De la Juliet per a en Sidney i en Piers

12 d’abril de 1946

Estimats Sidney i Piers,

He estat saquejant les biblioteques de Londres cercant informació sobre Guernsey. Fins i tot em van donar una entrada per a la sala de lectura, cosa que demostra la meva devoció pel deure —com ja sabeu, el lloc em va deixar petrificada.

He esbrinat força cosa. Recordeu una sèrie de llibres horribles, beneits, dels anys vint que es deia Un rodamón a Skye… o Un rodamón a Lindisfarne… o a Sheepholm… o fos quin fos el port on l’autor amarrava el seu iot? Bé, el 1930 va amarrar a St. Peter Port, Guernsey, i en va escriure un llibre (amb excursions d’un dia a Sark, Herm, Alderney i Jersey, on va ser atacat per un ànec i va haver de tornar cap a casa).

El nom real del rodamón era Cee Cee Meredith. Era un idiota que es creia un poeta, i era prou ric per navegar fins on fos, escriure sobre el lloc, portar-ho a una impremta pagant-la de la seva butxaca i donar-ne un exemplar als amics que li ho acceptessin. Cee Cee no es preocupava dels fets avorrits: preferia escapolir-se a la planura, la platja o el camp florit més propers, i deixar-se transportar per la seva musa. Però, pobret, el seu llibre Un rodamón a Guernsey era just el que necessitava per copsar l’essència de l’illa.

Cee Cee va desembarcar a St. Peter Port, i va deixar la seva mare, Dorothea, balancejant-se a les aigües adjacents, fent arcades a la cambra del timoner. A Guernsey, Cee Cee hi va escriure poemes a les frèsies i als narcisos. També als tomàquets. Es moria d’admirada curiositat per les vaques i els braus de Guernsey i va compondre una cançoneta en honor a les esquelles de les vaques («dring dring, quin so més alegre…»). Directament per sota de les vaques en l’estimació de Cee Cee hi ha «la gent senzilla de les parròquies del camp, que encara parla un dialecte normand i que creu en fades i bruixes». Cee Cee va entrar en l’essència i va veure una fada en el crepuscle.

Després de continuar amb les casetes i els closos i les botigues, Cee Cee finalment arriba al mar o, com diu ell: «Al MAR! És pertot arreu! Les aigües: atzur, maragda, platejat, quan no són dures i fosques com un sac de cargols».

Gràcies a Déu que el rodamón tenia una coautora, la Dorothea, que estava feta d’un material més dur i odiava Guernsey i tot el que hi tenia a veure. Era l’encarregada d’aportar la part històrica de l’illa, i no era de les que hi posaven floretes:

… Pel que fa a la història de Guernsey… bé, com menys se’n digui, millor. Les illes van pertànyer al ducat de Normandia, però quan Guillem, duc de Normandia, va convertir-se en Guillem el Conqueridor, es va endur les illes del Canal a la butxaca del darrere i les va lliurar a Anglaterra —amb privilegis especials. Aquests privilegis més tard van ser augmentats pel rei Joan, i un cop més per Eduard III. PER QUÈ? Què havien fet per merèixer aquesta preferència? Res de res! Més tard, quan aquell nyicris d’Enric VI va aconseguir de perdre la major part de França a favor dels francesos, les illes del Canal van elegir quedar-se com a possessió de la Corona d’Anglaterra, i qui no ho faria.

Les illes del Canal de bon grat deuen lleialtat i amor a la Corona d’Anglaterra, però compte amb això, estimats lectors —LA CORONA NO POT FER-LOS FER RES QUE NO VULGUIN FER!

… El govern de Guernsey, si és que se’n pot dir govern, s’anomena «estats de deliberació» però per escurçar-ho en diuen Estats. El cap real de tot és el president dels Estats, que és elegit pels ESTATS, i anomenat batlle. De fet, tothom és elegit, no nomenat pel rei. Ai Senyor, i per a què serveix un monarca, si NO ÉS PER NOMENAR LA GENT PERQUÈ FACI COSES?

… L’únic representant de la Corona en aquest profà poti-poti és el tinent governador. Tot i que se li permet d’assistir a les reunions dels Estats i pot parlar i aconsellar tant com vulgui, NO TÉ DRET DE VOT. Com a mínim se li permet de viure a la Casa del Govern, l’única mansió notòria de Guernsey —si no comptem la finca Sausmarez, que jo no compto.

… La Corona no pot imposar taxes a les illes —o servei militar. Sincerament m’obliga a admetre que els illencs no necessiten servei militar per fer-los anar a la guerra per l’estimadíssima Anglaterra. Hi van anar voluntaris i van ser uns soldats i uns mariners molt respectables, fins i tot heroics contra Napoleó i contra el Kàiser. Però us aviso: aquests actes desinteressats no compensen el fet QUE LES ILLES DEL CANAL NO PAGUEN IMPOSTOS A ANGLATERRA. NI UN XÍLING. FA VENIR GANES D’ESCOPIR!

Aquestes són les paraules més amables; us estalviaré la resta, però ja capteu el sentit general.

Un de vosaltres, o més ben dit, tots dos, m’heu d’escriure de seguida. Vull saber què fan tant el pacient com l’infermer. Què en diu, el metge, de la teva cama, Sidney?; segur que has tingut temps que te’n creixés una altra.

Molts petons,

Juliet

 

D’en Dawsey per a la Juliet

15 d’abril de 1946

Benvolguda Srta. Ashton,

No sé de quin mal pateix l’Adelaide Addison. La Isola diu que és la pesta perquè li agrada ser la pesta —li dóna un sentit de destí. L’Adelaide m’ha fet un bon favor, oi? Ella li va explicar, millor del que jo ho hauria fet, com gaudia de Charles Lamb.

La biografia va arribar. Me l’he llegit de pressa; estava massa impacient per no fer-ho. Però tornaré enrere i començaré de nou, llegint més a poc a poc aquesta vegada, per poder assimilar-ho tot. Sí que m’ha agradat el que el Sr. Lucas diu d’ell: «Podia convertir qualsevol cosa casolana i familiar en quelcom fresc i bonic». Els escrits de Lamb em fan sentir més a casa en el seu Londres que aquí i ara a St. Peter Port.

Però el que no em puc imaginar és el Charles tornant a casa de la feina i trobant-se la seva mare apunyalada morta, el seu pare sagnant i la seva germana Mary dreta amb un ganivet ple de sang. Com s’ho va fer per entrar a l’habitació i treure-li el ganivet? Després que la policia se l’endugués a ella al manicomi, com s’ho va fer per persuadir el jutge que la deixés anar i que ell tot sol se’n cuidaria? En aquells moments ell només tenia vint-i-un anys; com els va convèncer?

Va prometre ocupar-se de la Mary durant la resta de la seva vida i, un cop va haver posat el peu al carrer, mai no l’en va treure. És trist que hagués de deixar d’escriure poesia, que li encantava, per escriure crítica i assajos, que no el satisfeia gaire, per fer diners.

Penso en tota la seva vida, treballant com a oficinista a la Companyia de les Índies durant el dia, per poder estalviar diners, i sempre passava que la Mary tornava a embogir, i ell l’havia de tancar en una residència.

I fins i tot així semblava enyorar-la; eren tan amics. Imagini-se’ls: ell havia d’estar pendent com un falcó dels horribles símptomes, i ella mateixa notava com li venien els atacs de bogeria i no podia fer res per aturar-los. Això devia ser el pitjor. Me l’imagino assegut, vigilant-la d’amagat, i ella allí, mirant com ell la mirava a ella. Com devien odiar la manera com l’un i l’altra estaven obligats a viure.

Però no li sembla que quan la Mary estava bé no hi havia ningú que estigués millor —o que li pogués fer més bona companyia? El Charles realment ho pensava, i també tots els seus amics: en Wordsworth, en Hazlitt, en Leigh Hunt i, per damunt de tots, en Coleridge. El dia que Coleridge va morir van trobar una nota que havia gargotejat al llibre que estava llegint. Hi deia: «Charles i Mary Lamb, estimats del meu cor, sí, tal com és, el meu cor».

Potser he escrit massa sobre ell, però volia que vostè i el Sr. Hastings sabessin com m’han fet pensar els seus llibres i el plaer que hi he trobat.

M’agrada la història de la seva infància —l’esquella i el farratge. M’ho puc imaginar. Li agradava viure en una granja? Ho troba a faltar? A Guernsey no ets mai gaire lluny del camp, ni tan sols a St. Peter Port, o sigui que no em puc imaginar la diferència que suposaria viure en una gran ciutat com Londres.

La Kit ha agafat antipatia a les mangostes, ara que sap que mengen serps. Espera trobar una boa constrictora sota una roca. La Isola ha passat per aquí aquest vespre i m’ha dit que li digués hola; li escriurà tan bon punt hagi fet la collita —romaní, anet, farigola i jusquiam.

Atentament,

Dawsey Adams

 

De la Juliet per a en Dawsey

18 d’abril de 1946

Benvolgut Dawsey,

Estic tan contenta que volgués escriure sobre Charles Lamb. Sempre he pensat que la pena de la Mary va convertir el Charles en un gran escriptor —encara que per això hagués hagut de deixar la poesia i treballar d’oficinista a la Companyia de les Índies. Tenia un do per a la compassió que cap dels seus grans amics no podia tocar. Quan en Wordsworth el va renyar perquè no es preocupava prou de la natura, el Charles va escriure: «No sento cap passió pels boscanys i les valls. Les habitacions on jo vaig néixer, els mobles que he tingut davant dels ulls tota la vida, una prestatgeria que m’ha seguit a tot arreu com un gos fidel allà on jo em traslladés —cadires velles, carrers vells, places on he pres el sol, la meva antiga escola—: no en tinc prou, sense les teves muntanyes? No t’envejo. T’hauria de compadir, que no sabia jo, que la ment, de qualsevol cosa en farà amics». Una ment que pot fer amics de qualsevol cosa —sovint pensava en això durant la guerra.

Per casualitat, m’he trobat una altra història d’ell avui. Sovint bevia massa, però no era un borratxo malcarat. Una vegada, el majordom del seu amfitrió el va haver de portar a casa, carregant-se’l a l’espatlla. L’endemà el Charles va escriure al seu amfitrió una nota de disculpa tan divertidíssima que l’home la va llegar al seu fill en el testament. Espero que el Charles també escrivís al majordom.

S’ha adonat mai que quan té la ment desperta o fixada en algú nou, el nom d’aquella persona de sobte surt a tot arreu on va? La meva amiga Sophie en diu coincidència, i el Sr. Simpless, el meu amic capellà, en diu gràcia divina. Ell creu que si ens preocupem molt per algú o per quelcom nou, llancem una mena d’energia al món exterior, i té lloc la «fructificació».

Atentament,

Juliet

 

De la Isola per a la Juliet

18 d’abril de 1946

Benvolguda Juliet,

Ara que ja som amigues per correspondència, vull fer-te unes quantes preguntes —són molt personals. En Dawsey em va dir que no seria educat, però jo dic que aquesta és la diferència entre homes i dones, no entre educat i mal educat. En Dawsey, en quinze anys, no m’ha fet mai una pregunta personal. M’ho prendria bé si ho fes, però en Dawsey és més tranquil. No espero canviar-lo, ni jo mateixa tampoc. Veig que et preocupes per conèixer-nos, o sigui que m’imagino que t’agradaria que nosaltres et coneguéssim —només és que no hi has pensat tu primer.

Primer de tot, vaig veure una fotografia teva a la sobrecoberta del teu llibre sobre Anne Brontë, així que sé que tens menys de quaranta anys —quants menys? Et tocava el sol a la cara, o és que tens estrabisme? És permanent? Devia ser un dia ventós perquè tens els rínxols que et volen per totes bandes. No vaig poder distingir bé el color dels cabells, tot i que es veu que no són rossos, la qual cosa m’alegra. Les rosses no m’agraden gaire.

Vius a prop del riu? Espero que sí, perquè la gent que viu a prop d’aigua corrent és més maca que la gent que no hi viu. Jo seria dolenta com un escorpí si visqués a l’interior. Tens algun pretendent seriós? Jo no.

El teu pis és acollidor o grandiós? Sigues generosa, vull poder-me’l imaginar bé. Creus que t’agradaria venir-nos a visitar a Guernsey? Tens mascota? De quin tipus?

La teva amiga,

Isola

 

De la Juliet per a la Isola

20 d’abril de 1946

Benvolguda Isola,

M’alegra que vulguis saber més coses de mi i em sap greu no haver-hi pensat jo mateixa abans.

Primerament l’actualitat: tinc trenta-tres anys, i tenies raó, em tocava el sol als ulls. De bon humor, dels meus cabells en dic castanys amb esclats daurats. De mal humor, en dic marró esmorteït. No feia vent; sempre tinc els cabells així. El rínxol natural té aquest inconvenient, i no deixis mai que ningú et digui el contrari. Tinc els ulls de color avellana. Tot i que sóc prima, no sóc prou alta pel meu gust.

Ja no visc a prop del Tàmesi i això és el que més enyoro de la meva antiga casa —m’encantava la vista i el so del riu a totes hores. Ara visc en un pis que m’han deixat a Glebe Place. És petit i moblat fins a no poder més, i el propietari del pis no torna dels Estats Units fins al novembre, o sigui que estic a càrrec de la casa fins llavors. Tant de bo tingués un gos, però la comunitat de l’edifici no permet animals! Els jardins de Kensington no són gaire lluny, així que si em començo a sentir tancada puc caminar fins al parc, llogar una gandula per un xíling, escarxofar-me sota els arbres, observar els transeünts i els nens com juguen, i em calmo… d’alguna manera.

El vuitanta-u d’Oakley Street va ser demolit per un V-1 aleatori ara fa una mica més d’un any. La major part del dany va ser a la filera de cases darrere de la meva, però tres plantes del número 81 van ser arrencades de soca-rel, i el meu pis és ara una pila de runa. Espero que el Sr. Grant, el propietari, el reconstrueixi —perquè vull que em tornin el meu pis, o un facsímil, tal com era— amb Cheyne Walk i el riu que es vegin per les finestres.

Per sort, jo era a Bury quan va caure el V-1. En Sidney Stark, el meu amic i ara editor, em va venir a buscar a l’estació aquell vespre i em va portar a casa, i vam veure la immensa muntanya de runa i el que quedava de l’edifici.

Amb part de la paret caiguda, veia les meves cortines fetes tires onejant al vent i el meu escriptori, amb tres potes i desplomat al terra inclinat que quedava. Els meus llibres eren una pila fangosa, amarada i tot i que veia el retrat de la meva mare a la paret —mig despenjat i ple de sutge— no hi havia manera segura de recuperar-lo. L’única possessió que va quedar intacta va ser un petjapapers gros de cristall —amb Carpe Diem gravat a la part de sobre. Havia estat del meu pare, i allí era, sencer i sense cap esquerda, al damunt d’una pila de totxanes trencades i de fusta estellada. No podia prescindir-ne, així que en Sidney es va enfilar per la runa i me’l va recuperar.

Jo era una nena bastant maca fins que els meus pares van morir quan jo tenia dotze anys. Vaig deixar la granja de Suffolk i vaig venir a viure amb el meu besoncle a Londres. Era una noieta enfurismada, amargada, malhumorada. Vaig escapar-me dues vegades, i vaig causar al meu oncle infinits problemes; en aquell moment estava contenta de fer-ho. Ara m’avergonyeixo quan penso com el vaig tractar. Va morir quan jo tenia disset anys, així que mai no em vaig poder disculpar.

Quan tenia tretze anys, el meu oncle va decidir que havia d’anar-me’n a un internat. Hi vaig anar, obstinada com de costum, i vaig conèixer la directora, que em va portar amb pas ferm cap al menjador. Em va guiar cap a una taula amb quatre noies més. Em vaig asseure, de braços creuats, amb les mans sota les aixelles, mirant amb odi com una àliga, buscant algú del meu voltant a qui odiar. Vaig topar amb la Sophie Stark, la germana petita d’en Sidney.

Perfecta, tenia rínxols daurats, ulls blaus i grossos i un somriure dolcíssim. Va fer un esforç per parlar amb mi. No vaig contestar fins que no va dir «espero que siguis feliç aquí». Li vaig dir que no em quedaria prou temps per poder-ho esbrinar. «Tan aviat com sàpiga els horaris dels trens, me’n vaig!», vaig dir.

Aquella nit em vaig enfilar fins a la teulada del dormitori, amb la intenció d’estar-m’hi asseguda i rumiar en la foscor. Al cap d’uns minuts, la Sophie va sortir gatejant, amb un horari de trens per a mi.

No cal que digui que mai no em vaig escapar. Em vaig quedar, amb la Sophie com a nova amiga. La seva mare sovint em convidava a casa seva durant les vacances, i aquí és on vaig conèixer en Sidney. Tenia deu anys més que jo i era, és clar, un déu. Més tard es va convertir en un germà gran manaire, i encara més tard, en un dels meus amics més estimats.

La Sophie i jo vam deixar l’escola i, com que no volíem més vida acadèmica sinó vida de veritat, vam venir a Londres i vam compartir un pis que en Sidney ens havia trobat. Vam treballar juntes durant un temps en una llibreria, i jo escrivia —i llençava— històries de nit.

Llavors el Daily Mirror va patrocinar un concurs d’assajos —cinc-centes paraules sobre «el que les dones més temen». Sabia el que el Mirror volia aconseguir, però jo tinc molta més por dels pollastres que dels homes, així que vaig escriure sobre això. Els jutges, contentíssims de no haver de llegir res sobre sexe, em van atorgar el primer premi. Cinc lliures i, finalment, me’l van publicar. El Daily Mirror va rebre tantes cartes d’admiradors, que em van encarregar que escrivís un article, i després un altre. Aviat vaig començar a escriure articles per a altres diaris i revistes. Llavors va arribar la guerra, i em van convidar a escriure una columna bisetmanal per a l’Spectator, anomenada «Izzy Bickerstaff se’n va a la guerra». La Sophie i jo vam conèixer un aviador i ens en vam enamorar: l’Alexander Strachan. Es van casar i la Sophie es va traslladar a la granja familiar d’Escòcia. Sóc padrina del seu fill, en Dominic, i tot i que no li he ensenyat cap himne, sí que vam trencar la porta del celler l’última vegada que el vaig veure —va ser una emboscada picta.

Suposo que sí que tinc un pretendent, però encara no hi estic del tot acostumada. És terriblement encantador i no deixa d’oferir-me àpats deliciosos, però de vegades penso que prefereixo pretendents en els llibres que no pas davant meu. Que horrorós, carrincló, covard i mentalment recargolat si això esdevé real.

En Sidney va publicar un llibre sobre les meves columnes d’Izzy Bickerstaff i vaig fer una gira per promocionar-lo. I llavors… vaig començar a escriure cartes a desconeguts de Guernsey, ara amics, a qui de veritat m’agradaria venir a veure.

Atentament,

Juliet

 

De l’Eli per a la Juliet

21 d’abril de 1946

Benvolguda Srta. Ashton,

Gràcies pels blocs de fusta. Són molt bonics. No em podia creure el que veia quan vaig obrir la capsa —tantes mides i ombres, de clares i de fosques.

Com s’ho va fer per trobar diferents classes i formes de fusta? Devia anar a tants llocs per trobar-les. Estic segur que ho va fer i no sé com agrair-li-ho. Han arribat en el moment just, també. L’animal preferit de la Kit era una serp que va veure en un llibre, i va ser fàcil d’esculpir, perquè és llarga i prima. Ara li agraden les fures. Diu que no em tocarà més el ganivet de tallar si li esculpeixo una fura. No crec que sigui gaire difícil d’esculpir-ne una, perquè també són allargassades. Gràcies al seu regal, tinc fusta per practicar.

Hi ha cap animal que li agradaria tenir? Vull esculpir un regal per a vostè, però m’agradaria que fos alguna cosa que li agradés. Què li semblaria un ratolí? Em surten bé, els ratolins.

Atentament,

Eli

 

De l’Eben per a la Juliet

22 d’abril de 1946

Benvolguda Srta. Ashton,

La capsa de l’Eli va arribar divendres —que amable per part seva. S’asseu i examina els blocs de fusta, com si hi veiés quelcom d’amagat a l’interior que pogués fer sortir amb el ganivet.

Va preguntar si tots els nens de Guernsey van ser evacuats a Anglaterra. No, alguns es van quedar, i quan trobava a faltar l’Eli, mirava els petits del meu voltant i m’alegrava que hagués marxat. Els nens aquí van passar-s’ho malament, perquè no hi havia menjar perquè cresquessin. Recordo haver agafat a coll el noi d’en Bill LePell; tenia dotze anys i no pesava més que un nen de set.

Va ser terrible haver de decidir si enviar les criatures a viure entre desconeguts, o deixar que es quedessin amb tu. Potser els alemanys no vindrien, però si ho feien, com es comportarien amb nosaltres? Però, ben mirat, i si envaïen Anglaterra, també, com se’n sortirien els nens sense les seves famílies a prop?

Sap en quin estat estàvem quan els alemanys van arribar? Jo ho anomenaria estat de xoc. La veritat és que no crèiem que ens volguessin a nosaltres. Era Anglaterra el que perseguien, i nosaltres no els érem gens de profit. Ens pensàvem que estaríem entre el públic, no dalt de l’escenari.

Llavors, a la primavera de 1940 Hitler va travessar Europa com un ganivet calent travessa la mantega. Tots els territoris s’anaven rendint. Va ser tan ràpid. Les finestres de tot Guernsey van tremolar per les explosions a França, i un cop ja van tenir la costa de França, era clar com el dia que Anglaterra no podia perdre els seus homes i vaixells per defensar-nos. Els calien per quan la seva pròpia invasió comencés de debò. Així que ens van deixar sols.

A mitjan juny, quan ja es veia bastant clar que hi estàvem ficats pel mig, els Estats van telefonar a Londres i van demanar si ens podien enviar vaixells per als nostres nens i portar-los a Anglaterra. No podien volar, per por de ser abatuts per la Luftwaffe. Londres va dir que sí, però els nens havien d’estar a punt de seguida. Els vaixells havien d’afanyar-se a anar i tornar mentre encara hi hagués temps. Va ser un moment tan desesperat per a la gent i hi havia tal sensació de pressa, de pressa!

La Jane ja estava molt dèbil llavors, però ho tenia molt clar. Volia que l’Eli marxés. Altres dones dubtaven —marxar o quedar-se?— i tenien unes ganes boges de discutir-ho, però la Jane deia a l’Elizabeth que no s’hi acostés. «No vull sentir-les queixar-se —deia—. No és bo per a la criatura». La Jane tenia la idea que els nadons sabien el que passava al seu voltant, fins i tot abans que nasquessin.

El temps de dubtar aviat es va acabar. Les famílies tenien un dia per decidir, i cinc anys per suportar-ho. Els nens en edat escolar i els nadons amb les seves mares van marxar primer, el 19 i el 20 de juny. Els Estats van donar diners per a despeses personals als nens, si els pares no en tenien. Els nens més petits estaven entusiasmats amb els dolços que comprarien amb aquells diners. Alguns pensaven que era com una sortida escolar de diumenge, i que al vespre ja haurien tornat. En això tenien sort. Els més grans, com l’Eli, sabien el que hi havia.

De tot el que vaig veure el dia que van marxar, hi ha una imatge que no em puc treure del cap. Dues nenes petites, amb vestits de festa de color rosa, amb enagos encarcarats, amb sabates de sivella relluents, com si la mare pensés que anaven a una festa. Quin fred que devien passar travessant el canal!

Els pares havien de deixar els nens a l’escola. Allí és on ens havíem de dir adéu. Els busos vindrien a endur-se’n els nens cap al moll. Els vaixells que acabaven de ser a Dunkerque van tornar pel canal a buscar els nens. No hi havia temps d’ajuntar-hi un comboi per escortar-los. No hi havia temps per col·locar bots salvavides a bord, o armilles salvavides.

Aquell matí primer vam fer una parada a l’hospital perquè l’Eli digués adéu a la seva mare. No podia. Tenia la mandíbula tan serrada, que només podia fer que sí amb el cap. La Jane el va agafar una estona, i llavors l’Elizabeth i jo el vam portar fins al pati de l’escola. El vaig abraçar fort i aquella va ser l’última vegada que el veuria en cinc anys. L’Elizabeth es va quedar com a voluntària per ajudar a preparar els nens a l’interior.

Tornava cap a l’hospital amb la Jane, quan vaig recordar quelcom que l’Eli m’havia dit una vegada. Tenia uns cinc anys i anàvem caminant cap a La Courbière a veure entrar els vaixells de pesca. Hi havia una xancleta de lona vella abandonada enmig del camí. L’Eli va voltar-la, mirant-se-la. Finalment, va dir: «Aquesta sabata està ben sola, avi». Jo vaig contestar que sí que ho estava. Se la va mirar una mica més i vam continuar caminant. Una mica més tard va dir: «Avi, jo no ho estic mai». Li vaig preguntar: «Com?». I va dir: «De sol, en esperit».

Sí! Tenia quelcom d’alegre per explicar a la Jane, al capdavall, i vaig pregar perquè ell continués pensant el mateix.

La Isola diu que li vol escriure ella mateixa per explicar-li els fets de l’interior de l’escola. Diu que va ser testimoni d’una escena que voldrà conèixer com a autora: l’Elizabeth va pegar l’Adelaide Addison a la cara i la va fer marxar. No coneix la Srta. Addison, i en això és afortunada; és una dona massa puritana per aguantar-la cada dia.

La Isola m’ha dit que potser vindrà a Guernsey. M’agradaria oferir-li allotjament amb mi i l’Eli.

Atentament,

Eben Ramsey

 

Telegrama de la Juliet per a la Isola

ÉS VERITAT QUE L’ELIZABETH VA CLAVAR UNA BUFETADA A L’ADELAIDE ADDISON? TANT DE BO HAGUÉS POGUT SER-HI! SI US PLAU, ENVIA-ME’N DETALLS. AMB, JULIET.

 

De la Isola per a la Juliet

24 d’abril de 1946

Benvolguda Juliet,

Sí, sí que ho va fer: una bufa enmig de la cara. Va ser boníssim.

Érem tots a l’escola St. Brioc per ajudar els nens a preparar-se per pujar als autobusos que els portarien cap als vaixells. Els Estats no volien que els pares entressin a l’escola —massa ple i massa trist. Era millor dir-se adéu a fora. Un nen plorant podria encendre’ls a tots.

Així que van ser desconeguts els qui van cordar sabates, mocar nassos, posar una etiqueta amb el nom al voltant del coll de cada nen. Vam cordar botons i vam jugar amb ells fins que van venir els autobusos.

Jo tenia una colla de nens que s’intentaven tocar el nas amb la llengua, i l’Elizabeth en tenia una altra que jugava a aquell joc en què aprenen a mentir sense que se’ls noti a la cara —no recordo com es diu— quan l’Adelaide Addison va entrar amb aquell posat compungit que té ella, tota pietat i sense sentit.

Va ajuntar un grup de nens en una rotllana al voltant seu i va començar a cantar Per a aquells en perill al mar per damunt dels caparrons. Però no, «protegir-los de les tempestes» no era suficient per a ella. Déu també havia d’evitar que saltessin pels aires. Va començar a manar a aquells pobrets que resessin pels seus pares cada nit —qui sap què els farien els soldats alemanys. Llavors va dir que havien de ser molt bons nens i nenes perquè la mama i el papa els observarien des del cel i havien d’ESTAR ORGULLOSOS D’ELLS.

T’ho juro, Juliet, tenia aquells nens plorant i sanglotant desconsolats. Jo em vaig quedar massa estupefacta per moure’m, però l’Elizabeth no. No, ràpida com una llengua d’escurçó, va arreplegar l’Adelaide pel braç i li va dir que CALLÉS.

L’Adelaide va cridar: «Deixa’m anar! És la paraula de Déu!».

L’Elizabeth se la va mirar de tal manera que hauria convertit el dimoni en pedra, i llavors li va fúmer una bufetada enmig de la cara —tan ben clavada, que el cap li va trontollar a les espatlles— i la va arrossegar fins a la porta, la va fer sortir a empentes i va tancar. La vella Adelaide va donar cops a la porta, però ningú no li va fer cas. Menteixo, la beneita de la Daphne Post sí que va intentar obrir-la, però la vaig agafar pel coll i va parar.

Em fa l’efecte que veure una bona baralla va fer que aquelles criatures s’oblidessin de la por, i van deixar de plorar, i els autobusos van venir tots i vam pujar-hi els nens. L’Elizabeth i jo no vam tornar a casa, ens vam estar a la carretera i vam dir adéu amb la mà fins que els autobusos ja no es veien.

Espero no viure per tornar a veure un dia com aquell, encara que sigui amb una bufetada a l’Adelaide. Totes aquelles criatures privades del món; em vaig alegrar de no tenir-ne.

Gràcies per la història de la teva vida. Has patit tanta tristesa amb la teva mare i el teu pare i la teva casa a prop del riu; em sap greu tot plegat. Però jo estic contenta que tinguis amics tan estimats com la Sophie i la seva mare i en Sidney. I pel que fa a aquest Sidney, sembla un bon home, però manaire. És un defecte compartit en els homes.

En Clovis Fossey m’ha preguntat si enviaràs a la Societat un exemplar de l’assaig premiat sobre pollastres. Creu que estaria bé llegir-lo a la reunió. Després el podríem desar als arxius, si mai n’arribem a tenir.

A mi també m’agradaria llegir-lo, perquè els pollastres van ser la raó per la qual vaig caure de la teulada del galliner. Em perseguien. Com em venien al darrere, amb aquella boca de navalla i aquells ulls desorbitats. La gent no sap com poden atacar-te els pollastres, però ho fan, com gossos embogits. No vaig tenir gallines fins que no va arribar la guerra; llavors n’havia de tenir, però la seva companyia no m’és còmoda. M’estimaria més que l’Ariel em tossés el cul: això és obert i honest i no com un pollastre maliciós, que s’acosta sigil·losament per picar-te.

M’encantaria que ens vinguessis a veure. I a l’Eben i l’Amelia i en Dawsey —i l’Eli, també. La Kit no n’està segura, però no cal que t’hi amoïnis. Potser es convencerà. El teu article de diari sortirà aviat, així que podries venir a descansar. Podria ser que trobessis aquí una història de la qual t’agradaria parlar.

La teva amiga,

Isola

 

D’en Dawsey per a la Juliet

26 d’abril de 1946

Benvolguda Juliet,

La meva feina temporal a la pedrera s’ha acabat, i la Kit s’està amb mi un temps. Està asseguda sota la taula sobre la qual escric, xiuxiuejant. Què xiuxiueges?, li he preguntat, i s’ha quedat callada una estona. Llavors s’ha posat a xiuxiuejar de nou i sento el meu nom barrejat amb la resta de sons. Això és el que els generals anomenen guerra psicològica, i ja sé qui guanyarà.

La Kit no s’assembla gaire a l’Elizabeth, excepte pels ulls grisos i la mirada que fa quan es concentra molt. Però per dins és com la seva mare —de sentiments intensos. Fins i tot quan era una criatureta, ja era així. Feia uns esgarips que tremolaven els vidres de les finestres, i quan m’agafava el dit amb el puny, em quedava blanc. Jo no sabia res de nadons, però l’Elizabeth me’n va fer aprendre. Em va dir que jo estava predestinat a ser pare i ella tenia la responsabilitat d’assegurar-se que en sabia més que la majoria de pares. Trobava a faltar en Christian, no tan sols per ella; per la Kit, també.

La Kit sap que el seu pare és mort. L’Amelia i jo li ho vam dir, però no vam saber com parlar-li de l’Elizabeth. Al final, vam dir que l’havien enviada lluny i que esperàvem que tornés aviat. La Kit va mirar-me a mi i després a l’Amelia i un altre cop a mi, però no va fer preguntes. Simplement va sortir i es va asseure al graner. No sé si la vam encertar.

Hi ha dies que m’esgota el desig que l’Elizabeth torni. Hem sabut que Sir Ambrose Ivers va morir en un dels últims bombardejos a Londres, i, com que l’Elizabeth va heretar la seva propietat, els seus advocats han començat a cercar-la. Deuen tenir millors maneres de trobar-la que nosaltres, o sigui que espero que el Sr. Dilwyn rebi alguna notícia d’ella —o sobre ella— aviat. No seria una benedicció per a la Kit i per a tots nosaltres si trobessin l’Elizabeth?

La Societat fa una sortida dissabte. Assistim a la representació de Juli Cèsar de la Companyia de Repertori de Guernsey —en John Booker farà de Marc Antoni i en Clovis Fossey, de Cèsar. La Isola ha estat llegint a en Clovis les seves línies i diu que ens quedarem parats amb la seva actuació, especialment quan, després de mort, diu entre dents: «Em veuràs a Filipi!». Només de pensar com en Clovis parla entre dents no ha pogut dormir en tres nits, diu. La Isola exagera, però s’ho passa bé.

La Kit ha deixat de xiuxiuejar. Acabo de fer una ullada sota la taula, i s’ha adormit. És més tard del que em pensava.

Atentament,

Dawsey

 

D’en Mark per a la Juliet

30 d’abril de 1946

Amor,

Acabo d’arribar. Tot aquest viatge me’l podria haver estalviat si en Hendry hagués telefonat, però he donat una plantofada al cap d’uns quants i han fet passar l’enviament per la duana. Tinc la sensació que he estat anys fora. Ens podem veure aquesta nit? Haig de parlar amb tu.

T’estima,

M.

 

De la Juliet per a en Mark

És clar. Vols venir a casa? Tinc una salsitxa.

Juliet

 

D’en Mark per a la Juliet

Una salsitxa, que apetitós.

Al Suzette, a les vuit?

T’estima,

M.

 

De la Juliet per a en Mark

Demana, si us plau.

J.

 

D’en Mark per a la Juliet

Encantat de veure’t al Suzette a les vuit.

T’estima,

M.

 

De la Juliet per a en Mark

1 de maig de 1946

Estimat Mark,

No ho vaig rebutjar, ja ho saps. Vaig dir que volia pensar-m’ho. Estaves tan ocupat dient fàstics d’en Sidney i de Guernsey que potser no te’n vas adonar; només vaig dir que volia temps. Et conec des de fa tan sols dos mesos. No és prou temps per poder estar segura que hauríem de passar la resta de les nostres vides junts, encara que tu sí que ho estiguis. Un cop vaig cometre un error espantós i gairebé em vaig casar amb un home que amb prou feines coneixia (potser ho vas llegir als diaris) —i com a mínim en aquell cas, la guerra no va ser una circumstància atenuant. No tornaré a fer un disbarat com aquell.

Pensa-hi: no he vist mai casa teva —no sé ni on és, realment. Nova York, però en quin carrer? Com és? De quin color són les parets? El sofà? Ordenes els llibres alfabèticament? (Espero que no). Tens els calaixos endreçats o desendreçats? Taral·leges? I si ho fas, què taral·leges? T’agraden més els gats o els gossos? O els peixos? Què diantre menges per esmorzar, o tens cuiner?

Ho veus? No et conec prou bé per casar-me amb tu.

Tinc una altra notícia que et pot interessar: en Sidney no és el teu rival. No estic ni he estat mai enamorada d’en Sidney, ni ell de mi. Tampoc no m’hi casaré mai. És prou contundent això per a tu?

Estàs completament segur que no t’estimaries més casar-te amb algú més tractable que jo?

Juliet

 

De la Juliet per a la Sophie

1 de maig de 1946

Estimadíssima Sophie,

Tant de bo fossis aquí. Tant de bo encara visquéssim juntes al nostre petit i bonic estudi i treballéssim a la botiga de l’estimat Sr. Hawke i mengéssim galetes salades amb formatge per sopar cada nit. Desitjo tant parlar amb tu. Vull que em diguis si m’hauria de casar amb en Mark Reynolds.

M’ho va demanar ahir a la nit —no ho va fer de genolls, però sí amb un brillant més gros que un ou de guatlla— en un romàntic restaurant francès. No estic segura que aquest matí encara es vulgui casar amb mi —està molt furiós perquè no li vaig donar un sí inequívoc. Vaig mirar d’explicar-li que no feia prou que el coneixia i que necessitava temps per pensar, però ell no m’escoltava. Estava segur que el refusava per una passió secreta —per en Sidney! Realment estan obsessionats l’un amb l’altre, aquests dos.

Gràcies a Déu que ja érem al seu pis, llavors. Va començar a cridar que si en Sidney i unes illes deixades de la mà de Déu i que si hi ha dones que es preocupen més per una colla d’illencs que dels homes que tenen ben bé al davant (vol dir Guernsey i els meus nous amics). Vaig intentar explicar-me i ell no parava de cridar fins que vaig començar a plorar de frustració. Llavors li van venir remordiments, cosa que era tan impròpia d’ell i tan entranyable que gairebé canvio d’opinió i dic que sí. Però llavors em vaig imaginar una vida havent de plorar perquè ell fos amable, i vaig tornar cap al no. Vam discutir i ell em va sermonejar i jo vaig plorar una mica més perquè estava tan esgotada, i finalment va cridar el seu xofer perquè em portés cap a casa. Quan tancava la porta del darrere del cotxe, es va inclinar per besar-me i em va dir: «Ets idiota, Juliet».

I potser té raó. Recordes aquelles horroroses, dolentíssimes novel·les de Cheslayne Fair que vam llegir durant l’estiu que teníem tretze anys? La meva preferida era El senyor de Blackheath. La devia llegir vint vegades (i tu també, no facis veure que no). Recordes en Ransom —com va amagar valentament el seu amor per la jove Eulalie perquè ella pogués escollir lliurement, sense saber (del tot) que ella havia estat boja per ell des que va caure del cavall quan tenia dotze anys? Doncs és això, Sophie, en Mark Reynolds és exactament com en Ransom. És alt i guapo, amb un somriure torçat i la mandíbula molt marcada. Camina obrint-se pas enmig de la multitud, sense que li preocupin les mirades que el segueixen. És impacient i magnètic, i quan me’n vaig a empolvorar el nas, sento altres dones que parlen d’ell, tal com li va passar a l’Eulalie al museu. La gent el veu. Ell no ho fa amb intenció, són els altres que no ho poden evitar.

En Ransom em feia venir esgarrifances. De vegades em passa amb en Mark, també —quan me’l miro—, però no puc treure’m del damunt la sensació persistent que no sóc l’Eulalie. Si hagués de caure d’un cavall, seria preciós que em collís en Mark, però no crec que arribi a caure d’un cavall en aquests moments. És més probable que me’n vagi a Guernsey i escrigui un llibre sobre l’ocupació, i en Mark no suporta la idea. Vol que em quedi a Londres i que anem a restaurants i teatres i que em casi amb ell com una persona raonable.

Escriu-me i digue’m què haig de fer.

Petons per a en Dominic, i per a tu i l’Alexander també.

Juliet

 

De la Juliet per a en Sidney

3 de maig de 1946

Estimat Sidney,

Potser no estic tan torbada com Stephens & Stark ho està sense tu, però sí que et trobo a faltar i vull que m’aconsellis. Si us plau, deixa el que estiguis fent i escriu-me d’una vegada.

Vull marxar de Londres. Vull anar a Guernsey. Saps que he agafat afecte pels meus amics de Guernsey, i estic fascinada amb les seves vides sota l’ocupació, i les de després. He visitat el Comitè de Refugiats de les Illes del Canal i n’he llegit els arxius. He llegit els informes de la Creu Roja. He llegit tot el que he trobat sobre els esclaus de la Todt —no hi ha, fins ara, gaire material. He entrevistat alguns dels soldats que van alliberar Guernsey i he parlat amb els enginyers reials que van retirar milers de mines de les platges. He llegit tots els informes sense classificar del govern sobre l’estat de salut dels illencs, la seva felicitat, el proveïment de menjar, o la manca de tot plegat. Però en vull saber més. Vull saber les històries de la gent que hi era, i això no ho puc saber asseguda en una biblioteca a Londres.

Per exemple: ahir estava llegint un article sobre l’alliberació. Un periodista va preguntar a un illenc de Guernsey: «Quina va ser l’experiència més difícil que va tenir durant el govern dels alemanys?». Va fer mofa de la resposta de l’home, però per a mi tenia tot el sentit. L’illenc li va dir: «Sap que ens van prendre tots els receptors sense fils? Si t’enxampaven amb una ràdio amagada, t’enviaven a una presó del continent. Bé, aquells de nosaltres que teníem ràdios en secret vam sentir que els aliats havien desembarcat a Normandia. El problema va ser que nosaltres no havíem de saber que això havia passat! El pitjor que he hagut de fer mai és passejar-me per St. Peter Port el 7 de juny, sense somriure, sense que els alemanys interpretessin que SABIA que s’acostava la seva fi. Si hi haguessin caigut, a algú li n’hauria tocat una de bona, així que vam haver de fingir. Va ser dur fer veure que no sabíem que el dia D havia arribat».

Vull parlar amb gent com ell (tot i que segurament no li deuen agradar els escriptors) i que m’expliquin coses de la seva guerra, perquè això és el que a mi m’agradaria llegir, en lloc d’estadístiques sobre cereals. No estic segura de quina mena de llibre seria, ni tan sols de si en podria escriure un. Però m’agradaria anar a St. Peter Port i esbrinar-ho.

Tinc el teu consentiment?

Amb afecte per a tu i en Piers,

Juliet