Capítol XV

Començava a travessar la plaça, tot rumiant, quan va veure la Maria que sortia del carrer de Sant Pere, on vivia la família de la Teresina i en Ramon. La va aturar per preguntar-li com els havia trobat.

—Malament —va ser la resposta—. Fa una bona estona que sóc amb ells i allò és un desastre.

—Pobra gent!

Segons la Maria, en aquella casa, abans tan alegre, ara feia angúnia ser-hi. La Glòria, la petita, que abans no parava a casa, ara no gosava sortir, encara impressionada per la seva macabra troballa. Als matins s’estava enganxada a les faldilles de l’Aurora, i a les de la Rosita a les tardes, quan l’Aurora no hi era. La Paquita tampoc no sortia de casa si no era per anar a treballar, i fos on fos, no aixecava cap. Prou que miraven de fer tant la Teresina com en Ramon per animar i consolar a tothom, però no donaven l’abast. D’alguna manera semblava que la Teresina tenia una bona influència sobre la seva cunyada. Tot parlant-li de les petites coses de cada dia, preguntant-li ara com recomanaria ella sargir una peça, ara si li venia més de gust l’amanida amb ceba o sense, la distreia durant una estona de les seves cabòries. Però no podia estar per ella tota l’estona. Les seves filles també l’havien de menester.

—Ara mateix, quan jo sortia, en Ramon s’enduia la Paquita a fer un volt pels horts per veure si així es distreu una mica i la Teresina pot estar una mica per les nenes.

—Déu n’hi do! I què fa, la Rosita?

—Què vol que li digui… No ho veig gens clar, jo. D’una banda, continua sent tan assenyada com sempre. Està en tot, és impecable i no para de treballar; sembla treta d’un llibre d’aquells d’exemples, no sé si m’entén. Però no mira a la cara i, quan veu que la Paquita plora, ella també es tanca a plorar a la seva habitació. La seva mare diu que li passa sovint i que és perquè és molt sensible, però jo no ho veig tan clar. Miri, estic convençuda que aquesta nena se sent culpable, però no li sabria dir de què. El seu posat, digui el que digui la seva mare, és de qualsevol cosa llevat d’innocència.

En Ruscalleda li va donar la raó i li va confiar que ell també estava convençut que la Rosita amagava alguna cosa. I probablement alguna cosa important.

—Ara mateix anava a cal mossèn a fer-me aconsellar sobre com li puc treure el que amaga. Em fa por que no tingui res a veure amb qui va matar en Cisco.

La Maria, que havia intentat gairebé heroicament controlar la seva curiositat, no va poder més:

—Però que no havien detingut ja l’Agustí Mateu? La Colònia en va plena. No l’ha mort ell, en Cisco?

—Cregui’m que va fer tot el que va poder per aconseguir-ho, però tan eficient com és en altres coses, en aquest camp l’home és molt limitat i no va poder. No. Encara busquem el veritable assassí, però compto amb la seva discreció. Ningú no ho ha de saber.

—I pensa que la Rosita li pot fer servei?

—Sí. Cal que sàpiga què és el que la té d’aquesta manera. Pot ser molt important. I, d’altra banda, algú podria voler que no expliqui el que sap. Aquesta nena corre perill.

—Ai! No m’esveri! Ha dit que d’aquí a una estona anirà a ca les monges a passar el rosari. Jo també hi vaig. Miraré si puc parlar-hi o, en qualsevol cas, observar-la, i ja n’hi diré alguna cosa.

—L’hi agraeixo. Ja miraré de trobar-la quan hagi vist mossèn Pons.

En Ruscalleda es va sincerar amb mossèn Pons. L’hi va explicar tot: el curs de la investigació, els coms i els perquès que sabia i els que només intuïa.

Després va exposar el problema de la Rosita, de qui ja havien mig parlat dies enrere.

—Així, doncs, vostè creu que aquest posat de la Rosita obeeix al fet que sap alguna cosa que no ha volgut confessar?

—Sí.

—I que això està relacionat amb les morts que hem tingut a la Colònia?

—Si més no amb la d’en Cisco. És més, penso que el que sap, si ho hagués explicat a temps, hauria pogut evitar aquesta mort, i que per això se sent culpable.

—És possible. Si més no, s’adiu amb el seu comportament d’ara i amb d’altres que he pogut observar al llarg de la meva vida. I digui’m: què puc fer jo en aquest assumpte?

En Ruscalleda no se sentia gens còmode. No li agradava gens el que estava a punt de proposar. Sabia que fins i tot mossèn Pons es podia ofendre, però la urgència i la preocupació no li deixaven gaires alternatives. Va sospirar.

—Bé, vostès, els capellans, són experts en confessions i cal que aquesta nena confessi. No tan sols per mi, sinó per ella mateixa. Si el culpable sospita el que ella sap, corre tant perill com en Cisco i l’Anselma.

—Mare de Déu Senyor! Si que anem bé. I n’està ben segur, del que m’ha explicat de la casa gran? Quin disgust! Vostè creu que caldrà que se sàpiga? Aquells pobres pares!

—Miri, mossèn, el que cal és castigar els culpables i sembla que ni en Guillem ni en Pere no van poder matar en Cisco perquè eren lluny del lloc dels fets. El que sospito és que van encarregar a algú altre la feina bruta i és en això que ens podria ajudar el que sap la Rosita. Un cop sapiguem com va anar tot, sabrem què s’ha d’esbombar i què no. Per tant, cal que m’ajudi a fer-la parlar.

—M’està dient que la confessi i després trenqui el secret de confessió?

—No, mossèn. No gosaria pas. I, a més, sé que és inútil, però potser vostè podria influir en ella perquè m’ho vingués a explicar. Ja sap, amb allò que Déu la castigarà i aquestes coses. Perdoni’m, potser estic dient bestieses, però li ben asseguro que estic desesperat. I molt amoïnat per ella.

—Està bé. No m’agrada gens el que em demana, però, segons el dret canònic, en una confessió l’absolució sempre es pot condicionar a determinades coses. Sobretot a esmenar el mal que s’ha fet. Vaig a veure si trobo un escolà que em toqui l’àngelus a les sis i me n’aniré cap a ca les monges a tenir una petita xerrada edificant amb les noies abans del rosari. No li prometo res, però faré el que pugui, i si aconsegueixo que la Rosita vulgui parlar amb vostè, li faré arribar un avís per mitjà d’una de les criatures. Però jo no li explicaré mai res del que m’hagi dit a mi. Quedem d’acord?

—I tant, mossèn! I no sap com l’hi agraeixo.

Mossèn Pons no era home de sermons apocalíptics. Ni tan sols per Setmana Santa li agradava exagerar i fer plorar els fidels, com acostumaven a fer la majoria dels capellans. Ell, ves què hi havia de fer: s’estimava més parlar de l’amor de Déu i de l’amor entre els cristians. Per aquest motiu va haver de fer un veritable esforç aquella tarda per deixar anar davant les dones i les nenes que s’havien reunit a ca les monges un sermó improvisat i força amenaçador en què parlava de càstigs divins per a aquells pecadors que no confessessin les seves malifetes, fins i tot aquelles de les quals només tinguessin dubtes. Ja els diria el confessor si era o no pecat allò de què s’acusaven, però el que de cap de les maneres no es podia fer era cometre el pecat addicional de menysprear la gràcia divina, que, per mitjà d’un confessor, la providència posava al seu abast per penedir-se dels pecats i obtenir el perdó. I un no sap mai quan li pot venir la mort. I amén.

Val a dir que fent aquesta mena de sermó mossèn Pons no tan sols anava contra les seves conviccions més arrelades, sinó que s’imposava a si mateix un sacrifici ben feixuc, ja que sabia perfectament que en els propers dos o tres dies li vindrien al confessionari totes les dones estretes i escrupoloses de la Colònia acusant-se, amb gran esglai, de les foteses més inversemblants. Pròpies i alienes. Tot fos per evitar que la Rosita estigués en perill.

En acabar, es va dirigir a ella amb tota naturalitat demanant-li que l’acompanyés a casa seva, perquè havia de fer-li un encàrrec. Tothom, incloent-hi la mateixa Rosita, va pensar que devia ser per sargir o planxar alguna cosa. Ja se sabia que tenia bones mans i era normal que, ara que no tenia majordoma, el mossèn li demanés aquell favor a una nena que tenia més temps lliure que les dones grans. Ningú no se’n va estranyar.

Un cop van ser a cal mossèn, el to va canviar. A poc a poc, mossèn Pons li va donar a entendre que el sermó anava, entre altres, dirigit especialment a ella. Que ell sabia que amagava alguna cosa i que era important que rebés el perdó de Déu. I la Rosita, rosegada per la culpa, no va poder més i va confessar el que la corsecava, és a dir, el que havia sentit la nit del cinema al jardí de la casa gran i que després havia callat. Estava ben certa que, si ho hagués explicat a temps, en Cisco encara estaria viu, i d’alguna manera se sentia responsable de la seva mort i, sobretot, del disgust que patia, sota els seus ulls, la tieta Paquita.

Mossèn Pons es va adonar que en Ruscalleda no anava errat. Sense haver entrat en detalls, era clar que el que la Rosita sabia era molt important per a la investigació. Va sospirar i es va girar cap a la nena.

—Rosita, tu ja saps, perquè us ho he explicat força vegades a catecisme, i les monges també us ho diuen, que perquè una confessió sigui vàlida es requereixen el penediment i el propòsit d’esmena. Estic ben convençut que estàs força penedida.

—Oh sí, mossèn!

—Llavors ens queda el propòsit d’esmena. Saps què vol dir, això?

—La ferma intenció de no tornar-ho a fer més.

—Sí, de vegades n’hi ha prou amb això. Però d’altres, i aquesta n’és una, es tracta d’esmenar el mal que s’ha fet.

—I com el puc esmenar, jo?

—Explicant tot el que vas sentir a l’inspector Ruscalleda, perquè ell pugui castigar els culpables.

—Però si jo…

—No hi ha peròs, Rosita. Si esmenes el mal que has fet, quedaràs absolta; si no, no. Això diu el dret canònic.

Davant unes paraules com aquelles, la Rosita no ho va poder resistir més, va abaixar el cap i va dir que parlaria amb l’inspector quan el mossèn volgués. Van quedar que mossèn Pons el faria buscar perquè vingués de seguida a parlar amb ella, i que l’havia d’esperar allà mateix al despatx, mentre ell anava a l’església a passar el rosari i confessar, com cada tarda. I amb això el capellà es va aixecar mussitant entre dents «egotabsolvos» en llatí.

La Rosita es va quedar asseguda en una cadira baixa i allà s’hi va estar potser més de mitja hora, en tot cas bastant més del que dura un rosari, sense bellugar-se per a res. Ni tan sols per estirar-se el davantal sobre els genolls. Bé, això potser sí que ho va fer, perquè la Rosita ho feia d’esma, però no es va aixecar ni un sol cop, ni va canviar el seu posat poruc i avergonyit, fins que en Ruscalleda va entrar per la porta.

En Ruscalleda era alt. Als ulls de la Rostia era aclaparador. A més ell no l’hi va posar fàcil. Va començar amb una afirmació:

—M’has de dir alguna cosa.

Ella va assentir amb el cap.

—Doncs endavant.

Vermella com un perdigot, la Rosita va dir entre dents:

—Vaig sentir una conversa, jo.

—Més d’una, si no vaig errat. Quina vols dir?

—Una entre el senyoret Guillem i en Mauri, el xofer dels senyors.

—Quan la vas sentir?

—Dimarts al vespre. El dia que feien el cinema.

—La vas sentir al cinema?

—No. Al jardí de la casa gran. Parlaven a l’habitació d’en Mauri, sobre el garatge.

—I què hi feies, tu, de nit al jardí dels amos?

—Havia anat a veure la Rita per parlar de les nostres coses. Ella m’explica com és la vida a Barcelona. El que hi podria fer. I també el que cal per ser una bona donzella, allà.

—I això no ho podeu parlar de dia, que hi has d’anar d’amagat?

—El senyor Quimet no vol que hi vagi. Diu que la Rita m’omple el cap de pardals i que jo a ella la distrec de treballar.

Per un cop a la vida, en Ruscalleda estava del tot d’acord amb en Quimet.

—I us vau trobar al jardí?

—No. A la seva habitació, però jo no volia que la gent que hi havia a la plaça i al Casino em veiés sortir de la casa, així que vaig anar a sortir pel darrere, cap al riu i l’era del mossèn.

—Vols dir que hi ha una sortida pel darrere?

—Sí. Bé. No. Ben bé una sortida no, però es pot sortir enfilant-se a un arbre que hi ha al costat de la tàpia i després saltar a l’altra banda. És molt fàcil.

Aquesta informació era nova per a en Ruscalleda. I força interessant.

—I també serveix per entrar?

—No és tan fàcil. S’ha de tenir força per escalar la tàpia. A fora no hi ha cap arbre que ajudi.

—Ja ho entenc. Què vas sentir, doncs?

—Quan hi vaig arribar, ja feia estona que parlaven. Per les veus, era el senyoret Guillem qui portava la veu cantant i en Mauri semblava espantat. Parlaven d’en Cisco, i el senyoret Guillem deia que calia fer-lo desaparèixer. Van dir «fer desaparèixer», inspector. L’hi juro que mai van dir res de matar. O si més no, jo no ho vaig sentir. No vaig sentir pas tot el que deien, jo, d’allà estant. Vaig pensar que se’l volien endur o fer que el despatxessin. O una cosa així. Fins que en Cisco no va morir, no em vaig adonar de què volien dir amb allò de desaparèixer. M’ha de creure, inspector. No sabia que el volien matar.

—Continua.

En Ruscalleda era sever. Als ulls de la Rosita, era implacable. Ella va haver de continuar la seva història sense sentir ni una paraula de comprensió.

—Doncs això. En Guillem deia que calia fer-lo desaparèixer i que se n’havia d’ocupar en Mauri, i en Mauri deia que ell no en sabia, de fer aquestes coses. «Doncs ningú no ho diria», va fer en Guillem. «Allò va ser una casualitat», li va contestar en Mauri. «Doncs si no vols que tothom se n’assabenti, de la teva casualitat, hauràs de fer el que se’t digui». En Mauri va dir alguna cosa ben baixet que no vaig entendre i el senyoret li va contestar que no patís, que ell i en Pere l’ajudarien a fer veure que era lluny d’allà. I a fugir, després. Fins i tot crec que vaig sentir alguna cosa d’Anglaterra, però no sé ben bé què. I després va semblar que en Mauri ja no discutia més i que acceptava el que li manaven, i es van posar a parlar baixet asseguts a la taula, i al cap d’una estona vaig marxar perquè ja no entenia res i se’m feia tard.

—I per què no vas dir res a ningú?

—Jo no dic mai res del que sento. —Un altre cop s’aferrava al seu paper. Calia aturar-la de seguida.

—No estem parlant del que has sentit, sinó del que has escoltat d’amagat, que no és ben bé el mateix. Per què no l’hi vas dir, si més no, a la teva tieta Paquita? Volien perjudicar el seu xicot.

La Rosita mantenia el cap cot.

—No ho sé. Potser perquè no volia que sabessin que havia estat escoltant.

—Només per això? Recorda que has de dir tota la veritat. És que tant se te’n feia, que perjudiquessin en Cisco?

En Ruscalleda era inquisitiu. Als ulls de la Rosita, era omniscient. Ella s’hi va plegar i per primer cop va deixar veure el fons del seu cor.

—Jo… m’estimava més que ell marxés. Així no es casaria amb la tieta.

—No volies que s’hi casés?

—No. Si la tieta es casava i marxava del pis, haurien quedat només dos treballadors, el pare i l’Aurora, i jo hauria hagut d’entrar a treballar a la fàbrica per tenir dret a continuar-hi vivint i per portar un altre sou a casa. I jo, això, no ho vull de cap manera. Si la tieta no es casava, tot era més senzill, i podíem seguir amb els nostres plans.

A en Ruscalleda li va costar pair aquesta enormitat. Però encara va reblar el clau:

—I després, quan van trobar en Cisco mort, per què no ho vas explicar?

—Jo l’hi he dit. Perquè no sabessin que havia estat escoltant a la casa gran —i fent un esforç de sinceritat que la va portar prop de les llàgrimes—: I per no haver de dir el que li acabo d’explicar a vostè.

—Que no volies que la tieta es casés?

Ella només es va veure amb cor d’afirmar amb el cap.

Fastiguejat, en Ruscalleda va decidir deixar-ho córrer. Al cap i a la fi, ja sabia el que li calia: com havien anat les coses i per on havia d’investigar. Tenint en compte les persones involucrades, el testimoni de la Rosita no era prou per acusar-los. Només aconseguiria que enfonsessin la Rosita i la seva família per no res. No, ell necessitava proves, i proves concloents. O confessions. El que acabava de saber per la Rosita li marcava el camí per on buscar-les.

Tanmateix, no podia deixar que, per més que li desagradés aquella criatura, que considerava freda i egoista, corrés perill fins que els culpables fossin detinguts. Va prendre, doncs, una decisió:

—Aixeca’t i vine amb mi —va dir, finalment—. Passaràs la nit a ca les monges. No vull que et passi res.

—Però jo no puc marxar. Encara m’haig de confessar.

—Com que t’has de confessar? Si mossèn Pons m’ha dit que ja t’havies confessat.

—Que no, que m’ha dit que primer havia de parlar amb vostè, que si no, no em podia donar l’absolució.

—Que és estrany! Bé. Ja en parlaré amb ell i, si cal, demà et confessarà. Però ara està ocupat i jo no et puc deixar aquí. Corres més perill del que et penses. Anem.

La Rosita no va gosar resistir-s’hi i van fer via cap a les monges. Pel camí, en Ruscalleda mirava la Rosita caminant en silenci, tan neta i polida com sempre, amb el seu posat modest i servicial, i es feia creus que algú, i a més tan jove, pogués estar permanentment fingint per ajustar-se a un model de comportament massa perfecte. I que les seves germanes no sospitessin res! Es va adonar que una persona així de recargolada era imprevisible. Mai no se sap el que se li pot acudir fer a continuació.

La Rosita, per la seva banda, estava ben esverada. Era molt devota, però aquelles coses del dret canònic i les subtileses de la litúrgia no feien per a ella. Per a ella confessar-se era anar al confessionari, agenollar-se per rebre l’absolució i resar el que li haguessin manat. Ni se li passava pel cap que la conversa que havia tingut amb el mossèn fes de per si una confessió, ni que les quatre llatinades que li havia deixat anar apressadament abans de marxar poguessin ser una absolució. Se sentia estafada. Tota aquella conversa humiliant amb en Ruscalleda no havia servit de res. Seguia en pecat i el mossèn l’havia abandonat.

En arribar a ca les monges, en Ruscalleda la va acompanyar de dret a veure la superiora, per demanar-li que, per al bé de la nena, la deixessin quedar-se a dormir allà aquella nit.

—Bé, no tan sols a dormir —va afegir—. De fet, és millor que no surti per res fins que jo torni a buscar-la. I que durant aquest temps no rebi visites, ni estigui sola amb ningú. Com més gent tingui al voltant, millor.

La superiora va voler saber el motiu d’aquella mena de reclusió i en Ruscalleda va haver-li de dir que la Rosita era coneixedora d’un secret que podia posar-la en perill, que l’hi havia revelat a ell, que anaven a posar fil a l’agulla per tal de trobar l’assassí d’en Cisco i que, tan aviat com hagués passat el perill, vindria a recollir la Rosita per portar-la a casa.

La superiora va voler saber com havia arribat la Rosita a conèixer el secret en qüestió i, abans que en Ruscalleda pogués dir que això formava part del secret de la investigació, la Rosita es va avançar i va cometre el que potser va ser l’únic error de la seva «carrera»: va dir que ho havia sentit feia dies. Recordant el sermó de mossèn Pons, la superiora va lligar caps amb facilitat.

—I fins avui no ho has explicat a la policia? Quina manca de responsabilitat!

Es va acomiadar d’en Ruscalleda assegurant-li que elles tindrien cura de la nena i farien ben bé com ell havia dit. Però tan bon punt es va quedar tota sola amb la Rosita, va pensar que la seva obligació era donar-li una bona lliçó. I ho va fer a consciència. Després d’assegurar-se que, com sospitava, el que sabia la Rosita ho havia escoltat d’amagat i no era fruit d’una confidència, li va fer veure com l’havia decebut i que, per contra del que sempre havien pensat les monges, no era una persona responsable i digna de confiança. Li va deixar ben clar que, de moment, no comptés amb la recomanació de les monges per trobar una bona feina a Barcelona. I no van valdre les llàgrimes. Com a única concessió va dir-li que la vigilarien de prop, que al cap d’un any en tornarien a parlar i que, segons com hagués estat el seu comportament, potser, i només potser, canviaria d’idea.

Després li va mostrar el llit on havia de dormir i els llençols que li deixarien i que hauria de tornar nets i planxats quan fos a casa, i la va acompanyar al refectori a sopar amb les altres estadants de la casa. La Maria, que seia lluny, va veure la cara desencaixada de la Rosita i es va espantar. Si abans feia cara de culpable, ara en feia de definitivament condemnada.

Mentrestant, en Ruscalleda es dirigia cap a casa la Rosita per tranquil·litzar els pares, que no la veurien tornar aquella nit. Preparaven el sopar. Aquell vespre no hi havia lloc per a bromes ni estirades de trena. En Ramon i la Paquita tot just havien tornat del seu passeig pels horts, quan en Ruscalleda va picar. Els va explicar, sense entrar en detalls, que la Rosita es quedaria a dormir a ca les monges per protegir-la. Va afegir que l’havia ajudat molt en la investigació explicant-li un secret que no podia repetir.

—Vet aquí el que la tenia tan amoïnada aquests dies! —va fer la Teresina.

Però la sorpresa la va donar el seu marit.

—Potser la Paquita i jo també el podríem ajudar, inspector.

—Què vol dir?

—Miri, ara venim dels horts i, en passar per la barraca que era del marit de la Tomasa i encara no han adjudicat a ningú, hem sentit pudor de pixum, perdó, vull dir d’orina, que venia de dintre. Així que ens hi hem acostat i hem vist que el forrellat que hi van posar era obert i que efectivament algú s’havia orinat a dintre.

—I hi han entrat?

—Sí. No es veia desendreçat. I tampoc no hi hem vist res d’estrany. Pudia de mala manera, això sí. Però ja era sec. No era d’avui, i no sabíem si té cap significat. Potser ha estat algun nano malcriat que hi ha anat. Però pensàvem anar-lo a buscar demà a vostè per explicar-l’hi. No fos cas que fos important.

—Han fet molt ben fet. Que m’hi podria acompanyar?

—Ara mateix?

—Sí, si us plau. No crec que ens quedi gaire estona de llum.

Van sortir tots dos, en Ramon i en Ruscalleda, a bon pas cap al camí que baixava als safareigs i als horts. En arribar a la barraca, en Ruscalleda va comprovar que, efectivament, el forrellat era obert i no es podia tornar a tancar. Algú, amb una certa habilitat, n’havia trencat la molla. La pudor no deixava lloc a dubtes: algú s’havia estat allà dins tancat molt de temps, prou per tenir una necessitat imperiosa d’orinar i, per alguna raó, no li havia estat possible sortir i fer-ho a qualsevol altre lloc. Al riu, per exemple, que era a tocar. L’única raó que se li acudia era que aquest algú estigués amagat i no es pogués deixar veure per res. Va poder comprovar que, per una escletxa, es veia el camí que, passant pel costat dels safareigs, arribava fins a la plaça, i fins i tot se’n veia un bon tros, de la plaça, quasi fins allà on començava el Casino.

Al peu de l’escletxa va observar molles de pa seques. Qui fos que observava d’allà estant hi havia estat menjant. Definitivament, s’hi havia estat molta estona. Amb l’ajut d’en Ramon van escorcollar la barraca. En un racó, darrere uns sacs vells, hi van trobar una bola de paper arrugada. I no semblava gaire vella. En Ruscalleda la va allisar i va descobrir que tenia força interès. Era paper d’embolicar d’una pastisseria, concretament de la confiteria Foix de Sarrià, de Barcelona. I estava tacat de greix. Plegant-lo amb molta cura, es va ficar el paper a la butxaca. S’imposava una visita a la casa gran.

Sense fer cap comentari, es va acomiadar d’en Ramon, donant-li un cop més les gràcies per una troballa que, li va dir, podia ser cabdal, i demanant-li que fes saber a la Paquita que, si li havia de servir de consol, trobaria, sens dubte, l’assassí del seu xicot. Després va fer cap a la casa gran, on esperava que estiguessin a punt de servir el sopar, i tothom estaria prou ocupat per no fixar-se en ell.

Va trucar a la porta de servei i va demanar de veure la Consol amb urgència. La Neus, que li havia obert, no va saber dir-li que no i el va deixar entrar a la cuina. Allà, la Consol estava donant els darrers tocs al sopar.

—Ve en un mal moment. És l’hora de sopar. No podré estar gaire per vostè —li va etzibar quan el va haver reconegut—. Esperi un moment que poso el peix a la plata perquè la Rita ho pugui servir i ja hauré acabat. Al vespre de postres només prenen fruita i la sopa ja és a taula.

Va tallar unes rodanxes de llimona que va repartir amb gràcia per la plata i va donar la feina per acabada. Traient-se el mocador del cap, va seure, esbufegant, en una cadira.

—Mare de Déu, quina calor! Sort que, de fregar, ja se n’ocuparà la Petro. Bé, inspector, en què el puc ajudar?

—Coneix aquest paper?

—Sí, és clar. És de can Foix de Sarrià. Una bona pastisseria. Hi comprem molt sovint quan som a Barcelona. On l’ha trobat?

—El van llençar en un lloc on no l’havien d’haver llençat.

—Dijous vaig fer servir un tros com aquest per embolicar una part del dinar que es van endur els senyorets per anar a pescar. Uns panadons de carbassa dels que fem a la Llitera. Era això el que volia saber?

—Sí. I on van anar?

—Oh! No ho sé ben bé. Força lluny. En Mauri els va portar amb el cotxe. Crec que una mica més amunt de Bagà hi ha un rierol on es pesquen les millors truites. I en van portar força. Miri, són les que he fet avui per sopar.

—Es va fixar si portaven les sabates molles quan van tornar?

—Jo? No. Jo ni els vaig veure. Però pregunti-l’hi a en Quimet, que és qui s’ocupa del calçat.

—Gràcies, Consol. Un cop més, m’ha servit de molt.

Va haver d’esperar que en Quimet acabés de supervisar la feina de la Rita al menjador. Si hagués estat la Neus, l’hauria deixat fer a la seva manera, però de la Rita, en Ruscalleda ja ho sabia, no se’n refiava gens ni mica.

El va esperar al que en deien l’office i, afalagant-li la vanitat, li va fer entendre que estava segur que no només era un gran majordom i enllustrador de sabates, sinó també un home molt observador. Fet aquest preàmbul, li va preguntar si recordava el calçat que portaven en Pere Bartet i el seu amic el dia que van anar a pescar. Eren botes, va ser la resposta. I les portaven molt molles?, va ser la pregunta següent. No, molles no, però sí que plenes de fang, va contestar un Quimet orgullós de la precisió de la seva memòria.

—Tots dos igual? No va notar cap diferència?

—Sí. Ara que ho diu, el senyoret Pere s’havia tret tot el fang de les soles. Devia ser per no relliscar. En canvi, les botes del senyoret Guillem en duien pertot arreu.

—I en Maurici?

—Jo no netejo les sabates del servei.

—No, és clar. Però s’hi va fixar, oi?

—Ara que ho diu… A l’hora de sopar, portava les mateixes sabates que havia dut al matí i eren netes. No crec que se les enfangués gaire, o no les podria haver netejat tan de presa.

Finalment, tot encaixava. Les revelacions de la Rosita, les troballes a la barraca i les declaracions d’en Quimet. Però en Quimet li va donar una informació que no s’esperava:

—Per cert, els convidats marxen demà. Avui han telefonat a casa seva i han avançat el viatge. Se’n van demà en comptes de la setmana que ve.

Li va donar les gràcies i va sortir al carrer. Ja era negra nit, però va seure al porxo de l’església a reflexionar. Tenia una idea força clara del que havia succeït, a grans trets, el dia de la mort d’en Cisco: els dos xicots de la casa gran havien deixat en algun punt del camí en Mauri, que havia corregut a amagar-se a la barraca per esperar el moment de «fer desaparèixer» en Cisco. Allà, hi havia passat moltes hores, i finalment l’havia vist entrar als safareigs. L’havia seguit i, en veure’l inclinat sobre l’aigua, li havia clavat un cop al clatell amb la pedra que subjectava la porta. I, no content amb això, encara li havia ficat el cap dins els safareigs i l’hi havia mantingut enfonsat fins a estar ben segur que era mort. Després s’havia tornat a amagar a la barraca fins a l’hora que els senyorets l’havien de recollir.

Faltaven molts punts per aclarir, encara, però: la implicació dels senyorets; com sabia en Mauri que en Cisco aniria als safareigs, si és que ho sabia, i què tenia tot plegat a veure amb la mort de l’Anselma. A més, li mancaven proves. De fet, no podia demostrar que la persona que s’havia amagat a la barraca fos en Mauri, per bé que estigués segur que era així, i, d’altra banda, volia tractar d’evitar que la detenció es basés en la història de la Rosita. S’imposaven més investigacions i interrogatoris, però li acabaven de dir que no tenia gaire més temps. Si els convidats marxaven i, probablement, en Mauri els acompanyaria, mai més no en podria treure l’entrellat. L’amo Bartet estava al corrent de tot allò?, va preguntar-se. No ho creia pas. La idea de marxar abans del previst era cosa d’en Guillem. I segurament demanaria, com qui no vol la cosa, que li prestessin en Mauri per conduir. I ja els haurien vist prou.

No, la detenció s’havia de fer de seguida i els interrogatoris ja vindrien després. Si es podia, calia que fos ara mateix, però abans volia parlar amb el jutge.

No hi havia temps per enviar cartes amb el tren, encara menys per fer entrevistes personals. Calia recórrer al telèfon, encara que fes parlar a tota la comarca. Tanmateix, quan el jutge va contestar, en Ruscalleda va mirar de fer servir mitges paraules perquè les telefonistes no l’entenguessin tan fàcilment.

—He sentit cantar la romança de la Rosita i la d’en Mateu, aquella sobre la carta secreta —va començar—, i eren apassionants.

—Com diu?

—Que en Mateu i la Rosita han cantat.

—Ah! La romança de la carta que ho explica tot. Ja ho entenc. Continuï.

Afortunadament, el jutge Flotats havia captat on volia anar a parar. Llavors va recordar que el jutge era un entusiasta de l’òpera i va mirar de seguir per aquest camí:

—Això m’ha portat a llegir el llibret de Don Carlo, aquell tros en el qual Don Carlo i el seu amic, Don Rodrigo, es… mmm… es conxorxen amb un… amb un lacai que els és fidel per desfer-se d’un enemic —que Verdi i el seu llibretista el perdonessin per les llibertats que es prenia, però l’important era que el jutge entengués la situació—, i tot es descobreix per una carta i per una indiscreció, i aleshores la Inquisició els busca per interrogar-los.

—Doncs no es pot perdre temps —va contestar el jutge, demostrant que el seguia—. La… la Inquisició corre perill que intentin fugir. Cal actuar demà a primera hora a tot estirar. I el rei Felip, n’està al corrent?

—Sembla que, de moment, no, i penso que si se’n poden sortir, miraran de continuar-l’hi amagant.

—I tant que sí! Però pot estar ben segur que, si arriba a assabentar-se’n, s’enfrontarà amb la Inquisició per salvar el seu fill. I és el rei. Potser valdria més no fer res fins que arribés… mmm… el Gran Inquisidor, si no és que és absolutament necessari per evitar la fugida. Per si de cas, hauria d’estar tot a punt a trenc d’alba, però és important que mirin d’esperar-se tant com puguin, per si cal que el Gran Inquisidor, que ja serà de camí, s’enfronti amb el rei Felip.

—D’acord, senyor jutge, miraré d’ajustar el llibret als seus consells. Bona nit tingui.

—Bona nit, i gràcies per tot, Ruscalleda. Ho està fent molt bé.

Aquella nit en Ruscalleda no va dormir. Però no va ser només ell. A ca les monges la Rosita tampoc no podia aclucar els ulls.

Al dormitori que compartia amb altres noies, no parava de donar voltes. No estava disposada a passar la vergonya que li havien insinuat les monges, perquè, coneixent-les, sabia que no tan sols no l’enviarien a Barcelona, sinó que, a més, s’ho manegarien perquè tothom en sabés la raó. Si no volien recomanar-la per a alguna feina, ja se la buscaria sola. O amb l’ajut de la Rita. Encara somiava en aquell carrer de la Flor de Lliri, que ella imaginava ple de plantes, sense saber que era un carreró vell i brut, estret i gris, darrere el mercat de Santa Caterina. Estava ben convençuda que, si explicava les seves intencions als pares, l’entendrien i li donarien diners per arribar fins a Barcelona. Després ja s’espavilaria.

I si estava en pecat, tant se valia. No aniria pas a veure mossèn Pons, que l’havia forçat a parlar i després l’havia decebut. Ja es confessaria a Barcelona amb qualsevol capellà que no la conegués de res. Li va venir una esgarrifança, fruit de tants i tants sermons. I si es moria aquella mateixa nit? No. Impossible. No podia passar. Com és que no hi havia pensat abans? Ella no podia morir en pecat mortal. No debades havia fet, i més d’un cop, els nou primers divendres de mes.^[1]