De la Juliet per a en Sidney

22 de maig de 1946

Estimat Sidney,

Tinc tant per explicar-te. Només fa vint hores que sóc a Guernsey, però cadascuna ha estat tan plena de cares i idees noves que ja tinc raimes per escriure. Veus com n’és, de propícia per a la feina, la vida de l’illa? Mira Victor Hugo; potser em faré prolífica si em quedo aquí una temporada.

El viatge des de Weymouth va ser espantós, amb el vaixell del correu cruixint i xerricant i amenaçant de trencar-se en trossos enmig de les onades. Gairebé vaig desitjar que ho fes, perquè se m’endugués d’aquella misèria, si no fos que volia veure Guernsey abans de morir-me. I tan aviat com vam albirar l’illa, vaig oblidar-me totalment d’aquella idea perquè el sol va aparèixer per sota dels núvols i va formar espurnejos daurats als penya-segats.

Quan el vaixell anava fent batzegades per entrar a port, vaig veure St. Peter Port elevant-se per damunt del mar en fileres de cases arrenglerades, amb una església al cim com si fos la decoració d’un pastís, i em vaig adonar que el cor em galopava. Tot i que intentava dir-me a mi mateixa que allò era l’emoció del paisatge, ja sabia què em passava. Tota la gent que he vingut a conèixer i fins i tot a estimar una mica, esperant-me… a mi. I jo, sense cap paper darrere el qual amagar-me. Sidney, en aquests darrers dos o tres anys, he millorat més en l’ofici de l’escriptura que en el de la vida —i pensa què en fas del que jo escric. Sobre un paper, sóc completament encantadora, però això només és un truc que he après. No té res a veure amb mi. Si més no, això és el que pensava quan el vaixell s’anava acostant al moll. Vaig tenir un impuls covard de llençar la capa vermella per la borda i fer veure que era algú altre. Quan ens movíem paral·lels al moll, vaig poder veure les cares de la gent que s’esperava, i aquí ja no hi va haver retorn. Els vaig conèixer per les cartes. Hi havia la Isola amb un barret esbojarrat i un xal porpra agafat amb una agulla de pit lluent. Somreia fixament cap a la direcció equivocada i em va robar el cor a l’instant. Al costat seu hi havia un home de cara arrugada, i al costat d’ell, un noi, tot alt i prim. L’Eben i el seu nét, l’Eli. Vaig saludar amb la mà l’Eli i va somriure com un raig de llum i va donar un cop de colze al seu avi, i llavors em va venir vergonya i em vaig perdre en la multitud que empenyia avall de la passarel·la.

La Isola va ser la primera a acostar-se’m saltant per damunt d’una caixa de llagostes i em va arreplegar en una abraçada tan forta que els peus no em tocaven a terra. «Ah, estimada!», va cridar mentre jo em balancejava.

No ho trobes bonic? Tots els nervis em van marxar juntament amb la respiració. Els altres van acostar-se més tranquil·lament, però no pas amb menys caliu. L’Eben em va fer una encaixada i va somriure. Se li nota que havia estat gros i fort, però ara està massa prim. D’alguna manera se’l veu solemne i simpàtic alhora. Com s’ho deu fer? Em vaig trobar a mi mateixa volent impressionar-lo.

L’Eli es va posar la Kit a les espatlles i es van acostar. La Kit té unes cametes grassonetes i una cara severa —rínxols foscos, ulls grossos i grisos— i no li vaig caure gens bé. L’Eli duia un jersei clapejat d’encenalls de fusta i tenia un regal per a mi a la butxaca. Un adorable ratolinet amb bigotis corbats, esculpit amb fusta de castanyer. Li vaig fer un petó a la galta i vaig sobreviure a la mirada malèvola de la Kit. Té un posat molt hostil per tenir quatre anys.

Llavors en Dawsey va allargar la mà. Havia esperat que s’assemblés a Charles Lamb, i s’hi assembla, una mica: té la mateixa mirada planera. Em va donar un ram de clavells de part d’en Booker, que no va poder ser-hi; s’havia contusionat durant un assaig i havia passat la nit a l’hospital en observació. En Dawsey és fosc, xuclat i nerviüt i té una mirada tranquil·la, vigilant, fins que somriu. Deixant de banda certa germana teva, té el somriure més dolç que he vist mai i vaig recordar que l’Amelia m’havia escrit que tenia un do especial per a la persuasió. M’ho crec. Igual que l’Eben —igual que tothom d’aquí—, està massa prim, però se li nota que havia estat més corpulent. Els cabells se li tornen grisos i té els ulls marrons i enfonsats, tan foscos que semblen negres. Les línies al voltant dels ulls fan la sensació que esbossa un somriure quan no ho fa, i no crec que tingui més de quaranta anys. Només és una mica més alt que jo i coixeja lleugerament, però és fort: va carregar tot el meu equipatge, a mi, a l’Amelia i a la Kit al seu carro sense problemes.

Ens vam fer una encaixada (no recordo si va dir res) i es va apartar cap a una banda per deixar pas a l’Amelia. És una d’aquelles senyores que és més guapa als seixanta del que podia haver estat als vint (oh, com m’agradaria que algú digués això de mi algun dia!). És petita, de cara prima, un somriure preciós, amb els cabells grisos amb unes trenes a la coroneta; em va agafar fort la mà i va dir: «Juliet, estic contenta que siguis aquí finalment. Agafem les teves coses i anem-nos-en cap a casa». Va sonar meravellós, com si realment fos casa meva.

Mentre ens estàvem al moll, un centelleig de llum m’anava enfocant als ulls i a tot el moll. La Isola va esbufegar i va dir que era l’Adelaide Addison, a la finestra amb uns binocles, seguint cada pas que fèiem. La Isola va agitar el braç vigorosament cap al reflex, i aquest va parar.

Mentre rèiem d’això, en Dawsey em vigilava les bosses i s’assegurava que la Kit no caigués del moll i, en general, mirava de ser útil. Vaig començar a adonar-me que aquesta és la seva tasca, i que tothom dóna per fet que és així.

Tots quatre —l’Amelia, la Kit, en Dawsey i jo— vam anar fins a la granja de l’Amelia en el carro d’en Dawsey, mentre la resta hi van anar caminant. No hi havia gaire distància però el paisatge era completament diferent, perquè ens vam traslladar de St. Peter Port fins al camp. Hi ha camps de pastura onejats però que acaben sobtadament en penya-segats, i pertot se sent l’olor humida de la sal de mar. Mentre conduíem, el sol es va pondre i va pujar la boira. Saps com s’amplien els sons en la boira? Doncs va ser així, cada piu-piu d’ocell era pesant i simbòlic. Els núvols emergien per damunt dels penya-segats i els camps ja estaven envoltats de gris quan vam arribar a la finca, però vaig veure unes formes fantasmagòriques que crec que eren els búnquers de ciment construïts pels esclaus de la Todt.

La Kit es va estar asseguda al meu costat al carro i em va enviar moltes mirades de reüll. No vaig ser tan beneita per intentar parlar amb ella, però vaig fer el meu truc del polze escapçat; ja el saps, aquell amb el dit que sembla que te l’hagis tallat en rodó.

Ho vaig fer una vegada i una altra, sense mirar-la, mentre ella em mirava com una cria d’àliga. Estava molt atenta i fascinada però no va ser prou babaua per posar-se a riure. Només em va dir al final: «Ensenya’m com ho fas».

A l’hora de sopar es va asseure davant meu i va rebutjar els espinacs amb el braç estès i la mà aixecada com un policia. «Per mi no», va dir, i jo, particularment, no intentaria convèncer-la que se’ls mengés. Va col·locar la cadira a prop de la d’en Dawsey i va menjar amb un colze plantat fermament al braç d’ell, clavant-lo al seu lloc. No semblava que li molestés, encara que se li fes difícil de tallar el pollastre, i quan es va haver acabat el sopar, de seguida se li va enfilar a la falda. Òbviament, és el seu tron legítim, i tot i que en Dawsey semblava estar atent a la conversa, el vaig veure fent un conillet amb el tovalló mentre nosaltres parlàvem de l’escassesa de menjar durant l’ocupació. Sabies que els illencs molien menjar per als ocells per fer farina fins que se’ls va acabar?

Devia passar alguna mena de prova sense adonar-me’n, perquè la Kit em va demanar que l’acotxés al llit. Volia sentir una història sobre una fura. Que li agradaven els animals, i a mi? Que si faria un petó als llavis a una rata. Jo vaig dir que mai i amb això, pel que sembla, me la vaig guanyar: vaig ser clarament covarda, però no pas hipòcrita. Li vaig explicar una història i em va posar la galta a menys d’un quart de polzada de distància perquè li fes un petó.

Quina carta més llarga. I només conté les primeres quatre hores de les vint. T’hauràs d’esperar per a les setze que falten.

Amb afecte,

Juliet

 

De la Juliet per a la Sophie

24 de maig de 1946

Estimadíssima Sophie,

Sí, ja hi sóc. En Mark va fer els possibles per aturar-me, però m’hi vaig resistir tossudament fins al final. Sempre he considerat que l’obstinació era una de les meves característiques menys atractives, però la setmana passada em va ser molt útil.

Va ser només quan el vaixell ja salpava i el vaig veure dret al moll, alt i amb les celles arrufades —i, d’alguna manera, volent-se casar amb mi— que vaig començar a pensar que potser tenia raó. Potser sóc del tot idiota. Conec tres dones que estan boges per ell. El caçaran en un tres i no res i jo em passaré els meus anys de decadència en una residència llardosa, amb les dents caient-me d’una en una. Oh, m’ho puc imaginar: ningú no comprarà els meus llibres i oferiré manuscrits esparracats, illegibles, a en Sidney, que farà veure que els publica per pena. Repapiejant i remugant, vagaré pels carrers traginant penosament uns naps en una bossa de ganxet, amb papers de diari entaforats dins de les sabates. M’enviaràs postals afectuoses per Nadal (sí, oi?) i jo presumiré davant de desconeguts explicant que una vegada vaig estar a punt de prometre’m amb en Mark Reynolds, el magnat de les editorials. Faran que no amb el cap; pobreta, està ben tocada del bolet, és clar, però no fa cap mal.

Oh, Déu. Així acabaré boja.

Guernsey és molt bonic i els meus nous amics m’han acollit amb tanta generositat, tant d’afecte, que no he dubtat que he fet bé de venir; fins fa només un moment, quan he començat a pensar en les meves dents. Deixaré de pensar-hi. Me n’aniré fins al prat de flors silvestres que hi ha just aquí fora i correré fins al penya-segat tan de pressa com pugui. Després em deixaré caure enrere i miraré cap al cel, que llambreja com una perla, aquesta tarda, i respiraré el perfum tebi de l’herba i faré veure que en Markham V. Reynolds no existeix.

Acabo de tornar. Fa unes quantes hores. El sol ponent ha ribetejat els núvols amb un daurat encès i el mar gemega al fons dels penya-segats. En Mark Reynolds? Qui és?

T’estima sempre,

Juliet

 

De la Juliet per a en Sidney

27 de maig de 1946

Estimat Sidney,

La caseta de l’Elizabeth va ser clarament construïda perquè s’hi estiguessin convidats importants, perquè és força espaiosa. Hi ha una sala d’estar gran, un bany, un rebost i una cuina immensa a baix. Hi ha tres dormitoris i un bany a dalt. I el millor de tot, hi ha finestres pertot arreu i l’aire de mar recorre totes les habitacions.

He arrossegat un escriptori fins a la finestra més grossa de la sala d’estar. L’únic defecte d’aquesta disposició és la temptació constant de sortir a fora i caminar fins a la punta del penya-segat. El mar i els núvols no s’estan al mateix lloc durant més de cinc minuts seguits i em fa por perdre’m quelcom si em quedo a dins. Aquest matí, quan m’he aixecat, el mar era ple de penics de sol, i ara tot sembla cobert d’una gasa de color de llimona. Els escriptors hauríem de viure a l’interior o a prop de l’abocador d’una ciutat, si és que volem arribar a fer res de feina. O potser necessitem ser més resoluts del que sóc jo.

Si em calguessin estímuls perquè l’Elizabeth em fascinés, que no és el cas, les seves propietats em servirien. Els alemanys van venir a fer-se seva la casa de Sir Ambrose i només li van donar sis hores per endur-se les possessions cap a la caseta. La Isola va explicar que l’Elizabeth només s’havia endut quatre andròmines, uns quants coberts i la porcellana de cuina (els alemanys es van quedar la plata, el cristall i la porcellana bona i el vi), el material artístic, un vell fonògraf de corda, uns quants discos, i la resta eren piles de llibres.

Tants llibres, Sidney, que no he tingut temps de mirar-me’ls bé: omplen els prestatges de la sala d’estar i sobresurten per l’armari de la cuina. Fins i tot en va apilonar uns quants al final del sofà per fer-los servir com a taula. No ho trobes genial?

A cada racó, hi trobo cosetes que em parlen d’ella. Era molt detallista, Sidney, com jo, perquè tots els prestatges són plens de petxines, plomes d’ocell, algues assecades, còdols, closca d’ou i l’esquelet del que podria ser un ratpenat. Només són bocins que eren a terra, que qualsevol altre hauria trepitjat o hi hauria passat per damunt, però ella els va trobar bonics i se’ls va endur a casa. Em pregunto si els utilitzava com a natura morta. Em pregunto si els seus blocs de dibuix són per aquí. Hauré de voltar. La feina és el primer, però l’expectació és com si fos la nit de Nadal set dies a la setmana.

L’Elizabeth també es va endur un dels quadres de Sir Ambrose. És un retrat d’ella, pintat, m’imagino, quan ella tenia cap a vuit anys. Està asseguda en un gronxador, a punt per agafar embranzida i sortir disparada, però havent-se d’estar quieta perquè Sir Ambrose la pugui pintar. Es nota per les celles que no li agrada. La mirada es deu heretar, perquè ella i la Kit la tenen idèntica.

La meva caseta és just després de les tanques de l’entrada (de les autèntiques de granja, de tres barrots). El prat del voltant de la caseta és ple de flors silvestres disperses fins que arribes al final del penya-segat, on l’herba més agresta i l’argelaga prenen lloc.

La Casa Gran (per manca de millor nom) és la que l’Elizabeth va venir a tancar per a l’Ambrose. És just més amunt del camí d’entrada després de la caseta i és una casa preciosa. De dues plantes, en forma d’ela i feta d’una pedra blaugrisa molt bonica. La teulada és de pissarra amb finestres amb golfes i una terrassa que va des de l’angle de la ela fins al final. A la part superior de l’angle hi ha una torreta amb finestres que mira al mar. La majoria dels immensos arbres es van haver de tallar per fer llenya, però el Sr. Dilwyn ha demanat a l’Eben i a l’Eli que plantin arbres nous, castanyers i roures. També hi plantaran presseguers perquè creixin com a espatlleres contra els murs de maó del jardí, tan aviat com també els reconstrueixin.

La casa està molt ben proporcionada, amb finestres altes i amples que donen directament a la terrassa de pedra. La gespa torna a créixer verda i exuberant i ja cobreix els solcs de les rodes dels cotxes i camions alemanys.

Escortada en diverses ocasions per l’Eben, l’Eli, en Dawsey o la Isola, he voltat les deu parròquies de l’illa en els últims cinc dies; Guernsey és bonica per tota la seva varietat —camps, boscos, bardisses, fondalades, dòlmens, agrestos penya-segats, racons de bruixes, estables d’estil Tudor i casetes de pedra normandes. M’han explicat històries de la seva història (molt oficioses) de gairebé cada lloc o edifici.

Els pirates de Guernsey tenien un gust superior —van construir cases precioses i edificis públics impressionants. Tristament estan en runes i els cal una reforma, però la bellesa arquitectònica hi traspua igualment. En Dawsey em va portar a una petita església cada polzada de la qual és un mosaic de porcellana trencada i ceràmica feta miques. Un capellà ho va fer tot sol; devia fer crides pastorals amb un mall.

Els meus guies són tan variats com els llocs que visitem. La Isola em parla de baguls de pirates maleïts amarrats amb ossos blanquejats portats pel corrent cap a les platges i del que el Sr. Hallette amaga dins de l’estable (ell diu que és un vedell, però a nosaltres no ens enganya). L’Eben em descriu com eren les coses abans de la guerra i l’Eli desapareix de sobte i torna amb un suc de préssec i un somriure angelical. En Dawsey és qui parla menys, però em duu a veure meravelles, com ara la petita església. Llavors es fa enrere i deixa que en gaudeixi durant l’estona que em calgui. És la persona amb menys pressa que he conegut mai. Ahir, mentre caminàvem per la carretera, vaig adonar-me que quedava molt arran del penya-segat i que hi havia un camí que portava cap a la platja de més avall. «És aquí on vas conèixer en Christian Hellman?», li vaig preguntar. En Dawsey es va sobresaltar i va dir que sí, que aquell era el lloc. «Com era?», li vaig preguntar, perquè volia imaginar-me l’escena. Esperava que fos una pregunta fútil, atès que els homes no se saben descriure els uns als altres, però en Dawsey sí que en sap. «Era com l’alemany que t’imagines —alt, de cabells rossos, ulls blaus—, excepte que sentia el dolor».

Amb l’Amelia i la Kit, he baixat al poble diverses vegades a prendre el te. Cee Cee tenia raó en el seu embadaliment quan va entrar navegant a St. Peter Port. El port, amb el poble enfilant-se abruptament cap al cel, deu ser un dels més bonics del món. Els aparadors de High Street i del Pollet són nets com una patena i es comencen a omplir de nous productes. St. Peter Port potser és bàsicament gris ara mateix —amb tants edificis que necessiten ser restaurats— però no desprèn l’aire de cansament absolut que desprèn la pobra Londres. Deu ser la llum brillant que flueix pertot i l’aire net i clar i les flors creixent pertot arreu —als camps, als marges, a les ranures, entre les pedres del paviment.

Realment cal ser de l’alçada de la Kit per veure bé aquest món. És magnífica assenyalant certes coses que jo altrament em perdria —papallones, aranyes, flors que creixen minúscules arran de terra—; costen de veure quan al davant hi tens una paret resplendent de fúcsies i buguenvíl·lies. Ahir, em vaig trobar la Kit i en Dawsey ajupits a la bardissa del costat de la tanca d’entrada, callats com lladres. No estaven robant, però: estaven mirant com una merla estirava un cuc del terra. El cuc oposava força resistència i tots tres ens vam estar asseguts allí en silenci fins que la merla se’l va haver empassat. Mai no havia vist tot el procés. És repugnant.

La Kit tragina una capseta de vegades quan anem al poble —de cartó, lligada amb cordill i una nansa de fil vermell. Fins i tot quan prenem el te, la té a la falda i la protegeix molt. No hi ha cap forat per a l’aire a la capsa, o sigui que no pot ser una fura. Oh, Déu meu, potser és una fura morta. M’encantaria saber què hi ha a dins però, és clar, no ho puc preguntar.

Això m’agrada, i m’he instal·lat prou bé per començar a treballar. Ho faré, tan aviat com torni de pescar amb l’Eben i l’Eli aquesta tarda.

Amb afecte per a tu i en Piers,

Juliet

 

De la Juliet per a en Sidney

30 de maig de 1946

Estimat Sidney,

Recordes quan em vas fer atendre quinze sessions de l’Escola de Mnemònica Perfecta de Sidney Stark? Em vas dir que els escriptors que s’asseien i gargotejaven notes durant una entrevista eren mal educats, mandrosos i incompetents, i que tu t’asseguraries que mai no et faria quedar malament. Vas ser insuportablement arrogant i jo et vaig odiar, però vaig aprendre bé les teves lliçons, i ara pots veure el fruit de la teva dura feina.

Vaig anar a la meva primera reunió de la Societat Literària i de Pastís de Pela de Patata ahir a la nit. Es va fer al menjador d’en Clovis i la Nancy Fossey (amb una extensió cap a la cuina). L’orador de la nit era un membre nou, Jonas Skeeter, que havia de parlar de Meditacions de Marc Aureli.

El Sr. Skeeter va anar gambant fins al final de la sala, ens va llançar una mirada hostil, i va anunciar que no volia ser allí i que només havia llegit el ridícul llibre de Marc Aureli perquè el seu antic amic, el més vell, el més estimat, Woodrow Cutter, el va avergonyir tant que l’hi va fer llegir. Tothom es va girar cap a en Woodrow, i en Woodrow era allí assegut, evidentment estupefacte i amb la boca oberta.

«En Woodrow —va continuar en Jonas Skeeter— va entrar al camp on jo estava molt enfeinat apilonant adob. Tenia aquest llibret a les mans i em va dir que just havia acabat de llegir-lo, que li agradaria que jo també me’l llegís, va dir, que era molt profund.

»“Woodrow, jo no tinc temps per ser profund”, vaig dir.

»Ell em va dir: “Hauries de buscar temps, Jonas. Si el llegissis, tindríem coses millors de què parlar al Crazy Ida’s. Ens ho passaríem més bé mentre prenem una pinta”.

»Això em va ferir els sentiments, no en trec res de dir que no em va ferir. El meu amic de la infància es va creure superior a mi durant un temps, només perquè llegia llibres per a vosaltres i jo no. En altres ocasions li ho havia deixat passar; a cadascú el que és seu, com deia sempre la meva mare. Però aquesta vegada havia anat massa lluny. M’havia insultat. S’havia cregut superior a mi en conversa.

»“Jonas —va dir—, Marc Aureli va ser un emperador romà, i un poderós guerrer. Aquest llibre és sobre els seus pensaments, allí baix entre els quadis.^[8] Eren bàrbars que s’esperaven als boscos per matar tots els romans. I Marc Aureli, compromès com estava per aquells quadis, va prendre’s el temps per escriure aquest llibret sobre els seus pensaments. Tenia llargs pensaments, i en podríem fer servir alguns, Jonas”.

»Així que em vaig empassar el disgust i vaig agafar el maleït llibre, però he vingut aquí aquesta nit per dir davant de tothom que quina vergonya, Woodrow! Quina vergonya, anteposar un llibre a un amic de joventut!

»Però sí que me’l vaig llegir i això és el que en penso: Marc Aureli era una vella. Sempre mesurant-se la febre mental, sempre preguntant-se sobre el que havia fet, o el que no havia fet. Tenia raó, o no? S’equivocava la resta del món? O podria ser ell qui s’equivoqués? No, eren la resta els qui no tenien raó, mai no va passar-li pel cap que no podia convertir-ho en un sermó. Per què? M’hi jugo el que vulgueu que l’home no sabia ni pixar…».

Algú va exclamar: «Pixar! Ha dit pixar davant de senyores!».

«Que es disculpi!», va cridar algú altre.

«No s’ha de disculpar. Se suposa que ha de dir el que pensa, i això és el que pensa. Ens agradi o no!».

«Woodrow, com has pogut fer mal al teu amic?».

«Quina vergonya, Woodrow!».

La sala va quedar en silenci quan en Woodrow es va aixecar. Els dos homes es van trobar al centre de la sala. En Jonas va allargar la mà a en Woodrow i en Woodrow va picar l’esquena a en Jonas, i els dos van marxar, agafats del braç, cap al Crazy Ida’s. Espero que sigui un pub i no una dona.

Amb afecte,

Juliet

PD: En Dawsey és l’únic membre de la Societat que em va semblar que trobava divertida la reunió d’ahir a la nit. És massa educat per riure obertament, però vaig veure com se li movien les espatlles. Vaig deduir pels altres que havia estat un vespre satisfactori però de cap manera extraordinari.

Amb afecte un cop més,

Juliet

 

De la Juliet per a en Sidney

31 de maig de 1946

Estimat Sidney,

Si us plau, llegeix-te la carta que t’adjunto. L’he trobat aquest matí, algú me l’havia passat per sota la porta.

Benvolguda Srta. Ashton,

La Srta. Pribby em va dir que volia informació sobre la recent ocupació per part de l’exèrcit alemany, així que aquí té la meva carta.

Sóc un home menut, i tot i que la mare diu que mai no vaig destacar en res, sí que ho vaig fer. Simplement no li’n vaig parlar. Sóc un xiulador de campionat. He guanyat concursos i premis per com xiulo. Durant l’ocupació, vaig utilitzar aquest talent per acovardir l’enemic.

Quan la mare ja dormia, m’escapava de casa. Me n’anava silenciosament cap al bordell dels alemanys (amb perdó de l’expressió), al carrer Saumarez. M’amagava entre les ombres fins que un soldat sortia del lloc de la cita. No sé si les dones en són conscients, però els homes no ens trobem en plena forma després d’una ocasió així. El soldat començava a caminar de tornada cap a la caserna, sovint xiulant. Jo em posava a caminar a poc a poc, xiulant la mateixa melodia (però molt millor). Ell parava de xiular, però jo no. Ell s’aturava un segon, pensant-se que el que havia pres per un eco era de fet una altra persona enmig de la foscor… que el seguia. Però, qui? Es girava, jo m’havia amagat en algun portal. Ell no veia ningú, es posava a caminar un altre cop, però sense xiular. Jo començava a caminar de nou i a xiular de nou. Ell s’aturava. Jo m’aturava. Ell caminava de pressa, però jo encara xiulava, seguint-lo amb passos sorollosos. El soldat s’afanyava cap a la caserna i jo me’n tornava al bordell a esperar un altre alemany per aguaitar-lo. Crec que vaig aconseguir que més d’un soldat no estigués en condicions d’acomplir el seu deure l’endemà. Ho veu?

Ara, si em disculpa, li parlaré més dels bordells. No crec que aquelles jovenetes fossin allí perquè volguessin. Les van enviar des dels territoris ocupats d’Europa, igual que els esclaus de la Todt. No podia ser una feina agradable. En favor dels soldats, val a dir que van sol·licitar que les autoritats alemanyes donessin a les dones una assignació extra d’aliment, igual que la que es donava als esclaus de l’illa. És més, vaig veure algunes d’aquestes senyoretes compartint el menjar amb els esclaus de la Todt, a qui de vegades deixaven sortir dels camps a la nit per anar a buscar menjar.

La germana de la meva mare viu a Jersey. Ara que la guerra s’ha acabat, ens pot venir a visitar; quina llàstima. Essent la mena de persona que és, va explicar una història horrible.

Després del dia D els alemanys van decidir d’enviar les senyoretes del seu bordell de retorn a França, així que les van col·locar totes en un vaixell cap a Saint-Malo. Resulta que aquelles aigües són molt capricioses, arremorades i lletges. El seu vaixell va ser batut contra les roques i tot el passatge es va ofegar. Es veien aquelles pobres dones ofegades —cabelleres grogues (múrries decolorades, en deia la meva tia) escampades per l’aigua, arrossegades cap a les roques. «Ja els està bé, a aquelles meuques», va dir la meva tia. Ella i la meva mare van riure.

Allò no es podia tolerar! Vaig saltar de la cadira i vaig donar un cop de puny a la tauleta del te expressament. Els vaig dir que eren unes mal covades.

La meva tia diu que no posarà els peus a casa nostra mai més, i la mare no em parla des d’aquell dia. Estic d’allò més tranquil.

Atentament,

Henry A. Toussant

 

De la Juliet per a en Sidney

6 de juny de 1946

Sr. Sidney Stark

Stephens & Stark Ltd.

21 St. James’s Place

Londres SW 1

Estimat Sidney,

Gairebé no em podia creure que fossis tu, trucant-me des de Londres ahir a la nit! Que llest per part teva de no dir-me que tornaves cap a casa; ja saps com m’horroritzen els avions, encara que no deixin anar bombes. És meravellós saber que ja no ets a cinc oceans de distància, sinó només a l’altra banda del Canal. Vindràs a veure’ns tan aviat com puguis?

La Isola és millor que un cavall desbocat. M’ha portat set persones perquè m’expliquessin històries sobre l’ocupació —i tinc un paquet d’apunts sobre les entrevistes cada cop més gros. Però, per ara, no són més que apunts. Encara no sé si hi pot haver un llibre, o, en cas que n’hi hagi un, quina forma tindria.

A la Kit li ha agafat per passar alguns matins aquí. Porta pedres o petxines i s’asseu tranquil·la —bé, relativament tranquil·la— a terra i hi juga mentre jo treballo. Quan acabo, ens enduem un pícnic per dinar a la platja. Si fa massa boira, juguem a dins de casa: al saló de bellesa —raspallant-nos els cabells fins que se’ns escarritxen— o a la núvia morta.

La núvia morta no és un joc complicat com serps i escales; és bastant simple. La núvia es fa un vel amb les puntes d’unes cortines i es fica dins del cistell de la roba, on s’estira com si estigués morta mentre l’afligit nuvi la cerca. Quan finalment la troba sepultada al cistell de la roba, esclata en forts gemecs. Llavors i només llavors la núvia fa un salt, crida «sorpresa!» i l’intenta arreplegar. Llavors tot és joia i rialles i petons. Personalment, no dono massa esperances a aquest casament.

Sabia que tots els nens són truculents, però no sé si els he d’encoratjar perquè ho siguin. Tinc por de preguntar a la Sophie si la núvia morta és un joc massa mòrbid per a una nena de quatre anys. Si diu que sí, haurem de deixar de jugar-hi i no ho vull. M’encanta la núvia morta.

Et sorgeixen tantes preguntes quan passes temps amb una criatura. Per exemple, si t’agrada molt mirar guerxo, et poden quedar els ulls així per sempre?, o això és només un rumor? La meva mare deia que sí, i jo me la creia, però la Kit està feta d’una pasta més dura i ho posa en dubte.

Faig un esforç per recordar les opinions dels meus pares sobre l’educació, però, com a nena que ells van educar, no sóc gaire bona per jutjar. Sé que em van pegar per haver escopit pèsols a taula a casa de la Sra. Morris, però això és tot el que recordo. Potser s’ho mereixia. La Kit no sembla mostrar cap efecte advers pel fet d’haver estat criada poc sistemàticament per membres de la Societat. El que és segur és que no l’han feta poruga i introvertida. Ahir li ho vaig preguntar a l’Amelia. Va somriure i va dir que no hi havia possibilitat que una criatura de l’Elizabeth fos poruga i introvertida. Llavors em va explicar una història preciosa sobre el seu fill, l’Ian, i l’Elizabeth quan eren nens. A ell l’havien d’enviar a una escola d’Anglaterra i no n’estava gens content, així que va decidir escapar-se de casa. Ho va consultar a la Jane i a l’Elizabeth, i l’Elizabeth el va convèncer perquè li comprés la seva barca per escapar-se. El problema era que ella no tenia cap barca, però no li ho va dir. En lloc d’això, ella en va construir una en tres dies. La tarda en què havien quedat, van anar fins a la platja i l’Ian va salpar, amb l’Elizabeth i la Jane fent anar els mocadors des de la vora del mar. Cap a mitja milla de distància, la barca es va començar a enfonsar, ràpidament. La Jane estava a favor de córrer a buscar el seu pare, però l’Elizabeth va dir que no hi havia temps i que, com que era culpa seva, ella l’havia de salvar. Es va treure les sabates, es va capbussar a les onades i va nedar fins on era l’Ian. Junts, van arrossegar les restes de la barca fins al bot de l’aigua i es van endur el noi a casa de Sir Ambrose perquè s’assequés. Li va tornar els diners i, mentre s’estaven asseguts fumejant davant del foc, ella se’l va mirar i li va dir trista: «Haurem de robar una barca; què hi farem». L’Ian va dir a la seva mare que seria molt més senzill anar a l’escola i ja va estar.

Sé que trigaràs un temps prodigiós a posar-te al dia amb la feina. Si tens un moment, podries aconseguir-me un llibre de nines de paper? Un que sigui ple de vestits de festa glamurosos, si us plau.

Sé que la Kit m’està agafant afecte; em dóna copets al genoll quan passa.

Amb afecte,

Juliet

 

De la Juliet per a en Sidney

10 de juny de 1946

Estimat Sidney,

Acabo de rebre un paquet magnífic de la teva nova secretària. Es diu Billee Bee Jones de veritat? És igual, és un geni sigui com sigui. Ha trobat dos llibres de nines de paper per a la Kit —i no són pas d’aquelles més velles. Ha trobat nines de la Greta Garbo i d’Allò que el vent s’endugué —pàgines plenes de preciosos vestits, abrics de pell, barrets, boàs. Oh, són una meravella. La Billee Bee també ha enviat un parell de tisores de punta arrodonida, tota una consideració que mai no se m’hauria acudit. La Kit les està fent servir ara.

Això no és una carta, és una nota d’agraïment. Li n’estic escrivint una a la Billee Bee, també. Com t’ho has fet per trobar algú tan eficient? Espero que sigui grassoneta i maternal, perquè és així com me la imagino. Ha adjuntat una nota on diu que els ulls no et queden guerxos, que són contes de vella. La Kit està contentíssima i pensa tenir-los guerxos fins a l’hora de sopar.

Amb tot l’afecte,

Juliet

PD: M’agradaria puntualitzar que, contràriament a certs comentaris insinuants en la teva última carta, el Sr. Dawsey Adams no fa cap aparició en aquesta carta. No he vist el Sr. Dawsey Adams des de divendres a la tarda, quan va venir a recollir la Kit. Ens va trobar cobertes amb les joies més refinades i desfilant per la sala al so emotiu de Marxes de pompa i circumstàncies al gramòfon. La Kit li va fer una capa amb unes estovalles i va desfilar amb nosaltres. Em sembla que hi ha algun aristòcrata voltant pel seu arbre genealògic; mira amb benevolència a mitja distància talment com un duc.

 

Carta rebuda a Guernsey el 12 de juny de 1946

Per a: Eben o Isola o qualsevol membre d’una Societat Literària de Guernsey, illes del Canal, Gran Bretanya

(Lliurada a l’Eben el 14 de juny de 1946).

Benvolguda Societat Literària de Guernsey,

Els saludo com els estimats de la meva amiga Elizabeth McKenna. Els escric ara per donar-los notícia de la seva mort al camp de concentració de Ravensbrück. Va ser executada allí el març de 1945.

En aquells dies previs a l’arribada de l’exèrcit rus que alliberaria el camp, les SS transportaven camions plens de papers cap al crematori i els cremaven als forns. Per tant, em temia que mai no sabessin res sobre l’empresonament i la mort de l’Elizabeth.

L’Elizabeth em parlava sovint de l’Amelia, la Isola, en Dawsey, l’Eben i en Booker. No recordo cap cognom però crec que els noms Eben i Isola són noms cristians poc freqüents i per això espero que els trobaran fàcilment a Guernsey.

També sé que els apreciava com una família i se sentia agraïda i tranquil·la perquè es cuidaven de la seva filla, la Kit. Per tant, els escric perquè vostès i la nena sàpiguen la força que ens va demostrar al camp. No només força, sinó també capacitat de fer-nos oblidar on érem per uns moments. L’Elizabeth va ser la meva amiga, i en aquell lloc l’amistat era l’únic que t’ajudava a continuar essent persona.

Ara resideixo a l’hospici La Forêt de Louviers, a Normandia. No parlo l’anglès gaire bé encara, així que la germana Touvier està millorant les meves frases a mesura que les escriu.

Ara tinc trenta-quatre anys. El 1944, la Gestapo em va enxampar a Plouha, a la Bretanya, amb un paquet de cartilles de racionament falsificades. Em van interrogar, només em van colpejar, i em van enviar al camp de Ravensbrück. Em van posar al bloc onze, i va ser allí on vaig conèixer l’Elizabeth.

Els explicaré com ens vam conèixer. Un vespre ella se’m va acostar i em va cridar pel meu nom, Remy. Em vaig alegrar de sentir el meu nom. Em va dir: «Vine amb mi, tinc una agradable sorpresa per ensenyar-te». No vaig entendre què volia dir, però vaig córrer amb ella fins a darrere els barracons. Hi havia una finestra trencada omplerta amb papers de diari i els va estirar. Vam enfilar-nos-hi i vam sortir corrents cap al Lagerstrasse.

Allí vaig poder veure a què es referia amb una agradable sorpresa. El cel que es veia per damunt dels murs semblava que estigués encès —núvols baixos vermells i liles, encesos d’un daurat fosc per la part de sota. Canviaven de forma i d’ombra a mesura que corrien junts pel cel. Ens vam quedar allí, agafades de la mà, fins que es va fer fosc.

No crec que ningú de fora pugui entendre quant va significar per a mi que passéssim juntes un moment de tranquil·litat com aquell.

Casa nostra, el bloc onze, tenia capacitat per a gairebé quatre-centes dones. Davant de cada barracó hi havia un camí de formigó on es passava llista dos cops al dia, a dos quarts de sis del matí i al vespre després de la feina. Les dones de cada barracó ens estàvem dretes en quadres de cent dones cadascun, deu dones en deu files. Els quadres s’estenien tan enllà cap a la nostra dreta i la nostra esquerra que sovint no vèiem el final enmig de la boira.

Els llits eren en lleixes de fusta, construïts en plataformes de tres. Hi havia palets de palla per dormir-hi que feien pudor d’agre i estaven infestats de puces i polls. Hi havia rates grogues immenses que ens corrien per damunt dels peus a la nit. Això estava bé, perquè les supervisores odiaven les rates i la fetidesa, així que ens deixaven tranquil·les de nit.

Llavors, l’Elizabeth em va parlar de l’illa de Guernsey i de la Societat Literària. Aquestes coses em semblaven el paradís. A les lliteres, l’aire que respiràvem estava carregat de malalties i d’engrut, però quan l’Elizabeth parlava m’imaginava l’aire de mar fresc i l’olor de fruita sota un sol càlid. Tot i que no pot ser veritat, no recordo que el sol lluís ni un sol dia a Ravensbrück. També m’encantava sentir parlar de com s’havia creat la Societat Literària. Gairebé vaig riure quan em va parlar del porc rostit, però no ho vaig fer. Les rialles causaven problemes, als barracons.

Hi havia diverses mànegues d’aigua freda per rentar-nos. Un cop a la setmana ens portaven a dutxar-nos i ens donaven un tros de sabó. Ens feia falta, perquè el que més temíem era estar brutes, agafar una infecció. No ens atrevíem a posar-nos malaltes, perquè llavors no podíem treballar. No serviríem de cap profit als alemanys i ens haurien mort.

L’Elizabeth i jo caminàvem amb el nostre grup cada matí a les sis per anar fins a la fàbrica de Siemens, on treballàvem. Era fora dels murs de la presó. Un cop allí, empenyíem carretes cap a la via morta i les carregàvem amb plaques de metall pesant. Ens donaven pasta de blat i pèsols al migdia i tornàvem al camp per passar llista a les sis de la tarda i menjàvem sopa de naps per sopar.

Les nostres obligacions canviaven segons les necessitats, i un dia ens van manar que cavéssim una rasa per guardar-hi patates per a l’hivern. La nostra amiga Alina va robar una patata però li va caure a terra. Tothom va deixar de cavar fins que la supervisora va trobar qui havia estat la lladre.

L’Alina tenia les còrnies ulceroses i calia que les supervisores no se n’adonessin, perquè podrien pensar-se que s’estava tornant cega. L’Elizabeth va dir de seguida que ella havia agafat la patata i la van enviar al búnquer de càstig durant una setmana.

Les cel·les d’aquest búnquer eren molt petites. Un dia, mentre l’Elizabeth hi era, una guarda va obrir la porta de cada cel·la i va engegar mànegues d’aigua a alta pressió cap a les presoneres. La força de l’aigua va llançar l’Elizabeth al terra, però va tenir sort que l’aigua no arribés a la manta plegada. Al final va poder aixecar-se i estirar-se sota la manta fins que la tremolor li va haver passat. Però una noia jove embarassada de la cel·la del costat no va tenir tanta sort o no va ser tan forta per aixecar-se. Va morir aquella nit, glaçada al terra.

Potser estic explicant massa coses que no desitgen sentir. Però ho he de fer per dir-los com va viure l’Elizabeth i com es va mantenir ferma en la seva bondat i el seu coratge. M’agradaria que la seva filla també ho sabés.

Ara els he d’explicar la causa de la seva mort. Sovint, després de mesos de ser al camp, la majoria de dones deixaven de tenir la menstruació. Però algunes no. Els metges del camp no havien fet cap provisió per a la higiene de les presoneres durant aquest temps —ni draps, ni compreses, ni sabó. Les dones que tenien la menstruació havien de deixar que la sang els anés cames avall.

A les supervisores els agradava, això —aquesta sang tan lletja!—, els donava una excusa per cridar, per pegar. Una dona que es deia Binta era l’encarregada de passar llista aquell vespre i va començar a bramar contra una noia que sagnava. A bramar i a amenaçar-la amb la vara alçada. Llavors es va posar a colpejar la noia.

L’Elizabeth va trencar fila de pressa, ben de pressa. Va arrencar la vara de la mà de la Binta i va començar a colpejar-la a ella, una vegada i una altra. Les guardes van venir corrents i dues d’elles van pegar l’Elizabeth amb els rifles fins que va caure a terra. La van llançar dins un furgó i la van dur de nou al búnquer de càstig.

Una de les guardes em va dir que l’endemà al matí els soldats van formar guàrdia al voltant de l’Elizabeth i la van treure de la cel·la. Fora dels murs del camp hi havia un boscany d’àlbers blancs. Les branques dels arbres formaven una albereda i l’Elizabeth hi va baixar caminant, desemparada. Es va agenollar al terra i li van disparar al clatell.

Ho deixaré aquí. Sé que sovint vaig sentir que tenia la meva amiga al costat quan em trobava malament després del camp. Tenia febrades, i m’imaginava que l’Elizabeth i jo ens embarcàvem cap a Guernsey en un petit vaixell. Havíem planejat això a Ravensbrück, que viuríem juntes a la seva caseta amb la seva nena, la Kit. M’ajudava a dormir.

Espero que arribin a sentir l’Elizabeth a prop seu com jo. La força no li va fallar, ni la ment, mai de la vida. Simplement, va veure massa crueltats.

Si us plau, acceptin les meves salutacions,

Remy Giraud

 

Nota de la germana Cecile Touvier, col·locada dins el sobre amb la carta de la Remy

Els escriu la germana Cecile Touvier, infermera. He enviat la Remy a descansar ara. No estic d’acord amb aquesta llarga carta. Però ella ha insistit a escriure-la.

Ella no els dirà com n’ha estat, de malalta, però jo sí. Durant els dies anteriors a l’arribada dels russos a Ravensbrück, aquells fastigosos nazis van ordenar a tothom que pogués caminar que marxés. Van obrir les tanques i les van deixar anar cap als camps devastats. «Marxeu —els van ordenar—. Marxeu, trobeu les tropes aliades que pugueu».

Van deixar aquelles dones esgotades, famolenques, caminant durant milles i milles sense menjar ni aigua. Ni tan sols hi havia res per collir als camps que travessaven. Els estranya que aquella caminada es convertís en una marxa de la mort? Centenars de dones van morir pel camí.

Després d’uns quants dies, les cames i el cos de la Remy estaven tan inflats per un edema massiu que no podia continuar caminant. Així que es va estirar al terra de la carretera per deixar-se morir. Per sort, una companyia de soldats americans la va trobar. Van intentar donar-li alguna cosa de menjar però el seu cos no ho acceptava. La van portar fins a un hospital de campanya, on la van enllitar i li van extreure litres i litres d’aigua del cos. Després de molts mesos a l’hospital, ja estava en condicions perquè l’enviessin a aquest hospici de Louviers. Els diré que pesava menys de trenta quilos quan va arribar aquí. Si no, els hauria escrit abans.

Tinc confiança que recuperarà la força després d’haver escrit aquesta carta i que podrà refer-se un cop hagi donat descans a la seva amiga. Per descomptat, vostès li poden escriure, però si us plau no li facin preguntes sobre Ravensbrück. Serà millor que ho oblidi.

Atentament,

Germana Cecile Touvier

 

De l’Amelia per a la Remy Giraud

16 de juny de 1946

Mlle. Remy Giraud

Hospici La Forêt

Louviers

França

Benvolguda Mlle. Giraud,

Que bé que ens escrivís; que bé i que amable. No deu haver estat fàcil invocar aquells terribles records per parlar-nos de la mort de l’Elizabeth. Havíem resat perquè tornés amb nosaltres, però és millor saber la veritat que viure en la incertesa. Ens ha agradat saber que era amiga de l’Elizabeth i com es van reconfortar l’una a l’altra.

Podem venir a visitar-la a Louviers en Dawsey Adams i jo? Ens agradaria molt, però no si vostè ha de trobar la nostra visita massa carregosa. Volem conèixer-la i tenim una proposta per fer-li. Però, un cop més, si vostè prefereix que no ho fem, no vindrem.

Per sempre, gràcies per la seva amabilitat i el seu coratge.

Atentament,

Amelia Maugery

 

De la Juliet per a en Sidney

16 de juny de 1946

Estimat Sidney,

Que reconfortant va ser sentir-te dir «maleït siga, oh, maleït siga». És l’única cosa honesta que es pot dir, oi? La mort de l’Elizabeth és abominable i sempre ho serà.

Es fa estrany, suposo, plorar tant la mort d’algú que mai no has conegut. Però ho faig. He notat la presència de l’Elizabeth des del primer moment; és present a cada habitació que entro, no tan sols a la caseta, sinó també a la biblioteca de l’Amelia, que va omplir de llibres, i a la cuina de la Isola, on va remenar pocions. Tothom sempre parla d’ella —fins i tot ara— en present, i m’havia convençut que tornaria. Desitjava tant conèixer-la.

És pitjor per a tots els altres. Quan vaig veure l’Eben ahir, semblava més vell que mai. M’alegro que tingui l’Eli amb ell. La Isola ha desaparegut. L’Amelia diu que no m’amoïni, que ho fa quan està dolguda.

En Dawsey i l’Amelia han decidit anar a Louviers a intentar convèncer Mlle. Giraud perquè vingui a Guernsey. Hi va haver un moment punyent en la seva carta: l’Elizabeth l’ajudava a adormir-se al camp planejant el seu futur a Guernsey. Deia que sonava com el paradís. La pobra noia es mereix una mica de paradís; ja ha passat per l’infern.

Jo he de tenir cura de la Kit mentre ells són fora. Estic tan trista per ella: no coneixerà mai la seva mare, només pel que en senti a dir. Em pregunto pel seu futur, també, ara que és, oficialment, orfa. El Sr. Dilwyn em va dir que hi ha temps de sobres per prendre una decisió. «Deixem-ho estar en pau, de moment». No sona com cap altre banquer o fiduciari dels que he conegut, que Déu el beneeixi.

Amb tot el meu afecte,

Juliet

 

De la Juliet per a en Mark

17 de juny de 1946

Estimat Mark,

Sento que la conversa d’ahir a la nit acabés tan malament. És molt difícil expressar matisos de significat mentre s’està rugint pel telèfon. És veritat, no vull que vinguis aquest cap de setmana. Però no té res a veure en absolut amb tu. Els meus amics acaben de rebre un cop terrible. L’Elizabeth era el centre del cercle aquí i la notícia de la seva mort ens ha sacsejat a tots. Que estrany, quan t’imagino llegint aquesta frase, et veig preguntant-te per què aquesta dona té res a veure amb mi o amb tu o amb els teus plans per al cap de setmana. Hi té a veure. Sento que he perdut algú molt proper a mi. Estic de dol.

Ho entens una mica millor, ara?

Teva,

Juliet

 

D’en Dawsey per a la Juliet

21 de juny de 1946

Srta. Juliet Ashton

Grand Manoir, Cottage

La Bouvée

Saint Martin’s, Guernsey

Estimada Juliet,

Som aquí a Louviers, però encara no hem anat a veure la Remy. El viatge ha cansat molt l’Amelia, i vol descansar una nit abans d’anar a l’hospici.

Ha estat un viatge espantós travessant Normandia. Piles de murs de pedra explosionats i de filferro espinós cobreixen els carrers de les ciutats. Hi ha forats grossos entre edificis i els que queden dempeus semblen dents negres partides. Façanes senceres de cases han desaparegut i se’n pot veure l’interior, amb paper de paret florejat i somiers inclinats clavats al terra. Ara veig que Guernsey va tenir sort durant la guerra.

Encara hi ha molta gent al carrer, traginant totxos i pedra en carretes i bolquets. Han construït carreteres de fil de metall gruixut sobre la runa, i els tractors hi poden circular. Als afores de les ciutats hi ha camps arruïnats amb immensos cràters i terra i bardisses arrencats.

Els arbres fan pena de veure. No hi ha àlbers, ni oms ni castanyers; el que queda fa llàstima, pals que no fan ombra, carbonitzats i raquítics.

El Sr. Piaget, l’hostaler del lloc on ens estem, ens ha dit que els enginyers alemanys van ordenar a milers de soldats que talessin arbres, boscos i matollars sencers. Després van arrencar-ne les fulles, van untar els troncs amb creosota i els van clavar a terra en forats que havien cavat als camps. Els arbres s’anomenaven «espàrrecs de Rommel» i servien per evitar que els planadors dels aliats aterressin i que els soldats hi baixessin en paracaigudes.

L’Amelia se n’ha anat a dormir de seguida després de sopar i jo he sortit a caminar per Louviers. La ciutat té llocs bonics, tot i que molta part va ser bombardejada i els alemanys van calar-hi foc abans de retirar-se. No em puc imaginar com podrà tornar a ser una ciutat amb vida.

He tornat i m’he assegut a la terrassa fins que s’ha fet ben fosc, pensant en demà.

Fes una abraçada a la Kit de part meva.

Atentament,

Dawsey

 

De l’Amelia per a la Juliet

23 de juny de 1946

Estimada Juliet,

Ahir vam conèixer la Remy. Em vaig sentir incòmoda en conèixer-la. Però en Dawsey no, gràcies a Déu. Tranquil·lament, ens va acostar unes cadires de jardí, ens va fer seure sota l’ombra d’un arbre i va demanar a una infermera si podíem prendre te.

Volia agradar a la Remy, que se sentís segura amb nosaltres. Volia saber més coses de l’Elizabeth, però tenia por de la fragilitat de la Remy i de les amonestacions de la germana Touvier. La Remy és molt menuda i encara està molt prima. Té els cabells foscos i arrissats tallats molt arran i uns ulls enormes i angoixats. Se li nota que en èpoques millors era guapa, però ara… és com el vidre. Les mans li tremolen força, i mira d’aguantar-se-les a la falda. Ens va rebre tan bé com va poder, però estava molt callada fins que va preguntar per la Kit, per si havia marxat a casa de Sir Ambrose a Londres.

En Dawsey li va parlar de la mort de Sir Ambrose i de com estàvem criant la Kit. Li va ensenyar la fotografia teva i de la Kit que porta al damunt. Va somriure i després va dir: «És la filla de l’Elizabeth. És forta?». Jo no podia parlar, pensant en la pèrdua de l’Elizabeth, però en Dawsey va dir que sí, que era molt forta, i li va parlar de la passió de la Kit per les fures. Això la va fer tornar a somriure.

La Remy està sola al món. El seu pare va morir molt abans de la guerra; el 1943, van enviar la seva mare a Drancy per haver amagat enemics del govern i més tard va morir a Auschwitz. Els dos germans de la Remy estan desapareguts; li va semblar que n’havia vist un dels dos en una estació de tren a Alemanya de camí a Ravensbrück, però ell no es va girar quan el va cridar pel seu nom. A l’altre no l’ha vist des de 1941. Creu que també deuen ser morts. Em vaig alegrar que en Dawsey tingués el coratge de fer-li preguntes —la Remy semblava alleujada parlant de la seva família.

Finalment vaig abordar el tema de l’estada de la Remy amb mi a Guernsey durant un temps. Va tornar a quedar callada i llavors va explicar que aviat deixaria l’hospici. El govern francès ofereix pensions als supervivents dels camps de concentració: pel temps perdut als camps, per lesions cròniques i pel reconeixement del patiment. També donen un petit estipendi als que desitgen reprendre els estudis.

A més de l’estipendi del govern, l’Association Nationale des Anciennes Déportées et Internées de la Résistance ajudarà la Remy a pagar l’arrendament d’una habitació o a compartir pis amb altres supervivents, així que ha decidit d’anar-se’n a París i fer d’aprenenta en una pastisseria.

Estava ben decidida a dur a terme els seus plans, així que vaig deixar el tema aquí, però no crec que en Dawsey hi estigui disposat. Creu que donar aixopluc a la Remy és un deure moral que devem a l’Elizabeth —potser té raó, o potser és només una manera d’alleujar el nostre sentiment d’impotència. En qualsevol cas, ho ha organitzat tot per tornar demà i portar la Remy a passejar pel canal i visitar certa patisserie que va veure a Louviers. De vegades, em pregunto on ha anat a parar l’antic, tímid, Dawsey.

Em sento bé, tot i que estic més cansada que de costum —potser és el fet de veure la meva estimada Normandia tan assolada. Estaré contenta de tornar a casa, estimada meva.

Un petó per a tu i la Kit,

Amelia

 

De la Juliet per a en Sidney

28 de juny de 1946

Estimat Sidney,

Quin regal més original que li has enviat a la Kit —unes sabates de claqué de ras vermell cobertes de lluentons. On caram les has trobat? I per a mi, no n’hi ha?

L’Amelia ha estat molt cansada des que ha tornat de França, així que sembla més convenient que la Kit es quedi amb mi, sobretot si la Remy decideix de venir a casa de l’Amelia quan deixi l’hospici. A la Kit també sembla que li agrada la idea —gràcies a Déu. La Kit ja sap que la seva mare és morta; en Dawsey li ho va dir. No estic segura de com se sent. No ha dit res, i no se m’acudiria pressionar-la. Intento no molestar-la excessivament o permetre-li capricis. Després que el pare i la mare morissin, la cuinera del Sr. Simpless em duia talls de pastís immensos i es quedava allí, mirant-me amb profunda tristesa mentre intentava empassar-me’ls. L’odiava pel fet que considerés que un pastís compensava d’alguna manera la pèrdua dels meus pares. És clar que jo era una infeliç nena de dotze anys i la Kit només en té quatre —segurament li agradaria un bon tall de pastís—, però ja saps què vull dir.

Sidney, tinc problemes amb el llibre. Tinc molta de la informació dels arxius dels Estats i un piló d’entrevistes personals per començar la història de l’ocupació, però no aconsegueixo fer-ho lligar tot de manera que m’agradi. La cronologia pura és massa tediosa. Empaqueto els papers i te’ls envio? Necessiten un ull més fi i més impersonal que el meu. Tindries temps per fer-hi una ullada ara o encara et queda molta feina endarrerida pel viatge a Austràlia?

Si és que sí, no pateixis. Treballo igualment i ja se m’acudirà alguna cosa brillant un dia o altre.

Amb afecte,

Juliet

PD: Gràcies pel retall de diari d’en Mark ballant amb l’Ursula Fent. Si esperaves que em tornés boja de gelosia, no ho has aconseguit. Especialment perquè en Mark ja m’ha trucat per dir-me que l’Ursula el segueix pertot arreu com un gos coniller malalt d’amor. Ho veus? Sí que teniu quelcom en comú, vosaltres dos: tots dos voleu que em senti desgraciada. Potser podríeu fundar un club.

 

D’en Sidney per a la Juliet

1 de juliol de 1946

Estimada Juliet,

No empaquetis els fulls, vull venir a Guernsey. Va bé aquest cap de setmana?

Vull veure’t a tu, a la Kit, i Guernsey, en aquest ordre. No tinc intenció de llegir els teus fulls mentre tu camines d’una banda a l’altra davant meu. M’enduré el manuscrit a Londres.

Puc arribar divendres a la tarda amb l’avió de les cinc i quedar-me fins dilluns al vespre. Em pots reservar una habitació d’hotel? Pots organitzar un sopar de celebració? Vull conèixer l’Eben, la Isola, en Dawsey i l’Amelia. Portaré el vi.

Amb afecte,

Sidney

 

De la Juliet per a en Sidney

Dimecres

Estimat Sidney,

Que bé! La Isola no vol sentir a parlar d’estar-te a l’hostal (insinua que hi ha xinxes). Vol que et quedis amb ella i necessita saber si el soroll a punta de dia et molesta. És quan l’Ariel, la seva cabra, es desperta. La Zenobia, el lloro, dorm fins tard.

En Dawsey i jo et vindrem a buscar amb el seu carro a l’aeròdrom. Que s’afanyi el divendres i que arribi ja.

Amb afecte,

Juliet

 

De la Isola per a la Juliet (passat per sota la porta).

Divendres, gairebé de matinada

Estimada, no em puc aturar. He de córrer cap a la parada del mercat. Estic contenta que el teu amic s’estigui amb mi. He posat branquetes de lavanda entre els llençols. Hi ha algun elixir dels meus que voldries que li fiqués al cafè? Fes-me un senyal amb el cap al mercat i ja sabré quin vols dir.

Petons,

Isola

 

D’en Sidney per a la Sophie

6 de juliol de 1946

Estimada Sophie,

Finalment, ja sóc a Guernsey amb la Juliet i estic a punt per explicar-te tres o quatre de les dotzenes de coses que em vas demanar que esbrinés.

En primer lloc, la Kit sembla que n’està molt, de la Juliet, tant com tu i jo. És una criatura amb nervi, afectuosa d’una manera reservada (que no és tan contradictori com sona) i que somriu de seguida quan està amb algun dels seus pares adoptius de la Societat Literària.

És adorable, també, amb unes galtes rodones, rínxols rodons i ulls rodons. La temptació d’abraçar-la és gairebé irresistible, però seria un menyspreu cap a la seva dignitat i jo no sóc prou valent per provar-ho. Quan veu algú que no li agrada, té una mirada que desanimaria Medea. La Isola diu que es reserva per al cruel Sr. Smythe, que pega el seu gos, i la malvada Sra. Guilbert, que va dir a la Juliet que era una manefla i que valia més que se’n tornés a Londres (que era el lloc on pertanyia).

T’explicaré una història de la Kit i la Juliet juntes. En Dawsey (et parlaré més d’ell més endavant) va venir a recollir la Kit per anar a veure com arribava el vaixell de pesca de l’Eben. La Kit va dir adéu, va sortir volant, va tornar a entrar de seguida i va córrer cap a la Juliet, va aixecar-li la faldilla un quart de polzada, li va fer un petó a la ròtula i va tornar a sortir volant. La Juliet no se’n sabia avenir i després es va quedar més feliç del que tu o jo l’hem arribat a veure mai.

Sé que penses que la Juliet semblava cansada, rendida, esgotada i pàl·lida quan la vas veure l’hivern passat. No sé si t’adones de com en poden ser, de terribles, aquells refrigeris i entrevistes; ara fa bona cara i torna a tenir l’entusiasme d’abans. Tant, Sophie, que em sembla que potser no voldrà tornar mai més a Londres —tot i que ella encara no se n’ha adonat. L’aire de mar, el sol, els camps verds, les flors silvestres, el cel sempre canviant i l’oceà, i el més important, la gent, sembla que l’han seduït més que la vida a ciutat.

I realment no m’estranya. És un lloc tan agradable, tan acollidor. La Isola és el tipus d’amfitriona que sempre has desitjat trobar-te quan visites el camp, però que mai no et trobes. El primer matí em va despertar perquè l’ajudés a assecar pètals de rosa, fer mantega, remenar no sé què (vés a saber) dins d’una olla, donar menjar a l’Ariel i anar al mercat de peix a comprar-li una anguila. Tot això amb la Zenobia, el lloro, a l’espatlla.

I ara, en Dawsey Adams. L’he inspeccionat, d’acord amb les teves instruccions. M’ha agradat el que he vist. És tranquil, hàbil, digne de confiança —oh Déu, sembla que parli d’un gos— i té sentit de l’humor. En poques paraules, és completament diferent dels altres pretendents de la Juliet —beneït sigui. No va parlar gaire durant la primera trobada, ni tampoc en cap de les altres que hem tingut, ara que hi penso. Però quan entra en un lloc, tothom sembla deixar anar un sospir d’alleujament. Mai no he notat aquest efecte en ningú i no me’n puc imaginar el perquè. La Juliet sembla una mica nerviosa a prop d’ell —el seu silenci és lleugerament descoratjador— i va deixar els estris del te fets un fàstic ahir quan ell va venir a recollir la Kit. Però la Juliet sempre n’ha trencat, de tasses de te —recordes què va fer amb la ceràmica de Spode de la mare?—, és a dir que potser no és gaire significatiu. I pel que fa a ell, se la mira fixament, amb una mirada fosca, ferma, fins que ella se’l mira i llavors ell desvia la mirada (espero que tinguis en compte els meus dots d’observació).

El que sí que puc dir inequívocament és que val com dotzenes de Mark Reynolds. Sé que penses que no sóc raonable amb en Reynolds, però no l’has conegut. És tot encant i afalacs, i sempre aconsegueix el que vol. És un dels seus pocs principis. Vol la Juliet perquè és bonica i «intel·lectual» alhora, i pensa que faran una parella impactant. Si s’hi casa, es passarà la resta de la vida essent mostrada en teatres i en clubs els caps de setmana i mai més no escriurà cap llibre. Com a editor seu, aquesta possibilitat em consterna, però com a amic seu, m’horroritza. Serà la fi de la Juliet.

Costa de dir què pensa la Juliet d’en Reynolds, si és que en pensa res. Li vaig preguntar si el trobava a faltar i em va dir: «En Mark? Suposo que sí», com si parlés d’un oncle llunyà, i no precisament d’un dels preferits. Estaria encantat si s’oblidés d’ell, però em sembla que ell no ho permetrà.

Tornant a altres temes menors com l’ocupació i el llibre de la Juliet, m’ha convidat a acompanyar-la a visitar diversos illencs aquesta tarda. Les entrevistes giraran al voltant del Dia de l’Alliberació de Guernsey, el 9 de maig de l’any passat.

Quin matí que devia ser! La gent es va aplegar al llarg del port de Saint Peter Port. En silenci, en silenci absolut, les multituds observaven els vaixells de la marina reial col·locats just davant del port. Llavors, quan els Tommies^[9] van desembarcar i caminar fins a la vora, es va desfermar l’eufòria. Abraçades, petons, crits, plors.

Hi havia tants soldats desembarcant que eren de Guernsey mateix. Homes que no havien vist les seves famílies o no n’havien sabut res durant cinc anys. Et pots imaginar com buscaven els seus familiars amb els ulls entre la multitud a mesura que avançaven, i la joia dels retrobaments.

El Sr. LeBrun, un carter jubilat, ens va explicar la història més insòlita de totes. Alguns vaixells britànics es van allunyar de la flota a Saint Peter Port i van navegar unes quantes milles cap al nord fins al port de Saint Sampson’s. La gent s’havia congregat allí, esperant veure la nau de desembarcament travessant les barreres antitancs dels alemanys i arribant fins a la platja. Quan les comportes de la badia es van obrir, no en va sortir una secció de soldats uniformats, sinó un sol home, caracteritzat com a gentleman anglès amb pantalons de ratlles, jaqué, barret de copa, paraigua plegat i un exemplar del Times del dia anterior agafat ben fort amb la mà. Hi va haver una fracció de segon de silenci abans d’entendre la broma, i la multitud va esclatar en clamors: se li van tirar al damunt, donant-li copets a l’esquena, fent-li petons, i quatre homes se’l van pujar a les espatlles i van desfilar carrer avall. Algú va cridar: «Notícies, notícies de Londres», i li va arrabassar el Times de la mà! Fos qui fos aquell soldat, va ser fenomenal i es mereix una medalla.

Quan la resta de soldats van aparèixer, portaven xocolata, taronges, cigarrets, bosses de te per tirar a la multitud. El brigadier Snow va anunciar que la connexió amb Anglaterra s’estava reparant i que aviat podrien parlar amb els seus fills i famílies evacuats a Anglaterra. Els vaixells també els van portar menjar, tones de menjar, i medecines, parafina, pinso, roba, tela, llavors i sabates!

Deu haver-hi prou històries per omplir tres llibres —és només qüestió de seleccionar. Però no et preocupis si la Juliet de vegades sembla nerviosa; té dret a estar-ho. És una feinada enorme.

Ara t’he de deixar i vestir-me per al sopar de la Juliet. La Isola s’ha embolicat en tres xals i un mocador de puntes molt elegant. Vull estar a la seva altura.

Amb afecte per a tots,

Sidney

 

De la Juliet per a la Sophie

7 de juliol de 1946

Estimada Sophie,

Només una nota per dir-te que en Sidney ja és aquí i que ja no hem de patir per ell, ni per la cama. Fa molt bona cara: està moreno, en forma, i no se li nota cap coixesa. De fet, hem llençat el bastó al mar; de segur que ja és a mig camí de França.

Vaig organitzar un sopar per a ell; el vaig cuinar jo sola i, a més, es podia menjar. En Will Thisbee em va regalar la Guia de cuina per a noies principiants. Era el que em feia falta; l’autor assumeix que no saps res de cuina i hi afegeix pistes molt útils: «Quan afegeixis ous, trenca’n la closca primer».

En Sidney s’ho està passant d’allò més bé com a convidat de la Isola. Es veu que ahir a la nit van estar xerrant fins tard. La Isola no és amiga de la conversa trivial i considera que el gel s’ha de trencar trepitjant-lo ben fort.

Li va preguntar si estàvem promesos i si ens casaríem. Si era que no, per què? Que tothom veia que ens adorem mútuament.

En Sidney li va dir que sí que m’adorava; que sempre havia estat així, que sempre ho seria, però que tots dos sabíem que no ens podíem casar: que ell era homosexual.

En Sidney em va dir que la Isola no havia ofegat cap crit, ni s’havia desmaiat, ni havia parpellejat. Només se’l va quedar mirant amb ulls de peix i li va preguntar: «I la Juliet ja ho sap?».

Quan li va dir que sí, que jo sempre ho havia sabut, la Isola va fer un bot i va tornar a caure de cop, li va fer un petó al front i li va dir: «Que bonic, igual que l’estimat Booker. No ho diré a ningú; pots confiar en mi».

Llavors es va tornar a asseure i va començar a parlar de les obres d’Oscar Wilde. No trobes que fan pixar de riure? Sophie, no t’hauria agradat veure’ls per un forat? A mi sí.

En Sidney i jo ens n’anem a comprar un regal d’amfitriona per a la Isola. Jo deia que li agradaria un xal de coloraines, que abrigui molt, però ell li vol comprar un rellotge de cucut. Per què?

Amb afecte,

Juliet

PD: En Mark no escriu, telefona. Em va trucar la setmana passada. Va ser una d’aquelles terribles connexions que ens va obligar perpètuament a interrompre’ns l’un a l’altra i cridar «QUÈ?» però vaig aconseguir entendre la part essencial de la conversa: que torni i que em casi amb ell. Ho vaig rebutjar educadament. Em vaig disgustar molt menys que no pas un mes enrere.

 

De la Isola per a en Sidney

8 de juliol de 1946

Estimat Sidney,

Ets un bon convidat. M’agrades. I a la Zenobia també, si no no se t’hauria col·locat a l’espatlla i no t’hauria abraçat tanta estona.

M’alegra que t’agradi seure i xerrar fins tard. Als vespres, a mi també m’agrada. Vaig a la finca a buscar el llibre del qual em vas parlar. Com és que la Juliet i l’Amelia no m’han parlat mai de la Jane Austen?

Espero que tornis a venir de visita a Guernsey. Et va agradar la sopa de la Juliet? Oi que era bona? Aviat sabrà fer pasta de full i salsa de carn rostida; amb la cuina s’ha d’anar a poc a poc, si no només fas que vessar-la.

Vaig trobar a faltar una mica de companyia després que marxessis i vaig convidar en Dawsey i l’Amelia a prendre el te ahir. Hauries d’haver vist com no vaig dir ni mitja paraula quan l’Amelia va dir que creia que tu i la Juliet us casaríeu. Fins i tot vaig fer que sí amb el cap i vaig mirar-me’ls de reüll, com si sabés quelcom que ells no sabien, per despistar-los.

M’agrada el rellotge de cucut. És molt alegre! Corro cap a la cuina per veure’l. Em sap greu que la Zenobia arrenqués el cap a l’ocellet —és gelosa per naturalesa—, però l’Eli diu que me n’esculpirà un altre, com si fos nou. Encara surt la perxa quan toquen les hores.

Amb afecte, la teva amfitriona,

Isola Pribby

 

De la Juliet per a en Sidney

9 de juliol de 1946

Estimat Sidney,

Ho sabia! Sabia que t’encantaria Guernsey. La segona cosa millor després de ser aquí ha estat tenir-t’hi a tu, encara que sigui per a una visita tan curta. Estic contenta que ja coneguis tots els meus amics, i que ells et coneguin a tu. Estic especialment contenta que hagis gaudit tant de la companyia de la Kit. Em sap greu dir-te que part de l’afecte que ella sent per tu es deu al regal Elspeth, el conillet papissot. La seva admiració per l’Elspeth ha fet que comencés a papissotejar. Em sap greu dir-ho, però ho fa molt bé.

En Dawsey acaba de portar la Kit. Han anat a veure un garrí acabat de néixer. La Kit m’ha preguntat si escrivia a en Zidney. Quan li he dit que sí, m’ha dit: «Zizplau, que torni aviat». Entenz què vull dir amb azò de l’Elspeth?

Això ha fet somriure en Dawsey, i m’ha alegrat. Em temo que no vas veure el millor d’en Dawsey aquest cap de setmana: va estar més callat del normal en el meu sopar de benvinguda. Potser va ser la sopa, però em sembla que és més aviat que està amoïnat per la Remy. Crec que pensa que no es trobarà millor fins que no vingui a Guernsey a recuperar-se.

Estic contenta que t’enduguessis els meus fulls per llegir-los. Déu sap que no tinc ni idea què és exactament el que no funciona —només sé que hi ha quelcom que no quadra.

Què dimonis li vas dir a la Isola? S’ha aturat aquí de camí a casa seva per agafar Orgull i prejudici i per retreure’m que no li hagués parlat mai de l’Elizabeth Bennet i el Sr. Darcy. Per què no sabia que hi havia històries d’amor millors? Històries no crivellades d’homes mal avinguts, angoixa, mort i cementiris! Què més li havíem estat amagant?

Vaig disculpar-me per un lapsus com aquell i li vaig dir que tenies tota la raó, que Orgull i prejudici era una de les històries d’amor més grans que s’havien escrit mai, i que podria ser que es morís de suspens abans d’acabar-la.

La Isola diu que la Zenobia està trista perquè has marxat —ha deixat de menjar. Jo també, però estic tan agraïda que vinguessis.

Amb afecte,

Juliet

 

D’en Sidney per a la Juliet

12 de juliol de 1946

Estimada Juliet,

He llegit els capítols diverses vegades, i tens raó: no funcionaran. Una successió d’anècdotes no fan un llibre.

Juliet, el teu llibre necessita un tema central. No vull dir pas que et calguin entrevistes més a fons. Vull dir que et cal la veu d’una persona que expliqui el que passava al seu voltant. Tal com estan escrits ara, els fets, tot i ser interessants, semblen flaixos aleatoris, deslligats.

Em feriria haver-te d’escriure aquesta carta si no fos per una cosa. Ja tens un personatge central, el que passa és que no ho saps.

Parlo de l’Elizabeth McKenna. No te’n vas adonar, que tothom a qui entrevistaves tard o d’hora parlava de l’Elizabeth? Per Déu, Juliet, qui va pintar el retrat d’en Booker i li va salvar la vida i va ballar amb ell carrer avall? Qui es va empescar la mentida sobre la Societat Literària, i més tard va fer-la realitat? Guernsey no era casa seva, però s’hi va adaptar. A l’illa i a la pèrdua de llibertat. Com? Devia enyorar l’Ambrose i Londres, però mai, em fa l’efecte, se’n va queixar. Va acabar a Ravensbrück per haver aixoplugat un esclau. Fixa’t com i per què va morir.

Juliet, com va poder una noia, una estudiant d’art que no havia treballat en sa vida, convertir-se en infermera i treballar sis dies a la setmana a l’hospital? Sí que tenia amics molt estimats, però en principi no tenia ningú que pogués dir que fos família seva. Es va enamorar d’un oficial enemic i el va perdre; va tenir sola una criatura durant la guerra. Devia ser horrorós, tot i tenir bons amics. Les responsabilitats només es comparteixen fins a cert punt.

T’envio el manuscrit i les cartes que tu m’envies a mi, torna-les a llegir i fixa’t amb quina freqüència parles de l’Elizabeth. Pregunta’t per què. Parla amb en Dawsey i l’Eben. Parla amb la Isola i l’Amelia. Parla amb el Sr. Dilwyn i amb qualsevol que la conegués bé.

Vius a casa seva. Mira al teu voltant, tots els seus llibres i pertinences. Crec que la Kit apreciaria moltíssim una història sobre la seva mare: li donaria alguna cosa a què aferrar-se. O sigui que, o ho deixes córrer del tot o et decideixes a conèixer bé l’Elizabeth.

Pensa-hi i digues-me si l’Elizabeth podria ser el centre del teu llibre.

Amb afecte per tu i per la Kit,

Sidney