De la Juliet per a en Sidney

2 de setembre de 1946

Estimat Sidney,

Ha passat una cosa aquesta tarda; tot i que ha acabat bé, ha estat inquietant i no em puc adormir. T’escric a tu en lloc d’escriure a la Sophie perquè ella està embarassada i tu no. No et trobes en una condició delicada per disgustar-te, i la Sophie sí —estic perdent el control de la gramàtica.

La Kit era amb la Isola, fent galetes de gingebre. La Remy i jo necessitàvem tinta i en Dawsey necessitava una mena de massilla per a la Casa Gran i hem baixat junts a St. Peter Port.

Hem agafat el camí del penya-segat per Fermain Bay. És una caminada preciosa, amb un camí escarpat que puja i volta el cap. Jo anava una mica més endavant que la Remy i en Dawsey perquè el camí s’havia fet estret.

Una dona alta de cabells pèl-rojos venia caminant per la roca grossa on el camí fa un revolt i es dirigia cap a nosaltres. Portava un gos, un pastor alemany, i era gros. No portava corretja i s’ha posat content en veure’m. Jo li reia les pallassades i la dona ha cridat: «No pateixis, mai no mossega». M’ha posat les potes a les espatlles amb la intenció de fer-me un petó gros i ple de bavalles.

Llavors, darrere meu, he sentit un soroll, un horrorós crit ofegat: una profunda arcada rere una altra. No ho sé descriure. M’he girat i he vist que era la Remy; estava inclinada i vomitant. En Dawsey l’havia agafat i l’estava aguantant mentre ella continuava vomitant, amb uns espasmes profunds, per damunt de tots dos. Ha estat terrible veure-ho i sentir-ho.

En Dawsey ha cridat: «Fes fora aquest gos, Juliet! Afanya’t!».

M’he tret el gos del damunt frenèticament. La dona plorava i es disculpava, gairebé histèrica. Jo he agafat el gos pel collar i li he dit: «No passa res! No passa res! No és culpa seva. Si us plau, vagi-se’n. Vagi-se’n!». Al final ha marxat, arrossegant el seu pobre i confós animal pel collar.

La Remy ja estava tranquil·la llavors, només respirava entretalladament. En Dawsey ha mirat per damunt del cap d’ella i m’ha dit: «Duguem-la a casa teva, Juliet. És més a prop». L’ha agafada a coll i se l’ha endut —jo al darrere seguint-los, impotent i espantada.

La Remy tenia fred i tremolava, així que li he preparat una banyera, i un cop s’ha recuperat del fred, l’he ficada al llit. Ja estava mig adormida, he agafat la seva roba en un fardell i he baixat. En Dawsey estava dret al costat de la finestra, mirant cap a fora.

Sense girar-se m’ha dit: «Una vegada em va explicar que els guardes feien servir gossos grossos. Els exaltaven i els deixaven anar expressament a les files de dones que esperaven que es passés llista… i a veure què passava. Déu meu! He estat un ignorant, Juliet. Pensava que ser aquí amb nosaltres l’ajudaria a oblidar.

»La bona voluntat no és suficient, oi, Juliet? No acaba de ser suficient».

«No —li he dit jo—, no ho és». No ha dit res més; només ha fet que sí amb el cap i ha marxat. He trucat a l’Amelia per dir-li on era la Remy i per què i m’he posat a rentar la roba. La Isola ha tornat amb la Kit; hem sopat i hem jugat a cartes fins a l’hora d’anar a dormir.

Però no puc dormir.

Estic tan avergonyida de mi mateixa. Creia de veritat que la Remy ja estava prou bé per tornar a casa, o només volia que marxés? Creia que ja era hora que se’n tornés a França, per continuar el que fos que havia de continuar? Sí, i em fa fàstic.

Amb afecte,

Juliet

PD: Ja que m’estic confessant, tant se val que t’expliqui una cosa més. Com si no n’hi hagués prou d’estar-me dreta allí amb la roba bruta de la Remy a les mans i sentint la pudor de la roba tacada d’en Dawsey, només podia pensar, ha dit «bona voluntat… la bona voluntat no és suficient, oi?». Vol dir que això és l’únic que sent per mi? He estat rumiant en aquest pensament errant tot el vespre.

 

Carta nocturna d’en Sidney per a la Juliet

4 de setembre de 1946

Estimada Juliet, aquest pensament errant només vol dir que estàs enamorada d’en Dawsey. Et sorprèn? A mi no. No sé per què t’ha costat tant d’adonar-te’n; diuen que l’aire de mar aclareix les idees. Vull venir a veure’t a tu i les cartes de l’Oscar, però no puc escapar-me fins al 13. D’acord? Amb afecte, Sidney.

 

Telegrama de la Juliet per a en Sidney

5 de setembre de 1946

ESTIMAT SIDNEY, ETS INSUPORTABLE, SOBRETOT QUAN TENS RAÓ. MERAVELLÓS QUE ENS PUGUEM VEURE ENCARA QUE SIGUI EL 13. AMB AFECTE, JULIET.

 

De la Isola per a en Sidney

6 de setembre de 1946

Estimat Sidney,

La Juliet diu que vindràs a veure les cartes de l’àvia Pheen amb els teus propis ulls, i jo dic que ja era hora. No és pas que em molestés l’Ivor; és bon noi, encara que hauria de deixar de portar aquelles corbates de llacet. Li vaig dir que no l’afavorien gaire, però ell estava més interessat en les meves sospites cap a la Billee Bee Jones, en com la vaig seguir de prop i en com la vaig tancar al fumador. Va dir que era una bona feina de detectiu i que la Srta. Marple no ho podria haver fet millor!

La Srta. Marple no és una amiga seva, és una detectiu de llibres de ficció que fa servir tot el que sap sobre la NATURALESA HUMANA per entendre misteris i resoldre crims que la policia no sap.

Em va fer pensar que estaria bé si sabés resoldre misteris jo mateixa. Si en conegués algun.

L’Ivor deia que de martingales n’hi ha pertot arreu i que, amb el meu bon instint, podria entrenar-me i convertir-me en una altra Srta. Marple. «Tens clarament una excel·lent capacitat d’observació. Ara només et cal pràctica. Observa-ho tot i pren-ne nota».

Vaig anar a casa de l’Amelia i em vaig endur uns quants llibres de la Srta. Marple. Que audaç, oi? Asseguda en silenci, fent mitja; veient el que passa per alt a tothom. Podria parar bé les orelles per coses que sonin estranyes, veure coses de cua d’ull. Ara que, de fet, no tenim misteris sense resoldre a Guernsey, però això no vol dir que algun dia no en tinguem un i, quan passi, estaré a punt.

Encara assaboreixo el llibre sobre bonys del cap que em vas enviar i espero no ferir-te els sentiments perquè vulgui passar a un altre tema. Encara confio en la veritat dels bonys; només és que ja he interpretat els bonys de tothom que m’importa, excepte els teus, i pot arribar a cansar.

La Juliet diu que vindràs divendres vinent. Puc venir-te a recollir i portar-te a casa de la Juliet. L’Eben farà una festa a la platja la nit següent, i diu que hi estàs més que convidat. L’Eben gairebé mai no fa festes, però ha dit que aquesta és per anunciar una cosa alegre a tothom. Una celebració! Però de què? Té intenció d’anunciar un casament? Però el de qui? Espero que no es casi ell; les mullers generalment no deixen sortir els marits sols al vespre i trobaria a faltar la companyia de l’Eben.

La teva amiga,

Isola

 

De la Juliet per a la Sophie

7 de setembre de 1946

Estimada Sophie,

Finalment, he reunit forces i he dit a l’Amelia que vull adoptar la Kit. La seva opinió és molt important per a mi: estimava tantíssim l’Elizabeth; coneix tan bé la Kit, i a mi, quasi prou bé. Desitjava la seva aprovació, i m’horroritzava pensar que no l’obtindria. M’he engargussat amb el te però al final he aconseguit que em sortissin les paraules. El seu alleujament era tan visible que m’ha xocat. No m’havia adonat que estigués tan amoïnada pel futur de la Kit.

Ha començat dient: «Si jo en pogués tenir un…». Llavors s’ha aturat i ha tornat a començar: «Em sembla que seria meravellós per a totes dues. Seria el millor que podria passar…». Llavors s’ha posat a plorar i ha tret un mocador. I llavors, és clar, jo he tret el meu.

Un cop hem acabat de plorar, hem decidit què faríem. L’Amelia vindrà amb mi a veure el Sr. Dilwyn. «El conec des que anava amb pantalonets curts —m’ha dit—. No gosarà negar-s’hi». Tenir l’Amelia de la teva banda és com tenir el tercer exèrcit a les espatlles.

Però una cosa meravellosa —encara més meravellosa que obtenir l’aprovació de l’Amelia— ha passat. El meu darrer dubte s’ha reduït fins a una mida inferior a la punta d’una agulla.

Recordes que t’havia parlat d’una capseta que la Kit sovint porta lligadeta amb una cinta? La que em pensava que podia contenir una fura morta? Ha entrat a la meva habitació aquest matí, i m’ha donat uns quants copets a la cara fins que m’he despertat. Portava la capsa.

Sense dir res, ha començat a desfer el nus de la cinta i ha tret la tapa, ha separat el paper de seda i m’ha donat la capsa. Sophie, s’ha fet enrere i se m’ha quedat mirant mentre jo remenava les coses de la capsa, i llavors les he abocades totes al damunt del cobrellit. Els objectes eren un minúscul coixinet de joguina brodat d’ullets, una petita fotografia instantània de l’Elizabeth cavant al jardí i rient-se d’en Dawsey, un mocador de dona de fil que feia una lleugera olor de gessamí, un segell d’home i un petit llibre de pell de poesia de Rilke amb la dedicatòria Per a l’Elizabeth, que converteix la foscor en llum, Christian.

Ficat a dins del llibre hi havia un trosset de paper molt doblegat. La Kit ha fet que sí amb el cap i jo l’he obert amb compte i he llegit: «Amelia, fes-li un petó quan es desperti de part meva. Tornaré a les sis. Elizabeth. PD No trobes que té uns peuets preciosos?».

A sota d’això hi havia la medalla de la Primera Guerra Mundial de l’avi de la Kit, la xapa màgica que l’Elizabeth havia posat a l’Eli quan el van evacuar a Anglaterra. Que Déu beneeixi l’Eli; la hi deu haver donat.

M’estava ensenyant els seus tresors, Sophie. No m’ha tret els ulls del damunt en cap moment. Totes dues hem estat tan solemnes, i jo, per una vegada, no m’he posat a plorar; només he estirat els braços. Ella s’hi ha enfilat de seguida, i s’ha ficat dins el cobrellit amb mi… i s’ha adormit profundament. Jo no! No podia. Estava massa contenta planejant la resta de les nostres vides.

Ja no m’importa viure a Londres, m’encanta Guernsey i m’hi vull quedar, fins i tot després d’acabar el llibre de l’Elizabeth. No em puc imaginar la Kit vivint a Londres, havent de portar sempre sabates, havent de caminar en lloc de córrer, sense porcs per anar a veure. Sense pescar amb l’Eben i l’Eli, sense visitar l’Amelia, sense preparar pocions amb la Isola, i per damunt de tot, sense passejar, ni passar els dies, ni fer visites, amb en Dawsey.

Em sembla, si em converteixo en tutora de la Kit, que podem continuar vivint a la caseta de l’Elizabeth i deixar la Casa Gran com a casa de vacances per als rics que no treballen. Podria agafar els enormes beneficis d’Izzy i comprar un pis per a la Kit i per a mi per estar-nos-hi quan vinguéssim a Londres de visita.

Aquí és casa seva, i ho pot ser per a mi. Els escriptors poden escriure sobre Guernsey, mira Victor Hugo. L’única cosa que realment trobaria a faltar de Londres són en Sidney i la Susan, la proximitat amb Escòcia, les pel·lícules d’estrena, i la planta d’alimentació de Harrods.

Resa pel bon judici del Sr. Dilwyn. Sé que en té, sé que li agrado, sé que sap que la Kit és feliç vivint amb mi, i que sóc prou solvent per a dos de moment —i qui és que pot dir-ho en aquests temps de decadència? L’Amelia creu que si diu que no a l’adopció sense un marit, que encara em concedirà la tutela amb molt de gust.

En Sidney torna a venir a Guernsey la setmana vinent. Tant de bo tu també vinguessis, et trobo a faltar.

Amb afecte,

Juliet

 

De la Juliet per a en Sidney

8 de setembre de 1946

Estimat Sidney,

La Kit i jo hem fet un pícnic al prat per veure com en Dawsey començava a reconstruir el mur de pedra caigut de l’Elizabeth. Ha estat una excusa meravellosa per espiar en Dawsey i la manera que té de fer les coses. Ha examinat cada pedra, sospesant-la, fent-la voltar, i l’ha col·locat al mur. Somreia si concordava amb la imatge que tenia al cap. La treia si no i buscava una pedra diferent. És de tarannà molt tranquil.

S’ha acostumat tant que l’admiréssim que ens ha convidat a sopar sense precedents. La Kit ja havia quedat —amb l’Amelia— però jo he acceptat amb una pressa poc atractiva i llavors he deixat anar absurdament que estaria sola amb ell. Tots dos estàvem una mica incòmodes quan he arribat, però ell, com a mínim, tenia menjar per fer que el mantenia ocupat i s’ha retirat a la cuina, i ha rebutjat que l’ajudés. He aprofitat l’oportunitat per tafanejar-li els llibres. No en té gaires, però té molt bon gust: Dickens, Mark Twain, Balzac, Boswell, i l’estimat vell Leigh Hunt. Els documents de Sir Roger de Coverley, novel·les d’Anne Brontë (em pregunto per què les tenia) i la meva biografia sobre ella. No sabia que la tenia; mai no me n’ha dit res, potser l’odiava.

Durant el sopar, hem discutit sobre Jonathan Swift, sobre porcs i sobre els judicis de Nuremberg. Això no rebel·la un impressionant ventall d’interessos? Jo crec que sí. Hem parlat amb prou facilitat, però cap dels dos no ha menjat gaire, tot i que ha fet una sopa de vinagrella deliciosa (molt més bona del que jo la sabria fer). Després del cafè, hem baixat passejant fins al seu estable per veure un porc. Els porcs grans no són gaire avesats a relacionar-se, però els garrins són una altra història: els d’en Dawsey tenen taques i són enjogassats i astuts. Cada dia fan un forat nou sota la tanca, aparentment per escapar-se, però realment només ho fan per la diversió de veure com en Dawsey omple el forat. Hauries d’haver vist com somreien quan ell s’ha acostat a la tanca.

L’estable d’en Dawsey està extremadament net. També apilona el farratge fantàsticament bé.

Em sembla que m’estic posant patètica.

Aniré més lluny. Em sembla que estic enamorada d’un granger de porcs cultivador de flors, escultor de fusta, picapedrer i fuster. De fet, ja sé que ho estic. Potser demà em sentiré completament miserable en pensar que ell no m’estima a mi —potser, fins i tot, sent afecte per la Remy—, però ara mateix estic sucumbint a l’eufòria. Em sento el cap i l’estómac bastant estranys.

Ens veiem divendres; endavant, fes gala d’haver descobert que estimo en Dawsey. També pots congratular-te’n davant meu. Aquesta vegada, però mai més.

Amb afecte i molts petons,

Juliet

 

Telegrama de la Juliet per a en Sidney

11 de setembre de 1946

EM SENTO COMPLETAMENT DESGRACIADA. HE VIST EN DAWSEY A ST. PETER PORT AQUESTA TARDA, COMPRANT UNA MALETA AMB LA REMY DE BRACET, TOTS DOS ENVOLTATS DE SOMRIURES. ÉS PER A LA LLUNA DE MEL? SÓC UNA IDIOTA. ÉS CULPA TEVA. DISSORTADA, JULIET. NOTES DETECTIVESQUES DE LA SRTA. ISOLA PRIBBY

PRIVAT: NO HAN DE SER LLEGIDES, NI TAN SOLS DESPRÉS DE MORTA!

DIUMENGE

Aquesta llibreta de línies és del meu amic Sidney Stark. Va arribar amb el correu d’ahir. A la coberta hi deia PENSÉES amb lletres daurades però ho he tret rascant-ho, perquè vol dir pensaments en francès i només hi escriuré FETS. Fets recollits amb vista aguda i oïda fina. No espero gaire de mi mateixa en principi; he d’aprendre a ser més observadora.

Aquí teniu algunes de les observacions que he fet avui. A la Kit li encanta estar en companyia de la Juliet: fa cara de tranquil·litat quan entra la Juliet i ja no fa cares estranyes a esquenes de la gent. També sap moure les orelles ara, cosa que no sabia fer abans que la Juliet vingués.

El meu amic Sidney ve per llegir les cartes de l’Oscar. Aquesta vegada s’estarà amb la Juliet, perquè ha buidat i netejat el magatzem de l’Elizabeth i hi ha posat un llit per a ell.

He vist la Daphne Post cavant un forat sota l’om del Sr. Ferre. Sempre ho fa a la foscor de la lluna. Crec que hauríem d’anar tots plegats a comprar-li una tetera de plata perquè pugui deixar de fer-ho i pugui estar-se a casa a les nits.

DILLUNS

La Sra. Taylor té una granissada als braços. De què, o de qui? De tomàquets o del seu marit? Cal que investigui més.

DIMARTS

Res de rellevant per anotar avui.

DIMECRES

Res tampoc.

DIJOUS

La Remy m’ha vingut a veure avui. Em regala els segells de les cartes de França; són més acolorits que els d’Anglaterra, i els enganxo. Ha rebut una carta en un sobre marró amb una finestreta, del GOVERN FRANCÈS. És la quarta que rep; què volen d’ella? Cal que ho esbrini.

He començat a observar una cosa, avui: darrere la parada del Sr. Salles, però han parat quan m’han vist. És igual, l’Eben fa el pícnic a la platja dissabte. Segur que hi haurà alguna cosa per observar.

He estat mirant un llibre sobre artistes i com avaluen un quadre que volen pintar. Posem que volen concentrar-se en una taronja. N’estudien la forma directament? No. Enganyen els ulls i miren cap al plàtan que hi ha al costat, o se la miren de cap per avall, per entremig de les cames. Veuen la taronja d’una manera totalment nova. S’anomena agafar perspectiva. O sigui, provaré una nova manera de mirar: no de cap per avall entre les cames, sinó sense mirar a res de manera directa o en línia recta. Puc moure els ulls dissimuladament si abaixo una mica les parpelles. Cal que practiqui això!!!

DIVENDRES

Funciona, no mirar directament funciona. He anat amb en Dawsey, la Juliet, la Remy i la Kit en el carro d’en Dawsey a l’aeròdrom a rebre l’estimat Sidney.

Això és el que he observat: la Juliet li ha fet una abraçada i ell l’ha balancejada com un germà. S’ha alegrat de conèixer la Remy i he vist que se la mirava de reüll, com jo. En Dawsey ha fet una encaixada a en Sidney, però no ha entrat a menjar pastís de poma quan hem arribat a casa de la Juliet. Estava una mica enfonsat del mig, però tenia bon gust.

M’he hagut de posar gotes als ulls abans d’anar a dormir: és molt tens haver de moure’ls. També em fan mal les parpelles de tenir-les mig tancades.

DISSABTE

La Remy, la Kit i la Juliet han baixat amb mi a la platja a recollir llenya per al pícnic d’aquest vespre. L’Amelia havia sortit a prendre el sol també. Sembla més descansada i m’alegra veure-la així. En Dawsey, en Sidney i l’Eli han baixat la caldera de ferro de l’Eben entre els tres. En Dawsey sempre és ben educat amb en Sidney i en Sidney és d’allò més agradable amb en Dawsey, però sembla que se’l mira esbalaït. Per què deu ser?

La Remy ha deixat la llenya i ha anat a parlar amb l’Eben i ell li ha donat uns copets a l’espatlla. Per què? L’Eben no ha estat mai gaire de donar copets. Llavors han parlat una estona, però lamentablement estaven massa lluny de mi per sentir-los.

Quan ha estat l’hora d’anar cap a casa a dinar, l’Eli se n’ha anat a buscar petxines al bot de l’aigua. La Juliet i en Sidney han agafat la Kit de les mans i han pujat el camí del penya-segat jugant a aquell joc de «un, dos, tres, amunt!».

En Dawsey ha observat com pujaven el camí, però no els ha seguit. No, ha baixat fins al bot de l’aigua i s’ha quedat dret allí, mirant cap al mar. De cop m’he adonat que en Dawsey és una persona solitària. Em sembla que deu ser que sempre ha estat solitari, però que abans li era igual i ara li importa. Per què ara sí?

DISSABTE A LA NIT

Sí que he vist una cosa al pícnic, una cosa important, i com l’estimada Srta. Marple, he d’actuar. Ha estat una nit moguda i la mar semblava capritxosa. Però ha anat bé: tots ens hem abrigat amb jerseis i jaquetes, hem menjat llagosta, i hem rigut d’en Booker. S’ha posat dret damunt d’una roca i ha fet una discurs, fent veure que era aquell romà que el torna boig. Em preocupa en Booker, necessita llegir un llibre diferent. Em sembla que li deixaré Jane Austen.

Jo m’he assegut, amb els sentits en alerta, a prop de la foguera amb en Sidney, la Kit, la Juliet i l’Amelia. Estàvem ficant troncs al foc, quan en Dawsey i la Remy han anat junts fins on era l’Eben i la llagostera. La Remy ha dit alguna cosa fluixet a l’Eben, ell ha somrigut i ha agafat el cullerot i ha donat un cop a la llagostera.

«Atenció tothom —ha cridat l’Eben—. Us he de dir una cosa».

Tothom estava callat, excepte la Juliet, que ha inspirat tan fort que l’he sentida. No ha deixat anar l’aire i s’ha posat tota rígida, fins i tot la mandíbula. Què devia passar? M’he amoïnat tant per ella, havent patit apendicitis una vegada, que m’he perdut les primeres paraules de l’Eben.

«… I per això aquesta nit és una festa de comiat per a la Remy. Marxa el proper dimarts cap a la seva nova llar a París. Compartirà pis amb amics i serà aprenent del famós pastisser Raoul Guillemaoux, a París. Ha promès que tornarà a Guernsey i que la seva segona llar serà amb mi i l’Eli, així que alegrem-nos molt tots de la seva sort».

Quin devessall d’aplaudiments i ovacions per part nostra! Tothom s’ha afanyat a envoltar la Remy i a donar-li l’enhorabona. Tothom menys la Juliet: ha deixat anar l’aire amb una ràfega i s’ha deixat caure enrere a la sorra, com un peix arponat!

He mirat detingudament al meu voltant, pensant que hauria d’observar en Dawsey. No estava aletejant al voltant de la Remy, però que trist que semblava. De sobte, ME N’HE ADONAT! JA HO TINC! En Dawsey no vol que la Remy marxi, té por que mai no torni. Està enamorat de la Remy i és massa tímid per dir-li-ho.

Doncs jo no ho sóc. Li podria parlar de l’afecte d’ell, i llavors ella, essent francesa, sabria què fer. Li faria saber si era correspost. Llavors es podrien casar, i a ella no li caldria marxar a viure a París. Quina sort no tenir imaginació i poder veure les coses amb claredat.

En Sidney s’ha acostat a la Juliet i li ha donat un copet amb el peu. «Estàs millor?», li ha preguntat, i la Juliet ha contestat que sí, o sigui que ja no estic amoïnada per ella. Llavors ell l’ha acompanyat a felicitar la Remy. La Kit estava adormida a la meva falda i m’he quedat on era, a prop de la foguera, pensant detingudament.

La Remy, com la majoria de dones franceses, és pràctica. Voldria proves dels sentiments d’en Dawsey per ella, abans de canviar de plans passi el que passi. Li hauria de proporcionar les proves que necessita.

Una mica més tard, quan el vi ja estava obert i bevíem a cops de brindis, m’he acostat a en Dawsey i li he dit: «Daws, he notat que tens el terra de la cuina brut. Vull venir a fregar-te’l. T’anirà bé dilluns?».

Ha fet una cara una mica sorpresa, però ha dit que sí. «És un regal de Nadal anticipat —he dit jo—. O sigui que no pensis a pagar-me. Deixa la porta oberta».

Ja ho tenia lligat i he dit bona nit a tots.

DIUMENGE

He fet plans per demà. Estic nerviosa.

Escombraré i fregaré la casa d’en Dawsey i observaré si hi ha cap prova que indiqui que sent afecte per la Remy. Potser un poema titulat Oda a la Remy, tot rebregat dins la paperera? O gargots amb el seu nom per tota la llista de la compra? La prova que en Dawsey sent afecte per la Remy ha d’estar a plena vista (o gairebé). La Srta. Marple mai no tafanejava i jo tampoc ho faré, no forçaré panys.

Però un cop hagi aportat la prova de la seva devoció a la Remy, ella no pujarà a l’avió cap a París dimarts al matí. Sabrà què fer, i llavors en Dawsey serà feliç.

TOT DILLUNS:

UN ERROR SERIÓS, UNA NIT DE FELICITAT

M’he despertat massa d’hora i he hagut d’entretenir-me amb les gallines fins a l’hora que sabia que en Dawsey ja era fora a treballar a la Casa Gran. Llavors, me n’he anat de pressa cap a la seva granja, mirant si als troncs dels arbres hi havia cors gravats. No n’hi ha cap.

Sense en Dawsey, he entrat per la porta del darrere amb el pal de fregar, la galleda i draps. Durant dues hores he escombrat, he fregat, he tret la pols i he encerat, i no he trobat res. Ja començava a desesperar-me quan he pensat en els llibres —els llibres dels prestatges. M’he posat a espolsar-los però no n’ha caigut cap paper solt a terra. Ja n’havia fet bastants quan de sobte he vist el seu llibre vermell sobre la vida de Charles Lamb. Què hi feia aquí? L’havia vist col·locant-lo a la capsa de tresors de fusta que l’Eli li havia esculpit com a regal d’aniversari. Però si el llibre vermell era allí al prestatge, què hi havia a la capsa de tresors? I on era? He donat copets a les parets. No sona buida per enlloc. He ficat el braç dins el sac de la farina, res més que farina. Podria ser que el guardés al corral? Perquè les rates el roseguessin? De cap manera. Què quedava? El llit, a sota el llit!

He anat corrents fins a la seva habitació, he buscat sota el llit i n’he tret la capsa dels tresors. He aixecat la tapa i he mirat a l’interior. No hi he vist res, així que m’he vist forçada a abocar-ho tot damunt del llit. Encara res: ni una nota de la Remy, ni una fotografia d’ella, ni cap entrada de cinema d’Allò que el vent s’endugué, tot i que sabia que la hi havia dut a veure-la. Què n’havia fet? Cap mocador amb la inicial R en una cantonada. N’hi havia un, però era un dels perfumats de la Juliet amb una J brodada. Es deu haver oblidat de tornar-l’hi. Hi havia altres coses, però res de la Remy.

Ho he tornat a col·locar tot dins la caixa i he allisat el llit. Missió fallida! La Remy pujarà a l’avió demà i en Dawsey es quedarà sol. Estava dolguda. He recollit el pal de fregar i la galleda.

Ja me n’anava abatuda cap a casa quan he vist l’Amelia i la Kit; anaven a observar ocells. M’han dit que anés amb elles, però sabia que ni observant ocells no em podria animar.

Però he pensat que la Juliet m’animaria, normalment ho fa. No em quedaria gaire estona ni la destorbaria de la feina d’escriure, però potser em convidaria a una tassa de cafè. En Sidney havia marxat aquest matí i potser també se sentia sola. He corregut carrer avall cap a casa seva.

He trobat la Juliet a casa, amb papers arremolinats a l’escriptori, però no feia res, només era allí asseguda, mirant per la finestra.

«Isola! —ha dit—. Just quan desitjava companyia!». Quan es posava dreta ha vist el pal de fregar i la galleda. «Has vingut a netejar-me la casa? Deixa-ho estar i pren un cafè amb mi».

Llavors, m’ha mirat bé a la cara i m’ha dit: «Què tens? Et trobes malament? Seu».

Aquella amabilitat era massa per al meu desànim i jo —ho admeto— m’he posat a plorar. He dit: «No, no, no em trobo malament. He fallat… he fallat en la meva missió. I ara en Dawsey serà infeliç».

La Juliet m’ha portat fins al sofà. M’ha donat uns copets a la mà. Sempre m’agafa singlot quan ploro i ella ha corregut a portar-me un got d’aigua per a la seva cura infalible: et prems el nas amb els polzes i et tapes les orelles amb els dits, mentre algú et posa un got d’aigua a la boca sense parar; piques amb el peu quan estàs a punt d’ofegar-te i l’amic et treu el got de la boca. Funciona sempre —un miracle—, ja no tenia singlot.

«I ara digues-me, quina era la teva missió? I per què penses que has fallat?».

Així que li ho he explicat tot: la meva idea que en Dawsey estava enamorat de la Remy, i com li he netejat la casa buscant-ne proves. Si n’hagués trobat cap hauria dit a la Remy que ell l’estimava, i llavors ella s’hauria volgut quedar, potser fins li hauria confessat ella primer el seu amor per ell, per posar-li-ho més fàcil.

«És tan tímid, Juliet. Sempre ho ha estat. No crec que mai ningú s’hagi enamorat d’ell, ni ell de ningú, i no sabria què fer en aquest cas. Jo faria com ell, amagar els records i no dir-ne mai ni una paraula. Em desespera, de veritat».

La Juliet ha dit: «Molts homes no guarden records, Isola. No en volen. Això no vol dir necessàriament res. Què caram buscaves?».

«Proves, com la Srta. Marple. Però no, ni una foto d’ella. Hi ha moltes fotos de tu i la Kit, i bastants de tu sola. Una de teva embolicada en aquella cortina de puntes, fent de núvia morta. Ha guardat totes les teves cartes, lligades amb aquell llaç blau dels cabells —el que et pensaves que havies perdut. Sé que va escriure a la Remy a l’hospici, i que ella li devia respondre, però no, ni una carta de la Remy. Ni tan sols un mocador. Ah, n’ha trobat un dels teus. Demana-l’hi, és molt bonic».

S’ha aixecat i ha anat fins a l’escriptori. S’ha quedat allí dreta una estona, llavors ha agafat aquella cosa de vidre amb unes paraules en llatí, Carpe Diem o alguna cosa així, gravades al damunt. L’ha examinat.

«“Aprofita el dia” —ha dit—. És un pensament inspirador, oi, Isola?».

«Suposo que sí —he dit—, si t’agrada que et provoquin amb un tros de pedra».

Aquí la Juliet m’ha sorprès. S’ha girat cap a mi i m’ha somrigut com fa ella, d’aquella manera que va fer que m’agradés tant des del principi. «On és en Dawsey? A la Casa Gran, oi?».

Quan li he fet que sí amb el cap, ha sortit fent salts per la porta, i ha corregut camí amunt cap a la Casa Gran.

Oh, Juliet, que maca! Va a cantar les quaranta a en Dawsey per haver eludit els seus sentiments per la Remy.

La Srta. Marple no corre mai, segueix a poc a poc, com a anciana que és. I jo he fet el mateix. La Juliet ja era dins de la casa quan jo he arribat.

He anat de puntetes fins a la terrassa i m’he quedat arrapada a la paret de la biblioteca. Les finestres vidrades eren obertes.

He sentit la Juliet com obria la porta de la biblioteca. «Bon dia, senyors», ha dit. He sentit en Teddy Heckwith (és el guixaire) i en Chester (és el fuster) com deien «Bon dia, Srta. Ashton».

En Dawsey ha dit: «Hola, Juliet». Era al capdamunt de l’escala de tisora. Això ho he esbrinat més tard, quan ha fet tant soroll baixant.

La Juliet ha dit que li agradaria parlar amb en Dawsey i que si els senyors li podien concedir un minut.

Han dit que i tant i han marxat. En Dawsey ha dit: «Que et passa res, Juliet? Està bé la Kit?».

«La Kit està bé. Sóc jo, vull preguntar-te una cosa».

Oh, he pensat, li dirà que no sigui poruc. Li dirà que s’ha de moure i anar a proposar matrimoni a la Remy d’una vegada.

Però no ho ha fet. El que ha dit ha estat: «Vols casar-te amb mi?».

M’hauria volgut fondre allí mateix.

Hi ha hagut silenci, un silenci absolut. Res! I ha continuat així, ni una paraula, ni un so.

Però la Juliet ha continuat sense interrupcions. Amb la veu ferma, i jo, jo sense poder ni respirar.

«Estic enamorada de tu i he pensat que t’ho havia de preguntar».

I llavors, en Dawsey, estimat Dawsey, ha renegat. Ha pres el nom de Déu en va. «Déu meu, sí», ha cridat, i ha baixat sorollosament l’escala, només els talons li tocaven els travessers, que ha estat quan s’ha esquinçat el turmell.

Jo he mantingut els escrúpols i no he mirat cap a dins, tot i estar-ne molt temptada. He esperat. No se sentia res i he tornat cap a casa a pensar.

Què en treia d’entrenar els ulls si no veia les coses correctament? M’havia equivocat completament. Completament. Ha acabat bé, molt bé, al final, però no gràcies a mi. No tinc la perspicàcia de la Srta. Marple per les cavitats de la ment humana. És trist, però és millor admetre-ho ara.

Sir William em va dir que hi havia carreres de motocicletes a Anglaterra —que es lliuraven copes de plata a qui corria més, conduint perillosament i sense caure. Potser m’hauria d’entrenar, ja tinc la moto. L’únic que necessitaria és un casc, potser també unes ulleres de protecció.

De moment diré a la Kit que es quedi a sopar i a passar la nit amb mi, i així la Juliet i en Dawsey poden tenir la llibertat dels arbustos, igual que el Sr. Darcy i l’Elizabeth Bennet.

 

De la Juliet per a en Sidney

17 de setembre de 1946

Estimat Sidney,

Sento moltíssim fer-te tornar a travessar el canal, però requereixo la teva presència al meu casament. He aprofitat el dia, i la nit també. Pots venir i entregar-me en matrimoni al jardí de casa l’Amelia dissabte? L’Eben serà testimoni, la Isola serà dama d’honor (s’està fent un vestit per a l’ocasió), i la Kit tirarà pètals de rosa.

En Dawsey serà el nuvi.

Et sorprèn? Segurament no, però a mi sí. Aquests dies estic en un estat constant de sorpresa. De fet, ara que ho calculo, he estat promesa en matrimoni un dia, però sembla com si tota la meva vida s’hagués convertit en les últimes vint-i-quatre hores. Pensa-hi! Podríem haver continuat desitjant-nos l’un a l’altre per sempre i fer veure que no passava res. Aquesta obsessió per la dignitat et pot arruïnar si ho permets.

És indecorós casar-se tan de pressa? No vull esperar, vull començar d’una vegada. Tota la vida he pensat que la història s’acabava quan l’heroi i l’heroïna es prometien sense por d’equivocar-se; al capdavall, el que està bé per a la Jane Austen hauria d’estar bé per a qualsevol. Però és mentida. La història està a punt de començar, i cada dia serà un nou fragment de l’argument. Potser el meu proper llibre anirà sobre una parella casada fascinant i totes les coses que aprenen l’un de l’altre amb el temps. Estàs impressionat per l’efecte beneficiós que té el meu compromís en l’escriptura?

En Dawsey acaba d’arribar de la Casa Gran i demana la meva atenció immediata. La timidesa de la qual presumeix s’ha evaporat completament; em sembla que ha estat una estratègia per despertar la meva compassió.

Amb afecte,

Juliet

PD: M’he trobat l’Adelaide Addison avui a St. Peter Port. Per felicitar-me, m’ha dit: «M’han dit que tu i el granger de porcs formalitzareu la vostra relació. Alabat sigui el Senyor!».