De la Susan Scott per a en Sidney

25 de gener de 1946

Estimat Sidney,

No et creguis les notícies dels diaris. La Juliet no va ser arrestada ni se la van endur amb manilles. Simplement la va renyar un dels policies de Bradford, i gairebé no podia mantenir-se seriós.

Sí que va llançar una tetera al cap d’en Gilly Gilbert, però no et creguis el que diu, que el va escaldar; el te era fred. A més, va ser més un frec que un cop directe. Fins i tot el director de l’hotel no va voler que el compenséssim per la tetera —només estava abonyegada. Sí que es va veure, de tota manera, obligat pels xiscles d’en Gilly a cridar la policia.

Aquí t’adjunto la història, i me’n faig plenament responsable. Hauria d’haver rebutjat la petició d’en Gilly d’una entrevista amb la Juliet. Sabia com n’era de repugnant, un d’aquells cuquets apegalosos que treballa per a The London Hue and Cry. També sabia que en Gilly i el LH&C estaven terriblement gelosos de l’èxit de l’Spectator amb les columnes de l’Izzy Bickerstaff —i de la Juliet.

Acabàvem de tornar de la festa per a la Juliet que en Brady de Booksmith havia organitzat. Totes dues ens sentíem cansades —i cofoies— quan en Gilly va saltar d’una cadira de la sala d’estar de l’hotel. Ens va pregar que prenguéssim un te amb ell. Ens va demanar una entrevista curta amb «la nostra i única, meravellosa Srta. Ashton —o hauria de dir l’Izzy Bickerstaff anglesa?». Que fos tan llepaculs m’hauria d’haver alertat, però no va ser així; volia seure, delectar-me en l’èxit de la Juliet, i prendre un te amb pastes i nata.

I així ho vam fer. La conversa anava prou bé, i tenia el cap en una altra banda quan vaig sentir en Gilly que deia: «Vostè mateixa va ser una vídua de guerra, oi? O, més aviat, una quasi vídua de guerra, per ser més exactes. S’havia de casar amb un tal tinent Rob Dartry, oi? Ja havia fet preparatius per a la cerimònia, oi?».

La Juliet va dir: «Perdoni, Sr. Gilbert». Ja saps com n’és, d’educada.

«No m’equivoco pas, oi? Vostè i el tinent Dartry van sol·licitar una llicència matrimonial, oi? Van demanar cita per casar-se a l’oficina de registre de Chelsea pel 13 de desembre de 1942 a les onze del matí, oi? Van reservar taula per a un àpat al Ritz, oi? L’únic és que no es van presentar a cap de les cites. És totalment evident que el va deixar plantat a l’altar, al tinent Dartry —pobre paio—, i el va despatxar sol i humiliat, cap al seu vaixell, a endur-se el seu cor trencat a Birmània, on va ser assassinat menys de tres mesos després».

Em vaig incorporar, bocabadada. Em vaig quedar mirant sense poder fer res mentre la Juliet intentava ser cortesa: «No el vaig deixar plantat a l’altar, va ser el dia abans. I no estava humiliat, estava alleujat. Simplement li vaig dir que al capdavall no em volia casar. Cregui’m, Sr. Gilbert, va marxar content, encantat de desempallegar-se de mi. No va fugir al seu vaixell, sol i traït; va anar-se’n directament al CCB Club i va estar ballant tota la nit amb la Belinda Twining».

Bé, Sidney, tot i estar sorprès, en Gilly no estava intimidat. Els petits rosegadors com en Gilly no ho estan mai, oi? De seguida va endevinar que es trobava davant d’una història encara més sucosa per al seu diari.

«Ahà! —va somriure—. Què era, doncs? La beguda? Altres dones? Un toc del vell Oscar Wilde?».

Aquí va ser quan la Juliet va llançar la tetera. Pots imaginar-te l’enrenou que es va organitzar —la sala era plena d’altra gent que prenia el te—; per tant, estic segura que els diaris se’n van assabentar.

Ja m’imaginava el titular, «IZZY BICKERSTAFF SE’N VA A LA GUERRA DE NOU! Un reporter ferit en una escaramussa en un hotel». Una mica fort, però no és dolent del tot. Però «EL ROMEO FRACASSAT DE JULIETA —UN HEROI CAIGUT A BIRMÀNIA» va ser fastigós, fins i tot per a en Gilly Gilbert i el Hue and Cry.

La Juliet està amoïnada per si ha fet quedar malament Stephens & Stark, però el que realment l’ha fastiguejat és que el nom d’en Rob Dartry hagi estat sacsejat d’aquesta manera. Només he aconseguit que em digués que en Rob Dartry era un bon home, molt bo, que res de tot allò no va ser culpa seva, i que no es mereixia això!

Coneixies en Rob Dartry? Evidentment la història de la beguda i de l’Oscar Wilde és pura ximpleria. Per què va suspendre el casament, la Juliet? Ho saps? I m’ho diries si ho sabessis? És clar que no m’ho diries. No sé ni per què t’ho pregunto.

Les xafarderies evidentment amainaran, però la Juliet ha de ser a Londres mentre duri la història? Allarguem el nostre viatge fins a Escòcia? Reconec que estic indecisa; les vendes allí han estat espectaculars, però la Juliet ha treballat tant en aquests refrigeris —no és fàcil posar-te dreta davant d’una sala plena de desconeguts i elogiar-te a tu mateixa i el teu llibre. No està acostumada a aquestes mogudes com ho estic jo, i crec que està molt cansada.

Diumenge serem a Leeds, o sigui que digues-me llavors alguna cosa sobre Escòcia.

Sens dubte, en Gilly Gilbert és menyspreable i vil i espero que acabi malament, però ha empès Izzy Bickerstaff se’n va a la guerra a la llista dels més venuts. Estic temptada d’escriure-li una carta d’agraïment.

Atentament amb presses,

Susan

PD: Has esbrinat qui és Markham V. Reynolds? Avui ha enviat un bosc de camèlies a la Juliet.

 

Telegrama de la Juliet per a en Sidney

EM SAP MOLT GREU HAVER-VOS FET QUEDAR MALAMENT A TU I A STEPHENS & STARK.

AMB AFECTE, JULIET

 

D’en Sidney per a la Juliet

26 de gener de 1946

Srta. Juliet Ashton

The Queens Hotel

City Square

Leeds

Estimada Juliet,

No t’amoïnis per en Gilly: no has fet quedar malament S&S, només em sap greu que el te no estigués més calent i que no apuntessis més avall. La premsa m’empaita perquè faci declaracions sobre l’últim escàndol d’en Gilly, i jo els en faré una. No pateixis; serà sobre periodisme en aquests temps degenerats —no sobre tu o en Rob Dartry.

Acabo de parlar amb la Susan sobre la possibilitat d’anar fins a Escòcia i —tot i que sé que la Sophie mai no em perdonarà— he decidit que no. Les xifres de vendes d’Izzy estan pujant —i molt— i crec que hauries de tornar cap a casa.

El Times vol que facis un escrit llarg per al suplement —una part d’una sèrie de tres parts que planegen publicar en números successius. Deixaré que et sorprenguin amb el tema, però ja et puc prometre tres coses: volen que estigui escrit per la Juliet Ashton, no per l’Izzy Bickerstaff; el tema és seriós; i amb la quantitat de diners que han esmentat pots omplir el teu pis amb flors fresques cada dia durant un any, comprar-te un edredó de setí (Lord Woolton diu que ja no cal que t’hagin bombardejat per comprar cobrellits nous), i comprar-te un parell de sabates de pell de veritat, si en trobes. Et dono els meus cupons.

El Times no vol l’article fins a finals de primavera; per tant, tindrem més temps per idear un possible nou llibre. Tot plegat, bones raons perquè tornis de seguida, però la principal és que et trobo a faltar.

I ara, parlem d’en Markham V. Reynolds fill. Sí que sé qui és, i el llibre de Domesday no és de gran ajuda. És americà. És el fill i hereu d’en Markham V. Reynolds pare, que tenia un monopoli de molins de paper als Estats Units i ara només és l’amo de la majoria. Reynolds fill, d’un tarannà més artístic, no s’embruta les mans fent paper; ell hi escriu al damunt. És editor. El New York Journal, el Word, el View són d’ell, i també hi ha moltes revistes més petites. Sabia que era a Londres. Oficialment, és aquí per obrir l’oficina londinenca de View, però corren rumors que ha decidit començar a publicar llibres, i és aquí per seduir els millors autors d’Anglaterra amb perspectives d’abundància i prosperitat a Amèrica. No sabia que la seva tècnica incloïa roses i camèlies, però no em sorprèn. Sempre ha tingut una gran quantitat del que nosaltres anomenem penques i els americans anomenen esperit voluntariós. Espera’t a veure’l —ha estat la perdició de dones més fortes que tu, inclosa la meva secretària. Sento dir-te que ella és la qui li va donar l’itinerari i la teva adreça. La beneita va trobar que tenia un aspecte tan romàntic, amb «un vestit tan preciós i unes sabates fetes a mà». Déu meu! Em va semblar que no havia captat el concepte de violació de la confidencialitat i la vaig haver d’acomiadar.

Et va al darrere, Juliet, no en tinguis cap dubte. El repto a un duel? Indubtablement em mataria, per tant és millor que no ho faci. Estimada meva, no puc prometre’t abundància ni prosperitat, ni tan sols mantega, però saps que per a Stephens & Stark —especialment Stark— ets l’autora més estimada, oi?

Sopem el primer vespre que siguis a casa?

Amb afecte,

Sidney

 

De la Juliet per a en Sidney

28 de gener de 1946

Estimat Sidney,

Sí, sopem. Amb molt de gust. Em posaré el vestit nou i menjaré com un porc.

Estic tan contenta de no haver fet quedar malament S&S amb l’assumpte del Gilly i la tetera; estava preocupada. La Susan em va suggerir que fes una «declaració seriosa» a la premsa també sobre en Rod Dartry i el motiu pel qual no ens vam casar. Em seria impossible fer-ho. Sincerament no crec que em sabés greu quedar com una idiota, si és que ell no quedaria més malparat que jo. Però sí que passaria i, per descomptat, ell no era cap idiota. Però hi quedaria. Preferiria molt més no dir res i quedar com una meuca irresponsable, capriciosa i insensible.

Però voldria que sabessis per què —t’ho hauria dit abans, però el 1942 eres fora amb la marina i mai no vas conèixer en Rob. Ni tan sols la Sophie no el va conèixer —era a Bedford aquella tardor— i més tard li vaig fer jurar que ho mantindria en secret. Com més endarrerís el fet de dir-ho, menys important seria que tu ho sabessis, especialment un cop vist com quedaria jo, ingènua i ximple per haver-me compromès en primer lloc.

Em pensava que estava enamorada (aquesta és la part patètica, el meu concepte d’enamorament). Mentre em preparava per compartir casa meva amb un marit, vaig fer espai per a ell perquè no se sentís com una tieta que ve de visita. Vaig buidar la meitat dels calaixos del meu tocador, la meitat de l’armari, la meitat del calaix dels medicaments, la meitat de l’escriptori. Vaig regalar els meus penjadors encoixinats i vaig portar-ne d’aquells de fusta tan pesants. Vaig treure la nina de drap del meu llit i la vaig posar a les golfes. Ja tenia un pis per a dos, en lloc de per a un.

La tarda abans del casament, en Rob va portar les últimes peces de roba i pertinences mentre jo duia l’article d’Izzy a l’Spectator. Quan vaig haver acabat, vaig volar cap a casa, vaig córrer escales amunt i vaig obrir la porta d’una revolada i vaig trobar en Rob assegut en un tamboret de fusta davant de la meva llibreria, envoltat de capses de cartró. Estava segellant l’última amb cinta adhesiva i corda. Hi havia vuit capses: vuit capses de llibres meus embolicats i a punt per anar al soterrani!

Va aixecar el cap i va dir: «Hola, estimada. No pateixis pel desordre, el porter ha dit que m’ajudaria a carregar-les fins a baix al soterrani». Va assentir cap als prestatges i va dir: «No ho trobes bonic?».

Doncs bé, no hi va haver paraules! Estava massa consternada per parlar. Sidney, cadascun dels prestatges —on hi havia hagut els meus llibres— era ple de trofeus atlètics: copes de plata, copes d’or, escarapel·les blaves, llaços vermells. Hi havia guardons per cada joc que es pogués jugar amb un objecte de fusta: bats de criquet, raquetes d’esquaix, rems, pals de golf, pales de ping-pong, arcs i fletxes, tacs d’snooker, bastons de lacrosse, estics d’hoquei i bastons de polo. Hi havia estatuetes de tot allò per sobre del qual un home és capaç de saltar, tant ell mateix com damunt d’un cavall. Després venien els diplomes emmarcats: per haver encertat tants ocells en tal i tal data, per la primera posició en la cursa, per haver estat l’últim home a restar dempeus en un fastigós joc d’estirar la corda contra Escòcia.

L’únic que vaig poder fer va ser cridar: «Com t’atreveixes! Què has fet?! Torna a posar-hi els meus llibres!».

Bé, així és com va començar tot. Finalment, vaig dir alguna cosa en el sentit que mai no em podria casar amb un home que tingués com a idea de la felicitat colpejar pilotetes i ocellets. En Rob va respondre amb comentaris sobre unes maleïdes mitges blaves i sobre bruixes. I a partir d’aquí tot va degenerar. L’únic pensament que segurament compartíem era que de què dimonis havíem parlat durant els últims quatre mesos? Realment, de què? Ell panteixava i bramava, i va marxar. I jo vaig desencapsar els meus llibres.

Recordes la nit de l’any passat quan em vas venir a buscar a l’estació per dir-me que casa meva havia estat bombardejada? Et vas pensar que reia d’histèria? No, era d’ironia: si hagués deixat que en Rob guardés els llibres al soterrani, encara els tindria, tots.

Sidney, en senyal de la nostra llarga amistat, no cal que facis cap comentari sobre aquesta història, mai de la vida. De fet, preferiria que no ho fessis.

Gràcies per localitzar els orígens d’en Markham V. Reynolds, fill. Fins ara, els seus afalacs són totalment florals, i jo em mantinc fidel a tu i a l’imperi. De tota manera, sí que tinc un punt de compassió per la teva secretària —espero que ell li hagi enviat unes roses per les molèsties—, ja que no estic segura que els meus escrúpols poguessin suportar la visió d’unes sabates fetes a mà. Si mai l’arribo a conèixer, ja vigilaré de no mirar-li els peus —o de primer em lligaré amb una corda al pal d’una bandera i llavors hi faré una ullada, com Odisseu.

Gràcies per dir-me que torni a casa. Tinc ganes de començar la proposta de la sèrie del Times. Em promets sobre el cap de la Sophie que no serà un tema frívol? No em demanaran que escrigui sobre la duquessa de Windsor, oi?

Amb afecte,

Juliet

 

De la Juliet per a la Sophie Strachan

31 de gener de 1946

Estimada Sophie,

Gràcies per la visita llampec a Leeds —no hi ha paraules per expressar quanta falta em feia veure una cara amiga just en aquells moments. Sincerament estava a punt d’escapolir-me cap a les Shetland i començar una vida d’ermitana. Va ser bonic que vinguessis.

La imatge del London Hue and Cry enduent-se’m emmanillada va ser exagerada —ni tan sols em van arrestar. Sé que a en Dominic li agradaria molt més tenir una padrina a la presó, però aquesta vegada s’haurà de conformar amb alguna cosa menys dramàtica.

Vaig dir-li a en Sidney que l’únic que vaig poder fer davant les acusacions cruels i mentideres d’en Gilly va ser mantenir un digne silenci. Va dir que jo podia fer-ho si volia, però Stephens & Stark no!

Va convocar una roda de premsa per defensar l’honor d’Izzy Bickerstaff, Juliet Ashton, i del periodisme en si contra l’escòria d’en Gilly Gilbert. Va sortir als diaris d’Escòcia? Si no, aquí en tens el més destacat. Va dir d’en Gilly Gilbert que era una harpia recargolada (bé, potser no exactament amb aquestes paraules, però el significat era clar) que mentia perquè era massa gandul per assabentar-se dels fets i massa estúpid per entendre el mal que les mentides infligien a les nobles tradicions del periodisme. Va ser preciós.

Sophie, podrien dues noies (ara dones) haver tingut mai més bon defensor que el teu germà? No ho crec. Va fer un discurs meravellós, tot i que haig d’admetre algunes objeccions. En Gilly Gilbert és tan traïdor que no em puc creure que s’esmunyís sense ni xiular. La Susan va dir que, d’altra banda, en Gilly també és tan espantosament covard que no s’atreviria a respondre. Espero que tingui raó.

Amb afecte per a tots,

Juliet

PD: Aquell home m’ha enviat un altre feix d’orquídies. M’estic posant nerviosa, esperant que surti del seu amagatall i es doni a conèixer. Creus que aquesta és la seva estratègia?

 

D’en Dawsey per a la Juliet

31 de gener de 1946

Benvolguda Srta. Ashton,

El seu llibre va arribar ahir! És molt amable i li ho agraeixo de tot cor.

Treballo a St. Peter Port; descarrego vaixells, o sigui que puc llegir durant les pauses del te. És una benedicció tenir te de veritat i pa i mantega, i ara… el seu llibre. També m’agrada perquè la coberta és tova i me’l puc posar a la butxaca allà on vagi, tot i que vigilo de no acabar-me’l massa de pressa. I valoro tenir una imatge de Charles Lamb —tenia un bon cap, oi que sí?

M’agradaria correspondre-li. Li respondré les preguntes tan bé com pugui. Tot i que n’hi ha molts que saben explicar històries millor que jo, li parlaré del sopar de porc rostit.

Tinc una caseta i una granja que em va deixar el meu pare. Abans de la guerra criava porcs i conreava verdures per als mercats de St. Peter Port i flors per al de Covent Garden. També treballava sovint com a fuster i ensostrador.

Ara ja no tinc porcs. Els alemanys me’ls van prendre per alimentar els seus soldats de l’Europa continental i em van ordenar que plantés patates. Havíem de conrear el que ells ens deien i res més. Primerament, abans de conèixer els alemanys tal com vaig fer més tard, vaig pensar que podria quedar-me uns quants porcs amagats —per al consum propi. Però l’oficial del Departament d’Agricultura va ficar-hi el nas i se’ls va emportar. Bé, això va ser un cop dur, però vaig pensar que me’n sortiria, perquè hi havia patates i naps en abundància i llavors encara hi havia farina. Però és estrany com la ment es capgira davant del menjar. Després de sis mesos de naps i d’un bocí de tendrums de tant en tant, em costava no pensar en res més que en un bon àpat.

Una tarda, la meva veïna, la Sra. Maugery, em va fer arribar una nota. Vine de pressa, deia. I porta un ganivet de tallar carn. Vaig intentar no fer-me gaires il·lusions, però vaig sortir cap a la finca a grans passes. I era veritat! Tenia un porc, un porc amagat, i em va convidar a unir-me al festí amb ella i els seus amics!

No era gaire enraonador de petit —quequejava molt—, i no estava acostumat a les festes. Per ser sincer, la festa de la Sra. Maugery era la primera a la qual em convidaven. Vaig dir que sí, perquè pensava en el porc rostit, però desitjava poder-me endur el meu tros a casa i menjar-me’l allí.

Va ser una sort que el meu desig no es complís, perquè aquella va ser la primera reunió de la Societat Literària i de Pastís de Pela de Patata de Guernsey, tot i que llavors no ho sabíem. El sopar va ser un regal excepcional, però la companyia va ser millor. Tot parlant i menjant, ens vam oblidar dels rellotges i del toc de queda fins que l’Amelia (la Sra. Maugery) va sentir les campanades de les nou —fèiem una hora tard. Bé, el bon menjar ens havia enfortit els cors i quan l’Elizabeth McKenna va dir que hauríem de tornar cadascú a casa seva en lloc de quedar-nos a casa de l’Amelia tota la nit, hi vam estar d’acord. Però trencar el toc de queda era un delicte —havia sentit a dir de gent que per això els havien enviat a un camp de presoners—, i guardar un porc era un delicte pitjor, o sigui que parlant fluixet vam caminar camp a través tan silenciosos com vam poder.

Ens n’hauríem sortit bé si no hagués estat per en John Booker. Al sopar, havia begut més que no pas havia menjat i, quan vam arribar a la carretera, va perdre el control i es va posar a cantar! El vaig agafar, però ja era massa tard: sis policies de patrulla alemanys van sortir de sobte d’entre els arbres amb els Lugers a punt i van començar a cridar que per què érem fora després del toc de queda, que on havíem estat, que on anàvem.

Jo no sabia què fer. Si corria, em dispararien. Això ho sabia del cert. Tenia la boca seca com el guix i la ment en blanc; per tant, em vaig aguantar amb en Booker i vaig esperar.

Llavors l’Elizabeth va agafar aire i va fer un pas endavant. L’Elizabeth no és alta, i aquelles pistoles li quedaven a l’altura dels ulls, però no va parpellejar. Es va comportar com si no veiés cap pistola. Es va acostar a l’oficial en cap i va començar a parlar. Mai no s’han sentit tantes mentides. Que li sabia molt greu que haguéssim trencat el toc de queda. Que havíem estat en una reunió de la Societat Literària de Guernsey, i que la discussió vespertina d’Elizabeth i el seu jardí alemany havia estat tan agradable que cap de nosaltres no s’havia adonat de l’hora. Un llibre tan meravellós; que si l’havia llegit?

Cap de nosaltres no va tenir l’enteresa de donar-li suport, però el policia de patrulla no es va poder controlar; va haver de somriure-li. L’Elizabeth és així. Va prendre nota dels nostres noms i ens va manar molt amablement que ens presentéssim al comandant l’endemà al matí. Llavors es va inclinar i ens va desitjar un bon vespre. L’Elizabeth va assentir, tan cortesament com va poder, mentre la resta de nosaltres ens allunyàvem, intentant no córrer com conills. Tot i arrossegar en Booker, vaig arribar a casa de pressa.

Aquesta és la història del nostre sopar de porc rostit.

A mi m’agradaria fer-li una pregunta. Cada dia arriben vaixells a St. Peter Port que ens porten coses que Guernsey encara necessita: menjar, roba, llavors, arades, pinso per als animals, eines, medicaments i —el més important, ara que ja tenim menjar— sabates. No crec que en quedés cap parell en condicions a l’illa al final de la guerra.

Algunes de les coses que ens envien estan embolicades amb papers de diari vells i pàgines de revistes. El meu amic Clovis i jo els aplanem i ens els enduem a casa per llegir; després els donem a veïns que, com nosaltres, estan desitjosos de qualsevol notícia del món exterior durant els últims cinc anys. No pas qualsevol notícia o imatge: la Sra. Saussey vol veure receptes, la Mme. LePell vol revistes de moda (és modista), el Sr. Brouard llegeix l’obituari (té esperances, però no diu de qui), la Claudia Rainey busca imatges del Ronald Colman, el Sr. Tourtelle vol veure reines de la bellesa en vestit de bany, i a la meva amiga Isola li agrada llegir sobre casaments.

Hi ha tantes coses que vam voler saber durant la guerra, però no se’ns permetien cartes o diaris des d’Anglaterra, ni des d’enlloc. El 1942, els alemanys van retirar tots els aparells de ràdio —és clar que n’hi havia d’amagades, escoltades en secret, però si t’enxampaven escoltant-ne una et podien enviar als camps. Per això no entenem tantes de les coses que ara podem llegir.

Gaudeixo amb les vinyetes del temps de guerra, però n’hi ha una que em té desconcertat. Apareix en un Punch de 1944 i mostra unes deu persones caminant per un carrer de Londres. Els personatges principals són dos homes amb bolet, amb maletí i paraigua, i un home diu a l’altre: «És ridícul dir que aquests Doodlebugs han afectat la gent». Vaig trigar uns segons a adonar-me que totes les persones de la vinyeta tenien una orella de mida normal i una orella molt grossa a l’altre costat del cap. Potser m’ho podria explicar.

Atentament,

Dawsey Adams

 

De la Juliet per a en Dawsey

3 de febrer de 1946

Benvolgut Sr. Adams,

Estic tan contenta que estigui gaudint amb les cartes de Lamb i la còpia del seu retrat. Sí que encaixava amb la cara que m’havia imaginat, així que m’alegra que vostè se sentís així, també.

Moltes gràcies per explicar-me això del porc rostit, però no es pensi que no m’he adonat que només ha contestat una de les meves preguntes. Estic frisosa per saber més sobre la Societat Literària i de Pastís de Pela de Patata de Guernsey, i no simplement per satisfer la meva pura curiositat —ara tinc el deure professional de tafanejar.

Li he dit que sóc escriptora? Escrivia una columna setmanal per a l’Spectator durant la guerra, i els editors Stephens & Stark les van compilar sota el títol Izzy Bickerstaff se’n va a la guerra. Izzy era el pseudònim que l’Spectator va triar per a mi, i ara, gràcies a Déu, la pobreta ha estat enterrada i puc tornar a escriure amb el meu nom. M’agradaria escriure un llibre, però m’està costant pensar en un tema amb el qual pogués viure feliçment durant uns anys.

Mentrestant, el Times m’ha demanat que escrigui un article per al suplement literari. Volen tractar el valor pràctic, moral i filosòfic de la lectura, desplegat en tres números i fet per tres autors diferents. Jo he de cobrir el costat filosòfic del debat i fins ara el meu únic pensament és que llegir evita que et tornis ximple. Ja veu que necessito ajuda.

Creu que a la seva societat literària li faria res ser inclosa en un article com aquest? Sé que la història de la fundació de la societat fascinaria els lectors del Times, i m’encantaria saber més coses sobre les seves reunions. Si prefereix que no, si us plau no s’amoïni, ho entendré igualment, i de qualsevol de les maneres m’agradaria tornar a rebre notícies seves.

Recordo la vinyeta del Punch que va descriure molt bé i crec que va ser la paraula «Doodlebug» la que el va despistar. Aquest va ser el nom encunyat pel Ministeri d’Informació; la intenció era que sonés menys aterridor que «míssils V-1 de Hitler» o «bombes no tripulades».

Tots estàvem acostumats als assalts amb bombes de nit i les vistes que els seguien, però aquestes eren diferents de qualsevol bomba que haguéssim vist mai.

Arribaven de dia, i arribaven tan de pressa que no hi havia temps per a la sirena de bombardeig aeri o per posar-se a cobert. Es veien; eren com llapis prims, negres, esgaiats, i tenien un so esmorteït, espàstic per damunt teu —com un cotxe de motor que s’està quedant sense benzina. Sempre que sentissis com si tossissin i colpegessin, estaves salvat. Podies pensar: «Gràcies a Déu que passen de llarg».

Però quan el soroll s’aturava, volia dir que només faltaven trenta segons perquè caigués en picat. Així que esperaves que sonessin. Esperaves amb força que el so dels motors s’aturés. Una vegada vaig veure com queia un Doodlebug. Jo era bastant lluny quan va impactar, i em vaig llançar cap a l’embornal i em vaig arraulir contra el final de la vorera. Unes dones, a l’últim pis d’un alt edifici d’oficines que hi havia més avall en aquell carrer, van anar fins a una finestra oberta per mirar. La força de l’explosió les va xuclar.

Sembla impossible que algú pogués haver dibuixat una vinyeta sobre Doodlebugs, i que tothom, fins i tot jo, pogués haver rigut. Però ho fèiem. La vella dita —l’humor és l’única manera de fer suportable l’insuportable— podria ser veritat.

Ja ha trobat la biografia de Lucas el Sr. Hastings?

Atentament,

Juliet Ashton

 

De la Juliet per a en Markham Reynolds

4 de febrer de 1946

Sr. Markham Reynolds

63 Halkin Street

Londres SW1

Benvolgut Sr. Reynolds,

Vaig caçar el seu noi dels encàrrecs en l’instant en què dipositava un grapat de clavells roses al llindar de casa meva. El vaig retenir i el vaig amenaçar fins que va confessar la seva adreça. Ho veu, Sr. Reynolds, no és l’únic que pot entabanar empleats innocents. Espero que no l’acomiadi; sembla un bon noi, i realment no tenia alternativa: el vaig amenaçar amb A la recerca del temps perdut.

Ara li puc agrair les dotzenes de flors que m’ha enviat —feia anys que no veia roses, camèlies i orquídies com aquestes, i no es pot fer a la idea de com m’aixequen la moral en aquest fredorós hivern. Per què mereixo viure en una pèrgola, mentre la resta de la gent s’ha de conformar amb desmanegats arbres sense fulles i neu fangosa, no ho sé, però n’estic totalment encantada.

Atentament,

Juliet Ashton

 

D’en Markham Reynolds per a la Juliet

5 de febrer de 1946

Benvolguda Sra. Ashton,

No vaig despatxar el noi dels encàrrecs; el vaig ascendir. Ell va obtenir el que jo no vaig poder aconseguir per mi mateix: una presentació. Tal com jo ho veig, la seva nota és una encaixada de mans figurada i ja hem passat els preàmbuls. Espero que vostè sigui de la mateixa opinió, ja que m’estalviarà les molèsties d’haver d’aconseguir una invitació per al proper sopar de Lady Bascomb per si de cas vostè hi anés. Els seus amics són gent sospitosa, especialment l’Stark, que va dir que no era feina seva invertir la direcció de la llei de Préstec i Arrendament i es va negar a portar-la al còctel que vaig organitzar per a l’oficina de View.

Déu sap que les meves intencions són pures o, com a mínim, no mercenàries. La veritat més simple és que és l’única escriptora femenina que em fa riure. Les columnes d’Izzy Bickerstaff eren l’obra més enginyosa sobre la guerra, i vull conèixer la dona que les va escriure.

Si juro que no la raptaré, em farà l’honor de sopar amb mi la setmana vinent? Vostè tria el vespre; estic totalment a la seva disposició.

Seu,

Markham Reynolds