Cablegrama d’en Sidney per a la Juliet
20 de març de 1946
ESTIMADA JULIET —VIATGE DE TORNADA ENDARRERIT. VAIG CAURE D’UN CAVALL, M’HE TRENCAT UNA CAMA. EN PIERS FA D’INFERMER. AMB AFECTE, SIDNEY.
Cablegrama de la Juliet per a en Sidney
21 de març de 1946
DÉU MEU, QUINA CAMA? EM SAP GREU.
AMB AFECTE, JULIET
Cablegrama d’en Sidney per a la Juliet
22 de març de 1946
HA ESTAT L’ALTRA, NO PATEIXIS —NO EM FA GAIRE MAL. EN PIERS, INFERMER EXCEL·LENT. AMB AFECTE, SIDNEY.
Cablegrama de la Juliet per a en Sidney
22 de març de 1946
M’ALEGRA QUE NO HAGI ESTAT LA QUE JO ET VAIG TRENCAR. PUC ENVIAR-TE QUELCOM PER ALLEUJAR CONVALESCÈNCIA? LLIBRES, REGISTRES, FITXES DE PÒQUER, LA MEVA SANG VITAL?
Cablegrama d’en Sidney per a la Juliet
23 de març de 1946
NI SANG, NI LLIBRES, NI FITXES DE PÒQUER. CONTINUA ENVIANT CARTES LLARGUES QUE ENS ENTRETINGUIN. AMB AFECTE, SIDNEY I PIERS.
De la Juliet per a la Sophie
23 de març de 1946
Estimada Sophie,
Només he rebut un cablegrama, o sigui que tu saps més que jo. Però siguin quines siguin les circumstàncies, és absolutament ridícul que pensis a volar fins a Austràlia. I l’Alexander? I en Dominic? I els teus xais? Es fondran d’enyorança.
Para’t a pensar un moment i veuràs per què no t’has d’esverar. Primer de tot, en Piers es cuidarà excel·lentment d’en Sidney. Segon, millor en Piers que nosaltres —recordes com en va ser, d’horrorós com a pacient, l’última vegada? Hauríem d’estar agraïdes que sigui a milers de milles. Tercer, en Sidney ha estat més collat que un cargol durant anys. Necessita un descans, i trencar-se una cama és probablement l’única manera que li permetrà de fer-ho. El més important de tot, Sophie: no ens hi vol.
Estic convençudíssima que en Sidney preferiria que escrivís un nou llibre més que no pas que aparegués al costat del seu llit a Austràlia, o sigui que tinc la intenció de quedar-me aquí al meu avorrit pis i intentar trobar un tema. Sí que m’acaba de néixer una minúscula idea, massa fràgil i indefensa per arriscar-me a descriure-la, ni tan sols a tu. En honor a la cama d’en Sidney, l’acaronaré i l’alimentaré i miraré si la puc fer créixer.
Ara, pel que fa a en Markham V. Reynolds (júnior), les teves preguntes sobre aquest cavaller són molt discretes, molt subtils, molt com si et piquessin al cap amb un mall. Estic enamorada d’ell? Quina mena de pregunta és aquesta? És una tuba enmig de flautes, i jo espero més de tu. La primera norma de la tafaneria és apropar-s’hi de costat —quan tu vas començar a escriure cartes esvanidores sobre l’Alexander, jo no et vaig preguntar si n’estaves enamorada, vaig preguntar-te quin era el seu animal favorit. I la teva resposta em va dir tot el que em calia saber d’ell— quants homes admetrien que els encanten els ànecs? (Això planteja un punt important: no sé quin és l’animal favorit d’en Mark. Dubto que sigui un ànec).
Et fa res que et doni uns quants suggeriments? Podries preguntar-me quin és el seu autor favorit (Dos Passos! Hemingway!!). O el seu color favorit (el blau, no estic segura de quina tonalitat, segurament el blau reial). És bon ballador? (Sí, molt millor que jo, mai no em trepitja, però no parla, ni tan sols taral·leja quan balla. No taral·leja mai, que jo sàpiga). Té germans? (Sí, dues germanes més grans, l’una casada amb un magnat del sucre i l’altra vídua de l’any passat. I un germà més jove, destituït amb menyspreu, com un ruc).
Doncs bé, ara que ja t’he fet tota la feina, potser em pots respondre la teva ridícula pregunta, perquè jo no puc. Em sento confosa al voltant d’en Mark, cosa que podria ser amor o podria no ser-ho. El que és segur és que no és tranquil. Aquesta nit ja la temo, per exemple. Una altra festa, ben radiant, amb homes inclinant-se sobre la taula per dir alguna cosa i dones gesticulant amb els seus broquets de cigarreta. Oh Déu, vull escarxofar-me al sofà, però m’he d’aixecar i posar-me un vestit de nit. Deixant de banda l’amor, en Mark és una terrible tensió en el meu vestuari.
I ara, estimada, no t’amoïnis per en Sidney. Aviat serà aquí aguaitant-nos.
Amb afecte,
Juliet
De la Juliet per a en Dawsey
25 de març de 1946
Benvolgut Sr. Adams,
He rebut una carta llarga (dues, de fet!) d’una tal Srta. Adelaide Addison, que m’advertia de no escriure sobre la Societat en el meu article. Si ho faig, ella se’n rentarà les mans per sempre més. Intentaré suportar aquesta aflicció amb fortalesa. Sí que s’exalta amb els jerry-bags, oi?
També he rebut una carta llarga d’en Clovis Fossey sobre poesia, i una de la Isola Pribby sobre les germanes Brontë. A part de delectarme, m’han proporcionat idees noves de trinca per al meu article. Entre elles, vostè, el Sr. Ramsey i la Sra. Maugery, Guernsey està virtualment escrivint l’article per mi. Fins i tot l’Adelaide Addison hi ha contribuït —desafiar-la serà un gran plaer.
Jo no sé prou de criatures com voldria. Sóc padrina d’un nen preciós de tres anys que es diu Dominic, el fill de la meva amiga Sophie. Viuen a Escòcia, a prop d’Oban, i no el veig gaire sovint. Sempre em quedo parada, quan el veig, amb la seva creixent personalitat —quan em vaig haver acostumat a dur un embalum de criatura, va deixar de ser-ho i va començar a bellugar-se sol. Em vaig perdre sis mesos, i qui ho havia de dir, va aprendre a parlar! Ara parla sol, cosa que trobo terriblement atractiva perquè jo també ho faig.
Una mangosta, li ho pot dir a la Kit, és un animaló semblant a una mostela amb dents molt afilades i mal geni. És l’únic enemic natural de la cobra i és insensible al verí de la serp. A manca de serps, fum queixalada als escorpins. Potser li’n podria aconseguir una de mascota.
Atentament,
Juliet Ashton
PD: M’ho he pensat dues vegades abans d’enviar aquesta carta. I si l’Adelaide Addison és amiga seva? Llavors he decidit que no, que no ho podia ser, o sigui que aquí la té.
D’en John Booker per a la Juliet
27 de març de 1946
Estimada Srta. Ashton,
L’Amelia Maugery m’ha demanat que li escrivís, perquè sóc un membre fundador de la Societat Literària i de Pastís de Pela de Patata de Guernsey —tot i que només vaig llegir un llibre una vegada i una altra. Era Les cartes de Sèneca: traduïdes del llatí en un (sol) volum, amb apèndix.[6] Entre els dos, Sèneca i la Societat, em vaig mantenir allunyat de la funesta vida d’un bevedor.
Des de 1940 fins a 1944, vaig fingir davant les autoritats alemanyes que era Lord Tobias Penn-Piers —el meu antic cap, que havia fugit exaltat cap a Anglaterra quan van bombardejar Guernsey. Jo era el seu servent i em vaig quedar. El meu nom real és John Booker, i vaig néixer i em vaig criar a Londres.
Juntament amb els altres, em van enxampar després del toc de queda la nit del porc rostit. No ho recordo gens clar. Suposo que anava un xic begut, perquè normalment hi anava. Recordo soldats cridant i fent senyals amb les armes i en Dawsey aguantant-me. Llavors es va sentir la veu de l’Elizabeth. Parlava de llibres —no vaig entendre per què. Després, en Dawsey em va arrossegar per un prat de pastura a gran velocitat, i llavors vaig caure al llit. Això és tot.
Però vostè vol que li parli de la influència dels llibres en la meva vida i, tal com he dit, només n’hi va haver un, Sèneca. Sap qui va ser? Va ser un filòsof romà que escrivia cartes a amics imaginaris dient-los com s’havien de comportar per la resta de les seves vides. Potser sona avorrit, però les cartes no ho són —són gracioses, enginyoses. Crec que n’aprens més si rius alhora.
Trobo que el seu missatge es difon bé —a tots els homes de tots els temps. Li’n donaré un exemple ben viu: la Luftwaffe i els seus pentinats. Durant el Blitz, la Luftwaffe s’enlairava des de Guernsey i s’unia als grans bombarders de camí a Londres. Només volaven de nit, així que tenien els dies per a ells, per passar-los a St. Peter Port com els plagués. I com els passaven? En salons de bellesa: fent-se les ungles, massatges a la cara, les celles, ondejant-se i arreglant-se els cabells. Quan els vaig veure amb les rets al cap, caminant en columna de cinc carrer avall, apartant els illencs de la vorera a cops de colze, vaig pensar en les paraules de Sèneca sobre la guàrdia pretoriana. Havia escrit: «Quin d’ells s’estimaria més veure alterada Roma que els seus cabells?».
Li explicaré com vaig arribar a fingir que era el meu antic cap. Lord Tobias volia deixar passar la guerra en un lloc segur, així que va comprar la finca La Fort a Guernsey. Havia passat la Primera Guerra Mundial al Carib però hi havia patit molt amb una granissada provocada per la calor.
A la primavera de 1940, es va traslladar a La Fort amb la majoria de les seves possessions, incloent-hi la senyora Tobias. En Chausey, el seu majordom de Londres, s’havia tancat al rebost i no va voler venir. Així que jo, el seu servent, vaig venir en lloc d’en Chausey, per supervisar on es col·locaven els mobles, com es penjaven les cortines, com es polia la plata, i com s’abastia el celler de vi. Va ser allí on vaig enllitar cada ampolla, tendrament com un nadó al bressol, dins el seu petit ampoller.
Just quan penjaven l’últim quadre a la paret, els avions alemanys van sobrevolar-nos i van bombardejar St. Peter Port. Lord Tobias, atemorit pel sarau, va cridar el capità del seu iot i li va manar: «Posi el vaixell a punt!». Vam haver de carregar-hi la plata, els quadres, la quincalla i, si hi havia prou lloc, la senyora Tobias, i salpar cap a Anglaterra.
Jo vaig ser l’últim de pujar per la passarel·la, amb Lord Tobias cridant: «Afanya’t, home! Afanya’t, que vénen els huns!».
El meu destí real em va colpejar en aquell moment, Srta. Ashton. Encara tenia la clau del celler de vi de Sa Senyoria. Vaig pensar en totes aquelles ampolles de vi, xampany, brandi, conyac que no havien pogut tornar al iot —i en mi tot sol entre elles. Vaig pensar que prou campanes, prou lliurees, prou Lord Tobias. De fet, prou d’estar al servei.
Em vaig girar i vaig caminar de pressa passarel·la avall. Vaig córrer carrer amunt cap a La Fort i vaig veure com marxava el iot, amb Lord Tobias cridant encara. Llavors vaig entrar, vaig encendre foc, i vaig baixar cap al celler de vi. Vaig agafar una ampolla de vi claret i vaig treure el meu primer tap. Vaig deixar que el vi respirés. Llavors vaig tornar a la biblioteca, vaig fer un glop, i vaig començar a llegir Guia de l’amant del vi.
Vaig llegir sobre raïm, vaig cuidar el jardí, vaig dormir en pijames de seda, i vaig beure vi. I així va anar fins al setembre, quan l’Amelia Maugery i l’Elizabeth McKenna em van venir a veure. A l’Elizabeth la coneixia una mica —ella i jo havíem xerrat diverses vegades a les parades del mercat—, però la Sra. Maugery m’era desconeguda. Venien a buscar-me per lliurar-me a la policia?, em vaig preguntar.
No. Eren allí per advertir-me. El comandant de Guernsey havia ordenat que tots els jueus es presentessin al Grange Lodge Hotel i que s’hi registressin. Segons el comandant, només marcarien els nostres carnets d’identitat amb «Juden» i llavors ens deixarien marxar cap a casa. L’Elizabeth sabia que la meva mare era jueva; jo li ho havia dit una vegada. Havien vingut a dir-me que no havia d’anar, sota cap circumstància, al Grange Lodge Hotel.
Però això no va ser tot. L’Elizabeth havia estat considerant el meu destret a fons (més a fons que jo) i tenia un pla. Com que tots els illencs havíem de tenir carnets d’identitat, per què no em declarava com a Lord Tobias Penn-Piers? Podia al·legar que, com a visitant, havia deixat tots els meus documents al banc a Londres. L’Amelia estava segura que el Sr. Dilwyn estaria content de donar suport a la meva suplantació, i ho estava. Ell i l’Amelia van venir amb mi a l’oficina del comandant, i tots vam jurar que jo era Lord Tobias Penn-Piers.
Va ser a l’Elizabeth a qui se li va ocórrer el toc final. Els alemanys estaven confiscant totes les mansions de Guernsey perquè hi visquessin els seus oficials, i mai no ignorarien una residència com La Fort —era massa bona per deixar-se-la perdre. I quan vinguessin jo havia d’estar a punt com a Lord Tobias Penn-Piers. Havia de semblar un Lord desocupat i actuar amb lleugeresa. Estava aterrit.
«Ximpleries —va dir l’Elizabeth—. Tens presència, Booker. Ets alt, moreno, ben plantat, i tots els servents saben com mirar amb aires de superioritat».
Va decidir que pintaria de pressa un retrat meu com un Penn-Piers del segle XVI. Així que vaig posar com a tal amb una capa de vellut i una gorgera, assegut davant d’un fons de tapissos foscos i d’ombres difuminades, tocant una daga amb els dits. Semblava noble, afligit i traïdorenc.
Va ser un cop brillant, perquè, ni dues setmanes més tard, un cos d’oficials alemanys (sis en total) van aparèixer a la meva biblioteca —sense trucar. Els vaig rebre allí, fent glops d’un Château Margaux del 93 i amb una estranya semblança al retrat del meu avantpassat que penjava per damunt meu sobre la lleixa de la llar de foc.
Em van saludar amb una inclinació i van ser tot cortesia, la qual cosa no va evitar que s’apropiessin de la casa i em traslladessin a la caseta del porter l’endemà. L’Eben i en Dawsey van venir d’amagat després del toc de queda aquella nit i em van ajudar a portar la major part del vi a la caseta, on el vam amagar enginyosament darrere la pila de llenya, dins el pou, xemeneia amunt, sota el paller, i damunt les bigues. Però tot i haver-me’n endut tantes ampolles, se’m van acabar a principis de 1941. Un dia trist, però tenia amics que m’ajudaven a distreure’m —i llavors, llavors vaig trobar Sèneca.
Vaig arribar a apreciar les nostres reunions de lectura; m’ajudaven a fer l’ocupació més suportable. Alguns dels seus llibres sonaven bé, però em mantenia fidel a Sèneca. Vaig arribar a sentir que em parlava a mi —d’una manera divertida, mordaç—, però que em parlava a mi sol. Les seves cartes m’ajudaven a sentir-me viu en el que havia de venir més tard.
Encara vaig a totes les reunions de la Societat. Tothom està fart de Sèneca, i em demanen que llegeixi alguna altra cosa. Però jo no ho faré. També actuo en obres que presenta una de les nostres companyies de repertori —suplantar Lord Tobias em va fer agafar gust per l’actuació i, a banda d’això, sóc alt, tinc una veu forta, i se’m sent des de l’última fila.
Estic content que la guerra s’hagi acabat, i de tornar a ser en John Booker.
Atentament,
John Booker
De la Juliet per a en Sidney i en Piers
31 de març de 1946
Sr. Sidney Stark
Monreagle Hotel
Broadmeadows Avenue, 79
Melbourne
Victòria
Austràlia
Estimats Sidney i Piers,
Res de sang vital: només tinc els polzes esquinçats de copiar les cartes que us adjunto dels meus nous amics de Guernsey. M’encanten les seves cartes i no podria suportar la idea d’enviar els originals a l’altra punta de món, on sens dubte se les menjarien gossos salvatges.
Sabia que els alemanys havien ocupat les illes del Canal, però gairebé no hi vaig pensar durant la guerra. Des de llavors he estat rastrejant el Times buscant articles i qualsevol cosa que pogués seleccionar de la biblioteca de Londres sobre l’ocupació. També em fa falta trobar un bon llibre de viatges sobre Guernsey —un amb descripcions, no amb horaris i recomanacions d’hotels— que em faci sentir l’ambient de l’illa.
A banda del meu interès pel seu interès en la lectura, m’he enamorat de dos homes: l’Eben Ramsey i en Dawsey Adams. En Clovis Fossey i en John Booker m’agraden. Vull que l’Amelia Maugery m’adopti, i jo vull adoptar la Isola Pribby. Deixaré que percebeu els meus sentiments per l’Adelaide Addison (Srta.) llegint les seves cartes. La veritat és que estic vivint més a Guernsey que a Londres, de moment: faig veure que treballo amb una orella parada esperant sentir com el correu cau dins la bústia, i quan el sento, baixo les escales a tota pressa, esbufegant pel proper fragment d’història. Així deu ser com la gent se sentia quan s’agrupaven a la porta de l’editor per arreplegar l’última entrega de David Copperfield just quan sortia de la impremta.
Sé que us encantaran les cartes, també, però us n’interessen més? Per a mi, aquesta gent i les seves experiències en temps de guerra són fascinants i commovedores. Hi esteu d’acord? Creieu que hi podria haver un llibre, aquí? No vulgueu ser educats: vull la vostra opinió (l’opinió de tots dos) sense adorns. I no cal que patiu: continuaré enviant-vos còpies de les cartes encara que no vulgueu que escrigui un llibre sobre Guernsey. Estic molt per damunt de la mesquina venjança.
Com que he sacrificat els meus polzes per al vostre entreteniment, a canvi m’hauríeu d’enviar l’últim que hagi escrit en Piers. Estic tan contenta que tornis a escriure, estimat meu.
Amb afecte per a tots dos,
Juliet
D’en Dawsey per a la Juliet
2 d’abril de 1946
Benvolguda Srta. Ashton,
Divertir-se és el pecat més gros a la bíblia de l’Adelaide Addison (amb la manca d’humilitat seguint-lo ben bé al darrere), i no em sorprèn que li escrivís parlant dels jerry-bags. L’Adelaide viu en la seva còlera.
Quedaven pocs homes elegibles a Guernsey i certament cap d’apassionant. Molts de nosaltres estàvem cansats, amoïnats, anàvem malgirbats, esparracats, sense sabates, i bruts —ens havien derrotat i en fèiem cara. No ens quedava energia, ni temps, ni diners per a la diversió. Els homes de Guernsey no teníem glamur, i els soldats alemanys sí. Eren, segons un amic meu, alts, rossos, ben plantats i bronzejats— com déus. Feien festes fastuoses, eren una companyia alegre i animada, tenien cotxes, diners i podien ballar tota la nit.
Però algunes de les noies que sortien amb soldats donaven els cigarrets als seus pares i el pa a les seves famílies. Tornaven a casa amb les bosses plenes de panets, paté, fruita, pastissos de carn i gelatina i les seves famílies feien un àpat complet l’endemà.
No crec que gaires illencs haguessin reconegut mai que l’avorriment d’aquells anys fos una raó per haver-se amistançat amb l’enemic. L’avorriment és una raó de pes, i la perspectiva de diversió és una atracció forta —especialment quan ets jove.
Hi havia molta gent que no tenia tractes amb els alemanys —si deies tant com un bon dia eres còmplice de l’enemic, segons la seva manera de veure-ho—. Però les circumstàncies eren tals que jo no podia acatar-ho en el cas del capità Christian Hellman, un metge de les forces d’ocupació i bon amic meu.
A finals de 1941 no hi havia sal a l’illa, i no en venia gens de França. Les verdures i les sopes no valen res sense sal, així que als alemanys se’ls va ocórrer utilitzar aigua de mar per proveir-ne. La carregaven des de la badia i l’abocaven en un camió cisterna gros col·locat al mig de St. Peter Port. Tothom havia de caminar fins al poble, omplir les galledes i traginar-les cap a casa. Llavors havíem de bullir l’aigua i utilitzar el sediment que quedava al fons com a sal. El pla va fallar: no hi havia prou fusta per malgastar-la fent un foc que fos prou fort per fer bullir l’olla i fer evaporar tota l’aigua. Així que vam decidir coure les verdures a l’aigua de mar mateix.
Quant al sabor, funcionava prou bé, però hi havia molta gent gran que no podia fer la caminada fins al poble o transportar pesants galledes cap a casa. A ningú no li quedava gaire força per a feines així. Tinc una lleugera coixesa d’una cama mal curada, i tot i que no vaig fer el servei militar, mai no ha estat prou forta per molestar-me. Estava fort, i vaig començar a repartir aigua per algunes cases.
Vaig intercanviar una pala i una mica de corda que em sobraven per un vell cotxet de criatura de Mme. LePell, i el Sr. Soames em va donar dos barrilets de vi de fusta de roure, cadascun amb una aixeta. Vaig serrar la part de dalt dels barrils per fer-ne tapes i vaig fixar els barrils al cotxet: ara ja tenia transport. Moltes de les platges no estaven minades i era fàcil baixar per les roques, omplir un barril amb aigua de mar i portar-lo cap amunt.
El vent de novembre és dur, i un dia tenia les mans quasi engarrotades després d’haver pujat de la badia amb el primer barril d’aigua. Estava dret al costat del cotxet, intentant escalfar-me els dits, quan en Christian va passar amb el cotxe. Es va aturar, va fer marxa enrere i em va preguntar si necessitava ajuda. Vaig dir que no, però de tota manera va sortir del seu cotxe i em va ajudar a pujar el barril al cotxet. Llavors, sense dir ni mitja paraula, va baixar pel penya-segat amb mi, per ajudar-me amb el segon barril.
No vaig notar que tingués una espatlla i un braç rígids, però entre això, la meva coixesa i el pedregar, vam relliscar quan tornàvem cap amunt i vam caure contra el vessant, i el barril se’ns va escapar de les mans. Va caure, es va estavellar contra les roques i ens va deixar xops. Déu sap per què ens va semblar tan divertit, però va ser així. Vam desplomar-nos contra el vessant, sense poder parar de riure. Aquí va ser quan els Assajos d’Elia em van relliscar de la butxaca, i en Christian el va agafar, regalimant. «Ah, Charles Lamb —va dir, i me’l va passar—. No era un home a qui li molestés una mica d’humitat». Se’m devia notar la cara de sorpresa, perquè va afegir: «Sovint el llegeixo a casa. Em fa enveja la seva biblioteca portàtil».
Vam pujar fins al cotxe. Volia saber si trobaria un altre barril. Vaig dir que sí i li vaig explicar la meva ruta de repartiment d’aigua. Va assentir, i jo vaig començar a caminar amb el cotxet. Però llavors em vaig girar i li vaig dir: «Li deixo el llibre, si vol». Semblava que li hagués ofert la lluna. Ens vam intercanviar els noms i vam fer una encaixada de mans.
Després d’això, sovint m’ajudava a carregar l’aigua, i després m’oferia un cigarret, i ens estàvem drets a la carretera i parlàvem —de la bellesa de Guernsey, d’història, de llibres, d’agricultura, però mai del moment present, sempre de coses allunyades de la guerra—. Una vegada, mentre ens estàvem drets, l’Elizabeth es va acostar per la carretera trontollant amb la bicicleta. Havia estat d’infermera de guàrdia tot el dia i segurament la major part de la nit anterior i, com la resta de nosaltres, la seva roba era més aviat pedaços que roba. Però en Christian va callar a mitja frase per veure com s’acostava. L’Elizabeth es va aturar. Cap d’ells no va dir res, però els vaig veure les cares, i vaig marxar tan de pressa com vaig poder. No m’havia adonat que es coneixien.
En Christian havia estat un cirurgià de camp fins que una ferida a l’espatlla el va enviar de l’est d’Europa cap a Guernsey. A principis de 1942, el van enviar a un hospital a Caen; els bombarders aliats van enfonsar el seu vaixell i es va ofegar. El Dr. Lorenz, el cap de l’hospital d’ocupació alemany, sabia que érem amics i va venir a dir-me que s’havia mort. Volia que ho fes saber a l’Elizabeth, i així ho vaig fer.
La manera com en Christian i jo ens vam conèixer podia ser inusual, però la nostra amistat no ho era. Estic segur que molts illencs van arribar a ser amics d’alguns soldats. Però de vegades penso en Charles Lamb i em meravello que un home nascut el 1775 em permetés fer dos amics com vostè i en Christian.
Atentament,
Dawsey Adams
De la Juliet per a l’Amelia
4 d’abril de 1946
Benvolguda Sra. Maugery,
Ha sortit el sol per primera vegada des de fa mesos, i si m’enfilo a la cadira i estiro el coll, veig com centelleja al riu. Evito mirar les piles de runa a l’altra banda de carrer i faig veure que Londres torna a ser bonic.
He rebut una carta trista d’en Dawsey Adams on em parla d’en Christian Hellman, de la seva amabilitat i de la seva mort. La guerra continua, oi? Una vida tan bona, perduda. I quin cop més dolorós que devia ser per a l’Elizabeth. Dono gràcies que els tenia a vostès, al Sr. Ramsey, a la Isola i a en Dawsey, per ajudar-la quan va tenir la criatura.
La primavera gairebé és aquí. Quasi s’està calentó en el meu bassal de sol. I carrer avall —ara no n’aparto els ulls— un home amb el jersei apedaçat pinta la porta de casa seva de color blau cel. Dos nens petits, que han estat galopant l’un al damunt de l’altre amb pals, li demanen que els deixi ajudar-lo. Els dóna un pinzellet a cadascun. Doncs… potser hi ha un final de la guerra.
Atentament,
Juliet Ashton
D’en Mark per a la Juliet
5 d’abril de 1946
Estimada Juliet,
M’estàs evitant i no m’agrada. No vull veure l’obra amb algú altre: vull anar-hi amb tu. De fet, m’importa un rave l’obra. Només intento arrencar-te de l’apartament. Sopem? Prenem un te? Un còctel? Sortim amb vaixell? Anem a ballar? Tu tries, jo obeeixo. Rarament sóc tan dòcil —no malbaratis aquesta oportunitat de millorar el meu caràcter.
Atentament,
Mark
De la Juliet per a en Mark
Estimat Mark,
Vols venir al British Museum amb mi? Tinc una cita a la sala de lectura a les dues. Després podem veure les mòmies.
Juliet
D’en Mark per a la Juliet
A la merda la sala de lectura i les mòmies. Vine a dinar amb mi.
Mark
De la Juliet per a en Mark
Això és ser dòcil?
Juliet
D’en Mark per a la Juliet
A la merda ser dòcil.
M.
D’en Will Thisbee per a la Juliet
7 d’abril de 1946
Benvolguda Srta. Ashton,
Sóc membre de la Societat Literària i de Pastís de Pela de Patata de Guernsey. Sóc ferreter antiquari, tot i que hi ha qui prefereix dir que sóc ferroveller. També invento aparells que estalvien feina —l’últim és un estenedor de roba elèctric que fa onejar la roba suaument en l’aire, i així la bugadera no es fa malbé els canells.
Que si he trobat consol en la lectura? Sí, però no al principi. Només hi anava i em menjava el pastisset quiet en un racó. Llavors la Isola em va agafar a banda i em va dir que havia de llegir un llibre i parlar-ne tal com feien els altres. Em va donar un llibre que es deia Passat i present, de Thomas Carlyle, i quina cosa més tediosa —em provocava unes punxades doloroses al cap— fins que vaig arribar a un fragment sobre religió.
Jo no era un home religiós, i no pas per manca d’intents. Jo me n’anava, com una abella entre flors, d’una església a una capella i de la capella a una altra església. Però mai no vaig entendre la fe del tot —fins que el Sr. Carlyle em va plantejar la religió d’una manera diferent. Caminava entre les ruïnes de l’abadia de Bury St. Edmunds, quan li va venir un pensament, i el va escriure així:
T’has parat a pensar que els homes tinguin ànima —no tan sols per haver-ho sentit a dir, o com a figura retòrica; sinó com a veritat que sabien, i que pràcticament els guiava! Vertaderament allò era un altre món… però tot i així és una llàstima que hàgim perdut notícia de les nostres ànimes… de fet haurem d’anar-les a cercar una altra vegada, o ens ocorrerà el pitjor de tot.
Què li sembla, saber que té ànima perquè ho ha sentit a dir, en lloc de saber-ho perquè ens en dóna notícia? Per què hauria de deixar que un predicador em digués si en tinc o no? Si pogués creure que tinc una ànima, jo tot sol, llavors podria sentir-la jo mateix.
Vaig fer la meva xerrada sobre el Sr. Carlyle davant la Societat, i va provocar una gran discussió sobre l’ànima. Sí? No? Potser? El Dr. Stubbins era qui cridava més, i aviat tothom va parar de discutir i el va escoltar a ell.
En Thompson Stubbins és un home de pensaments llargs, profunds. Era psiquiatre a Londres fins que va tenir un atac de bogeria al sopar anual de la Societat d’Amics de Sigmund Freud el 1934. Una vegada em va explicar tota la història. Els Amics eren grans enraonadors i els seus discursos duraven hores —mentre els plats continuaven buits. Finalment els van servir, i el silenci va caure sobre la sala mentre els psiquiatres engolien les costelles. En Thompson va veure la seva oportunitat: va picar la copa amb la cullera i des de baix va cridar perquè el sentissin.
«Cap de vosaltres no ha pensat mai que aproximadament quan la noció d’ÀNIMA es va esgotar, Freud va aparèixer amb l’EGO per substituir-la? La sincronització de l’home! No es va parar a reflexionar? Vell xaruc irresponsable! Sóc del parer que els homes han de deixar-se estar d’aquestes bajanades sobre els egos, perquè temen no tenir ànima! Penseu-hi!».
No van permetre l’entrada a en Thompson mai més i es va traslladar a Guernsey a conrear verdures. De vegades puja amb mi al carro i parlem de l’home i de Déu i de tot el que hi ha entremig. M’hauria perdut tot això si no hagués pertangut a la Societat Literària i de Pastís de Pela de Patata de Guernsey.
Digui’m, Srta. Ashton, què n’opina vostè, d’aquest tema? La Isola pensa que hauria de venir a visitar-nos a Guernsey, i si ho fa, podria pujar al carro amb nosaltres. Portaria un coixí.
Els millors desitjos de salut i felicitat duradores,
Will Thisbee
De la Sra. Clara Saussey per a la Juliet
8 d’abril de 1946
Benvolguda Srta. Ashton,
He sentit a parlar de vostè. Jo vaig pertànyer a aquella societat literària, tot i que estic segura que cap d’ells no li ha parlat mai de mi. Jo no llegia llibres de cap escriptor mort, no. Jo llegia l’obra que vaig escriure jo mateixa, jo llegia el meu llibre de receptes de cuina. M’atreveixo a dir que el meu llibre causava més llàgrimes i pena que res del que va escriure Charles Dickens.
Vaig escollir de llegir sobre la manera correcta de rostir un garrí. Unteu el petit cos amb mantega, vaig dir. Deixeu que el suc vagi avall i faci espetarregar el foc. De la manera com ho llegia, senties l’olor del porc rostint-se, senties la pell cruixint. Vaig parlar dels meus pastissos de cinc capes —amb una dotzena d’ous—, els meus dolços de sucre filat, boletes de xocolata al rom, pastissos esponjosos amb nata. Pastissos fets amb una bona farina blanca —no aquell gra esmicolat i aquella mena de menjar per a ocells que fèiem servir en aquells moments.
Bé, senyoreta, el meu públic no ho podia suportar. Els estava empenyent fins al límit, sentint les meves saboroses receptes. La Isola Pribby, que mai no ha tingut gaire criteri, va dir a crits que l’estava turmentant i que embruixaria les meves casseroles. En Will Thisbee va dir que em cremaria com les meves cireres flamejades. Llavors en Thompson Stubbins em va insultar i vaig necessitar en Dawsey i l’Eben per poder sortir d’allí sense prendre mal.
L’Eben va trucar l’endemà per disculpar-se per la mala educació de la Societat. Em va demanar que recordés que la majoria d’ells havien vingut a la reunió havent sopat sopa de naps (sense ni un os que hi donés substància), o patates mig cuites socarrimades en una planxa calenta, ja que no hi havia oli de cuinar en el qual fregir-les. Em va demanar que fos tolerant i els perdonés.
Doncs no ho faré: em van dir paraules gruixudes. No n’hi havia cap que realment estimés la literatura. Perquè això és el que el meu llibre de cuina era, poesia pura a la cassola. Penso que estaven tan avorrits, amb el toc de queda i altres fastigoses normes nazis, que només volien una excusa per sortir un vespre, i llegir és el que van escollir.
Vull que la seva història expliqui la veritat sobre ells. Mai no haurien tocat un llibre si no hagués estat per l’OCUPACIÓ. Mantinc el que dic, i pot citar-me directament.
Em dic Clara S-A-U-S-S-E-Y. Tres esses, en total.
Clara Saussey (Sra).
De l’Amelia per a la Juliet
10 d’abril de 1946
Molt estimada Juliet,
Jo també sento que la guerra continua. Quan el meu fill, l’Ian, va morir a El-Alamein —al costat del pare de l’Eli, en John— els qui em van venir a donar el condol, creient que em reconfortaven, deien: «La vida continua». Quina ximpleria, pensava, és clar que no continua. És la mort el que continua; l’Ian ara és mort i serà mort demà i l’any vinent i per sempre. No hi ha un final. Però potser hi haurà un final per a la pena que provoca. La pena s’ha estès per tot el món com les aigües del diluvi, i trigarà temps a esvair-se. Però ja hi ha petites illes… d’esperança? De felicitat? Alguna cosa així, com a mínim. M’agrada la imatge de vostè enfilada en una cadira per aguaitar el sol, apartant els ulls dels munts de runa.
El meu plaer més gran ha estat reprendre les caminades al vespre pels penya-segats. El canal ja no està delimitat per rotlles de filferro espinós, ja no s’interromp la vista amb immensos senyals de VERBOTEN. Ja no hi ha mines a les nostres platges i puc caminar quan, per on i durant l’estona que vulgui. Si m’estic dreta a dalt del penya-segat i em giro de cara al mar, no veig els horribles búnquers de ciment darrere meu o el terra nu sense arbres. Ni tan sols els alemanys van poder fer malbé el mar.
Aquest estiu, l’argelaga començarà a créixer al voltant de les fortificacions, i l’any vinent potser els ceps ja s’hi enfilaran. Espero que estiguin coberts aviat. Perquè per molt que apartis la mirada, mai no et pots oblidar de com es van fer.
El treballadors de la Todt[7] les van construir. Sé que ha sentit a parlar dels esclaus que Alemanya tenia en camps del continent, però sabia que Hitler en va enviar cap a setze mil aquí, a les illes del Canal?
Hitler estava obsessionat a fortificar aquestes illes —Anglaterra mai no les recuperaria! Els seus generals ho anomenaven Bogeria per l’Illa. Va ordenar l’emplaçament de canons, murs antitancs a les platges, centenars de búnquers i bateries, dipòsits d’armes i de bombes, milles i milles de túnels subterranis, un immens hospital subterrani, i una via fèrria que creués l’illa per transportar material. Les fortificacions de costa eren absurdes —les illes del Canal estaven més ben fortificades que el Mur Atlàntic construït contra una invasió dels aliats. Les instal·lacions sobresortien a cada badia. El Tercer Reich havia de durar mil anys —en ciment.
Així que, és clar, necessitava milers d’esclaus; homes i nois reclutats, alguns eren detinguts, i alguns simplement eren recollits dels carrers —de la cua d’un cinema, de les cafeteries, dels camins i camps de qualsevol territori ocupat pels alemanys. Fins i tot eren presoners polítics de la Guerra Civil espanyola. Els presoners de guerra russos eren els més maltractats, potser per la seva victòria sobre els alemanys al front de Rússia.
La majoria d’aquests esclaus van venir a les illes el 1942. Els tenien en cabanes descobertes, en túnels subterranis, en corrals, a alguns en cases. Els feien marxar per tota l’illa cap als llocs de treball: amb la pell i l’os, vestits amb pantalons esparracats que se’ls veia la pell pels forats, sovint sense abric que els protegís del fred. Sense sabates ni botes, amb els peus embolicats en parracs ensangonats. Nois joves, de quinze i setze anys, estaven tan cansats i morts de fam que gairebé no podien posar un peu davant de l’altre.
Els illencs de Guernsey s’estaven a l’entrada per oferir-los la mica de menjar o de roba d’abric que els poguessin donar. De vegades els alemanys que vigilaven les columnes d’esclaus de la Todt deixaven que els homes trenquessin files per acceptar aquests regals, altres vegades els colpejaven fins a fer-los caure a terra amb la culata del rifle.
Milers d’aquests homes i nois van morir aquí, i fa poc vaig saber que el tracte inhumà que van rebre era la pretesa política de Himmler. Anomenava el seu pla Mort per Extenuació, i el va implantar. Fer-los treballar molt, no malgastar menjar i deixar-los morir. Sempre podien —i ho feien— reemplaçar-los amb nous esclaus dels països de l’Europa ocupada.
A alguns dels esclaus els tenien al Camp Comunal, darrere d’un reixat. Estaven blancs com fantasmes, coberts de pols de ciment; només hi havia un tub d’aigua per rentar-se per a més de cent homes.
Els nens de vegades baixaven al camp a veure els esclaus darrere el reixat. Els donaven nous i pomes, de vegades patates, a través de la reixa. Hi havia un esclau que no agafava el menjar: venia a veure els nens. Posava el braç entre la reixa només per posar les mans a les cares, per tocar-los els cabells.
Els alemanys donaven mig dia de festa a la setmana als esclaus —els diumenges. Aquell era el dia en què els enginyers sanitaris alemanys buidaven les aigües residuals a l’oceà, a través d’un tub gruixut. Els peixos s’eixamenaven per arribar als residus i els esclaus s’hi ficaven, amb excrements i engrut fins al pit, intentant pescar el peix amb les mans, per menjar-se’l.
Cap flor ni cap cep poden tapar records com aquests, oi?
Li he explicat la història més odiosa de la guerra. Juliet, la Isola creu que hauria de venir i escriure un llibre sobre l’ocupació alemanya. Em va dir que ella no tenia la destresa per escriure un llibre així ella mateixa, però, tot i que me l’estimo molt, m’aterra la idea que algun dia es compri una llibreta i s’hi posi.
Atentament,
Amelia Maugery
De la Juliet per a en Dawsey
11 d’abril de 1946
Benvolgut Sr. Adams,
Després de prometre’m que no m’escriuria mai més, l’Adelaide Addison m’ha enviat una altra carta. Està dedicada a totes les persones i les pràctiques que ella deplora, i vostè n’és una, juntament amb Charles Lamb.
Es veu que el va anar a veure per lliurar-li el número del mes d’abril del butlletí parroquial, i vostè no era per enlloc. No estava munyint la vaca, ni amb l’aixada al jardí, ni netejant la casa, ni fent res que un bon granger hauria de fer. Així que va entrar al seu corral, i qui ho havia de dir… què s’hi va trobar? A vostè, estirat al graner, llegint un llibre de Charles Lamb! «Estava tan distret amb aquell borratxo», que no es va adonar de la seva presència.
Aquesta dona és la pesta. Sap per què? Jo m’inclino per una fada maligna el dia del seu bateig.
De tota manera, la imatge de vostè escarxofat damunt el farratge, llegint Charles Lamb, em va complaure molt. Em va fer recordar la meva infància a Suffolk. El meu pare era granger i jo ajudava a la granja; tot i que he de reconèixer que l’únic que feia era baixar del cotxe, obrir la reixa, tancar-la i tornar a pujar al cotxe, recollir ous, treure les males herbes del jardí, i batre el farratge quan estava d’humor.
Recordo estar estirada al nostre graner llegint El jardí secret amb una esquella al costat. Llegia durant una hora i llavors tocava l’esquella perquè em portessin un got de llimonada. La Sra. Hutchins, la cuinera, finalment se’n va cansar i ho va dir a la meva mare, i aquesta va ser la fi de l’esquella, però no de la lectura damunt el farratge.
El Sr. Hastings ha trobat la biografia d’E. V. Lucas de Charles Lamb. Ha decidit no dir-li’n un preu, sinó enviar-la-hi directament. Va dir: «Un amant de Charles Lamb no hauria d’esperar».
Atentament,
Juliet Ashton
De la Susan Scott per a en Sidney
11 d’abril de 1946
Estimat Sidney,
Sóc tan compassiva com qualsevol altra noia, però maleït siga, si no tornes aviat, en Charlie Stephens tindrà una crisi nerviosa. No està fet per treballar; està fet per lliurar-te grans piles de diners i deixar que tu facis la feina. De fet, ahir va aparèixer a l’oficina abans de les deu, però l’esforç el va anihilar. Cap a les onze ja estava més blanc que un mort, i es va prendre un whisky a dos quarts de dotze. A la tarda, una de les joves innocents li va lliurar unes cobertes perquè hi donés el vistiplau —els ulls li van marxar de l’òrbita i va començar a fer allò tan fastigós amb l’orella; un dia se l’arrencarà. Va marxar a casa a la una i avui encara no l’he vist (són les quatre de la tarda).
Pel que fa a altres esdeveniments depriments, la Harriet Munfries s’ha posat feta una fera; vol colors coordinats per a tota la llista d’infantils. Rosa i vermell. No és cap broma. El noi de la sala de correus (ja no em preocupo d’aprendre’m els noms) es va emborratxar i va llençar totes les cartes adreçades a qualsevol que tingués un nom que comencés en S. No em preguntis per què. La Srta. Tilley va ser tan increïblement mal educada amb en Kendrick que ell va intentar pegar-la amb el telèfon d’ella. No puc dir que la’n culpo, però els telèfons costen d’aconseguir i no ens podem permetre de perdre’n un. L’has d’acomiadar tan bon punt hagis tornat.
Si necessites més estímul per comprar-te un bitllet d’avió, també puc dir-te que vaig veure la Juliet i en Mark Reynolds molt encaramel·lats al Café de Paris l’altra nit. La seva taula era darrere el cordó de vellut però, des del meu seient de suburbi, vaig poder espiar tots els signes reveladors d’una aventura —ell li murmurava cosetes a l’orella, la mà d’ella persistia sobre la d’ell al costat de les copes de còctel, ell li tocava l’espatlla per assenyalar un conegut. Vaig considerar una obligació (com a devota empleada teva) desfer-ho i vaig apartar el cordó amb un cop de colze per dir hola a la Juliet. Ella va semblar encantada i em va convidar a asseure’m amb ells, però era evident pel somriure d’en Mark que ell no volia companyia, així que em vaig retirar. No és un home dels que s’hagin de fer enfadar, aquest, amb un somriure de llavis prims, tant li fa com en siguin de boniques les seves corbates, i trencaria el cor a ma mare si trobessin el meu cos sense vida flotant al Tàmesi.
En altres paraules: busca’t una cadira de rodes, una crossa, un ruc que et porti, però torna a casa ara mateix.
Teva,
Susan