Capítol XIII

Les criatures, ja se sap, s’han de distreure d’alguna manera. Aquella tarda, la Glòria i els seus amics, els més entremaliats de la Colònia, havien decidit anar als safareigs a buscar capgrossos. En arribar-hi, les dones que rentaven els havien fet fora.

—Apa! Fugiu d’aquí, que tenim feina. Si voleu capgrossos, veniu quan nosaltres no estiguem treballant. Ah!, i tampoc no aneu al safareig dels morts, que allò no és sa. Hi podríeu agafar qualsevol cosa.

No els van fer cap cas, és clar, i simulant que eren una colla de soldats que assaltaven un fortí dels moros, es van esmunyir al safareig dels morts sense fer soroll. Sorprendrien els enemics desprevinguts i prendrien el fortí. No va ser fàcil. La porta, normalment oberta de bat a bat i subjectada per una gran pedra, aquell dia estava ajustada i la van haver d’acabar d’obrir del tot empenyent-la amb molt de compte, per evitar que grinyolés i els descobrissin. Ajupits i gairebé arrossegant-se, es van acostar als safareigs amb pots i coladors. Tàcitament, sabien que quan arribessin a tocar l’aigua, en silenci absolut, haurien aconseguit sorprendre els sentinelles i serien els amos de la plaça forta. Quan finalment hi van ser i la missió gairebé estava acomplerta, van veure una cosa que surava a l’aigua sabonosa, com una camisa d’home que algú s’hagués deixat després de rentar-la. Però, a un segon cop d’ull, va quedar clar que la camisa no era buida. Hi havia un home dintre, un home que no es bellugava i que tenia el cap dins l’aigua. I aquí es va trencar el silenci i, en fer-ho, es va oblidar el joc.

—Tu creus que és mort? —va preguntar un dels vailets.

Un altre, més decidit, va agafar un pal i va empènyer l’home just cap on era la Glòria.

—Apa. Gira’l —li va ordenar.

—Jo?

—Tu! O no t’atreveixes?

És sabut que la llei no escrita de la colla no permet la covardia. Tremolant, la Glòria va girar aquell cap de cabells foscos per trobar-se amb la cara inflada i els ulls oberts d’en Cisco. Al seu xiscle aterrit, van respondre els de la resta del grup, que tot d’una van fer mitja volta i van sortir corrent en totes direccions, fent uns xisclets aguts com els d’un estol de gavines. Alertades per aquests xisclets, les dones que rentaven als safareigs dels vius van donar la volta a l’edifici i, en arribar a l’altre cantó, només hi van trobar la Glòria, que s’havia recolzat a la paret, al costat de la porta, i havia anat relliscant, fins a quedar asseguda a terra, amb les cames encongides, tota ella pàl·lida i tremolosa. La Teresina va córrer a abraçar-la i a preguntar-li què li passava, però la nena, incapaç de parlar, només va saber assenyalar amb els ulls cap als safareigs abans de girar-se i vomitar.

Les altres dones, força atemorides, es van acostar a poc a poc cap on havia assenyalat la Glòria i van poder veure el cadàver d’en Cisco surant a l’aigua. Alguna, amb prou seny i prou fermesa, va dir que no toquessin res i que algú anés immediatament a buscar l’inspector. Una altra que l’havia vist passar cap a la casa gran es va oferir per anar a avisar-lo.

—Afanya’t!

Mentrestant, la Teresina va dir que se n’anava cap a casa amb la Glòria per fer-li una camamilla i mirar que es refés una mica. Si l’inspector les havia de menester, allà les trobaria. Ja en sabia el camí.

—I vosaltres, les mares dels nens que eren amb la Glòria, val més que els aneu a buscar. L’inspector els voldrà veure.

Ho va dir en el to resignat de qui ja en té experiència i va marxar. Algunes li van fer cas i van anar a trobar els seus fills; d’altres es van quedar a la porta vigilant, i fins i tot algunes van decidir aprofitar el temps i se’n van tornar a rentar la roba. Si les volien per alguna cosa, ja sabien on trobar-les.

Molt poc després en Ruscalleda passava corrent, sense veure-les, pel costat de les dones que hi havia a fora. Tan bon punt va haver vist i reconegut el cadàver surant a l’aigua, es va aturar amb els punys serrats i només li va venir una paraula a la boca:

—Merda!

Paraula que va repetir un cop més, amb ràbia, mentre tancava d’un cop de peu excessiu la porta perquè no entrés ningú, i que encara va repetir, com una lletania, incomptables vegades, puntejades per impotents cops de puny a la paret.

Merda, merda, merda, merda, merda…

Quan es va haver desfogat, va tornar a obrir la porta i va veure com s’acostava el senyor Bartet amb un parell d’homes de l’Administració. Ignorant l’amo, es va dirigir a un d’ells per preguntar-li si ja havien avisat el jutge i, davant la resposta afirmativa, no va dir res més. A la parella de la Guàrdia Civil, que també havia fet acte de presència, els va donar instruccions en veu baixa, instruccions que feien un èmfasi molt especial en el fet que no traguessin l’ull de sobre a l’Agustí Mateu, discretament però que no l’hi traguessin. Després, sense tornar a badar boca, es va quedar palplantat al mig del pas de la porta, amb els braços encreuats sobre el pit i la mirada clavada en la llunyania, com si no veiés ni sentís res, i així va romandre, sense que ningú, ni tan sols el senyor Bartet, gosés acostar-s’hi, una hora llarga, fins que va arribar el jutge Flotats amb el doctor Ossés, a qui havia recollit de camí. Van saludar en Sebastià Bartet, abans d’entrar als safareigs defensats per en Ruscalleda. En Bartet, a qui les orelles se li havien posat ben vermelles, va fer gest d’entrar amb ells, però el jutge l’hi va impedir.

—Em sap greu, però fins que no hagi inspeccionat el lloc, no hi pot entrar ningú. Sense voler, podria alterar alguna cosa important.

El senyor Bartet va haver d’empassar-se un cop més la ràbia perquè no el deixaven manar a casa seva i, una mica més pàl·lid del que semblava possible, només va dir:

—Com vulgui, senyor Flotats. Però espero que no es negarà a venir a casa, quan hagin acabat, a prendre un xerès i explicar-me què ha passat, qui és el mort i com va la investigació. Crec que tinc dret a saber el que passa a casa meva.

Sense entrar en discussions, el jutge Flotats li va assegurar que passaria a veure’l i va entrar als safareigs amb l’inspector i el metge, mentre en Sebastià Bartet finalment abandonava un lloc on s’havia vist forçat a fer un paper ben poc lluït.

—Qui l’ha trobat?

—Unes criatures que estaven jugant.

—Pobres! Quin ensurt! Sap si han tocat res?

—Encara no he pogut parlar-hi. Ho faré tan aviat com acabem aquí.

—D’acord. Doctor, ens en pot dir res?

El doctor Ossés es va acostar al cadàver, li va examinar amb molta atenció el cap i després es va girar cap al jutge i en Ruscalleda:

—No podré dir res de definitiu fins que no me l’endugui i li faci l’autòpsia. Però de moment ja puc avançar que aparentment sembla que s’hagi ofegat, encara que també té un cop molt lleig al clatell que fa tot l’efecte que podria haver-lo mort. Hauré de mirar si hi ha aigua als pulmons i veure què més puc esbrinar. Els ho diré tan aviat com ho sàpiga.

—Té cap idea de l’objecte amb què li podrien haver donat el cop al clatell?

—Amb alguna cosa força pesant i que té un cantó una mica desgastat. Podria ser un maó vell.

En Ruscalleda es va ajupir per collir la gran pedra que acostumava a servir per subjectar la porta oberta. Era força pesant.

—Sí, podria ser —va dir el doctor acostant-s’hi—; és més, jo diria que ho és. Si se la mira de prop, veurà que aquí, al cantell, hi ha una mica de sang i alguns cabells enganxats. Si al jutge no li sap greu, me l’enduré també per examinar-la amb més detall.

Un cop resolt el primer tràmit, en Ruscalleda va tornar un altre cop a aquell pis que ja començava a conèixer massa bé. Hi eren tots, llevat de la Paquita i en Tonet: en Ramon i la Teresina, l’Aurora, la Rosita amb en Joan i la Glòria, que era el centre d’atenció de tothom. Per primer cop, en Ruscalleda va ser conscient de fins a quin punt el pis era petit i atapeït. Va haver de fer-li explicar un altre cop a la Glòria com havia anat tot, i la nena, en reviure-ho, es va posar a plorar de nou. Però el que realment va cridar l’atenció d’en Ruscalleda va ser que la Rosita, que s’estava quieta i callada en un racó, en sentir-ho explicar, va haver de sortir corrent també ella a vomitar a la comuna.

—No en faci cas, inspector —la va disculpar la seva mare—. La Rosita sempre ha estat molt sensible.

I a recer d’aquesta autoritat, la nena es va retirar a descansar una mica a l’habitació que compartia amb la Glòria i en Tonet.

En Ruscalleda va continuar fent preguntes per establir l’hora de la mort. Ja sabia que en Cisco havia sortit del Casino cap a un quart de quatre, poc abans que ho fes ell. Tenint en compte que les dones de la Colònia no portaven rellotge, establir a quina hora havien arribat les primeres a rentar ja era més difícil. Per les activitats que la Teresina havia fet a casa abans d’arribar als safareigs, en Ruscalleda va poder deduir que hi devia haver arribat poc després de les quatre i que ja hi havia un parell de dones que feia una estona curta que hi eren. Va prendre nota dels noms. Ja ho confirmaria amb elles i miraria si podien concretar una miqueta més. Tanmateix, era ben clar que hi havia un interval d’entre mitja hora i tres quarts durant el qual algú havia mort en Cisco als safareigs. Ja havia quedat clar, en examinar el lloc dels fets, que no hi havia estat traslladat un cop mort.

De sobte, en Ramon, que ja feia estona que s’estava inquiet a la cadira, es va aixecar.

—Si no m’ha de menester, me’n vaig cap al taller a buscar la Paquita. Vull estar amb ella quan ho sàpiga i ja no pot trigar gens. Aquí les notícies volen.

Només de pensar en la pobra Paquita, a en Ruscalleda li van venir esgarrifances.

—Vol dir que, a dins del taller, tancats i amb aquell soroll…?

—No ho dubti pas. Els camàlics entren i surten i, al soroll, ja hi estem fets. Es parla per signes, ja ho sap. Me n’hi vaig ara mateix. Ja ho hauria d’haver fet fa estona.

La conversa que sostenien en Sebastià Bartet i el jutge Flotats a la casa gran tampoc no es podia dir que fos un èxit. El jutge feia dies que estava entre l’espasa i la paret, i la mort d’en Cisco no contribuiria pas a arreglar les coses. Li donava, això sí, un cert avantatge temporal, ja que demostrava que les teories d’en Bartet havien fallat estrepitosament.

Fins i tot la insinuació de l’amo que tot plegat es tractava d’una conspiració i que els seus còmplices es devien haver desfet d’en Cisco va sonar molt fluixeta i mancada de convicció. No, el jutge el va poder convèncer fàcilment que la investigació seguia el camí correcte i que, si bé en Ruscalleda no havia tingut sort fins ara i tot semblava haver-se-li girat en contra, acabaria arribant al fons del cas. Sens dubte era un home detallista, persistent i molt responsable. I no permetria mai que un innocent carregués amb la culpa o que un culpable quedés impune.

Tanmateix, quan el jutge Flotats va sortir de la casa, en Bartet se les havia arreglat per deixar-li ben clar que, si bé havia guanyat aquesta batalla, no havia pas guanyat la guerra. Aquesta sempre la tindria guanyada ell, en Sebastià Bartet, i que si el resultat de les investigacions trigava massa a arribar, o no el satisfeia per no quedar ben clara la innocència de la seva gent i, sobretot, la bondat del sistema que havia creat, prendria mesures, bellugaria els seus contactes i a qualsevol que tractés de portar-li la contra, començant pel jutge mateix, li tocaria el rebre.

Les gestions que, amb l’ajut de la Guàrdia Civil, va haver de dur a terme en Ruscalleda l’endemà al matí, el van fer tornar a agafar les seves cèlebres llistes, ja força rebregades. Li hauria convingut que a l’Administració n’hi haguessin fet una altra còpia per poder començar a fer les anotacions de bell nou, però les relacions amb l’empresa s’havien deteriorat força i, a més, no estava gaire segur de voler demanar favors a l’Agustí Mateu en les circumstàncies actuals. Tanmateix, l’excusa de la llista era tan bona com qualsevol altra per anar a parlar-hi.

Dissortadament, li van fer saber que el senyor Mateu era amb l’amo fent la ronda habitual als tallers i que trigaria ben bé una hora a tornar. Els va explicar el que li calia i aquell xicot tan amable, en Roderes, li va dir que fer una còpia de les llistes tal com estaven els representaria com a mínim una jornada de treball. Sempre que ni el senyor Mateu ni l’amo s’hi oposessin, és clar. Ho va dir en un to que donava a entendre que aquesta oposició era més que probable. Decididament, les coses havien canviat d’ençà de la seva arribada. Però, va suggerir en Roderes, el que es podia fer era afegir a les llistes un parell de columnes perquè s’hi poguessin fer anotacions noves. A l’inspector li va semblar que era una idea prou pràctica i ell mateix va ajudar a completar les llistes amb tires de paper engomat sobre les quals van dibuixar amb un tiralínies un parell de columnes addicionals. Volia investigar els dos crims per separat, perquè, tot i que en el fons estava ben convençut que estaven relacionats, no podia estar-ho tant que l’assassí fos la mateixa persona.

Amb les llistes rectificades, va deixar dit que tornaria en un altre moment per parlar amb l’Agustí Mateu i va anar a trobar-se amb la Guàrdia Civil per repartir-se la feina. Es tractava un cop més de comprovar on era cadascú, i amb qui, a l’hora de la mort d’en Cisco. En Ruscalleda va cedir aquesta part de la feina a la Guàrdia Civil, no sense haver comentat abans que un altre cop els fets havien tingut lloc durant el torn de tarda, per la qual cosa tots els seus treballadors quedaven fora de sospita. En canvi, en haver tingut lloc el crim més d’hora, aquest cop els de torn partit havien de ser investigats individualment. El mateix Ruscalleda en va poder descartar uns quants dels que havia vist al Casino. En canvi, d’altres, que probablement també hi eren, no podia estar segur de l’hora a què havien sortit. Per exemple, en Ramon, el marit de la Teresina, tornava a dependre del testimoni dels seus amics per poder tenir una coartada d’on era, ja que en Ruscalleda no s’havia fixat en ell al Casino.

Conscient que els deixava una bona feinada, en Ruscalleda es va acomiadar dels guàrdies demanant-los que es fixessin especialment en el marit de la Montse i en els dos homes amb els quals se l’havia relacionat abans de casar-se, i es va comprometre a ocupar-se ell mateix de visitar la resta dels nens que havien trobat el cadàver i les dones que rentaven als safareigs dels vius per acabar d’esbrinar l’hora de la mort i assegurar-se que no havien sentit res. També es reservava els interrogatoris a la casa dels amos i, molt especialment, el de la Petro i el seu marit. Tampoc no es podia descuidar la vigilància de l’Agustí Mateu. Ja hi tornaven a ser. No donaven l’abast.

De totes les anades i vingudes, les entrevistes amb les mares i les criatures, i un procés molt pacient de separar el gra de la palla, en Ruscalleda va arribar a poques conclusions, i la majoria ben poc engrescadores. Segons va poder deduir, la primera dona va arribar als safareigs a tres quarts de quatre, minut amunt, minut avall, i per tant, el crim s’havia d’haver comès entre un i tres quarts de quatre. Pel que fa a la mainada, només l’aprenent de milhomes que havia empès el cos cap a la Glòria s’havia fixat en algun detall. Els altres estaven massa espantats i, tan bon punt van veure-li la cara, havien sortit corrent. Alguns ni tan sols s’havien adonat que es tractava d’en Cisco. Tanmateix, el poc que recordava en Manel tampoc no va servir de gaire. Segons ell, pensava més a fer rabiar la Glòria que en qui podia ser l’home dels safareigs ni en què feia allà. Ni tan sols se li havia acudit que pogués ser un cadàver fins que no li havia vist la cara, i llavors havia sortit corrent i xisclant com els altres. No semblava gaire orgullós del seu comportament, aquell cabdill de vuit anys, i no tenia res a afegir al que ja havia explicat la Glòria. Només va servir per confirmar punt per punt el que ella i els altres havien explicat: el joc de l’assalt al fortí amb què havien entrat als safareigs, la vista del que semblava una roba que surava i el desagradable descobriment d’en Cisco mort. També va recordar que la pedra que normalment subjectava la porta no era al seu lloc i que la porta estava mig ajustada, però no va ser capaç de dir si havia vist la pedra a prop de la gran pica del safareig. En resum, en Ruscalleda va fer poca collita per aquest cantó.

No va ser gaire millor a la casa dels amos. Tot just a les tres havien acabat de dinar, tothom excepte en Pere Bartet, el seu amic Guillem i en Mauri, el xofer, que havien passat el dia fora, pescant, i havien tornat al vespre, feliços, cansats i bruts de fang i pols. Havent dinat, les cambreres havien ajudat la Consol a netejar la cuina, la senyora i les senyoretes s’havien quedat prenent un cafè i xerrant si fa no fa fins a dos quarts de quatre i després s’havien retirat a fer una mica de migdiada, cadascuna a la seva habitació. El senyor Bartet s’havia entrevistat amb en Ruscalleda i en Quimet l’havia rebut quan havia arribat i havia esperat, tot llustrant sabates, a sentir-lo sortir. Només la Petro havia estat sola a casa seva des d’abans que els senyors comencessin a dinar fins que, passades les quatre, havia obert la porta a una dona que venia, tota esverada, a donar la mala notícia i demanar per l’inspector.

«Ves per on, per tan poca informació he perdut tot un matí», rumiava en Ruscalleda tornant cap a la plaça, «i a tot això no he pogut parlar amb aquest Mateu, que em fa tan mala espina. Espero que els de la Guàrdia Civil hagin tingut més sort».

En passar per la plaça, la Maria el va aturar.

—Vinc de veure la Paquita. Està destrossada.

—Pobra dona!

—És monstruós: enamorar-se finalment a la seva edat i que te’l matin d’aquesta manera. No té ni solta ni volta. I just abans de prometre’s. És diferent, no sé, és diferent si saps que una persona és a la guerra, o que està malalta. D’alguna manera ja et fas la idea del que pot passar i estàs preparada. Però que te’l matin així…

—Com s’ho està prenent, ella?

—Tan bé com pot fer-ho, pobra Paquita. Tothom li fa costat. Sobretot la família. La Teresina no la deixa ni un moment: l’acompanya, l’escolta i li deixa dir tota mena de bestieses perquè es desfogui. Com si no s’adonés que desbarra. Només m’ha estranyat l’actitud de la Rosita.

—A vostè també?

—Sí. Per què? Algú més l’ha vist estranya?

—Jo, sense anar més lluny. I el mossèn diu que les monges també l’han trobat diferent aquests darrers dies.

—Està com acovardida. Defuig tothom i sobretot la seva tieta, la Paquita. No gosa ni mirar-la als ulls. Què creu que pot ser?

—No ho sé, no puc creure que hagi tingut res a veure amb la mort d’en Cisco, però em fa l’efecte que ha d’haver vist o sentit alguna cosa important i que calla. I que potser, si hagués parlat, no li hauria passat a en Cisco el que li ha passat.

—Ho creu de debò?

—No ho sé del cert, és clar, però és la sensació que tinc, i explicaria moltes coses. El que més m’amoïna ara és que si qui ha matat en Cisco i potser l’Anselma se n’adona, ella mateixa podria córrer perill.

—No m’espanti!

—No en tinc pas la intenció. I els pares d’en Cisco?

—Aquest matí els han anat a veure la senyora Bartet i l’Amàlia. Una visita de cortesia, suposo. O de caritat cristiana, digui-ho com vulgui. Sembla que estaven tan afectats que amb prou feines les han vist. No feien més que preguntar quan els tornarien el seu fill. I la Remei tan aviat deia Cisco com Eugeni. Em fan molta llàstima. Jo hi aniré a la tarda, a veure si puc fer-los servei en alguna cosa pràctica. Els caldrà ajuda amb el bestiar i potser amb la cuina. A més, hauran de decidir què fer en el futur. Els dos fills morts amb mesos de diferència i no tenen néts ni joves, ni cap altra família aquí. No es poden quedar sols en el seu estat. Avui parlaré amb ells i demà aniré a veure el rector del poble. O potser ho farà la senyora Bartet.

—Tinc entès que la Remei rep cartes d’una germana que viu a l’altra conca —va suggerir en Ruscalleda content de poder aportar el seu granet de sorra.

—Sí? Si té una germana, potser se’n podria fer càrrec. Ja miraré d’esbrinar on exactament. Potser seria una solució. Gràcies, inspector.

Es van acomiadar i en Ruscalleda es va dirigir cap al Casino. En entrar, li va semblar que l’hostilitat era palpable. Ningú no el va saludar. Tots el van mirar i després van desviar els ulls, cadascú a la seva manera, però ningú no li va dir res. Fins i tot en Mingo, el cambrer, el va servir en silenci. Li va fer l’efecte que li retreien que, malgrat tota la nosa que havia arribat a fer i la seva presència constant pertot arreu, no hagués estat capaç d’evitar la mort d’en Cisco i que ara, l’endemà, encara no sabés qui l’havia mort. O potser aquest era més aviat el sentiment d’en Ruscalleda i ara l’atribuïa als treballadors que l’envoltaven. Però el cert és que va dinar més ràpid que mai i va preferir fer un volt per la vora del riu, per matar el temps que faltava fins a anar a trobar l’Agustí Mateu al despatx.

L’Agustí Mateu era una ombra d’aquell que dues setmanes enrere l’havia enlluernat amb una barreja de seguretat, eficiència, religió i xifres. Ara, si es jutjava per les llambregades que dirigia al rellotge de butxaca, sense gosar consultar-lo, l’única xifra que semblava interessar-li era la dels minuts que trigaria en Ruscalleda a marxar. Va començar la conversa amb lamentacions retòriques sobre com n’era, de trista, la mort d’en Cisco, un xicot tan fort, l’únic suport dels seus pares, a la flor de la vida, i tants altres llocs comuns, i esborronant-se que coses com aquella poguessin arribar a passar a la Colònia. En Ruscalleda es va mostrar d’acord en tots els punts i va aprofitar per preguntar-li quin era el motiu pel qual havia fet cridar en Cisco al despatx la tarda de dimarts. Per alguna raó, en Mateu es va tranquil·litzar. Possiblement esperava la pregunta i tenia la resposta a punt.

Com aquell qui no té res a amagar, i remenant el cap amb reprovació, li va explicar que en Cisco era un bon treballador i un bon fill, però que les seves idees revolucionàries i antisocials el feien poc digne de treballar en un lloc tan privilegiat com Can Bartet. A més, era perillós, ja que podia arribar a escalfar el cap dels companys amb teories contràries a la pau i a la religió.

—Qui sap —va continuar, com si se li acabés d’acudir— si el que li ha passat no ha estat una conseqüència de tot això. Si alguns companys seus, aprenents també d’anarquistes, no l’han volgut castigar.

—Castigar? —La sorpresa d’en Ruscalleda gairebé no li permetia repetir el mot—. I per què l’haurien volgut castigar?

—Vostè m’ha preguntat per què el vaig cridar al meu despatx. Bé, doncs va ser per això. Per fer-lo reflexionar i fer-li entendre d’una vegada que, si persistia en aquella actitud, no hi hauria lloc per a ell aquí, a la Colònia. Ja l’hi havia donat a entendre altres vegades, però aquest cop vaig ser radical: o caixa, o faixa. Crec que ho va entendre. Em va dir que estava penedit, que apreciava en tot el seu valor el favor que representava continuar treballant amb nosaltres i em va prometre que aquella actitud s’havia acabat. Potser a algú altre no li va agradar que es retractés.

En algun lloc hi havia d’haver un malentès, va pensar en Ruscalleda. I gros. Ell havia vist en Cisco i hi havia parlat més d’un cop després d’aquella conversa amb en Mateu i no havia vist res en la seva actitud, ni en les seves paraules, que confirmés aquella humilitat i aquella submissió que en Mateu assegurava. Més aviat l’havia vist més segur i més fort que mai, a diferència d’en Mateu, l’actitud del qual era cada cop més insegura i més vacil·lant, com havia passat el dia de la celebració al Casino. Aquesta va ser la pregunta següent d’en Ruscalleda: la raó per la qual havia convidat a tothom d’una manera tan forçada.

La resposta va ser una mentida encara més descarada.

—Li va semblar forçada? Doncs a mi no. Què hi ha de més natural que convidar a tots els que han estat els meus companys i veïns el dia que faig trenta-cinc anys a l’empresa?

Res de més natural, efectivament, si no fos que, com en Ruscalleda ja sabia pels comentaris que havia sentit, quan en Mateu havia arribat trenta-cinc anys enrere a la Colònia, en temps del senyor Bartet pare, no ho havia fet com un treballador més, sinó com a comptable contractat a Barcelona, amb la idea d’arribar a substituir al cap d’un parell d’anys el vell cap de comptabilitat, com efectivament va succeir. A partir d’aquell moment el seu ascens no va tenir aturador. Per tant, pocs treballadors de la colònia havien estat companys seus i, pel que feia a veïns, amb prou feines, tenint en compte que ell ocupava l’habitatge molt exclusiu de l’administrador, en una colònia que no tenia cap altre director que l’amo.

Quan en Ruscalleda li va preguntar a què es devia que en aquella ocasió estigués tan pendent d’en Cisco, ja s’hauria d’haver esperat la resposta:

—Volia fer-li veure que estava content del seu comportament d’ençà de la nostra entrevista. Que li quedés clar que, si perseverava en aquest camí, em tindria sempre al seu costat, com un pare.

Picava ferro fred. Això era clar. I, de moment, no tenia arguments ni proves per treure-li la veritat. Valia més deixar estar la conversa per a una altra ocasió. Així que, amb visible alleujament per part de l’Agustí Mateu, en Ruscalleda es va acomiadar.

—Si el puc servir en res més —va ser l’últim que va sentir.

Va anar a trobar de nou la parella de la Guàrdia Civil, que li va retre compte dels resultats de les seves indagacions. Com que la investigació havia començat de seguida d’haver-se comès el crim i en Mateu havia convidat a tothom del Casino, havia estat més ràpida la localització de la majoria de treballadors i habitants de la Colònia. Ja gairebé la feina estava feta, així que s’havien permès marcar també amb una creu aquells dels que havien vist personalment que destacaven per unes determinades característiques físiques.

—Què volen dir amb això de les característiques físiques? —va preguntar en Ruscalleda, estranyat.

I li van explicar que se’ls havia acudit que, per si el metge confirmava que a en Cisco li havien pegat amb la pedra al clatell, calia eliminar els que no tinguessin prou força o prou alçada per fer-ho amb un home de les característiques d’en Cisco. És a dir, sobretot dones i criatures, malalts i els més esquifits, que també n’hi havia. I de les dones no totes, és clar.

—Aquella cuinera de la casa gran, la que ha anat a veure vostè, no la podríem pas eliminar —va fer un dels guàrdies, rient—, i n’hi ha d’altres que tampoc.

—La Consol? Sí, de força ja en té, ja. Però ja la podeu eliminar, que era a la casa tota la estona, i en té testimonis. Bé, m’emporto les llistes i ja m’ho miraré. Suposo que també hi surten el marit de la Montse i els seus dos amics d’abans.

—Sí, és clar, ja els trobarà. El marit i un dels altres dos estaven treballant. De l’altre, el casat, encara no hem trobat qui ens confirmi on era.

—D’acord. Vull que aquesta nit es vigilin dues persones: l’un és l’Agustí Mateu. Vull saber tot el que fa i deixa de fer, i sobretot, no vull que surti de la Colònia. I l’altra és una nena, la Rosita, la filla d’en Ramon i la Teresina. Crec que sap alguna cosa que no hauria de saber i que corre perill. No vull que li passi res.

Van quedar d’acord i en Ruscalleda se’n va anar cap a la fonda i es va tancar a la seva habitació, sense sopar.

Quan hi va ser, va adonar-se que no s’hi havia tancat perquè tingués son ni més cansament que de costum, ni perquè li fessin mal els peus, que n’hi feien, ni per repassar les llistes, cosa que se li feia molt costa amunt. No, si s’hi havia refugiat era per estar sol, per no veure més les cares de la gent i sentir-se culpable, o si més no prou útil, davant de tothom. No es veia amb cor de veure més cares aquell dia. Ja en tenia prou amb les que li rodaven pel cap sense parar.

Es va estirar vestit a sobre el llit, cosa que no feia mai, i la roda va seguir girant: la cara de la Paquita, a qui no havia vist en tot el dia però que se li presentava a la ment amb els ulls buits i la cara inflada de tant plorar; la de la Rosita, amb aquell aire de qui ha trencat un plat i n’ha amagat els trossos; la d’en Cisco surant als safareigs; la d’en Mateu, humida de suor mentre servia la sidra; la de l’amo Bartet, amb les orelles vermelles d’indignació; la de la Maria, amoïnada per la família del mas de les Canyes. La de la Remei, la mare d’en Cisco, senzillament no se la podia ni imaginar. També hi eren les de la gent de la Colònia, a les quals, amb raó o sense, hi llegia el retret i fins i tot la befa. I la roda tornava a girar, les cares a passar.

No sabia quanta estona feia que era allà. Sense parar atenció, havia sentit com el soroll disminuïa a la sala de baix. Va deduir que devia ser gairebé l’hora de tancar. Llavors va sentir les passes d’en Josep, que pujava l’escala, i tot seguit va picar a la seva porta. Això el va treure de les seves cabòries. Era evident que passava alguna cosa. Es va aixecar d’un salt i va obrir la porta. La cara de desaprovació d’en Josep es va afegir a les moltes que ja li rodaven pel cap.

—A baix hi ha la Maria, la infermera de Can Bartet, que diu que vol parlar amb vostè —va dir tan fredament com va saber—, i afanyin-se, que jo haig de tancar d’aquí a deu minuts.

I sense fer més comentaris, va girar cua i va tornar a baixar. En Ruscalleda ja el seguia quan es va adonar que anava descalç, i va haver de tornar enrere a posar-se les botines. Al cap d’un moment era a baix. Quan va veure la Maria, es va espantar: estava tota escabellada, amb la roba desordenada, pàl·lida i sense poder parar quieta.

—Mare de Déu! Segui, dona, segui. —I la va acompanyar a la tauleta del racó, la més llunyana de la barra, on s’estava en Josep—. D’on ve d’aquesta manera? Què li ha passat?

La Maria estava tan excitada que no sabia per on començar. En Ruscalleda va demanar dos conyacs a en Josep, que li va respondre amb una mirada de reprovació, però tot i així els va servir. A poc a poc li va anar tornant el color a la cara i va recuperar la capacitat de parlar amb coherència. Llavors li va explicar que, tal com li havia avançat al migdia, havia passat la tarda al mas de les Canyes amb els pares d’en Cisco.

—La Remei està molt malament, cregui’m. Mai no l’havia vist tan enfonsada. No toca ni quarts ni hores, pobreta. D’aquí a aquí, parla de l’Eugeni, i d’aquí a aquí, d’en Cisco; no els distingeix per res, pobra dona. A estones s’adona que s’han quedat sols, i d’altres li sembla que està revivint la mort de l’Eugeni i diu que de seguida vindrà en Cisco. Em fa molta llàstima.

—I el marit?

—Ell hi toca. Està enfonsat, però hi toca. Però no és això el que li volia explicar. Veurà, parlant amb ell, he recordat el que vostè m’havia dit, que la Remei té una germana a algun lloc de l’altra conca, i he mirat de convèncer-lo que s’hi posessin en contacte. Li he demanat si sabia on vivia exactament i m’ha dit que a Torelló, a la conca del Ter, que la Remei acostumava a rebre’n cartes tres o quatre cops a l’any i que als sobres hi devia haver l’adreça. L’hi ha preguntat a ella. Com que sap fer-ho més bé que ningú per aconseguir que l’entengui, ella ha contestat tranquil·lament que sí, que la carta devia ser al fons de la caixa de cosir. Que en Cisco l’hi havia llegit uns dies enrere i ella li havia demanat que la desés allà.

A en Ruscalleda li havia quedat la boca seca. Que potser l’havien trobat? Sense fer cas de la mirada de pomes agres que en Josep va fer al rellotge de paret, va seguir:

—I hi era?

—I tant que hi era! L’he agafat i al darrere, efectivament, hi havia l’adreça de la seva germana a Torelló. Quan l’he tingut a la mà, la Remei m’ha demanat que l’hi tornés a llegir, que ja no recordava què li havia dit en Cisco, i jo ho he fet, és clar. Ha estat llavors quan m’he adonat que el que hi deia podia ser molt importat per a vostè. Tant que potser explicaria la mort d’en Cisco. I he vingut corrents, sense perdre ni un segon.

—I que hi deia, doncs, a la carta?

En comptes de contestar, la Maria es va treure de la butxaca del seu davantal blanc un paper rebregat i el va deixar sobre la taula.

En Josep, de la barra estant, estirava descaradament el coll intentant veure de què es tractava. Estava molt empipat. Aquell parell no només l’obligaven a tancar més tard que de costum, sinó que, a sobre, no aconseguia sentir què deien. Amb tota la seva experiència de xafarder diplomat, només havia aconseguit assabentar-se que parlaven de la família d’en Cisco, la qual cosa, tenint en compte el poc temps que feia que era mort, no tenia res d’especial. Tothom en parlava. Però ara que apareixia un paper aparentment important que havia fet canviar la cara de l’inspector, no aconseguia veure de què es tractava.

En Ruscalleda va desplegar la carta i la va començar a llegir. Allò era una bomba. L’Agustí Mateu no era l’única persona relacionada amb la Colònia de qui es parlava, i el que se’n deia no era precisament inofensiu. La resta també es podia investigar, tot i que era molt més delicat. I era molt possible que l’Anselma també l’hagués llegit, aquella carta. L’hi va preguntar a la Maria.

—Els ho he preguntat —va respondre la Maria—, però el pare d’en Cisco no n’estava segur. La carta va arribar un parell de dies abans de la seva visita i ells la van deixar sobre l’aparador sense obrir-la, esperant que ho fes en Cisco. Però diu que quan en Cisco finalment els la va poder llegir, l’havien trobat oberta. Ell no creu que hagi estat ningú més a casa que sabés llegir llevat de l’Anselma.

Si això era així, i en Ruscalleda creia que ho era, tirant d’aquell fil es podria arribar a la solució dels dos crims. Ara n’estava segur. Però aquell no era el moment de posar-s’hi. Ara era urgent acompanyar la Maria de tornada a casa i deixar que en Josep tanqués. Demà seria un altre dia, i probablement, un dia molt millor que els anteriors.

Tot el cansament se li havia esborrat i, del mal de peus, ja ni se’n recordava. El camí fins a la Colònia se li va fer molt curt mentre intentava respondre, sense comprometre’s, les preguntes de la Maria. No li va poder negar que en Mateu era sospitós. Que, de fet, ja ho era abans que trobessin la carta, però que certament el que hi deia li donava un mòbil que abans no haurien pogut pas imaginar. De la resta de la informació que havien llegit, no li podia dir res. Primer s’havia d’investigar, però, per sobre de tot, li demanava que no digués a ningú que havia llegit la carta i, si ho podia evitar, ni tan sols que l’havia trobat. En Josep de la fonda en parlaria, això era segur. Explicaria a tothom que hi havia una carta, però no en sabia el contingut i, encara que havia vist com la Maria l’hi donava a en Ruscalleda, no podia estar segur que ella l’hagués llegit abans. Tot el que trigués la notícia a escampar-se, i a confirmar-se, era temps que guanyaven per acabar de trobar el culpable.

Un cop van haver arribat a l’entrada de la Colònia, la Maria li va donar les gràcies per haver-la acompanyat i li va demanar que la deixés fer la resta de camí sola.

—Aquí ja no corro cap perill —li va dir—, i m’estimo més no provocar les xafarderies, que serien inevitables si em veiessin entrar amb vostè. Prou que farà parlar que arribi a aquestes hores, però fer-ho acompanyada de l’inspector Ruscalleda encara seria pitjor.

—D’acord. Avui no crec que n’hi hagi, de perill. Ningú no sap encara que ha aparegut una carta. Però a partir de demà al matí no vull que s’estigui sola ni un minut fins que aquesta història estigui ben acabada. Com més gent tingui al voltant, millor. Pensi que han mort dues persones que van llegir aquesta carta. I han mort precisament per això. I ha estat aquí, dins la Colònia. No vull que vostè corri cap risc. Entesos?

—Entesos, i gràcies per la companyia. Me’n vaig corrents. És molt tard.

Només llavors en Ruscalleda es va adonar que devia ser més de mitjanit. Li va dir adéu i, de l’entrada estant, la va veure baixar cap a la plaça i tombar la cantonada per dirigir-se a ca les monges. Després va tornar a poc a poc cap a la fonda. Va pujar a l’habitació, va fer els seus rituals i, finalment, va caure adormit com una soca per primer cop en molts dies.