2. Noms

La pau havia arribat; però jo no observava enlloc cap diferència. La nostra mare tornà de molt lluny contant històries de follia, de com els desconeguts s’aturaven i es besaven pels carrers i s’enfilaven a les estàtues cridant aquell nom. Però, a fi de comptes, què era la pau? El menjar tenia el mateix gust, l’aigua de la bomba era igualment freda i la casa ni caigué ni s’engrandí. Arribà l’hivern amb una tristor fosca, famolenca, i el poble s’omplí d’homes desconeguts que s’aturaven per tot arreu, amb els seus pantalons caqui i elàstics, fumant unes pipes curtes, gratant-se els braços i esguardant en silenci els jardins.

Jo no podia pas creure-hi, en aquella pau. No portà àngels ni explicacions; no havia alterat la naturalesa dels meus dies i de les meves nits, ni havia daurat el fang del pati. Així que molt aviat me’n vaig oblidar i vaig tornar als meus caus de misteri dins i fora de la casa. L’hort encara oferia els seus racons d’herbotes, cols ennegrides, les seves pedres i tiges de flors. I la casa les seves zones de calor i de fred, forats obscurs i taulons parladors, els seus districtes de terror i de santuari beneït; i una infinitat variada d’objectes i ornaments que es plegaven, enganxaven, cruixien i sospiraven, que s’obrien i es tancaven, dringaven i cantaven, punxaven, esgarrapaven, tallaven, cremaven, giraven, es tombaven o queien fets bocins. També hi havia un armari amb sentor de pebre, un celler ressonant i un piano taral·lejador, grapats secs d’aranyes, germans que xocaven i el consol etern de les dones.

Jo encara era prou jove per dormir amb la mare, cosa que em semblava l’única finalitat de la vida. Dormíem junts a la cambra del primer pis, damunt un matalàs de llana, en un llit amb varetes de llautó i cortines. Sol, en aquella època, d’entre tota la família, jo era el company escollit per compartir amb ella els somnis, el preferit entre tots per al seu amor extra; i hi tenia dret, almenys així m’ho semblava.

De manera que en la nit ampla i en el gruix dels seus cabells, hi consumia el meu son gras, endormiscat i arraulit sota la calidesa de la seva carn, beneït pel seu llit i per la seva seguretat. Aleshores els dos jèiem junts i allunyats de l’amplària de la casa i de la separació del dia. Aquella foscor, per a mi, era com el fruit de l’aranyoner, pesat i madur en tocar-lo. Era una foscor de benaurança i esllanguiment simple, on tots els cantells semblaven arrodonits, aptes i encaixats; i descobria que, després de tot, aquella presència per la qual havia estat sospirant i anhelant no m’havia abandonat.

La meva mare, lliure del seu dia renouer, dormia com un infant feliç, arronsada dins la seva camisa de dormir, respirant innocentment i fent uns suaus sorollets xucladors damunt del coixí. En els seus vols en somnis, m’estrenyia amb força, com un paracaigudes a la seva esquena; o es tombava i m’abraçava amb el seu gran cos cansat, de manera que jo estava tan calentó com un ratolí en un paller.

Eren denses i geloses, aquelles nits sense mots, mentre ens arraulíem i mormolàvem plegats, com un secret que jo mantingués durant la vetlla del dia i que em col·locava per damunt tots els altres. Era per a mi, només, que s’apropava la nit, per a mi, per al príncep de la seva foscor, perquè jo era l’únic que coneixia el gran desempar del seu son, la seva cara morta i els seus braços nus i cecs. Fins i tot a l’alba, quan es llevava i anava vacil·lant cap a la cuina, no m’abandonava del tot, perquè jo rodava i m’arraulia dins la vall que el seu son havia deixat, m’enfonsava en la seva olor d’espígol, prement la cara per adormir-me de nou en el niu que ella havia fet meu.

En aquell període dels meus tres anys jo esperava que compartir el seu llit seria per sempre. Mai no havia conegut, o no podia recordar, cap nit passada lluny d’ella. Però creixia de pressa; ja no era el bebè: el meu germanet Tony s’esperava dins el seu bressol. Quan vaig sentir els primers rumors de traslladar-me a la cambra dels nois, senzillament no vaig poder creure-m’ho. Segur que la mare no hi estaria d’acord. Com podria encarar-se amb la nit sense mi?

Les meves germanes començaren a endolcir-me i adular-me. Deien:

—Ja ets tot un home.

—Dormiràs amb en Harold i en Jack —i afegien—: què et sembla?

Què n’havia de pensar? A mi em semblava indignant. Vaig fingir un enravenxinament i vaig guanyar algunes nits més, les meves darreres nits en aquell llit tou. Llavors les noies van canviar la tonada:

—Només serà per algun temps. Més endavant podràs tornar amb la mare.

Jo no les creia del tot, però la mare callava, de manera que vaig renunciar a la lluita i me’n vaig anar.

Mai més no vaig ser cridat al llit de la mare. Fou la meva primera traïció viscuda, la meva primera dosi d’enduriment amb l’edat, la primera lliçó en el refús dolç i implacable de les dones. No es digué res més i ho vaig acceptar. Em vaig fer una mica més dur, una mica més fred, i vaig dedicar més atenció al món exterior que ara sorgia, visible, entre la boira…

El pati i el poble es manifestaren en principi a través de la màgia i de la por. Les projeccions dels seus esperits i de les meves al·lucinacions esbossaren amb dimonis els primers fulls en blanc. El ressò dels batecs del cor que sentia dins el meu cap ja no era el tic-tac únic d’un rellotge privat, sinó el pas de monstres que entraven de l’exterior. Eren criatures del «món» i venien a cercar-me, avançant per la vall amb els caps ficats dins coves de pa, grunyint amb els batecs de la meva sang. Suposo que eren el resultat de mals de cap primerencs, però vaig passar dies molt neguitosos mentre els esperava. Malgrat ésser caminadors infatigables, només s’atansaven fins a la vora del poble.

Aquesta era una inquietud diürna que no vaig compartir amb ningú; però de nit, és clar, en sofria algunes altres de les quals em queixava més: espelmes que s’apagaven, portes que es tancaven en la foscor, rostres vistos cap per avall, forats nocturns a terra on la imaginació bullia i que et feien xisclar fins a fer-te perdre el cap. També hi havia homes vells que vivien dins les parets, sota terra i dins les comunes; que ens vigilaven i ens jutjaven i eren despietadament maliciosos i que, òbviament, eren déus que havien estat oblidats. Aquests Homes Vells mai no fallaven a controlar-nos, als nois, i les nostres germanes els conjuraven desvergonyidament i, certament, en una llar on no hi havia un pare que governés, n’eren els substituts perfectes.

Però hi havia un autèntic vell pagà de carn i ossos que ens governà durant un temps. Les seves visites al poble eren escasses, però deliberades; i, quan apareixia, allò que es passejava entre nosaltres era al mateix temps la sobirania i la malignitat, tot i que les dones eren les més clarament afectades.

La primera vegada que el vaig veure, jo tenia un gust de sal que encara recordo. Era una nit freda de lluna d’hivern, amb lluentors de gelada, i érem asseguts a la cuina, com de costum. El foc bullia suaument, les espelmes s’estremien, les noies enraonaven ensonyades. Jo m’havia quedat endormiscat damunt la taula, quan la Marjorie de sobte féu:

—Psssst…!

Havia sentit alguna cosa, és clar, sempre hi havia algú que sentia alguna cosa, així que em vaig desvetllar i vaig escoltar vagament. Els altres estaven tots en actitud de dolorosa atenció; haurien sentit la caiguda d’una ploma. Jo, al principi, no vaig sentir res. Un mussol cridà entre els teixos i li respongueren des d’un altre bosc. Llavors la Dorothy digué:

—Escolteu!

I la mare digué:

—Silenci!

I l’alarma ens tenia a tots amb l’ai al cor.

Com un ramat sense banyes, de cérvoles i petits, tots els nostres caps s’ajuntaren. Llavors ho vam sentir, lluny al prat, encara dèbil i inconfusible: l’arrossegada metàl·lica sobre un terra gelat i el dringar intermitent de cadenes.

Les noies intercanviaren esguards de terrible coneixement, els seus ulls brillants i grossos eren plens de malastre.

—És ell! —xiuxiuejaven tremolosament—. S’ha escapat una altra vegada! És ell!

Era ell, certament. La mare tancà la porta amb el forrellat i apagà els llums i les espelmes. Llavors tots ens arraulírem en la foscor il·luminada per la llar per esperar la seva sinistra arribada.

L’arrossegament de les cadenes es féu més proper i més sorollós, ressonant en la nit, i s’atansava envers nosaltres, pujant pel prat distant, amb el seu pas inexorable, il·luminat per la lluna. Les noies es recargolaven a les cadires i començaren a riure nerviosament i horriblement; semblava que s’haguessin tornat ximples.

—Silenci —recomanà la nostra mare—. Estigueu quiets, no us mogueu… —Corrugava la cara alarmada.

Les noies inclinaren el cap i esperaren, tremoloses. Les cadenes trontollaven cada vegada més a la vora. Prat amunt, girant la cantonada, dalt el marge —i aleshores, amb un picar de peus, ja era allí… Frenèticament, les noies ja no pogueren aguantar més, s’alçaren d’un salt tot fent crits de curiositat i travessaren la cuina il·luminada per la llar tot ensopegant i separaren àvidament les cortines fosques…

Orgullosa, enmig de la nit, la bèstia passava per davant, el seu cap coronat amb banyes reials, els ulls lletosos partits per lluentors de llum de lluna, el gran esquelet recobert de pèl. Avançava amb passos grans, rígids i xancats, sacsejant la barba argentada i, amb la força combinada de les cuixes i les espatlles, arrossegava les pesades cadenes que havia trencat.

—La cabra d’en Jones! —xiuxiuejà la nostra Dorothy; dos mots que gairebé eren una adoració. Perquè aquell no era només un animal extraviat, sinó una bèstia de vells somnis que passejava pels camins del poble sota la llum de la lluna, mig captiu, mig rei esclau. Era gros i pelut com un cavall Shetland i tots els homes el temien; el terratinent Jones, de fet, el tenia encadenat a una estaca ensorrada cinc peus dins la terra. Tot i així, quan les nits eren brillants de lluna, o d’estiu, no hi havia estaca ni cadenes que poguessin subjectar-lo. Aleshores esbufegava i s’encabritava, arrencava les cadenes de terra i sortia tot arrossegant la seva luxúria pel poble.

N’havia sentit a parlar sovint; i ara, finalment, el veia, mentre caminava a sotragades carrer avall. Vell com un déu, arrossegant les cadenes com ròssec de mantell, exhalava una forta alenada de sal i sovint s’aturava i flairava l’aire, com si cerqués algun amic o alguna víctima. Però passejava sol; no trobà ningú, travessà un poble buit. Les filles i les mullers l’espiaven des de cambres fosques, els homes esperaven entre les ombres amb destrals. Mentrestant, fetorós de poder i blanc sota la lluna, seguia el seu terrible camí…

—Havíeu vist mai una cabra tan grossa? —preguntà la Dorothy amb un sospir…

—Et tira a terra i després et trepitja. He sentit a dir que va fer caure la senyoreta Cohen.

—Imagineu-vos si te la trobes quan véns tota sola cap a casa…

—Jo em desmaiaria. Què faries tu, Phyl?

La Phyl no respongué; havia fugit corrent i estava histèrica dins el rebost.

La cabra terrorista d’en Jones a mi em semblava un fenomen natural d’aquell temps, una part d’un poble que creava bèsties i fantasmes tan indiferentment com éssers humans. Tot semblava part de la mateixa comunitat, encara que les seves propietats variessin considerablement: alguns eren benevolents i d’altres calia evitar-los com fos; hi havia aquells que apareixien segons la forma de la lluna, o durant les hores del dia o de la nit, que podien advertir o beneir o embogir, segons la seva naturalesa. Hi havia l’Ocell de la Mort, la Diligència, l’Oca de la senyoreta Barraclough, la Casa del Botxí i l’Ovella de Dos Caps.

Una ovella amb dos caps no és cosa gaire notable, però aquesta era vella i parlava anglès. Vivia sola entre els alerços del bosc de Catswood i només era visible enmig de la claror dels llampecs. Podia cantar harmoniosament en doble veu i fer-se preguntes i respostes hores i hores seguides; molts viatgers l’havien sentida en passar per aquell bosc, però molt pocs, cosa comprensible, l’havien vista. Si mai una tempesta et posava davant d’ella i tenies prou serenitat per preguntar-li-ho, et deia la data i la mena de mort que tindries —així almenys ho deia la gent. Però mai ningú se sentí atret pels poders d’aquesta bèstia. I quan els llampecs il·luminaven l’ovella entre els arbres de Catswood hom creia que era preferible mantenir-se allunyat d’aquell indret.

La Diligència de la Cruïlla dels Bous era un altre signe de malastrugança i un visitant regular de mitja nit. La Cruïlla dels Bous era un coll, terreny de brugueres bastant alt, al final de la vall, en altre temps un pas de camins de diligències i senderols de bestiar que unien Berkeley a Birdlip i Bisley a Gloucester-Market. Les relíquies dels vells camins de carro encara eren gravades a l’herbei i també a les memòries dels habitants més vells del poble. I allà dalt, qualsevol dia a mitjanit, però sobretot la nit de cap d’any, hom podia veure-hi un cotxe gris argentat conduït per fogosos cavalls desbocats, podia oir-se l’espetec del corretjam que es partia, els xiscles dels passatgers, la fusta que s’estellava i els crits desesperats del cotxer. La visió recordava algun desastre antic i era assajada cada nit a les dotze.

Aquells que no l’havien vist es vantaven d’haver-la vist, però aquells que sí l’havien vista, mai no en parlaven, ja que la visió imposava una maledicció a tots els testimonis xerraires, una maledicció en la què tots crèiem —el cabell se t’emblanquia en una nit i les dents et queien i, més tard, mories atropellat. De manera que els comentaris del fantasma solien arribar de segona mà. «Aquesta nit han vist aquell carruatge altra vegada. En Harry Lazbury l’ha vist, diuen. Tornava de Painsick empenyent la bici. L’ha deixada caure i ha arrencat a córrer cap a casa, embogit». Condemnaven el pobre Harry a aquest final horrible, mentre el Carruatge corria una vegada més per les nostres ments, esmunyint-se, tot blanc, damunt les seves rodes gronxadores, tan regular com el Correu.

Pel que fa a la petita tragèdia darrere el fantasma, havia estat gelosament recordada per perseguir-nos. El cotxe inclinat, els eixos estellats, les rodes corbades contra la lluna, els cavalls panteixant tirant-se guitzes al cap, els passatgers que es morien a l’erm: la imatge d’aquell desastre petit, però local, encara posseïa qualitats que mai no havia acabat d’empetitir ni la més gran matança dels temps moderns.

Quant a la Cruïlla dels Bous —aquell terreny desigual, salvatge, amb herbei torçat pel vent—, jo encara ara, no hi aniria a passejar de nit. Era una tundra curiosa, una mena d’illa de no-res situada molt per damunt de les valls ben poblades. Tanmateix els seus buits i silencis, despullats de tot habitatge, semblaven maculats pels encontres amb forasters. En aquell pas en terra de ningú, durant els temps dels camins a peu i a cavall, els viatgers s’esguardaven suspicaços i s’esperaven per atacar-se violentament, per robar, violar o assassinar. Per als pobles del voltant, era un tros d’horitzó despullat, un tros pelat entre els boscos, una plataforma castigada pel vent que atreia la mirada de tothom i era, justament, el lloc per alçar-hi una forca. Allà, conseqüentment, hi hagué durant molts anys una forca que els vells encara podien recordar.

Sota la Cruïlla dels Bous hi havia un bosc rellent i groguenc que coneixíem com el Fondal del Bosc Mort. Els meus germans i jo hi descobrirem una casa de camp, de teulada enderrocada, enmig d’un jardí esdevingut salvatge. Tot sovint jugàvem dins les cambres podrides, pujàvem les escales embrossades i collíem i ens empassàvem les petites pomes àcides que penjaven al voltant de les finestres destrossades. Era una ruïna fosca i humida en la profunditat del bosc; les cambres pudien a llits vells i a fungositats. I darrere la porta, vermell de sang pel rovell, hi havia clavat un ganxo de ferro.

Cap aquestes ruïnes silencioses, sense ocells i sense sol, hi anàvem nosaltres una vegada i una altra. Allà podíem fer el que ens abellia, trencar allò que volguéssim i, per estrany que sembli, mai ningú no ens va destorbar. Més endavant coneguérem la història d’aquell indret: havia estat la llar del botxí de la Cruïlla dels Bous, que havia viscut allà amb el seu fill i treballat en la seva feina i, més tard, s’havia matat allí mateix.

La casa del bosc havia estat escollida especialment, prop de la feina, però amagada. Els temps eren de fam i els seus dies, enfeinats; era un home discret i hàbil. Nit rere nit pujava tot passejant fins al turó per carregar la forca amb criminals locals. Després d’un avís rutinari, un vespre negre de tempesta, li lliuraren un noi tremolós. Acostumat a treballar en la foscor, despatxà ràpidament el minyó i després s’entretingué per encendre la pipa. Ja es girava per anar-se’n quan un núvol destapà la lluna i il·luminà clarament la forca i, en el rostre moll de pluja que l’esguardava de tort, el botxí veié la cara del seu fill. No digué res als homes que tenia a la vora. Tornà caminant a casa seva, clavà un ganxo a la paret, hi fixà un nus escorredor i s’hi penjà.

D’aquell dia ençà ningú no havia viscut a la Casa del Botxí, que s’enderrocava al Fondal del Bosc Mort on nosaltres jugàvem i menjàvem pomes i ens penjàvem d’aquell ganxo i a puntades de peu ensorràvem a trossos les parets humides…

Des dels cinc anys més o menys, vaig començar a conèixer alguns veïns —la majoria proscrits en robes i capteniment— que recordo tant pel nom com pels fets. Hi havia en Charlie Soca-de-Col, l’Albert el Diable i en Percy-de-Painswick, per començar.

En Charlie Soca-de-Col era el nostre boxador local: un porquer violent, amb polaines, de cara esprimatxada, que només vivia per a les seves truges i per a la baralla. Es dedicava a alimentar baralles, com altres homes tenen cura de les plantes, i les feia créixer del no-res, només per l’ardor de la bel·ligerància, regant-les diàriament amb sang. Cada vespre sortia a passejar, armat amb el seu tronxo de col, disposat a tombar a cops el primer que veiés.

—I doncs, Charlie? No tinc pas res contra tu.

—Patapam! —deia en Charlie, i li fumia garrotada. Els homes queien de les bicicletes i pedalaven retrocedint violentament quan veien que el vell Charlie se’ls atansava. Amb el seu nas bru de falcó i els braços peluts tenia l’aspecte d’un víking de terra; i solia romandre a la vora de la taverna tot fent voleiar la gran soca de col al voltant del cap tot dient: «Bam! Bum!», com un noi en una història de dibuixos, i desafiava a barallar-se a tots els que s’hi acostaven. Ensagnat ell mateix, deixà més d’un home sagnant abans de tornar arrossegant-se cap a casa i cap als seus porcs. En Charlie Soca-de-Col, com la cabra d’en Jones, feia que tothom tanqués la porta amb clau.

L’Albert el Diable era un altre esvalotador: un captaire sord-mut amb el cos d’un escarabat negre, camacurt i amb una boca com un titella. Als seus ulls, s’hi veia un furor contingut de gran poder que omplia d’inquietud a tothom. Es deia que amb una sola mirada podia desgraciar una noia i que podia fer impotent un home, o destrossar-te el cervell, fer tornar verda la cansalada i realitzar altres desordres domèstics. Així que quan venia al poble, en viatge per pidolar, i sentíem el seu xerroteig musical que s’apropava, hom posava dalt de tot dels murs diners i menjar i, després, la gent es tancava dins les comunes.

En Percy-de-Painswick, per altra banda, era un pallasso i un dandi espellifat, que solia arribar per dalt el turó vestit amb una levita i polaines, a la recerca de les noies locals. Inofensiu, enze, només amanyagava amb la llengua, però amb els seus mots n’hi havia prou per atordir les noies i embrancar-les en xiscles de plaer i escàndol. Tenia una cara rosada de faccions marcades i un cos lleuger de dansarí, i les noies solien seguir-lo per tot arreu, atiant-lo a guarnir-se amb fantasies més agosarades i enganxant cintes a la seva jaqueta de cua d’oreneta. Aleshores ell girava damunt els dits dels peus i deia alguna cosa ràpida i complicada, embarbussada dolçament entre les seves dents rialleres… i les noies fugien xisclant marge avall, els rostres enrogits, excitats, incrèduls, i s’amagaven entre els arbusts exclamant-se mútuament: era possible el que en Percy acabava de dir? Era un home amable, agut, de moviments suaus, però morí poc després, d’alguna lesió cerebral.

Hi havia també en Willy el Peix, que arribava els divendres i venia peix de porta en porta, cistells de verats tan passats que ni la meva família no podia menjar-los. En Willy era un home de llavi fluix, ulls tristos, que havia perdut la noia que estimava per culpa del seu ofici. S’arrepenjava a prop de la porta de casa nostra i bufava i es gratava, tot lamentant-se d’haver-la perduda. Però el transport era dolent i el mar molt lluny; i la veritat és que el pobre Willy feia pudor.

Entre d’altres recordo en Tom dels Ullals, que venia sacs d’arrels d’arbre per cremar. I en Harry Bocarrut, en Davis el Pesat, en Punys Plens i en Futur Somrient. Els tres primers que he anomenat eren vagabunds rodamons, però el darrer era un granger fanàtic. Pocs homes, em sembla, hauran estat tan poc afortunats com ell; per una banda era un malenconiós que menyspreava la humanitat i, per l’altra, alguna paràlisi li havia torçat la boca en un permanent somriure radiant. Així que qualsevol persona que el trobava, animada pel seu somriure, el saludava alegrement. I ell, tot somrient, amb el rostre joiós, maleïa tothom, desitjant-los l’infern.

La mateixa Cruïlla dels Bous tenia dos parroquians diürns: en John-Jack i l’Emmanuel Twinning. En John-Jack es passava el dia al costat del rètol de la Cruïlla dels Bous bo i contemplant sinistrament cap a Gal·les. Silenciós, salvatge, amb aspecte de rus, vivia amb la seva germana Nancy, que li havia donat, en el transcurs d’alguns anys, cinc criatures d’una bellesa notable. L’Emmanuel Twinning, per altra banda, era gentil i molt vell; es feia els vestits amb flassades de l’hospital i vivia per allà a prop amb un cavall.

L’Emmanuel i l’animal clapat tenien força en comú, inclòs l’ús de la cuina i, gairebé cada vespre, es podien veure els seus caps grisencs que s’abocaven junts a la finestra. El vell, si se l’observava tot sol, semblava trobar-se en regions etèries, tan blaves i remotes que les noies solien cantar:

En sentir-les, sacsejava el cap i ens somreia dolçament, movent els llavis al compàs de l’himne. Era tan vell, tan estrany i estava tan lluny, que jo mai no vaig dubtar que l’himne era seu. Duia flassades de color blau cel i el seu nom era Emmanuel; no hauria costat gens de creure que era Déu.

Durant el llarg i calorós estiu de 1921 una sequera greu castigà la contrada. Les fonts s’assecaren, els pous s’ompliren de granotes i l’aigua normalment dolça de la bomba de la nostra rerecuina es tornà marró i tenia gust de claus. Encara que aquesta sequera fou un alleujament per a la meva família, fou un flagell per a la resta del poble. Durant moltes setmanes el cel es mantingué càlid i blau, els arbres s’emmusteïren, les collites es cremaven als camps i els vells comentaven que el sol havia lliscat del seu curs i que molt aviat tots ens moriríem. Es feren rogatives perquè plogués; però la meva família no hi va anar, ja que la pluja era allò que més por ens feia.

Com que la sequera continuà, s’abandonaren les pregàries i s’adoptaren unes mesures més endiablades. Els soldats, finalment, s’adreçaren amb els fusells als cims dels turons i començaren a disparar contra els núvols que passaven. Quan jo vaig sentir les descàrregues seques, que espetarregaven com branquillons en la quietud, vaig saber que el nostre llarg armistici s’havia acabat. I ben segur —ja fos per les rogatives o per les salves o per un simple retorn de la natura— la sequera s’interrompé poc després i començà a ploure com si abans no hagués plogut mai.

Recordo haver-me despertat de nit en sentir els crits de la nostra mare, i davant la creixent alarma d’una foscor udolaire i dels arbres que, a fora, esbatussava la tempesta. El terror, l’antic terror, havia retornat i, com sempre, al bell mig de la nit.

—Lleva’t! —cridava la mare—. Entra a la casa! Lleva’t o tots ens ofegarem!

Vaig sentir-la donant cops de porta i contra les parets amb accents de catàstrofe final. Quan la mare donava l’alarma, no restaves ajagut i meditatiu, no feies cap ús de la raó; senzillament se t’esborrifaven els cabells i saltaves del llit i baixaves els graons amb els altres, a corre-cuita.

La nostra situació ens col·locava a mercè de la naturalesa: perquè la casa, construïda en un marge molt inclinat, s’alçava directament en plena rambla. Tots els dolls del cel semblaven menar cap a la nostra porta i només disposaven d’un petit eixidiu per engolir-los. Quan aquest eixidiu s’embossava, com solia ocórrer en un instant, la inundació entrava a raig dins la nostra cuina; i com que allà no hi havia porta de darrere per fer-la sortir novament, jo, en aquell moment, vaig considerar normal que ens hi ofeguéssim.

—Inferns i cels! —gemegava la mare—. Maleït i remaleït! Que Jesús tingui pietat de nosaltres!

Nosaltres gemegàvem i ens precipitàvem cercant escombres i després sortíem corrent disposats a abraonar-nos contra la tempesta. Trobàvem l’eixidiu ja embossat i el pati ple d’aigua. El soroll de la pluja ofegava els nostres crits i els nostres gemecs i no podíem fer altra cosa que escombrar.

Quin pànic en aquelles alarmes de mitjanit, aquelles crides de trompeta que assassinaven el nostre son; amb foscor, pluja invisible i arremolinada, arbres que bramulaven, núvols que esclataven, trons que rugien, llamps que espetegaven, inundacions que anaven pujant de nivell i la nostra mare que s’havia tornat boja. Les noies, en les seves camises de dormir, sostenien enlaire espelmes petarrellejants mentre nosaltres, els nois, escombràvem l’aigua vers l’eixidiu. La pluja calenta ens fuetejava i ens travessava la camisa; nosaltres tremolàvem de por i de fred.

—Més escombres! —cridava la mare, saltant d’un costat a l’altre—. Correu, qualsevol, en nom de Déu! Escombreu més de pressa, nois! Per tots els sants del cel, la pluja ja arriba al graó del llindar!

L’aigua entollada barbotejava i s’agitava pesadament al nostre voltant, fent grans bombolles groguenques com escuma, relliscava i feia bromera allà on la pluja copejava com una bala i s’acostava lentament a la porta. L’eixidiu ara quedava amagat sota l’aigua i escombràvem en aquella direcció com uns folls, mentre les espelmes humides feien un xiuxiueig i s’apagaven l’una darrere l’altra, la mare encenia torxes i papers de diari i nosaltres lluitàvem, enfonsats fins als genolls, entre crits i trons, tot xipollejant, xops i mig plorosos, vençuts per una por gegantina.

Algunes vegades, de fet, l’aigua arribà a entrar; dues o tres polzades d’aigua. S’escolava pels graons com un xarop espès i s’escampava pel terra. Quan això succeïa les lamentacions de la mare assolien unes proporcions elegíaques i posava com a testimoni el món sencer. Tota la nit ressonaven dramàtics apòstrofes; els déus eren acusats, els sants cridats a l’ordre i els Fats severament rebutjats.

L’endemà al matí hi hauria un caos horrible a la cuina, fang i llot per damunt les estores, seguit per la llarga tasca, depriment i avorrida, d’arrencar-ho i treure-ho fora dins de galledes. La mare, de genolls, es retorçava les mans i feia rodar l’esguard tot a l’entorn.

—No sé què puc haver fet per haver de suportar tants de problemes i de proves. I justament quan teníem la casa endreçada. Si haguessin de suportar coses com aquestes els àngels no tindrien paciència. Pobres fills meus, pobrissons, estimats meus, podríeu morir en aquest forat fastigós. Ningú no se’n preocuparia, ni una beneïda ànima. No badeu ara amb aquella galleda, maleïda i remaleïda!

A part del soroll i de les llàgrimes i la brutícia, aquestes inundacions, realment, no eren massa importants. Però no puc pretendre que no em deixessin garratibat. Pensar que les aigües poguessin inundar realment casa nostra, em semblava molt pitjor que un incendi. I a mitjanit, quan les tempestes bufaven de debò, solia romandre horroritzat al meu llit, sentint la pluja que esgarrapava la finestra i el vent que bufetejava les parets, i imaginava que la família, la casa i tot el mobiliari eren xuclats endins pel drenatge etern.

No fou sinó molt més endavant que vaig raonar les coses: que la nostra posició a la falda del turó feia molt improbable que mai poguéssim ofegar-nos, que els crits frenètics i la paüra de la mare eren cosa ben diferent i que, al cap i a la fi, encara que plogués, era possible dormir en pau. Malgrat tot això, avui encara, quan el cel s’enfosqueix tot de sobte i a l’oest es congria una tempesta i flairo la pluja en el vent i sento la primera remor dels trons, m’inquieto i començo a cercar les escombres.