6. Mort pública, assassinat privat

Ben aviat després de la Primera Guerra Mundial, al poble es produí un esdeveniment violent que ens aplegà a tots en una teranyina de silenci i que, durant algun temps, ens va aïllar gairebé enterament del món exterior. En aquella època jo era massa jove per sorprendre’m, però coneixia els qui hi eren involucrats i molt aviat vaig conèixer tota la història. Malgrat que rarament era discutida —i mai amb forasters—, els fets d’aquella nit ens eren familiars a tots i, de comú acord, enterràrem la qüestió molt endins i n’esborràrem tots els rastres al voltant. Fou tan sobtat, tan cru i sanguinari que més aviat semblà un esclat de follia familiar que tots ens esforçàrem a ocultar, per vergonya i per orgull i pel bé d’aquells que infectà.

El crim s’esdevingué pocs dies abans de Nadal, en una nit de molta nevada i de retorn a casa; era a l’època en què les famílies cridaven els seus absents a la festa anual de l’ànec. La nit era tan freda com pot arribar a ésser el fred a Cotswold, amb un vent que venia directament de l’Àrtic. Nosaltres, la mainada, érem al llit, bufant-nos fort els genolls; les dones es torraven els peus vora les llars de foc, mentre els homes i el jovent havien fet cap a la taverna on bevien sidra escalfada amb un ferro calent, repartien les cartes del joc i contemplaven com fumejaven les seves botes mullades.

Però aquella nit poques cartes foren repartides o jugades. Una aparició s’hi immiscí. La porta s’obrí tot de cop amb una ràfega de neu i un home alt entrà a grans passos a la taverna. Els bevedors el jutjaren desconegut i familiar alhora: tenia la cara colrada de faccions ben definides, veu nasal i, convençut de la seva benvinguda, s’adreçava a tothom pel seu nom, mentre els parroquians abaixaven els ulls i movien el cap. Donà un cop de mà al taulell, demanà begudes per a tothom i després començà a parlar.

Tots, llevat dels joves, el recordaven; ara observaren com havia canviat. Anys enrere, essent un noi pàl·lid i esprimatxat, havia estat despatxat a una de les colònies, enviat per subscripció i per les pregàries de l’Església, com molts d’altres nois pobres abans que ell. Normalment aquests nois marxaven i mai més no se’n sabia res, i la seva existència era oblidada molt aviat. Ara un d’ells havia tornat, com un fantasma daurat, triomfant i vestit luxosament, havia tornat per mofar-se dels que romanien a casa, amb la seva xerrameca fatxenda i els seus diners.

Havia desembarcat aquell matí, contà, a Bristol, d’un vaixell que transportava xais des d’Auckland. El carruatge que havia llogat s’havia espatllat a la neu, de manera que havia d’acabar el viatge a peu. Feia camí cap a casa els seus pares, per donar-los una sorpresa nadalenca; una altra milla vall amunt, una altra milla per la neu… i no podia pas passar de llarg per la vella taverna, oi que no?

Romania a peu dret, amb les cames separades, d’esquena al taulell, exhibint-se davant la concurrència. Llevat de la seva veu excitada, dins la taverna hi havia un silenci total i els bevedors l’esguardaven fixament. Se n’havia sortit molt bé allà lluny, deia ell, criava bestiar i guanyava molts diners. Això era bastant fàcil si un tenia pebrots i no quedava enganxat al terròs com alguns d’altres. Els vells l’escoltaven i els joves l’observaven i els llums d’oli feien lluïssors vermelles als seus ulls…

Convidà novament a beure i els homes van beure. Parlà del món i de la seva amplitud i riqueses. Sermonejà els vells pel malbaratament de les seves vides i els joves per la seva contentació estúpida. S’escarrassaven per l’Squire i pels terratinents per uns miserables dotze xílings a la setmana. Vivien de patates i de saludar amb la gorra i, entre tots plegats, no disposaven ni d’un sobirà per malgastar, no veien sinó fems i els uns als altres… i potser Stroud algun dissabte a la nit. Sabien el que ell havia fet? El que havia vist? El que havia guanyat? El seu rostre bru brillava amb el whisky. Escampà un plec de bitllets de lliura esterlina pel taulell i pescà un gran rellotge d’or de la butxaca. Això no és res, digué, només és una petita part. Haurien de veure la seva enorme granja a Nova Zelanda: cavalls, carruatges, carn cada dia i mai no havia de dir «senyor» a ningú.

Els vells van romandre silenciosos, però bevien les begudes gratuïtes i de tant en tant se’n burlaven. Els joves, des de les ombres, es limitaven a fitar l’home i a esguardar el seu rellotge que giravoltava i, a mesura que l’home s’emborratxava més i més, s’esguardaven mútuament i, després, varen sortir en silenci, l’un darrere l’altre…

El temps a fora havia empitjorat tot de sobte amb una borrufada de neu punyent; la nit quedà tancada al fred cegador i el poble s’arraulí dins els seus llençols. Quan el local públic tancà i apagà els llums, l’home de Nova Zelanda fou el darrer a sortir-ne. Refusà una llanterna, digué que havia nascut aquí, no era cert?, i pagà el compte amb or. Aleshores es cordà l’abric, cridà bona nit i emprengué la marxa a gambades rost amunt per la vall udoladora. Escalfat pel whisky i acostant-se a casa, pujava cantant la muntanya. Alguns, des dels seus llits, oïren la seva darrera cançó, que gemegava aguda contra la tempesta.

Quan arribà a la creu de pedra, els homes joves l’hi esperaven, un grup arraïmat, capcot contra el vent.

—I bé, Vincent? —digueren; i ell s’aturà i deixà de cantar.

L’apunyegaren per torn, fent-lo caure de genolls i l’apallissaren i el deixaren sagnant damunt la neu. L’apallissaren i li donaren puntades de peu per consideració envers ells mateixos, mentre l’home jeia a terra, bocaterrosa, gemegant. Aleshores li arrencaren l’abric, li buidaren les butxaques, el llençaren per damunt un mur i l’abandonaren. Ara l’home no se sentia les ferides ni la beguda; la tempestat roncà tota la nit al seu damunt. No es va tornar a moure del lloc on jeia i, al matí, el trobaren mort de fred.

La policia, naturalment, vingué, però no descobriren res. Les seves investigacions topaven amb mirades fixes. Però la història s’escampà ràpidament de boca en boca, s’estengué deliberadament entre nosaltres, fou contada a tots, homes i nens, perquè n’aprenguéssim tots els detalls i l’amaguéssim. La policia se n’anà finalment sense resoldre el cas; però ni nosaltres ni ells l’oblidaren…

Uns deu anys després una anciana moria i, cap al final, començà a delirar. D’alguna manera, el tema del seu deliri es filtrà: semblava obsessionada per un rellotge.

—El rellotge —mormolava una i altra vegada—, podrien trobar el rellotge. Digueu-li al noi que l’amagui. —Tot de sobte, al costat del seu llit, aparegué un foraster amb un vestit fosc i una llibreta a la mà. Mentre ella s’agitava i mormolava, ell seia i esperava, amb el cap decantat vers la boca vella i xiuxiuejadora. Era un home pacient, anònim, i mai no féu cap xivarri; s’acontentava seient al costat del llit tot el dia, amb la llibreta oberta, el llapis a punt i les pàgines blanques com orelles atentes.

L’anciana, finalment, tingué un moment lúcid i va veure el foraster assegut al seu costat.

—Qui és aquest? —preguntà a la seva filla tremolosa. La noia s’inclinà damunt el llit.

—No passa res, mare —digué la filla amb claredat—. Només és un senyor de la comissaria de policia. No ha vingut a causar problemes. Només vol saber del rellotge.

La vella senyora dedicà al foraster una mirada penetrant i directa i no proferí cap més mot; es deixà anar sobre el coixí, clogué la boca i els ulls, plegà les mans i morí. Fou el final de la debilitat que havia posat en perill els seus fills; i el foraster del vestit fosc ho sabia. S’aixecà, es ficà la llibreta a la butxaca i sortí de puntetes de la cambra. Aquest cervell vell i confós havia estat la seva darrera oportunitat. Després d’allò no aparegué cap més pista i el cas quedà sense resoldre.

Però els homes joves que s’havien aplegat en aquella emboscada hivernal continuaven vivint entre nosaltres. Jo els veia ben sovint pel poble: homes senzills, treballadors, amables, caps de família amb solidesa. No foren tractats com a delinqüents ni semblava que visquessin amb cap màcula especial. Pertanyien al poble i el poble els protegia. De totes maneres, avui ja són tots morts.

L’aflicció o la bogeria no eren tan privades, tot i que no sortien de dins el poble, i sorgien davant els nostres ulls amb acompanyament de veus xiuxiuejants. Hi havia el cas de la senyoreta Flynn, la suïcida d’Elcombe, una bellesa excèntrica i solitària, la imatge de la qual, muda, angoixada i sense vida, encara recordo ara.

La senyoreta Flynn vivia amunt, a l’altre costat de la vall, en una casa de camp encarada al Severn, una casa en què els rengles de finestres de colors esclataven fen flames a la sortida del sol. Era una dona alta, tísica i pàl·lida com el borrissol del card, una bellesa pre-rafaelita de cabells flonjos, i tenia una petita arpa de vent que tocava tota sola balancejant-se a les branques de les pomeres de la senyoreta Flynn. Tot passejant amb la nostra mare, sovint passàvem per aquell indret i sempre la cercàvem. Quan s’apropaven forasters, en veure’ls, ella fugia tot fent saltirons per anar a raure al celler o als braços dels qui venien. La mare era evasiva quan li fèiem preguntes sobre la senyoreta Flynn i només deia:

—N’hi ha d’altres de més dolentes, pobrissona.

La senyoreta Flynn simpatitzava amb nosaltres, els nois, i ens donava pomes i ens acaronava els cabells amb els seus llargs dits groguencs. A nosaltres també ens agradava, d’una manera misteriosa… els seus saltirons, els seus cabells, l’instrument musical entre els arbres, la seva manera curiosa de parlar. La seva bellesa també era notable per a nosaltres, ja que, al districte, no n’hi havia cap més com ella; la seva cara, blanca com la pedra i afuada, semblava tan freda com un àngel de cementiri.

Recordo la darrera vegada que vam passar per casa seva, cercant-la amb la vista, com ens era costum. Estava asseguda darrere la finestra de vidres acolorits i la seva cara reflectia molts colors. La mare la cridà alegrement:

—Hola, senyoreta Flynn. Quedés a casa? Com està, estimada?

La senyoreta Flynn s’acostà a la porta fent un saltet, es mirà les mans i després ens mirà a nosaltres.

—Quins nois tan murris —vaig sentir que deia—. Són pastats a en Morgan, de debò. —Alçà un genoll i s’assenyalà el dit del peu—. He estat malalta, senyora… hem… —digué.

S’atansà vers nosaltres gronxant-se, cargolant-se els cabells amb els dits i amb l’aspecte esblanqueït d’una lluna diürna. La mare féu un sorollet de cloqueig que demostrava simpatia i digué que el vent de ponent és dolent per als nervis.

La senyoreta Flynn abraçà en Tony amb una mena d’apassionament abstracte i clavà la mirada al llunyedar, per damunt els nostres caps.

—He estat malament, senyora… hem… per les coses que haig de fer. És la meva mare una altra vegada, sap? He estat intentant de mantenir allunyat de mi el seu esperit malalt. De nit no em deixa tranquil·la.

No trigàrem gaire a ésser foragitats camp avall, malgrat que no teníem ganes de marxar.

—Pobra, pobra animeta —sospirava la mare—, i mig noble, a més…

Uns dies després, un matí, érem asseguts a la cuina, esperant que en Fred Bates ens portés la llet. Devia ésser diumenge, perquè l’esmorzar s’havia malmès; i els dies de cada dia allò no importava. Tothom rondinava; les farinetes s’havien cremat i encara no teníem el te. Quan finalment arribà en Fred, duia una hora i mitja de retard i, en els seus ulls, una expressió humida de llet.

—On eres, Fred Bates? —li exigiren les meves germanes; era el primer cop que feia tard. Era un noi prim, desnerit, a mitja adolescència, amb un cap com un raspall de netejar ampolles. Però aquell matí el gat no se li cargolà per les cames i ell no respongué a les noies. Només ens lliurà l’acostumada gerra de llet i continuà ensumant i mormolant:

—Malviatge…!

—I doncs, què ha passat, Fred? —preguntà la Dorothy.

—Ningú no us ho ha dit? —preguntà ell. La seva veu era buida, sorpresa i, malgrat tot, orgullosa, i féu que les noies s’asseguessin. El feren entrar per força i li serviren una tassa de te, obligant-lo a seure un minut. Tots s’havien aplegat al seu voltant, amb els ulls esbatanats, i jo vaig poder constatar que havien ensumat algun esdeveniment.

Al principi en Fred només pogué bufar fortament el seu te i mormolar:

—Qui s’ho hauria pensat? —Però, lentament, insidiosament, les noies el punxaven i finalment obtingueren la seva versió…

Tornava de munyir les vaques; era d’hora, a trenc d’alba, i passava pel costat de l’estany d’en Jones. S’aturà un minut per llançar una pedra a una rata (li donaven dos penics per cada cua de rata que atrapava). A baix, entre els nenúfars, tot de sobte, veié alguna cosa que flotava. S’estenia tota blanca dins l’aigua. Al principi cregué que seria un cigne mort o alguna cosa, potser una de les cabres d’en Jones. Però quan s’hi va atansar més, veié que l’esguardava fixament el rostre ofegat i pàl·lid de la senyoreta Flynn. Tenia deixats anar els llargs cabells —allò que li havia fet pensar en un cigne— i no duia ni un fil al damunt. Tenia els ulls molt oberts i la vista clavada enlaire, a través de l’aigua, com algú que mirés per una finestra. En fi, tingué un ensurt tan gran que deixà anar una de les galledes i la llet s’escolà cap a l’estany. I ell romangué allà una estona, pensant: «És la senyoreta Flynn» i no hi havia ningú més al voltant, només ell. Aleshores tornà corrent a la granja i els ho contà i vingueren i la tragueren de l’aigua amb un rastell. No s’havia esperat per veure res més, no; havia de repartir la llet.

En Fred restà assegut una estona bevent el te i nosaltres l’esguardàrem admirats. Tots coneixíem en Fred Bates, el coneixíem bé, i les nostres noies comentaven sovint que era una mica curt de gambals; malgrat tot, feia només dues hores i només una mica més avall del camp, havia vist la senyoreta Flynn ofegada i tota nua. Ara en Fred irradiava una mena d’agudesa salada de manera que tots desitjàvem tocar-lo i tastar-lo; i les noies, excitades, intentaren de retenir-lo i de fer-li contar una altra vegada la història. Però ell s’acabà el te, ensumà amb força i ens deixà, tot dient que encara havia de fer la seva ronda amb la llet.

La notícia molt aviat s’escampà per tot el poble i les dones començaren a aplegar-se a les portalades.

—Ho has sentit?

—No, què?

—Allò de la pobra senyoreta Flynn… S’ha ofegat a l’estany.

—No ho diràs de debò!

—Sí. En Fred Bates l’ha trobada.

—Sí… Ara mateix se n’ha anat de la nostra cuina on s’ha begut un te.

—No puc pas creure-m’ho. Si la vaig veure la darrera setmana.

—Ho sé; jo vaig veure-la ahir mateix. Li vaig dir: «Bon dia, senyoreta Flynn»; i ella em respongué: «Bon dia, senyora Ayres»… saps?, com sempre feia.

—Però si vingué a la ciutat que devia ser divendres! Jo vaig veure-la al Home-and-Colonial.

—Pobra criatura, que trist… què li deu haver fet fer això?

—Amb aquella cara tan bonica que tenia.

—Sempre tan considerada amb els nostres fills. Era la pròpia bondat. I ara pensar en ella, jaient allà dins…

—Sembla que tenia alguna mena de problema, així ho diuen.

—Vols dir amb aquells nois?

—No, alguna altra cosa.

—Quina cosa?

—Psst!

—Bé, no ho sap tothom això, és clar…

La senyoreta Flynn s’havia ofegat. Les dones m’enxamparen escoltant. Me’n vaig anar corrents camp avall. M’havia quedat sec de l’excitació i encongit per la por; només desitjava veure l’estany. Hi havia un grup de gent del poble, incloses les meves germanes, que contemplava l’aigua. L’estany era llis i verd i buit i, entre els joncs, hi havia una estesa de llet. Em vaig amagar al joncar, confiant que no em veurien i vaig observar aquella taca escampada. Aquest era l’estany que havia ofegat la senyoreta Flynn. Malgrat això, estranyament, no havia estat per accident. Ella hi havia vingut despullada i sola, de nit, i s’hi havia endinsat com si fos un llit; s’hi va ajeure i atragué l’aigua al seu damunt i s’ofegà silenciosament entre els nenúfars. Vaig mirar les arrels dels nenúfars al fons i les plantes esponjoses al seu voltant. Allà era on jeia, a un peu per sota l’aigua, immòbil i sola tota la nit, mirant enlaire a través de l’aigua com si fos una finestra, esperant que en Fred hi passés. Un genoll em començà a tremolar; era fàcil d’imaginar-la allà, amb els cabells flotant i els ulls blancs i oberts, exactament com en Fred Bates l’havia trobada. La veia clarament, lleugerament augmentada, i oïa la seva veu borrosa i ensopida:

—He estat malalta, senyora… hem… És l’esperit de la meva mare. De nit no em deixa tranquil·la…

L’estany era buit. Se l’havien endut a casa amb un baiard i les dones s’havien fet càrrec del seu cadàver. Però per a mi, fins allà on puc recordar, la senyoreta Flynn restà ofegada dins aquell estany.

Quant a en Fred Bates, durant un dia gaudí de la benvinguda a tot arreu on anava. Repetí la seva història una vegada i moltes vegades i engolí dotzenes de tasses de te. Però, tot de sobte, la seva fama es capgirà, ja que tingué una seqüela més sinistra. L’endemà mateix, en una visita a Stroud, veié com un carro aixafava i matava un home.

—Dos en dos dies —deia la gent del poble—. Ara veurà el diable.

Després d’allò, la gent el defugia. Quan el vèiem que s’atansava, travessàvem el carrer. Ningú no li parlava ni se’l mirava als ulls i no li permeteren que continués repartint llet. En comptes d’això fou enviat a treballar tot sol en una pedrera i trigà molts anys a ésser rehabilitat.

La batussa i l’ofegament foren fa molt de temps, però jo encara els tinc molt presents; el gust punyent de la mort, la mossegada de la violència, l’atracció de l’aigua per aquella desesperada beutat, la sang indignada damunt la neu. Tot ocorregué en un temps en què el poble era el món i els seus esdeveniments tot el que jo sabia. De fet, el poble era com una profunda cova lligada encara al seu vell passat, una cova les ombres de la qual eren curulles d’esperits i de lleis encara vagament ancestrals. Aquesta cova que nosaltres habitàvem mirava enrere per cambres que conduïen fins als nostres principis fantasmagories i encara no havia estat fregada ni netejada per la llum elèctrica, ni suburbanitzada per una església victoriana, ni empaperada per les pantalles cinematogràfiques.

Era quelcom que només havíem tingut temps d’heretar, d’heretar i de conèixer amb prou feines: la sang i les creences de generacions que havien romàs en aquella vall des de l’Edat de Pedra. Aquell contacte continu a la fi s’havia trencat i les coves més profundes havien quedat segellades per sempre. Però en arribar, com em succeí a mi, al final d’aquella època, vaig arreplegar flaires de quelcom tan vell com les glaceres. Hi havia fantasmes a les pedres, als arbres i a les parets, i cada prat i cada turó en tenia alguns. La gent més vella sabia d’aquestes coses i s’hi referia en termes personals, i hi havia certes fites escampades per la vall —troncs d’arbre, racons de boscos— que tenien noms estranys mig murmurats, noms antics que de segur eren més vells que el cristianisme. Les dones encara els utilitzaven a les seves converses però ara ja no es fan servir. També hi havia una actitud oberta i sense por envers la mort i l’acceptació de la violència com una mena de ritual que ningú no denunciava ni perdonava.

Al nostre poble de pedres grisenques, especialment a l’hivern, aquelles històries mai no semblaven estranyes. Quan seia a casa entre les germanes xerraires o amb dones velles que es xuclaven els queixós i escoltava els detalls minuciosos de suïcidis desventurats, d’homes lluitadors perduts a la neu, de vídues maleïdes per les bruixes i esventrades per toros, de truges devoradores d’infants… i així successivament, mirava per les finestres i veia les parets humides que regalimaven, els arbres negres corbats pel vent i veia aquests esdeveniments com convulsions naturals del nostre paisatge i, malgrat tenir la boca seca, mai no em sorprenia.

Com que feia tan poc que havia nascut, el naixement no tenia significat; era l’altre extrem el que em fascinava. La mort era absorbent i jo en veia molta; era un preu incessant de la meva infantesa. Algú més se n’havia anat, havia mort durant la nit i ningú no intentava de dissimular-ho. Dones velles, amb els ulls brillants, duien la notícia; el cos era lloat i enterrat; mentrestant, la mare i les noies, a la seva rotllana de la cuina, comentaven les hores finals.

—La pobrissona… Lluità fins al final. Ja no li quedaven forces. —Ploraven fàcilment, amb ensumades, i sanament enrojolades; haurien pogut estar lamentant la mort d’un gos.

L’hivern, és clar, era el temps pitjor per als vells. Aleshores s’arronsaven com cargols salats. Un diumenge visitàrem la vella parella Davies que vivia vora de la tenda. Havia estat un gener humit i fred que gelava el moll dels ossos, durant el qual tres persones velles, en tres dissabtes successius, havien estat portades a les tombes. El senyor i la senyora Davies també eren vells, però tenien un aire tossut de supervivència; i solien vigilar-se mútuament, segons recordo, amb els esguards calculadors del jugadors de cartes. Aquell matí les dones començaren a discutir sobre els funerals, mentre nosaltres, els nois, sèiem vora el foc. La senyora Davies parlava amb seguretat, anomenant cada un dels acompanyants i repassant els seus estats de salut. Sacsejà el cap blanc, dirigí una mirada al seu marit i digué que es preguntava qui seria el següent.

El vell l’escoltà, afegí alguns branquillons al foc i després es donà uns copets a la cama amb la pipa.

—Mestressa, val més que tanquis bé les finestres —digué—. La Vella Parca sembla que se’ls endú els caps de setmana.

Va esternudar en dir això, tot seguit tossí una mica i després romangué feliçment silenciós. La seva dona l’esguardà alegrement un instant i després es girà vers la mare tot fent un sospir.

—En altre temps calia córrer per seguir-li el pas —va dir—. Ara s’hi pot parlar bé. Ja no és pas com el recordo. Els anys l’han frenat.

El seu marit es limità a riure com una gallina i es quedà mirant les barres de la llar de foc com si encara conservés alguns asos dins la màniga…

Una o dues setmanes després hagué d’allitar-se. Estava malament i hom deia que s’acabava. Pujàrem novament fins a la casa vora el marge per saber com estava el vell. La senyora Davies, amb un aspecte eixerit, abillada amb un xal nou de color groc, ens rebé a la seva cuina que semblava una capsa: una petita cova fumada on havia recollit els trofeus àgils de tota una vida, inclosa una varietat de porcellanes, un rellotge d’àngel, un text penjat d’un cordill prop de la llar, un bust de la reina Victòria, algunes teteres i pipes trencades i un gravat de Casaques Roges en repòs.

La senyora Davies estava bullint un pot de farinetes i la seva esquena inclinada semblava una nansa per pescar anguiles. Ens va fer seure, remenà furiosament dins el pot i després es deixà caure en una cadira de vímet.

—Està malament —digué indicant cap a dalt amb el cap— i no és pas d’estranyar. Fa molts anys que pateix pulmonia…, els seus pulmons són com esponges. Ell no ho sap, però creiem que s’està acabant.

Ens lliurà alguns pèsols durs per anar rosegant i es disposà a conversar amb la mare.

—La cosa ha anat així, senyora Lee. Es posà malalt divendres. Vaig enviar a cercar la meva filla Madge. Vàrem fer venir dos metges, el doctor Wills i el doctor Packer, però ells decidiren que no calia operar. El doctor Wills, sap?, no creu en això de tallar, així que li receptà un tractament. Però el doctor Packer s’entestà que calia operar, afeccionat com és al ganivet. Però l’Albert no volgué deixar-se remenar. Va dir que no estava disposat a deixar-se destrossar. «Dóna’m una mica de cansalada i deixa’m tranquil», va dir-me. I jo, en tot això, estic d’acord amb ell, és clar. És veritat, sap?… quan t’han tallat, mai més no ets el mateix.

—Permeti’m que jo acabi les farinetes —digué la mare, posant-se dreta—. Vostè vol fer massa feina.

La senyora Davies li cedí vagament el cullerot, i se sacsejà el xal al voltant del cos.

—Sap, senyora Lee?, la darrera nit he comptat tots els que han aclucat l’ull darrerament i, des del granger Lusty fins al Memorial, em sembla que ja m’acostava al centenar. —Plegà les mans pietosament i alçà la mirada al sostre—. Doneu-me força per lluitar al món i contra tot allò que ens calgui afrontar…

Després ens permeté pujar l’escala i visitar el vell allitat. El senyor Davies s’acabava, això era ben evident. Jeia a l’esquifida cambra que era freda com el glaç, respirant feixugament i ronca, i els seus dits prims i bruns aferraven els llençols com ganxos de fil de coure. La seva cara era un crani embolicat amb paper groc, taladrat amb dos forats brillants. Li havien raspallat els cabells de manera que se li alçaven del cap com si fossin la gespa glaçada que s’alça damunt una pedra.

—He portat els nois perquè us vegin! —cridà la mare; però el senyor Davies no respongué; seguí amb la vista clavada en alguna distància lluminosa, guaitant alguna cosa que nosaltres no podíem veure. Seguí un silenci llarg, llarg, que feia olor de colònia i de pols de llit, de parets humides i de febre dolça com la poma. Aleshores l’home sospirà i s’encongí encara més, una humitat lluent contra el coixí. Es llepà els llavis, adreçà una mirada a la seva dona i féu una tos ronca mig enriallada.

—Quan me n’hagi anat —digué—, comprova que quedi decent, mestressa. Embolica les meves coses amb un mocador de seda vermella…

Els dies humits i freds de l’hivern de vegades semblaven interminables i molt sovint duien a una autoagressió. Les noies es llançaven als pous, els joves es tallaven les venes i les fadrines velles es tancaven i morien de gana. Hi havia alguna cosa malbaratadora en aquests gestos, un menyspreu per la vida i una queixa i aquells que els adoptaven mai no eren censurats, sinó que se’n parlava en una veu especial, com si les seves accions els elevessin per damunt els vius i derrotessin la misèria del món. Tanmateix, aquests impulsos sovint eren contagiosos i podien portar a tongades de colls tallats; i la veritat és que, durant una temporada especialment sinistra, àdhuc el jutge va suïcidar-se.

Però si aconseguies de sobreviure a la malenconia i als pulmons malalts, en aquella vall era possible de viure-hi llargament. En Joseph i la Hannah Brown, per exemple, semblaven ésser indestructibles. Fins allà on jo podia recordar havien viscut junts a la mateixa casa a prop de la terra del comú. Hom deia que havien viscut allà durant cinquanta anys, cosa que a mi em semblava que era sempre. Havien criat una família nombrosa que enviaren al món i ells havien continuat vivint sols, sense que, de la seva sorollosa descendència, els en restés res llevat d’algunes cartes i fotografies ben grapejades.

La vella parella vivia absorta en si mateixa com si fossin amants, satisfets i reservats; mai no sortien del poble ni abandonaven l’un la companyia de l’altre i vivien tan ajustadament com dues castanyes bessones. De dia, de la seva xemeneia sorgia en espiral un fum blavós i de nit brillaven les finestres rogenques; la seva casa rústega, quan hi passàvem pel davant, ens deia: «Aquí viuen els Brown», com si allò fos part de la natura.

Tot i ésser blancs i arrugats, eren força actius, però ordenaven les seves vides sense presses. La velleta cuinava i donava el gra a les gallines i estenia la bugada damunt els matolls; l’home recollia llenya i la capolava amb un tallabarder, de tant en tant tenia cura del jardí o bé s’asseia al costat de la porta i contemplava la vall o dormia. Quan arribava l’estiu feien conserva de fruita i, en arribar l’hivern, se la menjaven. No feien res més sinó allò exclusivament necessari per viure, però ho feien amb destresa i amb devoció i després romanien asseguts a la cuina, gaudint del seu mig segle de silenci trencat només pel tic-tac del rellotge. Si algú els visitava, rebia una benvinguda greu, ja fos home, bèstia o mainada; i a mi em semblaven dos insectes colrats, lents però destres de moviment; un xic d’escorcoll, una alimentació frugal i després molta immobilitat. Es parlaven sense alçar-se la veu, en una piuladissa curta tan breu com una cançó d’ocell i, quan es movien per la petita cuina, ho feien dolçament i cegament, lliscant per rails desgastats i familiars, sense ensopegar mai ni entrebancar-se pel camí. Eren amables, rosats de cara i tan semblants com dues cireres, perquè, a través dels seus anys compartits, havien pres i mesclat, l’un de l’altre, aparença i accents.

Semblava que els vells Brown es pertanyerien per sempre i que el miracle de la seva supervivència s’havia fet comú per la durabilitat del seu amor… si és que es podia qualificar d’amor aquell equilibri. Aleshores, tot de sobte, en l’espai de dos dies, la feblesa s’apoderà de tots dos. Fou com si dues màquines, amb sincronització i corda, s’haguessin parat just a la mateixa hora. La seva interdependència era tan llegendària que al principi no vam observar el seu destret. Però transcorreguda una setmana sense veure’ls per fora, alguns veïns pensaren que convenia visitar-los. Trobaren la vella Hannah pel terra de la cuina alimentant el seu home amb una cullera. Ell era en un racó, mig cobert amb estores, i ambdós estaven massa dèbils per alçar-se. Ella havia tallat un plat de peladures, explicà, perquè no es veia amb cor d’encendre el foc. Però estaven bé, realment, només una mica d’humitat; s’arranjarien, no era important.

Bé, fou comunicat a les autoritats; les Germanes Visitadores s’afanyaren; i hom decidí que haurien d’ésser traslladats. Ara estaven massa dèbils per ajudar-se mútuament i els seus fills massa escampats, massa enfeinats. Només podia fer-se una cosa; i seria pel seu bé; calia dur-los a l’asil.

Els vells quedaren sorpresos i aterrits, i la parella s’aferrà l’un a les mans de l’altre. «L’asil», sempre un mot vergonyós, una ombra grisenca que queia al final de la vida, la més temuda pels vells (encara que l’anomenessin la Residència); detestada molt més que el deute o la presó o la mendicitat, o àdhuc la màcula de la bogeria.

La Hannah i en Joseph remerciaren les Germanes Visitadores però pregaren que els deixessin a casa, que els deixessin com ells desitjaven, sense causar cap problema, només que els deixessin junts. L’asil no podia donar-los l’ajut que necessitaven, només podia dividir-los, la caritat. Era molt millor amagar-se o morir en una fossa o morir de gana a la pròpia cuina familiar, sota l’observació dels objectes que havien recollit durant la seva vida: la taula fregada i buida, els plats i els perols, la llar freda, el rellotge blanc parat…

—Tindran bona cura de vosaltres —deien les Germanes— i us veureu dos cops cada setmana. —Aquelles veus brillants i convincents grumejaven d’autoritat i els vells no estaven entrenats a desafiar-les. Així que, aquella mateixa tarda, blancs i muts, els dugueren a l’asil. La Hannah Brown fou enllitada a la secció de les dones i en Joseph jagué a la dels homes. Era la primera vegada en cinquanta anys que havien estat separats. No tornaren a veure’s, ja que moriren tot just transcorreguda una setmana.

El seu final em trastornà com cap altre no havia fet i m’obsedí l’autoritat assassina i bondadosa que ho disposà. Dividits, els vells perderen la vida i cessaren per acord mutu. La seva caseta restà buida, vora les terres del comú, amb la porta d’entrada tancada i muda. Les pedres ràpidament es van tornar fredes i esquerpes perquè la vida els havia estat tan sobtadament arrabassada. En un any tot s’enderrocà, primer la teulada, després les parets, que restaren escampades en un embull d’englantines. La seva decadència fou tan violenta i aclapadora, que semblava que la mateixa parella de vells l’haguessin enderrocada.

Aviat, tot el que restà de la Hannah i en Joseph Brown, i de la seva llarga vida plegats, foren algunes clapes d’herbotes, un jardí esdevingut salvatge, algunes olles rovellades i un roser boscà.