1. Primera llum

Em van deixar en terra, des del carro de l’ordinari, quan jo tenia tres anys; i en aquell moment, amb una sensació de desconcert i de terror, començà la meva vida al poble.

L’herbei de juny, enmig del qual m’estava dret, era més alt que jo mateix, i vaig plorar. Mai, abans, no havia estat tan a la vora de l’herba. S’alçava dominant per damunt meu i tot al meu voltant, tatuada amb una pell tigrada per la llum del sol. Tenia vores esmolades i era d’un verd fosc i maligne, densa com una selva i plena de vida amb llagostes que xerricaven i rallaven i saltaven en l’aire com si fossin mones.

Jo estava perdut i no sabia cap a on dirigir-me. De terra traspuava i pujava una calor tropical, humida, amb les olors penetrants de les arrels i les ortigues. Suspesos al cel hi havia els núvols nevosos del saüc florit, que m’inundaven amb les sentors i els borralls del seu ofegament dolç i marejador. Molt enlaire les aloses volaven esverades, xiscladores, com si el cel s’estigués esquinçant.

Per primera vegada en ma vida no estava a la vista dels éssers humans. Per primera vegada en ma vida estava sol en un món, el capteniment del qual no podia preveure ni imaginar: un món d’ocells que xisclaven, de plantes que pudien, d’insectes que saltaven al meu voltant sense avisar. Estava perdut i no esperava que mai ningú em trobés. Vaig alçar el cap, vaig udolar, i el sol em colpejà de ple a la cara, com un ganàpia.

D’aquest malson diürn, me’n desvetllà, com de molts altres, l’aparició de les meves germanes. S’atansaven per l’aspre marge inclinat, pujant amb dificultat mentre em cridaven i, en separar l’herba alta, van trobar-me. Rostres de rosa, familiars i vivents; enormes rostres lluents suspesos enlaire com cuirasses entre mi i el cel; rostres amb somriures amplis i dents blanques (algunes trencades) per ésser conjurats com genis amb un udol, per esvair el terror amb els seus renys tolerants i el seu afecte. S’inclinaren cap a mi —una, dues, tres— boques tacades amb agrassons vermells i mans que regalimaven suc.

—Vinga, vinga, no passa res, no ploris més. Baixa, vine a casa i t’atiparem d’agrassons.

I la Marjorie, la més gran, m’alçà fins als seus llargs cabells castanys i em portà corrent, baixant pel caminet i travessant el jardí inclinat, ple de roses, i em deixà al llindar de la casa de camp, que era la nostra llar, encara que jo no podia creure-m’ho.

Això fou el dia que arribàrem al poble, l’estiu del darrer any de la Primera Guerra Mundial. A una casa que s’alçava en un declivi molt inclinat, al costat d’un llac; una caseta de tres pisos i un celler i amb un tresor a les parets, amb una bomba d’aigua i pomeres, xeringuilla i maduixes, gralles a les xemeneies, granotes al celler, bolets al sostre, i tot plegat per tres xílings i sis penics a la setmana.

No sé on devíem viure abans. La meva vida començà dalt el carro de l’ordinari que em va portar a poc a poc, turons amunt, fins al poble, em deixà caure entre les herbes altes i em va perdre. Jo havia viatjat embolicat en una bandera anglesa per protegir-me del sol i, quan me’n vaig desembolicar i vaig quedar-me cridant planyívolament entre la selva zumzejant d’aquell marge estiuenc, aleshores, crec, vaig néixer. I per a la resta de tots els germans, per a tota la colla de nit, fou el començament d’una vida.

Però aquell primer dia tots estàvem perduts. El caos arribà en carretades de mobles i jo vaig arrossegar-me pel terra de la cuina entre boscos de potes de cadires capgirades i camps vidriosos de cristall. La mar ens havia dipositat en una nova terra i vàrem començar a escampar-nos cercant les seves fonts i els seus tresors. Les meves germanes aprofitaren la llum d’aquell primer dia per despullar els matolls fruiters del jardí. Els agrassons eren madurs, gotims de baies vermelles, negres i grogues, totes barrejades amb les roses boscanes. Aquí hi havia una abundància que les noies mai no havien conegut i corrien ajupides d’un matoll a l’altre, arrencant-ne la fruita amb les ungles, com si fossin pardals.

La nostra mare també es distreia dels seus deures, seduïda per la riquesa salvatge del jardí tan llargament abandonat. Tot el dia anà amunt i avall, sufocada i xerraire, posant flors en tots els pots i els gerros que trobava pel terra de la cuina. Flors del jardí, margarides del marge, julivert bord, herbes, falgueres i fulles —tot fluïa a braçades per la porta de la casa fins que el seu interior somort semblà enterament posseït pel món exterior— un estany verdós i quiet inundat amb les onades meloses de l’estiu.

Jo vaig asseure’m a terra, enmig d’aquell desordre de coses, i vaig mirar per la finestra verda que s’omplia del jardí ufanós. Vaig veure-hi les llargues mitges negres de les noies, amb l’esvoranc de la carn blanca, saltironejant entre els matolls dels agrassons. Una d’elles entrava corrent adesiara, a la cuina, omplia la meva gran boca amb grapats d’agrassons aixafats i sortia altra vegada corrent. I com més me’n donaven, més en volia. Era com alimentar un poll gras de cucut.

El dia llarg exultava, dringava i repicava. Ningú no féu cap feina i no hi hagué res per menjar llevat de les baies i el pa. Jo m’arrossegava entre els ornaments d’aquell sòl desconegut —els peixos de vidre, els gossos de porcellana, pastors i pastores, genets de bronze, rellotges aturats, baròmetres i fotografies d’homes barbuts. Els vaig visitar tots per torn, ja que eren els altars i els rostres d’un paisatge mig recordat.

Però mentre observava el sol que es movia per les parets, arrencant arcs de Sant Martí dels gerros de vidre tallat del racó, vaig anhelar un retorn a l’ordre.

Llavors, tot de sobte, el dia s’acabà, i la casa ja era moblada. Cada pal i cada copa i cada quadre, tot estava fixat inamoviblement al seu lloc; els llits eren fets, les finestres tenien cortines, les estores de palla estaven col·locades i la casa era la llar. No recordo haver vist com va succeir, però sobtadament la inexorable tradició de la casa, amb la seva olor, el caos i la lògica completa, es produïren com si mai no hagués estat d’una altra manera. El moblament i l’establiment de la casa caigueren com la nit d’aquell primer dia. Des d’aquella torbadora solitud d’objectes escampats pel terra de la cuina, tot volà al seu lloc i ningú no tornà a preocupar-se’n mai més.

I a partir d’aquell dia vàrem créixer. L’arranjament domèstic de la casa trontollà moltes vegades, com una joguina amb una tempestat de neu, de manera que els llits i les cadires i els ornaments giraren d’una cambra a l’altra, perseguits per les arrauxades energies de la mare i de les noies. Però aquestes coses sempre tornaven a restablir-se entre els límits de les parets, res no s’escapolia o canviava, i així van romandre-hi durant vint anys.

Vaig mesurar aquell primer any de creixement per l’ampliació dels camps que m’eren visibles, pels nous trucs per vestir-me i espavilar-me que anava adquirint de mica en mica. Podia obrir la porta de la cuina, ajupint-me fins a fer-me una pilota i saltant i donant un cop de puny a la balda. Podia pujar al llit, tan alt, utilitzant el ferro forjat com una escala. Podia xiular, però encara no sabia lligar-me els cordons de les sabates. La vida esdevingué una sèrie d’experiments que em dugueren aflicció o les recompenses de l’èxit: una meditació sobre les formes i misteris de la casa, mentre el temps quedava en suspens, daurat, i el propi cos, pels salts i les enfilades, prenia la demència rígida d’un insecte i romania petrificat durant moltes hores seguides, respirant i vigilant. Vigilant les partícules de pols que queien a la cambra assolellada, seguint una formiga des del bressol a la tomba, repassant els nusos del sostre del dormitori —nusos que corrien com negres en el crepuscle de l’alba, o es movien cautelosament d’un tauler a l’altre, però que s’immobilitzaven novament en la claror cerosa del dia, no més monstruosos que els fòssils del carbó.

Aquests nusos al sostre del dormitori eren tota la gamma d’un món i, tot resseguint-los, els meus ulls viatjaven interminablement en aquella llarga llum primària del despertar a la qual està condemnat un infant. Eren arxipèlags en un mar de vernís de color de sang, eren exèrcits aplegats i units contra meu, eren l’alfabet d’una llengua macabra, el primer llibre que vaig aprendre de llegir.

Partint del centre d’aquella casa, amb les seves parets ruïnoses, els seus batecs i les ombres i les guineus imaginades sota el terra, em movia per camins que s’allargaven polzada a polzada amb la meva força que creixia amb els dies. D’una pedra a l’altra, al pati sense camins, llançava la closca del fruit dels meus sentits, bellugant-me entre oceans insondables com un salvatge dels mars del Sud que travessés el Pacífic saltant d’illa en illa. Les antenes dels ulls i del nas i dels dits llardosos engrapaven una nova tofa d’herba, una falguera, un llimac, el crani d’un ocell, una cova de brillants caragols. Vivint les llargues edats estiuenques d’aquells breus primers dies, vaig eixamplar el meu món i en vaig fer el mapa dins el cervell, els refugis segurs, els deserts polsosos i els tolls, els pics de brutícia i els matolls de banderoles bellugadisses. Retornant, també, gargamella eixuta, una vegada i una altra als seus horrors ben burxats: els ossos badats de l’ocell a la seva gàbia de branquetes velles; les mosques negres al racó, llefiscosament mortes; parracs secs de serpents; i la carcassa formiguejant d’un gat que es podria, capturada pels cucs, ciutat de brams silenciosos.

Un cop vistes, aquestes relíquies passaven cap dins les fronteres de les terres conegudes, per ser recordades amb un brunzir d’orelles, per ser visitades quan l’estómac se sentia fort. Eren les primeres víctimes tangibles d’aquella força destructora, el treball de la qual sabia que no cessava ni de dia ni de nit, malgrat que mai no vaig poder-la enxampar en plena acció. Tanmateix, jo sentia gratitud envers ells. Encara que m’omplien els ulls de fantasmes i s’enganxaven als meus somnis, em reduïen les primeres possibilitats infinites de l’horror. Posaven fre a la imaginació amb l’evidència d’un terror limitat.

Des de la bocana de la porta de la rerecuina vaig descobrir les roques i els esculls i els canals que representaven la seguretat. Vaig descobrir la piràmide física de la casa de camp, els seus magatzems i laberints, els seus centres màgics i el frondós jardí-illa, verd, on s’alçava. La mare i les germanes passaven alades pel meu costat com galions amb els seus vestits atrafegats i vaig aprendre’m les olors i els sorolls que deixaven darrere com una estela, l’onada de respir, aire de fenol, cançó i rondineig i la trencadissa de la vaixella.

Que magnífiques semblaven, amb tots els guarniments, aquelles noies ben plantades, amb el cabell voleiant i les bruses inflades, els braços com mastelers blancs despullats pel treball o la neteja! En qualsevol moment t’abordaven, s’afanyaven i et cordaven o t’alçaven enlaire com un peix recargolant-se per ser enganxat i sostingut en les seves robes de cotó i puntes.

La rerecuina era una mina amb tots els minerals de la vida. Aquí vaig descobrir l’aigua, un element molt diferent de l’esmunyedissa escuma verda que feia pudor a l’estany del jardí. La podies bombejar en glops blavosos i purs de dins la terra, podies gronxar-te del mànec de la bomba i l’aigua brollava lluent com un cel líquid. I s’estavellava i corria i brillava pel sòl de mosaic o tremolava dins un gerro o afegia un pes fred als teus vestits. Podies veure-la, podies dibuixar-hi, fer-ne escuma amb el sabó, fer-hi nedar els escarabats o fer-la volar per l’aire en forma de bombolles. Podies ficar-hi el cap a dins i obrir els ulls i veure els costats de la galleda que s’inflaven i sentir el rugit de la teva respiració empresonada i col·locar la boca com un peix i ensumar el llot de la terra. Substància màgica que podies malmetre o aprofitar, tancar o escampar o fer escórrer pels forats, però mai cremar o trencar o destruir.

La rerecuina era aigua, allà on s’alçava la vella bomba compressora. I tenia tot allò que estava relacionat amb l’aigua: el vapor espès dels nerviosos dilluns emmidonats; les bombolles de sabó, bullint, inflant-se i esclatant, cruixint i xiuxiuejant, amb tots els colors de l’iris, amb llum i parpelleig d’un milió de finestres. Bombolla, bombolla, afanys i planys, esbaldiment i bufetejat de llençols i camises, i la mare que panteixava i remava amb els braços enrogits com rems enmig de les onades vaporoses. Aleshores la roba blanca sorgia de dins el pot, a la punta d’un pal, com una pasta, o escuma entreteixida o llençols de neu emmotllada.

Aquí, també es produïa el refregament de terres i botes, de braços i clatells, de verdures blanques i vermelles. Si entràveu al desordre matinal d’aquest recambró, tot l’hort era estès i regalimava damunt la taula. Pastanagues tallades com penics de coure, raves i xirivies, patates esbaldides i netes dels seus vestits de fang, l’espetec de les tavelles estretes de pèsols, clofolles llargues de perles verdes, i l’esquinçada de les faves glutinoses dels seus nius de llana.

Amb la cautela adquirida, rondant enmig d’aquests preparatius, hom s’obria camí tot rosegant com una rata entre arrels i fulles. Els pèsols rodaven sota la llengua, frescos i freds, com aigua sòlida; les dents mossegaven la pell verda de les pomes, d’una acidesa punyent, i el midó dolç i blanc dels naps. Foragitat per mans humides enguantades de farina, hom se’n tornava peresosament cobejós i sense mots. Les llesques de pasta crua, emmotllades, calentes, esdevenien formes d’homes i dones: caps i braços de carn sense sal condimentats amb no res com no fos un somni de canibalisme.

Els àpats importants es preparaven en aquesta habitació, olles grosses de guisats per satisfer la gana insaciable de vuit boques. Guisats de tot allò que creixia en aquells marges rics, amb gust de sàlvia, acolorits amb Oxo i entrenuats amb alguns ossos de xai. Hi havia, ben cert, poca carn en aquells temps; de vegades una lliura de costelles pelades per bullir o un conill de tant en tant que algun veí ens regalava. Però hi havia aliment verd, important al seu moment, i llenties i pa per arrodonir-ho. Cada dia entraven a casa de vuit a deu pans i mai no arribaven a assecar-se. Els esbocinàvem, amb les crostes encara calentes, i la seva monotonia s’animava pels objectes que hi trobàvem —cordill, claus, paper i una vegada un ratolí—, ja que aquells eren temps de fornejar despreocupadament. Les llenties es coïen en una gran olla on també s’escalfava l’aigua pels banys de dissabte a la nit. El nostre petit foc de llenya podia escalfar aigua suficient per omplir només un bany, i el compartíem per torns. Essent jo el penúltim dels germans, la meva aigua sempre era la penúltima més bruta i les implicacions d’aquest privilegi encara no me les he tret del damunt avui dia.

En despertar-me un matí al dormitori de parets emblanquinades, vaig obrir els ulls i vaig trobar-me’ls cecs. Tot i que vaig estirar-los i mirar fixament allà on devia haver-hi la cambra, no podia veure res llevat d’una resplendor daurada, plana, a les meves parpelles bategants. Vaig palpar-me el cos i el vaig trobar allà. Oïa els ocells que cantaven. I, tanmateix, a excepció d’aquella tremolosa llum groguenca, no podia veure res del món. M’havia mort?, vaig pensar. Era al cel? Fos el que fos, ho odiava. M’havia despertat massa de pressa d’un somni de cocodrils i no estava preparat per a aquest darrer ultratge. Llavors vaig sentir les passes de les noies a l’escala.

—Estimada Marge! —vaig cridar—. No m’hi veig! —I vaig començar a deixar anar el meu udol.

S’oïren uns peus nus que lliscaven pel terra i vaig sentir la rialleta de la meva germana Marjorie.

—Mireu-lo, si us plau —digué—. Vés a cercar un drap, Doth… Se li han enganxat els ulls una altra vegada.

La vora freda del drap passada per damunt la cara m’esquitxà d’aigua i vaig tornar al món. Llit i bigues i la finestra enquadrada amb el sol i les noies que s’inclinaven damunt meu totes somrients.

—Qui ho ha fet? —vaig cridar.

—Ningú, beneit. Els ulls se t’han enganxat, només ha estat això.

La pega dolça del son, ja m’havia succeït abans, però no sé per què sempre se m’oblidava. Així que vaig amenaçar les noies que jo, també, els enganxaria els ulls: estava despert, me n’adonava, era feliç. Vaig restar ajagut, mirant enfora per la finestreta verda. El món exterior era carmesí i ple de foc. Mai no l’havia vist d’aquella manera.

—Doth? —vaig dir—. Què els passa a aquells arbres?

La Dorothy es vestia. S’abocà a la finestra, mandrosa i ensonyada, i la llum travessà la seva camisa de dormir com l’arena un sedàs.

—No passa res —digué.

—Sí, sí que passa —vaig dir jo—. Cauen a trossos.

La Dorothy es gratà el cap bru, badallà àmpliament i dels seus cabells sortiren voleiant algunes plomes blanques.

—Només són les fulles que cauen. Ara som a la tardor. I a la tardor les fulles sempre cauen.

Tardor? A la tardor. Era allà on érem? On les fulles sempre queien i sempre hi havia aquesta olor? Les vaig imaginar, continuant, sense canvis, per sempre més, aquelles flames humides dels boscos, enceses eternament, com l’arbust de Moisès, com una part natural d’aquesta terra novament descoberta, com les neus perpètues dels pols. Perquè hi havíem vingut, a un indret semblant?

La Marjorie, que se n’havia anat a baix per ajudar a preparar l’esmorzar, tot de sobte pujà novament l’escala, ensopegant amb els graons.

—Doth… —xiuxiuejà; semblava excitada i espantada—, Doth… ha tornat a aparèixer. Ajuda en Loll amb els vestits i baixa de seguida, afanya’t.

Vàrem baixar i el trobàrem assegut al costat de la llar, somrient, xop i fred. Jo vaig enfilar-me a la taula de l’esmorzar i el vaig esguardar de fit a fit, l’estranger. No em semblava pas tant un home com un conglomerat de coses de fusta. El seu rostre era vermell i arrugat, brillant com un bolet. Als seus cabells embullats amb fang hi havia fulles, i també fulles i branquetes damunt la seva roba rebregada i damunt de tot ell. Les botes eren com la polpa negra que trobes quan caves sota un arbre. La mare li donà farinetes i pa i ell ens va somriure a tots pàl·lidament.

—Ha d’haver estat cruel, allà al bosc —li digué la nostra mare.

—Tinc alguns sacs, mam —digué ell, menjant suaument les farinetes de civada—. Protegeixen de la humitat.

No ho devien fer; la devien xuclar com un ble i el devien embolcallar totalment en la mullena.

—No hauríeu de viure d’aquesta manera —digué la mare—. Hauríeu de tornar a casa vostra.

—No —somrigué l’home—. No serviria de res. Se’m llançarien al damunt abans que poguéssiu dir un ai.

La mare mogué tristament el cap i sospirà i li donà més farinetes. Nosaltres, els nois, ens entusiasmàvem amb l’aspecte de l’home; les noies, més primmirades, no n’estaven segures. Però no era cap vagabund, o no hauria estat allí a la cuina. Duia quatre medalles brillants a la butxaca, que treia i polia i deixava damunt de la taula com si fossin diners. Parlava d’una faisó diferent a tota la gent que coneixíem i, de fet, no podíem comprendre molts dels mots que deia. Però la mare semblava comprendre’l i li feia preguntes i mirava les fotografies que duia a la camisa i sospirava i movia el cap. L’home parlava de batalles i de volar per l’aire, i tot allò per a nosaltres era meravellós.

No era un home d’aquells verals. Havia aparegut al llindar, un matí, de bona hora, i demanà una tassa de te. La nostra mare l’havia fet entrar i li havia donat un esmorzar complet. Tenia la cara ensagnada i semblava molt dèbil. Ara era en una cuina amb una dona i un munt de mainada i els ulls li brillaven lluents i somreien els seus bigotis. Ens va dir que dormia al bosc, cosa que a mi em semblà una bona idea. I era un soldat, perquè la mare ho havia dit.

Jo sabia alguna cosa de la guerra; tots els meus oncles hi havien anat; des que vaig néixer, les meves orelles s’ompliren de converses sobre la guerra. Algunes vegades solia enfilar-me a la cadira de vímet a prop de la llar i tancava els ulls i veia homes bruns que es movien per un camp de batalla. Tenia tres anys, però els veia anar a les palpentes i morir i em sentia més vell que ells.

Aquest home no semblava un soldat. No lluïa llautons, ni cinyell de cuir, ni bigotis engomats com els meus oncles. Duia barba i la camisa estripada. Però les noies insistien que era un soldat i ho deien en xiuxiueigs, com si fos un secret. I quan venia a casa per esmorzar i s’asseia arraulit vora el foc, exhalant vapor d’humitat i cobert de fulles i de brutícia, jo l’imaginava dormint allà al bosc i després havent d’anar a la batalla i després venint a casa nostra per beure una tassa de te. Ell era la guerra i la guerra era allà dalt; i jo volia preguntar-li: «Com és la guerra en aquell bosc?».

Però mai no ens ho va dir. S’asseia i bevia el te, amb glops i panteixos, i el foc li assecava la humitat de la roba com si d’ell se’n desprenguessin fantasmes. Quan el seu esguard topava amb el nostre, somreia des de la seva barba. I quan el meu germà Jack li disparà amb una cullera, tot dient: —Sóc un soldat—, ell va respondre dolçament: —I tant. I series molt millor que jo, fill, en qualsevol moment.

Quan va dir això, vaig pensar què devia haver succeït a la guerra. Anava vestit amb aquells parracs perquè era tan mal soldat? Havia perdut potser la guerra allà al bosc?

Quan no va tornar a venir més, vaig saber que l’havia perduda. Les noies contaren que alguns policies se l’havien endut en un carro. I la mare sospirà i s’entristí pel pobre home.

Amb un temps que per a mi era nou i fred i sorollós amb vents furients, la mare desaparegué per visitar el meu pare. Era molt lluny, més enllà d’on arribava la vista, i no recordo quan la mare va anar-se’n. Però, tot de sobte, a casa només hi havia les noies, voltant amb escombres i draps, discutint, barallant-se i ficant-nos al llit quan volien. La casa i el menjar tenien una olor nova i els menjars apareixien com uns tristos jocs de mans, freds, crus o ennegrits pel foc massa fort. La Marjorie anava sempre adelerada i era a tot arreu; tenia catorze anys i tota la família al seu càrrec. Els mitjons se m’escolaven avall i s’hi quedaven. Vaig anar sense rentar-me durant llargs períodes de temps. Les fulles negres entraven arrauxades a casa i quedaven apilades als racons; va ploure, els terres suaren i la roba rentada omplí tots els cordills de la cuina, degotant lúgubrement per tot arreu.

Però menjàvem; i les noies voltaven per allà amb presses rialleres, esgotades per aquell joc perdut. I a mesura que passaven els dies, el caos envaí tant la casa que ja no sabia quina cambra era de qui. Vivia lliurement, jugant fora, amb el fang, fins que quedava negre com un toixó. I el meu nas també anava a raig, tan poc controlat com els meus peus.

Vaig navegar amb les meves botes per la claveguera, vaig tallar llençols per fer-me’n polaines i marxava com un soldat pels bassals de fulles. Pressentia que era la meva oportunitat i me n’anava lluny i menjava tota mena de coses crues, baies de colors, branquillons i cucs, i cada dia em posava malalt, però amb una malaltia que em feia sentir orgullós.

I durant tot aquest temps les germanes corrien per la casa, pujant i baixant, rabents, assetjades per tots costats per la pluja que entrava, i els nois anaven cada dia més bruts, els llençols eren socarrimats, els pots cremats i les teteres vessaven. La casa de nines esdevingué una casa de folls i les noies ocells delicats que voleiaven en un vent caòtic. La Doth reia amb beneiteria, la Phyl plorava entre les verdures i la Marjorie solia dir, quan el dia s’havia acabat:

—M’ajauria i em moriria, si tingués un lloc on jeure.

No em sorprengué gens quan vaig sentir parlar de la fi del món. Tot ho assenyalava. El cel era baix i uns núvols negres s’hi arremolinaven; el bosc rugia de dia i de nit, agitant mars immenses de sons. Una nit, estàvem asseguts al voltant de la taula de la cuina, trencant nous amb el millor canelobre de llautó, quan la Marjorie arribà de la ciutat. Venia lluent de pluja i carregada de pa i panets dolços. També venia molt pàl·lida.

—La guerra s’ha acabat —digué—. S’ha acabat.

—Vaja —digué la Dorothy.

—M’ho han dit al magatzem —explicà la Marjorie—. I regalaven prunes. —Ens en donà una bossa plena i ens les menjàrem crues.

Les noies feren te i en parlaren. Jo estava segur que era la fi del món. Tota la meva vida hi havia hagut guerra i la guerra era el món. Ara la guerra s’havia acabat. Així que havia arribat la fi del món. Per a mi no tenia cap altre sentit.

—Sortim a veure què passa —digué la Doth.

—Ja saps que no podem deixar la canalla —advertí la Marge.

De manera que nosaltres també hi vàrem anar. Era fosc i les teulades brillants del poble ressonaven amb la remor de cants. Vàrem caminar agafats de la mà, sota la pluja, pujant pel marge i carrer avall. En un dels jardins havien encès un foc i una dona saltava amunt i avall il·luminada pel foc, vermella com un diable, amb un gerro a la mà, fent uns crits que no eren de cançó. I en tots els altres jardins també hi havia focs encesos. I un home sortí i petonejà les noies i s’allunyà saltant per la carretera i giravoltà damunt la punteta del peu. Després caigué al fang i allà va romandre, bellugant les cames com una granota i raucant una sorollosa cançó.

Jo volia aturar-me. Mai no havia vist un home així, amb aquell bon humor desenfrenat. Però continuàrem caminant de pressa. Vàrem arribar a la taverna i vam mirar per les finestres. El bar semblava encès, amb tanta llum. Els homes de colors rosats, a través de les finestres mullades per la pluja, semblaven inflar-se i trencar-se en flamarades. Respiraven fum, bevien foc d’unes gerres daurades i jo sentia estamordit la seva estrepitosa barrila. Ara podia succeir qualsevol cosa. I així fou. Un home s’alçà i esclafà entre les mans un got com si fos una nou i estengué les mans perquè tothom li veiés les ferides. Però la sang quedà esvaïda en aquella llum general sagnosa. Dos homes més sortiren abraçats per la porta, tot ballant un vals. Barallant-se i renegant, caigueren contra la paret i rodolaren marge avall en l’obscuritat.

Hi havia una dona cridanera que no podíem veure:

—Jimmy! Jimmy! —gemegava—. Oh, Jimmy! Que el mataràs! Aniré a cercar el vicari, hi aniré! Oh, Jimmy!

—Guaita’ls tots ells —deia la Dorothy, sorpresa i fascinada.

—Els nanos haurien de ser al llit —digué la Marjorie.

—Només un minut més. Només un minut. No hi farà res.

Llavors la xemeneia de l’escola s’encengué. Un broll de guspires esclatà i s’enlairaren en la nit, caragolant-se i arrossegades pel vent, i caigueren tot dansant per la carretera. La xemeneia xiulava com un foc artificial i grans coets de flames sortien arrauxats, buidant la petita casa, així que jo esperava veure’n sortir, a continuació, cadires i taules, ganivets i forquilles, radiants i encesos. Les rajoles de color de molsa caliuejaven amb la sutja sulfurosa i uns raigs grocs eren vomitats per les esquerdes de la xemeneia. Nosaltres romanguérem sota la pluja en contemplació fascinada, com si aquella visió hagués estat reservada per a aquell dia. Com si la casa hagués estat guardada, amb totes les deixalles dolentes de l’any, per ésser convertida en una foguera de flames i alegria.

Tothom bramava i es donaven cops i cantaven, embriacs de cervesa i per la visió del foc. Però, què succeiria ara que la guerra s’havia acabat? Què succeiria als meus oncles que hi vivien? —aquells homes remots, enormes, que apareixien tot de sobte a casa, amb ferum de cuir i de cavalls. Què succeiria al nostre pare, que anava de caqui com qualsevol altre home, i malgrat això d’una manera especial, no com els altres homes? El seu retrat estava penjat damunt el piano, polit, altiu, amb una gorra amb insígnia i un bigotet en punta. Jo el confonia amb el Kàiser. Es moriria ara que la guerra s’havia acabat?

Mentre esguardàvem la xemeneia encesa de l’escola i ensumàvem l’incendi per tota la vall, vaig comprendre que ocorria alguna cosa transcendental. En qualsevol moment esperava un final espectacular de la meva ja llarga vida. Oh, la fi de la guerra i del món! Hi havia pluja a les meves sabates i la mare havia desaparegut. Ja no esperava pas veure un nou dia.