Capítol VII

Cada vespre, havent sopat, en Ruscalleda pujava a la seva habitació, on es lliurava a un ritual higiènic meticulós i invariable. Descalç, penjava la jaqueta al penja-robes de darrere la porta i la raspallava amb cura fins a l’últim plec. Després, tenint-la ben col·locada, l’esquitxava amb unes gotes d’aigua perquè recuperés la forma i la caiguda. El mateix feia amb els pantalons. Es treia la camisa bruta, que l’endemà donaria per rentar a la minyona de la fonda, i penjava la del dia anterior, que la noia li havia tornat planxada. Després rentava els mitjons i de vegades els calçotets al rentamans. En camisa de dormir, els estenia a la finestra i anava a buidar l’aigua bruta a la comuna. Finalment, netejava les botines fins a deixar-les ben lluents i amb un respallet humit deixava impecable el coll dur postís.

Un cop fet tot això, es dedicava a repassar les dades de l’assassinat. Aquell vespre, però, no es va veure amb cor de treballar amb les llistes. Havia interrogat no menys de quinze persones i tenia el cap com un timbal. Va decidir fer confiança a les notes que havia pres després de cada interrogatori i passar-ho tot en net l’endemà, quan tingués les noves llistes que li estaven preparant a Administració. Així, tot estaria enllestit per parlar-ne diumenge amb el jutge. Una imatge, encara una mica difuminada, del cas s’estava començant a formar a la seva ment.

Segons semblava, l’Anselma no havia parlat amb cap de les seves confidents habituals d’ençà de dissabte, o potser divendres. Fins i tot semblava que les havia defugit. Quedava parlar amb la Tomasa. L’endemà hi parlaria per confirmar-ho. Durant aquells dies, l’Anselma havia mostrat interès únicament per parlar amb en Maurici, el seu nebot. En Ruscalleda començava a pensar que dissabte, o potser diumenge, l’Anselma havia descobert alguna cosa prou important per no gosar esbombar-la així com així sense parlar primer amb el seu nebot. Es tractava potser d’un secret de família? O més aviat estava relacionat amb la casa dels amos i necessitava en Mauri per confirmar-ho? També hi havia altres possibilitats, és clar, però en Ruscalleda es va quedar adormit abans d’arribar a imaginar-ne cap.

L’endemà, en sortir de la fonda, li va recordar a l’amo que li havia de preparar un bany i tot seguit va fer cap a l’estació, tot i que no s’esperava que hi tornés a haver cap carta. I, efectivament, no n’hi havia. Carreters i camàlics, sota els sacs protectors i ennegrits, continuaven transportant carbó cap a la fàbrica. Com de costum, sent-hi en Cisco, es parlava de política. Avui el tema era el dret dels treballadors a la propietat. Hi havia opinions per a tots els gustos: hi havia qui opinava que algun dia qualsevol obrer hauria de tenir una caseta i un hortet propis que podria deixar als fills, qui no en veia la necessitat mentre guanyés prou per mantenir la família i qui pensava que era millor que el patró proveís el que es necessitava i així no tenir maldecaps. En Cisco, com de costum, anava més enllà que els altres i deia que els obrers havien d’acabar sent propietaris de les fàbriques on treballaven, de manera que el seu esforç fos en profit d’ells mateixos i no d’un amo que se’n beneficiés. Però afegia que per arribar a obtenir aquests drets irrenunciables, com en deia ell, ni que fossin els més modestos com ara cobrar una jubilació, els treballadors no tenien altre camí que sindicar-se i lluitar units.

—I quan dic sindicar-se vull dir en un sindicat de debò, no aquestes collonades de la germandat de Sant Tal o de Sant Qual. I val a dir que els pitjors enemics d’aquesta unió són els conformistes com vosaltres, que voldríeu que tot us ho resolgués l’amo però sense córrer cap risc. No fos cas.

El cap d’estació, que treballava per a la Companyia General de Ferrocarrils de Catalunya, se’ls escoltava bellugant el cap.

—No és que jo no pensi que té bona part de raó, aquest xicot. Jo sóc de la UGT de tota la vida —li va dir a en Ruscalleda—, però el molt sòmines acabarà per aconseguir que el fotin al carrer. Aquí totes les veus arriben a la Direcció. Se sap tot de tothom i aquesta mena d’idees no agraden gens. Em penso que si encara no l’han acomiadat és perquè és bo a la feina. Però acabarà per aconseguir que ho facin. Ja l’hi dic jo.

També li va explicar que a la tarda la feina es feia en sentit contrari i era força més neta. Consistia a portar del magatzem a l’estació les peces de roba acabades, les comandes que l’endemà sortirien en tren cap a clients i distribuïdors de tot Espanya. A l’estranger rarament se n’enviaven d’ençà de l’any 1918, quan havia acabat la Gran Guerra.

En Ruscalleda es va acomiadar del cap d’estació i va fer un gest als carreters, que, acabada la discussió, reien de qualsevol bestiesa, i va anar al despatx a recollir les llistes. Va aprofitar per demanar els noms dels qui tenien assignats horts i barraques, amb la intenció d’entrevistar-los a tots.

—D’això no en tenim llistes —va ser la resposta d’un dels escrivents—, només és un costum antic i no en portem cap registre. És possible que el senyor Mateu els sàpiga de memòria, però ara és amb un client molt important i no se’l pot destorbar. Quan el vegi, ja l’hi diré i potser li podrà tenir una llista demà.

L’entusiasme per atendre’l disminuïa per moments, va pensar en Ruscalleda, i va decidir anar a buscar una altra llista, la que li havia demanat a mossèn Pons. Potser ell li podria donar també els noms dels adjudicataris dels horts. Tampoc en això no va tenir sort. A l’església no hi era, i quan va picar a la porta de casa seva, en comptes del capellà, li va obrir una monja que hi havia anat a netejar. Molt amablement, però sense deixar-lo passar de la porta, li va explicar que la Maria hi havia anat feia una estona per fer saber a mossèn Pons que un dels malalts de la Colònia havia empitjorat, i calia que l’anés a veure. No, la monja no sabia de qui es tractava, però segur que, si anava al dispensari, la Maria l’hi podria dir. I no, el mossèn tampoc no li havia deixat cap paper per a l’inspector.

Mentre parlaven, en Ruscalleda va veure per sobre l’espatlla de la germana com una persona es bellugava a la penombra de l’escala. No podia distingir-ne més que les espardenyes, el baix de la faldilla i un davantal de quadrets blau cel. Semblava que treia la pols, però ho feia amb un mínim de moviments i de soroll, com algú que té més interès a escoltar que a enllestir la feina.

—Que hi ha algú amb vostè, germana?

—Sí, una de les nenes, la Rosita; però tampoc no sap res. Que vol parlar amb ella?

—No, gràcies, germana. Me’n vaig cap al dispensari. Ha estat molt amable.

—Passi-ho bé i que Déu vos guard.

La Maria el va rebre amb cordialitat i va dir que el mossèn era a casa d’una teixidora que estava tocada del pulmó.

—El polsim del cotó, ja se sap, fa estralls. Avui s’ha trobat pitjor i m’ha dit que volia veure el mossèn. No durarà gaire, pobra Paulina. Que el puc ajudar, jo, inspector?

—No ho sé.

I tot seguit li va explicar que havien quedat que mossèn Pons li havia de donar una llista i que a més li volia preguntar qui eren els adjudicataris dels horts i les barraques.

—Doncs em penso que sí que el podré ajudar, encara que només sigui en part.

I el va posar al corrent que els horts s’havien anat adjudicant a les famílies més antigues de la Colònia en què hi hagués un home adult per treballar-lo. Els empleats d’Administració i els tècnics, per exemple, tenien dret a una casa millor però, en canvi, no podien tenir hort. I si una dona es quedava vídua sense fills per treballar-lo, perdia l’hort en favor d’alguna de les famílies que l’esperaven de feia temps. És el que li havia passat a la Tomasa. També es podia perdre l’hort si se’l tenia abandonat.

—Crec que conec a tots els que en tenen. Segui un moment, que n’hi faré una llisteta.

Va seure en un escriptori pintat de blanc, com la resta dels mobles del seu petit domini, i es va concentrar a preparar una llista de no més de vint o vint-i-cinc noms. Tot just quan acabava de donar-l’hi a l’inspector els va arribar un gran enrenou procedent dels tallers del davant: crits, corredisses, ordres en aquell to agut de la por i de la urgència i, el que més va alarmar la Maria, les màquines es van aturar. Era senyal que n’havia passat una de molt grossa.

Sense esperar que la cridessin, la Maria va córrer cap al taller. L’inspector la va seguir. En entrar a la fàbrica, van veure venir un dels missatgers habituals a la Colònia: un nen. Tenia la por als ulls, va prescindir d’en Ruscalleda i, tot panteixant, va fer saber a la Maria que l’estava buscant perquè hi havia hagut un accident i la Tomasa estava malferida. Angoixat, agafava la Maria per la mà i gairebé l’arrossegava cap a les naus. Les màquines es van tornar a posar en marxa i aquell soroll característic ho va tornar a dominar tot. En sentir el nom de la persona ferida, en Ruscalleda es va posar alerta. La Tomasa era precisament la persona a qui volia interrogar més a fons respecte de l’Anselma. I ara aquell accident l’hi impediria. Tot plegat semblava massa coincidència. O potser no ho era? De moment va seguir la Maria i el seu guia pels tallers plens de soroll, de polsim de cotó i d’una activitat incessant, fins al lloc on una dona, exageradament grassa, jeia a terra sense sentit i plena de sang, al costat d’un teler que havia estat desconnectat de la corretja que transmetia el moviment de l’embarrat a tots els de la sala.

Al voltant, dues o tres dones més, arriscant-se a deixar les màquines en mans d’ajudants més joves, miraven d’aturar-li l’hemorràgia. Tan aviat com la Maria se’n va fer càrrec, van cuitar a tornar a la feina. No és que no estiguessin amoïnades, tothom apreciava la Tomasa; era senzillament que no podien córrer el risc que se’ls fes una barba o un escarabat al teixit, o que la trama quedés fluixa, o vés a saber què.

—Ha estat el garrot? —va preguntar la infermera, per signes, en veure la ferida. Era inútil intentar parlar enmig de tant de soroll.

—I què, si no? —volia dir el gest ple d’amargor d’una de les teixidores més grans, que ja les havia vist de tots colors.

Si els garrots no copejaven la llançadora al punt i al moment justos, aquesta se sortia del carril amb una trajectòria imprevisible, i pobre del que es trobés al seu camí. També s’havia d’anar amb molt de compte que la roba i els cabells no s’enganxessin als engranatges o a les corretges de les màquines. Per això les treballadores portaven mocadors al cap i tant els davantals com les mànigues anaven ajustats.

Pel que semblava aquest cop la llançadora, per algun mal moviment del garrot, havia anat a clavar-se al pit de la Tomasa, quasi sota l’aixella. Ara el que calia era portar-la al dispensari, si podien abans no tornés en si, per evitar-li patiments innecessaris, però el seu pes ho complicava tot. El senyor Mateu, que acabava d’arribar, va proposar que fessin servir el muntacàrregues per on es baixaven les peces acabades. Van anar a buscar un bon tros de roba de rebuig prou fort i a sobre hi van posar amb les màximes precaucions el cos de la Tomasa, que, inconscient, deixava anar, de tant en tant, un gemec que encongia el cor. La van aixecar entre quatre homes i la van portar fins al muntacàrregues, i d’allà al dispensari. No va ser fàcil. El pes i la por de fer-li més mal no hi ajudaven.

Al dispensari la van deixar estesa a la llitera de cures, en mans de la infermera. Amb ella es va quedar l’Aurora, la seva ajudant habitual, que ara tenia el teler aturat i feia tota la fila de necessitar també alguna mena de cura. No estava ferida, però se la veia pàl·lida, absent i amb la mirada perduda. Era clar que havia patit un bon ensurt i que la desgràcia de la Tomasa l’afectava de manera molt fonda. Al cap i a la fi, era molt jove, aquell era el primer accident que veia i, per ser el primer, l’havia tocat de molt a prop.

—Caldria avisar el metge —va dir la infermera—. Aquí hi ha algun os trencat i la ferida no serà fàcil de cosir. A més, ha perdut molta sang.

—No pateixi —la va tranquil·litzar el senyor Mateu—. Ja he fet que li truquessin abans de venir cap aquí. Si era a casa, no pot trigar gens.

En Ruscalleda, que no havia tret l’ull al contramestre del torn, en qui havia reconegut el milhomes del Casino, va tornar amb ell cap als telers tot preguntant-li si creia que aquell accident podia haver estat provocat i, si havia estat així, com ho podien haver fet. L’altre semblava escèptic. Segons ell, era difícil que algú hagués pogut manipular el teler, que estava permanentment en marxa, llevat dels contramestres i les teixidores, però no tenia gaire sentit que aquestes haguessin provat de fer-se mal a si mateixes. Pel que feia als contramestres i els seus ajudants, a banda del fet que tampoc no veia per quina raó haurien d’haver volgut fer una cosa així, haurien d’haver-ho fet a la vista de tothom, incloent-hi les teixidores.

En Ruscalleda li va demanar, a crits, si durant el seu torn havia tocat per res el teler de la Tomasa abans de l’accident i també els noms dels contramestres dels altres dos torns, que van resultar ser un tal Lluís al torn de nit i un dels treballadors més grans, un vidu que vivia amb el fill i la jove, al de tarda. També va voler que es desmuntessin les peces defectuoses que haguessin pogut causar problemes i els hi donessin de manera que les pogués fer revisar per un especialista independent. El contramestre es va afanyar a fer-ho per tal de posar-hi peces noves i tornar a engegar el teler amb altres treballadores. La producció no es podia aturar pas. Bé, va explicar, un cop fora del taller, les peces no eren unes de ben bé noves, eren unes de velles mil vegades reparades, de manera que resultaven cada cop menys segures. Vet aquí, segons ell, on calia anar a buscar les raons de l’accident, i no en un pretès sabotatge. Amb la desídia i la gasiveria d’amos i administradors per comprar peces noves i en condicions, n’hi havia més que prou, i no calia recórrer a teories més complicades. Pel que fa a tocar el teler, només ho havia fet en començar el torn per greixar els daus de l’embarrat, com sempre a la vista de tothom.

Quan en Ruscalleda va tornar al dispensari, es va trobar que s’havia format un grup nombrós de dones a fora, que, amoïnades o tafaneres, volien saber el que havia passat i com estava la Tomasa. L’Aurora, encara amb el seu posat absent, intentava explicar-ho i no se’n sortia. En Josep, el fill de la Tomasa, acabava d’arribar. L’inspector va passar entre les dones i va entrar al dispensari, on ja hi havia el doctor Ossés.

—Com està?

—Malament, però se’n sortirà, si aconsegueixo trobar-li plaça a l’hospital. L’han d’operar. I li cal repòs del de debò per uns dies. De moment, he fet l’indispensable i li he donat morfina perquè no pateixi. Vaig a veure què més puc fer. Si pretenem curar-la aquí, correm massa riscos.

—Sí. I no només per la ferida. Si han intentat matar-la perquè no pogués parlar amb mi, aquí poden tornar-ho a intentar fàcilment. Vaig a trucar al jutge a veure si ens la poden fer ingressar a l’hospital de Berga sota la protecció del jutjat.

En sortir, va veure que la senyora Bartet acabava d’arribar. S’havia assabentat de l’accident i allà estava complint impecablement les seves obligacions de mestressa. De seguida va donar alguna cosa per fer a totes aquelles dones angoixades. Va preguntar on eren els fills de la Tomasa i qui se’n faria càrrec. La filla, que acabava d’arribar corrents amb el petit a coll, treballava al torn de tarda. La mestressa li va dir de portar la criatura a ca les monges de part de la senyora Bartet perquè el cuidessin fins l’endemà al matí. Diumenge es podia quedar a casa amb els seus germans i després ja ho veurien. Quant als nois… en Josep s’espavilava prou bé tot sol, però en Dionís necessitava que estiguessin per ell. No hi tocava del tot, en paraules de la seva germana. Ningú no volia fer-se’n càrrec, però la presència de la senyora Bartet imposava a l’hora de trobar excuses i, a última hora, una dona que ja tenia els fills crescuts va acceptar quedar-se’l fins diumenge. La senyora, un cop decidit tot això, va fer dispersar les dones que va poder i les que es van quedar les va convidar a resar, allà mateix, un rosari per la Tomasa. El guirigall s’havia transformat en ordre. La senyora Bartet havia acomplert, d’una manera magistral, la funció per a la qual havia estat preparada des de la infància a la Colònia dels seus pares.

Travessant els murmuris del rosari, en Ruscalleda va sortir i es va dirigir cap a les oficines per trucar al jutge. A aquelles hores, l’operació podia ser llarga i complicada. La telefonista del poble, un cop assabentada que la Colònia Bartet, oficines, o sigui el 5467, volia parlar amb el jutjat de Berga, el 5914, va haver de demanar «conferència» a través de la seva col·lega d’un altre poble perquè la connectés amb Berga, i Berga amb el jutjat. Tot plegat sense deixar de connectar i desconnectar les clavilles de la seva xarxa local, que, com que al poble hi havia diverses colònies, una fonda i altres negocis, la mantenien força ocupada. «Nena, nena, bonica, dóna’m Berga, que és urgent», i la resposta: «En tinc tres abans per a Berga, tindrà una estona de demora». «Dona, no m’ho facis això, que és pel jutjat i hi ha un ferit. Posa-m’hi tan bon punt pengi la que tens ara. Oi que ho faràs, reina? Després ja t’ho explicaré». I l’altre: «Berga, Berga, corre, reina, posa’m el jutjat que hi ha un policia que ho necessita urgentment». I a en Ruscalleda:

—Inspector, ja té la seva trucada. Avisi’m quan hagi acabat.

Un cop superades totes aquestes dificultats, en Ruscalleda va poder explicar al jutge Flotats, amb mitges paraules perquè no se n’assabentés tota la comarca per les telefonistes, el que havia passat amb la Tomasa i va demanar-li que fes enviar una ambulància a recollir-la a ella i al doctor Ossés per portar-los a l’hospital, on la Tomasa estaria segura fins que diumenge en Ruscalleda la pogués interrogar, abans d’anar a casa seva. Van quedar que diumenge li enviarien el cotxe més d’hora i que es trobarien a la sortida de missa, en comptes de l’entrada, perquè ell tingués temps de veure la Tomasa.

Mentrestant, al dispensari, la Maria s’ocupava de l’Aurora. Tan aviat com van acabar la cura de la Tomasa i la van deixar adormida fins que arribés l’ambulància, la Maria es va fixar en la noia que seia amb al cap cot i els braços encreuats com abraçant-se a si mateixa. Era la viva imatge de l’angoixa i el desemparament. A les preguntes de la Maria i del metge de si es trobava bé o li passava alguna cosa, contestava negant amb el cap i sense obrir la boca. La Maria se li va seure al costat, la va agafar per l’espatlla, va recolzar el cap al seu pit tot fregant-li suaument el clatell, sota els cabells. Al cap de pocs segons l’Aurora va alçar el cap mirant la Maria, dues llàgrimes li van rodolar galtes avall i fent que no amb el cap va dir baixet: «No puc, Maria, no puc». Va començar a sanglotar espasmòdicament, tot arrapant-se a la Maria i sense parar de repetir:

—No podré, no podré, segur que no podré —va dir una vegada i una altra entre sanglots i llàgrimes—. Mai no podré.

No va donar més explicacions. La Maria la seguia acaronant amb suavitat tot esperant que es desfogués. La seva angoixa semblava que anava més enllà de la impressió d’haver presenciat l’accident de ben a prop. Quan semblava que espasmes i sanglots remetien una mica, li va netejar la cara de llàgrimes i mocs i va gosar preguntar-li en veu baixa:

—Què és el que mai no podràs fer, Aurora, bonica?

—Res —va ser la resposta enmig d’un nou accés de llàgrimes—, mai no podré treballar com tothom. No podré fer bé la feina sense por que en qualsevol moment em pugui fer mal. Sóc poruga, jo, i a més sóc maldestra. I em poso nerviosa. I no ho sabré fer bé. Mai no arribaré a ser teixidora i si hi arribo… Si hi arribo, ho faré malament i m’acomiadaran. O prendré mal. No podré, li dic que no podré.

—Què és això, Aurora, filla, per què no has de poder fer el que fa tothom?

—Perquè jo no m’hi veig amb cor. No en seré capaç. Ni de treballar, ni de portar una família, ni de res del que fan les altres.

—I què t’ho fa pensar, això?

—Jo… jo m’hi esforço. Li juro que m’hi esforço, però quan ho veig, quan veig tot el que fa la mare i… i la Tomasa i les altres dones, se’m fa una muntanya. S’ha d’estar per tantes coses i… i és tan fàcil equivocar-se, en tot, en qualsevol cosa, o distreure’s, o fer-ho malament. Com saps que ho fas bé?

—I tant que ho faràs bé. Només és cosa de no voler-ho fer tot alhora, d’anar aprenent una cosa rere l’altra, i només quan estiguis ben segura de fer-ne una bé, passar a l’altra. A poc a poc, Aurora, a poc a poc. Però podràs. Ja m’ho sabràs dir.

Semblava que l’explosió d’emocions s’anava calmant.

—Mira, ara et faré unes herbes. Te les prendràs i després, quan et trobis una mica més bé, te n’aniràs una estona a casa a estirar-te, d’acord?

L’Aurora es va anar calmant i, encara entre sanglots, va assentir amb el cap i es va deixar donar dòcilment una tassa de camamilla amb unes gotes de valeriana que la Maria hi va afegir seguint les indicacions del metge, que havia assistit discretament a l’escena en un racó del dispensari. Van fer anar a buscar la Rosita a ca les monges perquè l’acompanyés a casa amb un missatge per a la seva mare dient que deixés dormir l’Aurora tanta estona com volgués i que després estiguessin una mica per ella, la distraguessin i miressin que no es quedés sola encaparrada en els seus pensaments. Al vespre la Maria passaria a veure-la.

Quan en Ruscalleda tornava al dispensari, en sortien les dues germanes de bracet. La Rosita amb el mateix aire d’eficiència i serenitat que de costum i l’Aurora, ja més desfogada, amb un posat absent i apagat i el caminar vacil·lant.

—Quina llàstima! —va comentar la Maria—. A aquesta pobra noia l’han volgut fer dona abans de temps i no es veu amb cor de carregar amb totes les responsabilitats que li vénen a sobre. És la germana gran i la seva mare es descarrega en ella. Amb el temps anirà agafant seguretat i li passarà, si no li demanem massa. Està en una mala edat. En canvi, la Rosita… Aquesta sempre ha sabut el que vol i ho aconseguirà. Val a dir que no hi escatima esforços. Té un altre caràcter. No és tan nerviosa.

—Digui’m, Maria —va intervenir en Ruscalleda—, aquesta noia…

—Qui, l’Aurora?

—No, vull dir la Rosita. Digui’m: l’ha vist mai escoltar darrere les portes? D’amagat, vull dir.

La Maria es va quedar un moment pensativa.

—Sí i no. Jo no en diria ben bé això. De fet, mai no l’he enxampat escoltant d’amagat. Però sí que he vist que se les arregla per ser-hi sempre, discretament, sense fer-se veure, quan els altres parlen. Sempre acaba donant a conèixer la seva presència, però sempre una mica tard, quan ja s’ha dit alguna cosa que no hauria d’haver escoltat ningú. És molt subtil. Ara bé, també li haig de dir que no he sentit que mai repetís una cosa de la qual s’hagi assabentat d’aquesta manera.

En aquell moment van sentir arribar l’ambulància i en Ruscalleda es va acomiadar per anar a dinar, tard, al Casino. Quan hi va entrar, tothom havia acabat i quasi es va haver de conformar amb les restes. Era divendres i tocaven patates bullides amb bacallà. Quedava poca gent, els de les partides de manilla, de dòmino, de subhastat o de botifarra, i una colleta a la barra que feia el ronsa abans d’ocupar-se en altres activitats. Aquella tarda hi havia assaig de la coral. Els de la barra, la majoria dels quals hi havien d’anar, feien amb els de les taules la sempiterna broma de com el mossèn organitzava les activitats de manera que no els quedés massa temps per a les partides. Opinava que jugar una mica és bo per distreure’s, però massa pot portar a alguna mena no gaire definida de disbauxa. I si mai s’assabentava que s’hi havien jugat calés… Ah! Llavors era cosa de veure’l en la seva santa indignació, que, a més de santa, era perillosa, perquè els culpables de tal infracció apareixen tard o d’hora a les llistes negres, com hi devia aparèixer per força aquell ximplet anarquista, en Cisco, que com la Paquita no l’acceptés aviat i el passés una mica per l’adreçador…

—Bé. Val més que marxem. Carai amb el mossèn! No el podia posar després del rosari, l’assaig, no, que havia de ser ara, havent dinat. Sort en teniu vosaltres els del dòmino que desafineu i no heu d’anar a cantar, tot i que de vegades em penso si no ho deveu fer expressament, això de desafinar.

També en Ruscalleda en va sortir poc després sense prendre ni cafè. Va passar la tarda visitant els propietaris d’horts i barraques per confirmar les seves declaracions. Qui hi era i qui no el dia dels fets. No és que això li permetés treure’n gaires de la llista. Ningú no semblava haver vist ningú a cap hora en concret, i tots podrien haver fet una escapadeta a l’era del mossèn sense que els altres se n’adonessin. De pescadors, semblava que només n’hi havia hagut un. Amb aquell temps era d’esperar i ningú no el va saber reconèixer. Seia una mica allunyat i portava una mena de capa feta amb una borrassa vella, com n’hi havia tantes a pagès. No sabien qui era. Fins i tot un dels que va interrogar va dir que li havia semblat veure’l marxar de camí al poble per la vora del riu. Potser això explicaria per què no l’havien reconegut. Si era del poble…, però això li estranyaria, perquè els del poble tenien prohibit pescar a la Colònia. Potser s’havia confós o no ho havia vist bé. La veritat és que no hi havia parat gaire atenció. Aquestes van ser les explicacions de qui semblava saber-ne més.

Pocs resultats, però ja s’ho temia. Només podia fixar-se, doncs, en les estatures per eliminar els que no encaixessin en les explicacions del jutge Flotats. Va aprofitar per parlar amb en Ramon del possible sabotatge del teler de la Tomasa. La seva opinió venia a ser la mateixa que la del contramestre amb qui havia parlat al matí. Si algú havia manipulat el teler, havia d’haver estat un dels contramestres o una de les teixidores que hi treballaven. Ningú més s’hi podia haver acostat i el teler estava en marxa vint-i-quatre hores al dia. En aquestes circumstàncies, el pretès sabotatge requeria una habilitat extraordinària, a més de molta sang freda, ja que es corria el risc d’acabar-ne sent un mateix víctima. Quant a ell personalment, no s’havia acostat per res a aquell teler en tota la nit, perquè havia estat molt ocupat amb dues màquines que calia reparar i que el van tenir prou entretingut. Tots els components del torn n’eren testimonis. Una cosa semblant van dir-li els contramestres dels torns de tarda i matí.

En Ruscalleda estava desanimat. Cada dia que passava es complicaven més les coses. Hi havia més punts per aclarir i les mateixes possibilitats, és a dir, gairebé cap, d’arribar a aconseguir-ho. Se sentia aclaparat per la calor i només se li acudien dos llocs frescos on li vingués de gust ser: la cuina de la Consol, on no tenia excusa per entrar, i el despatx del mossèn, on havia de recollir la llista dels que eren amb ell la tarda del crim. Ja feia estona que havia sentit tocar l’àngelus. Probablement, doncs, el trobaria a casa.

—Inspector, m’alegro de veure’l. Ja li tinc la llista a punt. Però se’l veu cansat. Per què no entra? Avui el puc convidar a berenar. M’han regalat una capsa de melindros i els podem sucar en vi dolç. Què me’n diu?

Agraït, en Ruscalleda va seure a la penombra del despatx i va acceptar els melindros amb vi dolç i la conversa del capellà.

D’un tema a un altre el mossèn va acabar satisfent part de la curiositat que en Ruscalleda sentia d’ençà que l’havia conegut: la de la seva faceta de músic.

—Ja de marrec, quan era al seminari, vaig estudiar música i vaig aprendre a tocar l’orgue. M’hi vaig apassionar, però un cop ordenat i sent d’una família sense diners ni influències… vaig haver d’acceptar un càrrec de vicari en un poblet de muntanya. El lloc era preciós i ple de pau, però, d’un cantó, la solitud allà era terrible, i, de l’altre, ja se sap que en aquests poblets no s’hi troba ni un mal harmònium. Què dic un harmònium? Ni tan sols un piano, si ho anem a mirar. Enyorava la música. Ho vaig intentar, però, i ho dic amb vergonya, no ho vaig resistir. Em vaig posar malalt. La melangia se’m menjava de viu en viu. El bisbat em va fer tornar a Barcelona, i bé, allà també la ballava ben magra, no es pensi. Deia missa a una parròquia i hi confessava, vivia al piset que havia estat dels pares, practicava la meva música en una església on m’ho permetien i feia uns diners tocant en cerimònies, ja sap: enterraments, batejos, casaments, aquesta mena de coses. Si li haig de dir la veritat, em vaig atipar de passar gana. Un bon dia en Sebastià Bartet em va sentir tocar i es va interessar per mi. Gràcies a ell vaig poder aixecar el cap. Em va posar de moda, per dir-ho d’alguna manera, com a organista entre les seves amistats. Anys després… bé, va sorgir l’oportunitat de venir aquí i m’ho va oferir.

—Sentint-lo parlar l’altre dia, em va semblar que la seva idea de la religió, la seva, com en diria?, teologia, és diferent del que se sent habitualment.

—Això no és teologia, amic Ruscalleda, no es confongui, és senzillament l’Evangeli. No en tinc un bon record, de la teologia.

I va canviar de conversa. Al cap d’una estona en Ruscalleda, una mica entonat pel vi dolç i la companyia, es va dirigir cap a la fonda força més relaxat que altres tardes. Ara tocava posar-se a treballar amb els papers. Després de sopar i de complir els seus rituals habituals, naturalment.