13. Els darrers dies

Els darrers dies de la meva infantesa també foren els darrers dies del poble. Vaig pertànyer a aquella generació que, per atzar, va presenciar el final d’una vida d’un miler d’anys. El canvi arribà tard a la nostra vall de Cotswold, realment no sorgí fins a finals de la dècada del 1920; en aquell temps jo tenia dotze anys, però durant aquell grapat d’anys vaig ésser testimoni de com va anar.

Jo mateix, la meva família, la meva generació, nasquérem en un món de silenci; un món de treball dur i paciència inevitable, d’esquenes corbades cap a terra tenint cura de les collites, d’esperar el temps i el creixement; de pobles com vaixells en paisatges buits i llargues distàncies a peu entre uns i altres; de camins blancs i estrets, amb els clots de les petjades dels cavalls i les roderes, immaculats de benzina o de petroli, camins per on la gent passava rarament i gairebé mai per plaer i el cavall era la cosa que s’hi movia amb més rapidesa. L’home i el cavall eren tota la força que teníem, ajudats per palanques i corrioles. Però el cavall era el rei i gairebé tot creixia al seu voltant: farratge, ferrers, estables, prats, distàncies i el ritme dels nostres dies. Les seves vuit milles per hora eren el límit dels nostres moviments, com havia estat en temps dels romans. Aquelles vuit milles per hora eren la vida i la mort, la mesura del nostre món, la nostra presó.

Nosaltres nasquérem en aquest món i allò fou tot el que coneguérem al principi. Després començà el canvi i el cavall fou arraconat. Per la carretera vingué estossegant l’auto de motor amb llums de llautó, seguit pel sorollós char-à-banc; el vehicle de pneumàtics sòlids pujava els turons polsosos i més gent anava i venia. L’aviram i els gossos foren els primers sacrificats, quan queien enfollits sota les rodes. També la gent vella sofria atacs, encarada a unes velocitats més enllà de la seva comprensió. Més tard, tan grans com portalades de cinc barres, estrepitoses com coets, aparegueren pel poble les motocicletes vermelles damunt les quals el nostre jovent s’enfilava pels turons i després passava setmanes fent-hi reparacions i modificacions.

Aquestes aparicions no canviaren immediatament les nostres vides; els autos eren monstres i gairebé mai no es veien, les motocicletes estaven gairebé sempre desmuntades, utilitzàvem els chars-à-banc només un cop l’any i els nostres autobusos, al principi, només foren experiments. Mentrestant en Lew Ayres, amb barret rodó, solia venir a Stroud amb la seva camioneta dos cops la setmana. El vehicle tenia cabuda per a sis persones i costava dos penics, però la majoria de la gent preferia caminar. El senyor West, de Sheepscombe, venia cada dia en carro i et transportava paquets per un penic. Però la majoria de nosaltres encara fèiem el viatge a peu, capcots contra els vents humits de Gal·les, ignorant els carreters —dels quals opinàvem que n’abusaven un gra massa— i passàvem un llarg dia per fer les compres.

Però els cavalls, porucs dels autos, amb els ulls esbatanats, eren senyals de la histèria que s’apropava. Molt aviat el poble es desfaria, es dissoldria i s’escamparia i esdevindria un indret només per a jubilats. Encara li restaven uns quants anys, els darrers del seu miler, i passaren gairebé sense pena, en excursions amb motocicleta, en la penombra del nou cinematògraf, en viatges curts a Gloucester (en altre temps una ciutat forastera), per contemplar bocabadats les tendes llampants. Sí, fins al final, com la revifalla falsa que precedeix la mort, l’antiga vida semblava tan vigorosa com sempre.

L’església, per exemple, mai no havia semblat tan poderosa. La seva confiada campana sonava cada diumenge; el poble l’oïa, no feia preguntes, es posava setí i estamenya, s’esmunyia als bancs, assentia i renyava la mainada, s’ajupia i pregava, inclinava el cap mentre cantava els himnes, bé cridant o amb veu trèmula, i romania assegut i quiet a les rengleres de bancs o s’adormissava mentre el capellà enfilava un d’aquells sermons literaris que havia copiat de la biblioteca eclesiàstica.

El diumenge, en comptes d’ésser un dia de descans, en alguns aspectes era més dur que un dia de treball; mai no era ensopit i hom rebia una exaltació d’ànim que era una combinació tant d’indulgència com de disciplina. Aquell dia setè, després d’haver-nos banyat la nit abans, estàvem nets, portàvem el vestit més nou i menjàvem carn. La disciplina era l’escola dominical, l’estudi de la Introducció^[8] i l’adoració matí i vespre. Ni l’humor ni les inclinacions de cadascú no hi tenien res a veure, però això ja ho sabíem de tota la vida.

Els matins de diumenge a casa eren les presses de costum: caos a la cuina, ordres estridents de rentar-se i tothom amb la vista clavada al rellotge. Ens políem els cabells amb fixador i aigua, i ens fregàvem sota la bomba. Essent diumenge, hi havia una lliura de botifarres grosses per esmorzar, fregides fins a ennegrir-se i rebentar de greix. Hom les sucava amb pebre i se les menjava a corre-cuita, amb un llibre de pregàries al costat del plat.

—Déu meu Senyor, faràs tard, noi.

Engolir, mormolar i escanyar-se.

—Però què estàs fent? Mou-te, afanya’t.

—Deixa’m, m’estic aprenent la Introducció.

—Què has dit?

—Haig-d’aprendre’m-la-Introducció!

—Afanya’t, doncs, i aprèn-la.

—No puc afanyar-me! No puc, si tu em distreus!…

Però, realment, no era gens difícil; deu ratlles inescrutables engolides entre bocades i normalment a corre-cuita. Marge amunt, carretera avall, amb el llibre de pregàries tot greixós en una mà i la resta de la botifarra a l’altra: «Pare totpoderós i misericordiós, qui va realitzar grans meravelles…». En cinc minuts tot ho tenia atapeït al cap.

A l’escola dominical, la senyoreta Bagnall, tot fregant-se el nas, deia:

—La Introducció, …vejam, qui la farà?…

Jo feia un bot i em posava dret i deixava anar, perfecta de mots, la mitja pàgina de síl·labes sonores. Entrava pels ulls i sortia per la boca i el seu pas no deixava cap rastre. Llevat que avui dia no puc mai llegir una Introducció sense sentir el gust d’una botifarra ben cuita i cremada.

Després d’una hora d’escola dominical tots anàvem a l’església i la coral, directament cap el vestuari. Allà ens posàvem els hàbits, bruts, perquè només es rentaven per Pasqua. El capellà ens posava en rengle i fèiem una pregària curta, ràpida; aleshores ens dirigíem a les cadires del cor, ocupàvem els nostres llocs privilegiats i estudiàvem la congregació. La mainada de l’escola dominical omplia l’ala nord mig buida, caps aborrissolats com flors gelades. La resta de l’església era negra, amb els adults, solemnes amb les seves pells de gat i les seves plomes. La majoria estava distribuïda en grups familiars, però aquí i allà es veia una parella jove, casada de nou, vermella de clatell i de mans. Els bancs principals estaven ocupats per la nostra aristocràcia, assenyalats els llocs amb targes de visita; els propietaris rurals, l’Squire Jones i els Croome; després l’exèrcit: els Carvosso i els Doverton; les conques riques i amb posició, les senyoretes Abel i Bagnall; i, finalment, els grangers més rics. Tots estaven arrenglerats polidament pel protocol, amb l’Squire al davant de tot, prop de la trona. Durant les pregàries i els salms i els himnes estrepitosos, dormia com un infant feliç, llevat de quan un predicador visitant s’envolava retòricament i l’Squire es despertava amb una exclamació:

—Maledicció!

El servei religiós del matí començava amb una improvisació d’orgue, de vegades un vals d’Strauss interpretat molt lentament. L’orgue era vell i els gemecs i sospirs molt sovint eren més forts que la mateixa música. L’orgue era alimentat per una manxa manual vulgar i corrent que feia el procés igualment sorollós; i en Rex Brown, el manxaire, amagat dins el seu compartiment —i només visible per a nosaltres, els del cor—, animava el servei religiós fent imitacions o marcant els noms de les noies a la fusta.

Però entre la congregació nombrosa regnava la solemnitat. Allà hi havia càntics amb poder, lamentacions i cançons amb bona veu, pregàries denses i penediments públics. Ningú del poble no se n’allunyava sense motiu i ningú no desitjava fer-ho. Havíem vingut a l’església perquè era diumenge, de la mateixa manera que dilluns ens rentàvem la roba. A més, calia comptar amb Déu, que prenia terribles notes, una mena de super-Squire recaptador del lloguer, sempre disposat a anotar els retards dels llogaters i a expulsar-los si no pagaven el que devien.

Aquell matí el servei religiós també era alguna cosa més. Era un retorn a l’Arca de totes les nostres espècies davant la inundació sempre amenaçadora. Ara estàvem alliberats d’aquella necessitat i quan vingués la inundació ens ofegaríem sols i orgullosos, sense cap dubte. En aquell temps el lleó s’agenollava amb el xai, el colom es posava al coll del falcó, les ovelles amanyagaven el llop, nosaltres ens fèiem caliu els uns als altres i ens sabíem bèsties d’un sol regnat…

Allò era diumenge al matí. Acabada la missa hi havia enraonies entre les làpides del cementiri, un passeig cap a casa, a poc a poc, els dinars de rostit i, després, una migdiada amb The News of the World. Els adults s’adormissaven amb delers sexuals durant una llarga tarda de diumenge i els petits tornàvem a l’escola dominical. Després venien les vespres, que eren tan diferents de les matines com una cita d’una reunió a Trafalgar Square. L’ambient era més dolç, més malenconiós, més privat; es considerava voluntari. Nosaltres, els nois de la coral, naturalment ens vèiem obligats a anar-hi, però de la resta hi anava qui volia.

L’església, de nit, a la foscor del cementiri, només era una renglera de finestres vermelles de foc. A dins, els llums d’oli i les espelmes immòbils estrenyien l’indret amb les ombres. L’esplendor del matí havia desaparegut; la nau era íntima, somnolent. En aquella hora només hi havia alguns fidels solitaris, cadascun embolcallat en la seva pròpia absorció; la senyoreta Bagnall, la vídua White, la dona que netejava l’església, un vidu i el carter al fons. El servei era gairebé un somieig; els nostres himnes, nocturns i tranquils; els salms eren tradicionals i no variaven mai, així que podies cantar-los sense necessitat de llibre. Els fidels escampats, mig tapats per la foscor, els cantaven com si cantessin per a ells. «Senyor, permet que el teu servent mori en pau…». Era cantat ulls clucs, en tons tremolosos. No s’haurien pogut cantar al matí.

Des dels nostres seients al cor observàvem els canvis de l’any: Nadal, Pasqua i Pentecosta, Diumenge de Rogatives i pregàries per la pluja, ja que l’església seguia molt de prop l’arada. El festival de la collita potser era aquell que més ens agradava, aquell que s’apropava més a la llar. Aleshores sí que n’estava de densa i abundantment carregada la nostra petita església!; per guarnir-la es feia servir el millor de la vall. Tothom duia el bo i millor de l’horta i del jardí; entrar a l’església el matí de la collita era com entrar dins un corn de l’abundància, un graner a vessar, un compartiment vegetal, una gruta de flors brillants. A les parets, normalment nues, hi brotaven fulles i fruits; a l’altar, grans espigues de blat; i uns pans tan grossos com rodes de carro es repenjaven a les baranes de la comunió. Gotims de raïm, de les vinyes de l’Squire, penjaven blavosos dels llavis de la trona. Abundaven els carbassons gegantins i inútils, els porros i les cebes engalanaven els bancs, hi havia ous i mantega als prestatges dels faristols, les finestres tenien munts de pomes i les gruixudes columnes rodones que dividien l’església duien faldilles de civada i d’ordi.

Gairebé totes les persones de la congregació havien intervingut en aquestes coses. Grangers de cul quadrat i llauradors amb colls alts, vells jardiners i criadors d’aviram, tots sacsejaven el cap i assenyalaven i es donaven cops de colze per cridar-se l’atenció cap a allò que havien dut. L’església era més vella que els seus fonaments, era tan vella com la vida de l’home a la terra. La llavor d’aquests fruits i la llavor d’aquests homes, encara provenia tot del mateix bol; era confinada dins aquesta vall i aquí es renovava, es remuntava als dies del període glacial. L’orgull, la calma i la continuïtat del creixement, tot això era el que havíem vingut a lloar. I àdhuc quan cantàvem Tot està collit i ben segur, tot i saber que una part de la civada del granger Lusty era al camp i s’hi podria, la discrepància no semblava pas important.

Recordo especialment un festival de la collita que resumí perfectament aquest sentiment. Jo no era prou gran encara per ser a la coral i seia al costat d’en Tony, que tenia tres anys. Era el seu primer festival de la collita, però n’havia sentit parlar molt i tenia moltes il·lusions. La coral, amb penons, es movia inquieta a l’entrada, a punt de començar la processó. En Tony mirava al seu entorn amb els ulls lluents, flairant les sucoses esplendors. Llavors, en un moment de silenci, just abans que l’orgue esclatés en l’himne, va preguntar en veu alta:

—Hi haurà timbals?

Era una pregunta natural, innocent i certa. Ja que ni els timbals ni els platerets ni les trompetes de llautó haurien semblat inadequades en aquell moment.

La mort de l’Squire no fou la mort de l’església, tot i que ambdós van acabar-se al mateix temps. Ell va morir i la Mansió fou venuda en subhasta i es convertí en llar d’invàlids. L’estany s’assecà, els cignes volaren lluny i el gran espet s’ofegà entre els joncars. Sense la mà de l’Squire, ens vam disgregar tot i que ja n’estàvem a punt. Els seus criats s’escamparen i se n’anaren a les fabriques. El seu nebot dividí la propietat.

La fragmentació, el pensament lliure i noves excitacions vingueren ara a intrigar i ens ompliren de perplexitat. La primera parella jove que es casà al jutjat fou denunciada obertament des de la trona.

—Aquells que juguen amb foc seran devorats pel foc! —bramà el vicari—. Recordeu-vos del que us dic!

Més endavant m’atrapà llegint Sons and Lovers^[9] i me’l prengué i el destruí. Aquest potser fou un dels seus darrers gestos autoritaris. Molt aviat el succeí com a vicari un jove apologista.

Mentrestant els vells s’anaven morint: els de patilles blanques, ranquejants, amb botes i còfies, llengües antigues, les darreres del seu món, que tractaven de thee i thou^[10] igualment l’home que la bèstia, s’adreçaven a les noies com «damisel·les», als nois com «squires», als vells com «mestres» i, al propi Squire, com «Ell», i que recordaven encara la diligència de Birdlip. En Kicker Harris, el vell cotxer, amb el seu barret de copa i polaines, se n’anà volant com una pàgina arrencada. La Lottie Escourt, pagesa nascuda d’un lord normand, s’arraulí dins les seves relíquies i morí. D’altres partiren sense gairebé ni un so. Hi havia la vella senyora Clissold, que algunes vegades ens cridava perquè li féssim encàrrecs:

—Puja un minut a la nostra eixida, squire; vull que em facis un encàrrec.

I hom corria a la tenda per comprar-li un paquet de caramels de menta i rebia el premi de la manera acostumada. Els caramels dins la galta, s’ensorrava a la butaca i t’acomiadava amb un cop de cap somiós.

—En aquest moment no tinc ni una monedeta de penic… però la senyora Crissold ja es recordarà de tu…

Nosaltres ho consideràvem com la bona acció del dia i, quan es va morir, encara devia estar recordant-nos…

Ara també s’acostaven els darrers dies de la meva família, començant amb el festeig de les noies.

Recordo molt bé com va començar. Era l’estiu i nosaltres, els nois, érem asseguts al marge contemplant un gran núvol de fum al cel.

Un home saltà de la seva bicicleta i cridà:

—És la fàbrica de calderes! —i tots vam córrer muntanya amunt per veure-ho.

Gairebé cada any hi havia un incendi a la fàbrica. Quan hi vam arribar ens en trobàrem un d’especialment bo. El magatzem, com ja li era habitual, estava embolcallat en flames, els sostres i els sòls s’ensorraven, els bombers cridaven, les finestres es fonien com caramels i hom sentia uns bums eixordadors des de dins l’edifici i les calderes van començar a petar. Passàrem allà bona part del dia victorejant cada xemeneia que queia.

Quan tornàrem al poble, molt més tard, al capvespre, vam veure un home desconegut al nostre jardí. L’estudiàrem des de lluny amb un cert sentiment de xoc. Si no eren veïns o parents de visita, allà, abans, mai no hi havia entrat ningú. Però aquell sinistre desconegut no només es passejava lliurement, sinó que totes les nostres dones l’acompanyaven.

Baixàrem corrent pel marge i ens precipitàrem damunt seu grollerament; tothom es desfeia en cortesies. Les nostres germanes, en veure’ns, cridaren: «Hola!», i ens van fer una benvinguda com si tornéssim de fer una volta al món. La Marjorie es mostrava especialment dolça i amorosa i les altres ens somreien ansiosament; la mare, encara que no elegant, duia el seu millor vestit negre i el desconegut estava fent voltar el barret.

—Són els nostres germans —digué la Marjorie, agafant-ne dos de nosaltres i apropant-nos al seu pit—. Aquest és en Jackie i aquest en Loll, i aquell és en Tony. Tots són terriblement entremaliats.

En dir això s’oïren rialletes nervioses i alleujades, com si haguessin deixat anar alguns fantasmes equívocs. Nosaltres somriguérem satisfets i ens escapolírem, gallejàrem i ens férem veure, però no sabíem de què anava la cosa. De fet, aquell dia de l’incendi de la fàbrica de calderes marcà una fita a la vida de les nostres noies. Fou el dia en què el primer jove vingué a festejar-les i aquell era el jove en qüestió, el qual festejava la Marjorie i obrí un camí al jardí.

Era atractiu, de cabells rinxolats, constructor de barcasses, molt fort i enterament acceptable. Es deia Maurice i els nois ben aviat l’aprovàrem i l’acceptàrem a casa. Fou seguit ràpidament per uns altres dos joves, un per a la Dorothy i un per a la Phyllis. La Dorothy tingué en Leslie, que era un cap de secció dels escoltes locals, un noi tímid, almenys fins que la va conèixer; la Phyllis, al seu torn, ens va portar en Harold, que feia botes, tenia un aspecte llatí elegant, tocava el piano d’oïda i cantava cançons sobre mares antiquades. Llavors, en Harold, el nostre germà, també es va infectar; adobà les cadires, va tornar a entapissar el mobiliari i portà una noia a casa per a ell.

Amb aquests cops la nostra vida a casa canvià per sempre més; s’hi introduïren noves maneres i conceptes; en comptes de vuit, a la cuina, ara n’érem tota una dotzena i així restàrem fins que les noies començaren a casar-se. Els joves venien cada nit, amb espelmes dins pots de vidre, i queien de cap pel nostre marge inclinat; o venien empenyent les seves bicicletes a les tardes d’estiu, festejant amb les noies pels camps; o s’asseien al voltant del foc, parlant a poc a poc de la feina; o s’asseien silenciosament, només una presència, mentre la màquina de cosir murmurejava i la mare divagava i el caliu d’onadetes de no-res els embolcallava. Ells temien la mare, estaven insegurs del caràcter d’ella, tot i que els seus esclats anaven contra el món i no contra la gent. En Leslie tenia tacte i discreció i reia breument els seus acudits. En Maurice tot sovint li parlava de «L’home treballador d’avui» i ella no n’entenia ni un borrall. En Harold de la Phyl de vegades s’atansava al piano i copejava les tecles amb la força de deu i ens encisava a tots esgaripant Perquè o Una velleta que passa.

Després hi havia formatge i cacau, i «Bona nit a tothom» i el primer s’aixecava per acomiadar-se. Seguien llargs comiats a prop la porta de la cuina, cada parella per torn. Els que esperaven dins havien de fer temps.

—La nostra Doth! Encara no has acabat?

—No trigaré ni un minut.

Muac-muac, petó-petó.

—Bé, afanya’t! Ets terrible!

Cinc minuts més de silenci a fora i llavors la Marge sacsejava el pom de la porta.

—Quant de temps més, la nostra Doth? T’has estat aquí tota la nit. Hi ha gent que demà ha de treballar.

—D’acord, no et neguitegis. Ara mateix se n’anirà. Bona nit, bona nit, estimat meu.

Un darrere l’altre, tots se n’anaven; nosaltres apagàvem els llums i les noies es ficaven al llit.

Els diumenges o els dies de festa el festeig durava tot el dia i aleshores no ens trèiem de sobre els festejadors. Si plovia era inútil i ens limitàvem a jugar a cartes o els xicots feien de models dels vestits. Si feia bo, de vegades la mare proposava una cosa una mica extraordinària, com una menjada al bosc.

Recordo un xafogós diumenge d’agost. La mare digué que seria agradable de sortir. Podíem caminar aproximadament una milla fins a un agradable lloc verd i fer bullir una tetera sota els arbres. Semblava prou senzill, però nosaltres sabíem ben bé com anava tot, ja que les sortides de la mare es planejaven a escala tribal, amb grans preparatius previs. Es precipità per la cuina donant ordres i els joves estaven consternats davant tota aquella feina. Hi havia cogombres a rodanxes i pots de pasta, raves, pebre i sal, pastissets i panets i macarrons, llesques de pa amb mantega, melmelada, melassa, gerres de llet i algunes gelatines acabades de fer.

Els joves no aprovaren gens tot això i murmuraven que era una bogeria. Però amb un «Tu porta això, vinga, bon minyó», cadascú de nosaltres duia quelcom. Així que, finalment, emprenguérem la marxa com un fris de grecs portant els seus presents a algun déu terrenal: la mare, que es cobria el cap amb unes tovalles de te, collia flors mentre caminàvem, les germanes seguien amb pastissos i pa, en Jack amb la tetera, en Tony amb la sal, jo mateix amb una gerra de llet; i després els joves, sorruts, amb els seus vestits de sarja blava, que duien les gelatines en pots oberts, gelatines que es fonien ràpidament al sol i els esquitxaven de groc i de rosa. Els joves murmuraven renecs, el meu germà Harold s’endarreria, avergonyit, mentre la mare era la capdavantera i cantava alegrement, ben decidida a aconseguir que la sortida fos un èxit.

Ella sabia ben aviat quan la gent s’enfadava i feia mans i mànigues per seduir-la i mostrava que ho sabia amb una alegria desesperada i uns atacs sorollosos contra el silenci.

—Au, vinga, Maurice, camina amb empenta, compte on poses el peu, ha, ha. Leslie! Guaita aquelles boniques… com en dius, tu?… aquelles què són?… no creus que són un quadre? Guaita, Leslie, mira-les, oi que són molt boniques, amic meu? Ja és estrany que no en sàpigues el nom. Oh, no és un dia fantàstic? Nois, no és veritat que fa un dia boníssim?

Enraonadora, acalorada però invencible, finalment ens havia portat al bosc. Se’ns ordenà escampar-nos i recollir branquetes i fer un foc per a la tetera. El foc fumejava malament i ens picava als ulls, els joves es van asseure al voltant com uns màrtirs, la llet es féu malbé, la mantega quedà fregida damunt el pa, les molles del pastís s’enganxaren al cogombre, les vespes s’apoderaren de la melassa, la tetera no bullia i acabàrem per beure’ns les gelatines.

Com que nosaltres, els nois, menjàvem qualsevol cosa i a qualsevol lloc, tot això no ens amoïnà massa. Però els joves festejadors s’assegueren damunt els seus mocadors de seda estesos i esguardaven horroritzats el menjar.

—No, gràcies, senyora Lee. No crec que pogués ara. Acabava de dinar, sí.

Cap d’ells estava massa acostumat a un desordre semblant, tampoc els interessaven massa els picnics a l’aire lliure; per damunt de tot, el que ells volien era allunyar-se amb les seves nenes, anar-se’n en algun camp o torrent, on l’estiu i l’amor serien prou aliment, i una absència total de nosaltres.

Quan les noies es van prometre, es van produir alguns rubors en mostrar els anells a la família.

—És un conjunt de brillants. Ha costat més de dues lliures. L’ha comprat al mercat de Gloucester.

Ara que les coses eren oficials hi havia més estones a l’obscuritat i un augment visible de tensions. Les noies ara ja eren grans i volien anar-se’n. Estaven enamorades i havien trobat els seus homes. Mentrestant, la impaciència els feia rau-rau, fins que en un cas esclatà tot de sobte…

Era al vespre. Jo dibuixava a la taula de la cuina. Una de les noies feia tard. Quan finalment arribà ja havíem acabat de sopar. Arribà amb el seu enamorat, cosa anormal, ja que no era la seva nit de visita.

—Bé, treu-te l’abric —digué la mare—. Seu.

—No, gràcies —respongué ell fredament.

—No et quedis palplantat…, tot encarcarat.

—Estic bé, senyora Lee, li ho asseguro.

—Mare, hem estat pensant… —començà la germana. La seva veu era forta i equànime.

Jo sempre romania immòbil quan s’anunciava algun problema i no em girava ni mirava. Vaig seguir treballant el meu dibuix i cada línia i detall quedaren inscrits amb la discussió creixent. Una fulla feta amb llapis, l’enforcadura d’una branca, cada cosa duia una frase penjada: «No parlis tan estúpidament… Et comportes d’una manera estranya… Cap de vosaltres sabeu com em sento jo… És cruel sentir-te parlar d’aquesta manera… Mai no he tingut cap oportunitat… Oh, vine i seu i no facis beneiteries… No cal parlar-ne, ens hem decidit… Ja n’ha tingut prou, senyora Lee, ja és hora que ella s’allunyi de tot…». El meu llapis féu una pausa: què volien dir?

Les altres noies estaven indignades; la mare, trista i perduda; la discussió creixia i queia. «Bé, això és el que nosaltres pensem, sigui com sigui. És un escàndol venir d’aquesta manera. I ell?, ell entra tranquil·lament, qui es creu que és, ell? I tu, també, si hem de dir-ho clar? Bé, i què passa amb nosaltres? Nosaltres escoltem. Et creus que aquesta casa només funciona per a tu… Nosaltres no! Tu ho fas! Nosaltres mai! Au, vinga, noia, que ja n’hem tingut prou!». Una pausa feixuga, totalment muts de sorpresa. «Com goses!».

Jo escoltava amb tots els nervis i els músculs de la meva esquena. No succeí res; els mots llampeguejaren i moriren. Finalment, nosaltres, els nois, ens n’anàrem al llit, ens despullàrem i romanguérem ajaguts en la fosca. Mentre jèiem tot escoltant encara, la cuina s’apaivagà, el problema semblava esdevenir un murmuri… Tot de sobte, hi hagué un gran enrenou, les noies xisclaven, la mare bramava i s’oïren petjades fortes i mobles que queien. En Jack i jo saltàrem a l’instant del llit i baixàrem corrent els graons, només amb la camisa. Vam trobar la mare i les dues germanes abraonades al coll del jove, copejant-lo contra la paret. L’altra noia provava de treure-les-hi. Tota l’escena era caòtica. Sense dubtar-ho, i malgrat la congestió, nosaltres també ens llançàrem contra el xicot.

Però quan hi vam arribar la batalla ja havia acabat, les dones l’havien interrompuda. El noi panteixava, dret i sol al racó. Jo li vaig donar una empenta i ell m’etzibà una patacada quan va ajupir-se per recollir el barret.

El noi havia intentat endur-se la nostra germana, que se n’hi anava de bon grat, i nosaltres gairebé l’havíem mort. Ara, amb la mateixa brusquedat, tots ens petonejàvem, ploràvem, ens abraçàvem i ens perdonàvem. La mare envoltà el coll del xicot amb el braç i gairebé l’ofegà altra vegada, però amb afecte. Tota la colla sortí ara, a la fosca rerecuina, ensumant i murmurant:

—Vinga, vinga. Tot va bé. Tots som amics, no és veritat? Bon noi… Oh, mare… Vinga, vinga…

Un moment abans em cegava la fúria, disposat a matar per la família. Ara m’havia passat, cancel·lada, apagada. Em vaig girar fastiguejat pel seu parrupeig i acaronaments; vaig atansar-me a la llar de foc, vaig alçar-me la camisa i em vaig escalfar les natges nues vora el guardafoc…

Les noies es casarien aviat; l’Squire era mort; corrien els autobusos i les ciutats eren a prop. Començàrem a menysprear més la vall i a mirar més món enllà, on els plaers eren més anònims i saborosos. Arribaven de pressa i nosaltres gairebé estàvem a punt per gaudir-ne. Cada setmana la senyoreta Bagnall feia les seves danses de penic on les formes de les noies es feien més familiars. Per un penic, un podia fer-les giravoltar en un ball de llancers i Two-Steps pel terra resinós de la cabana, però si un les feia giravoltar del tot i les alçava de terra, aleshores la senyoreta Bagnall tancava el piano i se n’anava a casa…

El temps s’ajustava i el poble s’encongia i les distàncies s’apropaven sigil·losament. El sol i la lluna, que en altre temps s’alçaven des del nostre turó, ara eixien des de Londres, a l’est. El cos propi ja no era una pilota per apunyegar, per ésser rebotada contra arbres i marges, sinó un tòtem telescòpic que feia estranyes demandes, de les quals encara podíem atorgar-li’n poques. Als rostres dels vilatans t’hi podies veure el propi canvi i, als seus costums, el canvi d’ells. Els cavalls s’havien mort; poca gent criava porcs i passava el temps lliure amb el nas ficat dins els motors. Les flautes i les cornetes, els gramòfons amb trompes, les arpes de vent, tot fou llençat: ara les antenes cercaven al cel elèctric la música dels Savoy Orpheans. Els homes vells cantaven dins les tavernes Quan jo me’n vaig anar i després se n’anaven i mai més no tornaven. La nostra mare ara era grisa, i un xic més lleugera de cap, parlava de mansions que mai no construiria.

Pel que fa a mi… Per a mi, l’herba creixia més alta i més trista i els arbres tenien l’escorça carnosa i les noies no eren pas per ésser tractades amb lleugeresa sinó que eren criatures d’una tristor aclaparadora i totes les excursions per la vall ara les feia sol, amb passió per cada matoll i, tot de sobte, els moviments del vent, els núvols i les estrelles eren només per a mi i, entre tots els homes vius, les veus m’escollien i em manaven que deslliurés el món i jo gemegava de solitud, m’avergonyia quan ensopegava, estimava els forasters i el pa i la mantega i feia llargs passeigs sota la pluja dalt la meva bicicleta, mirava miserablement per les finestres il·luminades, somreia amargament tot pensant que se’m coneixia poc, i vivia en un estat d’excitació rabiosa.

Les germanes, com he dit, estaven a punt de casar-se. En Harold treballava al torn d’una fabrica. El meu germà Jack anava a l’institut, on aprenia molt; i en Tony encara tenia una veu fina de soprano. La meva mare mig en coneixia, però no podia ajudar-me, jo em sentia condemnat i ple de meravella per totes les coses.

Fou aleshores que vaig començar a romandre assegut al llit, bo i contemplant els esquirols rosegadors, i a fer poemes d’una abstracció intensa, hora rere hora infinita, i la imaginació no em fallava gairebé mai ni el ritme no perdia mai un batec, mentre les germanes em cridaven, els sols eixien i es ponien i els poemes que havia fet, i que mai no recordava, eren els primers i els darrers d’aquell temps…