Capítol II

Al despatx del jutge de Berga, el senyor Roc Flotats i Vilaró, els mobles semblava que els haguessin tret de La Vicaria d’en Fortuny per entaforar-los en un espai molt més petit. El jutge mateix, més aviat baixet, seia darrere una taula enorme i historiada en una cadira de braços tan gran que feia pensar que al pobre jutge amb prou feines li arribaven els peus a terra, però l’amplada de la taula no permetia confirmar-ho.

—L’encàrrec que li haig de fer, amic Ruscalleda, no és dels més agradables ni dels més senzills. Tanmateix, no tinc ningú més a qui encarregar-l’hi o, si vol que sigui més sincer, a qui encolomar-l’hi.

Davant seu, un xicot assegut en una altra cadira a joc l’escoltava amb deferència. Era prou alt perquè el cap li arribés a dalt de tot del respatller de fusta tallada, si bé era tan prim que semblava que pogués ballar dins l’amplada del moble. Els cabells completament blancs, engominats i llisos tirats cap endarrere, contrastaven amb una cara jove i una barba inexistent, ja que tenia, segons uns, la sort i, segons uns altres, la desgràcia, de ser barbamec. Aquest estrany contrast, juntament amb uns ulls castanys foscos, grossos i reflexius, li donava un aire entre intel·lectual i distant.

No va considerar necessari obrir la boca i el jutge va continuar:

—Haurà sentit a parlar, suposo, de la mort de la majordoma del capellà de Can Bartet.

Esteve Ruscalleda va respondre amb un cop de cap i el senyor Flotats va prosseguir:

—Bé, la Guàrdia Civil s’ha ocupat de les primeres investigacions, que, segons el meu parer, haurien de ser també les darreres. La tal Anselma, que Déu l’hagi perdonat, va morir mentre espolsava les catifes a l’era, d’un cop a la nou del coll assestat amb l’eina que feia servir per a tal fi, i que va ser trobada al seu costat. L’autòpsia del doctor Ossés, el metge del poble, que en aquest cas ha actuat de forense, no deixa lloc a cap dubte. L’atestat de la Guàrdia Civil diu més o menys el mateix, però en un llenguatge i una ortografia bastant més pintorescos.

Veient que en Ruscalleda tornava a fer un gest afirmatiu amb el cap, com acusant rebut de la informació, el jutge Flotats va continuar:

—La subsegüent investigació de rutina de la Guàrdia Civil, ja sap, interrogatoris a familiars, testimonis i persones relacionades, no ha donat cap resultat. Ni tampoc la inspecció ocular del lloc dels fets. No sé si li he dit que poc després de morta la tal Anselma va començar a ploure a bots i barrals i no va parar en dues hores o més. Quan jo mateix vaig arribar al lloc dels fets encara plovia força. Tot era un fangar i qualsevol pista que hi pogués haver hagut es deu haver esborrat per força. L’era on va aparèixer el cadàver és, en realitat, un dels hortets que tenen els treballadors a la vora del riu. És l’últim per aquell costat i qualsevol pot accedir-hi des dels altres horts, o venint del riu o fins i tot de l’església, passant per davant de la casa del capellà. Només ha de tenir la sort que no el vegin.

—Ja ho entenc.

—Ho veurà millor quan sigui a la Colònia. El cas és que cap dels que han parlat amb la Guàrdia Civil no va veure a ningú acostar-se a l’era del mossèn aquella tarda. Val a dir que ja amenaçava pluja i pocs eren al carrer o a les finestres. O això diuen.

—Llavors?

—Llavors, amic Ruscalleda, el més assenyat seria desestimar el cas per manca de proves i deixar-ho estar, però no és tan fàcil. Resulta que el senyor Salvador Bartet, l’amo de la Colònia, no hi està d’acord. Diu que vol treure’n l’aigua clara. Que si no, la gent desconfiarà dels altres i que si al seu cistell hi té una poma podrida… etcètera, etcètera. I com que resulta que aquest senyor té moltes influències a les altures —el to del jutge Flotats anava pujant tal com ho feia el seu enuig—, doncs m’he vist forçat a no deixar el cas. Si més no sense haver investigat més a fons. Dit d’una altra manera: si el senyor Bartet vol seguir amb la investigació, nosaltres haurem de seguir amb la investigació, i si el senyor Bartet vol treure’n l’aigua clara, nosaltres haurem de mirar de treure’n l’aigua clara, tant sí com no. I això és el que li pertocarà fer a vostè, Ruscalleda.

—Ja ho veig, senyor jutge. —La veu d’en Ruscalleda, en contrast, sonava quasi indiferent—. Això vol dir que jo hauré d’anar a Can Bartet i mirar de treure’n l’entrellat.

—Efectivament. Això és el que vol dir. Vostè anirà a Can Bartet a, diguem-ne, aprofundir en la investigació. Tot i que s’estarà a la fonda del poble, passarà la jornada a la Colònia i, tenint en compte que la investigació es fa per interès del senyor Bartet més que no pas nostre, no podré retreure-li que faci el màxim de soroll i de nosa possibles. Que es noti que hi és, m’entén? Perquè si mai ho hem de deixar córrer, si més no que quedin convençuts que no s’ha estat mà sobre mà.

—Vol que em vegin anar i venir, doncs? Haig d’entendre que s’han d’alegrar molt de perdre’m de vista el dia que me’n vagi?

—Aquesta és exactament la idea, Ruscalleda. Tant si se’n va amb resultats com sense. —El jutge Flotats es va permetre un somriure de complaença en la bona comprensió del seu subordinat—. I això no vol dir que no miri de trobar-ne, de resultats, naturalment. Ja que hi som, si hi ha alguna cosa per descobrir, no cal dir que m’agradaria molt que ho féssim, i vostè, Ruscalleda, és el millor en això. Però no s’estigui pas de fer soroll. Ni tan sols de fer-ne a casa mateix del senyor Bartet. A última hora, ell, la seva família i el seu servei també hi eren, aquell dia, a la Colònia, i són tan sospitosos com qualsevol altre. M’ha entès, oi, Ruscalleda?

—Crec que sí, senyor jutge. Puc preguntar-li per què considera que val tan poc la pena investigar?

Al jutge Flotats a vegades la mirada d’en Ruscalleda el posava nerviós. Aquells ulls grossos i castanys miraven sempre amb un posat entre reflexiu i trist, com si veiés molt més profundament que qualsevol altra persona. La seva filla li havia dit un dia que se l’havien creuat pel carrer: «Pare, aquest senyor s’assembla a en Mister» i a ell li havia fet gràcia l’acudit. En Mister era el vell gos cocker de la família que havia mort feia poc i que, amb aquells ulls humits tan grossos, tan seriosos i plens de devoció, feia venir ganes de tractar-lo de vostè. Tornant al cas, doncs, li va respondre:

—Vostè ja sap, Ruscalleda —«i si no ho sap ho hauria de saber», va pensar—, que els casos més difícils de resoldre són els d’oportunisme. És a dir, casos sense premeditació, que passen de sobte, amb una arma trobada a l’atzar al mateix lloc del crim. Per desgràcia, aquest n’és un i amb l’agreujant que la pluja ha destruït qualsevol possible indici. Partim de zero, Ruscalleda, i és bo que en siguem conscients.

—Em permet que li faci unes quantes preguntes per aclarir què és exactament el que he de fer?

—I tant!

—És segur que l’arma ha estat el picamatalassos?

—Del tot. El doctor Ossés diu ben clar en el seu informe que la forma de la ferida i de l’eina es corresponen i, a més, ha trobat restes de pell, presumiblement de l’Anselma, al canell del picamatalassos.

—Si és així, hem de deduir que la persona que la va matar hi tenia prou confiança per agafar-li el picamatalassos, és fàcil que ho fes amb l’excusa d’ajudar-la, sense que ella se’n malfiés.

—Efectivament. I això és el que més molesta a en Salvador Bartet. Que no es pot dir que el culpable sigui un desconegut. És més, segons el doctor Ossés, ella ni tan sols va fer el gest de fugir, ni va aixecar les mans per protegir-se el coll. Estava totalment confiada i quan va veure que l’atacaven, pràcticament ja era morta.

—És possible que hagi estat una dona?

—Això mateix li he preguntat jo al doctor Ossés, i m’ha dit que qualsevol que tingui prou força per espolsar una catifa amb aquesta eina també la té per posar-la de costat i amb el mateix impuls clavar-la a la gola d’una dona que no es defensi.

A en Ruscalleda se’l veia concentrat, intentant memoritzar totes les dades.

—Pot prendre notes, si vol —li va oferir el jutge—, aquí té paper i ploma, o si s’ho estima més, un llapis. De tota manera, aquestes còpies tant de l’autòpsia com de l’atestat són per a vostè.

—Gràcies, senyor jutge. No, no cal que prengui notes. Però, digui’m, a quina hora ha estat, tot això? Sempre podrem eliminar una sèrie de persones que estiguessin localitzables en aquell moment.

—A mitja tarda. A l’atestat i a l’autòpsia, hi trobarà tots els detalls.

—Entesos. Això ens elimina de cop tot el personal de torn de tarda.

—Sí. I els que treballaven al despatx i uns quants més que vostè mateix anirà esbrinant. Ja he demanat que li preparin una llista de tots els treballadors i habitants de la Colònia amb detall del seu torn i a què es dedica cadascun. M’han dit que demà l’hi donaran al despatx del senyor Mateu.

—Tenia enemics?

—Què? L’Anselma? —va dir en un to de fingida sorpresa—. I és clar que no! Quan un acaba de morir sempre resulta que no ha tingut mai cap enemic. Si hem de jutjar per l’atestat de la Guàrdia Civil i les declaracions dels testimonis que han interrogat, era pràcticament una santa.

—Ja ho veig. I qui són, aquests testimonis? A veure… Aquí.

A l’atestat en Ruscalleda va poder llegir: «Su ermano Manuel Gallego de profesion payes, Narciso Pons, cura de la Colonia, Petronila Llorent masobera en la casa de los Sres. Bartet, dueños de la Colonia, Teresa Riba de profesion sus labores y hantes tegedora que estubo presente en el atestado y Maria Masclans infermera, tamien presente».

—Déu Meu! Quina ortografia!

—Si assassinar un idioma fos delicte, Ruscalleda, a aquests de la Guàrdia Civil ja els hauria hagut de jutjar i condemnar a tots. I més d’un cop.

—Bé. Llegiré els documents amb detall. I amb paciència. Quan haig de marxar?

—Demà mateix. L’administrador de la Colònia l’espera a mig matí. També li he fet reservar habitació a la fonda del poble. El tren surt a les vuit. Per cert, tingui’m puntualment al corrent dels seus avenços i no dubti a consultar-me el que vulgui. Pot telefonar-me, si vol, però tingui en compte que les telefonistes ho escolten tot, així que miri de parlar amb mitges paraules. Si pot, el millor seria que m’enviés notes per mitjà del maquinista del tren i un uixer del jutjat anirà a buscar-les a l’estació. No és el primer cop que ho fem. Jo li escriuré pel mateix sistema.

—D’acord, senyor jutge, gràcies per tot. Demà mateix m’hi posaré i li faré saber tot el que n’esbrini.

—D’acord, Ruscalleda. Estic segur que ho farà molt bé. Ah! I no se n’oblidi. Que se’l vegi, eh? Que se’l vegi! Només un detall —i aquí el jutge va canviar de to—: sigui molt delicat amb temes d’Església. Vull dir… era la majordoma d’un capellà i si els motius anessin per aquest cantó… sí que caldria anar amb peus de plom… Ja se sap, de vegades entre majordomes i capellans… Ara ja tenen una edat, però potser temps enrere… Ja m’entén. Pel que diu la Guàrdia Civil, no és aquest el cas, però no se sap mai i jo estic molt disposat a tenir-me-les amb en Salvador Bartet i amb deu com ell, però amb l’Església… ja són figues d’un altre paner. Però sé que vostè sabrà sortir-se’n, Ruscalleda.

En Ruscalleda es va aixecar, va donar la mà al jutge, que continuava assegut, i se’n va anar cap a la porta. Dret, se’l veia igual de prim però no desmanegat. Tenia el do que la roba li caigués bé. I en aquest cas no es podia dir que fos mèrit del sastre. El pobre Ruscalleda, ni pel seu sou ni per la seva família, no es podia permetre els serveis d’un sastre car. El pare havia estat forner a Berga i li va poder pagar una bona educació com a intern als Salesians de Barcelona. Era un xicot inquiet i, un cop acabat el batxillerat amb notes excel·lents, va sorprendre a tothom negant-se a estudiar dret com el seu germà gran. També és cert que el pare no hi va insistir gaire. Pagar una carrera ja li estava sortint prou car. En canvi, li va fer preparar unes oposicions a auxiliar d’alguna cosa al jutjat de Berga. I allà, un cop guanyades, va començar a avorrir-se de valent tan aviat com va veure en què consistia la seva nova feina.

Un cop més, doncs, va sorprendre a tothom. Arribada l’hora de fer el servei militar, l’Esteve Ruscalleda, en comptes de pagar quota com tothom que en tingués possibilitat, va decidir anar en persona a l’Àfrica, que és el que li havia tocat. S’hi va estar tres anys i va tornar encara més prim, si això era possible, amb la mirada més malenconiosa, amb el grau de sergent i els cabells completament blancs, però sense una esgarrinxada en una guerra on els homes morien com mosques. D’aquí li venia una certa fama d’home de sort. Que tot li havia de sortir bé.

Mai, en cap moment, ningú li va sentir dir una sola paraula del que havia passat en aquells tres anys a l’Àfrica.

De moment, va fer una altra campanada. Es va negar a tornar al seu antic lloc de treball. Va anar a parlar amb el jutge Flotats, a qui coneixia de quan treballava als jutjats, i s’hi va sincerar. Es veia incapaç d’aguantar dia rere dia i any rere any atenent a un taulell, segellant instàncies per triplicat i venent pòlisses a pagesos desorientats que necessitaven relacionar-se amb un ens tan temible com «la Justícia». No s’hi veia amb cor.

Però, d’altra part, no podia marxar a Barcelona a buscar-se un futur perquè entretant el pare havia mort i, tot i que el germà, advocat, li enviava diners de Barcelona, la seva presència i el seu sou eren necessaris a la mare, vídua i ja molt malalta. El jutge Flotats sabia que l’Esteve era un noi que valia, però que no se’l podia confinar en una feina rutinària. A l’exèrcit havia adquirit disciplina i enginy. Se li va acudir fer-li una oferta.

—No voldries pas treballar amb la policia judicial? Justament en aquests moments m’han donat una plaça i si vols, ho podem provar.

D’això feia ja quatre anys i els resultats havien estat molt satisfactoris per a tots dos.