Capítol XVI

La nit d’en Ruscalleda va ser força moguda. Un cop fora de la Colònia va anar a trobar el sergent de la Guàrdia Civil. Es tractava de tenir-ho tot llest per l’endemà a trenc d’alba. El pla que va exposar en Ruscalleda era minuciós i tractava de cobrir totes les possibilitats, de fer que qualsevol imprevist fos previst.

Mentrestant, a la casa gran, la pobra Clara no se’n sabia avenir. Al vespre en Guillem havia trucat a casa i, en penjar, els havia comunicat que havien de fer l’equipatge i tornar l’endemà mateix. La va tranquil·litzar dient-li que no hi havia ningú malalt, però que es tractava d’una reunió familiar a la qual no podien faltar.

El senyor Bartet, tenint en compte la urgència del viatge, va consentir que en Mauri els acompanyés amb el cotxe i després tornés, però no va voler ni sentir a parlar de marxar de bon matí. D’allà no sortia ningú, va dictaminar, sense oir missa. I s’ha acabat. A les objeccions d’en Guillem dient que havien de ser a casa a l’hora de dinar, va respondre que en Mauri era un xofer molt segur, que amb quatre hores en tindrien prou i que, si a casa els havien d’esperar una estona, doncs que els esperessin, i si no, que els haguessin avisat amb més temps. A més, en un viatge sempre hi pot haver perill, poc o molt, i és millor sortir de casa en pau amb Déu. Fins i tot els va recomanar que confessessin i combreguessin, tot i que només la Clara li va fer cas.

En sortir de missa, amb prou feines va tenir temps de fer un mos i posar-se el vestit de viatge, que li feia passar una calor horrorosa. Finalment, va renunciar a posar-se el vel. Si s’omplia de pols, va pensar, ja es banyaria en arribar a casa, però no volia patir més calor. Quan va baixar, en Mauri estava acabant de lligar al cotxe la resta de l’equipatge, i la Neus va cuitar a acostar-li el darrer necesser de la Clara. Tot estava a punt per poder marxar. Ara tocaven els comiats a les escales del porxo, les abraçades i les recomanacions de fer bondat. No es va parlar d’escriure’s. Al cap i a la fi, no faltaven ni dues setmanes perquè es tornessin a trobar a Caldetes. En Mauri s’esperava a peu de cotxe i la Neus va tornar a pujar les escales per afegir-se a la Rita i a en Quimet, que havien sortir a acomiadar-se dels convidats i, de passada, rebre la propina que determinava el costum. En Guillem, impacient, mirava sovint cap al camí que portava a la plaça i cap a fora de la Colònia. L’enèsima vegada que va aixecar els ulls, es va quedar clavat. Una figura d’home s’acostava caminant sense pressa pel camí d’entrada i no li va costar gens reconèixer-la: era la de l’inspector Ruscalleda.

Veient la seva mirada fixa, els altres es van anar girant cap al mateix punt i les converses es van aturar. Aquella figura s’acostava tranquil·lament, però transmetia una sensació amenaçadora. Fins i tot el senyor Bartet es va quedar callat i se’l va mirar amb un lleuger arrufament de celles en la seva cara inexpressiva.

En Ruscalleda va arribar al peu de l’escala, dalt de la qual hi havia una colla de persones expectants:

—Bon dia a tothom! —se’l va sentir dir—. Em temo que no puc permetre que se’n vagi ningú. Com saben, en aquesta colònia s’han comès dos crims, i dos dels que volen marxar ara en són sospitosos.

En sentir aquestes paraules, tothom es va quedar immòbil. Semblaven una fotografia. En Mauri a baix, al costat del cotxe. La Clara i les noies Bartet, que l’acompanyaven fins al cotxe, havien començat a baixar l’escala amb en Quimet al costat, per si els calia ajuda. Encara al porxo, en Guillem i en Pere, més enrere els pares Bartet, i ja a punt d’entrar a la casa, les dues minyones. Aquella mena d’encantament es va trencar quan en Ruscalleda va continuar parlant de baix estant:

—He vingut a interrogar i, si cal a detenir, aquestes persones. Per tant, d’aquí no marxa ningú si jo no ho permeto.

En Sebastià Bartet va recuperar la parla, i quan va obrir la boca, no ho va fer per expressar sorpresa ni autoritat, ni tan sols enuig, sinó una profunda convicció.

—És boig —va afirmar.

Com si no l’hagués sentit, en Ruscalleda va continuar parlant:

—En Francesc Obiols, conegut com en Cisco, o pel malnom de l’«anarquista», va morir dijous passat al safareig dels morts perquè sabia coses que a algú no li convenia que s’escampessin. Avui estic en condicions de dir-los que aquest coneixement li venia d’una carta de Torelló que va rebre la seva mare i que, en aquest moment, és en mans de la justícia. I probablement l’Anselma també coneixia el contingut d’aquesta carta, i també li va costar la vida. Però, d’això, ja en parlarem més endavant. De moment els puc dir que en aquesta carta es parla d’unes persones relacionades amb la Colònia Bartet. Una d’elles és l’Agustí Mateu, de qui estic segur que vostè volia exigir-me’n l’alliberament immediat, oi, senyor Bartet?

Però en Sebastià Bartet, com la resta, de moment s’havia quedat mut.

—Els haig de dir que el que s’explicava d’ell a la carta, i que hem comprovat fins allà on ens ha estat possible, és que passava informació a la competència. O que feia espionatge industrial. Com s’estimin més dir-ho. També els haig de dir que ell, tot i estar molt espantat, no va matar en Cisco. Això sí, si no ho va fer, va ser per manca de traça, no de voluntat. I ara que saben a què es dedicava, potser no els correrà tanta pressa veure’l en llibertat.

Era clar que en Ruscalleda estava tenint el seu moment de glòria. En Sebastià Bartet, amb les orelles ben vermelles, va intentar aclarir alguna cosa sobre en Mateu, però en Ruscalleda el va ignorar i va continuar la seva explicació, retenint l’atenció de tothom:

—La carta també parlava de dos xicots que, de tan amics que són, ho són massa, i no entro en les característiques de la relació que els atribueix la carta en qüestió i que sembla que és tema habitual de safareig a Torelló, per respecte a les senyores que ens escolten. Però certament no és precisament de les relacions que donen prestigi a uns xicots de casa bona.

—Prou! —La veu del senyor Bartet sonava esquerdada i com enganxada a la gola, però, tot i així, conservava la força de tota una vida d’autoritat.

—Prou? I per què prou? Em temo que aquí la seva autoritat, senyor Bartet, no hi arriba. O potser és que vostè també sap alguna cosa que no vol que se senti? No ho crec, així que continuaré. Deia que a la carta es parlava de dos xicots una mica especials, però, d’acord amb el que sabem fins ara, ells no poden haver matat en Cisco. Tanmateix, i ves per on, algú altre ho podria haver fet per ells. Tenim constància d’una conversa molt interessant entre el xofer d’aquesta casa i nebot de l’Anselma i una altra de les persones aquí presents, sobre la qual tinc intenció d’interrogar-los.

Sense que traslluís, en Guillem bullia per dins. Aquell desgraciat de policia, que, a més, es permetia el luxe de semblar un senyor, ho sabia tot. Com ho havia arribat a saber era un misteri. Era clar que ell no ho havia dit a ningú i en Mauri, n’estava ben segur, tampoc. Ningú els podia haver vist, però, en tot cas, va pensar en defensa seva, ell no havia fet res, llevat de fer veure que en Mauri havia estat amb ells quan, de fet, l’havien deixat a la carretera i tornat a recollir al vespre. I, d’això, en Pere era tan culpable com ell. Segur que podien comptar amb tota la força i el suport d’en Sebastià Bartet. I, de la seva conversa anterior amb en Mauri, de la qual ara parlava en Ruscalleda, bé, seria fàcil deformar-la:

—Ja fa dies que en Maurici es comporta d’una manera estranya —va dir en veu alta, i tothom es va girar a mirar-lo—. No li sé dir si d’ençà de la mort de l’Anselma exactament, perquè no paro tanta atenció al servei. Però des que vostè va arribar, segur. Jo, primer, vaig pensar que devia ser cosa de faldilles. Sap? Que potser n’estava d’alguna xicota que no devia agradar als amos. Aquestes coses passen, sap? I no vaig dir res. Fins i tot vaig convèncer en Pere que l’ajudéssim el dia que vam anar a pescar. Ell ens havia demanat que li deixéssim el dia lliure, d’amagat, és clar. I vam quedar que en Pere conduiria i en Mauri es quedaria una mica més enllà de la sortida del poble, i al vespre l’aniríem a recollir. Jo no hauria dit mai res. És bo protegir un noiet enamorat. Ara bé, si resulta que qui protegíem és un assassí, la cosa canvia. Oi, Pere?

Al costat del cotxe es va sentir un xiscle agut, un xiscle de bèstia desesperada. En Mauri s’acabava de veure traït per qui es pensava que era el seu protector. Va cridar, quequejant:

—Si… si jo no volia. Va… va ser vostè, vostè, qui m’ho va manar.

I en adonar-se que era inútil, que l’havien deixat sol, va girar cua de cop i va sortir corrent cap al fons del jardí, amb la intenció de saltar la tàpia i fugir pel camí del riu, vés a saber cap on.

Llavors va ser quan tots els preparatius de la nit abans van donar els seus fruits.

No havia avançat deu metres que de darrere dels arbres i els parterres van sortir dues parelles de la Guàrdia Civil, amb els mosquetons a punt, que hi havien estat amagats pacientment, mentre una altra parella entrava des de la plaça i es quedava apostada a l’entrada per deixar ben clar que per allà no sortiria ni en Mauri ni ningú.

En Mauri va aturar la seva fugida, va mirar enrere un cop més, en direcció al grup dels senyors, esperant ajuda i, veient que no en trobaria, es va deixar caure de genolls i va començar a plorar.

Aquest cop en Sebastià Bartet sí que va recuperar la parla. Girant-se cap a les dones que hi havia, va ordenar:

—Vosaltres entreu a casa. I tu també —va afegir, veient que la seva dona no se n’anava. I a en Ruscalleda—: No deu pas pretendre que ens creguem que aquest infeliç d’en Mauri és un assassí, oi? Que va ser ell qui va matar la seva tieta? I a aquest altre Cisco dels dimonis?

—El que dic és que així ho indiquen les nostres investigacions. Però també que va tenir còmplices i, per acabar-ho d’aclarir tot, tinc intenció d’interrogar el seu fill Pere i en Guillem Valltort, el seu amic.

—De cap de les maneres. Vostè no farà res de tot això. Si es vol endur en Mauri, endugui-se’l, que jo ja me n’ocuparé després, d’ell, però al meu fill i a en Guillem, que està sota la meva responsabilitat, no els interrogarà ningú. Ja trucaré jo al jutge Flotats.

—No caldrà, senyor Bartet —va respondre en Ruscalleda. I, girant-se, va fer un senyal a un dels guàrdies civils de la porta, que, al seu torn, en va fer un altre cap a fora.

De seguida es va sentir el clop-clop d’un cavall i el cabriolé del jutge Flotats va enfilar el camí d’entrada a la casa.

Mentrestant, la parella que havia detingut en Mauri l’havia fet aixecar i el subjectava fermament.

El cotxe del jutge es va aturar darrere l’automòbil dels Bartet i, sense dir paraula, el jutge va pujar l’escalinata fins a trobar-se davant en Sebastià Bartet. Sense donar-li temps a dir res, el va agafar del braç i li va dir en un to que podia sonar suau, gairebé casual, però que no admetia rèplica:

—Amic Bartet, val més que vostè i jo tinguem una xerrada en privat al seu despatx.

L’amo de Can Bartet va comprendre que era el que més li convenia. A ell i als seus. I, sense badar boca, va girar-se indicant al jutge el camí del seu despatx. En arribar a la porta, el jutge es va girar cap a en Ruscalleda per donar-li les darreres instruccions:

—Faci portar aquest infeliç a l’ajuntament per interrogar-lo. Pel que fa als altres, vull dir el jove Bartet i el seu amic, faci’ls esperar a la casa sota vigilància. En llocs separats i de manera que no puguin parlar entre ells, ni amb cap altra persona que no sigui vostè o un guàrdia civil. —I va entrar a la casa per començar una conversa que s’endevinava llarga i difícil.

En Ruscalleda va entrar a la casa per organitzar el que li havien manat. En Pere Bartet es va quedar a la saleta de la seva mare amb un guàrdia civil, i en Guillem a la seva habitació, amb l’altre.

—I si un de nosaltres ha de sortir per… per una necessitat? —va preguntar un dels guàrdies.

«S’aguanten!», va voler replicar-li en Ruscalleda, però, compadit, va mirar al voltant per veure si podia comptar amb algú del servei. Cap de les donzelles no li mereixia confiança i menys encara en Quimet o la seva dona, tan sotmesos als seus amos. Llavors va recordar:

—Si cal, cridin la Consol, la cuinera. Però només si és absolutament necessari, entesos? Ara l’aviso jo.

Entretant, en Mauri vivia una de les pitjors humiliacions que mai hauria imaginat: travessar la colònia i el poble emmanillat i amb un guàrdia civil a cada costat. Així va arribar a l’ajuntament, on el van fer entrar en un despatx, per esperar en Ruscalleda.

La veu va córrer com la pólvora. O potser fins i tot més ràpidament. El seu pare, que el va veure passar, va córrer a avisar la seva mare, i tots dos eren al cap d’un moment davant l’ajuntament per preguntar què hi feia, allà, el seu fill. Ningú, però, no els en va donar raó. Tanmateix, les veus corrien i afirmaven que la Guàrdia Civil l’havia portat detingut de la casa dels Bartet, i d’aquí a relacionar la seva detenció amb els crims de la Colònia no hi havia més que un pas, que, naturalment, es va fer. De la plaça de l’ajuntament a la de l’estació hi havia uns bons cinc minuts a peu, però d’alguna manera en Josep de la fonda no va trigar tant a saber la notícia. Poble i Colònia no eren més que un immens safareig.

El Mauri que en Ruscalleda va veure en arribar a l’ajuntament no s’assemblava gens al Mauri que havia conegut abans. Els cabells, sempre tan ben pentinats, estaven esbullats i la gomina amb què els havia domat al matí li donaven un aire greixós i una mica encanallat; l’impecable uniforme estava arrugat, les botes eren plenes de pols i als genolls hi portava fang enganxat. A la cara, encara s’hi veien els regalims de les llàgrimes:

—Guàrdia, acompanyi aquest xicot a la comuna i que es renti la cara, i quan tornin, porti’ns un got d’aigua per a cadascun —va disposar en Ruscalleda.

Quan, finalment, es va quedar sol amb en Mauri, que ja semblava una mica més tranquil, li va parlar tan suaument com va saber. El xicot, amb la seva actitud, ja havia confessat i estava massa espantat per fer-se enrere en el que havia dit. Només calia fer-l’hi dir en paraules i conèixer-ne tots els detalls.

—Bé, fill, ara m’explicaràs com va anar tot?

El xicot, però, s’obstinava a callar. Potser ni tan sols sabia per on començar. En Ruscalleda no va perdre la paciència:

—T’estimes més que t’expliqui jo el que nosaltres sabem? Només hauràs de dir sí o no, d’acord?

En Mauri va fer que sí amb el cap.

—D’acord. No sé si a tu t’agraden els homes, les dones o totes dues coses. El que sí que sé és que ets un xicot molt complaent i que, quan el teu amo, en Pere Bartet, et va demanar determinats serveis… íntims… et vas apressar a prestar-los-hi, la qual cosa et va permetre constatar que les seves aficions no es limitaven a tu, sinó que incloïen altres… capricis, i sobretot un amic molt especial, que era en Guillem. De fet, tu i els altres no éreu més que substituts per passar l’estona quan en Guillem no hi era. Però això no sembla que et sabés greu. La teva fidelitat a tota prova era més aviat a l’amo que a… l’amant. Però, en qualsevol cas, no hi ha dubte que es tractava de fidelitat. Fins al punt que quan algú et va fer saber que s’esbombaria la relació entre en Pere i en Guillem, tu vas estar disposat a impedir-ho, encara que això signifiqués matar en Cisco. Ets de solucions radicals, tu. No ho hauria dit mai.

—No va ser cosa meva, inspector, m’ha de creure —va dir, finalment, en Mauri.

—Ah, no? No el vas matar tu?

En Mauri va assentir amb el cap.

—I doncs?

—En Guillem m’hi va obligar.

—Obligar?

—Va dir que explicaria coses horribles de mi i que em faria anar a la presó i caure en desgràcia amb la família Bartet. —Per com ho va dir, era evident que això darrer li semblava molt pitjor que anar a la presó.

—Et va amenaçar una nit a la teva habitació de sobre el garatge, oi?

—Com ho sap?

—Perquè saber-ho és la meva feina. I de qui va ser la idea de matar-lo com ho vas fer?

—Va ser casualitat.

—Què vols dir?

—En Guillem no em va dir com ho havia de fer. Només que ho fes, i a mi no se m’acudia com. Finalment, vaig tenir la idea d’esperar-lo al camí del mas quan sortís de casa, al matí, i mirar de fer-lo caure de la bicicleta. I després, quan fos a terra, clavar-li un cop de roc al clatell. No era gaire bona idea, perquè si no aconseguia fer-lo caure a la primera s’hauria girat contra mi i era molt més fort, però no se’m va acudir res més, i en Guillem tenia pressa. Així que, quan em van deixar a la carretera, vaig córrer a amagar-me al camí del mas de les Canyes, però, quan en Cisco va passar, va sortir la veïna per portar no sé què als seus pares i ja no vaig gosar fer res.

—I doncs? Què més va passar?

—No res. Em vaig adonar que no tenia cap més idea i que m’havia d’esperar fins al vespre perquè els senyorets em recollissin. Bé m’havia d’amagar, i vaig pensar en la barraca que encara no tenia amo. Forçar la porta no em va costar gens. Com que era molt d’hora, vaig poder arribar-hi pel camí del riu i entrar-hi sense que em veiés ningú.

—I allà vas pensar un altre pla?

El noi va negar amb el cap.

—Ja no en tenia cap, de pla. M’hi vaig estar moltes hores, allà amagat. No gosava gairebé ni respirar. A la paret hi havia una escletxa i passava l’estona mirant i assegurant-me que ningú no em descobriria. S’hi veia l’entrada als safareigs dels morts i un bon tros de carrer, gairebé fins al Casino. En algun moment el vaig veure a vostè. Semblava que venia de dret cap a mi i vaig tenir un ensurt horrorós. Després ja no vaig gosar sortir ni per pixar. Vull dir, orinar. Perdoni. Vaig sentir la sirena del canvi de torn, la de la una, i vaig pensar que encara em quedaven moltes hores per ser allà i en el que em faria en Guillem quan sabés que no havia aconseguit matar en Cisco. Estava molt espantat. I llavors vaig veure en Cisco que baixava pel carrer i entrava als safareigs dels morts. Semblava que es trobava malament i, empès pel pànic, vaig sortir del meu amagatall i hi vaig entrar darrere seu, i ja està.

—Com que ja està? I què li vas fer?

—Vostè ja ho sap.

—Però t’ho vull sentir dir.

—Estava inclinat sobre la pica, bevent de l’aixeta.

—Ja. I tu li vas clavar al clatell la pedra que aguanta la porta oberta. És això, oi? La idea del cop de pedra la vas mantenir, no?

—No en sé, de matar, jo, inspector. No se m’acudia res. No sé pas com es poden preparar, aquestes coses. És horrible haver de fer-ho per obligació i, a sobre, pensar-hi amb antelació. En canvi, quan allò de la tieta… —Es va aturar.

El món es va aturar. El cor d’en Ruscalleda es va aturar. Amb la boca seca, va preguntar:

—Allò de la tieta és el que jo em penso que és? Allò que va passar a l’era? —Deixava anar cada paraula amb molt de compte, com si fos una bomba que, descontrolada, pogués destruir objectes molt valuosos. Tan valuosos com la confessió que ara en Mauri estava fent amb tota naturalitat. El noi no podia saber un cop posat a parlar que, d’aquell cas, no en tenien cap prova. Cap manera de fer-lo confessar. Només sospites vagues, i vet aquí que ell no s’havia sabut aturar.

—Allò no ho havies planejat, oi?

—No.

—No sabies per què volia parlar amb tu, la tieta? —Nova sacsejada de cap.

—Ja feia un parell de dies que em buscava i no la vaig voler fer esperar més. Em vaig escapar per darrere el jardí quan sabia que el senyoret Pere no em cridaria. Estava… molt ocupat amb en Guillem. La vaig trobar espolsant estores i li vaig dir d’ajudar-la. Mentre jo picava, ella parlava i parlava, i deia coses horribles d’en Pere i de les penes de l’infern, i volia que jo li confirmés el que passava entre en Pere i en Guillem per poder-ne estar segura, i explicar-ho a tothom, i fer-los tant de mal com pogués perquè comencessin, deia, a tenir en aquest món un tast del càstig etern que els esperava. I, de sobte, no vaig poder més. No podia continuar sentint-la. Em vaig girar i amb el picamatalassos mateix li vaig clavar un cop. Només volia fer-la callar, l’hi juro. Però sembla que vaig encertar massa bé. Li vaig trencar la nou del coll. Vaig intentar reanimar-la i demanar-li perdó, però va ser debades. Quan em vaig convèncer que era morta, vaig sortir corrent i vaig tornar a la meva habitació. Ningú no m’havia trobat a faltar. De fet, tot plegat va ser un moment. Ja veu que no vaig planejar res. I em fa molta llàstima, la tieta. I la trobo molt a faltar.

En Ruscalleda es compadia sincerament d’aquell infeliç assassí maldestre que plorava per la seva tieta, tot caient-li els mocs.

Va recollir les notes per posar en net la declaració abans que en Mauri la signés i el va deixar en mans dels guàrdies civils, amb instruccions de fer-li portar menjar quan en fos l’hora.

Mentrestant, al despatx de la casa gran, la conversa feia hores que durava. Els tons de veu havien pujat i baixat, del raonable i gairebé amistós al més irat i autoritari, passant per tots els matisos. S’havien fet trucades telefòniques. S’havia enviat la Rita a buscar el pare d’en Mauri, a qui s’havia vist entrar a la casa dels amos per la porta de servei i amb la gorra a la mà, i sortir-ne per la porta principal, cerimoniosament acompanyat del senyor Bartet en persona i amb cara d’atabalat. Però l’amo i el jutge havien seguit reunits. Finalment, poc abans de la una, havia sortit el jutge Flotats no gaire satisfet i va ser acomiadat per un Sebastià Bartet clarament victoriós i que, immediatament, va donar ordres de servir el dinar i va comunicar que de seguida, havent dinat, sortiria el cotxe per acompanyar els convidats a Torelló. El conduiria el seu fill Pere, que l’endemà havia de tornar a la Colònia, i en Quimet havia de preparar-se per acompanyar-los.

—El dinar d’en Pere i el meu ens els serveixen al meu despatx en una safata. I diguin-li que vingui, que haig de parlar amb ell. La custòdia de la Guàrdia Civil ja s’ha acabat.

El carruatge del jutge es va aturar davant l’ajuntament per recollir en Ruscalleda.

—Ha fet una declaració completa, el xofer?

—Sí, senyor jutge, molt completa. Sàpiga que fins i tot ha confessat la mort de l’Anselma, de la qual no teníem cap prova.

—Sap? Potser caldrà que no sigui tan completa abans de donar-l’hi perquè la firmi.

—Què vol dir?

—Vull dir que en Bartet ha guanyat. Té massa influències, fins i tot entre els meus superiors.

—Llavors?

—Anem a dinar a la fonda i l’hi explicaré.

—Si m’ha d’explicar res de confidencial, val més que ho faci al cotxe i no a la fonda. Cregui’m, sé de què parlo. Anem a fer un volt i quan tot estigui dit, ja anirem a dinar.

I, durant aquell passeig, en Ruscalleda va saber com havia acabat la lluita de poder al despatx d’en Bartet. No li va fer cap gràcia.

—En resum —va dir el jutge, passant-se d’esma la mà per la barba—, que en Maurici serà l’únic culpable. Ni en Pere Bartet ni el tal Guillem hi tindran res a veure. S’acceptarà la versió d’en Guillem que si van deixar el noi als afores del poble va ser perquè pensaven que anava a veure una xicota, i això serà tot. Naturalment, el motiu del crim tampoc tindrà res a veure amb ells. Ja se n’empescaran un.

—Però i en Maurici? Alguna cosa hi haurà de dir.

—Però no ho farà. Tant ell com els seus pares són massa ben manats. En Bartet li posarà un bon advocat, li aconseguirà una condemna que no sigui de mort i, tan aviat com pugui, el farà ser part d’algun indult. Ho pot fer, l’hi ben asseguro. I el pare d’en Maurici hi està d’acord. Quan el xicot surti de la presó, l’esperaran uns diners perquè pugui tirar endavant obrint un taller de reparació d’automòbils a qualsevol lloc on no el conegui ningú. Mai no hauria somiat sortir-se’n tan bé.

—I… vostè?

—Jo no tinc gaire on triar. M’he negat rotundament a col·laborar en aquesta comèdia i tot el que n’he tret és la seguretat que se m’oferirà un ascens immediat. Probablement un trasllat a Barcelona amb caràcter d’urgència que m’impedirà fer-me càrrec del cas. Se n’ocuparà el meu substitut.

—I si no ho accepta?

—Bé, llavors, el que em caurà serà una inspecció que no deixarà paper per regirar i, com és natural, a tot arreu hi ha un paper que no hi hauria de ser, o en falta un que sí que hi hauria de ser, o hi ha una sentència mal fonamentada, jo què sé, qualsevol cosa. I si no hi és, doncs, es fa que hi sigui i aquí s’acabarà la meva carrera.

—I a mi, què em pot passar a mi?

—D’això, ja en parlarem. Però no s’amoïni. Vostè no pot decidir i, per tant, calculo que el deixaran en pau. Només cal que no parli del que no ha de parlar.

—Així, en Pere i en Guillem quedaran impunes?

—En Guillem se’n sortirà sense altre càstig que el de no casar-se amb l’Amàlia Bartet i passar un parell d’anys a Anglaterra, que, tot plegat, sembla més aviat un premi. Pel que fa a en Pere Bartet, el seu pare ha disposat que es quedi tot l’any a la Colònia, aprenent el que cal del negoci amb el nou administrador que posaran i sota la vigilància estricta d’en Quimet, que informarà el seu pare de tot el que faci el noi, hora per hora. I això durant els anys que en Sebastià cregui convenient, que, n’estic segur, seran uns quants. El més curiós és que ell, en els crims, no hi ha pres pas part, ni tan sols n’estava al corrent, però tots dos sabem que no és per això que el castiga el pare.

—Ja ho veig. Digui’m, senyor jutge: el poso en cap compromís si faig firmar a en Maurici la declaració tal com l’ha fet?

—No, a mi no. En tot cas, s’hi posa vostè.

—Doncs, ho penso fer així.

—Ja m’ho esperava, fill meu. Ja m’ho esperava.

A en Ruscalleda li quedava poc per fer a la Colònia acabada aquesta conversa. Després de posar en net la declaració d’en Maurici, amb un pes al cor, l’hi va fer firmar i va anar a buscar la Rosita a ca les monges, que la van deixar anar sense un sol gest d’afecte ni de simpatia. Elles ja l’havien jutjat i sentenciat, i és sabut que les monges en saben un munt, de fer que les seves condemnes semblin ben bé l’antesala d’una condemna eterna.

Quan va anar a deixar-la a casa, en Ruscalleda es va alegrar que la Paquita estigués treballant. No es veia amb cor de veure aquella dona de qui tothom es compadia, però a qui ningú no sabia com ajudar, i per la qual ell mateix ben poc havia pogut fer. Només hi eren en Ramon i la Glòria, que s’havia quedat a casa per no haver de sentir malparlar de la seva germana. Tota la Colònia n’anava plena, del que es coneixia com la seva manca de responsabilitat. En Ramon la va abraçar i gairebé no va voler sentir les explicacions d’en Ruscalleda. Quan ja era al replà, el va sentir dient-li amb veu plorosa a la nena: «Però què et va passar, Rosita, nena, com vas poder? I ara, què haurem de fer?». I en Ruscalleda va anar a dir adéu a mossèn Pons.

El va trobar a la sagristia, tot just després d’haver tocat l’àngelus de la tarda, i amb una estona per endavant abans de passar el rosari. Li va fer cinc cèntims de tot el que va creure convenient pel que feia al cas, confiant en la discreció del capellà. Després li va agrair el seu ajut.

—No n’estic especialment orgullós, fill meu. Sé que havia de fer que la Rosita parlés per al bé de tothom, i crec que no vaig faltar al meu deure des del punt de vista del dret canònic, però vaig ser molt maldestre. No hauria d’haver deixat mai que res d’això es transparentés. Ara haurà de patir el pes de l’opinió de tota la Colònia, i cregui’m que és un pes molt feixuc. L’hi ben asseguro.

—Jo tampoc vaig saber ser prou hàbil per protegir-la d’això i bé que me’n penedeixo. I més ara, que començo a veure’n els resultats. Tanmateix, hem de tenir en compte que la noia no va fer ben fet. Va actuar amb egoisme i fredor. Potser un càstig no li anirà del tot malament.

—Déu dirà, Ruscalleda, Déu dirà. Espero tornar-lo a veure per aquí. La seva companyia m’ha estat molt agradable.

—No ho dubti, mossèn Pons. Per a mi també ho ha estat la seva. I, sobretot, no deixi d’avisar-me la propera vegada que faci un concert. M’ha sabut greu perdre’m el d’avui.

—Li faré arribar una nota.

I amb aquestes paraules en Ruscalleda va marxar a buscar la Maria. La va trobar, com sempre, al dispensari, endreçant els seus estris i bullint xeringues.

—Espero que tornarem a veure’ns —va dir la Maria després de sentir les explicacions d’en Ruscalleda.

—Segurament —va respondre ell—, miraré de venir de tant en tant per la Colònia. Li he dit a mossèn Pons que m’avisés si mai fa un concert.

—Estic segura que li agradarà. És un gran organista. Vostè va mai per Manresa?

—Poques vegades. Per què?

—Oh!, perquè allà també es fa bona música. Ho sé perquè quan s’acaba l’estiu, hi vaig gairebé cada dissabte. Vaig a Can Jorba, a comprar coses per a mi i a fer encàrrecs d’algunes companyes de ca les monges, i bereno per allà.

En Ruscalleda es va abstenir de dir-li que ja ho sabia per un altre testimoni i es van acomiadar.

Només quan ja havia arribat a la sortida de la Colònia, en Ruscalleda es va adonar que les paraules de la Maria eren el més semblant a una cita que una dona decent podia donar sense perdre el respecte. I això li va alegrar el dia.

Encara que fos una mica.

No era alegria el que sobrava a ca la Rosita aquell diumenge. Ben al contrari. Quan la Teresina va arribar, el primer que va fer va ser etzibar-li a la seva filla una bona plantofada.

Una bufetada d’aquelles que assenten principis i autoritat.

Una cosa mai vista en aquella casa, on la Rosita era la nineta dels ulls de tothom. Un gest que la Rosita va encaixar sense obrir la boca, però que mai a la vida no va perdonar. Aquella nit, tota la família va tenir una trista conversa al voltant de la taula. Tothom plorava. Fins i tot en Joan, que no entenia res, plorava perquè se li havia encomanat dels grans. Van provar de fer veure a la Rosita, que s’estava muda amb el cap cot, com els havia avergonyit a tots, que ara eren la riota de tota la Colònia per no haver sabut educar de manera que fos més responsable una filla de la qual s’havien sentit tan orgullosos.

—Ens en sentirem dir de crespes —va afirmar la Teresina.

—Ja me n’he sentit, jo —es va apressar a assegurar la Glòria sense poder amagar una punta de satisfacció perquè, per un cop, fos la fins ara perfecta Rosita l’ase dels cops—. Els companys ni tan sols volen jugar amb mi.

—Però què et va passar pel cap, criatura?

I la Rosita va repetir un cop més en veu molt baixa i sanglotant que s’havia encegat i que tot era per poder anar a Barcelona i no haver de treballar al taller. Però no va obtenir el suport que esperava. La Teresina va mirar de fer-li entendre que, si els ho hagués dit, hauria sabut que no hi hauria pas d’anar, al taller, que abans hauria tornat la Teresina a treballar, per bé que això representés un risc per a la seva salut, però ara ja era tard. Les monges no volien saber-ne res i encara menys recomanar-la enlloc. Pel que feia als amos, no s’hi podia ni pensar. Ni en ells ni en ningú. No, en aquell moment l’única manera de recuperar la dignitat i el respecte de tothom, tant per a ella com per als pares, era anar l’endemà mateix a veure el cap de personal i apuntar la Rosita a treballar a la fàbrica. Aquesta era la decisió dels pares, i era inapel·lable. Tant se valia la pena que sentissin. La llei de la Colònia, mai escrita però impresa amb foc al cor i a la ment de cadascun dels seus membres, ho exigia així. I aquella nit tots plegats se’n van anar a dormir esgotats de tant plorar.

L’endemà, la Teresina es va llevar com sempre, quan l’Aurora marxava cap al taller, per preparar-li alguna cosa de menjar a en Ramon per quan arribés a casa. Quan el marit va ser a dormir i ella començava a feinejar per la cuina, li va estranyar no sentir que la Rosita es llevava. Ho feia sempre cap a les sis per ajudar-la en el que calgués, i de vegades anava a missa i tot. Al cap d’una hora, tot continuava en silenci. La llet, que havia bullit per a l’esmorzar, havia tingut temps de fer un gruixut tel de nata. La Teresina, preocupada, va anar a despertar en Tonet i de passada veure què passava amb la Rosita. El que passava era ben clar. No hi era. Tot el que va poder veure de la Rosita va ser un davantal de quadrets blau cel plegat amb molta cura sobre un llit impecablement fet. En sentir la Teresina i els nens, espantats de veure-la a ella alterada, la Paquita es va llevar i va despertar en Ramon. De la Rosita, no n’hi havia ni rastre. La seva escassa roba no era a l’armari, com tampoc no hi eren les sabates dels diumenges ni les espardenyes. Buscant pertot arreu van veure que s’havia endut un cistell dels d’anar a plaça i un mocador de fer farcells.

—Però on pot haver anat, aquesta criatura? —es preguntava en Ramon—. Si no té diners…

La Paquita va tenir un pressentiment. Va perdre el poc color que li quedava i va córrer cap a l’arca de nuvis, on guardava l’aixovar que havia anat fent i els estalvis pel dot. No en quedava ni un cèntim. No es podien enganyar: la Rosita els havia robat i havia fugit. La pena i la vergonya els van aclaparar.

La Rosita, en canvi, respirava fondo per primer cop en molts dies. Quan havia sortit de casa, decidida a no tornar en molt de temps, només se sentia relativament culpable. Sabia que donaria un disgust a la família i això la feia patir, però alhora pensava que ells s’ho havien buscat per entossudir-se a fer-la anar a treballar al taller.

Quan visqués a Barcelona, quan hagués aconseguit els seus propòsits i fos tota una senyoreta i guanyés diners, ja els aniria a veure i segur que la comprendrien i la perdonarien. Sempre l’havien estimat. Ho sabia del cert. I la tieta Paquita també. Al cap i a la fi, si en Cisco era mort, ja no els havia de menester, els diners. Ja els tornaria escrupolosament quan en guanyés. La nit era clara i això li havia permès caminar per les vies del tren, en direcció a Manresa, sense ensopegar gaire. Més tard, quan la Guàrdia Civil va investigar la seva fugida, van poder saber que l’havien vist a Navàs, pujant al primer tren, i algú va assegurar que havia baixat a Manresa i havia anat cap a l’estació de Barcelona. Aquí se’n perdia la pista.

Quan va tocar l’àngelus de migdia, feia hores que la Paquita seia al parapet que donava al canal per on l’aigua del riu arribava a la turbina. Mirava fixament l’aigua. En tota aquella estona no havia aixecat la vista ni un sol cop. I no pensava en res. Aquell darrer cop rebut l’havia deixat embotada i amb el cap buit de pensaments. Fins i tot havia perdut la capacitat de plorar i només sentia el dolor com una immensa buidor, cap on queia i queia. Quan ho havia esperat tot de l’amor, li havien matat en Cisco; quan l’escalfor de la família hauria estat crucial, va saber que havia estat l’egoisme de la seva neboda preferida el que l’havia sentenciat, i finalment, quan fer pinya amb els seus potser l’hauria ajudat a revifar el cor, la Rosita els havia abandonat a la seva vergonya, i li havia robat tot el que tenia. Però la Paquita aquesta explicació no l’hauria pogut donar. La Paquita estava buida i no sabia el que li passava. I, a més, tant li feia. Per uns segons li va passar pel cap el dubte de si caient a l’aigua just allà on era ja s’hauria ofegat quan hagués arribat a la turbina, o si hi arribaria encara viva, però li va ser ben igual. Els jocs de llum a l’aigua l’atreien i d’alguna manera sabia que se sentiria bé i lleugera surant entre ells. Que l’aigua l’acariciaria com el seu cor adolorit necessitava. Estava disposada a deixar-s’hi caure.

Just en aquell moment va sonar la sirena. Era l’hora d’entrar a treballar. Com si visqués dins un somni, es va aixecar i va començar a caminar cap al taller, un peu darrere l’altre. Com una somnàmbula que no tingués consciència de si mateixa, va començar a fer d’esma allò que havia fet dia rere dia durant quinze anys, allò que faria dia rere dia durant la resta de la seva vida. Fet i fet, tant se valia. Ja era morta.