3. L’escola del poble

El poble al qual la nostra família havia vingut era un escampall de vint a trenta cases situades en el pendent sud-est d’una vall. La vall era estreta, rosta i gairebé aïllada; també era un embut per als vents, un canal per a les inundacions i una trampa de sol amb insectes saltironaires, plena d’ocells i boscosa, quan s’esqueia que hi havia una mica de sol. No era alta i oberta com la terra de Windrush, però tenia uns orígens secrets, puix que els cims nevats de l’Escarpa l’havien excavada molt de temps abans que nosaltres hi arribéssim. Als pendents, encara s’hi veien les antigues plataformes inundades, per on les vaques caminaven de costat. Com una illa, posseïa supervivents curiosos: orquídies rares i cargols romans; i les fonts minerals posseïen virtuts químiques que donaven a les dones golls pre-rafaelites. Els costats de la vall eren rics en pastures i les crestes cobertes amb espesses fagedes.

Viure allà baix era com viure dins una tavella de pèsols; només podies veure el llit on eres. L’horitzó de boscos era el límit del nostre món. Durant setmanes interminables els arbres es gronxaven amb el vent amb una roncadissa eixuta que semblava una expressió pròpia del paisatge. A l’hivern ens encerclaven amb punxes gelades i, a l’estiu, vessaven per les vores dels turons com capes de fina lava verdosa. Al matí fumejaven amb la boirina o el sol i gairebé cada vespre enviaven flàmules per damunt nostre, reflectint postes de sol que no podíem veure perquè ens trobàvem massa amagats.

L’aigua era la cosa més activa de la vall i arribava de Gal·les en pluges llargues. Gotellimava tot el dia dels núvols i dels arbres, de les teulades, dels ràfecs i dels nassos. Obria camins, s’esmunyia entre els jardins i omplia els fossats amb sorolls de xucladissa. Els homes i els cavalls voltaven amb sacs xops al damunt, els ocells estremien els arcs de Sant Martí de les branques mullades i dels forats brollaven rierols, que tornaven a d’altres forats, com sorollosos trens subterranis.

També recordo la llum dels rostos, ombres allargassades en clapes i clarianes, amb el bestiar, brillant com porcellana pintada que trepitjava les seves formes ressonants. Les abelles voleiaven com molles de pa de pessic per l’aire daurat, les papallones com galetes ensucrades i, quan no plovia, una pols diamantina s’apoderava de tot, velant i, tot i així, engrandint totes les coses.

La majoria de les cases eren construïdes amb pedres de Cotswold i les teulades eren fetes amb teules de pedra partida. Damunt les teules creixia una mena de molsa daurada que brillava com mel cristal·litzada. Darrere de les cases hi havia els horts, llargs i inclinats, plens de cols, arbres fruiters, roses, caus de conills, comunes, bicicletes i colomars. Al fons mateix de la vall s’alçava la Casa Gran de l’Squire^[1], en altre temps una mansió elegant, però modesta, del segle setzè, a la qual hom havia afegit una façana georgiana.

La gent del poble tenia tres maneres de viure: treballant per a l’Squire, a les granges o a les fabriques de teixits d’Stroud. A part de la Mansió i els horts amplis —una assegurança contra els temps magres— totes les altres necessitats eren ateses per una església, una capella, una rectoria, un vicari, una barraca de fusta, una taverna… i l’escola del poble.

L’escola del poble en aquell temps proporcionava tota la instrucció que poguéssim demanar. Era un graner petit de pedra, dividit en dues habitacions per una partició de fusta: els Pàrvuls i els Grans. Hi havia una mestra i, potser, una noia que l’ajudava. Tota la mainada de la vall venia a aplegar-se aquí i s’hi estava fins els catorze anys i aleshores passava a treballar al camp o a la fabrica, sense res més pesant dins el cap que algunes regles mnemotècniques, una llista caòtica de guerres i una imatge irreal de la geografia mundial. Si de cas, semblava que n’hi havia prou per anar fent i era una mica més que allò que sabien els nostres pobres i vells avis.

Aquesta escola, quan jo vaig arribar-hi, estava en el seu apogeu. L’educació universal i una fertilitat inusual l’havien omplert de gom a gom amb alumnes. Nois i noies impetuosos, des de milles de distància —des de les granges més llunyanes i les casotes mig amagades als extrems de la vall—, baixaven cada dia per afegir-se al nostre nombre, duent amb ells renecs estranys i flaires desconegudes, robes pintoresques i pastissets rars. Foren la meva primera visió sorpresa d’un altre món aliè al caliu femení de la meva família; no esperava sobreviure-hi massa i m’hi vaig haver d’enfrontar a l’edat de quatre anys.

Arribà un matí, sense avís previ, en què les meves germanes m’envoltaren, m’embolicaren en bufandes, em lligaren els cordons de les sabates, em ficaren el cap dins una gorra i una patata cuita dins la butxaca.

—Què és això? —vaig preguntar.

—Avui comences l’escola.

—No, no vull. Em quedo a casa.

—Vinga, va, Loll. Ara ja ets un noi gran.

—No ho sóc.

—Ho ets.

—Buààà…

M’agafaren enlaire, ben fort, mentre jo etzibava puntades de peu i gemegava, i em portaren fins a la carretera.

—Els nois que no van a escola els engabien i es tornen conills; i els diumenges els fan a trossos.

Jo vaig pensar que potser s’excedien una mica, però, després d’això, no vaig dir res més. Vaig arribar a l’escola, un marrec que no arribava al metre d’alçada, amb un aspecte tot gras, embolicat amb les meves bufandes. El soroll al pati d’esbarjo era un rugit de rodeo i la patata cuita em cremava la cuixa. Botes velles, mitjons arrugats, camises i pantalons estripats, tot dansava i s’esmunyia al meu voltant. L’aldarull m’envoltava: els tenia a l’entorn; la sorra em queia a la cara com metralla. Unes noies altes amb els cabells rinxolats i uns nois cepats amb els colzes punxeguts començaren a donar-me cops amb un interès espantós. M’estiraven les bufandes, em feien giravoltar com una baldufa, em cargolaven el nas i em varen robar la patata cuita.

Finalment, vaig ésser rescatat per una dama gentil —la jove mestra de setze anys— que va estirar algunes orelles i m’eixugà la cara i em portà cap als Pàrvuls. Vaig passar aquell primer dia fent forats en un paper, després vaig tornar a casa amb un geni de mil dimonis.

—I doncs, Loll, què et passa? No t’ha agradat l’escola?

—No m’han fet cap present!

—Present? Quin present volies?

—M’han dit que em farien un present.

—Vinga, vinga, estic segura que no t’ho han dit.

—Ho han dit! M’han dit: «Tu ets en Laurie Lee, oi? Bé, doncs estigues aquí pel present». I m’hi he estat tot el dia, però no m’han fet cap present. No hi tornaré!

Però transcorreguda una setmana em sentia com un veterà i vaig tornar-me tan implacable com qualsevol altre. Algú m’havia robat la patata cuita, així que jo vaig robar la poma d’un altre. La classe dels Pàrvuls era plena de joguines que mai no havia vist: formes acolorides i blocs de fang, ocells dissecats i homenets per pintar. I també un bastidor amb boles, per sumar, que la nostra jove mestra feia anar com una arpa, tot repenjant la pitrera contra les nostres cares i guiant els nostres dits maldestres…

Finalment la formosa ajudant ens deixà i fou substituïda per una vídua opulenta. Era alta i feia l’olor d’una carretada d’espígol; duia els cabells en un ret, que jo creia que era una perruca. Recordo haver-m’hi acostat i donar-hi una bona ullada —evidentment, era massa quadrat per ésser cabells.

—Què mires? —em preguntà la vídua.

Jo era massa tímid per respondre.

—Au, va. Digues-m’ho. No cal que siguis tímid.

—Portes una perruca —vaig dir-li.

—T’asseguro que no en porto! —Es posà molt vermella.

—En portes. Jo l’he vista —vaig dir.

La mestra nova s’enrojolà curiosament enfadada. M’agafà i m’assegué damunt els seus genolls.

—Ara mira’m de ben a la vora. Creus que és una perruca?

Jo vaig mirar bé, vaig veure el ret i vaig dir:

—Sí.

—Vaja, mira que tu…! —digué ella, mentre els Pàrvuls restaven bocabadats—. Et puc assegurar que no és una perruca! I si poguessis veure’m al matí quan em vesteixo, sabries que no ho és.

Em féu fora dels seus genolls com si fos un gat mullat, però va esperonar la meva imaginació. Suggerir que jo pogués veure-la al matí, mentre es vestia, em semblava alhora indignant i meravellós.

Aquella cambra petita, emblanquinada, destinada als Pàrvuls, era una anarquia breu però acollidora. En aquell espai de temps curt que se’ns atorgava, jugàvem i ploràvem, trencàvem coses, ens adormíem, observàvem la mestra, descobríem les coses que podíem fer-nos mútuament i exhalàvem els nostres darrers dies innocents de culpa.

Les meves companyes de pupitre eren dues nenes rosses, ja molt bufones, els noms i els cossos de les quals em van distreure i perseguir durant els següents quinze anys de la meva vida. La Poppy i la Jo eren amigues de l’ànima; s’asseien i s’agafaven les mans tot el dia; i a les seves carones rosades i apegaloses hi havia una autopossessió femenina que em feia escridassar-les irritat.

La Vera era una altra nena que jo estudiava i que m’agradava; era solitària, peluda i baixa. Jo experimentava una estranya compassió per la grassona Vera; i fou per mitjà d’ella, i no de la bellesa, que vaig tenir problemes i vaig rebre el primer xoc públic de la meva vida. Succeí d’una manera senzilla i jo era innocent, o així ho semblava. Un matí se m’acostà al pati d’esbarjo i apropà la seva cara a la meva. Jo tenia un bastonet a la mà, de manera que li vaig donar un cop al cap amb el bastó. Tenia els cabells arrissats, així que vaig donar-li un altre cop i la vaig observar mentre obria la boca i deixava anar un esgarip.

Davant la meva sorpresa, al meu voltant es produí un gran aldarull, crits d’escàndol de les noies més grans, exclamacions horroritzades i fortes censures, tot barrejat amb les lamentacions ploroses de la Vera. Jo estava intrigat, i no alarmat, per haver produït tant de rebombori senzillament alçant el bastó de faig. De manera que vaig deixar caure nova garrotada, sense despit ni passió, i després vaig allunyar-me per intentar-ho amb algú altre.

L’experiment hauria pogut acabar allà mateix i havent-se acabat s’hauria oblidat. Però no; m’envoltaren cares irades, molt vermelles, totes menyspreadores i reganyoses.

—Noi horrible! Pobra Vera! Petit monstre! Uf! Ara ho direm a la mestra!

Alguna cosa no anava bé, el món semblava capgirat i jo vaig començar a sentir-me vagament inquiet. Només havia copejat els cabells forts i rinxolats de la Vera i ara tothom m’escridassava. Vaig córrer i em vaig amagar, pressentint que allò passaria, però finalment em van enxampar. Dues noies forçudes i indignades em van fer sortir estirant-me les orelles.

—Et criden a la Classe Gran per haver pegat a la Vera. Ara ho pagaràs! —deien.

Així que m’arrossegaren fins aquella classe, on mai no havia estat abans i, sota els ulls salvatges dels nois més grans, la mestra em féu un sermó inflamat. Ara ja estava molt confós i tremolava de culpa. Finalment em vaig esllavissar i vaig fugir corrent de l’habitació. Havia après la primera lliçó: que no podia donar cops a la Vera, encara que els seus cabells fossin tan arrissats. I també una altra cosa: que ésser cridat a la Classe Gran —la mà del policia a l’espatlla— sempre arriba com una sorpresa total i per un crim que ja has oblidat.

El meu germà Jack, que estava amb mi als Pàrvuls, era massa llest per romandre-hi gaire temps. Certament, era tan brillant que tots ens hi sentíem malament, així que ens alegrà alliberar-nos-en. Assegut, pàl·lid, amb el seu davantal, estudiant seriosament, demanant a la mestra que li portés uns altres llibres o que fes punta als seus llapis o que fes menys soroll, en Jack fou un pàrvul monstre des del principi. De manera que el promogueren a la Classe Gran amb una promptitud sense precedents i li donaren un pupitre i una dotzena d’atlas per poder seure-hi al damunt, i des d’allà continuà donant ordres als mestres amb aquella veu clara i freda que tenia. Però jo, personalment, vaig ésser un pàrvul normal, content de complir el meu temps d’estada natural, de rondar, gemegar i fer el gandul; i ningú no va suggerir-me que no ho fes així. Vaig quedar-me allà molt de temps i, per tant, després que en Jack l’intel·ligent passés a l’altra classe, senyor absolut de la meva vida al jardí d’infants, hàbil per retallar homes de paper, dibuixar sols a les parets, fer serps de fang i gandulejar voluptuosament tot deixant lliscar els dies amb una nova mestra jove en qui trobar nodriment. Però el meu temps s’escolava a poc a poc; les empentes cap a la Classe Gran augmentaven. Tot de sobte, gairebé consternat, vaig descobrir que ja podia comptar fins a cent, podia escriure el meu nom en lletres grosses i lletres petites i restar uns números d’uns altres. Fins i tot havia aconseguit restar la Poppy de la Jo, quan la crida arribà de dalt. Deixant d’ésser infant petit, se’m passava a l’altre nivell: la Classe Gran estava a punt per rebre’m.

Allà vaig trobar-me amb un món adult i rude, grans pupitres i tinters, mapes estranys a les parets, nois grans, botes pesades, plomes que esgarrapaven, queixes pels treballs i persecucions punxants i sobtades. S’havien esvaït per sempre les excuses infantils, el santuari dels encants barbotejants. Ara estava sol i sense protecció, encarat amb una lluita que requeria noves tècniques: feies pactes i els trencaves, feies amics i els traïes, i lluitaves per aconseguir un lloc prop de l’estufa.

L’estufa, entre nosaltres, era un símbol de casta, la banyera de calor a la qual ens adheríem durant els set llargs mesos d’hivern. Era feta de ferro colat i tenia una boca sorollosa que petarrellejava carbó i deixava anar fums. Estava decorada amb una tortuga on s’hi llegia «Lenta però segura» i a l’hivern es tornava d’un vermell viu. Si premies un llapis contra l’estufa, la fusta s’encenia; i si escopies damunt l’estufa, la saliva saltava i feia bombolles com minúscules pilotes de ping-pong.

Els meus primers dies a la Classe Gran foren plens de nostàlgia per la jove mestra que havia deixat als Pàrvuls, per la seva pitrera galonejada i les mans descordadores i la seva veu, amorosament somnolent. La Classe Gran no oferia cap consol semblant; la senyoreta B., la directora, a qui ara jo vaig ser confiat, era tan calmant físicament com un rasclet.

La senyoreta B. era un cos menut, punitiu i apilotat, i a l’escola l’havien batejada, de mal nom, la Rondinaire; el seu aspecte era d’amargantor groguissa, cabells estirats que es cargolaven damunt les orelles i pell i veu de gall dindi. Tots teníem por a la bubota senyoreta B.; ens espiava, xafarotejava, s’ajupia, s’arrossegava, saltava… era un terror.

Cada matí era una guerra sense declaració; ningú no sabia qui en seria la víctima. Ens alçàvem, mig paralitzats a les nostres taules, fins que la senyoreta B. entrava, colpejava les parets amb un regle i ens clavava la seva mirada mig aclucant un ull. «Bon dia, mainada!». «Bon dia, mestra!». La salutació era com un ressò d’espases. Després ella baixava l’esguard amb la cella corrugada i començava a remugar: «Pare nostre…»; i nosaltres començàvem la Pregària a Déu, agraíem totes les coses bones i també la salut del nostre Rei. Però tot just havíem acabat de remugar el darrer Amen, la Rondinaire s’encongia, es desencongia i saltava i feia caure de costat algun pobre nano.

Gairebé mai ningú no sabia el perquè; sempre ens agafava de sobte, ja que el càstig precedia la càrrega. La càrrega, tanmateix, seguia durament després del càstig, amb una lleugera dutxa d’esquitxos irats de saliva.

—Refregant els peus! Jugant amb el pupitre! Fent ganyotes a aquella desgraciada Betty! No penso aguantar-ho, no, t’ho dic. Ho repeteixo… No penso aguantar-ho!

Més d’un noi atordit a cops de puny, en una baralla al pati, de genolls, dominat i vençut, se sentia que deia: «No penso aguantar-ho! No ho aguantaré, t’ho dic! No ho aguantaré!». Era una crida al codi del nostre sofriment comú i provocava una pietat immediata.

De manera que la Rondinaire no era pas del nostre gust —tot i que era la responsable dels nostres reflexos excel·lents. A part d’això, els seus ensenyaments no eren gaire memorables. Segons jo la recordo, era una figura merament militant, una petita criatura geperuda tota ella salts elàstics i bufetades —i de cap manera un monstre, només una manifestació natural del que nosaltres esperàvem de l’escola.

Ja que l’escola, al meu temps, en aquella època, a l’època de la Rondinaire, semblava estar destinada senzillament a mantenir-nos allunyats de l’aire i de seguir les activitats naturals dels camps. La ciència de la Rondinaire, pel que fa a dates i sumes i escriptura semblava una típica invenció pròpia d’ella, una manera desagradable d’endegar el nostre treball de presoners com si collíssim estopa o cosíssim sacs.

Així que mentre els dies del bon temps s’escolaven, nosaltres estàvem asseguts i empresonats entre parets, d’esquena a la vall. L’aire de juny ens omplia de fams primitives. La grana de l’herba i la pelussa del card entraven peresosament per les finestres, flairàvem els prats i ens turmentaven els cucuts i cada soroll que entrava flotant per la finestra era un cop dur al plexe solar. Els grinyols dels vagons de ferrocarril que passaven a la vora de l’escola, el dringar de picarols i els crits dels carreters, el mugit de les vaques des de l’acre 17, la segadora trontollant d’en Fletcher, els trets als conills, tot empenyia i estirava les nostres ànsies d’activitat fins al punt que hauríem pogut assassinar la senyoreta B.

I certament arribà el dia inevitable en què la rebel·lió pujà de to, el dia que esclatà la tensió i sorgí un heroi amb el nom del qual hauríem batejat carrers gustosament. Almenys, d’ençà aquell dia, el seu nom fou honorat, encara que en aquell moment no li donàrem gaire suport…

Fou l’Spadge Hopkins, i he de confessar que quedàrem sorpresos. Era un d’aquells nois pesats, revinguts, camagruixuts, de punys enrogits, cepats, destinats a la vida a l’aire lliure. Aleshores tenia catorze anys i físicament eia desproporcionat, almenys en allò que es referia a la nostra escola. Veure’l encongit al seu pupitre menut era pitjor que veure un bou amb sabatilles de dansarina. No era massa erudit; rondinava mentre treballava i estellava la taula amb un ganivetet de butxaca. La senyoreta B. es complaïa a atiar-lo, a obligar-lo a llegir en veu alta o a fer-li preguntes sobtades i inintel·ligibles que l’avergonyien i el feien barbotejar.

Arribà el gran dia; un dia d’estiu tornassolat, amb la vall, a fora, en un estat de levitació frondosa. La Rondinaire B. estava en el seu pitjor malhumor i l’Spadge Hopkins se n’atipà. Començà a recargolar-se al seu pupitre i a fer rodar els ulls i a donar cops de bota, tot mormolant:

—Val més que vigili. Er… Rondinaire B. Val més, val més. Us ho dic…

No sabíem ben bé què passava, malgrat les seves mirades significatives. Aleshores l’Spadge llançà la ploma i digué:

—Que tot se’n vagi a la merda. —S’alçà i es dirigí a la porta.

—I es pot saber, jove, on vas? —digué la Rondinaire amb la seva terrible mirada de cua d’ull.

L’Spadge s’aturà i l’esguardà directament als ulls.

—No n’ha de fer res.

Davant el desafiament tots ens estremírem de plaer i l’Spadge, calmosament, s’encaminà vers la porta.

—Seu immediatament! —cridà tot de sobte la Rondinaire—. No penso aguantar-ho!

—Ta-ta —digué l’Spadge.

Aleshores la Rondinaire féu un salt, com un gat groguenc, escopint saliva i amb les urpes rabioses. S’acostà a l’Spadge al llindar de la porta i s’hi abalançà. Hi hagué un moment vergonyós de respiració pesada i de refregament, mentre la mestra esquinçava la roba a l’Spadge. Ell li agafa les mans amb els seus grans punys vermells i la mantingué a la distància del braç allargat, mentre ella es debatia.

—Que algú vingui i m’ajudi! —cridava la Rondinaire, enfollida. Però ningú no es va moure; ens limitàrem a observar. Veiérem com l’Spadge l’alçava i la col·locava dalt l’armari, girava l’esquena i se n’anava. Seguí un moment de silenci i després tots vàrem deixar les plomes i començàrem a picar de peus a terra a l’uníson. La Rondinaire restà allà on era, dalt l’armari, tot donant cops de taló i plorant.

Esperàvem que ens caigués un terrible càstig, però no va succeir res. Ni tan sols el que havia estat la guspira del problema, l’Spadge, no fou cridat per donar comptes —senzillament ningú no li digué res. D’ençà d’aquell dia la Rondinaire mai no li adreçà la paraula, ni es travessà en el seu camí, ni li negà res. Ell s’instal·lava peresosament al seu pupitre, els genolls fins a la barbeta, i xiulava perdut en un món personal. Algunes vegades la senyoreta B. l’esguardava amb els ulls mig clucs i si ell s’adonava de l’esguard li feia l’ullet. Per altra banda, l’Spadge era lliure d’anar i venir i de prendre’s el temps lliure que li plaïa.

Però mai més no es va rebel·lar; les coses canviaren. La Rondinaire B. fou substituïda per una nova directora, una tal senyoreta Wardley de Birmingham. Aquesta dama fou una cosa ben nova a les nostres vides. Duia joies vidrioses cantelludes, que titil·laven quan caminava i les seves «ges» ressonaven com a gongs. Però li agradava cantar i li agradaven els ocells i ens encoratjava en l’estudi d’ambdós temes. Era més sòbria que la Rondinaire, de regnes més fluixes, però més fortes; i després de la primera hilaritat de la seva arribada i estranyesa, vàrem acceptar la seva autoritat apropiada.

Ella, però, no aprovava massa la meva persona.

Gras-i-Gandul, aquest era el mal nom que em va treure. Després del meu àpat de migdia, col cuita i pa, tot sovint m’endormiscava al meu pupitre.

—Desperta’t! —solia cridar-me, donant-me un cop al cap amb el regle—. Tu i els teus ullets vermellosos!

També desaprovava les meves ensumades contínues, que per a mi eren tan naturals com respirar.

—Surt a fora i fes una bona mocada i no tornis fins a tenir el nas ben desembussat.

Però jo no m’hauria mocat per ningú de la terra i menys encara si em manaven de fer-ho; així que m’asseia al mur, indignat i furiós, i ensumava més que mai. No em movia d’allà, ni tornava, fins que enviaven un nen a cercar-me. La senyoreta Wardley em saludava amb una vivacitat corgeladora.

—Una mica menys bestiola, ara? Què et sembla si demà portessis un mocadoret? Estic segura que tots t’ho agrairem.

Jo m’asseia amb cara d’enfadat i després m’oblidava d’arrufar les celles i, no gaire més tard, tornava a endormiscar-me…

Els meus germans, per aquell temps, venien tots amb mi a l’escola. En Jack, el geni ja acceptat, estava molt allunyat del nostre nivell o ajuda. Hom estava d’acord que el seu cervell era tan distingit que l’absolia dels contactes mortals. De manera que se li permetia romandre en un racó on les seves guspires de brillantor el mantenien titil·lant com un joc lluminós de taula. En Tony, el petit, vingué finalment, però ell també era diferent, essent impermeable a l’aprenentatge i a l’autoritat, i introduint, a més a més, una mena de desvergonyiment ultratjant tan inspirat que era incontestable. S’estava assegut tot el dia, fent forats en un paper assecant, amb expressió concentrada i intel·ligent als seus ulls grans, la llengua ràpida i escandalosa, l’enginy desafiador i la voluntat alçada contra qualsevol instrucció. Ningú no hi podia fer res, amb ell, llevat d’escridassar-lo per les coses que deia.

Només jo, l’ensonyat entremig d’aquests dos, tenia dificultats a guanyar-me l’aprovació de la senyoreta Wardley.

Finalment vaig aconseguir-ho escrivint llargues redaccions falsificades sobre la vida i els costums de les llúdrigues. Mai no havia vist una llúdriga, ni tan sols havia anat a cercar-ne cap, però les redaccions la convenceren. Foren llegides en veu alta i fins i tot em feren guanyar medalles, però no és pas una qüestió de la qual me’n pugui enorgullir.

La nostra escola de poble era pobra i plena de gom a gom, però finalment m’hi vaig trobar a gust. Tenia una olor viva de vida inquieta: les botes dels nois, els cabells de les noies, estufes i suor, tinta blava, guix blanc i encenalls. No hi vàrem aprendre res d’abstracte o subtil: només els models simples dels fets i de les lletres, trucs portables de càlcul, no pas gens més del que calia per mesurar un cobert, escriure una factura o llegir un avís sobre alguna malaltia porcina. Durant les hores mortes del matí, durant les hores llargues de la tarda, ens estàvem cantussejant als nostres pupitres. Els vianants podien sentir les nostres veus que s’alçaven dins la classe premsada contra el marge: «Dotze-polzades-un-peu. Tres-peus-una-iarda. Catorze-lliures-fan-una-stone. Vuit-stones-un-quintar»^[2]. Absorbíem aquests números com veritats primàries establertes per algun poder absolut. Sense escoltar, sense preguntar, ens gronxàvem en la nostra canti lena, reblant els claus daurats. «Dos-per-dos-són-quatre. Un Déu-és-Amor. Un-senyor-és-Rei. Un-Rei-és-George. Un-George-és-Cinquè…». I així sempre havia estat i sempre seria; no fèiem preguntes; no escoltàvem el que dèiem; tot i així, mai no ens en vam oblidar.

Per això, ara mateix, per les reiteracions d’aquells dies, recordo encara aquella classe de l’escola en què amb prou feines vaig observar la senyoreta Wardley en tota la glòria del seu tron al costat de l’escriptori dalt la tarima, el seu coll llarg amb lluentors cristal·lines. L’estufa ardent amb el seu petarrelleig de foc encès; el vell mapamundi tan fosc com el te; les flors de camp ja marcides posades en gerros als ampits de les finestres; l’armari badallador amb els llibres de pàgines doblegades. I després els nois i les noies, els nans i els invàlids; els grassos i lents i els prims i ràpids; gegants i brètols, àngels i guenyos —Walt Kerry, Bill Timbrell, Spadge Hopkins, Clergy Green, els Ballinger i els Brown, Betty Gleed, Clarry Hogg, en Sam i en Sis-penics, la Poppy i la Jo— érem lletjos i bells, escrofulosos, pigats, amb cucs a la panxa i crostes als genolls; érem sorollosos, rudes, intolerants, cruels, estúpids i supersticiosos. Però tots junts avançàvem escapolint-nos de les urpes dels Fats, habitants d’un món sense malastre; amb una esgarrapada, amb llepada i mossegada de plomes, un xiuxiueig i l’intercanvi d’acudits, un atac de pessigolles, un gruny de treball, una mirada perduda a la paret en un somni…

—Senyoreta, sis plau senyoreta, puc anar al darrere?

Un assentiment a contracor m’hi autoritza. Surto trepitjant sorollosament cap a una escomesa d’aire fresc i una onada musical d’ocells. Tot al meu entorn ara hi ha el món verd i lliure, amb la senyora Birt que estén la bugada. Em considero un moment, sol. Sento el brunzit de rusc de la classe. És clar, jo realment no pertanyo a aquella colla; sé que sóc quelcom especial, potser un rei jove col·locat aquí secretament per barrejar-me amb la plebs. És evident que hi ha un misteri al voltant del meu naixement, em sento tan únic i majestuós… Un dia, ho sé, el secret es desvetllarà. Un cotxer acompanyat dels patges apareixerà tot d’una davant la nostra casa i la mare (la meva mare?) plorarà. La família es posarà dempeus, molt solemne i respectuosa, i jo me n’aniré amb el carruatge per ocupar el meu tron. Seré generós, naturalment, i gens orgullós; per als meus germans no hi hauran masmorres. Més aviat els nodriré amb pastissos i gelatines i a totes les meves germanes els proporcionaré prínceps. Rebran la misericòrdia reial, encara que s’ho mereixen ben poc…

Torno a la classe i la senyoreta Wardley arrufa les celles (quan sigui rei em farà una reverència). Però tot això s’oblida quan en Walt Kerry s’atansa i em pregunta els resultats de les meves sumes.

—Sí, Walt. És clar, Walt. Té, copia-les. No són difícils…, les he fetes totes.

Ell les anota, el forçut, com un dret tributari, i jo me’n sento orgullós d’haver-les-hi donat. Llavors, el petit Jim Fern, que seu darrere meu, alça l’esguard de les seves pàgines nyafegoses.

—Renoi, si n’ets de bon estudiant! Tu i el teu Jack. M’agradaria ser tan bon escolar com vosaltres.

I em dedica una mirada tristoia, adoradora, i jo començo a trobar-me molt millor.

Arriba l’hora de l’esbarjo i sortim corrent enfora, alliberant els nostres crits reprimits. Algú apunyega un cap. Algú es fa sang als genolls. Els nois s’arraïmen com abelles.

—Anem darrere, donem la volta, au, voleu?

Fem via, amb enrenou, cap a l’avinguda fosca i estreta, rica dels nostres misteris. Per damunt de la paret hi ha la secció de les noies molt a la vora i les saludem sorollosament.

—T’he sentit, Bill Timbrell! He sentit el que m’has dit! Ves amb compte, perquè ho diré al teu mestre!

Enrogits i refrescats, correm al nostre pati, xiulant, indivisiblement mascles.

—Has sentit allò que els he dit? Ho has sentit, oi? Els ho he dit jo! Com xisclaven!

Tots ens dobleguem de tant de riure; no podem dir res a causa de les rialles i no podem riure sense copejar-nos mútuament.

La senyoreta Wardley tenia paciència, però nosaltres no érem gaire brillants. Les nostres llibretes mostraven una brutícia de taques i ratlladures com si estiguessin ensenyant a escriure a les mones. Cantàvem fent dolces corals i dibuixàvem com homes de les cavernes, però la majoria de les altres facultats se’ns escapaven. A part de la poesia, és clar, que no ens donava cap problema. Recordo la senyoreta Wardley, amb el seu guix que grinyolava, omplint la pissarra de gargots com si fos la llista d’anar a comprar:

—Escriviu un poema (que ha de rimar) sobre un o més dels temes següents: Un gat. Fades. Les meves vacances. Un vell calderer. La caritat. Les desferres del mar…

—Què vol dir amb això, senyoreta?

Però era fàcil, en aquells temps: un n’escrivia una dotzena en una hora, senzillament no vacil·laves gens, et limitaves a començar pel principi i treballaves de ferm els temes, puntuant-los incansablement amb rimes.

Algunes vegades hi havia batusses, cosa que a ningú no importava, llevat de l’ocasional mare de cara encesa. Algunes vegades venia un home i ens treia les dents.

—La mama diu que no m’ha de treure cap dent de les bones…

—… catorze, quinze, setze, disset…

—Totes són bones?

—Calla, petit monstre.

Algunes vegades l’Squire ens visitava també, ens lliurava premis i ens feia un discurs amb els ulls entelats. Altres vegades arribava un inspector, en bicicleta, comptava els caps que érem i se n’anava. Mentrestant la senyoreta Wardley s’esmunyia amb una dringadissa entre nosaltres, instruint, suplicant, desesperant-se:

—Ets un llardós, Walter Kerry. Tens el cervell d’una gallina. Ets un gran talòs. Ja pots anar al darrere i fer-ho una altra vegada. Tots vosaltres podeu anar al darrere, tots vosaltres.

Quan les lliçons es feien massa pesades o massa insolubles, disposàvem dels nostres mitjans tradicionals per esquivar-les.

—Sis plau, senyoreta, demà haig de quedar-me a casa, per ajudar amb la roba, els porcs… mon pare està malalt.

—No ho sé, senyoreta; vostè mai no ens ho ha ensenyat, això.

—M’han pres el llibre, senyoreta. La Carry Burdock me’l va prendre.

—Sis plau, senyoreta, tinc molt mal de cap.

De vegades això donava resultat, d’altres no. Però en una ocasió, quan estaven a punt de caure’ns al damunt alguns exàmens, un grup de nois ens en vam evadir totalment punxant-nos les mans amb vespes. La tasca ens ocupà tot el dia, però els resultats foren espectaculars: les mans se’ns inflaren com trompes d’elefant.

—Ha estat un rusc, sis plau, senyoreta. Ens han empaitat. Hem corregut, però ens han clavat unes fiblades horribles. —Recordo com gemegàvem i que no podíem aguantar les plomes, però no en recordo el dolor.

Altres vegades, naturalment, falsificàvem notes de les nostres mares o ens posàvem malalts amb mores o declaràvem ser parents del difunt quan hi havia enterraments (el cementiri era a la porta del costat). Era fàcil començar a lamentar-se quan passava el cotxe funerari.

—És la meva tieta, senyoreta, és el meu cosí Wilf…, puc anar-hi, senyoreta, puc anar-hi?

Més d’un taüt solitari fou seguit a la tomba per una corrua de nois amb cara llarga, que s’empenyien, solemnes, mal vestits, però tots ells desconeguts de l’atònita família del difunt.

Així vam complir amb el treball a la nostra escola… on seríem avui, si no? Seríem on som: davant un teler o conduint un tractor o sumant en blocs de cincs i deus. Això era tot el que semblava que necessitéssim i la senyoreta Wardley no va afegir res a la càrrega. Allò que vam aprendre amb ella foren les veritats menys formals: els noms de les flors, els costums dels ocells, la intimitat dels objectes quan empreníem la tasca de dibuixar-los, la innocència traïdora dels nois, l’encant astut de les noies, les fantasies desmesurades de l’idiota i la timidesa de l’autoritat intel·ligent del babau que mai no obria la boca quan es tractava de parlar d’erminis. Érem tan implacables i cruels com ho són la majoria de primitius. En aquella escola, però, aprenguérem la natura privada de la crueltat; i el nostre odi instintiu pels anormals i els marginats fou temperat en trobar-nos-els cada dia.

Hi havia en Nick i l’Emma, de prop la Cruïlla, els fills d’aquell germà i germana: el noi era fort i la noia bonica, i no fou a l’escola on aprenguérem a condemnar-los. I hi havia el noi gitano, en Rosso, que vivia dalt la pedrera on la seva tribu havia acampat per passar-hi l’estiu. Tenia una cara fina, de color de xocolata i uns rínxols negres, i al principi el vàrem tractar fredament. Era un foraster de debò (hom deia que menjaven cargols) i els seus ulls esbiaixats d’indi ens repel·lien. Aleshores, un dia, perquè tenia fam, ens va robar entrepans i la senyoreta Wardley li va pegar. Fossin quins fossin els aspectes justos i errats de la qüestió, amb allò es convertí en un dels nostres. El veiérem que fugia de l’escola, somicava per la pallissa i s’agenollava un moment per cordar-se les botes. La dona del botiguer, que en aquell moment passava per allà, s’aturà per fer-li un petit sermó:

—No havies de robar, encara que tinguessis gana. Per què no has vingut a veure’m?

El noi la mirà, s’aixecà i s’allunyà corrent sense dir ni una paraula. Coneixia bé, com nosaltres mateixos, la resposta que allò tenia: quan els gitanos s’acostaven els atiàvem els gossos. Mentre tornàvem cap a casa, als nostres sopars de col, tots estàvem plens de compassió. Ens imaginàvem el pobre Rosso, enfilant-se cap a la seva pedrera, famolenc, envers les seves miserables tendes, amb no res més on seure sinó fang i tolls i els marges aspres on trobar quelcom per menjar. Els gitanos ja no ens van semblar sinistres o estranys. No era d’estranyar que mengessin cargols, vam pensar.

L’estreta escola només era una corretja transportadora per la qual ens arrossegaven els anys infantils. Entràvem per la porta marcada «Pàrvuls», passàvem gradualment a l’altra i després se’ns lliurava al món. Moment afortunat, afortunat en el temps; els nostres ulls el fitaven sempre. Mentrestant havíem passat a pupitres més grans i vèiem com els nostres companys petits es multiplicaven en nombre. La senyoreta Wardley tot de sobte començà a demanar-nos consell i a mimar-nos com si estiguéssim morint-nos. Ja no restava res per fer, res per aprendre. Començàrem a mirar al voltant de la nostra classe, amb nostàlgia i impaciència. Durant l’esbarjo, a la carretera, passejàvem greument, mostrant-nos paternals envers les criatures més petites. S’havien acabat ja les batalles tremoloses, de rostres lívids, les fugides, les batusses dels forçuts; només un cop de puny de tant en tant per demostrar la nostra autoritat i després una passejada sòbria amb els nostres iguals.

Finalment la senyoreta Wardley ens estrenyia les mans, tendra i deferent.

—Adéu, nois, i que tingueu molt bona sort! No us oblideu de venir a visitar-me.

Dedicà a cada un de nosaltres una mirada vergonyosa i tristoia. Sabia que mai no hi aniríem.