12. Primera mossegada a la poma

La Jo era sempre tan silenciosa, tan tímida però ansiosa de complaure, que fou la primera que vaig escollir. N’hi havia d’altres, naturalment, més sorolloses i més activament útils, però era el rostre fresc de la Jo, els seus cabells endreçats, pentinats enrere, el seu cos prim i la seva gràcia tranquil·la els que em proporcionaven la bellesa secreta que necessitava. Ella, per tant, esdevingué sense saber-ho la guia al camí, l’espelma afuada que vaig portar a les grutes d’aquelles ombres on ara em trobava vagarejant.

Solia cercar-la quan ella tornava a casa després de l’escola, separar-la astutament de les altres i observar el gronxament del seu braçalet de llautó. Tindria jo onze o dotze anys? No ho sé… ella era més jove. Em somreia amablement des de la vorera.

—I doncs, on vas, Jo?

—Enlloc especial.

—Ah.

Tot anava bé mentre ella no es mogués.

—Aleshores, baixem pel marge. Vols? Sí?

Cap resposta, però tampoc cap intent d’escapar-se.

—Marge avall. Com abans. Què et sembla, Jo?

Cap resposta encara, cap senyal o mirada. No aturava ni tan sols el gronxament del braçalet, però tot i així baixava pel marge. Fent una passa, de puntetes per damunt els formiguers, caminant recta, a prop i silenciosament, no demostrava saber perquè baixava, només que anava amb mi.

Sota els teixos, a la densa tarda verdosa, ens assèiem a la vora solemnement. Els vells arbres rogencs formaven arcs damunt nostre, feien túnels d’una obscuritat de color de rovell. La Jo, com un tros de teix, estava immòbil; no em mirava a mi, ni mirava al lluny. Jo em recolzava i llançava una pedra entre els arbres x la sentia com rebotava d’una branca a l’altra.

—I doncs, què farem, Jo? —preguntava.

Ella, com sempre, no responia.

—Què, dius, Jo?

—M’és igual.

—Au, va… ho dius tu.

—No, tu.

La decisió sempre havia de sortir de mi. Ella esperava que jo ho digués. Ella esperava, el cap quiet, la vista clavada al davant, estirant dolçament l’arrel d’una herba qualsevol.

—Bon dia, senyora Jenkins! —deia jo despreocupadament—. I doncs, que em podríeu dir quina molèstia teniu?

Sense parpellejar ni una vegada ni dir un mot, la Jo s’ajeia a l’herba i esguardava els teixos de baies vermelles, s’estirava subtilment al seu llit verd aixafat, es gratava el panxell de la cama i esperava. El joc era formal i greu en caràcter, el seu ritual rígidament modelat. Tan silenciosament com ella jeia, les meves mans es movien i fins els ocells aturaven el seu cant.

El seu cos era pàl·lid i d’una verdor lletosa damunt l’herba, com la fulla d’un bedoll ajaguda a l’aigua, lleugerament corbat com una fulla, nervat i lluent, il·luminat dèbilment des de dins la carn. Aquesta no era la Jo sinó el desconegut que es revelava, un laberint de tiges despullades, més estranyes que la carn, més suaus que les superfícies de les espelmes, com alguna cosa que hagués caigut de la lluna. Passava el temps i les extremitats fredes mai no es movien, ni envers mi ni allunyant-se’n. Ella només feia giravoltar un anell d’herba al voltant dels dits i esguardava cegament lluny dels meus ulls. El sol queia esbiaixat i arribava a l’herba de punta esmolada, feia ratlles tigrades a les concavitats de la Jo, lligava el seu cos amb barres carmesines i posava damunt seu colors de moviments lents.

La nit i el dia semblaven molt llunyans. Érem presoners dels arbres arrelats. Amb els genolls molls de rosada, jo rumiava en silenci tot allò que l’aquiescència de la Jo m’ensenyava. Ella s’estremia lleugerament i estirava les mans. Una merla xisclava entre els arbusts…

—Bé, això serà tot, senyora Jenkins —deia jo—. Demà ja tornaré.

M’incorporava, muntava en un cavall invisible i m’allunyava per anar a sopar. Mentrestant, la Jo es vestia silenciosament i se’n tornava a casa seva a poc a poc, sola entre els arbres espaiats.

Naturalment al final vam ser descoberts; potser ens crèiem que érem invisibles.

—Què, noi, què en dius? Tu i la Jo, oi?…, la nit passada? Ja sí!, ja us hem vist, vaja, vaja!

Un parell de vaquers m’havien aturat a la carretera; jo vaig negar-ho, però no em vaig sorprendre. Abans o després sempre t’enxampaven, però la cosa s’oblidava aviat; molt poques coses eren secretes o xocants, al poble, no fèiem mes que repetir-nos. Aquests primers jocs sexuals eren exercicis formals, una escomesa de vedells sense banyes; però certament teníem sort de viure en un poble, al paisatge abundava la instrucció natural que nosaltres imitàvem el millor que podíem; si algú ens veia es partia de riure… i no hi havia magistrats que ens qualifiquessin d’obscens.

Aquest avantatge era compartit per petits i grans, era una cosa que cap ciutat no pot saber. Sabíem que érem tan corruptes com qualsevol altra comunitat de la nostra mida: com qualsevol carrer de Londres, per exemple. Però aleshores no hi havia enraonies ni cap trucada al 999; els transgressors eren escarmentats per l’opinió local, amb el silenci, amb sàtires o malnoms. Allò que ens estalviàvem de veure, perquè el poble es protegia, eren els crims de la nostra carn escrits fredament damunt un full d’acusació, l’arrestament tèrbol, l’autòpsia de la cort policial, els titulars de les homilies dels magistrats.

Pel que fa a nosaltres, els nois, el cert és que, sota les lleis actuals, la majoria, en alguna fase o altra del nostre creixement, hauríem estat arrestats i alguns hauríem hagut d’ingressar al reformatori. En comptes d’això, ens en sortíem —culpables, és cert— però sense estar classificats dins els registres criminals. No érem pas més salvatges o més tous que els nois de Battersea, però no ens vèiem tan entrampats pels paranys de les lleis vigents. Si ens enxampaven en l’acte, rebíem el càstig tot seguit; i el puny del pagès a qui havíem robat pomes o ous ens semblava més natural i més just que qualsevol policia d’actuació freda afegint una estadística més al llibre. No és el crim el que s’ha incrementat, sinó la seva definició. La ciutat moderna, per al jovent, és un parany policial.

El nostre poble no era, evidentment, un paradís pagà, ni nosaltres érem conscients de mostrar tolerància. Senzillament, les coses anaven així. I nosaltres, és ben cert, cometíem la part de crim que ens corresponia. La mort, els incendis, els robatoris, la violació florien regularment amb el pas dels anys. L’incest silenciós sorgia allà on els camins eren dolents; alguns trobaven consol amb les bèsties; i hi havia també les amistats habituals entre els homes i els nois que caminaven pels camps com a amants. La beguda, l’animalitat i l’avorriment rústic eren els responsables de la majoria de coses. El poble ni aprovava ni desaprovava, però tampoc es queixava a les autoritats. Algunes vegades els nostres pecadors passaven un infern, escarnits i posats a la picota, però els seus crims eren absorbits dins l’escenari local i el seu càstig confinat a la parròquia.

Així que, quan fou l’hora i vaig flairar els primers dèbils perfums d’almesc del sexe, el meu problema no va ser de culpabilitat o d’encobriment, sinó de simple revelació. Aquella exploració primerenca del cos estès de la Jo fou un estudi solitari de mapes. Els senyals del seu cos em mostraren el camí que havia de seguir i després va ser plegada i desada a part. Molt aviat vaig posar-me al nivell d’altres viatgers, tots encaminats cap a la mateixa direcció. Els nois i noies de la meva edat em reberen naturalment, i tots plegats entràrem al bosc dels paranys. La llum del dia i una manca fàcil de vergonya il·luminava les nostres accions. Marges i boscatges foren les nostres cases de repòs i la curiositat el nostre primer afany. Érem maldestres, convulsos, però mai clandestins; estàvem protegits pel nostre llarg coneixement mutu. I tots érem d’una edat verda que no podia equivocar-se, tan poc formats i tan fredament innocents que fèiem poc més que un mim de les realitats.

Les noies interpretaven la seva part d’invitació i exhibició i eren un xic més segures que nosaltres. Pressentien que finalment havien arribat al seu lloc. Tot de sobte, ja no eren criatures a qui donar ordres, ni allò improvisat que els nois havien estat; posseïen, i ho sabien, les claus de secrets més transcendentals del que nosaltres podíem endevinar. Es feien esmunyedisses i difícils, però no pas impossibles. La tímida i silenciosa Jo ara gairebé no comptava al costat del desafiament de la Rosie i la Bet. La Bet era atrevida, la Rosie provocativa, i les dues juntes forçaven el nostre pas. La Bet era desenvolupada per als seus onze anys i era d’un ros tristoi, amb ulls somnolents d’insolència.

—Afluixa un xiclet —deia— i t’ho ensenyaré, si vols. —Per un xiclet s’hauria despullat a l’església.

La Rosie, d’altra banda, més múrria i sagaç, tenia impulsos de malignitat i em feia ballar pels voltants dels graners i els galliners i tot sovint jo acabava tremolós i assedegat. Allò que podia fer amb qualsevol d’elles —la Bet o la Rosie— vaig trigar molt de temps a descobrir-ho.

Mentrestant era com si m’haguessin sucat en oli calent, cuit, assecat i penjat palpitant dalt d’estenedors. Sentits misteriosos entraven en joc de nit, et posseïen en un ordre lasciu i el cos propi semblava haver fugit de tot propi reconeixement perquè es desnivellava el seu equilibri de poder. Era el temps en què les cuixes semblaven cremar com l’herba seca, demanar a crits aigua fresca i cogombres, quan les emocions es gronxaven adormissades entre la panxa i les mans, i pessigaven, estaven afamades, emmotllaven les corbes dels núvols; i un temps en què jeure bocaterrosa en un camp d’estiu era sentir l’impuls de la terra que et recorria tot el cos. Tot de sobte el meu germà Jack i jo esdevinguérem més actius, sempre corrent o enfilant-nos als arbres, afanyant-nos i treballant fins als límits de l’esgotament, per bé que, fins a aquell moment, ens havíem decantat cap a la indolència. No era que no sabéssim allò que estava succeint-nos. Era només que no sabíem què fer-ne. I jo encara estaria enfilant-me als arbres si no hagués existit la Rosie Burdock…

El dia en què la Rosie Burdock decidí agafar-me pel seu compte fou un dia quiet d’estiu, cremós, bromós i de color d’ambre, un dia en què els faigs sota el sol ardent semblaven embolcallats amb la humitat de la mel salvatge. Era l’època de la collita, de manera que quan en Jack i jo sortirem de l’escola ens adreçàrem a la granja per ajudar-los.

El brum de la segadora ens arribà per damunt els rostolls, els conills saltaven pels camps com si fossin coets i el fenc tenia sentors dolces i fresques. Els homes de la granja estaven tots enfeinats, ramassant, girant i carregant. Individus alts, amb patilles, els pits com clapes de bardisses. L’aire es gronxava amb les seves forques i les rengleres de falçades prenien ales i s’enlairaven com àligues fins dalt dels carros. El granger ens lliurà una forca curta a cadascú i ambdós ens posàrem a treballar de valent amb la resta…

Vaig topar-me amb la Rosie darrere un paller i ella em somrigué maliciosament amb aquells ullets lluents i astuts de sa mare. Duia una bata de quadres i el collaret barat de llautó i les cames nues eren fosques, cobertes de pols de palla.

—Surt d’aquí! —vaig dir-li—. Vés-te’n.

La Rosie havia crescut i ara era fornida i a mi m’aterria. Amb aquells ulls felins i la boca torta jo preveia savieses no naturals més amenaçadores que qualsevol cosa que pogués imaginar-me. La darrera vegada que ens havíem vist l’havia copejada amb el tronxo d’una col. Ella no me’n féu retret, només somreia.

—Tinc una cosa per ensenyar-te.

—Vés-te’n —vaig dir-li.

Em sentia eixut i gotejant, fred i calent. Els seus ulls brillaven i jo semblava clavat a terra. La cara de la Rosie estava envoltada d’una boirina vibrant i el seu cos semblava guspirejar.

—Tens set? —em preguntà.

—No en tinc, així que res.

—En tens —digué ella—. Vine.

De manera que vaig clavar la forca al terra ressonant i vaig seguir-la, com un predestinat.

Caminàrem un tros llarg, fins al fons del camp, on hi havia un carro mig carregat. Tot al voltant penjaven garlandes d’herba sense retallar, com unes cortines. Ens esmunyirem sota el carro, entre les rodes, en una cova fosca amb flaires d’herbei. La Rosie cercà, girà un sac i descobrí una gerra de terrissa amb sidra.

—És sidra —em digué—. Però no has de beure’n. No gaire, en tot cas.

Grossa i rabassuda, la gerra jeia damunt l’herba com una bomba sense explotar. L’aixecàrem, descargolàrem el tap i ensumàrem l’alenada de les pomes fermentades. Vaig apropar-me la gerra a la boca i vaig fer rodar els ulls a un costat, com una bèstia vora la font.

—Vinga —digué la Rosie. Vaig inspirar profundament…

I no l’he oblidat mai més, aquell primer llarg glop secret del foc daurat, suc d’aquelles valls i d’aquell temps, vi de les hortes boscanes, de l’estiu rogenc, de sucoses pomes vermelles i de les galtes ardents de la Rosie. No l’he oblidat mai més, ni mai més l’he tastat…

Vaig deixar la gerra amb un glop i un esbufec. Aleshores em vaig girar per mirar la Rosie. Estava groga i polsosa de ranuncles i semblava roncar satisfeta en la penombra; els seus cabells eren tan rics com el niu de l’abella salvatge i els seus ulls eren plens de fiblons. No sabia què fer amb ella, ni sabia què era que no podia fer. Semblava suau i preciosa, una cosa de misteris insondables, tan perillosa com les arenes movedisses.

—Rosie… —vaig dir, de genolls i tremolós.

Ella s’arrossegà de quatre grapes envers mi, amb un cruiximent d’herba, ràpida i amb una superba seguretat. La seva mà dins la meva fou com una petita flama humida que jo no podia sostenir ni llençar. Aleshores, la Rosie, amb una força sense vergonya, senzilla, em féu baixar de la meva perxa trontolladissa, i em féu endisar-me avall, avall, a l’ampli somriure verdós i a la profunda herba subaquàtica.

Recordo molt poc, i encara vagament, el que seguí aleshores. Dins el meu cap ressonen els timbals. La Rosie era molt a la vora, un contacte invisible, vital, massa a prop per ser vist o mesurat. I semblava com si el carro sota el qual estàvem flotés, allunyant-se com una barcassa per damunt la vall on ens bressàvem sense ésser vistos, en un balanceig sobre marees immòbils.

Després ella es tragué les botes i les omplí de flors. I féu el mateix amb les meves. La seva veu eixuta cruixia com flames a les meves orelles. Començaren més focs. Jo vaig beure més sidra. La Rosie em contà fantasies absurdes. Jo li plaïa, em digué, molt més que en Walt, en Kent, en Boney Harris i, àdhuc, més que l’ajudant del capellà. I jo vaig admetre, amb veu ronca i alta, que ella era més bonica que la Betty Gleed. Romanguérem una llarga estona amb les nostres boques molt a prop, respirant el mateix aire calent. Ens férem un petó, un només, tan sec i tan tímid que fou com dues fulles que xoquessin a l’aire.

Finalment els cucuts deixaren de cantar i volaren cap als boscos. Els segadors se n’anaren cap a casa i ens van deixar. Vaig sentir els crits d’en Jack mentre se n’anava camp avall cridant el meu nom, fins que vaig deixar de sentir-lo. I nosaltres vam romandre encara sota el nostre carro d’herbei, prement-nos les mans, mentre el murmuri ronc i perillós de la Rosie em seduïa i la sidra feia batre gongs dins el meu cap…

Finalment la nit arribà i sortirem arrossegant-nos de sota el carro i tornàrem junts cap a casa caminant a batzegades. La rosada lluent i les cuques de llum brillaven damunt l’herba i la calor del dia minvava. Em sentia com un gegant; em gronxava als arbres i endinsava els braços entre les ortigues només per presumir davant d’ella. Tot em semblava audaç i fàcil. La Rosie duia les seves botes i somreia.

Hi hagué alguna cosa d’aquell vespre que dilata la memòria, fins i tot ara. Els turons allargassats eren com dracs xinesos, rogencs sota el sol ponent. El camp exuberant em posava paranys als peus i provava de fer-me caure. I el llac, quan vam passar-hi pel costat, s’alçava en onades xiuladores que intentaven ofegar-nos entre els seus peixos caníbals.

Potser jo hi vaig caure… encara que no me’n recordo. Però aquí vaig perdre per sempre la Rosie. Em vaig trobar caminant a poc a poc cap a casa, tot sol, tot xop i posseït pels miracles. Vaig descobrir trucs extraordinaris de la vista. Podia fer moure els arbres i fer-los saltar a cavall fort i convertir matolls en trens retrunyidors. Podia llepar les estrelles com caramels àcids i caure de cara sense fer-me mal. Em sentia magnífic, afortunat i, per primera vegada en ma vida, invulnerable als perills de la nit.

Quan finalment vaig arribar a casa, encara gotejant d’humitat, esclatava de poder i de plaer. Vaig asseure’m al bloc de fusta de tallar llenya i vaig cantar La fúria enfollia la tempesta i alguns altres himnes semblants. Vaig seguir cantant fins molt després de l’hora de sopar, bramant allà fora, tot sol en la foscor. Llavors en Harold i en Jack vingueren i em dugueren bocaterrosa, agafat pels peus i les mans, al llit. I mai més ja no vaig ésser el mateix…

Aproximadament un any després, ocorregué la violació al bosc de Brith. Si es pot dir que ocorregué. En aquell temps jo formava part d’una colla de passerells que voltava pels camps bramulant, apunyegant, barallant-se, sense objectiu, perillosament, confosos per la nostra força i el nostre avorriment. Era natural que alguna cosa així hagués de succeir i succeí en un diumenge.

Vam fer plans per a la violació abans, a l’estable del constructor. L’aire dens de l’estable, amb sentors de pellofes florides, cuir sec i palla podrida, el seu sòl àcid i la foscor bruta ens proporcionaren l’ambient que necessitàvem. Ens trobàvem allà regularment per jugar a cartes, gratar-nos i xiular i parlar de les noies.

Aquell matí érem mitja dotzena de nois, inclosos en Walt Kerry, en Bill Shepherd, en Sis-penics l’Assaonador, en Boney i en Clergy Green. Per la tanca que vèiem a través de la porta oberta s’hi arrossegava la pluja d’abril. Sèiem en galledes, escampats per allà i xuclant tires de cuir. Tot de sobte en Bill Shepherd sortí amb aquell acudit.

—Ep —digué—. Escolteu. He tingut una idea…

Baixà la veu a un xiuxiueig dens i ens féu formar una rotllana.

—Tots coneixeu la Lizzy Berkeley, oi? —digué. En Bill era un noi de cara plana, poderós i furtiu, amb un aspecte constant d’haver-estat-enxampat-en-l’acte—. Ella servirà —afegí—. Està guillada. No li passarà res, ja ho veureu.

Vam pensar en la Lizzy i era cert; estava guillada per la religió. Una noia baixa i grassa, d’uns setze anys, amb uns ulls grossos de color blau d’ampolla que solia travessar el bosc de Brith amb un grapat de llapis i escrivia frases als troncs dels faigs. Grans lletres amb tots els colors de l’arc damunt la fina escorça verdosa, que deien: «JESÚS M’ESTIMA ARA».

—Jo vaig veure-la el diumenge —digué en Walt— i ho estava fent.

—Sempre ho està fent —digué en Boney.

—Jerusalem! —digué en Clergy amb la seva veu de tro.

—Bé què me’n dieu? —digué en Bill.

Ens ajuntàrem més, fora de l’oïda del cavall. En Bill ens esguardà amb els seus ulls vermellosos i rodons.

—La cosa anirà així, sabeu? Fastigosament senzill. —L’escotàrem i ens aguantàvem la respiració—. Després de l’església, el diumenge al matí, ens esmunyim cap al bosc. I quan ella torni de la capella… ens la fem.

Tots respiràvem feixugament. Ho vèiem amb claredat. La vèiem tornant el diumenge, sola pel bosc, la Lizzy de color de guix, innocent i santa, un farcell de robes i de cos. La vèiem caminar entre els seus arbres guixats amb frases santes, cegament, directament a les nostres mans.

—Bramarà —digué en Boney.

—És massa ximpleta —digué en Bill.

—Es creurà que som algun dels apòstols.

En Clergy deixà anar una de les seves rialletes renilloses, nervioses, i en Boney es rebolcà per terra.

—Així, tots hi esteu d’acord? —xiuxiuejà en Bill—. Què me’n dieu? Què en penseu? Serà una bona troballa, ja ho veureu.

Cap de nosaltres no respongué, però tots ens hi sentírem compromesos; tan bon punt quedà planejat, l’acte ja semblava fet. Ho havíem vist tan vivament que ja hauria pogut succeir i no calia dir-ne res més. Durant la resta de la setmana ens esquivàrem, però vam viure del nostre projecte brut. No pensàvem gairebé en res sinó en aquell encontre proper: en la ximpleta de la Lizzy i en el seu cos grassó i accessible, que tots coneixeríem d’alguna manera…

Diumenge al matí sortirem en riuada de l’església i ens férem senyals amb les celles. El matí era humit amb un sol de primavera. Assentírem, ens vam fer l’ullet, sacsejàrem el cap i ens adreçàrem cap al bosc per camins diferents. Quan finalment ens reunírem al lloc de l’emboscada, ja havíem perdut un xic l’empenta. Estàvem tensos i silenciosos; ningú no parlava. Ens arrupírem tal i com havíem previst i esperàrem.

Vam esperar molta estona. Els ocells cantaven, els esquirols xisclaven, el sol brillava; però no venia ningú. Vam començar a animar-nos i a riure.

—No vindrà —digué algú—. Haurà vist en Bill.

—L’ha vist i ha fugit corrent i cridant cap a casa.

—Té sort aquesta noia. Jo l’hauria feta cridar.

—Jo l’hauria feta enfilar dalt d’un arbre.

Érem salvatges i feliços, com si haguéssim guanyat una batalla. Però ens esperàrem una estona més.

—Deixem-ho! —digué en Bill—. Anem-nos-en. Au. —I tots sentírem alegria perquè en Bill deia allò.

En aquell moment la vam veure, caminant feixugament camí amunt, solemne amb el seu barretet ridícul de palla. En Bill i en Boney empal·lidiren mortalment i se la miraren totalment abatuts. Se’ns acostava lentament com una nina petita i grassa, amb uns raigs de sol damunt el vestit. Cap de nosaltres féu cap moviment mentre s’apropava, només ens miràvem en Bill i en Boney. Ells ens retornaven la mirada amb una mena de desesperació abjecta i, a poc a poc, es posaren dempeus.

El que succeí després fou barroer, ràpid i sense cap sentit; silenciosament, com en una pel·lícula molt vella. Els dos nois baixaren el marge saltant i es col·locaren al camí de la noia grassoneta. Ella s’aturà i tots s’esguardaren mútuament… El moment clau de la nostra fantasia; i trivial. Després d’una pausa estòlida, en Bill arrossegà una passa envers la noia i li posà una mà a l’espatlla. Ella el copejà dues vegades amb el sac dels llapis, rígidament, a batzegades, com un titella. Aleshores es girà, caigué, s’alçà, mirà al seu entorn i es va allunyar trotant entre els arbres.

En Bill i en Boney no feren res per deturar-la, quedaren agemolits i es limitaren a contemplar-la mentre s’allunyava. Finalment, tot el que vam veure de la nostra verge Lizzy fou una petita figura rodona, com una pilota de goma, que feia bots muntanya avall fins a perdre’s de vista.

Després d’això ens fonguérem pel bosc, individualment i en direccions oposades. Jo vaig adreçar-me a poc a poc cap a casa, xiulant tonades indefinides i llançant pedres als troncs i als pals de les cledes. El que va succeir aquell matí no es podia contar. Mai més no en vam parlar.

Quant als nostres líders, aquells violadors d’innocència d’ullals vermells, què els va succeir, a la fi? En Boney fou violat poc temps després; i es casà amb la seva atacant, una rica vídua grangera que el feia suar de bo de bo treballant al seu llit i a la granja. En Bill Shepherd conegué una noia que el va atrapar destrament furtant-li la llibreta d’estalvis de la Caixa Postal. En Walt va anar-se’n cap al mar i guanyà alguns premis cuinant i, més tard, es va casar amb una noia i va entrar en el negoci de peix fregit. Els altres també es van casar i criaren famílies nombroses i esdevingueren membres del consell de l’església parroquial.

Pel que fa a les noietes que havien estat víctimes i educadores nostres i que ens guiaren aquells dies: la bonica Jo s’engreixà després de casar-se amb un forner de Painswick, la luxuriosa Bet se n’anà a criar a Austràlia i la Rosie, la que m’havia batejat amb els seus petons de sidra, es va casar amb un soldat i la vaig perdre per sempre més.