es veien dones sense davantal i els nens anaven tan nets que brillaven, i més ben vestits que els dies feiners. Es notava que determinats jocs els estaven prohibits perquè no s’embrutessin.

La cua a l’economat era molt més llarga que de costum, fins i tot sortia al carrer, i de seguida va veure que la Teresina trigaria més del que havia dit. Les dones aprofitaven que tenien la setmanada, primer de tot, per cobrir deutes, que la majoria en tenien, i després per fer provisió de sabó, lleixiu, serradures, oli, arròs, llegums, etc., totes aquelles coses que no es feien malbé al rebost ni amb la calor de l’estiu. Més enllà també es veia cua a les dutxes i a la taula dels pagadors. Hi havia una mena de febre per preparar les activitats de la tarda i de diumenge. No va veure enlloc la Maria; devia estar amb algun malalt.

Quan va sonar la sirena de la una, les treballadores van sortir de la fàbrica corrent per ser les primeres a la cua de la setmanada, però, a diferència dels altres dies, ningú no va entrar a ocupar el seu lloc. Es va preguntar si les treballadores del matí eren les úniques que treballaven el dissabte; si era així, li va semblar injust. Segur que hi havia algun mecanisme per compensar-ho. Va decidir que ho preguntaria a la Teresina, que en aquell moment sortia de l’economat carregada amb cistelles i paquets. Es va oferir a ajudar-la amb el pes, vist que havien de fer el mateix camí. La Teresina va pensar que mai no sabria si en Ruscalleda feia més nosa o més servei. Potser l’ofici feia nosa i la persona, servei. Però ell no la va deixar donar gaires més voltes a idees tan poca-soltes i li va preguntar pel torn de tarda de dissabte. No era només curiositat, era una manera d’evitar que es posés en guàrdia contra ell començant per preguntes menys compromeses. Ella li va explicar el sistema: el torn de matí treballava quatre hores només, de cinc a nou, i els que normalment feien el torn de tarda, les altres quatre.

Un cop a casa, la conversa es va centrar en la Tomasa.

—L’apreciem molt a casa —va ser el primer que va dir-li la Teresina—, i ens ha sabut molt greu l’accident d’ahir. L’Aurora, sobretot, que treballa amb ella i és molt impressionable, encara no s’ha refet de l’ensurt. Sap? La Tomasa és una bona persona, molt trempada, riallera i divertida, i cregui’m que, de motius per riure, no en té gaires, pobra. Això sí, quan vol fer broma o ficar-se amb algú, no té aturador, no para esment a si fa mal, ofèn o pot portar conseqüències. Ella diu el que pensa i ho diu ben clar, sovint fins i tot cridant, com quan es fa el descans per a l’entrepà, al taller.

En aquell moment es va sentir soroll a l’escala i va entrar la Paquita amb l’Aurora, que s’havia trobat pel camí i que, en sortir de treballar a les nou, havia tingut temps de dutxar-se, de cobrar i fins i tot d’anar a fer un volt amb en Joan.

—I d’on les treu, les coses que comenta?

—Fins ara l’Anselma la tenia ben assortida de coses per fer barrila.

—I vostè que en pensa, de la Tomasa, senyoreta Paquita?

—És una bona dona, però una mica inconscient. La Teresina diu que no, però jo penso que l’Anselma ho feia expressament, que li explicava coses perquè les esbombés, i així ella tirava la pedra i amagava la mà.

—A vostè no li agradava, l’Anselma, oi? —va preguntar abruptament en Ruscalleda.

La Paquita es va quedar un moment desconcertada, dubtant entre la lleialtat als morts i els seus propis sentiments, però en els darrers dies els seus sentiments estaven guanyant quasi totes les batalles i aquest cop no va ser diferent. Tanmateix, no va deixar de guardar les formes:

—Miri, no m’entengui malament, no vull dir que fos una mala persona, però és cert que a mi no m’agradava. Sempre veia el cantó més lleig de les coses. Era incapaç de veure’n la part bona. Fins i tot quan algú feia una cosa lloable, ella hi veia obscurs motius d’egoisme o de mala fe al darrere. I jo no sóc així. Aquest pensar sempre malament i mirar que els altres també malpensessin se’m feia esgotador. Però això no vol dir que l’odiés o que la considerés una mala persona —es va apressar a afegir.

—Digui’m, i el seu germà, quina opinió en té, de la Tomasa?

—Se l’aprecia força. Per què?

—Per saber-ho. Ho haig de saber tot, jo.

—No deu pas pensar que li tenia mania per alguna cosa i ha fet malbé el teler per fer-li mal, oi? Si ni tan sols és al mateix torn! Vostè és més recargolat que l’Anselma! —li va etzibar, horroritzada, la Paquita.

—No li diré que no —va respondre en Ruscalleda amb un sospir—. Però, en el meu cas, és per ofici.

Els miralls creen fenòmens estranys i sens dubte indiscrets. Especialment quan se’n combinen dos o més reflectint-se l’un en l’altre. Mentre en Ruscalleda parlava amb les cunyades, tot passejant per l’habitació, feia mirades distretes al mirallet que la Teresina havia despenjat aquell matí per arreglar-se els cabells i que encara estava inclinat sobre la taula, i es fixava en com canviava el que s’hi veia reflectit segons des d’on mirava. Vist des d’un cert angle, va observar, reflectia la lluna de l’armari de l’habitació dels pares, en la qual es veien altres coses, ampliant així encara més les possibilitats i variacions. Va apartar la mirada del mirall per no distreure’s de la conversa que l’havia portat allà, però abans de marxar, va tornar-hi a fer un darrer cop d’ull i va haver d’esforçar-se per evitar que se li veiés a la cara la sorpresa. Reflectida al mirall de l’armari de lluna, hi havia una figura que abans no hi era: una nena amb un davantal de quadrets blau cel. S’amagava al rebedor i escoltava la conversa. El joc d’angles dels reflexos va impedir que s’adonés que en Ruscalleda l’havia vist. Es va acomiadar de la Teresina i la Paquita i va fer cap al carrer. En arribar al rebedor, però, va poder constatar que allà ja no hi havia ningú. Com que no s’havia sentit la porta, va deduir que la Rosita encara havia de ser a la casa, probablement amagada a la seva habitació.

En creuar la porta, arribava en Ramon amb els cabells encara molls. No el va voler entretenir. Va baixar i es va amagar a la foscor de sota l’escala, en un racó on els veïns deixaven les coses que no volien pujar al pis: eines, fusta, carretons, etc. Estava disposat a esperar tantes hores com calgués fins que baixés la nena per poder fer-la parlar, però no li va caldre posar tan a prova la seva paciència. Al cap de mitja hora la Rosita baixava.

En Ruscalleda va sortir del seu amagatall just a temps per posar-se darrere seu i agafar-la pels colzes sense fer soroll. Volia espantar-la i ho va aconseguir. La Rosita va deixar anar un crit ofegat i es va resistir, convençuda, al començament, que era una broma d’un amic poca-solta. Aviat la van desenganyar.

—Així que escoltant converses d’amagat, no? —li va xiuxiuejar en Ruscalleda a cau d’orella—. Em sembla que tu i jo hem de parlar una bona estona.

Quan la Rosita es va adonar de qui la tenia agafada va empal·lidir de cop, però va deixar de resistir-se. En Ruscalleda, que no volia perdre l’avantatge que li donava la por de la nena, va afluixar la presa, però no la va deixar anar del tot.

—Anem a seure al pòrtic de l’església —va dir en un to més normal—. Allà podrem parlar tranquils a aquesta hora. Si fas bondat, podràs ser a casa quan et cridin per dinar. Avui aneu tard.

I van començar a caminar mentre ell la mantenia agafada pel colze d’una manera aparentment amistosa, però ferma com si tingués unes tenalles. Van seure al banc.

—Bé. Explica’t. Què és tot això d’escoltar d’amagatotis?

La Rosita havia tingut temps d’asserenar-se una mica, passat el primer ensurt. Se la veia pàl·lida, però tornava a mantenir un posat digne i distant.

—Jo no escolto d’amagat.

—I tant que sí. No només escoltes, sinó que, a més a més, menteixes quan ho negues. —En Ruscalleda també va optar pel posat tranquil de qui ho sap tot i pot esperar el temps que calgui que l’hi confirmin.

—No dic mentides, jo! Mai! —I va afegir amb menys vehemència—: Ni faig les coses d’amagat.

—Mira, Rosita, ara mateix a casa teva estaves escoltant el que parlàvem els grans.

—No estava escoltant! Si jo era a casa quan vostè ha vingut, no podia evitar sentir-los, oi? Però això no vol dir que estigués tafanejant.

La resposta, i la promptitud amb què la va donar, tenien un cert regust d’haver estat una excusa utilitzada ja moltes vegades, com a justificació, encara que potser només fos envers ella mateixa, però molt sovint.

—I per què no ens has fet saber que eres allà?

—Ja he dit a la mare i a la tieta Paquita que ho havia sentit tot de seguida que vostè ha marxat.

—Ah! I a mi? Per què no has sortit quan encara hi era?

—Perquè no volia que em preguntés res —va respondre abaixant el cap.

Sorprès, en Ruscalleda va continuar preguntant:

—Que tens res a amagar?

—No, és clar.

—Està bé. Llavors digues per què estaves escoltant a l’escala de casa el mossèn l’altre dia quan hi vaig anar jo.

—I vostè per què s’encaparra que jo ho escolto tot? Aquell dia treia la pols de l’escala i em vaig ajupir per poder veure’l bé a vostè, que no el coneixia. Res més.

—Rosita, no em facis allargar la conversa. Jo tinc tot el temps del món i això només servirà perquè tu et facis malveure davant de tothom si ens quedem massa estona xerrant aquí. —Va semblar que aquest argument la feia reaccionar—. Sé, perquè és la meva feina saber-ho, que sempre te les arregles per escoltar converses que no et pertoquen. Si t’ho estimes més, direm que és per casualitat, però el cas és que passa, i més sovint del que seria natural. I vull saber per què.

Aquest cop la Rosita va acotar el cap i va trigar una estona a contestar. Després va donar una resposta, que d’entrada a en Ruscalleda li va sonar inversemblant.

—Veurà, jo, l’any que ve, quan acabi d’aprendre amb les monges, vull anar a treballar a Barcelona, si fos possible de donzella a una casa bona, i una de les qualitats que s’espera d’una donzella és que sigui discreta. Les monges no paren de repetir-ho. Per això miro que se sàpiga que ho sóc, i que si sento per casualitat alguna cosa, no la repeteixo mai.

Tota l’experiència d’en Ruscalleda no el va portar sinó a fer una bona relliscada. Gairebé automàticament, sense aturar-se a reflexionar, va pensar en la possibilitat d’un xantatge i va fer la pregunta:

—I què els demanes a canvi?

Aquest cop va veure una sorpresa genuïna als ulls de la Rosita, que el miraven interrogatius. Realment no entenia la pregunta:

—I per què els hauria de demanar res? Jo busco les ocasions perquè se sàpiga que he sentit coses, com per casualitat —va continuar—, els ho faig saber i, com que després veuen que ningú més no se n’assabenta, que no faig córrer la veu, doncs em guanyo fama de discreta. I això és molt important. Si mai necessito una recomanació, les monges, els senyors Bartet, el mossèn i tothom que podria fer-me’n una ja sabran que poden posar la discreció com una qualitat meva.

Ho explicava com qui explica una lliçó elemental o una recepta de cuina. A en Ruscalleda se li va fer evident que la Rosita dedicava el mateix esforç i la mateixa dedicació planificada a aprendre a brodar i a planxar randes que a fer-se una fama de persona discreta. Per a ella tot formava part de la seva preparació per al futur i posava, tant en una cosa com en l’altra, la cura i el càlcul propis, més aviat, d’una persona molt més gran. Potser al darrere hi tenia un adult? En recordar els seus familiars, li va semblar improbable. Ella el va tornar a sorprendre mentre feia aquestes reflexions:

—Per això no volia parlar amb vostè —va afegir encara amb la vista baixa i amb cara de virtut ferida—, per por que no em preguntés coses de persones que conec. I, és clar, no volia mentir-li, però tampoc no li podria explicar el que he sabut confidencialment.

—Ja —va respondre en Ruscalleda ben desconcertat per aquell aplom—. I digue’m: a l’Anselma també havies provat de… de… —li costava trobar les paraules—… de demostrar-li la teva discreció?

—I ara! No valia pas la pena. L’Anselma era tot el contrari del que és una persona discreta i tampoc no ho apreciava en els altres. Hauria estat perdre el temps. —Un altre cop aquella concepció tan clara del que li convenia i del que no, pròpia, gairebé, d’un home de negocis experimentat.

—Bé, i en aquestes converses que has escoltat, no has sentit res que ens pugui explicar què sabia l’Anselma que pogués explicar la seva mort?

—No, senyor. Li puc dir, perquè això no és faltar a la discreció —va continuar, tota melindrosa—, que tothom li tenia por, pel que sabia i, sobretot —va afegir amb un cert menyspreu—, pel que escampava i per com jutjava. Però no sé de res concret que pogués ser tan greu.

—Si ho sabessis, m’ho diries?

—No ho sé. Potser sí. Però sense dir-li com ho he sabut ni a qui afecta… o potser això seria impossible, i llavors… —es va quedar dubtant. Al final va semblar que es decidia. Va aixecar el cap i per primera vegada el va mirar directament als ulls—. Llavors, no l’hi diria.

En Ruscalleda, esgotat, li va indicar amb un gest que se’n podia anar i amb prou feines li va sentir l’educat «Adéu-siau». De tots els interrogatoris que havia hagut de fer d’ençà que havia arribat a la Colònia, aquell havia estat el més difícil, el més sorprenent i el més inquietant.

Li costava acabar de pair la manera com aquella nena de dotze anys, encaparrada a aconseguir el que per a ella i els seus era un futur enlluernador a Barcelona, posava en aquell projecte tanta constància, tant detall i, sobretot, tanta fredor. Tenia raó, la Maria, aquella noia acabaria aconseguint tot el que es proposés. Al mateix temps, però, estava amoïnat per ella. Entre les coses que hauria pogut sentir, no hi podria haver, sense ella saber-ho, la que va portar l’Anselma a la tomba? Podria distingir la Rosita, entre les coses que havia escoltat, quines podien ser perilloses i quines no? I, en darrer lloc, podien els que havien estat escoltats considerar-la perillosa? De moment, en Ruscalleda no tenia resposta a cap d’aquestes preguntes, i això no li feia cap gràcia.

Mentrestant, la Rosita corria cap a casa repassant també mentalment la conversa. Havia dit la veritat, però una petita inquietud li feia nosa a la consciència. Si bé era cert que havia començat a escoltar pels motius que havia dit a en Ruscalleda, no ho era menys que des de feia poc temps ho havia començat a fer realment d’amagat i només pel gust de saber coses dels altres. No tenia intenció de repetir el que sentia, i tant que no! Però la sensació que li produïa, potser de poder, potser d’importància, ni ella mateixa hauria pogut dir-ho, saber coses que ningú més no sabia, era embriagadora com aquell anís que prenien per la festa major i que la feia sentir tan bé.

En entrar al Casino, en Ruscalleda es va adonar de seguida que s’havia equivocat. No era el lloc adient per dinar en el seu estat d’ànim. Va observar que l’ambient era totalment diferent dels altres dies. Era més alegre, potser, però el local estava menys concorregut. Els de l’Administració, que no treballaven a la tarda, havien anat a dinar a casa i la majoria dels que sortien de treballar, també. Els habituals de les partides, que aquell dia serien més, encara no havien arribat, perquè a les cases, amb el tragí del matí, es dinava més tard. Fins i tot es veia alguna família, tot i que eren poques, fent l’aperitiu, com ara la de l’administrador, per exemple. A la barra es parlava de les activitats que farien a la tarda. No va veure en Cisco enlloc. Va saludar de lluny els pocs coneguts que hi havia i va marxar cap a la fonda, on podria dinar sol i reflexionar en pau. A la tarda tenia previst anar a veure en Manel, el germà de l’Anselma, per mirar d’esbrinar on havia estat ella el dissabte i el diumenge anteriors a la seva mort. Així, dinant al poble, ja li quedava de pas.

Havent dinat, se’n va anar cap a la casa on havia viscut l’Anselma amb el seu germà. Un casalot gran i quadrat que sens dubte havia conegut temps millors. Amb el sol d’aquella tarda, tenia tancats portes i porticons, i no hi havia cap senyal de vida. El nen dels veïns que jugava al carrer li va dir que, d’ençà de la mort de l’Anselma, en Manel s’havia mudat a casa de l’altre germà, el que era casat, i li va indicar on podria trobar-lo. Va haver de desfer camí, perquè el manyà vivia sobre el taller, al costat de la plaça, en una casa molt més modesta i petita, però probablement més confortable.

Els dos homes el van rebre al menjador asseguts a la taula, encara amb les tovalles posades del que devia haver estat un bon dinar de dissabte, no poc habitual si jutjava per l’aspecte rodanxó que feien marit i muller. Al pobre Manel, en canvi, se’l veia escanyolit al seu costat, com devia haver-ho semblat també l’Anselma, tot i que a en Ruscalleda l’únic qualificatiu que li venia al cap per definir l’aspecte de l’Anselma era «sever».

El van fer seure i va veure’s obligat a acceptar una copeta de ratafia casolana, mentre la dona rentava plats i feinejava a la cuina. Sobre les activitats de l’Anselma el dissabte i diumenge anteriors a la seva mort, li van explicar que els dissabtes acostumava a ocupar-se de les feines de casa, ja que els dies feiners amb prou feines podia fer l’imprescindible, i els diumenges, després de missa, anava a veure amics, veïns o malalts. Per saber quines havien estat les visites d’aquell diumenge en concret, van haver de recórrer a l’Agustina, la cunyada, que era l’única que recordava que al matí, després de missa, l’Anselma havia anat a veure la mestressa de la fonda, que estava malalta, per distreure-la una mica, i després havia dinat allà mateix, a casa seva amb tota la família, com feien cada diumenge. A en Ruscalleda se li va acudir de preguntar:

—Digui’m: el seu fill, en Maurici, que també hi era?

—En Mauri? No. D’ençà que treballa pels senyors Bartet, no el veiem tant com voldríem. El tenen massa ocupat. Però n’estan molt contents, sempre ens ho diuen. Sobretot el senyoret Pere. Diu que és un noi tan ben manat. Els altres sí que hi eren, a dinar.

—I l’Anselma va demostrar un interès especial per veure’l?

—No, que jo recordi. Per què ho diu? No, no va dir res d’especial. Si, de fet, el veia més sovint ella a la Colònia que no pas nosaltres.

—Bé. Algunes persones m’han dit que dilluns i dimarts va estar donant veus perquè tenia molt interès a parlar amb ell.

—Doncs és la primera notícia, a nosaltres no ens en va dir res.

A la tarda, va continuar explicant la cunyada, l’Anselma havia estat al mas de les Canyes a veure el matrimoni vell, a qui ja no els podien passar més desgràcies: el pare estava malalt de feia temps, alguna cosa de l’esquena, i no es podia valdre, i el fill gran, que semblava que finalment volia casar-se, havia mort feia uns mesos d’unes febres que se l’havien emportat en poques setmanes. El petit, en Cisco, havia vingut de Barcelona a viure amb ells, però no era el mateix, tenia un caràcter més independent i més rebel, i la mare, d’ençà de la mort de l’hereu, semblava que repapiejava una mica, pobra. L’Anselma li havia anat a fer una mica de companyia, perquè en Cisco els diumenges mai no era a casa. Deien que potser festejava amb una noia de la Colònia. No ho sabien del cert. I, finalment, l’Anselma havia acabat la tarda a casa d’una amiga, que acabava de passar un parell de mesos a Manresa i tenia moltes coses per explicar-li.

En sortir de casa els germans de l’Anselma, en Ruscalleda hauria pogut anar cap a la Colònia, però de sobte li va fer molta mandra. No veia res més, no parlava de res més, no pensava en res més d’ençà que hi havia arribat dies enrere. Necessitava agafar distància i va decidir tancar-se a la seva habitació per acabar de polir l’informe per al jutge Flotats, que, amb els esdeveniments d’aquell dia, havia de canviar en alguns punts.

Si hi hagués anat, no hauria descobert res que l’ajudés per al cas, però, en canvi, hauria après algunes coses pel que fa als veïns de la Colònia. Hauria conegut, per exemple, l’habilitat més valorada d’en Ramon, que, tocant l’acordió, es feia imprescindible en tota ocasió festiva, fos cantada, sopar o ballaruga que s’organitzés a la Colònia. Era tan imprescindible com mossèn Pons a l’orgue o al piano per a les més solemnes. Hauria vist en Cisco com a campió indiscutible de frontó i en Mauri aixecant les mirades esllanguides de les noies mentre actuava de porter, reforçant l’equip de futbol de la Colònia contra el de Viladomiu Nou, equipat amb un mocador i una gorra que li donaven un cert aire de Carlos Gardel de pa sucat amb oli. El cap de setmana les dutxes estaven abarrotades. S’assajava música i fins i tot teatre, es cantava, es reia, es berenava en grans colles, al Casino o a qualsevol font dels voltants, amb el que sortia de les cistelles de les mestresses de casa, que s’hi havien esmerçat. Es gaudia del temps lliure de pressa, amb impaciència, conscients que era escàs i que calia aprofitar fins al darrer segon.

Però en Ruscalleda no va veure res d’això, perquè es va quedar a l’habitació polint un informe en el qual, per primer cop, posava un cert interès més enllà de l’obligació i de la disciplina i, fins i tot, una certa esperança.