Capítol V

Quan en Ruscalleda es va despertar, sonaven més o menys llunyanes les sirenes d’unes quantes fàbriques dels voltants. Aquell soroll volia dir que eren quarts de cinc. Quan sonés el tercer toc, serien les cinc en punt. Es va llevar i, un cop es va haver rentat i vestit, va escampar els papers sobre la taula i va començar a estudiar les llistes d’en Mateu. Era prou complicat. No sabia com fer-s’ho per saber quantes persones hi havia en total. Una part dels treballadors eren habitants, una part dels habitants, treballadors. Ho va deixar córrer. Va preferir agafar de la llista dels treballadors tots els que eren del torn de tarda i del torn partit. Va buscar els noms a la llista d’habitants i, si hi eren, els ratllava. Com que en aquesta llista no hi eren per ordre alfabètic, la feina es feia lenta i complicada. Dels cinc-cents vuitanta-tres treballadors, quaranta eren d’oficines, a torn partit. També de torn partit però de diferents oficis, com ara carreters, fusters, manyans, mossos, etc., n’hi havia quaranta-sis i la resta, majoritàriament dones, es repartien en tres torns de matí, tarda i nit amb unes cent cinquanta o cent seixanta persones per torn. Al final va veure com havia eliminat uns dos-cents cinquanta noms de les llistes originals. Agafant la llista d’habitants, també en va fer desaparèixer una cinquantena més, tot criatures menors de deu anys.

Tot i així, quedaven uns tres-cents possibles sospitosos. Esperava no haver d’investigar-los a tots.

A poc a poc es va anar familiaritzant amb els noms de les llistes. Aquella Petronila, masovera a la casa dels amos i que era amiga de l’Anselma, era la dona, qui ho havia de dir, d’un tal Joaquim Vila, majordom i masover que no podia ser sinó el «bufanúvols». Aquestes eren les úniques persones que es mencionava al servei dels senyors Bartet; per tant, va deduir que la resta del servei no pertanyia a la nòmina de la fàbrica. Hauria d’afegir-ne els noms a la llista a mesura que hi anés parlant. Aquell Ramon que havia conegut al Casino, i que era ajudant de contramestre al torn de nit, va resultar que era el marit de la Teresina, que havia estat present a l’atestat. Millor. Amb una sola visita els podia interrogar a tots dos. El tal Cisco semblava que era en Francesc Obiols, carreter a torn partit i amb domicili declarat al mas de les Canyes, a prop de la Colònia. La Maria, la infermera, vivia a ca les monges, com també ho feien les ordidores i força dones més. Del milhomes que tan mal efecte li havia fet al Casino, no en va poder treure cap dada.

Quan se’n va adonar, ja eren les set tocades. Va fer una nota a la senyora Bartet per comunicar-li el canvi de plans. L’ordre que ella havia indicat, o gairebé manat, no li convenia. Si interrogava primer el servei, els membres de la família de seguida sabrien què els havia preguntat, i les seves respostes, i podien ajustar els seus testimonis com millor els convingués. «Ho faré a l’inrevés, tant si li agrada com si no. Primer parlaré amb la infermera i la Teresina, i després faré cap a Can Bartet a començar l’interrogatori de la família amb l’excusa de no destorbar-los més de l’indispensable. El servei vindrà després. I a una hora o altra haig de passar per l’estació a veure si hi ha carta del jutge. Déu n’hi do!».

Després d’esmorzar al cafè de la fonda, va anar cap a la Colònia i un cop més va recórrer a un dels nens que jugaven per allà perquè portés la nota a la casa dels amos. Aquest sí que es va endur una propineta. Després se’n va anar al dispensari.

—Maria Masclans? —va preguntar a la dona vestida de blanc que governava en aquell petit reducte i que en aquell moment l’estava netejant amb aigua i lleixiu.

—Què mana?

—Em dic Ruscalleda i he vingut a investigar la mort de l’Anselma. Que puc passar?

—Endavant.

La Maria era una dona alta i ben plantada que aparentava uns trenta anys. Se la veia de moviments segurs i reposats, i parlava en un to lleugerament més greu del que era corrent en els voltants.

—Segui, si us plau. Vostè dirà —va fer mentre es rentava les mans i s’hi posava un ungüent que feia olor de llimona.

—Estic investigant la mort de l’Anselma.

—Ja vaig parlar amb la Guàrdia Civil, jo.

—Ja ho sé, i només hi ha un punt que vull aclarir de la seva declaració. Quan vostè hi va arribar, es va assegurar que l’Anselma era morta?

—Sí. Per rutina, l’hi haig de dir. El mossèn ha vist tants morts com jo, si no més, i si ell deia que era morta, hi podia pujar de peus. Però per costum m’hi vaig acostar i li vaig comprovar el pols i que no respirés. Mossèn Pons ja li havia tancat els ulls. Començava a ploure amb força i vam decidir posar-li la catifa per damunt. Sembla que no vam fer ben fet. Em sap greu.

—No pateixi per això. Digui’m, quines són les seves responsabilitats a la Colònia?

—Faig una mica de tot. Aquí, dono els primers auxilis i curo ferides i malalties lleus. Als que no puc curar aquí els envio al poble, a cal doctor Ossés, o els faig esperar als dimarts, quan ve aquí a passar visita. Però la cosa no acaba aquí.

I li va explicar com, a més, visitava els domicilis dels malalts per vigilar-ne la recuperació, i ensenyava a les seves famílies la millor manera de tenir-ne cura. Inspeccionava de tant en tant les cuines del Casino per assegurar-se que tot era prou net, i el mateix feia amb les dutxes col·lectives. També era ella qui decidia qui havia de rentar la roba al safareig dels morts i qui no.

—Que és això del safareig dels morts? Sona macabre.

—I en certa manera ho és. Són uns safareigs com els altres, dits dels vius, però que es fan servir només per rentar la roba dels malalts contagiosos i dels que han mort d’aquesta mena de malalties. Fins i tot s’hi renta la llana del matalàs dels morts. De vegades també es fa servir de morgue quan hi ha hagut una epidèmia o una mort violenta.

—Com en el cas de l’Anselma

—Com en el cas de l’Anselma, sí. No coneix les dutxes i els safareigs? Vingui, els hi ensenyaré.

Van sortir al camí a una banda del qual hi havia la fàbrica i a l’altra, la sala de cures i els dos edificis, gairebé barracons, de les dutxes col·lectives. Un per a dones i un per a homes.

—Els dissabtes això està força concorregut. Entre setmana gairebé no hi ha ningú, llevat d’alguns mossos i carreters que es dutxen o es renten els peus els vespres d’estiu per refrescar-se. A dalt a la plaça hi ha unes altres dutxes per als d’Administració i alguns encarregats. Però tampoc no hi van gaire sovint. Vingui, anem cap als safareigs.

Van baixar pel camí dels horts i abans d’arribar-hi van veure a l’esquerra un edifici baix i allargat. La Maria va empènyer una porta i es van trobar en una sala que ocupava la meitat de la superfície de l’edifici. La llum entrava per unes grans finestres situades a banda i banda, i al centre hi havia uns enormes safareigs quadrats, accessibles pels quatre cantons. A aquella hora ja hi havia algunes dones rentant roba.

—Aquest és el safareig dels vius —va aclarir la Maria—. El dels morts és exactament igual, però s’hi entra per l’altre costat. Aquell envà del fons els separa.

Van tornar a sortir al carrer.

—Doncs sí que en té, de responsabilitats, vostè! Res més?

—Bé… els embarassos, els parts… Faig de llevadora, també, i podríem dir que això és tot, llevat d’alguns petits detalls que ara no em vénen al cap.

—Vostè deu saber moltes coses de la gent de la Colònia, no?

—Sí, és clar, però deixem una cosa clara de bon començament. Jo em feia amb l’Anselma i en certa manera l’admirava per la seva dedicació als pobres i als malalts, però no érem amigues. Jo no podia compartir la seva manera de voler-ho saber tot, jutjar-ho tot i escampar-ho tot, i ella, malgrat que sempre va ser educada i amable amb mi, no em perdonava que jo no li hagués explicat mai un secret d’algú altre. Ni meu. Ho entén?

—Crec que sí. Digui’m: i de les coses que sap, n’hi ha cap que vostè cregui que, si l’hagués sabut l’Anselma, li hauria pogut costar la vida?

La Maria va reflexionar uns segons i després va fer que no amb el cap.

—No se me n’acut cap d’aquesta importància, i ara no començaré a explicar-li xafarderies. Si mai té una sospita i la meva confirmació el pot portar a treure l’entrellat d’alguna cosa, ja en parlarem, però davant d’una pregunta general, primer és la confiança dels meus pacients.

—Ho entenc, però vostè no és metge —va voler fer broma en Ruscalleda— per respectar un secret professional.

—El meu marit ho era i d’ell vaig aprendre que això no afecta només els metges, sinó tots els que tenen accés als secrets d’una persona pel fet de guarir-la d’una malaltia. A més, sóc de mena una persona discreta.

En Ruscalleda va sentir com creixia el respecte per la Maria. No només era discreta, sinó que també se la veia ferma i amb un cap molt ben endreçat. Ella va tallar els seus pensaments abans no fes cap altra pregunta.

—Vingui —li va dir—, l’acompanyaré a ca la Teresina, si ha de parlar també amb ella.

—Sí, gràcies, amb ella i amb el seu marit.

—Pobre Ramon! Treballa al torn de nit i amb prou feines deu fer tres hores que dorm.

Per un moment en Ruscalleda va estar temptat de dir que ja hi aniria a una altra hora, però «si cal fer nosa, es fa nosa», es va dir, i va seguir la Maria fins a l’escala de ca la Teresina, on ella va picar a la porta, va pujar fins al pis per presentar en Ruscalleda i va girar cua dient que havia deixat sol el dispensari.

En entrar al menjador, en Ruscalleda es va trobar en una cambra plena de llum, amb la porta de la galeria oberta de bat a bat i amb dues dones que tenien draps i baietes a les mans. Una, la que la Maria havia anomenat Teresina, era petita i rodanxona; l’altra, la Paquita, era força més alta i prima. Quasi semblava que s’hagués de trencar. Portava els cabells curts amb rínxols clars i tenia una cara infantil, amb uns ulls rodons que reflectien una vulnerabilitat gairebé malaltissa. Se les veia acalorades, com si haguessin estat cridant o parlant d’alguna cosa amb gran vehemència. Els ulls de la Paquita estaven vermells d’haver plorat. «Què dec haver interromput?», va pensar en Ruscalleda amb curiositat, i immediatament es va recordar que s’estava interessant per massa coses que el distreien del cas.

La Teresina el va convidar a seure en una de les cadires que hi havia al voltant de la taula, però elles dues van continuar dretes esperant les seves preguntes. Es veia que no sabien què fer amb les mans. En Ruscalleda els va fer saber que també hauria de parlar amb en Ramon. La Teresina li va dirigir una mirada de retret, però com que qui mana, mana, va anar cap a l’habitació on dormia en Ramon per despertar-lo. En Ruscalleda es va quedar amb la Paquita, que encara respirava amb agitació, i el silenci es va fer violent fins que la Teresina va tornar.

En Ruscalleda li va preguntar on havia estat la tarda de la mort de l’Anselma, a quines hores exactament havia estat a cada lloc i les persones que hi havia trobat, per mirar d’eliminar-les de la llista de sospitosos. Si eren, per exemple, a l’economat, no podien ser a l’era del mossèn a la mateixa hora. Va prendre nota amb tot detall de les seves respostes i dels noms que li va donar, més que res, i després va fer a totes dues cunyades la mateixa pregunta que feia a tothom. Creien que l’Anselma podria haver sabut alguna cosa que li costés la vida?

—No ho crec —va contestar la Teresina després de rumiar-s’ho una mica—. Jo vaig ser a ca la Tomasa i no me’n va dir res. La Tomasa és incapaç de guardar un secret per molt secret que sigui, i l’Anselma l’hi explicava tot.

—A mi em sembla que l’Anselma —va ficar-hi cullerada la Paquita— li explicava les coses precisament perquè les esbombés, quan ella no volia donar la cara directament. Però la Tomasa ni se n’adonava, d’això, i troba que tot és molt divertit.

En aquell moment va entrar en Ramon amb els ulls carregats de son, una samarreta imperi i els pantalons a mig cordar. En Ruscalleda li va fer les preguntes que havia vingut a fer-li. Qui havia vist als horts i al riu la tarda de la mort de l’Anselma? L’home va contestar amb bona voluntat, però sense la cordialitat del dia abans. Es veia que només volia tornar-se’n al llit. Va poder donar molt pocs noms.

—Ja li he dit que estava a punt de ploure i que, de pescadors, no en vaig veure cap. Als horts érem aquests quatre o cinc que li he dit i tots vam marxar d’hora.

—D’acord. Va veure passar algú que no hi estigués treballant?

—No.

—Vostès tenen cinc fills, oi?

—Sí.

—I on eren?

—Què vol dir? Que sospita dels nens?

—No. De cap manera. Però ells també poden haver vist persones que podríem eliminar de les llistes —«Prèvia confirmació amb altres testimonis», va pensar sense dir-ho en veu alta.

Es van tranquil·litzar.

—Bé —la Teresina va prendre de nou la veu cantant—, l’Aurora es va quedar a casa i després va sortir a fer un vol amb en Joan, però ara no pot parlar amb ella perquè és a treballar. La Rosita era a ca les monges amb moltes altres noies, que podrà eliminar fàcilment, i es va endur la Glòria amb ella. En Tonet treballa a les oficines, de meritori. —Hi havia una punta d’orgull en aquesta afirmació.

—I vostè, senyoreta Paquita, em pot dir alguna cosa?

—Jo no el puc ajudar gaire. Era a treballar. Faig el torn de tarda.

Sabent que això era tot el que en trauria, en Ruscalleda es va acomiadar, preguntant-se si, en marxar, no continuaria l’escena que havia interromput amb la seva arribada. També s’adonava que amb l’entrada d’en Ramon se li havia esfumat del cap una pregunta que volia fer. Però no aconseguia recordar quina.

Tot i que les dues dones frisaven per continuar la conversa que havia estat tan bruscament interrompuda, cap d’elles no gosava fer-ho davant d’en Ramon, així que van continuar feinejant en silenci fins que se’n va tornar a dormir.

De bon matí, mentre rentaven els plats de l’esmorzar i feien els llits, la Paquita parlava i parlava del que havia passat diumenge al passeig i sobretot del que en Cisco feia o deixava de fer, deia o deixava de dir. I com més s’entusiasmava ella, més torçava el gest la Teresina. Ella ja entenia, ja, que la Paquita estigués engrescada. Sempre era bo per a una dona tenir un enamorat que la rondés i li fes la gara-gara, i més en el cas de la Paquita, pobra, a qui mai no havien sobrat els pretendents. Era ben cert que en Cisco era un xicot ben plantat i que tenia molta prosa, i que sabia guanyar-se la gent. I de cridar l’atenció, no en parlem, de com en sabia, potser massa i tot. Però és clar, n’estava tant la Paquita, d’engrescada, que no en sabia veure els inconvenients. I en tenia un munt, aquell xicot, d’inconvenients. Això, la Teresina ho sabia del cert. La Teresina era un parell d’anys més gran que la Paquita i havien viscut juntes d’ençà que la Paquita en tenia quinze. A més, ella era una dona casada, raó de més perquè es considerés responsable de la seva cunyada.

«Sí, sí, és ben clar que li va al darrere», pensava la Teresina. «Tots ho fan fins que obtenen el que volen». «És clar que si el que ells volen és el mateix que vols tu, rai, però, què és el que vol en Cisco? De males intencions no sembla que en porti, però, què s’entén per males intencions?», seguia pensant mentre estirava flassades i llençols ajudant la Paquita, que no parava de xerrar. «De vegades les pitjors intencions són les que semblen més honorables, com ara casar-se, i en segons quins casos, tot el que acaben volent és tenir dona i minyona de franc». I en veu alta:

—Però, vejam, Paquita, tu creus que ell pensa a casar-se?

—Encara no m’ho ha dit, és clar, però jo crec que sí. Oh!, Teresina, t’ho imagines? Seria tan… tan…

—Tan complicat, Paquita —la va tallar amb una veu seca.

És difícil explicar com se sentia la Teresina. D’un cantó es creia en el deure d’advertir la seva cunyada dels perills a què s’exposava casant-se encegada amb aquell xicot i, de l’altre, tenia por de ferir-la i de malmetre una relació que, després de setze anys de compartir-ho tot, ja era més de germanes que de cunyades.

—Què vols dir? —La Paquita havia detectat la tensió i la serietat a la veu de la Teresina i ella mateixa també va canviar de to.

—Vull dir que és canviar totalment de vida. Hauries d’anar a viure al mas de les Canyes i ocupar-te dels seus pares, que estan malalts, i de l’hort i del bestiar, que estan força abandonats. Ja ho deia l’Anselma, que en aquella casa hi calia una jove. I tu no hi estàs feta, a aquestes coses.

—Bé em vaig ocupar dels pares quan van morir i jo no era més que una criatura. I també n’hi havia, d’hort i de bestiar a casa.

—Sí, dona, però ja m’entens. Llavors no treballaves a la fàbrica i allà hi havia en Ramon i el teu germà gran, l’Eudald, i la Maria, la seva dona. Aquí estaries sola. I pràcticament no els coneixes.

—Ja els coneixeré. I segur que acabarem avenint-nos. Que et passa avui, Teresina, que a tot li veus inconvenients?

—No és això, dona, no és això. És que m’amoïno per tu. No voldria… No voldria que et trobessis que les coses no són com t’esperaves, quan ja no hi hagués remei.

La Paquita estava fregant el terra de l’habitació. Va mullar la baieta a la galleda i la va escórrer amb força abans d’aixecar-se per mirar de cara la seva cunyada. Va començar a parlar molt a poc a poc:

—Mira, Teresina. Potser és cert. Potser la bruixa de l’Anselma tenia raó i el que busca en Cisco és una jove per als seus pares, perquè s’ocupi d’ells i del mas. Potser sí. Però en tenia moltes per triar. Tu ho saps, que en Cisco és un home que agrada. Pot tenir les dones que li doni la gana. I m’ha triat a mi. A mi, ho entens? No a qualsevol altra més maca, o més jove. M’ha triat a mi. I n’estic encantada, Teresina. D’acord que se’m girarà feina, però que no n’he tingut fins ara, de feina? I saps una cosa, Teresina? —La Paquita s’anava exaltant—. Tindré un lloc que en podré dir casa meva. Casa meva. No cals pares. O cal meu germà. Casa meva. I podré tenir fills propis. Encara hi sóc a temps, Teresina. Me’ls estimo molt, els teus fills. Els hem criat juntes. Però no és el mateix. I tu ho saps. Vull tenir-ne de meus, de fills. Vull tenir un home al meu llit. Com el tens tu.

La Teresina sentia un nus a la gola. No hauria pensat mai que la seva cunyada, tan dolça, tan reposada, pogués amagar uns sentiments tan forts, una frustració tan gran davant la perspectiva de ser tota la vida «la tieta». La veia allà, a peu dret, amb la baieta a la mà i la cara ben vermella fins al coll, ben decidida a defensar els seus sentiments. El primer impuls va ser de fer-li una abraçada, però tanmateix ella havia d’acabar de dir-ho tot. Ja es veia que la Paquita estava encegada i era incapaç de veure els inconvenients. Va mirar de dir-ho amb suavitat:

—I tant, Paquita, hi tens tot el dret, i jo me n’alegraria molt per tu. Ja saps que quan tinguis el primer fill vull ser-ne padrina, però precisament per aquests fills que podríeu tenir, tu creus que en Cisco és l’home adequat? Has pensat en les idees que té? Té fama d’anarquista i això de vegades no és el millor per conservar una feina…

—És treballador i honrat —la va tallar la Paquita—. I què en saps, tu, del que és ser un anarquista? Aquí no n’hem tingut mai, d’anarquistes, aquí tot és «pau social» i quan algú aixeca el gall, tothom s’esvera. I en Cisco no ho és, d’anarquista; està tip de dir-ho. El que passa és que és una mica exaltat, però té tota la raó en moltes de les coses que diu de com els patrons exploten els treballadors.

—Sí, Paquita, si jo no dic que ho sigui, d’anarquista. No hi entenc, jo, d’aquestes coses. El que passa és que als amos no els agraden aquestes actituds i això sempre acaba portant problemes.

—Tu què saps! El que passa és que no vols que em casi i que me’n vagi. Això és el que passa —la va acusar de cop i volta la Paquita—. No ho vols perquè si me’n vaig la teva preciosa Rosita haurà d’entrar a la fàbrica. I això és el que no vols. Ja se sap que calen tres treballadors per mantenir el pis i, és clar, la Rosita és intocable.

—Deixa estar la Rosita —va saltar la Teresina, donant-li en certa manera la raó—. Et casis o no, a ella l’espera un futur diferent. Si cal, seré jo qui tornarà al teler.

—Tu ets boja. Però si el metge ha dit… —En sentir allò, tota l’agressivitat de la Paquita s’havia fos de sobte.

—Tant se val el que hagi dit el metge. Per un parell d’anys més no passarà res. Bé treballa la Tomasa. I d’altres que estan tocades del pit per la pols del cotó. Si elles poden treballar, jo també puc. A més, ara és diferent: els torns són només de vuit hores i no de dotze, com quan vaig haver de deixar-ho.

Ambdues sabien que allò no era cert. Que l’advertència del metge era seriosa. I que totes aquelles de qui parlaven s’estaven jugant la pell cada dia que passaven als tallers i no durarien gaire.

Just en aquell moment va sonar el picaporta i van haver d’interrompre la conversa. I ara que en Ruscalleda ja no hi era ambdues frisaven per fer les paus. Per fer-se una abraçada. Per retirar les paraules dures. Perquè no s’haguessin dit mai.