Telegrama d’en Sidney per a la Juliet

6 d’agost de 1946

AHIR VAIG COMPRAR UNA PETITA GAITA PER A EN DOMINIC A GUNTHERS. LI AGRADARIA TENIR-NE UNA A LA KIT? DIGUES-M’HO EL MÉS AVIAT POSSIBLE PERQUÈ NOMÉS ELS EN QUEDA UNA. COM VA EL LLIBRE? PETONS PER A TU I LA KIT. SIDNEY.

 

De la Juliet per a en Sidney

7 d’agost de 1946

Estimat Sidney,

A la Kit li encantaria tenir una gaita. A mi no.

Crec que el llibre va esplèndidament bé, però m’agradaria enviar-te’n els dos primers capítols —no n’estaré convençuda fins que tu no te’ls llegeixis. Tens temps?

Les biografies s’haurien d’escriure durant la generació en què va viure el protagonista, mentre encara és en la memòria vivent. Pensa què hauria pogut fer per l’Anne Brontë si hagués pogut parlar amb els seus veïns. Potser en realitat no era dòcil i melangiosa, potser era una histèrica i feia miques la vaixella amb regularitat setmanal.

Cada dia aprenc alguna cosa nova sobre l’Elizabeth. Tant de bo l’hagués poguda conèixer! Quan escric, em trobo a mi mateixa imaginant-me que sóc amiga seva, recordant coses que feia com si jo hi hagués estat: està tan plena de vida que m’he de recordar a mi mateixa que és morta, i llavors torno a sentir el dolor de la pèrdua.

Avui he sentit una història sobre ella que m’ha fet venir ganes d’estirar-me i plorar. Hem sopat amb l’Eben, i després l’Eli i la Kit han sortit a buscar cucs de terra (una activitat que es fa millor a la llum de la lluna). L’Eben i jo hem portat el cafè cap a fora, i per primera vegada ha decidit parlar-me de l’Elizabeth.

Va passar a l’escola on l’Eli i els altres nens esperaven que arribessin els vaixells per a l’evacuació. L’Eben no hi era, perquè a les famílies no se’ls permetia de ser-hi, però la Isola va veure què passava i li ho va explicar aquella nit.

Va explicar-li que la sala era plena de nens, i l’Elizabeth estava cordant l’abric a l’Eli quan ell li va dir que tenia por de pujar al vaixell, de marxar lluny de la seva mare i de casa seva. Si bombardejaven el seu vaixell, va preguntar, a qui diria adéu? La Isola va explicar que l’Elizabeth s’havia pres el seu temps, com si s’estigués estudiant la pregunta. Llavors es va aixecar el jersei i va agafar una agulla que duia a la brusa. Era la medalla del seu pare de la primera guerra i sempre la duia.

Se la va ficar a la mà i li va explicar que era una xapa màgica, que no li passaria res de dolent mentre la dugués. Va fer-lo escopir al damunt dues vegades per invocar el sortilegi. La Isola va veure la cara de l’Eli per damunt de l’espatlla de l’Elizabeth i va dir a l’Eben que tenia la cara il·luminada que tenen els nens abans no els arriba l’edat de la raó.

De totes les coses que van passar durant la guerra, aquesta —fer marxar els teus fills per assegurar-te que estaran fora de perill— segurament va ser la més terrible. No sé com ho van suportar. Desafia l’instint animal de protegir les cries. Em veig a mi mateixa convertint-me en una óssa al voltant de la Kit. Fins i tot quan no l’estic mirant, la vigilo. Si es fica en qualsevol mena de perill (la qual cosa passa sovint, perquè li agrada enfilar-se pertot arreu), se’m posen els pèls de punta —ni tan sols sabia que se m’hi poguessin posar, de punta— i corro a rescatar-la. Quan el seu enemic, el nebot del rector, li va llançar prunes, el vaig escridassar. I gràcies a una mena d’intuïció estranya, sempre sé on és, igual que sé on tinc les mans —i si no ho sabés, m’amoïnaria molt. Així és com sobreviu l’espècie, suposo, però la guerra ho va espatllar tot. Com podien viure les mares de Guernsey, sense saber on eren els seus fills? No m’ho puc imaginar.

Amb afecte,

Juliet

PD: I una flauta?

 

De la Juliet per a la Sophie

9 d’agost de 1946

Estimada Sophie,

Quina bona notícia: una altra criatura! Que bé! Espero que aquesta vegada no hagis de menjar galetes seques i xuclar llimones. Ja sé que a vosaltres dos us és igual si és nen o nena, però a mi m’encantaria una nena. Amb aquesta finalitat, estic fent una rebequeta i una gorreta de llana rosa. L’Alexander deu estar encantat, però i en Dominic?

Ho vaig explicar a la Isola, i em temo que potser t’enviarà una ampolla del seu tònic prenatal. Sophie, si us plau, no te’l beguis i no el llencis enlloc on els gossos el puguin trobar. Potser no hi ha res de realment verinós en els seus tònics, però no cal que corris el risc.

Les teves preguntes sobre en Dawsey van mal dirigides. Envia-les a la Kit, o a la Remy. Gairebé ja no el veig, i quan el veig, està callat. No callat d’una manera romàntica, com si rumiés, com el Sr. Rochester, sinó d’una manera solemne i seriosa que indica desaprovació. No sé quin és el problema, de veritat que no ho sé. Quan vaig arribar a Guernsey, en Dawsey era el meu amic. Parlàvem de Charles Lamb i passejàvem junts per tota l’illa —i jo gaudia de la seva companyia més que de la de ningú altre que mai hagi conegut. Llavors, després d’aquella nit fatal al cap, va deixar de parlar; amb mi, com a mínim. Ha estat una decepció terrible. Trobo a faltar la sensació que ens enteníem l’un amb l’altre, però començo a pensar que tot plegat només va ser una falsa il·lusió.

Com que jo mateixa no sóc callada, tinc una curiositat frenètica per la gent que sí que ho és. Ja que en Dawsey no parla d’ell mateix —no parla de res, amb mi— em vaig limitar a interrogar la Isola sobre els seus bonys del cap per aconseguir informació sobre el seu passat. Però la Isola comença a témer que després de tot els bonys podrien mentir, i va oferir com a prova el fet que el nòdul de tendència violenta d’en Dawsey no és tan gros com hauria de ser, atès que gairebé va matar a cops l’Eddie Meares!!!

Els signes d’exclamació són meus. La Isola no va semblar donar-hi gens d’importància.

Pel que es veu, l’Eddie Meares era gros i miserable i va vendre informació a les autoritats alemanyes a canvi de favors. Tothom ho sabia, la qual cosa no semblava preocupar-lo, ja que se n’anava als bars a fanfarronejar i presumint de la seva nova adquisició: una barra de pa blanc, cigarrets, i mitges de seda, de les quals, deia, de segur que qualsevol noia de l’illa estaria molt agraïda.

Una setmana després que l’Elizabeth i en Peter haguessin estat detinguts, feia el fatxenda amb un cigarrer de plata, insinuant que era una recompensa per haver informat de certs tragins que havia vist a casa d’en Peter Sawyer.

En Dawsey ho va saber i la nit següent se’n va anar al Crazy Ida’s. Pel que sembla, va entrar, va anar fins on era l’Eddie Meares, el va arreplegar pel coll de la camisa, el va aixecar del tamboret de la barra i va començar a colpejar-li el cap contra la barra. Va dir a l’Eddie que era un fastigós de merda mentre li colpejava el cap entremig de cada paraula. Després el va arrencar del tamboret i van continuar al terra.

Segons la Isola, en Dawsey estava fet un nyap: el nas, la boca sagnant, un ull tancat de tan inflat, una costella trencada. Però l’Eddie Meares encara estava pitjor: tots dos ulls morats, dues costelles trencades i punts. El jutge va sentenciar en Dawsey a tres mesos a la presó de Guernsey, tot i que el van deixar sortir al cap d’un mes. Els alemanys necessitaven l’espai a la presó per a criminals més seriosos —com ara els traficants del mercat negre i els lladres que robaven la benzina per als camions de l’exèrcit.

«I fins al dia d’avui, quan l’Eddie Meares veu en Dawsey entrant per la porta del Crazy Ida’s, no sap cap a on mirar i se li vessa la cervesa i, en menys de cinc minuts, se’n va sigil·losament per la porta del darrere», va concloure la Isola.

Naturalment, jo em moria de curiositat i li vaig demanar que m’expliqués més coses. Com que està desil·lusionada amb els bonys, la Isola ha passat als fets reals.

En Dawsey no va tenir una infantesa gaire feliç. El seu pare va morir quan ell tenia onze anys, i la Sra. Adams, que mai no havia estat bé de salut, es va tornar molt estranya. Va agafar por, al principi, de baixar al poble; després, d’entrar al seu corral, i al final, no sortia de casa per res. S’estava asseguda a la cuina, balancejant-se i mirant cap a res que en Dawsey pogués veure. Va morir poc després de començar la guerra.

La Isola em va dir que amb tot això —la seva mare, la granja, i el fet que quequegés tant— va passar que en Dawsey es mostrava molt tímid i no va tenir mai gaire facilitat per relacionar-se, excepte amb l’Eben. La Isola i l’Amelia eren conegudes d’ell, però res més.

Així és com van anar les coses fins que va arribar l’Elizabeth, i els va fer ser amics. El va obligar, realment, a unir-se a la Societat Literària. I llavors, va dir la Isola, com es va obrir! Ara tenia llibres dels quals parlar en lloc de pesta porcina, i amics amb qui parlar. Com més parlava, diu la Isola, menys quequejava.

És un personatge misteriós, oi? Potser és com el Sr. Rochester, i té una pena secreta. O una dona boja a baix al celler. Qualsevol cosa és possible, suposo, però hauria estat difícil alimentar una dona boja amb una cartilla de racionament durant la guerra. Déu meu, tant de bo recuperéssim l’amistat (en Dawsey i jo, no la dona boja).

Volia despatxar en Dawsey en una frase concisa o dues, però ja veig que m’ha costat uns quants fulls. Ara he d’afanyar-me per estar presentable per a la reunió d’aquest vespre de la Societat. Tinc exactament una faldilla decent per posar-me, i últimament em sento sense gràcia. La Remy, tot i ser dèbil i prima, sempre aconsegueix estar elegant. Què tenen les dones franceses?

Més endavant te’n parlaré més.

Amb afecte,

Juliet

 

De la Juliet per a en Sidney

11 d’agost de 1946

Estimat Sidney,

Estic contenta que estiguis content de com progresso amb la biografia de l’Elizabeth. Però d’això te’n parlaré més endavant, ja que t’haig d’explicar una cosa que no pot esperar. Gairebé no goso creure-m’ho ni jo mateixa, però és veritat. Ho vaig veure amb els meus propis ulls!

Si, i repeteixo que només si, no m’equivoco, Stephens & Stark aconseguirà l’èxit editorial del segle. S’escriuran assajos, s’atorgaran títols, i a la Isola la perseguiran erudits, universitats, biblioteques i col·leccionistes privats fastigosament rics.

Aquí tens els fets: la Isola havia de parlar a la reunió de la Societat d’ahir a la nit sobre Orgull i prejudici, però l’Ariel se li va menjar els apunts just abans de sopar. Així que, en comptes de la Jane, i amb una pressa desesperada, va arreplegar unes cartes escrites a la seva estimada àvia Pheen (diminutiu de Josephine). Aquestes, les cartes, formaven una mena d’història.

Es va treure les cartes de la butxaca, i en Will Thisbee, veient que estaven embolicades amb seda rosa i lligades amb un llaç de setí, va cridar: «Cartes d’amor, quina llauna! Hi haurà secrets? Intimitats? Hem de marxar, els senyors?».

La Isola li va dir que callés i s’assegués. Va dir que eren cartes de la seva àvia Pheen d’un home molt amable —un desconegut— quan no era ni una noieta. L’àvia les havia guardades en una capsa de galetes de llauna i sovint les hi havia llegides a ella, la Isola, com si fossin un conte d’abans d’anar a dormir.

Sidney, hi havia vuit cartes, i no tinc intenció de descriure-te’n el contingut: no me’n sortiria de cap de les maneres.

La Isola ens va explicar que quan l’àvia Pheen tenia nou anys, el seu pare li va ofegar la gata. Es veu que la Muffin s’havia enfilat a la taula i havia llepat la manteguera. Amb això n’hi va haver prou per a l’horrible pare de la Pheen. Va entaforar la Muffin en un sac, hi va afegir uns quants rocs, va fer-hi un nus, i la va llançar al mar. Després, es va trobar la Pheen que tornava de l’escola cap a casa i li va explicar el que havia fet, que se l’havia tret del damunt.

Llavors se’n va anar cap a la taverna i va deixar l’àvia plomada enmig del carrer, plorant desconsolada.

Un carruatge que anava massa de pressa va anar d’un pèl que no l’atropellés. El cotxer es va aixecar del seient i va començar a maleir-la, però el passatger —un home molt gros, amb un abric fosc i amb el coll de pell— va saltar de l’interior. Va dir al conductor que callés, es va ajupir davant la Pheen i li va preguntar si la podia ajudar.

L’àvia Pheen va dir que no, que no, que no s’hi podia fer res. Que el seu gat ja no hi era! Que el seu papa havia ofegat la Muffin, i que ara la Muffin era morta; era morta i no tornaria mai més.

L’home va dir: «És clar que no és morta, la Muffin. Ja saps que els gats tenen set vides, no?». Quan la Pheen va dir que sí, que alguna vegada ho havia sentit, l’home va dir: «Doncs resulta que jo sé que la teva Muffin només es trobava en la seva tercera vida, o sigui que li queden quatre vides».

La Pheen li va preguntar com ho sabia. Ell va dir que ho sabia i punt, que ell sempre ho sabia, que havia nascut amb aquell do. No sabia com ni per què passava, però que els gats sovint li venien a la ment i li xerraven. Bé, evidentment no en paraules, sinó en imatges.

Llavors es va asseure al costat d’ella i li va dir que es quedessin quiets, molt quiets. Que veuria si la Muffin volia fer-li una visita. Van estar-se asseguts en silenci durant uns quants minuts, quan de sobte l’home va arreplegar la Pheen de la mà!

«Ah, sí! Aquí la tenim! Està naixent ara mateix! En una mansió. No, en un castell. Em sembla que és a França, sí, a França. Hi ha un nen que l’amanyaga, li acaricia el pèl. Ja se l’estima, i li posarà nom. Que estrany, li posarà Solange. És un nom ben estrany per a un gat, però vaja. Viurà una vida llarga, rica i arriscada. Aquesta Solange té empenta, té nervi, ja se li veu!».

L’àvia Pheen va dir a la Isola que es va quedar tan embadalida amb el nou destí de la Muffin que va deixar de plorar. Però va dir a l’home que tot i així trobaria a faltar molt la Muffin. L’home la va aixecar dempeus i li va dir que naturalment que la trobaria a faltar, que havia de plorar per una gata tan bona com havia estat la Muffin i que durant un temps sentiria pena.

De tota manera, va dir ell, cridaria la Solange de tant en tant per esbrinar com li anava i quina en duia de cap. Va preguntar a l’àvia Pheen com es deia ella i la granja on vivia. Va apuntar-se les respostes en una llibreteta amb un llapis platejat, li va dir que aviat rebria notícies d’ell, li va fer un petó a la mà, va pujar al carruatge i va marxar.

Tan absurd com pugui sonar, Sidney, l’àvia Pheen va rebre cartes. Vuit llargues cartes durant un any, totes sobre la vida de la Muffin com a gata francesa Solange. Era, aparentment, una mena de mosquetera felina. No era una gata mandrosa, de les que s’escarxofen en coixins i beuen a llepades. Va viure una aventura perillosa rere una altra: era l’única gata a qui se li va atorgar la insígnia roja de la Legió d’Honor.

Quina història que es va inventar aquest home per a la Pheen —enginyosa, plena de dramatisme i suspens. Només puc explicar-te l’efecte que va causar en mi, en tots nosaltres. Ens vam quedar captivats, fins i tot en Will va quedar sense paraules.

Però aquí és finalment on necessito una ment assenyada i un consell seriós. Quan la reunió es va haver acabat (després de ser molt aplaudida), vaig demanar a la Isola si podia veure les cartes i me les va donar.

Sidney, qui escrivia havia signat les cartes amb una rúbrica solemne:

Molt atentament,

O. F. O’F. W. W.

Sidney, t’ho imagines? Podria ser que la Isola hagués heretat vuit cartes escrites per Oscar Wilde? Déu meu, no me’n sé avenir.

M’ho crec perquè m’ho vull creure, però està registrat en algun lloc que Oscar Wilde posés mai els peus a Guernsey? Oh, beneïda sigui l’Speranza per haver posat al seu fill un nom tan ridícul com Oscar Fingal O’Flahertie Wills Wilde.

Amb pressa i amb afecte, si us plau aconsella’m d’una vegada. Em costa respirar.

Juliet

 

Carta nocturna d’en Sidney per a la Juliet

13 d’agost de 1946

Creguem-nos-ho! La Billee ha fet una mica de recerca i ha esbrinat que Oscar Wilde va visitar Jersey durant una setmana el 1893, així que és possible que llavors anés a Guernsey. El conegut grafòleg Sir William Otis arribarà divendres, armat amb unes quantes cartes d’Oscar Wilde que li han deixat de la col·lecció de la seva universitat. He reservat habitació per a ell al Royal Hotel. És un paio molt seriós i dubto que volgués tenir la Zenobia a l’espatlla.

Si en Will Thisbee troba el Sant Graal enmig de la seva ferralla, no m’ho diguis. El cor ja no em podrà suportar gaire més.

Amb afecte per a tu i la Kit i la Isola,

Sidney

 

De la Isola per a en Sidney

14 d’agost de 1946

Estimat Sidney,

La Juliet diu que ens envies un home expert en escriptura que es mirarà les cartes de l’àvia Pheen i decidirà si el Sr. Oscar Wilde les va escriure. M’hi jugo el que vulguis que ho va fer, i encara que no ho hagués fet, penso que t’encantarà la història de la Solange. A mi em va encantar, a la Kit també, i sé que a l’àvia Pheen també li va encantar. Donaria voltes, feliç a la tomba, de saber que tants altres han conegut la història d’un home tan bo i de les seves divertides idees.

La Juliet m’ha dit que si el Sr. Wilde va escriure les cartes, molts professors i escoles i biblioteques voldran tenir-les i m’oferiran grans quantitats de diners a canvi. Que estaran fora de perill i guardades en un lloc segur, sec i fresc.

Jo dic que no! Estan segures i seques i fresquetes ara. L’àvia les va guardar en una capsa de galetes, i es quedaran a la capsa de galetes. És clar que si algú vol venir a veure-les em pot venir a veure aquí, i jo li deixaré fer-hi una ullada. La Juliet ha dit que segurament vindrien molts erudits i que això ens aniria bé a mi i a la Zenobia, perquè ens agrada la companyia.

Si volguessis les cartes per a un llibre, te les deixo, tot i que espero que em deixis escriure el que la Juliet en diu el pròleg. M’agradaria parlar de l’àvia Pheen, i tinc una foto d’ella i de la Muffin a prop del sortidor. La Juliet m’ha parlat dels drets d’autor i llavors em podria comprar una motocicleta amb sidecar —n’hi ha una de vermella, de segona mà, al garatge d’en Lenoux.

La teva amiga,

Isola Pribby

 

De la Juliet per a en Sidney

18 d’agost de 1946

Estimat Sidney,

Sir William ha estat aquí i ja ha marxat. La Isola em va convidar perquè hi fos present durant la inspecció, i evidentment vaig acceptar amb entusiasme. Puntual a les nou, Sir William va aparèixer a l’entrada de la cuina; em vaig espantar en veure’l amb el seu sobri vestit negre: i si les cartes de l’àvia Pheen eren simplement obra d’un granger amb molta imaginació? Què ens faria Sir William a nosaltres —i a tu— per haver-li fet perdre el temps?

Es va instal·lar adustament entre les gavelles de cicuta i d’hisop, es va eixugar els dits amb un mocador nevós, es va fixar una petita lent a l’ull i a poc a poc va treure la primera carta de la capsa de galetes.

Va seguir un llarg silenci. La Isola i jo ens vam mirar l’una a l’altra. Sir William va agafar una altra carta de la capsa. La Isola i jo vam aguantar la respiració. Sir William va sospirar. Nosaltres ens vam moure nervioses. «Mmmm», va murmurar. Vam assentir amb esperança, però no va servir de res, va haver-hi un altre silenci. Aquest es va allargar durant setmanes.

Llavors ens va mirar i va assentir.

«Sí?», vaig dir jo, sense gosar ni respirar.

«Em plau dir-li que està en possessió de vuit cartes escrites per Oscar Wilde, senyora», va dir a la Isola amb un petit cop de cap.

«Visca!» va cridar la Isola, i va fer la volta a la taula i va fer-li una abraçada a Sir William. Va fer cara de mig sobresaltat, però després va somriure i va donar-li uns copets a l’esquena cautelosament.

Es va endur una pàgina per corroborar-ho amb un altre erudit de Wilde, però em va dir que ho feia purament per vantar-se’n. Estava segur que l’encertava.

Potser no et dirà que la Isola el va portar a fer una volta de prova amb la motocicleta d’en Lenoux —la Isola al volant, ell al sidecar, amb la Zenobia a l’espatlla. Els van posar una multa per conducció temerària, que Sir William va assegurar a la Isola que tindria el «privilegi de pagar». Com diu la Isola, per ser un cèlebre grafòleg, és comprensiu.

Però no és cap substitut teu. Quan vindràs per veure les cartes —i, accidentalment, a mi— en persona? La Kit ballarà claqué en honor teu i jo faré la figuereta. Encara puc, ja ho saps.

Amb afecte,

Juliet

 

Telegrama de la Billee Bee per a la Juliet

20 d’agost de 1946

L’ESTIMAT SR. STARK HA HAGUT D’ANAR URGENTMENT A ROMA. M’HA DEMANAT QUE VINGUI A RECOLLIR LES CARTES AQUEST DIJOUS. SI US PLAU ENVIÏ’M UN TELEGRAMA SI LI VA BÉ; TROBO A FALTAR UNES PETITES VACANCES A L’ESTIMADA ILLA. BILLEE BEE JONES.

 

Telegrama de la Juliet per a la Billee Bee

ESTARÉ ENCANTADA. SI US PLAU FES-ME SABER L’HORA D’ARRIBADA I ET VINDRÉ A RECOLLIR. JULIET.

 

De la Juliet per a la Sophie

22 d’agost de 1946

Estimada Sophie,

El teu germà s’està tornant massa venerable per al meu gust: ha enviat un emissari a recollir les cartes d’Oscar Wilde! La Billee Bee ha arribat amb el vaixell del correu d’aquest matí. Ha estat un viatge molt agitat i li tremolaven les cames i tenia la cara verda —però s’ha animat! No ha pogut dinar, però ha aconseguit sopar i ha estat una convidada molt animada a la reunió de la Societat Literària d’aquest vespre.

Un moment incòmode: a la Kit sembla que no li agrada. S’ha fet enrere i ha dit: «Petó no», quan la Billee intentava fer-n’hi un. Què fas quan en Dominic es comporta malament? El renyes al moment, la qual cosa sembla compromesa per a tothom, o esperes fins més tard, quan hi hagi intimitat? La Billee Bee ho ha dissimulat fantàsticament bé, però això demostra la seva bona educació, no la de la Kit. M’he esperat, però m’agradaria que em donessis la teva opinió.

Des que vaig saber que l’Elizabeth era morta i que la Kit era orfa, m’he preocupat pel seu futur, i pel meu futur sense ella. Crec que seria insuportable. Demanaré per parlar amb el Sr. Dilwyn quan ell i la Sra. Dilwyn tornin de les vacances. Ell és el seu tutor legal i vull discutir la possibilitat d’obtenir la tutela de la Kit. Indiscutiblement vull l’adopció, però no estic segura de si el Sr. Dilwyn consideraria una senyoreta soltera d’ingressos flexibles i sense domicili fix una mare convenient.

No n’he dit ni una paraula a ningú d’aquí, ni a en Sidney. S’amoïnarien molt. Què diria l’Amelia? A la Kit li agradaria la idea? És prou gran per decidir? On viuríem? Puc endur-me-la del lloc que ella estima cap a Londres? Una vida de ciutat limitada en comptes de sortir amb vaixell i jugar a tocar i parar als cementiris? A Anglaterra, la Kit ens tindria a tu, a mi i a en Sidney, però i en Dawsey i l’Amelia i tota la família que té aquí? Seria impossible de reemplaçar o de duplicar. T’imagines una mestra de llar d’infants a l’estil de la Isola? És clar que no.

Discuteixo amb mi mateixa aquesta qüestió diverses vegades al dia. Del que sí que estic segura, però, és que vull fer-me càrrec de la Kit per sempre.

Amb afecte,

Juliet

PD: Si el Sr. Dilwyn diu que no, que no és possible, podria ser que arreplegués la Kit i que ens vinguéssim a amagar al teu graner.

 

De la Juliet per a en Sidney

23 d’agost de 1946

Estimat Sidney,

Vas haver d’anar urgentment a Roma, oi? És que t’han escollit papa? Ja cal que hagi estat alguna cosa així d’urgent com a mínim, per excusar-te i enviar la Billee Bee a recollir les cartes en lloc teu. I no sé per què no podien ser còpies; la Billee diu que tu insisteixes a veure els originals. La Isola no acceptaria una petició així de cap altra persona al món, però per tu, ho farà. Si us plau, tracta-les amb moltíssim compte, Sidney: són l’orgull de la seva vida. I assegura’t que les tornes en persona.

No és que no ens agradi la Billee Bee. És una convidada molt entusiasta —ara mateix és a fora fent esbossos de flors silvestres. Li veig la gorra entremig de la gespa. Va gaudir d’allò més en la seva presentació a la Societat Literària d’ahir a la nit. Va fer un petit discurs al final de la reunió i fins i tot va demanar a en Will Thisbee la recepta del seu deliciós pastís de pasta de full amb poma. Potser va voler portar la seva bona educació massa lluny; nosaltres només vèiem una massa que no havia pujat i que envoltava una substància grogosa al centre, tota esquitxada de llavors.

Sento que no hi fossis, perquè l’orador de la nit va ser Augustus Sarre i va parlar del teu llibre preferit, Els contes de Canterbury. Va triar de llegir El conte del capellà primer perquè sabia com es guanyava la vida un capellà, no com aquells altres individus del llibre: un jutge, un terratinent, un pregoner. El conte del capellà l’indignava tant que ja no el podia llegir més.

Afortunadament per a tu, vaig tenir la cura de prendre notes mentalment per poder fer-te cinc cèntims dels seus comentaris. Per exemple: l’Augustus no deixaria mai que un fill seu llegís Chaucer, el posaria en contra de la vida en general i de Déu en particular. Sentir com el capellà ho explica, la vida era un pou negre (o si fa no fa), on l’home ha de travessar els fems tan bé com pugui; amb la maldat sempre anant-li al darrere, i la maldat sempre trobant-lo. (No et recorda el poeta, l’Augustus? A mi sí).

El pobre home ha d’estar sempre fent penitència o expiació o dejuni o flagel·lar-se amb cordes nuades. Tot perquè va néixer en pecat, i així quedaria fins a l’últim minut de la seva vida, quan rebria la misericòrdia divina.

«Penseu-hi, amics —va dir l’Augustus—, una vida de misèria sense que Déu et deixi respirar tranquil. Llavors, als últims minuts, ZAS!, t’arriba la misericòrdia. Gràcies per res, dic jo.

»Això no és tot, amics: l’home no ha de tenir mai bona opinió de si mateix: d’això en diuen el pecat de l’orgull. Amics, mostreu-me un home que s’odiï a si mateix, i jo us mostraré un home que odia més els seus veïns! Hauria d’odiar-los —no concediries a ningú més allò que no pots tenir per a tu mateix: gens d’amor, gens d’amabilitat, gens de respecte! Així que jo dic que quina vergonya, el capellà! Quina vergonya, Chaucer!». L’Augustus es va asseure de cop.

A continuació van venir dues hores de viva discussió sobre el pecat original i la predestinació. Finalment, la Remy es va aixecar per parlar; mai abans no ho havia fet, i tota la sala va quedar en silenci. Va dir suaument: «Doncs si existeix la predestinació, Déu és el mal». Ningú no podia discutir-li-ho: quina mena de Déu dissenyaria Ravensbrück deliberadament?

La Isola ens ha convidat a uns quants de nosaltres a sopar a casa seva aquest vespre, amb la Billee Bee com a convidada d’honor. La Isola ha dit que, encara que no li agradi remenar els cabells d’una desconeguda, interpretarà els bonys de la Billee Bee, com a favor per al seu estimat amic Sidney.

Amb afecte,

Juliet

 

Telegrama de la Susan Scott per a la Juliet

24 d’agost de 1946

ESTIMADA JULIET: HORRORITZADA QUE BILLEE BEE SIGUI A GUERNSEY PER RECOLLIR CARTES. ATURA-LA! NO TE’N REFIÏS. NO LI DONIS RES. IVOR, EL NOSTRE NOU EDITOR, VA VEURE BILLEE BEE I GILLY GILBERT (EL DEL LONDON HUE AND CRY I ÚLTIMA VÍCTIMA DELS TEUS LLANÇAMENTS DE TETERA). INTERCANVIANT LLARGS I GENEROSOS PETONS AL PARC. AQUESTS DOS JUNTS SÓN MAL SENYAL. FES-LA FORA, SENSE LES CARTES DE WILDE. AMB AFECTE, SUSAN.

 

De la Juliet per a la Susan

25 d’agost de 1946

Dues de la matinada

Estimada Susan,

Ets una heroïna! La Isola et concedeix ser membre honorària de la Societat Literària i de Pastís de Pela de Patata de Guernsey i la Kit t’està fent un regal especial amb sorra i cola (obre aquest paquet a l’exterior).

El telegrama ha arribat just a temps. La Isola i la Kit havien sortit d’hora a collir herbes i la Billee Bee i jo érem soles a la casa —així ho creia— quan he llegit el telegrama. He pujat disparada escales amunt i he entrat a la seva habitació. No hi era, la maleta tampoc, la bossa tampoc, i les cartes tampoc!

M’he quedat horroritzada. He corregut escales avall i he telefonat a en Dawsey perquè vingués de pressa i m’ajudés a caçar-la. Ho ha fet, però primer ha telefonat a en Booker i li ha demanat que anés a controlar el port. Havia d’evitar que la Billee Bee marxés de Guernsey, fos com fos!

En Dawsey ha arribat de seguida i hem baixat corrents cap al poble.

Jo anava mig trotant darrere d’ell, mirant per les bardisses i darrere els arbustos. Ja érem gairebé a la granja de la Isola quan en Dawsey s’ha aturat en sec i s’ha posat a riure.

Allí, assegudes a terra davant del fumador de la Isola, hi havia la Kit i la Isola. La Kit tenia a les mans la seva nova fura embuatada (un regal de la Billee Bee) i un sobre marró gros. La Isola estava asseguda al damunt de la maleta de la Billee Bee —un retrat de la innocència, totes dues— mentre de dins del fumador ens arribaven uns xiscles terribles.

He corregut a abraçar-me a la Kit i al sobre, mentre en Dawsey treia l’estaca de fusta del baldó del fumador. Allí, arraulida en un racó, renegant i sacsejant-se, hi havia la Billee Bee; el lloro de la Isola, la Zenobia, voletejava al seu voltant. Ja li havia arrabassat la gorra, i hi havia trossets d’angora suspesos en l’aire.

En Dawsey l’ha aixecat i l’ha portat cap a fora, amb la Billee Bee cridant tota l’estona. Que l’havia atacat una bruixa dement. Que l’havia assaltat una còmplice, una criatura —segurament amiga del diable!—. Que ens en penediríem! Que hi hauria judicis, detencions, presó per a tots nosaltres! Que no tornaríem a veure la llum del dia!

«Ets tu qui no veurà la llum del dia, espieta! Lladre! Ingrata!», cridava la Isola.

«Has robat les cartes —li he dit jo—. Les has robades de la capsa de la Isola i intentaves esfumar-te! Què volíeu fer-ne tu i en Gilly Gilbert?».

La Billee Bee ha dit xisclant: «Res que a tu t’importi! Espera que li expliqui què m’heu fet!».

«Fes-ho! —he dit jo—. Explica a tothom això teu i d’en Gilly. Ja m’imagino els titulars: “Gilly Gilbert arrossega noia a una vida delictiva!”, “Del niu d’amor al calabós! Vegeu la pàgina 3!”».

Això l’ha feta callar per un moment i llavors, amb exquisida coordinació i amb una presència com la d’un gran actor, ha arribat en Booker, enorme i amb un vague posat d’oficial amb l’abric vell de l’exèrcit. La Remy era amb ell, portant una aixada! En Booker ha observat el panorama i s’ha mirat la Billee Bee amb tanta ferocitat que gairebé m’ha sabut greu per ella.

L’ha agafat del braç i li ha dit: «Ara, reculls totes les teves pertinences legítimes i t’acomiades. No et detindré, no aquesta vegada! T’escortaré fins al port i t’embarcaré personalment en el pròxim vaixell cap a Anglaterra».

La Billee Bee s’ha entrebancat i ha reunit la maleta i la bossa, llavors ha envestit la Kit i li ha arrencat la fura de les mans. «No t’ho hauria d’haver regalat mai, mocosa».

Quines ganes de clavar-li una bufa! I ho he fet, i estic segura que li ha sotragat les dents del darrere. Com m’està afectant, la vida a l’illa.

Els ulls se’m tanquen de son, però t’he d’explicar la raó per la qual la Kit i la Isola han sortit a collir herbes tan d’hora. La Isola va tocar els bonys del cap a la Billee Bee ahir a la nit i no li va agradar gens la interpretació. El bony de la hipocresia de la B. B. era gros com un ou d’oca. Més tard, la Kit li va dir que havia vist la Billee Bee a la seva cuina, tafanejant els prestatges. Amb això n’hi va haver prou per a la Isola, i han posat en marxa el seu pla de vigilància. Avui seguirien de prop la Billee Bee i… a veure què es trobaven!

S’han aixecat d’hora, s’han amagat darrere els arbustos, i han vist la Billee Bee sortint de puntetes per la porta del darrere de casa amb un sobre gros. L’han seguida una mica, fins que ha arribat a la granja de la Isola. La Isola s’ha abalançat damunt seu i l’ha forçat a entrar al fumador. La Kit ha arreplegat totes les pertinences de la Billee Bee del terra i la Isola ha anat a buscar el seu lloro claustrofòbic, la Zenobia, i l’ha llançat dins el fumador amb la Billee Bee.

Però, Susan, què dimonis volien fer ella i en Gilly Gilbert amb les cartes? No els preocupava ser detinguts per robatori?

Us estic tan agraïda a tu i a l’Ivor. Si us plau, dóna-li les gràcies per tot: per tenir tan bona vista, una ment tan suspicaç i tant sentit comú. Millor encara, fes-li un petó de part meva. És encantador! En Sidney no l’hauria d’ascendir de sotseditor a editor en cap?

Amb afecte,

Juliet

 

De la Susan per a la Juliet

26 d’agost de 1946

Estimada Juliet,

Sí, l’Ivor és meravellós i ja li ho he dit. Li he fet un petó de part teva i després un altre de part meva! En Sidney l’ha ascendit, no a editor en cap, però m’imagino que està a punt.

Què planejaven fer la Billee Bee i en Gilly Gilbert? Tu i jo no érem a Londres quan «l’incident de la tetera» va saltar als titulars —ens vam perdre l’enrenou que va causar. Tots els periodistes i editors que odiaven en Gilly Gilbert i el London Hue and Cry —que en són molts— estaven encantats.

Els va semblar molt divertit i les declaracions d’en Sidney a la premsa no van fer gaire perquè les coses es calmessin, més aviat van aixecar nous atacs de riure. Bé, ni en Gilly ni el LH&C creuen en el perdó. El seu lema és revenjar-se: quedar callats, ser pacients, i esperar que arribi el dia de la venjança, perquè segur que arribarà!

La Billee Bee, pobra ximple perdudament enamorada i amant d’en Gilly, va sentir una vergonya encara més forta. No t’imagines la Billee Bee i en Gilly apinyats, tramant la revenja? La Billee Bee havia d’insinuar-se a Stephens & Stark, i trobar el que fos que pogués fer-te mal a tu i a en Sidney, o millor encara, convertir-vos en la riota de tothom.

Ja saps que els rumors es propaguen com el foc en el món de les editorials. Tothom sap que ets a Guernsey escrivint un llibre sobre l’ocupació, i en les dues últimes setmanes, la gent ha començat a rumorejar que hi has descobert una obra nova d’Oscar Wilde (Sir William pot ser un home distingit, però no és discret).

Era massa bo perquè en Gilly s’hi resistís. La Billee Bee havia de robar les cartes, el London Hue and Cry les havia de publicar, i a tu i a en Sidney us haurien robat una primícia. Que bé que s’ho passarien! Més tard ja es preocuparien dels judicis. Deixant estar el que això causaria a la Isola, és clar.

Em fa venir fàstic pensar que van estar tan a prop d’aconseguir-ho. Gràcies a Déu per l’Ivor i la Isola, i el bony de la hipocresia de la Billee Bee.

L’Ivor agafarà un avió dimarts per venir a copiar les cartes. Ha trobat una fura groga de vellut, amb ulls ferals de color verd maragda i ullals de vori, per a la Kit. Crec que li voldrà fer un petó. Tu també pots, però no et passis. No t’estic amenaçant, Juliet, però l’Ivor és meu!

Amb afecte,

Susan

 

Telegrama d’en Sidney per a la Juliet

26 d’agost de 1946

NO TORNARÉ A MARXAR MAI MÉS DE LA CIUTAT. LA ISOLA I LA KIT ES MEREIXEN UNA MEDALLA, I TU TAMBÉ. AMB AFECTE, SIDNEY.

 

De la Juliet per a la Sophie

29 d’agost de 1946

Estimada Sophie,

L’Ivor ha vingut i ja ha marxat, i les cartes d’Oscar Wilde tornen a ser a la capsa de la Isola. Estic tan calmada com puc fins que en Sidney les llegeixi, em moro de ganes de saber què en pensa.

Estava molt tranquil·la el dia de la nostra aventura. Em vaig sorprendre —i també em vaig posar una mica nerviosa— en veure en Dawsey per la finestra. Vaig obrir la porta d’una revolada per rebre’l i me’l vaig trobar a ell i a la Remy a l’entrada. Havien vingut a veure com estava. Que amable. Que sonso.

Em pregunto si la Remy no deu començar a enyorar França? He estat llegint un article d’una dona que es diu Giselle Pelletier, una presonera política retinguda a Ravensbrück durant cinc anys. Escriu sobre com n’és, de difícil, continuar la vida com a supervivent d’un camp. Ningú a França —ni amics, ni família— no vol saber res sobre la vida als camps, i creuen que com més aviat t’ho treguis del cap —i com menys en sentis a parlar—, més feliç seràs.

Segons la Srta. Pelletier, no és que vulguis crivellar ningú amb detalls, però a tu sí que et va passar i no pots pretendre que no va ser així. «Deixem-ho tot enrere», sembla ser el crit de França. Tot: la guerra, Vichy, la Milice, Drancy,^[10] els jueus, tot això s’ha acabat. Al cap i a la fi, tothom va patir, no tan sols tu. Davant d’aquesta amnèsia institucional, escriu, l’única ajuda és parlar amb els companys supervivents. Ells saben com va ser la vida als camps. Tu parles, i ells poden respondre. Parlen, criden injúries, ploren, expliquen històries l’una rere l’altra —algunes de tràgiques, d’altres d’absurdes. De vegades fins i tot riuen plegats. L’alleujament és enorme, diu.

Potser la comunicació amb d’altres supervivents seria més bona cura per a l’angoixa de la Remy que no pas la bucòlica vida en una illa. Ara està més forta físicament —no està tan horriblement prima com estava— però encara sembla angoixada.

El Sr. Dilwyn ha tornat de les vacances i aviat he de parlar amb ell sobre la Kit. Ho vaig ajornant; em fa tantíssima por que no vulgui considerar-ho. Tant de bo tingués un aspecte més maternal —potser que em compri una mantellina. Si demana referències, podràs donar-ne tu? Sap escriure, en Dominic? Si és que sí, podria escriure això:

No t’havia parlat, oi, dels plans del Sr. Dilwyn amb l’herència de la Kit a Guernsey? Ha agafat en Dawsey, i un equip que en Dawsey ha de triar, perquè restaurin la Casa Gran: que canviïn les baranes, que esborrin les pintades de les parets i dels quadres, que canviïn les canonades arrencades per unes de noves, que canviïn les finestres, que netegin les xemeneies i els fumerals, que comprovin la instal·lació elèctrica i que rejuntin les rajoles de la terrassa —o el que sigui que es fa amb les rajoles velles. El Sr. Dilwyn encara no està segur del que es pot fer amb el pany de paret de fusta de la biblioteca: tenia un bonic fris esculpit amb fruites i llacets que els alemanys van utilitzar per practicar punteria.

Com que ningú no voldrà anar de vacances a Europa durant els propers anys, el Sr. Dilwyn espera que les illes del Canal tornin a ser un paradís turístic, i la casa de la Kit podria servir com a meravellosa casa d’estiueig perquè les famílies l’arrendessin.

Però parlem d’esdeveniments més estranys: les germanes Benoit ens han convidat a mi i a la Kit a prendre el te aquesta tarda. No les coneixia i ha estat una invitació bastant estranya; m’han preguntat si la Kit tenia «una vista ferma i bona punteria, que si li agraden els rituals».

Desconcertada, he preguntat a l’Eben si coneixia les germanes Benoit. Que si estaven bé del cap? Que si era segur de portar-hi la Kit? L’Eben ha esclatat a riure i ha dit que sí, que les germanes eren segures i estaven bé del cap. M’ha explicat que la Jane i l’Elizabeth les havien visitat cada estiu durant cinc anys; les noies sempre portaven davantals emmidonats, sabates de saló enllustrades i guants de punta. Que ens ho passaríem bé, m’ha dit, i que estava content de veure que tornaven les velles tradicions. Que seria una vetllada esplèndida, amb animació posterior, i que hi havíem d’anar.

Res de tot això no m’ha resolt què m’havia d’esperar. Són bessones idèntiques, d’uns vuitanta anys. Tan cursis i tan finolis, amb vestits fins al turmell de crep georgette de color negre, coberts de perles d’atzabeja a l’escot i a les vores, amb uns cabells blancs pentinats com remolins de nata muntada a dalt del cap. Tan encantadores, Sophie. Sí que ha estat un àpat pecaminós i gairebé em cau la tassa quan la Yvonne (més gran per deu minuts) ha dit: «Germana, sí que penso que la nena de l’Elizabeth encara és massa petita». La Yvette ha dit: «Tens raó, germana. Potser la Srta. Ashton ens faria el favor?».

Crec que he estat molt valenta de dir «m’encantaria», quan no tenia ni idea del que em proposaven.

«Molt amable per part seva, Srta. Ashton. Ens en vam estar durant la guerra; vam ser tan deslleials a la corona, en certa manera. L’artritis ens ha empitjorat molt: ni tan sols podem acompanyar-la en el ritual. Serà un plaer observar!».

La Yvette ha anat fins a un calaix del bufet, mentre la Yvonne obria un costat de les portes corredisses entre el saló i el menjador. Enganxat al plafó que abans quedava amagat hi havia un full, un retrat sépia rotogravat de la mida d’una pàgina de diari de la duquessa de Windsor, la Sra. Wallis Simpson. Retallada, m’imagino, de les pàgines de societat del Baltimore Sun a finals dels anys trenta.

La Yvette m’ha donat quatre dards de punta platejada, molt ben equilibrats i d’aspecte maligne.

«Apunta als ulls, estimada», m’ha dit. I així ho he fet.

«Esplèndid! Tres de quatre, germana. Gairebé tan bé com l’estimada Jane! L’Elizabeth sempre l’espifiava a l’últim moment! Voldràs tornar-hi l’any vinent?».

És una història senzilla, però trista. La Yvette i la Yvonne adoraven el príncep de Gal·les. Tan encantador amb aquells pantalons curts bombatxos. I com ballava el vals, l’home! I que elegant i desimbolt vestit d’etiqueta! Tan fi, tan reial, fins que aquella múrria el va pescar. El va arrencar del tron! La corona, fora! Els va trencar el cor. La Kit estava captivada amb tot plegat, com era normal. Practicaré la punteria, quatre de quatre serà el meu nou objectiu en la vida.

No t’hauria agradat conèixer les germanes Benoit quan érem petites?

Amb afecte i molts petons,

Juliet