Capítol IV

A la majoria de cases de la Colònia, les dones s’afanyaven a enllestir el sopar. El dia encara era llarg i no els calia encendre els llums. Feia poc que la Colònia proporcionava corrent als seus habitants, però la potència màxima de les bombetes que es podien aconseguir a l’economat era de vint-i-cinc watts…

A ca la Teresina, com a tantes altres, es parlava, tot sopant, de la notícia del dia: l’arribada de l’inspector Ruscalleda de Berga. Cadascú en deia la seva. La Glòria s’esgargamellava per deixar ben clar que ella i els seus amics l’havien vist primer, tan bon punt havia entrat a la Colònia, i l’havien acompanyat fins a les oficines, però ningú no semblava fer-li cap cas. En Ramon, quasi engolint la verdura per no fer tard al torn de nit quan sonés la sirena, explicava com l’havia vist dinant al Casino.

—I com és? —estava encuriosida l’Aurora.

—Ves, com ha de ser? —la feia patir son pare—. Un home com qualsevol. Sense cua ni banyes, ves.

—Això ja ho sé —s’enrabiava l’Aurora—, vull dir de quina edat, i si és alt o baix i aquestes coses.

—Ah! Vols dir això. —En Ramon es feia l’orni—. Bé, no hi he parat gaire atenció. D’alt, sí que ho és i molt prim. I va tot ben vestit i clenxinat, això sí. Que deu patir una calor amb aquestes solellades de juliol

—No en porta, de clenxa! Va pentinat cap endarrere. I porta botines i un vestit gris —va puntualitzar la Glòria, aconseguint a la fi el protagonisme desitjat—. Que m’hi he fixat molt bé.

—Bé. Ja se sap —va claudicar en Ramon—, sou les dones les que us fixeu en aquestes coses. I aquesta marreca comença d’hora, eh? —I va estirar carinyosament la punta d’una trena a la seva filla.

—I és més jove del que sembla —va aclarir encara la Glòria, victoriosa, davant l’atenció que li prestava tota la família—. Sembla més vell perquè té tots els cabells blancs.

L’objecte de tota aquesta conversa, o més aviat de totes aquestes converses, perquè eren iguals o molt semblants a quasi totes les cases, i no parlem del Casino, caminava cap al poble després d’un dia entre desconcertant i esgotador.

Lluny, va sentir udolar la sirena que marcava el començament del torn de nit. El sol es ponia i alguns treballadors li passaven pel costat en bicicleta, de tornada cap a casa, mentre altres ciclistes i vianants es creuaven amb ell de camí cap a la fàbrica a recollir les dones que plegaven del torn de tarda.

Mentre caminava cap al poble pel mateix camí que l’Anselma havia seguit cada vespre per tornar a casa, va reviure detalls de la jornada. Al migdia, sortint de veure mossèn Pons, una estona que podia qualificar d’agradable i fins i tot potser productiva, tenint en compte que li havia de donar la llista dels que es trobaven a l’església el dia dels fets, havia fet cap al Casino.

El lloc no el va sorprendre. Era com tants casinos, ja fossin de poble o de colònia. Gran, desballestat, ple de fum i de xivarri, i amb tot, un lloc on la gent es trobava de gust. Ell no s’hi va trobar tant. Era foraster i ningú no el coneixia, tot i que sens dubte ja havia corregut la veu del que hi feia, allà. Va seure sol en una taula mentre observava el seu voltant. Evidentment, tots els parroquians eren homes. Les dones només hi entraven quan se celebrava algun esdeveniment especial, però els dies feiners només hi dinaven homes. Els que acabaven de sortir del torn i els del torn partit que no tenien temps d’anar a dinar a casa. La majoria vivien fora de la Colònia. En una taula a part seien els treballadors de les oficines, socialment superiors en la rígida jerarquia de les colònies. El dinar, però, era igual per a tothom i això incloïa en Ruscalleda: amanida, cigrons amb cansalada i postres de músic.

Va veure com els homes s’agrupaven per edats i oficis. O pels temes de conversa preferits. El xivarri era considerable. En una taula a prop seu es parlava de dones. De com estava o deixava d’estar aquesta o aquella, del que els farien si poguessin. Tot un exercici d’imaginació. I de fatxenderia. Si ens els haguéssim de creure, l’harem d’un sultà es quedaria curt per a l’ús diari d’un sol d’aquells galifardeus. En una altra taula feien broma buscant les pessigolles a tothom. Van acabar burxant els de la taula dels milhomes.

—Apa! Que si us sentís el mossèn! —va engegar un.

—El mossèn rai —va afegir un altre—, que aquest entén que tot és només de boca i que a la pràctica prou feina tenim amb la «legítima». I l’Anselma, que al cel sia, ja no ens pot sentir i anar amb històries a la dona.

—Doncs en Quimet… —va seguir burxant un altre.

—Aquest sí!

—Com, en Quimet? El senyor Joaquim, deus voler dir. Que aquest es pensa que és marquès.

—I més a l’estiu, quan hi són els amos.

—«Aquestes converses són irrespectuoses», diria amb el nas enlaire.

—«I indignes de gent de bé i temorosa de Déu» —va seguir escarnint un de l’altra taula.

—No és més que un bufanúvols!

En Ruscalleda observava i callava. Una nena d’uns set o vuit anys va entrar amb una ampolla buida a comprar vi per a casa seva. Amb la mirada baixa i les galtes ben vermelles es va encaminar ràpidament cap a la barra, on va deixar l’ampolla i es va quedar tota encongida mentre l’hi omplien. De la taula dels fatxendes es va sentir una veu.

—Que maca que ets, reina! No voldries pas venir a passar-t’ho bé amb mi?

—Calla, coi! —li va contestar un xicot, alt, moreno i amb bigoti, dels que estaven drets a la barra—. No et fa vergonya? Que no veus que és una criatura?

La nena li va fer una llambregada d’agraïment i va tornar a amagar la cara.

—Doncs que no vingui aquí —encara va gallejar l’altre.

—Et penses que ve perquè vol? És son pare, que no sap passar sense vi i és prou dropo per no venir a buscar-lo ell mateix. I les filles, ja saps que són tot noies. Algú ha de venir i envien la petita precisament per por de gent com tu. Apa, calla i deixa-la estar.

A en Ruscalleda li hauria agradat saber qui era aquell home de la taula que se sentia tan valent amb una nena d’aquella edat. No li va agradar gens i va decidir saber qui era com més aviat millor.

A la colla que era al voltant de la barra es parlava de política entre el brunzit de totes les altres converses. El xicot que havia sortit en defensa de la nena era qui portava la veu cantant.

—Ja n’estic tip, de dir-vos-ho, i no em voleu fer cas. La solució no consisteix a donar facilitats perquè treballin els nens, sinó a pagar millor els pares.

—Mira, Cisco, a la quitxalla ja els convé conèixer la disciplina de la feina de petits. A tu a Barcelona t’han omplert el cap de fum. Potser allà els nois poden fer altres coses, o estudiar, o aprendre el que sigui, però el que és aquí, a Can Bartet, o a qualsevol colònia, què haurien de fer si no treballessin, eh? Doncs ja t’ho diré jo, el que farien: fer-se uns dropos i aprendre el que no els convé.

—No diguis bestieses, Fermí, que hi ha moltes coses que podrien fer i que foren més profitoses. Tu saps que al ram del cotó trenta de cada cent treballadors són criatures? Tu creus que hi ha dret? No, home, no! Ni per ells ni pels adults! Que després passa que els pares de família no troben feina. I és clar! Si els amos poden pagar a un nano la quarta part del sou per fer la mateixa feina, ara hi aniran, a buscar un adult!

—En això té raó —s’hi va afegir un dels filadors joves que estava fent el cafè.

—Tu, Cisco, el que ets és un anarquista —va apuntar un tercer—. Que ja t’ho tinc dit que aquestes idees no et portaran res de bo.

—No en teniu ni idea, vosaltres, del que és un anarquista i, a més, no cal ser anarquista per veure el que és injust. Si només cal sentir aquell discurs d’en Juan Serna: «En Badalona trabaja, en la fábrica, el obrero Sebastián Perea, de siete años. ¡Señores! ¡Un obrero de siete años! Y hay otros…».

—Ja ens l’has encolomat altres vegades, aquest discurs, Cisco, però d’aquest cas ja fa temps. A més, aquí no hi treballa cap nen de set anys. No es comença abans dels deu, a Can Bartet.

—Ja ho sé. Ves quina gran millora! Com si als deu fossin adults. I, a més, ara resulta que només cal lluitar i amoïnar-se per Can Bartet, oi? A la resta del món, que la bombin! No, la lluita dels treballadors ha ser contra els patrons en general. Contra els tigres de la patronal! I contra els llops amb pell de xai que els donen suport.

—Ja comences amb el zoològic. Com es veu que has viscut a Barcelona! Qui són aquests llops, ara?

—Qui han de ser? La clerigalla! Que es van fent els bons i et vénen amb el Nen Jesús i la «salvación eterna» i totes aquestes beneiteries, i mentrestant et van inculcant la submissió i es reparteixen amb els burgesos els beneficis d’explotar els obrers.

—Mira, deixem-ho estar, Cisco, deixem-ho estar. Ara em diràs que mossèn Pons és un explotador.

—No ho voleu entendre. Ja us ho he dit. No es tracte de persones, sinó de classe…

—Vinga, que ja n’hi ha prou. Hi ha temps de fer una manilla?

La majoria dels clients havien acabat de dinar i feien el cafè juntament amb els que havien dinat a casa i arribaven disposats a jugar una partida. Als racons es començava a sentir el fregament de les fitxes del dòmino sobre el marbre de les taules. Els de la taula dels escrivents s’havien aixecat i el tal Roderes, veient sol en Ruscalleda, s’hi va acostar per convidar-lo. Un cop a la barra, el va presentar:

—Nois, aquest és l’inspector que ha vingut de Berga per investigar la mort de l’Anselma.

Alguns dels que havien fet broma es van sentir incòmodes. Què pensaria d’ells l’inspector de Berga?

—El puc convidar a un carajillo, inspector? Perdoni, no sabem el seu nom.

—Em dic Ruscalleda. I gràcies, sí, un carajillo estarà bé. Vostès no fan la partida?

—No tenim temps. A les quatre hem de tornar a ser a les oficines fins a les set. Els que es queden són la majoria del torn de matí. O del de nit. Oi, Ramon? —va dir girant-se al marit de la Teresina, que era una mica més enllà a la barra.

—Sí, jo del de nit, per exemple.

—I s’hi estan tota la tarda? —va preguntar en Ruscalleda, trobant que era una bona ocasió per conèixer el que la gent solia fer a mitja tarda i on acostumava a ser cada un.

—Uns quants —li va contestar en Ramon mirant de reüll un parell de taules de joc—. Però la majoria tenim altra feina. Jo me’n vaig cap a l’hort a treballar-hi una estona.

—Té un hort? On?

—Aquí, a la Colònia. Les famílies més antigues dels que vivim aquí tenim dret a un hortet i a una barraca per posar-hi les eines, i també hi podem criar conills o gallines. De fet, de dret en té tothom, però com que no hi ha prou horts, els nouvinguts s’han quedat sense i han d’esperar que en quedi lliure algun.

—I on són, aquests hortets?

—A la vora del riu. Entre les cases i el riu. Per això no se’n poden fer més. No hi ha prou espai. Algunes tardes també anem a pescar. Sempre cau alguna truiteta o un barb, i així la mestressa pot variar el menú.

Se’l veia servicial, en Ramon, i content de la seva vida. Es va sentir forçat a dir:

—No faci cas d’aquests sòmines que volen arreglar el món, senyor Ruscalleda, són coses del jovent. A la Colònia s’hi viu bé.

Els d’administració assentien amb el cap i somreien a en Ramon i als seus amics. Es coneixien de feia molts anys. La majoria dels escrivents i alguns obrers eren nascuts a la Colònia i en Ramon, la Teresina i la Paquita ja feia ben bé quinze anys que hi havien arribat.

Quan els de les oficines van marxar cap a la feina, en Ruscalleda també va sortir, content de fugir d’un excés de cordialitat que amenaçava de comprometre si més no una part de la seva missió: la de fer nosa.

Va decidir anar tot passejant cap a la casa dels senyors Bartet. Aniria cap als horts, pel camí que en Ramon li havia ensenyat, fins a l’era del capellà, on havia mort l’Anselma, i d’allà, passant per davant de la casa de mossèn Pons i de l’església, cap a la casa gran, que en quedava a l’esquerra.

El passeig li va resultar, si més no, instructiu per fer-se una idea del lloc dels fets i del que feien els homes a les tardes. Es va assegurar que no era difícil passar per aquell camí cap a l’era del mossèn sense que ningú et veiés. Els pescadors estaven d’esquena, mirant el riu, i, segons com, fins i tot es quedaven adormits. Els que treballaven els horts s’ocupaven de la terra o de vegades entraven dins les barraques, i si no es feia soroll, era molt probable que no s’adonessin de res. Era qüestió de sort, va concloure. I si, com la tarda dels fets, amenaçava pluja, quasi no hi devia haver ningú. Interrogaria en privat aquell Ramon amb qui havia pres cafè. Quan fos a la fonda, havia de mirar qui era exactament aquell home a les llistes que li havia donat en Mateu. I el tal Cisco també. Saber qui era el milhomes de l’altra taula costaria una mica més.

Gairebé va passar de llarg el petit terreny que quedava, a l’altra banda dels horts, a la dreta del camí. Només de veure els estenedors de la roba, es va adonar que aquell havia de ser el lloc del crim. Tenia la mateixa mida que qualsevol dels hortets. És a dir, era petit. Però no estava llaurat ni cultivat com els altres. El terra era piconat i només hi creixien unes quantes herbes tossudes i mil cops trepitjades. Tenia, efectivament, més aspecte d’era que d’hort i no s’hi veia cap més ornament que una mitja dotzena de pals clavats a terra que servien per aguantar unes cordes d’estendre la roba. Allà mateix començava el pendent que portava de tornada a la plaça passant per la porta de cal mossèn. Ho va repassar tot amb molt de compte i va comprovar que, efectivament, no era difícil arribar-hi sense ser vist pujant del camí dels horts o potser, corrent més risc, baixant des de la plaça, però el que ningú semblava haver notat era que també s’hi podia arribar, passant per la vora del riu, com feien els pescadors, des del poble per darrere la tàpia d’un jardí que, segons va deduir en Ruscalleda, era el de darrere la casa dels amos.

De sobte, l’escena se li va representar davant els ulls: la xafogor, el cel pesant, l’Anselma picant les catifes amb un mocador al cap per protegir-se de la pols. Algú que arriba i és ben rebut. Home o dona? No ho podia saber, però qui fos s’oferia a ajudar l’Anselma en la seva feina i li agafava el picamatalassos de les mans. L’eina queia amb força, un cop i un altre, sobre una de les catifes, que es bellugava recargolant-se al seu impuls i aixecant núvols de pols, mentre l’Anselma, una mica endarrere del seu, o potser seva, ajudant parlava i parlava.

De cop i volta, l’altra persona es gira i, aprofitant l’impuls, li clava l’eina de cantó a la nou del coll. L’Anselma cau i el seu assassí, o assassina, qui ho sap?, s’inclina sobre ella, s’adona que és morta i surt rabent. L’escena, n’estava convençut, devia haver anat així. I no va durar gaire. Ara bé, una cosa li va cridar l’atenció: no devia ser fàcil encertar a la nou del coll amb el picamatalassos. Hi havia moltes més probabilitats d’encertar la barbeta o la clavícula o que l’Anselma alcés una mà i aturés el cop. Li havia de donar la raó al capellà, ningú no premedita una mort amb una arma com aquesta. Se li acudien dues possibilitats: o bé l’assassí havia portat una altra arma que no va utilitzar perquè la casualitat li va posar a les mans aquella que no permetria identificar-lo, o bé la mort va ser el resultat absolutament impremeditat d’alguna cosa que va veure o va sentir. «Més aviat sentir», va pensar en Ruscalleda mirant al seu voltant. I tot i així, que l’assassí l’encertés just al coll li semblava gairebé miraculós.

En sortir a la plaça, es va adonar que, si bé el passeig havia estat productiu per posar ordre als seus pensaments, no havia fet cap bé al seu calçat. Va seure en un banc del pòrtic de l’església i es va afanyar a deixar les botines al més presentables possible, en perjudici, és clar, d’un mocador que durant la resta del dia va haver de recordar de no treure per res de la butxaca.

Va arribar a la porta de la gran casa modernista a les cinc en punt. Quan va veure el personatge que li va obrir la porta no va dubtar un sol instant que es tractava del senyor Joaquim de qui es parlava al Casino. Alt i magre, semblava que s’hagués empassat una escombra i portava el cap exageradament tirat cap endarrere. És clar que això es podia atribuir a un intent d’impedir que li llisquessin nas avall unes ulleres molt gruixudes que li apagaven la mirada. «Bufanúvols», va recordar en Ruscalleda. Havia de ser ell. Aquella impressió la confirmava un nas prim i de narius serrats com si sempre estigués sentint pudor. Quan va parlar, ho va fer de la manera rebuscada pròpia de qui vol aparentar més del que és.

—Passi, senyor Ruscalleda —va dir després d’una pausa que va fer tota la impressió que s’estava pensant si no fóra millor convidar a entrar en Ruscalleda per la porta de servei. Òbviament, va decidir que no i li va deixar pas—, el senyor Bartet arribarà de seguida. Segueixi’m a la sala d’espera, si em fa la gràcia.

«Qui es deu pensar que és, aquest», rumiava en Ruscalleda mentre seia. La sala era cosina germana del despatx del jutge Flotats, però menys atapeïda. El joc de cadires i butaques que la moblava era del segle anterior i devia provenir de l’època del pare del senyor Bartet, o qui sap si de l’avi, com també ho eren els quadres que hi havia a les parets, foscos i que representaven natures mortes, algun paisatge malenconiós i un de molt gran, un sometent en formació sota un cel de tempesta. No hi faltaven un bon grapat de sants i d’immaculades.

Al cap d’uns deu minuts es va obrir la porta i en Ruscalleda es va posar dret d’una revolada. El senyor Bartet no era gaire alt. Pàl·lid, de mans llargues i fines, els dits i les orelles quasi transparents. Els ulls, blaus i inexpressius. En Ruscalleda es disposava a donar-li la mà, però l’altre va fer veure que no se n’adonava i es va quedar dret a una certa distància, sense convidar-lo a seure.

—M’han dit que vostè és la persona que ha enviat el jutge Flotats per fer-se càrrec del cas de l’Anselma. Ja he donat ordres que l’atenguin en tot el que hagi de menester i li donin tota mena de facilitats. Espero que obtindrà resultats ben aviat. Se li ofereix alguna cosa més?

La situació d’en Ruscalleda era clarament violenta. El senyor Bartet l’estava rebent a peu dret i se’l treia de sobre sense ni tan sols convidar-lo al seu despatx. La indignació que va sentir li va fer recordar les instruccions del jutge. Faria nosa, ja ho crec que en faria.

—El senyor jutge m’ha donat una carta per a vostè, senyor Bartet —va dir allargant-l’hi.

—Gràcies —va contestar distretament el senyor Bartet, i mentre es dirigia al seu despatx per agafar un obrecartes, va continuar—: Els treballadors de la Colònia són bona gent i no voldria que una desgràcia com aquesta tingués conseqüències com ara la desunió o la desconfiança. A més, l’Anselma era la majordoma de mossèn Pons i la seva mort pot haver estat deliberadament pensada per fer mal a l’Església.

En Ruscalleda l’havia seguit i s’estava al costat de la porta del despatx sense gosar entrar-hi per no haver estat convidat. El senyor Bartet havia obert la carta i la desplegava per llegir-la, sense interrompre el seu discurs.

—Darrerament, ens hem vist obligats a contractar nous treballadors, alguns dels quals procedeixen fins i tot de Barcelona, i no és el mateix. Tot i que tenien bones recomanacions. Però no m’estranyaria… Investigui’ls ben a fons, faci’m cas. —Va callar per llegir la carta i en Ruscalleda es va fixar en com les orelles se li van anar envermellint. La va acabar de llegir i la va arrugar amb nerviosisme. Van ser els únics senyals visibles de la seva indignació. Això i una veu encara més freda quan a la fi es va limitar a dir—: Pot parlar amb en Quimet quan surti i ell li dirà quin és un bon moment per interrogar el servei.

—Sí, senyor. I els membres de la família?

—Ho diu de debò, això d’interrogar els membres de la meva família?

—Sí, senyor. El jutge Flotats m’ho va especificar molt clarament, i em va dir que també ho faria constar així a la carta. Tenint en compte l’absència de pistes, qualsevol pot haver vist, sentit o sabut alguna cosa a la qual no hagi donat importància però que ens posi en el bon camí. És indispensable interrogar a tothom.

En Ruscalleda estava encantat de la vida. No tenia cap fe en aquests interrogatoris, però la intenció del jutge Flotats de molestar el senyor Bartet estava complint amplament i en Ruscalleda, per la seva part, es començava a sentir venjat del menyspreu amb què estava sent rebut. Sense badar boca, l’amo de Can Bartet va tornar a entrar al despatx i va fer sonar una campaneta de plata que hi havia sobre la taula. Poc després entrava en Quimet.

—Quimet, demani-li a la senyora si és tan amable de venir aquí un moment, si us plau.

En Quimet va girar cua mentre en Ruscalleda i el senyor Bartet es quedaven a peu dret, sense dir-se res durant l’estona que la senyora Bartet va trigar a aparèixer per la porta.

—Em volies veure, Sebastià? —va dir, i va fer una inclinació amb el cap en direcció a en Ruscalleda.

—Sí. El senyor Ruscalleda és l’inspector que ens envia el jutge Flotats per esbrinar com va anar la mort de l’Anselma.

Nova inclinació de cap. Ni se li va acudir d’oferir-li la mà. En canvi, va preguntar:

—Com està, l’estimat jutge?

—Estava perfectament ahir, quan hi vaig parlar, gràcies.

El seu marit va continuar:

—Sembla que «l’estimat jutge» li ha donat instruccions d’interrogar no tan sols el servei, sinó també els membres de la família, i si ell ho ha considerat necessari, no ens hi podrem pas negar, no et sembla?

—Ja ho veig. Bé, demà al matí no tenim plans especials. Ja m’ocuparé que en Pere i el seu convidat no surtin a caçar ni a pescar. Crec que també podrem trobar tot el servei, i si faltés algú, podria tornar un altre dia per completar l’interrogatori. Oi, senyor Ruscalleda?

—Hauria de ser al més aviat possible, senyora.

—Bé, doncs, vingui ben d’hora. El servei es lleva de bon matí i pot començar amb ells i després seguir amb la família, que ens llevem més tard. Com més aviat ho enllestim, millor per a tothom. Fins demà, senyor Ruscalleda.

I sense donar-li ocasió de badar boca, va sortir de la saleta deixant les seves ordres impartides. En Ruscalleda se sentia furiós i humiliat. Que s’havien cregut, aquella gent? Bé, es va respondre a si mateix, s’havien cregut el que eren. Els amos. «Però no els meus, d’amos», va pensar després.

Amb quatre paraules protocol·làries es va acomiadar del senyor Bartet i poc després respirava lliurement en tornar a veure’s al carrer. Quina entrevista! I encara quedava tot el matí de l’endemà.

«Ai, Ruscalleda!», anava dient-se de camí a la sortida de la Colònia per tornar a la fonda, «en quina una t’has ficat aquest cop! Ja t’ho deia, el jutge, que aquest cas era fotut, però, carai! El començament no pot ser menys engrescador: un administrador que sembla un capellà, un capellà que és un músic i un amo… un amo que sembla que estigui en possessió de la Colònia, dels treballadors, dels habitants, del capellà i, pel que sembla, de la veritat absoluta. Que no et passi res, Ruscalleda, que segons el que descobreixis, si és que arribes a descobrir res, que ja és difícil, com no li agradi a l’amo, ja has begut oli».

Va decidir que el primer que faria l’endemà al matí seria estudiar les llistes que li havia donat el senyor Mateu o no en trauria mai l’entrellat. Qui era en Cisco, per exemple? Quin paper hi tenia, a la Colònia? I la Tomasa, qui era? S’ho hauria de mirar amb molt de compte. I la llista que el capellà li havia de donar, també. Com que no sabia qui havia estat l’assassí, si més no era important saber qui no ho havia pogut ser. Es va adonar que aquell vespre estava massa cansat perquè li pogués servir de gaire pensar. Va decidir anar a dormir d’hora. L’endemà de bon matí ja s’hi posaria.

I mala sort si no arribava a cals amos tan d’hora com la senyora havia «manat». Així, demostraria una certa independència.