Capítol XIV

La carta, que va rellegir amb calma l’endemà, parlava de la vida quotidiana de la germana petita de la Remei, casada amb un agutzil de Torelló. Començava, com ho fan sempre aquestes cartes, dient que estaven bé de salut, «gràcies a Déu», i continuava amb l’inevitable «llevat de», seguit de la llista de les seves petites misèries. S’interessava per la salut de tots i assegurava que estava més tranquil·la des que havia sabut que en Cisco tornava a ser a casa. Després, acabats els compliments, passava a explicar unes quantes xafarderies de persones de Torelló i dels voltants, i el plat fort, coses que havia sabut de coneguts comuns. I, com que això no passava gaire sovint, se la notava engrescada. Hi deia, per exemple, com l’havia sorprès veure l’Agustí Mateu, a qui coneixia d’abans de marxar del poble, a Torelló, on sabia que no hi tenia ningú i, a més, acompanyat del director d’una de les fàbriques d’Oris. Quantes cabòries s’havia fet pensant si no devia estar a punt de canviar de feina o potser traint d’alguna manera els seus amos, ja que la fàbrica d’Oris es dedicava, segons el seu home, a un tipus de producte molt semblant al de Can Bartet. Qui ho hauria de pensar de l’Agustí Mateu! De tot això, però, li recomanava a la Remei que no comentés res amb ningú, que ja ho deia el seu marit; cal veure, sentir i callar, que si no, una no sap els problemes que pot arribar a trobar-se.

A més, potser sí que valdria més que en Mateu s’allunyés de Can Bartet, perquè, segons li havia dit una amiga de Sant Vicenç de Torelló, on hi havia la Colònia dels Valltort, el fill, en Guillem, era del ram de l’aigua, bé, un invertit, i ja havia fet parlar molt a la comarca. I més havien hagut de callar les famílies d’alguns jovenets. Sembla que els pares el volien enviar lluny per fer apaivagar les veus, i ara venia el més gros: la seva amiga també li havia explicat que el pitjor havia passat l’estiu anterior, quan en Pere Bartet va estar a Can Valltort a passar-hi un mes i es va parlar que tots dos eren més que amics, i no contents de viure ells contra natura, miraven de pervertir-ne d’altres.

Aquest era més o menys el contingut de la carta. Les revelacions que contenia feien que tinguessin sentit moltes coses que fins aleshores no quadraven. Un cop va haver reflexionat sobre aquelles revelacions, va estendre sobre la taula les llistes amb les llargues i tedioses investigacions anteriors —horaris, coartades, etc.— i va tractar de comprovar qui hauria tingut l’oportunitat de matar l’Anselma i en Cisco i qui no. Les possibilitats s’havien reduït força i alguns dels que quedaven com a sospitosos calia descartar-los per la seva manca de relació amb les víctimes o de motivació imaginable per matar-les, si no és que se li havia passat per alt alguna relació, que alguna coartada no fos tan ferma com semblava o que algú estigués disposat a fer aquestes feines per encàrrec.

En Ruscalleda estava ben convençut que tant l’Agustí com el convidat i el mateix Pere Bartet eren perfectament capaços d’encarregar aquesta mena de feines. S’havia de tenir en compte aquella possibilitat. El que no veia tan clar era qui podria estar disposat a acceptar l’encàrrec.

El primer que calia fer era aclarir un parell de punts mitjançant la Guàrdia Civil i després tornar a parlar amb l’Agustí un cop confirmat que, com feia pensar la carta, es dedicava a passar informació a la competència.

Va acostar-se a la casa cuartel de la Benemèrita per demanar que pel telègraf es dirigissin als seus homòlegs de Roda de Ter per demanar-los tota la informació que poguessin tenir sobre la possible existència d’un germà d’en Mateu allà i de la seva mort dos o tres mesos enrere. En Ruscalleda va recordar que aquesta era la raó que en Mateu li havia donat, en la seva primera entrevista, dels dos dies que havia estat absent de la Colònia. Un altre telegrama a Torelló permetria saber si la Guàrdia Civil d’allà tenia notícia de l’entrevista entre en Mateu i el director d’una fàbrica d’Oris.

Mentre esperaven la resposta, van rebre una trucada telefònica per a en Ruscalleda. El doctor Ossés havia provat de localitzar-lo a Can Bartet i el sempre efectiu servei d’informació de la Colònia li havia fet saber que era amb la Guàrdia Civil.

—Bon dia, inspector. Ja he acabat d’examinar el nostre amic.

—I què me’n pot dir?

—Algunes coses força interessants, però no per a les orelles de tothom.

A en Ruscalleda de seguida li van venir al cap les telefonistes que podien estar escoltant la conversa. La trucada era local i, per tant, només n’hi devia haver una a l’aguait, però tant se valia, li faltaria temps per explicar-ho a les altres.

—Miri, doctor. Com que per casualitat sóc al poble, valdrà més que m’arribi a casa seva i m’ho expliqui en persona.

—D’acord, inspector, l’espero, doncs. Però, entretant, vagi pensant en la mort de Rasputin.

—Rasputin? I ara? Què hi té a veure, en tot això, aquest tal Rasputin?

Aviat en va tenir l’explicació, en arribar a cal metge. L’home havia acabat l’autòpsia, s’havia rentat i canviat i l’esperava al despatx. No va tenir el mal gust d’oferir a en Ruscalleda la possibilitat de veure el cadàver. Es va limitar a donar-li les explicacions pròpies del cas.

—Li preguntava si havia sentit mai parlar de Rasputin.

—Tinc entès que era rus. Algú que tenia influència a la cort del tsar de Rússia abans de la revolució de l’any 1917.

—Efectivament, i una influència nefasta, segons diuen. Sap com va morir?

—No. Afusellat, potser?

—No. Va ser assassinat per un grup de nobles conxorxats que volien desfer-se’n. Primer el van enverinar amb cianur. Tot el que va menjar i beure en un sopar al qual l’havien convidat estava enverinat, i pel que sembla menjava i sobretot bevia força. Com que no s’acabava de morir, li van disparar encara quatre trets. Tres quan, contra tot pronòstic, encara va trobar forces per fugir pel pati. I com que van veure que encara respirava, finalment el van tirar al riu Neva i el van enfonsar sota el gel.

—Impressionant. Però digui’m: què té a veure això amb la mort d’en Cisco?

—Doncs que el pobre Cisco també va morir ofegat, però la mort hauria pogut tenir dues causes més.

—Què vol dir?

—Val més que l’hi expliqui per parts. És un cas realment curiós. En Cisco tenia verí a l’estómac. Mata-rates. Barrejat amb menjar i sobretot amb sidra. Però li haig de dir que la dosi no era prou alta per matar-lo. Li podia haver causat un cert malestar, mal d’estómac, mal de cap i molta set. Si hagués passat més estona, també hauria tingut vòmits i còlics. S’hauria trobat força malament, però no hauria mort per això. Ja l’hi dic: la dosi era massa petita. Ara bé, poc després va rebre un bon cop al clatell, amb aquella pedra que vam veure, un cop que li va trencar la base del crani i que li hauria acabat causant la mort, si bé no immediata, però, de fet, va morir ofegat. La presència d’aigua als pulmons és definitiva. Vet aquí per què jo feia el paral·lelisme amb Rasputin.

—El cop al clatell li va fer perdre el coneixement?

—Sens dubte. Crec que la seqüència dels fets es podria explicar d’aquesta manera: primer algú posa verí a la sidra d’en Cisco. Ell, marejat i amb mal de cap, surt a prendre l’aire i té tanta set que acaba bevent aigua als safareigs més propers, que resulten ser, irònicament, els dels morts. Quan està inclinat sobre la pica bevent del broc, algú l’ataca pel darrere amb la pedra que aguantava la porta i cau sense coneixement. L’altre, que no sap si l’ha mort o només l’ha estabornit, l’agafa i li subjecta el cap sota l’aigua fins a estar ben segur que és mort. I això és tot —va acabar el metge obrint les mans amb el gest de qui no te res més a oferir. I amb evident curiositat va preguntar—: Li fa pensar en algú en concret, tot això?

—La primera part sí, doctor, la del verí. Pel que fa a la resta, encara no ho sé. Tinc l’esperança que una cosa portarà a l’altra.

La Guàrdia Civil tenia també notícies per a ell. Havien arribat les respostes als telegrames. De Roda de Ter deien que, efectivament, un germà de l’Agustí Mateu, de nom Isidre, havia anat a viure-hi vint i tants anys enrere, que hi seguia vivint ple de salut i que, segons la seva pròpia declaració, en feia més de quinze que els germans no es feien. Vet aquí, doncs, que tenia confirmat que l’excusa d’en Mateu per justificar la seva absència de dos dies era falsa. D’altra banda, de Torelló no podien confirmar ni negar la presència d’en Mateu a les dates assenyalades. El director de la Colònia d’Oris per qui s’interessaven no era persona que estigués sota vigilància i, per tant, no podien confirmar si havia dinat un dia amb la persona que consideraven sospitosa. De fet, ho feia sovint, això de dinar a Torelló amb visitants de negocis. A la fonda que els havia servit tampoc no recordaven un home o una data precisos. Tan sols la dona d’un agutzil, a la qual s’havien dirigit per suggeriment d’en Ruscalleda, afirmava que coneixia aquell home, del temps que ella s’estava a prop de Can Bartet. La pobra dona havia quedat molt afectada, perquè li havien hagut de comunicar de passada la mort del nebot i la situació de la seva família.

Bé. Les respostes, si bé no eren tan completes com a ell li hauria agradat, donaven peu a en Ruscalleda per tenir una llarga conversa, més aviat un interrogatori, amb en Mateu sobre unes bases molt diferents de les que havien tingut fins aleshores.

Per començar, va decidir canviar l’escenari. Aquest cop no tenia intenció d’anar-lo a veure a les oficines de Can Bartet. Va demanar permís a l’ajuntament per utilitzar un despatxet i n’hi van cedir un de petit, escassament moblat, mal il·luminat i no gaire còmode, al qual en Ruscalleda va donar el vistiplau tot pensant que la lleugera capa de pols que el cobria tampoc no li faria cap mal. Va enviar la parella de la Guàrdia Civil a buscar en Mateu.

—Espero que aquest cop em dirà la veritat, senyor Mateu. Ja n’estic força fart, de tantes mentides —va ser la seva primera frase, tallant d’arrel l’intent d’en Mateu de protestar per haver-se vist forçat a anar-hi acompanyat de la Guàrdia Civil. I va continuar—: Em pot dir com es fa per anar a l’enterrament d’una persona que és ben viva?

De cop i volta, la cara d’en Mateu va quedar coberta de minúscules gotetes de suor. Va prémer una mà contra l’altra i els artells se li van posar blancs.

—Què vol dir? —va fer amb un fil de veu, en un intent desesperat per guanyar temps.

—A primers de maig, vostè va demanar dos dies de permís per anar a l’enterrament del seu germà a Roda de Ter, no és cert?

—Sí.

—Bé. Sabem que és cert que vostè té un germà a Roda de Ter, però també sabem que és ben viu. Li torno a repetir la pregunta: com es fa per anar a l’enterrament d’una persona que és viva?

En Mateu va empassar saliva i va llançar una resposta a la desesperada:

—És que l’havia de veure per motius particulars, i per això no m’haurien donat permís i… bé, se’m va acudir dir això de l’enterrament.

—Menteix un altre cop. No té traça a dir la veritat, Mateu. Vostè i el seu germà Isidre no s’han vist des que vostè va venir a viure aquí, i tampoc ho van fer el maig passat. On va anar, en realitat, aquells dies, senyor Mateu?

El to sarcàstic de la primera frase i la manca de tractament havien espantat encara més l’Agustí Mateu. El fet que, de moment, li tornessin el «senyor» el va tranquil·litzar una mica. Però no va saber què respondre. Ho va provar buscant una complicitat masculina que donés a entendre la possibilitat d’una aventura de faldilles, però es va trobar amb un altre «no és veritat» de l’inspector. Mai no havia entès per què la gent deia que els ulls d’en Ruscalleda eren inquietants. Com que ell no tenia imaginació, se li havia fet difícil veure-ho, ara, però no tenia altre remei que acceptar-ho, perquè l’estaven inquietant a ell. I molt. Aquella cara jove, amb els cabells incongruentment blancs, la manera com bellugava una mica el cap, en una negativa com cansada cada cop que li refusava una mentida, i aquells ulls que no apartava dels seus, li feien la sensació d’estar derrotat ja per endavant. Deixar de lluitar va ser tot un alleujament.

Successivament, mentre s’eixugava sense dissimular la suor del rostre amb un gran mocador de butxaca, va anar admetent la visita a Torelló, les seves relacions, que dataven de feia uns quants anys, amb el director d’una colònia de l’altra conca, l’espionatge industrial, la manca de recursos per retirar-se com ell volia, la rancúnia envers els Bartet, tant en Sebastià com el seu pare, que, malgrat la seva eficiència i fidelitat de tants anys, no l’havien fet mai director i el forçaven a donar-los explicacions i demanar-los la firma per a tot en les visites setmanals que l’amo feia al llarg de l’any a la Colònia. Aquella manca de confiança era el que l’havia portat, segons ell, a trair-los.

També va admetre, amb més o menys dificultat i reticència, que, sense que ell sabés com, en Cisco estava al corrent d’aquella traïció i que, quan el va cridar al seu despatx per acomiadar-lo, l’havia amenaçat d’esbombar-ho. En tenia proves, li havia dit. En una paraula, li havia fet xantatge.

—Què vol dir? Li va demanar diners?

—Diners? —La cara d’en Mateu era tot un poema dedicat al desconcert—. No, no me’n va demanar, de diners. Només em va exigir continuar treballant a Can Bartet. Que no el fes fora, vaja. Ni ara ni mai.

—Un xantatgista força modest. I vostè, què va fer, Mateu? —Un cop més li suprimia el tractament. En Mateu era sensible, molt sensible, a aquests matisos. De nou va començar a suar.

—Què havia de fer? Li vaig dir que es podia quedar. Però per mantenir el meu principi d’autoritat, vaig afegir que temporalment, a prova, i si feia bondat. Però sabia que em tenia a les seves mans.

—I a partir d’aquí no el va perdre més de vista.

—Pot comptar. M’havia dit que no parlaria, però tothom sabia que aquell xicot era un rampellut i un bocamoll, i que en qualsevol moment, enmig d’una discussió, per exemple, o per convèncer els companys de les seves idees polítiques, se li podia escapar un comentari. Jo tenia por constantment i em vaig anar acostumant a no treure-li l’ull de sobre i a provar de guanyar-me’l com a amic. Li deu semblar una bestiesa, però em pensava que així arribaria a sentir-me més segur. Si ell es considerava amic meu, vull dir.

—És clar. I per sentir-se encara més segur, va organitzar aquella estranya celebració al Casino, que li hauria de donar l’ocasió d’enverinar-lo tranquil·lament i quedar, no en tinc cap dubte, completament segur per sempre.

En Mateu semblava haver sentit un cert alleujament en confessar, gairebé un plaer en fer públic el seu enviliment, però ara, en veure’s acusat de matar, va treure forces del fons de la seva ànima desgastada per negar-ho tot: aquella segona intenció en l’organització de la festeta d’aniversari, la idea de matar en Cisco i qualsevol altra acusació d’haver fet res en aquest sentit. La festa no era, segons ell, sinó un gest de bona voluntat envers els treballadors, i l’interès constant d’omplir el got d’en Cisco només eren ganes de seguir-se congraciant amb ell. Mai no se li havia passat ni tan sols pel cap la idea de matar algú. Com se li podia acudir a l’inspector que ell, l’Agustí Mateu, seria capaç de posar verí al got de ningú? Sobre aquestes bases es va establir la conversa, i no se’n separava ni un mil·límetre. Com més pressionava en Ruscalleda, més s’obstinava ell en la seva versió.

—Oi que vostè podia tenir interès a desfer-se d’en Cisco?

—No. Ja l’hi he dit. Volia guanyar-me’l.

—Oi que va organitzar el convit per fer-ho?

—No.

—Oi que li va posar mata-rates al got?

—No! Ja l’hi he dit. Jo no he mort a ningú.

Tots dos panteixaven. Es van quedar mirant-se l’un a l’altre com dues feres en ple combat. En Ruscalleda travessava el seu oponent amb els ulls. En Mateu, sense gosar aguantar-li la mirada, fixava la vista als racons com una bestiola acorralada, però sense donar-se per vençut.

En Ruscalleda era conscient que donaven voltes entorn del mateix punt com un ruc en una sínia, i amb la mateixa obstinació, en Mateu insistia, contra tota evidència, en les seves negatives. Alguna cosa estava fent malament en Ruscalleda perquè la situació es perllongués d’aquella manera. De cop i volta, va canviar de to.

—Ja fa estona que som aquí. Deu voler anar a l’excusat, refrescar-se una mica i beure un got d’aigua. Un guàrdia l’hi acompanyarà. Després continuarem.

En Mateu va sortir fent tentines.

Quan es van tornar a trobar, era evident que l’inspector havia aprofitat per fer si fa no fa el mateix i, a més, per reflexionar. Va començar a parlar d’una manera més relaxada, gairebé confidencial.

—Miri, senyor Mateu —havia tornat al tractament—, no cal que em convenci que vostè no ha mort ningú, perquè ja ho sé. Vostè no va matar en Cisco, perquè la dosi de verí no va ser prou forta. Pres pel pànic, vostè no va posar prou mata-rates. Així que no tingui por, que no el jutjaran per assassinat. No el penjaran, cregui’m, per més que confessi, però necessito la veritat.

A l’Agustí Mateu li va costar una mica arribar a entendre el significat d’aquestes paraules. Quan, finalment, ho va fer, va arrencar a plorar. A plorar suaument, sense sanglots, amb un alleujament infinit. Al cap de poca estona s’eixugava els ulls i els mocs, mentre es calmava de mica en mica.

—Ara —va continuar en Ruscalleda—, necessito tota la veritat. Necessito que em digui què va fer vostè i què no, per saber per on haig de començar a buscar l’altre, el que el va matar de debò.

En Mateu, ara que no el retenia la por d’una condemna a mort, encara va preguntar:

—I a mi, què em passarà?

I amb tota la paciència del món, encara en Ruscalleda va respondre, provant d’amagar el menyspreu:

—Si m’ajuda, no gran cosa. Que el despatxaran de Can Bartet és segur, però poc més. No li puc garantir res, però miraré que el meu informe li sigui tan favorable com sigui possible. Ara bé, li juro que si no xerra de seguida, ara mateix presentaré les coses de tal manera que ningú no li traurà un bon grapat d’anys de presó.

I, finalment, en Mateu va parlar. I ho va fer llargament. Ho va admetre tot: la por que li feia que en Cisco pogués parlar, fins i tot per inadvertència, sense mala intenció, deia ell; com va voler desfer-se’n; com va barrinar fins que se li va acudir la idea que celebrar els seus trenta-cinc anys a l’empresa era una bona ocasió per enverinar-lo; com va patir mentre servia sidra a tothom per anar posant verí cada cop que oferia una copa a en Cisco; com, covard com era, havia fet curt en la dosi, i com, finalment, quan va saber que en Cisco havia estat trobat mort als safareigs, no havia dubtat que havia estat a causa del seu verí.

En Ruscalleda ja tenia el que volia: la confessió sencera que confirmava les seves sospites. Només li faltava un punt per aclarir:

—Digui’m, senyor Mateu, en Cisco, amb motiu d’aquella entrevista en què el va amenaçar d’esbombar els seus, diguem-ne, errors, li va donar a entendre que tingués informació perillosa per a algú més?

En Mateu ja estava totalment entregat.

—Sí. Em va confirmar una cosa que jo ja sospitava sobre en Pere Bartet i el seu amic Guillem. No sé com va poder arribar a saber-ho. Només em va dir que ho havia sabut de bona font i jo no vaig preguntar res. De fet, vaig mirar de fer veure que ni el sentia.

—I què era això que vostè sospitava sobre les relacions entre en Pere i el seu amic?

—No m’ho faci dir, inspector. És una cosa molt desagradable, contra natura. I que fa que sigui difícil dir-ne un home, d’en Pere Bartet.

—Ja ho entenc. I vostè va fer res respecte d’això?

—Jo… Amb en Pere no vaig gosar. Al cap i a la fi, és el fill de l’amo. Però la nit del cinema li vaig explicar a en Guillem el que m’havien dit i qui m’ho havia dit.

—Per què ho va fer?

—Tenia l’esperança que ell s’ocupés de buscar una solució. Sembla una persona resolta, en Guillem. Ben al contrari d’en Pere.

—M’estimo més no preguntar-li què entenia vostè per buscar una solució. I què li va contestar?

—Se’m va treure de sobre. Va dir que tot allò eren bestieses. Que si algú ho explicava, ningú no s’ho creuria, i que ja s’ocuparia ell de castigar qui hagués fet córrer la veu. Gairebé va suggerir que em castigaria a mi per haver escampat el rumor. I crec que en seria ben capaç.

—Està bé. El crec, i per avui això és tot. Però aquesta nit la passarà al calabós.

—No! —El terror tornava a lluir als ulls d’en Mateu—. No, si us plau. La meva reputació…

—A bona hora se’n recorda, de la seva reputació! Haver-hi pensat abans. Si el tanco és per protegir alguna cosa més important, com ara la seva vida. Cregui’m, de salvar el que es pugui de la seva reputació, ja ens n’ocuparem més endavant.

«Exultant» és la paraula que millor defineix com se sentia en Ruscalleda. Finalment, havia avançat, poc i en una direcció difícil, però ho havia aconseguit. Ara estava segur de treure l’aigua clara de tot aquell afer i la idea que, un cop l’hagués tret, algú li podia posar bastons a les rodes ni tan sols li passava pel cap. De moment, tenia gana. Feia estona que havia passat l’hora de dinar, però va fer cap al Casino, pensant que un entrepà de cansalada i una mica d’amanida farien el fet. Quan hi va entrar, ja només hi quedaven els de les partides, i l’ambient havia canviat una mica d’ençà de la darrera vegada. L’hostilitat havia desaparegut i alguns dels presents el van saludar amb timidesa. Ara hi havia una altra mena de distància, i la por n’era un dels principals components.

Mentre dinava a corre-cuita, en Ruscalleda feia mentalment un resum del que sabia, que a aquella hora ja era força més que al matí. Amb la participació de l’Agustí Mateu aclarida i delimitada, només li faltava trobar una persona disposada a fer per encàrrec el que en Pere i en Guillem no havien pogut fer. Això era el que calia esbrinar. I hi havia una persona que, si jutjava per la seva actitud, en sabia alguna cosa. I d’alguna manera calia treure-li la veritat: la Rosita.