10. Els oncles

La nostra família era nombrosa àdhuc per als estàndards de descendència nombrosa de l’època i nosaltres estàvem especialment dotats d’oncles. No tant pel seu nombre sinó per la qualitat del seu capteniment, cosa que els transformava, per a nosaltres, els nois, en figures de llegenda i omplia les noies de neguits i d’excitació. L’oncle George, el germà del nostre pare, era un bergant prim, amb patilles, que venia periòdics pels carrers, vivia gairebé sempre esparracat i es contava que havia tingut una fortuna en or. Per part de la mare, però, teníem aquests cincs oncles més: herois rabassuts, difícils de convèncer i borratxos, que estimàvem i que foren els reis de la nostra joventut. Per l’afecte que els dúiem i l’orgull que ens feien sentir, espero que no s’enfadaran pel que segueix.

L’avi Light, que tenia les cames més ben fetes de tots els cotxers de Gloucestershire, crià els seus cinc fills en un món de cavalls; i ells heretaren moltes de les habilitats del pare. Dos lluitaren contra els bòers; i tots cinc foren de cavalleria a la Primera Guerra Mundial, on sobrevisqueren les matances de Mons i Ypres, s’obriren enginyosament camí entre altres i tornaren finalment a la pau i a la salvació amb metralla a cada un dels seus cossos. Els recordo primer com uns fantasmes de caqui, que venien de la guerra a casa quan tenien permís, corpulents i enormes, amb les polaines a les cames i dolces sentors de cuir i civada. Apareixien com guerrers maculats per la batalla; dormien com un soc tot el dia; ennegrien les botes i tornaven a la guerra. Eren homes de gran força, de proeses sagnants, un grapat d’oncles dreçats contra l’enemic, genets de l’infern i de l’apocalipsi, cada un mig home, mig cavall.

No fou fins després de la guerra que aquella germandat de venjadors es dividí dins el meu cervell, per poder-ne veure cada un separadament, com a éssers humans i per saber finalment qui era qui. Els fills d’en John Light, els cinc germans Light, il·luminaren més d’un mite local, foren admirats per la seva ferocitat, la força dels seus braços i pel seu enginy reposat i la seva fatxenderia.

—Procedim de la família més antiga del món. El llibre del Gènesi ens cita. El Totpoderós digué: «Que es faci la llum», i allò fou molt abans d’Adam…^[5]

Els oncles foren tots instruïts per tal d’ésser cotxers i tenien la intenció de seguir els passos de llur pare; però l’exèrcit els portà a un món diferent i, quan jo era prou gran per adonar-me del que feien, només un d’ells treballava amb cavalls i els altres havien seguit carreres diferents; un amb arbres, un amb motors, un altre amb vaixells i el darrer construint ferrocarrils canadencs.

L’oncle Charlie, el gran, era el que més s’assemblava al meu avi. Tenia la mateixa cara allargada i les cames ben formades, amb polaines, la mateixa olor de tabac fumat al seu entorn, la mateixa veu lenta contadora d’històries amb notes baixes de Gloucester. Ens explicava històries de guerra i de resistència, d’ensinistrar cavalls al fang de Flandes, trucs de supervivència al camp de batalla que es mofaven de l’heroisme convencional. Contava aquestes històries amb un humor de cara seriosa, amb una ironia freda i calculada, així que cada un dels seus dilemes de vida i mort no semblaven sinó un guany astut tot jugant a cartes.

Ara que finalment havia tornat de les seves misterioses guerres, havia acceptat una feina de boscater i vivia a les profunditats d’alguns boscos locals amb una muller i quatre formosos fills. A mesura que es traslladava, cada casa de camp on s’allotjava prenia la mateixa empremta de fusta del seu treball i em recordava els llenyataires i les cabanes dels boscos perduts de Grimm. A nosaltres, els nois, ens entusiasmava visitar la família. La casa solia estar voltada d’un fum aromàtic i al barri hi havia troncs d’arbre apilats, mentre que dels ràfecs i els muntants de la porta hi penjaven cues d’ermini, pells de guineu, ossos de corb, paranys i ratolins. Dins la cuina hi havia destrals i rifles per les parets, una gerra de pedra amb gingebre al racó i, damunt el foc enorme, una olla bullint amb un guisat de colom o potser alguna llebre tot just espelletada.

Hi havia un curiós enigma a la vida inicial de l’oncle Charlie que ni la mare no podia explicar. Quan va acabar la guerra dels bòers va treballar un temps en una ciutat diamantífera del Rand, com a cambrer. Eren dies de moltes oportunitats i el deure d’un cambrer també incloïa l’habilitat de fer perdre els sentits als borratxos. Òbviament l’oncle Charlie estava fet per a això, ja que a la seva joventut havia estat un home com un lleó. Els miners baixaven dels suorosos campaments, les butxaques plenes de la pols diamantina, compraven barrils de whisky, bevien fins enfollir i, aleshores, començaven a destrossar el bar… Era aleshores quan l’oncle Charlie intervenia, el forçut rei d’aquells bars esvalotats, balancejant els braços musculosos amb els quals deixava estesos en rengleres els esvalotadors. Malgrat això, no era un superhome i li tocà la seva part de rebre. Una nit els homes l’utilitzaren d’ariet per obrir a la força un magatzem de licor. Va quedar dos dies ajagut amb el crani partit i encara tenia un nyanyo ben bonic per demostrar-ho.

Aleshores desaparegué totalment durant dos o tres anys i se submergí als barris baixos dels bordells de Johannesburg.

Durant aquell temps no se’n reberen ni cartes ni notícies i mai no fou explicat el que succeí mentrestant. Després, sobtadament, sense avís previ, aparegué a Stroud, pàl·lid i prim i sense un cèntim. No digué on havia estat, ni discutí el que havia fet, però anuncià que havia acabat de rodar pel món. Una noia del nostre districte, la bonica Fanny Causon, l’acceptà i s’hi casà.

S’instal·laren als boscos locals i ell esdevingué un dels millors boscaters dels Cotswolds. Els seus patrons el lloaven, l’afalagaven, i el pagaven insuficientment; però estava content entre els seus arbres. Crià una família amb el salari d’un obrer, els alimentava amb la caça dels boscos, no imposava a les seves filles altra disciplina que la dictada pel seu humor i ensenyava als seus fills aquell treball que tant estimava.

Veure’l mentre treballava en alguna clariana dels boscos era una revelació de misteri, manejant els plançons com pollets tot just sortits de l’ou, sacsejant delicadament les grapes fibroses i deixant-los fermament col·locats als marges i dins els nius que els seus dits havien fet. Els seus moviments eren acaronadors però instintivament poderosos i les plantes s’acomodaven voraçment al seu contacte, semblava com si escampessin les seves fulletes amb una vida immediata i arrelessin per sempre més allà on ell les deixava.

Els nous boscos que ara creixen a Horsley, a Sheepscombe, a Rendcombe i a Colne, són els boscos que el meu oncle Charlie plantà per trenta-cinc xílings la setmana. Seves són aquelles mansions d’ombra estiuenca que drecen horitzons de fulles i d’ocells, aquells blocs de verd nou que ara s’enfilen pels nostres turons per restaurar les seves recordades perspectives. Morí l’any passat, i també la seva dona; moriren amb una setmana de diferència l’un de l’altre. Però l’oncle Charlie ha deixat al nostre paisatge una marca tan permanent com ell podia haver desitjat.

El següent dels Light era l’oncle Tom, un conversador calmés, fosc, ple de força interior, que tenia certa influència amb les dones. Segons jo el recordo primerament, era cotxer-jardiner d’una vella casa a Woodchester. Aleshores era casat amb la meva tieta Minnie, una dona menuda, bonica, amb la clenxa al mig que s’assemblava a un dibuix de Cruickshank. La vida dins la seva casa petita i neta, al pati de l’estable, rodejats de falgueres en torretes, ponis i cotxes i tartanes de colors brillants, a mi em semblava més de joguina que de debò, i visitar-los era canviar la pròpia escala i deixar enrere el món feixuc.

L’oncle Tom era de maneres polides, una menà de dandi, i feia coses peculiars amb les celles. Podia alçar-les independentment amunt o avall del front i aquell costum de bellugar-les era estranyament suggeridor. En moments de silenci ho feia constantment, com si volgués assegurar-nos que ens volia bé; i a aquest truc podia atribuir-se bona part del seu èxit amb les dones… a això i a la seva presència elegant. Quan era solter l’empaitaven gairebé contínuament; però malgrat la lentitud del seu fer, tenia peus lleugers i havia fet córrer moltes noies. La nostra mare estava orgullosa dels seus èxits.

—Estava per damunt el nivell corrent —solia dir—. Un cavaller de debò. Just com el rei Eduard. No s’hi pensava gens, a gastar una lliura.

Quan l’oncle era jove cada dia hi havia noies que llanguien per ell i subornaven la nostra mare perquè defensés la seva causa. Sempre la invitaven a prendre el te i a altres coses i a ell li enviaven missatges i cartes ardents, embolicades amb mocadors de colors brillants per a la meva mare.

—Jo era la noia més popular del districte —ens contava—. El nostre Tom era tan refinat…

Durant molts anys l’oncle Tom menà un joc astut i esquivà els compromisos. Després trobà la seva oponent en l’Effie Mansell, una noia tan implacable com lletja. Segons la mare, l’Effie era un monstre de sis peus d’alçada i tan forta com un cavall de granja. Tan aviat com decidí que volia l’oncle Tom el va fer caure de la bicicleta i li ho digué. L’endemà l’oncle Tom fugi a Worcester i agafa una feina de conductor de tramvies. Hauria fet molt millor de baixar a les mines, ja que la noia l’empaità de prop. Començà a viatjar amunt i avall tot el dia al seu tramvia, on el tenia a la seva mercè; i el que era molt pitjor, ell havia de pagar-li els bitllets: mai no s’havia sentit tan humiliat. Finalment es posà nerviós, enredà els canvis, el despatxaren i s’amagà en una bòbila. Però el perill passà, l’Effïe es casà amb un inspector i l’oncle Tom tornà als seus cavalls.

Ara estava escarmentat i els estables el tranquil·litzaven: podies escapolir-te amb un cavall, però no dalt d’un tramvia. El que desitjava per damunt de qualsevol altra cosa, però, era la protecció d’una dona bona; havia trobat el camí massa fatigós. Així que molt aviat es casà amb la Minnie que ell escollí, abandonà els seus èxits de solter i s’instal·là per sempre més amb un sospir d’alleujament i alguns moviments sorprenents de celles.

D’aleshores ençà l’oncle Tom visqué tranquil i agraït, com un príncep en un exili deliberat, tot limitant-se, de tant en tant, a ornamentar el rostre amb aquells mantells de majestat i d’encant, aquelles solemnes aclucades d’ulls i convulsions escollides de les celles que era tot el que restava de passades grandeses…

El meu primer encontre amb l’oncle Ray —buscador de mines, dinamiter, lluitador de brúfols i constructor de ferrocarrils transcontinentals— fou una ocasió de sobtada notabilitat. No era més que una llegenda, a l’altre extrem del món, i tot de sobte el tenia dins el meu llit. Acostumat només als cossos setinats dels meus germans i germanes més joves, un matí em vaig despertar per trobar-me al costat d’un home escamós i enorme que roncava. Vaig tocar-li les cames gruixudes i els braços nuosos i vaig examinar amb atenció les punxes de la seva barba, vaig tocar la pell de cocodril d’aquella magnífica criatura i em vaig preguntar qui podia ser.

—És el teu oncle Ray que ha tornat —xiuxiuejà la mare—. Ara lleva’t i deixa’l que dormi.

Vaig veure una cara bruna, un nas sever d’indi i vaig sentir pudor de cigars i d’oli de tren. Tenia davant meu l’heroi dels nostres dies de fatxenderia escolar i, en veure’l, no vaig sentir cap desil·lusió. Era lluent com un ferro, desgastat com una roca i jeia com un cabdill adormit. Havia vingut a casa a visitar-nos després de construir els seus ferrocarrils, carregat de diners i de set, i els dies que passà a casa nostra aquella vegada foren plens de meravelles i d’abrandament.

Per una banda, no s’assemblava a cap dels homes que nosaltres havíem conegut i ni tan sols a aquells dels quals només n’havíem sentit parlar. Amb la cara colrada, la boca grossa de bona dentadura i els ulls de color blau de gel, de mirada llunyana, tenia l’aparença d’un guerrer indi marcat pels sols i la batalla heroica. Parlava el dialecte canadenc dels campaments del ferrocarril, arrossegant les paraules a través del seu nas ressonant. Tenia el cos tatuat per tot arreu: vaixells a tot vent, banderes de totes les nacions, rèptils i donzelles d’ulls rodons. Flexionant astutament la seva carn musculosa podia fer navegar els vaixells, onejar les banderes al vent i fer cargolar les serps al voltant de les noies tremoloses.

L’oncle Ray era un present del diable per a nosaltres, una joguina monstruosa, un monstre bonhomiós, més exòtic que un simi del circ. Podia romandre absolutament immòbil mentre l’examinàvem i absorbir tots els càstigs que li imposàvem: si el copejàvem bramava, si el pessigàvem sanglotava; suportava els dolors i vexacions com un Caliban. O bé, en un tres i no res, ens feia voltar agafant-nos pels peus o ens feia estar drets damunt la seva panxa o ens alçava a parells, un a cada mà, i ens feia tocar el sostre amb el cap.

Però en algun moment sempre acabava dient:

—Bé… Nois, me’n tinc que anar.

S’aixecava, ens espolsava de damunt com si fóssim mosques i, lentament, començava a llepar-se els llavis.

—On has d’anar, oncle?

—A veure un home per parlar d’una mula.

—No és veritat! On vas? Per què?

—M’han de planxar els dits. Emmidonar la llengua. Untar l’esquena.

—No és veritat! Dius mentides! Oncle!…

—Tinc que anar-me’n, nois. Ja us veuré al forn. Fregueu-vos bé els colzes. Sigueu bons minyons. A reveure.

I se n’anava d’una correguda; el Senyor devia saber on, perquè nosaltres no podíem ni imaginar cap lloc on anar. Tornava molt més tard, potser la nit següent, tot xop, amb un somriure com de gos. No hi veia bé, no podia penjar-se l’abric, no trobava el pom de la porta. S’asseia vora la llar i tot ell fumejava i cantava i posturejava davant les noies enriolades.

—Val més que te’n vagis al llit —li deia la mare amb severitat; i aleshores ell es posava a sanglotar fent comèdia.

—Annie, no puc! No puc moure’m gens. Tinc un os a la cama… potser n’hi tinc dos.

Una nit, després d’una absència d’un parell de dies, tornà a casa amb bicicleta, rodà directament marge avall en la nit tempestuosa i xocà amb la porta de la comuna. Les noies sortiren corrent i el portaren dins, mentre ell bramava tot ple de sang. El van ajeure, tot ell damunt la taula de la cuina, i després li van treure les botes i el rentaren.

—Com està, com ve…! —deien, tot rient, sorpreses—. És el whisky o alguna cosa semblant, mare.

Ell començà a cantar: Oh, estimada Dolly…, i després començà a menjar-se el sabó. Cantava i feia bombolles i nosaltres ens apilotàvem al seu voltant, ja que a casa mai no havíem vist cap home en aquell estat.

Aviat corregué la brama que en Ray Light havia tornat, carregat d’or canadenc. Els trinxeraires no el deixaven viure, les noies l’empaitaven i la policia li cridà l’atenció algunes vegades. Passà per tot això amb el seu pas llarg i vigorós, però algunes vegades les noies l’amoïnaven. Una modista jove de bona educació a qui abraçava al cinematògraf, li robà en la foscor el moneder ple de dòlars. Després, un matí, vingué la Beatie Burroughs a la porta de casa i anuncià que li havia promès que s’hi casaria. Sota els arcs de la fàbrica de cervesa Stroud aclarí, per refermar-ho. L’oncle hagué d’amagar-se tres dies dalt les golfes…

Però, begut o sobri, l’oncle Ray era el mateix; un gran animal pelut a la recerca d’allò que li plaïa; un gegant inofensiu, amable, ingenu, sentimental i completament sensual. Espantava les meves germanes, però malgrat tot, elles l’adoraven; quant a nosaltres, els nois, què més es podia desitjar? Àdhuc ens va ensenyar com podíem lligar-lo, tot presumint que no hi havia cap nus que pogués tenir-lo fermat. Així que una nit el vam lligar en una cadira de la cuina, el vam contemplar esforçant-se i ens n’anàrem a dormir. La mare el trobà l’endemà al matí caigut en terra damunt els genolls i les mans, encara lligat, però ben adormit.

Aquella visita de l’oncle Ray, amb els seus jocs i exhibicions, fou a casa nostra com un dia de Nadal perllongat. La rutina, la disciplina i el comportament normal quedaren en suspens durant aquell temps. Anàvem a dormir tard, ens preníem llibertats i compartíem les seves embriagueses; mentrestant, ell voltava per allà, desapareixia per als seus assumptes, tornava tot atordit, grapejava les noies, cantava cançons, queia, s’aixecava i repartia dòlars al seu voltant La mare era, per torn, severa i indulgent amb ell, o bé reptant-lo o bé rient maliciosament. I les noies estaven tan excitades i captivades com nosaltres, encara que d’una manera diferent, d’una manera xiuxiuejadora; deien: «T’ho pots creure? Déu meu! Que terrible!» o bé: «Vas sentir el que va dir-me llavors?».

Quan acabà els diners se’n tornà al Canadà, novament als campaments del ferrocarril, deixant al seu darrere alguns caps badats, hostalers grassos i noies engrescades. No gaire temps més tard, mentre treballava a les muntanyes Rocalloses cobertes de neu, explotà amb dinamita. Caigué a uns noranta peus de profunditat al pas de Kicking Horse i dins un llac gelat. Una mestra d’escola de Tamworth, ara la meva tia Elsie, viatjà quatre mil milles per adobar-lo. Després d’arrencar-lo del gel i descongelar-lo, s’hi casà i el portà a casa. I aquesta fou la fi dels dies de pioner d’aquell gosset de les praderies rondaller, sense el qual el ferrocarril Canadian Pacific mai no hauria arribat al Pacífic, o així, almenys, ho crèiem nosaltres.

El majestuós i llunàtic oncle Sid era el quart, però no el menys important dels germans. Aquest home petit i poderós, en d’altres temps campió de cricket, tenia una història que havia estat malmesa pel reumatisme. Després de sortir de l’exèrcit, també havia estat conductor d’autobús i el posaren a càrrec dels nostres primers autobusos de dos pisos. Aquelles carrosses de passatgers, de pneumàtics sòlids, amb el pis alt a l’aire lliure, eren els dimonis de les rutes d’aquell temps, torres de setge vacil·lants que tot sovint enfollien i quedaven amb els pisos superiors enganxats sota els ponts. El nostre oncle Sid, que pertanyia a la minoria selecta dels conductors, esdevingué un personatge famós del districte. Era una qüestió d’orgull i un xic alarmant contemplar-lo en passar estrepitosament, enfilat dalt la cabina fetorosa, suant per l’esforç i la cervesa, mentre s’esforçava fent rodar el volant per sostenir el gran autobús al camí. Cada viatge per la ciutat destruïa teules i clavegueres i sacsejava i feia caure les camises incandescents dels llums de gas, però s’esforçava molt per esquivar les dones i les criatures i gairebé mai no pujava a les voreres. Fugitiu retrunyidor, carregat d’ànimes humanes, escampador de policies i cavalls espantats… tal era l’oncle Sid que, amb les seves mans poderoses, dominava la cursa enfollida.

La història de l’oncle Sid, com la de l’oncle Charlie, s’inicià en la guerra de l’Àfrica del Sud. Essent soldat ras havia guanyat anomenada pels seus dots de calma, astúcia i força. El seu talent pel cricket, après a les talperes de Sheepscombe, també el dotà de privilegis especials. Molt aviat fou escollit per jugar amb l’exèrcit i gaudia de les racions més escollides. La tècnica del seu poble de jugar ajupit féu estralls entre els oficials. Quan per fi, després dels puigs i les bonyigues de vaca de casa, tingué un terreny pla i amb uns pals ben assecats, l’oncle fou enlairat directament a regions de grandesa i ultrapassà rècords i alterà nervis a balquena. El seu infal·lible llançament de pilota feia tremolar de por els herois; aquests es limitaven a fer-li adéu-siau amb la mà i a córrer; i quan s’apropava per fer de batedor els homes es cobrien el cap i se n’anaven amb passets atemorits fins a les vores del camp. Puc imaginar-me aquell home petit i rabassut enviant la pilota, rabent com un llamp, fora el terreny, imagino el seu rostre congestionat amb una fúria encesa i les espatlles molsudes que vessaven pels costats dels elàstics. El veig ajupit, a punt per a la pròxima jugada i giravoltant després damunt les seves cames curtes i inclinades i engegant novament la pilota a mig camí de Johannesburg mentre sentia els crits entusiastes del llunyà Sheepscombe En un diari vell del Transvaal, atresorat per la mare, una vegada vaig trobar una targeta d’anotació de punts en la qual s’hi podia llegir:

Aquesta fou, probablement, la cimera de la glòria de l’oncle Sid, l’època que a ell més li hauria plagut de recordar. De llavors ençà la seva història mostra certa caiguda… tot i que en algunes ocasions encara s’abrandava.

Hi hagué, per exemple, el dia de l’excursió, quan el nostre poble sortí en tres autobusos cap a Clevedon i l’oncle Sid conduïa el capdavanter, amb una caixa de cervesa als peus. «Posa’l a tot gas, oncle Sid!», cridàvem nosaltres, mentre travessàvem sorollosament el camp estiuenc. Tot alçant l’ampolla amb una mà i fent girar el volant amb l’altra, conduí a través dels vents que passaven rabents, mentre nosaltres botàvem i flotàvem més amunt de les cledes, convertits en aviadors per aquell home darrere el volant…

Després, camí de casa, al final del dia, ens aturaren els crits d’una dona. La dona era al costat de la carretera, amb una criatura als braços, agemolida davant un home que l’amenaçava. El quadre ens corglaçà a tots; la dona amb els cabells despentinats, l’infant que gemegava, l’home amb el braç alçat. Els nostres autocars s’aturaren amb un tremolor sobtat i tots començàrem a cridar al mateix temps. Ens abocàrem pels laterals del nostre vehicle obert i el blasmàrem per poca-vergonya. Els nostres homes, des dels seus seients, l’insultaren directament, suggerint que deixés tranquil·la la pobra dona. Però el nostre oncle Sid es limità a plegar Tabric, saltà de la cabina sense dir res, s’apropà al pocapena, brandà el braç i li etzibà un cop que l’estassà a terra a través de la cleda. Per al meu oncle, la vida era blanca o negra i havia reaccionat amb simplicitat. Sorrut d’orgull, tornà darrere el volant i ens portà a casa fet un heroi.

L’oncle Sid no era pas diferent dels seus germans en cavallerositat, temperament i capacitat de beure. Podia tombar un home o engolir un got de cervesa tan polidament com ells. Però el seu treball de conductor d’autobús (i el seu reumatisme), ambdós augmentaren —i obstaculitzaren— la seva set. El resultat el portà a una censura oficial i aquí fou quan els fats el deixaren ensorrat.

Quan es casà amb la meva tia Alice i va ser pare de dues criatures, semblava que el seu treball ancoraria la seva salvatgia. Però la llei li estava en contra i aviat es trobà en tràngols. Era el millor conductor d’autobús de dos pisos d’Stroud, sense cap dubte; més segur encara, i més inspirat, quan bevia. Tothom ho sabia… llevat de la companyia d’autobusos. Començà a rebre consells, avisos, repressions, severes amonestacions i, finalment, suspensions sense paga.

Quan això darrer succeïa, per respecte a la tia Alice, sempre se suïcidava. Certament, no conec ningú que s’hagi suïcidat tant com ell, però sempre d’una manera raonable. Si es volia ofegar, el canal era sec; si saltava dins un pou, succeïa el mateix; i, quan va beure desinfectant, hi havia sempre a punt algun antídot, clarament assenyalat, per salvar de problemes a qualsevol. Ell raonava, amb molt de seny, que la còlera de la tia Alice, en sentir parlar d’una altra suspensió, s’ofegaria davant la més gran ansietat de saber-lo a prop de la mort. I en això la tia Alice mai no li va fallar i el perdonava cada vegada que es recuperava.

La companyia d’autobusos era gairebé igual de perdonadissa; tornaven a admetre’l una vegada i una altra més. Aleshores, una nit, després d’haver deixat l’autobús al garatge, el trobaren profundament adormit damunt el volant, pudint de malta i sidra; i l’acomiadaren definitivament.

Aquella nit estàvem asseguts a la cuina, més aviat tard, quan picaren fortament a la porta. Una veu cavernosa cridava: «Annie! Annie!», i ens adonàrem que havia succeït alguna cosa. Aleshores la porta de la cuina s’obrí lentament i vam veure tres figures embolcallades amb robes fosques. Era la tia Alice i les seves dues filles petites vestides amb roba de diumenge. Romanien al peu dels graons de la cuina, silencioses com unes aparicions, i la cara de la tia Alice, amb els seus grans ulls cansats, mostrava una expressió de malastre tràgic.

—Aquesta vegada s’ha sortit amb la seva —entonà finalment—. Vet aquí. Sé que se n’ha sortit.

La seva veu tenia una mena de conjur religiós que em posà cristalls de gel damunt l’esquena. Retenia les seves filles petites i boniques dins una abraçada majestàtica mentre elles es bellugaven, arrufaven el nas i reien amb nerviosisme.

—No ha tornat a casa. El deuen haver despatxat. Ara se n’ha anat per acabar d’una vegada.

—No, no —cridà la nostra mare—. Entra i seu, estimada. —I l’apropà al foc.

La tia Alice s’assegué molt tibada, com una imatge gòtica, aferrant encara les seves filles bellugadisses.

—On més podíem anar, Annie? Se n’ha anat a Deadcombe. Sempre m’havia dit que ho faria…

Tot de sobte es tombà i agafà les mans de la mare, fent voltar els ulls demencialment.

—Annie! Annie! Es matarà. Els teus nois… cal que el trobin!…

Així que en Jack i jo ens posàrem les gorres i els abrics i vam sortir a la nit de mitja lluna. Amb tanta emoció em sentia atordit, necessitava riure o amagar-me. Però en Jack era com sempre fred i intrèpid i premia els llavis com un comandant de navili de guerra. Érem homes enmig d’una crisi, en missió secreta, la vida i la mort semblava que estaven pendents de les nostres mans. De manera que ens enfilàrem per la vall, envers el bosc de Deadcombe.

El bosc era una estesa de silenci podrit, transformat per la seva màscara de mitjanit; queia plugim, les falgueres molles ens xopaven les cames, les fulles s’estremien amb les òlibes i l’aigua. Què havíem de fer, nosaltres?, ens preguntàvem. A què havíem vingut, tanmateix? Anàvem d’un costat a l’altre, entre els arbres que gotejaven, tot cridant: «Oncle!» amb veus neutres, gelades. Què trobaríem? Potser res de res. O, pitjor encara, el que havíem vingut a cercar… Però recordàvem les dones, que esperaven tremoloses a casa. El nostre deure, encara que fos trist, era ben clar.

De manera que avançàrem ensopegant i xipollejant per rierols invisibles, seguírem camins, esquivàrem ombres terribles. Copejàrem piles de fulles marcides amb bocins de branques, furgàrem en caus de guineu, cercàrem per tot el bosc. Allà no hi havia sinó la foscor fungosa, no hi havia absolutament res llevat de la nostra por.

Ja érem a punt de tornar a casa, i ben de gust, quan, tot de sobte, el veiérem. Estava dret, de puntetes, sota un gran roure mort, amb els elàstics al voltant del coll. El nus elàstic, enganxat a una branca per damunt seu, el feia ballar amunt i avall com un titella. Ens vam apropar a la figura contrafeta amb temor; i veiérem el seu ull sinistre que ens fitava.

L’oncle Sid treia foc pels queixals.

—Us ho heu pres ben bé amb una calma punyetera! —digué.

L’oncle Sid no tornà mai més a conduir autobusos però acceptà una feina de jardiner a Sheepscombe. Ara tots els oncles, partint de principis esvalotats, ja havien tornat a arrelar prop de casa, tots, llevat d’en Fred Assegurança, el qual vam perdre a causa de la prosperitat i la distància. Aquests homes reflectien moltes de les qualitats de la mare, eren babaus, fantàstics, variables; però, malgrat les seves follies, per a mi foren sempre els autèntics herois de la meva infantesa. Hi penso encara amb la imatge que em donaren; tots ells van ser bards i oracles; com un cercle de megàlits rabassuts en algun turó local, desgastats pel temps i amb senyals d’antigues glòries. Eren els cavallers i guerrers d’una altra època i les seves vides parlaven del seu llarg comiat. També parlaven de campanyes amb llargues marxes pel desert, del canó de Kruger i del fang de Flandes, d’un món que encara es movia al mateix pas que el de Cèsar i d’aquell Imperi més gran que el seu…, a través del qual ells havien lluitat amb la seva vista aguda i anònims, tot contemplant com se n’enderrocaven els primers destacaments…