Capítol I

L’Anselma va morir de mort violenta, una tarda xafogosa de juliol, a l’era del mossèn.

Una cosa com aquella no s’havia vist mai a la Colònia ni, un cop passat el daltabaix que va causar, tornaria a veure’s mai més. Al matí d’aquell dia del qual després es parlaria durant anys amb esborronament, a Can Bartet no passava res. O més ben dit, passaven les petites coses de cada dia.

A la Teresina cada cop se li feia més difícil aquella tornada cap a casa seva, costa amunt i carregada amb el cove, després de tot un matí de feinejar al pis i d’un bon parell d’hores rentant al safareig. La gran cistella plena de roba neta i mullada pesava de mala manera en la calor del migdia. Els safareigs quedaven de camí al riu. I encara bo que no havia de rentar al riu mateix de quatre grapes! L’amo havia tingut una bona pensada fent els safareigs.

Caminava a poc a poc, amb el cistell repenjat al maluc i agafat amb les dues mans. No era una dona alta, sinó més aviat rodanxona. I després de cinc parts ja no tenia gairebé cintura, els malucs se li havien desdibuixat, el ventre se li havia inflat i el cul, caigut. Els pits eren grans i sense cap gràcia, si bé és cert que encara no feia un any que havia acabat d’alletar en Joan, el petit. Els cabells, recollits al clatell en una trena fluixa, eren negres, suaus i ondulats. Sempre deixava, amb coqueteria, que se li escapessin uns rínxols al voltant d’una carona alegre, de cutis blanc, mat i impecable que, juntament amb aquella cabellera, constituïen, als trenta-dos anys, tot el seu tresor de bellesa. Per això no portava mai monyo ni mocador com les altres.

Al començament del seu carrer va deixar un moment a terra la cistella de la roba i es va eixugar la suor amb la vora del davantal. Tenia, com sempre, les cames i els peus inflats i els turmells, deformats, li feien molt de mal. Cinc embarassos, tots a peu de teler, acaben passant factura. Ara el tros de carrer que li quedava era pla i, en arribar a casa, segur que hi trobaria la Rosita per ajudar-la a pujar el cove. «Si n’hi ha, de roba per rentar en una família de vuit persones!», va pensar amb tant de cansament com d’orgull. Llençols, tovalloles, davantals, roba interior, les camises dels homes, tovalles, tovallons. En arribar a la porta de la seva escala, va aixecar el petit picaporta de ferro. Dos pics i repicó. Al segon segona es va obrir la porta i es va sentir la veu infantil de la Rosita.

—Què mana?

—Rosita, nena, baixa a donar-me un cop de mà, vols?

—Sí, mare. Ja vinc.

Entre totes dues van pujar la roba en un tres i no res. A casa se sentia l’olor de l’escudella barrejada, al foc.

—Ja ha dinat, la tieta Paquita?

—Sí, mare, ja fa una estoneta que ha marxat cap a la fàbrica.

—Si que és tard, doncs. Deu estar a punt de sonar la sirena. Mira, vés parant taula mentre jo estenc la roba a la galeria. Després amaniré uns tomàquets de l’hort i quan arribi l’Aurora dinarem. Encara dorm, el pare?

—No l’he sentit pas bellugar.

—I en Tonet? No hi és?

—No te’n recordes, que avui començava a fer de meritori a l’estiu a l’Administració? Arribarà ara amb l’Aurora.

La Rosita va començar a parar taula procurant que les tovalles quedessin ben centrades i els coberts ben paral·lels, com li havien ensenyat les monges. Als dotze anys era una noieta de cabells foscos i pell molt clara, treballadora i detallista, sempre amb un davantal impecable de quadrets blau cel, que cada dia es rentava i es planxava ella mateixa. Havia heretat la cabellera de la mare i la portava recollida en dues trenes ben tibades que cada matí li feia la tieta Paquita. També a ella se li escapava un rínxol sobre el front. O feia que se li escapés. Però ella mai no ho confessaria, això, perquè anava a aprendre de cosir a les monges i no els agradaven gens aquestes coqueteries. La Rosita mirava d’agradar a tothom i, alhora, s’havia acostumat a pensar en un futur de color de rosa que havia d’aconseguir fos com fos. Per això hi havia unes quantes coses que mai no confessaria.

La Teresina n’estava orgullosa, de la Rosita, tan bonica, tan obedient, tan esvelta i polida. Amb tant de futur. Un futur per al qual se sacrificava tota la família. Quan ella, la Teresina, va deixar la feina, per consell del metge, ara feia uns tres anys, poc abans de néixer en Joan, l’Aurora, la gran, ja treballava a la fàbrica, però, com que tenia un sou d’aprenenta, no compensava el seu d’oficiala. Van començar a anar molt justos. «Només serà per un any», van dir, «l’any que ve la Rosita també hi entrarà i ja seran dos sous». Però al juny, en acabar el curs, el mestre els va dir que la Rosita era molt intel·ligent i endreçada. I les monges els van fer veure que fóra una pena que no s’estigués amb elles un parell d’anys més aprenent a cosir, a brodar, a planxar, fins i tot encanonat, i després podria posar-se de brodadora, de cosidora o, si més no, de donzella en alguna casa bona de Barcelona. Per a una noia de la Colònia era un futur enlluernador. I per als pares també.

Tampoc l’Antonio, el següent, els va treure del mal pas. Si més no, no immediatament. També quan ell va fer deu anys, treballador i assenyat com era a l’escola, igual que la seva germana, els van cridar per dir-los que li permetessin seguir estudiant un parell d’anys més per poder entrar a treballar a les oficines de l’empresa, en comptes de fer-ho als tallers. Era un honor reservat només als nois i encara a molt poquets, als més intel·ligents i de més confiança. Així és que a casa la Teresina i en Ramon els temps difícils es van allargar encara dos anys més. Ara just s’acabava el primer d’aquells dos cursos i en un any en Tonet podria començar a portar un sou a casa. D’aprenent, és clar, però sempre seria millor d’aprenent d’oficines que d’aprenent als tallers. Aprofitava els estius, fent de meritori. L’any vinent, també l’Aurora seria ja ajudant de teixidora i entre ella i en Tonet les coses a casa millorarien.

—Rosita, reina, li has donat el dinar, a en Joan? —va dir la Teresina entrant de la galeria.

—L’hi ha donat la tieta abans de marxar. Jo l’he posat a dormir una estona al meu llit per no despertar el pare.

—Ara em sembla que sento soroll a la cambra. Es deu haver despertat. Val més que m’afanyi.

Inconfusible es va sentir, dins la cambra gran, un raig ben potent que queia a l’orinal. S’havia encès el llum i en Ramon es llevava. Del carrer va arribar la veu d’una nena:

—Rosita, que ja està el dinar.

Però va ser la Teresina qui va contestar:

—Com que si està? Que no has d’ajudar tu a preparar-lo, descarada? Vinga! Glòria, puja d’una vegada que el pare ja s’està llevant.

La va sentir córrer cap a l’escala. La Teresina va pensar amb un sospir que, tan entremaliada com era, no s’assemblava gens als seus germans.

Dins la cambra, en Ramon es vestia i aviat va sortir, amb els ulls encara inflats de son, per rentar-se i pentinar-se a la cuina. D’ençà que havien arribat a la Colònia, quinze anys enrere, sempre havia fet el torn de nit i se li notava als ullets, vius però cansats. I encara bo que, des de feia dos anys, des del 1914, els torns eren de vuit hores. Abans sempre havien estat de dotze. En Ramon va sortir en samarreta i badallant a la galeria per buidar l’orinal a la comuna.

Imperativa, eixordadora, va udolar la sirena. Canvi de torn. Era la una.

Un formiguer de treballadores, amb un home de tant en tant, va començar a sortir de l’edifici dels tallers. Els relleus ja s’havien fet a peu de màquina i el torn de tarda treballava a ple rendiment. Els del torn de matí s’afanyaven per anar a dinar: les dones cap a casa; els homes, uns a casa i altres al Casino. L’Aurora i en Tonet es van trobar a la cruïlla dels camins que unien els tallers amb les oficines. En un moment eren a casa i tots seien a taula.

Havent dinat, en Ramon va acabar de vestir-se, es va afaitar i va fer cap al Casino. Més tard aniria a treballar a l’hort una estona. «Abans no plogui i em trobi que no puc fer res», havia dit.

Efectivament, el cel començava a enfosquir-se sobre les muntanyes i l’aire a fer-se més pesant. S’acostava un d’aquells aiguats d’estiu que no portaven res de bo. La Glòria va dir que sortia.

—De cap manera —va disposar la Teresina—. Tu ajudaràs les teves germanes a desparar la taula i després en Tonet que et faci fer sumes i cal·ligrafia per a quan tornis a escola. Tu, Aurora, fes l’habitació del pare mentre jo rento els plats. Després mirarem si la roba és seca per plegar-la i planxar-la, que no se’ns tornés a mullar.

La Rosita, sense que ningú hagués de dir-li res, ja estava preparant la post per repassar el seu davantal i tot el que calgués. Per la porta de la seva habitació va aparèixer un Ramon en miniatura fent tentines i fregant-se els ulls. La Glòria va córrer a fer-li festes.

Poc abans de les quatre, en Tonet va tornar cap a les oficines i la Rosita es va endur la Glòria, rondinant, cap a les monges, a aprendre una mica de costura i a passar el rosari.

La Teresina i l’Aurora es van quedar soles, l’una planxant i l’altra sargint.

—Mira, nena, jo me’n vaig a l’economat a buscar llet, pa i cansalada per al pare i després m’acostaré a ca la Tomasa per si li cal un cop de mà. Tu vés fent amb la costura i treu una estona a passejar en Joan abans no plogui. Jo ja vindré per fer el sopar.

—Sí, a ajudar la Tomasa… Tu el que vols és xafardejar —li feia broma l’Aurora.

—I ara! Si no en sóc pas, de xafardera!

—Va, mare, que ens coneixem, i qui més qui menys a tothom li agrada fer safareig a la Colònia. A més, s’ha de reconèixer que la Tomasa és molt divertida explicant les coses. Déu n’hi do l’humor que té malgrat tot el que li ha passat. Al taller de vegades ens fa cargolar de riure.

La Tomasa, pobra, era una dona malaltissament grassa. Devia pesar més de vuitanta quilos mal repartits en poc més d’un metre i mig d’alçada. Feia poc que s’havia quedat vídua amb quatre criatures, i només una en edat de treballar. I tot just com a aprenent. Les altres eren una nena de bolquers, un noi una mica faltat i en Josep, un minyó de set anys llest com una guineu. El senyor Bartet els permetia conservar el pis, malgrat que en comptes de tres treballadors només n’hi havia dos, i la Germandat de Sant Josep li passava una petita ajuda mensual. Tothom mirava de donar-los un cop de mà.

La Teresina s’hi va acostar en sortir de l’economat. Els portava un enciam i quatre tomàquets de l’hort, i s’hi va quedar una estona ajudant la Tomasa a plegar roba i a fer llits. Són feines que tota sola fan de mal fer.

El cel era cada cop més negre i va decidir tornar cap a casa. Quan gairebé hi era, va trobar-se amb la Maria, la infermera de la Colònia. Estaven parlant de la mala sort de la pobra Tomasa, quan van veure passar en Josep, el seu fill, corrent quasi sense alè i amb els ulls ben esbatanats. La Teresina el va aturar.

—On vas, Josep? Què tens, criatura?

El nano amb prou feines podia parlar, a esbufegades.

—Vaig… Vaig a dir-li… al mossèn… que ja he trucat… a la Guàrdia Civil.

—Què dius, ara? A què treu cap aquí la Guàrdia Civil? Mira, respira a poc a poc, criatura, que t’estàs ofegant.

—És l’Anselma… L’Anselma, que l’he vist a l’era… I diu el mossèn que és morta. I m’ha enviat al despatx…, al telèfon, a trucar a la Guàrdia Civil.

—Mare de Déu Senyor! L’Anselma, morta! I tu l’has vist, pobra criatura?

En Josep, a punt de plorar, feia que sí amb el cap.

—Mira, vés a casa amb la mare i descansa. Fes que et prepari alguna cosa calenta i explica-l’hi tot a ella. Fil per randa. Entesos?

Ara en Josep feia que no.

—Que haig d’anar a cal mossèn a dir-li que ja vénen.

—Ja l’hi direm nosaltres. Tu vés-te’n cap a casa que comencen a caure gotes.

En Josep va tornar a fer que sí amb el cap i, alleujat, va girar cua, aquest cop sense córrer, cap a casa seva. Estava pàl·lid i gairebé trontollava en caminar.

—Aurora! —va cridar la Teresina cap a la finestra de casa—. Aurora!

—Què mana? —va contestar la filla de dalt estant.

—Nena, que me’n vaig a cal mossèn amb la infermera. Que sembla que hi ha hagut una desgràcia. Vigila que quan arribin els teus germans i el pare s’eixuguin bé. I si no he tornat a les set, fes patata i mongeta tendra per sopar. I amb l’aigua fes sopa escaldada amb un parell d’ous. I fes-li l’entrepà de cansalada al pare perquè se l’endugui al taller. Mira que no faci tard.

I dirigint-se a la infermera:

—Quina desgràcia! L’Anselma, morta! I a l’era! Què li pot haver passat? —Cridant un altre cop cap a la finestra—: Aurora, nena! Baixa’m el paraigua negre, aquell gran del pare, que ens servirà a totes dues. I de passada puja el que he portat de l’economat. Apa!, afanya’t, que el pobre mossèn deu haver de menester ajut i companyia. —I un altre cop a la Maria—: Som-hi!

Plovia a bots i barrals. L’aigua deixava regalims sobre el xarol dels tricornis, saltava la protecció de les celles i es ficava als ulls dels dos guàrdies civils, que, amb les capes amarades, relliscaven feixugament costa avall cap a l’era del mossèn. Els bigotis, que el fundador del cos havia volgut «bien enhiestos», els penjaven desmaiats i deixaven anar un rajolinet esllanguit d’aigua a cada cantó de la boca. El senyor Mateu, l’administrador de la Colònia, els mostrava el camí, protegit, per poc que servís, per un paraigua fosc, i xipollejant al fangar en què s’havia convertit el carrer. Feia gairebé un parell d’hores que plovia, amb força i sense parar.

Les tres figures, mullades i tristes, que els esperaven a l’era els van veure arribar retallats al contrallum d’un llampec. A terra, hi havia un embalum cobert per una catifa xopa. Més enllà, tres catifes més penjades de les cordes d’estendre la roba que degotaven aigua a cor què vols. A un costat i sota un paraigua de dubtosa utilitat, el mossèn passava el rosari amb dues dones refugiades sota un altre gran paraigua negre, malgrat el qual els baixos de les faldilles, com els de la sotana, es veien foscos i xops, i se’ls enganxaven a les cames. A l’altre cantó de la catifa que cobria el que s’endevinava que era el cos de l’Anselma, s’hi veia un picamatalassos que gairebé surava a l’aigua i al fang. Tot i que encara faltaven un parell d’hores perquè es fes de nit, el cel era fosc i feixuc, llevat de quan un llampec ho il·luminava tot amb una blancor crua i blavosa.

Un dels guàrdies civils, el de més edat i, probablement, més graduació, tot i que cap dels presents no ho hauria sabut distingir, va preguntar a mossèn Pons si era exactament així com havien trobat el cadàver.

—Bé. Sí. Només li hem posat la catifa per sobre quan ha començat a ploure. Ens feia no sé què deixar que es mullés.

L’altre guàrdia va intervenir:

—¿Ejque ujtede no zabei que no ze pué tocar ná de ná, hajta que haya yegao er hué?

—Qui diu que ha de venir? —va preguntar la Teresina sota el paraigua.

—El jutge —li va aclarir la infermera, que tenia l’oïda més feta al castellà.

—Em sap greu. No ho sabíem. I feia tanta angúnia veure-la allà a terra, mentre li plovia a sobre…

—Està bé —va continuar el més gran dels guàrdies—. Ja l’hi direm al jutge quan arribi. Han tocat res més.

—No, senyor. Que l’han avisat, vostès, al jutge.

—Sí, ja està en camí. Mentrestant, ens pot explicar com ha anat tot i guanyarem temps.

I així, sota el paraigua i amb els peus enfonsats fins als turmells en un bassal d’aigua, va ser com mossèn Pons va començar a explicar com aquella tarda, quan encara feia sol, la seva majordoma, l’Anselma, li havia dit que pensava anar a l’era a picar les catifes abans de desar-les per a l’estiu. Mossèn Pons, veient que a l’hora de berenar no havia tornat per preparar-ho tot i que a ell se li faria tard per tocar l’àngelus, va enviar un dels escolans que eren per la sagristia a veure què li havia passat. En Josep, l’escolà en qüestió, va tornar poc després, corrent i dient que l’Anselma era estesa a terra amb els ulls oberts i que, per més que la cridava i li tocava l’espatlla, no es despertava. «Em fa por que no sigui morta, mossèn», havia dit el nano amb pànic a la veu. Llavors, mossèn Pons havia corregut cap a l’era, on es trobaven ara, que no era lluny de casa seva, només calia fer unes passes camí avall, i havia vist l’Anselma tal com la veien ara, però sense la catifa a sobre, és clar. Havia mirat de trobar-li el pols i li havia acostat l’orella a la boca per veure si respirava, tot plegat sense gaire confiança, perquè de seguida s’havia adonat del lleig cop que tenia a la nou del coll. Semblava que era trencada i no era pas que ell fos cap entès, Déu nos en guard, però li feia la impressió que havia estat fet amb el cantell del picamatalassos que ella mateixa estava fent servir. Per això no havia deixat que ningú el toqués. Després li havia donat l’absolució in articulo mortis i no s’havia bellugat d’allà fins que havien arribat la Teresina i la Maria, i ell havia anat en un tres i no res a tocar l’àngelus de les sis, amb una mica de retard, tot s’ha de dir. Havia agafat el paraigua, perquè ja havia començat a ploure, i havia tornat. Entretant, havia enviat en Josep a les oficines a trucar a la Guàrdia Civil amb l’ordre que, si algú li posava impediments, demanés pel senyor Mateu de part seva i li expliqués el que havia passat costés el que costés; el cas s’ho valia.

—Així que el primer que l’ha vist morta és l’escolanet, aquest tal Josep. On és.

—Estava molt espantat i l’hem enviat a casa amb la seva mare —va respondre la Teresina, que d’aquest tema en sabia més que el capellà.

—Doncs el necessitarem aquí per a l’atestat.

—Ara mateix?

—No, no cal. Quan hagi arribat el jutge.

—Jo l’aniré a buscar —es va oferir la infermera, que volia fer algun servei.

Semblava que la pluja afluixava una mica i els llamps i els trons s’espaiaven. L’administrador, que no havia badat boca, es va oferir a anar a l’entrada de la Colònia per mostrar-li el camí al jutge, que devia estar a punt d’arribar. Era una bona pensada. Els guàrdies civils miraven d’eixugar-se la cara amb un mocador enorme que el més jove havia tret del fons de la guerrera, miraculosament sec.

Les dues dones tornaven a passar el rosari i, un misteri després, un home petit, pulcre, amb una barbeta molt ben polida i cobert per una capa encirada, va aparèixer acompanyat del senyor Mateu. El va presentar com el jutge de Berga, cap del partit judicial a què pertanyia la Colònia. Els guàrdies civils ja el coneixien.

—Naj noshe, zenyor hué —va saludar el més jove, prim i de pell molt fosca.

—Encara no has après català, tu? —va contestar-li el jutge, seguint amb una vella broma entre ells.

—Ja l’aprendrà, senyor jutge, ja l’aprendrà. Només cal donar-li temps. De moment, ja el va entenent. Però val a dir que el xicot és un cas difícil.

—I tan difícil! A veure. Què tenim aquí, doncs?

—Una dona morta. Sembla que li han trencat la nou del coll amb aquell picamatalassos. És clar que ho hauria de confirmar l’autòpsia.

—És clar. I la catifa per sobre?

—L’hi han posat el mossèn i aquestes dones per llàstima, quan ha començat a ploure amb força. Abans estava estesa a la corda, com les altres.

—Aixequeu-l’hi.

El jutge va fer un cop d’ull al cos de la pobra Anselma, una dona seca i prima, amb els cabells grisos tibats cap endarrere i coberts per un mocador fosc lligat amb força al clatell, a sota el monyo, i que portava, malgrat la calor que havia estat fent, un vestit negre de mànigues llargues i tancat fins al coll. El davantal era d’un gris apagat i, cosa poc freqüent al poble i en dia feiner, duia sabates i no espardenyes. Tot plegat li donava un aspecte vagament mongívol.

A primera vista no hi havia res a afegir al que havia dit el capellà. El cop a la nou del coll era evident, fosc sobre una pell extremament pàl·lida per la mort i la mullena.

—Ja podeu tapar-la. Teniu totes les dades per a l’atestat?

—Sí, senyor jutge.

—Doncs anem a un lloc sec on pugui signar l’acta i vosaltres podeu començar la investigació i l’interrogatori dels testimonis. Em temo que el lloc dels fets no donarà gaire informació més, amb l’aigua que hi ha arribat a caure. Podríem anar a casa seva, mossèn?

—Sí, és clar.

—I la pobra Anselma? Que l’hem de deixar aquí tota sola? —va gosar dir la Teresina.

—No, ja no cal, poden posar-la a cobert, si volen, fins que vinguin a buscar-la per a l’autòpsia. El metge del poble se n’ocuparà. Senyor Mateu, si no li sap greu, vol telefonar-li de part meva i ocupar-se de fer traslladar el cos a algun lloc fresc i discret?

—De seguida. Faré que el portin al safareig dels morts. Ja ho hem fet en algun altre cas de defunció. Allà estarà bé. I trucaré al doctor.

Era un home eficient, l’Agustí Mateu.

Ja quasi no plovia. Dues monges s’acostaven protegint-se del plugim sota un altre paraigua negre. Havien sabut la desgràcia per la Tomasa, la mare d’en Josep. El jutge s’estava quedant glaçat i començava a tenir pressa. Va disposar que elles s’ocupessin de vetllar el cadàver i que tots els altres anessin de seguida a cal mossèn, llevat de la infermera, que aniria a buscar en Josep.

La llar de foc no estava encesa. No sol estar-ho, al juliol, però quedava una mica de caliu al fogó de la cuina. Tots hi van fer cap i la Teresina es va encarregar de revifar el foc i escalfar una mica de llet perquè tothom pogués entrar en calor. De cop, una silueta es va retallar a la porta de la cuina. Un home amb granota i espardenyes s’estava dret, amb la gorra respectuosament a la mà.

—Déu vos guard, mossèn. I la companyia. He vingut a buscar l’Anselma. Que sap si ha de trigar gaire? —I, en adonar-se que «la companyia» era la Guàrdia Civil, va afegir—: Que ha passat cap desgràcia?

Mossèn Pons es va quedar de pedra. Era el germà de l’Anselma, que venia a recollir-la com cada tarda, per acompanyar-la a casa. Se n’havien oblidat. Del tot.

—Déu meu! Manel. I tant que hi ha hagut una desgràcia, fill meu. I tant! Que en sóc, de ximple! Vine. Acompanya’m al meu despatx. De seguida torno, senyor jutge. És un cas d’humanitat. Serveixin-se, si us plau, el que vulguin.

Una estona després mossèn Pons tornava a ser a la cuina.

—Pobre Manel, no se’n sap avenir. Li he hagut d’explicar que la seva germana és morta. Quin tràngol, pobre home. L’he deixat al despatx amb una copeta de conyac, a veure si es refà. Quan estigui millor, diu que vol anar a vetllar-la. Que l’han de menester, vostès?

—No. No cal. Ell no ha estat testimoni de res. Si ens cal cap informació sobre la seva germana, els guàrdies ja aniran a veure’l en un altre moment. De fet, jo també me’n vaig. Ja he signat l’acta. La Guàrdia Civil acabarà de prendre nota als testimonis.

Els guàrdies ja s’havien posat a treballar. Sense les capes, que degotaven sobre els respatllers d’unes cadires, seien a la taula de la cuina redactant, en un castellà dificultós, un resum del que havia explicat cadascun dels testimonis, mentre feien glopets de llet calenta amb un raig de conyac. La Teresina, que no tenia res a declarar, seia a prop del fogó mirant d’eixugar-se la faldilla i els enagos. Ella tampoc no se’n sabia avenir. Qui podia haver volgut matar l’Anselma? Una persona tan recta, tan religiosa, tan complidora amb tothom. Malgrat la seva llengua temible. Els seus judicis eren demolidors, era cert, però aquesta era una raó per matar-la? No ho creia pas, la Teresina. Una venjança d’algú que hagués estat exposat a la vergonya davant de tota la Colònia? A la Teresina li semblava ridícul, però llavors, què? Qui?

Al cap de poc van arribar la infermera i en Josep, més refet. No li feia gaire gràcia haver de parlar amb la Guàrdia Civil, però s’havia desfogat amb la mare i se sentia recolzat per la Maria, la infermera, en qui tothom tenia confiança. A més, ella li havia assegurat que no hauria de tornar a veure per res el cos de l’Anselma i això el feia sentir més valent. Va explicar en poques paraules el que havia passat, confirmant el que havia dit el capellà, i només es va tornar a posar una mica nerviós quan explicava com li havia costat que a les oficines li fessin cas i consentissin a fer baixar el senyor Mateu per trucar a la Guàrdia Civil. Va ser l’únic moment en què se li van escapar les llàgrimes. «No em creien», somicava, «es pensaven que era mentida, o que exagerava, i no volien cridar el senyor Mateu, ni telefonar».

Aviat va estar tot enllestit. Les declaracions signades i els guàrdies es van acomiadar, amb un «si cal alguna cosa més ja els ho farem saber».

—No deixin de fer-ho —va contestar mossèn Pons— i tinguin-nos al corrent de tot el que esbrinin. L’Anselma era una bona dona. Sembla mentida que li hagi pogut passar una cosa així. Que Déu l’hagi acollit.

També van marxar la Teresina, en Josep i la Maria. Mossèn Pons es va quedar sol. Se sentia trist, espantat i, d’alguna manera, maldestre, com si no hagués sabut fer prou, o ho hagués fet tot malament. No sabia on anar ni què fer. Anar a l’església a pregar? No s’hi veia amb cor. Però això li va recordar que havia de tancar-la. Allò li va fer bé. Més tard aniria al safareig dels morts a vetllar la pobra Anselma fins que arribés el metge. Abans, va pensar a sopar, però no sabia ni com posar-s’hi. Per primera vegada en quinze anys l’Anselma no li havia deixat el sopar a punt d’escalfar i això li va donar una consciència punyent de la seva soledat. Els ulls finalment se li van omplir de llàgrimes.