7. La mare

La meva mare havia nascut prop de Gloucester, al poble de Quedgeley, a principis dels anys 1880. Pel costat matern descendia d’una llarga línia de grangers de Cotswold que havien perdut les terres després d’una sèrie de desastres monòtons, entre els quals la beguda, la simplicitat, el joc i el robatori hi tenien una part més o menys igual. Per part del seu pare, en John Light, el cotxer de Berkeley, tenia un parentiu misteriós amb la Cort, alguna cosa vaga i íntima, mig obligada, ves a saber què?, però que implicava un lligam de sang per alguna banda. Hom deia, fins i tot, que un criat anomenat Lightly dirigí l’assassinat d’Eduard II… almenys aquesta era l’opinió dels erudits locals. La mare l’acceptava amb vergonya i plaer ensems… i, a mi, m’ha confós sempre de la mateixa manera…

Però fossin quines fossin les grandeses il·lícites dels meus avantpassats, la mare nasqué en una pobresa molt vulgar i fou l’única germana entre molts germans, responsabilitat que ella descarregà de manera una mica salvatge. La mare sempre lamentà la manca de germanes i la manca de filles, ja que els germans i els fills semblaven el destí de la seva vida.

Fou un infant brillant i somiós, sembla, dotada d’una ment curiosa i famolenca; i tenia afecció a uns aires d’elegància incongruents que no anaven d’acord amb el seu ambient. Va ésser l’orgull, nogensmenys, del mestre del poble, que féu tots els possibles per protegir-la i educar-la. En un temps en què l’educació rural era poca cosa més que un interludi de cops de canya durant el qual els nois rebien els fets com qui rep blaus i les noies gairebé no comptaven per a res, el senyor Jolly, el mestre d’escola de Quedgeley, trobà irresistible i rara aquella criatura solemne i les seves preguntes voraces. Era un home gran que havia introduït els rudiments del saber en algunes generacions de grangers. Però dins l’Annie Light hi veié una intel·ligència rara que se sentí compromès a nodrir i a protegir.

—El senyor Jolly era realment educat —ens deia la mare— i cal veure les molèsties que es prengué amb mi. —Féu una rialleta—. Solia esperar-se després de l’escola, per repassar-me les sumes…, jo mai no vaig ésser gens bona en les sumes. Encara el veig, passejant d’un costat a l’altre, estirant-se les patilles, blanques i petites. «Annie —solia dir-me— tens bona grapa. Escrius els assaigs més bonics de tota la classe. Però no saps sumar…». I jo no podia, és cert; dins meu es convertien en un embolic total. Però ell era la paciència personificada; em feia aprendre; i em deixava tots els seus llibres bonics. Volia preparar-me per ésser mestra, sabeu? Però naturalment, el pare no en volgué ni sentir parlar…

Quan tenia uns tretze anys la seva mare emmalaltí, així que la noia hagué de deixar l’escola per sempre. Tenia al seu càrrec cinc germanets més joves i el seu pare i no hi havia ningú més que l’ajudés. De manera que va deixar a un costat els llibres i les seves modestes ambicions, com naturalment s’esperava que fes. El mestre d’escola estava furiós i titllà de canalla el seu pare, però no hi pogué interferir.

—Pobre senyor Jolly —digué la mare amb afecte—. Semblava que mai no hi renunciaria. Solia venir a casa quan jo estava rentant i em parlava d’Oliver Cromwell. Acostumava a seure allà, tan trist, dient que era una vergonya imperdonable, fins que el pare es posava a fer bots i s’enfurismava…

Probablement no hi havia ningú amb menys capacitat per criar cinc germans robustos que aquella noia de poc seny, a mig créixer. Però ella, almenys, féu tot el que va poder. Mentrestant va assolir una adolescència escabellada fent el treball de casa en flamarades d’abstracció i caient en èxtasi davant les verdures. Vivia d’anhels més que no pas de les lleis domèstiques: el senyor Jolly i els seus llibres l’havien corrompuda. Durant les seves poques hores d’esbarjo, es pentinava els cabells enlaire, embotia el cos dins un vestit estret amb barnilles i s’asseia a la finestra o bé caminava pels camps tot aprenent poesies de memòria o esbossant delicadament el paisatge.

Per a les altres noietes del poble la mare era un cas estrany, però se sentien curiosament atretes vers ella. La seva tendència a la fantasia, el seu sentit foll de la diversió, la seva inventiva, la seva sàtira i l’elegància de maneres devien encuriosir-les i deixar-les perplexes al mateix temps. Hom s’adonava que de vegades també hi havia hagut baralles, gelosies, insults i llàgrimes. Però entre les noies de Quedgeley existia una capelleta de la qual la mare n’era el centre exasperant. Els llibres passaven d’una mà a l’altra, es feien excursions, els nois s’avergonyien per les llengües agudes.

—La Beatie Thomas, la Vi Phillips…, quins tips de riure! Quines coses que fèiem. Érem terribles.

Quan els seus germans foren prou grans per tenir cura d’ells mateixos, la mare anà a servir en una casa. Amb el seu millor barret de palla i duent una caixa lligada amb un cordill, disset anys i amb bona figura, mig melangiosa mig excitada, emprengué tota sola el camí envers aquell món de grans mansions que, en aquells temps, absorbien la majoria de noies com ella. Ajudant a rentar els plats a la cuina o fent de minyona, de mainadera o de donzella, a les grans mansions de tot l’oest la mare veié luxes i refinaments que mai no oblidaria i als quals, en alguns aspectes, ella pertanyia d’una manera natural.

La idea de la Noblesa, com l’amor o el teatre, l’obsessionaren durant la resta de la seva vida. També ens obsessionava a nosaltres, a través d’ella.

—La noblesa autèntica no en voldria ni sentir parlar —solia dir-nos—. La noblesa sempre ho fa així. —El seu to de veu, quan es referia als costums de la noblesa, era respectuós, gentil i enyorat. Proclamava unes normes de cultura que nosaltres no podíem esperar d’assolir mai i lamentava les seves perfeccions impossibles.

Algunes vegades, per exemple, encarada a la cuina amb un àpat magre, la mare, amb una mena d’èxtasi del record, el transformava. Als seus ulls blaus apareixia una guspira i el seu cos adoptava una postura especial. Escampava lleugerament alguns plats per la taula i corbava els dits amb desimboltura…

—Per sopar, cada lloc havia de ser arranjat amb molta cura; setrilleres personals per a cada convidat… —Malhumoradament, nosaltres ens disposàvem a menjar la nostra verdura amb cansalada: ara no hi havia manera d’aturar-la—. La plata i els draps de taula, tot calia preparar-ho ordenadament, un joc per a cada plat separat… —Les nostres velles forquilles doblegades eren col·locades en filera a la taula, a corre-cuita.

«Abans de tot, el majordom duia la sopa (plas-plas) i començava servint les senyores. Després hi havia truita de riu o salmó fresc (flic-flic), lleugerament esquitxat amb herbes i salses. Després, potser, una becada o una gallina de Guinea, oh, sí, i també una cuixa de xai. I damunt el trinxant, pernil fred, per si hom en volia. Només per als cavallers, és clar. Les senyores es limitaven a pellucar el menjar… Que per què? Doncs per una qüestió d’educació. Aleshores la cuinera enviava alguns pastissos de violeta i també hi havia castanyes i fruites amb conyac. Naturalment, per a cada plat hi havia un vi diferent, servit en una copa diferent…». Impressionats, nosaltres escoltàvem, fent petar les dents i empassant-nos les nostres fams buides. Mentrestant la mare s’havia oblidat completament de la nostra sopa, que en aquell moment vessava de l’olla i apagava el foc.

Però hi havia altres històries de la vida a la Casa Gran que nosaltres trobàvem menys insultants. Llambregades de balls amb els assistents enlluernadors, els canelobres carregats de llum. («L’endemà al matí omplíem un barril de cues d’espelma»). I, aleshores, el prometatge de la senyoreta Emily. («Quina aparició, ens permeteren de donar una ullada des de l’escala. Vingué un perruquer de París a pentinaria. El seu vestit tenia un miler de perles. Dalt la galeria hi havia violinistes vestits de negre. Tots els homes duien uniforme. I després les danses, la polca, el two-step, el xotis, oh, Déu meu, a mi se m’enduia. Tots nosaltres érem dalt al replà, escoltant; en aquells temps jo era entremaliada, ja ho sé. Vaig agafar el noiet ajudant i li vaig dir: “Vinga, Tom, som-hi” i vam ballar pel passadís, d’un cap a l’altre. Llavors el majordom ens va trobar i ens va estirar les orelles. Era un home terrible, el senyor Bee…»).

En aquells temps les noies tenien llargues jornades de feina escarrassada; es llevaven abans de l’alba i, embolcallades de son, havien d’encendre vint o trenta focs a les llars; un cop escombrat, fregat, treta la pols i polit, calia tornar a començar; el brunyiment de piràmides de cristall i de plata; les corredisses amunt i avall de les escales; i aquelles campanetes petites, irritants, que començaven a sonar rabiosament quan tot just havies aconseguit de seure i posar els peus enlaire.

Rebia un salari de cinc lliures esterlines l’any, catorze hores de treball al dia i un àtic petit per a un dormir famèlic; pel que fa a la resta, la subjerarquia de la zona del servei, amb un sistema de castes que era més rígid que el de l’índia.

Malgrat tot, la vida als baixos de l’escala era bona, un món soterrani d’escalfor i d’abundància, àpats opulents servits agradablement en família, amb cuixes rostides i cervesa per a tothom. Governades per un majordom despòtic o ablanit pel gin i. una cuinera major severa o grassa i joliua, les noietes del camp i els mossos i els lacais, tots compartien un bon caliu. Hi havia corredisses pels passadissos, amor emmidonat a la bugaderia, petons ofegats darrere les portes entapissades de feltre verd… aquestes escapades i ocupacions omplien les hores lliures mentre les rengleres de campanetes de coure s’estaven silencioses.

Com encaixava la mare en tot això, em preguntava jo? I aquelles reines de saló de dits polits, superdonzelles delicades que regnaven per sobre les cuineres, les airades mainaderes que li manaven feines, què n’haurien pogut fer, de la mare? Maliciosa, confosa, plena de fantasies brillants, mig assenyada, mig tocada per la meravella… la mare era una cosa totalment allunyada dels seus costums i molt sovint devia ésser la seva desesperació. Però la mare era popular en aquells salons, una mena de mascota o de pallasso; i era bonica, la més bella d’aquells temps. Potser ella no ho sabia, però les fotografies ho revelen; ella mateixa semblava sorprendre-se’n en observar-ho.

Recordo molt bé dues de les seves històries que reflecteixen aquesta sorpresa. Cada una no és sinó un incident, però quan ens les contava prenien un relleu que ens impedia de creure-les ràncies. Dec haver-les escoltades moltes vegades, fins als seus darrers anys, però cada vegada que les contava i recontava, s’enrojolava i brillava i s’esguardava meravellada les mans, recordant novament aquells dos encontres màgics que, per un moment, l’havien elevat des del seu lloc d’Annie Light, la donzella, a un tron de murtres esmaltades.

La primera tingué lloc a finals de segle, quan la mare era a Gaviston Court.

—Era una casa vella, sabeu?; molt laberíntica i fosca; i un xic primitiva també en alguns aspectes. Però convidaven molt sovint, no solament Noblesa, sinó gent de tota mena, àdhuc homes negres, de vegades. L’amo havia viatjat per tot el món i era un cavaller molt distingit. Mai no sabies amb qui et toparies i de vegades això ens amoïnava, a les noies.

«Doncs bé, una nit d’hivern feien una gran festa i la casa estava ben plena. Feia massa fred per utilitzar la comuna exterior, però n’hi havia una altra al passadís. Naturalment, el personal no podia utilitzar-la; però jo vaig pensar “tant se val, m’hi arriscaré”. En fi, tot just poso la mà al pom de la porta de la comuna quan, sobtadament, la porta s’obre del tot. I allà, en persona, hi havia un príncep hindú, amb el seu turbant i joies a la barba. Jo vaig sentir un esglai, sabeu?, al capdavall només era una nena, i vaig desitjar que la terra m’engolís. Vaig fer una reverència i vaig dir: “Perdoneu-me, Altesa”. Estava paralitzada, sabeu? Però ell va somriure, va plegar les mans i em féu una inclinació profunda i digué: “Entreu madame, si us plau”. Així que jo vaig alçar molt el cap i vaig entrar i hi vaig seure. Senzillament. Vaig sentir-me com una reina…».

El segon encontre, la mare sempre el descrivia com si mai no hagués succeït… amb aquella veu especial, somniadora, del matí, que la col·locava al marge de tota la vida ordinària.

—En aquell temps jo treballava en una gran casa vermella en un indret que es deia Farnhamsurrey. Els diumenges que tenia lliures solia anar a Aldershot a visitar la meva amiga Amy Frost, sí, l’Amy Hawkins, de Churchdown, sabeu?, bé, és a dir, així es deia abans de casar-se. Bé, doncs aquest diumenge especial jo vaig mudar-me com m’era costum… i penso que estava preciosa. Duia les meves elegants botes altes amb cordons, la brusa ratllada de coll alt, una còfia nova i guants de ganxet. Vaig arribar a Aldershot massa d’hora, així que vaig posar-me a caminar una estona. Havia plogut tota la nit i els carrers eren lluents i jo estava tota sola, dreta, al paviment. Quan, tot de sobte, giraren per la cantonada, sense cap avís previ, i en marxa, tot un regiment de soldats amb uniforme. Jo vaig quedar fascinada; tots aquells homes i jo tota sola; no sabia on mirar. L’oficial que anava al davant tenia unes patilles esplèndides, alçà el sabre i cridà: «Vista a la dreta!». I aleshores, ho creuríeu?, començaren a repicar els timbals i començaren a sonar les gaites i, tots aquells xicots meravellosos, a mesura que passaven per davant meu, es posaven rígids i em miraven directament als ulls. Jo era allà, tota sola, amb el meu vestit de diumenge, i allò em féu contenir l’alè. Tots aquells timbals i gaites, i aquella salutació exclusivament per a mi… vaig plorar, era tan excitant…

Més endavant el nostre avi es retirà dels seus cavalls i es dedicà al negoci dels licors. Es féu taverner a «L’Arada», un petit hostal de Sheepscombe, i quan l’àvia morí, un any o dos després, la mare deixà de servir per ajudar-lo. Aquells eren temps de barreges fortes, cervesa lleugera d’un penic, roms de dos penics, sidra casolana, embriacs i violència. La mare no aprovava totalment aquella vida, però s’hi posà amb bona voluntat.

—Allà fou on vaig aprendre la marxa de la granota ^[4] —ens deia— i prou que n’hi hagueren, que la varen sofrir! En Pug Sollars, per exemple; el fatxenda més gran de Sheepscombe, la sidra solia enfollir-lo. Llançava les taules enlaire, repartint cops a tort i a dret, com un animal, mentre tots els altres s’amagaven darrere el piano. «Annie! —solien braolar— per l’amor de Déu, salva’ns!». Jo era l’única que sabia manejar en Pug. Més d’una vegada el vaig engrapar pel coll i el vaig arrossegar pel passadís. I altres, també…, si em feien enfadar, senzillament els feia fora, cap al carrer. El pare era massa condescendent, així que em tocava a mi de fer-ho… Ara riuen satisfets, quan em veuen.

L’hostal «L’Arada» fou construït com una de les parades més petites a l’antic camí de diligències a Birdlip; però a l’època de la mare el camí ja no era bo i no era la ruta principal a cap lloc. Un o dos carreters, continuant els vells costums, encara utilitzaven el camí i l’hostal i la mare els donava cervesa lleugera i sopar amb cansalada i els deixava dormir als estables. Per altra banda, pocs viatgers passaven per allà i l’entorn era principalment silenciós. Així que, durant les llargues tardes, la mare es deixava endur per somnis de peresa, es posava el millor vestit i s’asseia a fora, a la terrassa, llegint o dibuixant flors. Era una dona jove, adorable i solitària, misteriosament absent, graciosa de rostre i de figura. La majoria dels nois del poble la temien, temien el seu caràcter tempestuós, el seu enginy superior, els seus inesperats exercicis mentals.

La mare passà alguns anys en aquella taverna de poble, vivint la seva vida doble, passant de les ires dins la taverna a les meditacions fora la terrassa, tot esperant, mentre passava el decenni dels vint als trenta. El meu avi, d’altra banda, passava el temps a baix, al celler, aixecant el colze. Sostenia que ésser propietari d’un hostal era el mateix que la definició de Shaw sobre el matrimoni: una cosa que combinava el màxim de temptació amb el màxim d’oportunitat. De manera que se’l veia rarament, llevat de darrera hora de la tarda, quan sorgia d’un forat a terra, amb el vestit desordenat, la cara regada de llàgrimes, mentre cantava El noiet del guerrer.

La mare era al seu costat fidelment, tenia cura dels embriacs, es feia gran i esperava l’alliberament. Un dia, aleshores, llegí en un diari local: «Vidu (4 fills) cerca majordoma». Per aquell temps ja en tenia prou i massa dels Pug Sollars i de les aixecades de colze al celler. Es posà el vestit més nou, sortí a la terrassa, s’assegué i respongué a l’anunci.

Arribà una resposta i s’assenyalà una cita; i així fou com conegué el meu pare.

Quan s’instal·là en aquesta petita casa d’Stroud i es féu càrrec dels quatre fills petits d’ell, la mare tenia trenta anys i encara era molt atractiva. Mai no havia conegut, suposo, ningú com ell. Aquell home jove, més aviat presumit, amb la seva gentilesa delicada, els seus aires i maneres, la seva música i les seves ambicions, el seu encant, la conversa brillant i el seu aspecte innegablement atractiu, li causaren una gran impressió tan bon punt el veié. Així que se n’enamorà immediatament i en restà enamorada per sempre més. I essent ella mateixa agradable, sensible i afalagadora, també el meu pare se’n sentí atret. I s’hi casà. I després l’abandonà… amb els fills d’ell i alguns altres nascuts d’ella.

Quan ell se’n va anar, ella ens portà al poble i esperà. Havia estat esperant trenta anys. No crec que mai arribés a saber perquè l’havia abandonada, tot i que els motius eren prou clars. Ella era massa honesta, massa natural per a aquest home espantat; massa remota per a les normes ordenades d’ell. Ella era, al capdavall, una noia del camp; desordenada, histèrica, apassionada. Era eixelebrada i maliciosa com un gralló de xemeneia, va fer el seu niu de draps i joies, era feliç a ple sol, cridava sorollosament si es trobava en un perill, pregava i tenia una curiositat insaciable, s’oblidava de l’hora de menjar o menjava tot el dia i cantava quan les postes de sol eren vermelles. Vivia amb les lleis simples de la natura, estimava el món i no feia plans, tenia una visió ràpida i sagrada de les meravelles naturals i no hauria pogut mantenir una casa ordenada encara que s’hi hagués jugat la vida. El que desitjava el meu pare era quelcom molt diferent, quelcom que ella mai no hauria pogut donar-li: l’ordre protector d’un suburbi impecable, que és el que aconseguí finalment.

Els tres o quatre anys que la mare passà amb el meu pare la nodriren per a la resta de la seva vida. La seva felicitat durant aquell temps fou quelcom que ella conservava com si li garantís un eventual retorn d’ell. En parlava gairebé esbalaïda, no perquè hagués cessat, sinó pel fet d’haver arribat a succeir.

—En aquell temps ell s’enorgullia de mi. Podia fer-lo riure. «Nance, em mataràs», solia dir. Acostumava a seure al graó de la porta sense poder parar de riure amb les històries i coses que jo li deia. A més, m’admirava; admirava el meu aspecte; realment m’estimava, ja ho sabeu. «Au, Nance —solia dir-me—. Treu-te les agulles del cap. Deixa’t anar el cabell, que el puguem veure brillar!». Li encantaven els meus cabells; en aquell temps tenien reflexos daurats i m’arribaven fins baix de tot de l’esquena. De manera que jo m’asseia a la finestra i els sacsejava per damunt les espatlles, eren tan pesats que no podríeu creure-ho, i ell els trenava i els arranjava de manera que copsessin el sol i, aleshores, s’asseia i es quedava contemplant i contemplant…

«Algunes vegades, quan vosaltres, la mainada, ja éreu tots al llit, enretirava els llibres a un costat. “Vinga, Nance —solia dir-me—. Ja n’hi ha prou de llibres. Vine i canta’ns una cançó!”. Ens atansàvem al piano i jo m’asseia a la seva falda i ell tocava amb els braços al meu voltant. I jo li cantava Killamey i Només una rosa. En aquell temps eren les seves preferides…».

Quan ella ens contava aquestes coses encara era l’ahir i ella el posseïa novament amb els seus encants. Els seus menyspreus posteriors s’esquinçaven i l’adorat era novament adorador. Somreia i esguardava el caminoi envaït per les herbotes com si el veiés que tornava novament captivat.

Però tot havia passat, sens dubte, i ell se n’havia anat per sempre, nosaltres estàvem sols i així eren les coses. La mare s’esforçava per mantenir-nos vestits i alimentats i la vida era molt dura. Mai no hi havia prou diners, potser els justos, les poques lliures esterlines que el pare ens enviava; però la mare lluitava amb la seva pròpia ment esbalaïda, amb el seu pànic i la seva innocència, amb el decandiment, l’oblit i l’onada traïdora dels deutes. I també amb els seus impulsos extravagants que ignoraven esplendorosament les nostres necessitats. El lloguer, com he dit abans, només era de tres xílings i sis penics a la setmana, però tot sovint dúiem un endarreriment de sis mesos. No hi havia gens de carn de dilluns a dissabte i aleshores, per diumenge teníem un ànec fabulós; no hi havia carbó ni vestits nous durant tot l’hivern i després ens duia a tots al teatre; feien una fotografia molt cara a en Jack, sense botes, després arribava mobiliari nou per al dormitori; després ens feia una assegurança de milers de lliures i les pòlisses només es pagaven un mes. Tot de sobte, la feria la dura glaçada de la indigència, que foragitava amb una altra orgia de préstecs, mentre els nostres veïns més sensats opinaven amb duresa i la gent corria quan veia que nosaltres ens hi acostàvem.

Malgrat tot això, la mare creia en la bona sort i especialment en els concursos dels diaris. També estava convençuda que si afalagaves els productes d’una empresa t’ho agrairien amb mostres abundants i gratuïtes i amb diners. En una ocasió li pagaren cinc xílings per un elogi adreçat a una casa de cosmètics. D’ençà d’aleshores bombardejava el mercat amb cartes i n’enviava algunes cada setmana. Amb frases extasiades i declarant guariments miraculosos, els escrits insinuaven elegantment nous matins o salvacions derivades exclusivament de: pólvores per al mal de cap, suc de llimona envasat, faixes; extracte de bou, salsitxes, productes per millorar el bust, per fer créixer les pestanyes, olles, traficants en amor, homes d’estat, cataplasmes per als ulls de poll i reis. Mai més no va obtenir ni un penic amb tots aquests esforços; però el seu estil, la seva passió i la seva convicció eren de tal faisó, que les cartes molt sovint s’imprimien. Conservava feixos de retalls per tota la casa, encapçalats «Sofrent agraït» o «Després d’anys de tortura» o «Jo solia adormir-me gemegant fins que vaig descobrir el vostre ungüent»… Ens els llegia en veu alta amb un matís d’orgull, oblidant-se totalment del seu propòsit original.

Abandonada, plena de deutes, neguitosa, desconcertada, condemnada per ambicions que mai no foren satisfetes. Malgrat tot, la nostra mare posseïa una alegria indestructible que augmentava com una font termal. El seu riure, com el seu plor, era instantani i gairebé infantil i canviava sense avís… ni memòria. Les seves emocions no tenien cap reserva; ara et donava un clatellot i després t’abraçava… i ens feia posar els nervis de punta. Si feia caure un pot o es tallava en un dit, deixava anar un esgarip que et corglaçava… i després se n’oblidava immediatament amb un saltiró, un passet o una cançó. Encara en sembla sentir-la fent bestieses per la cuina: xiscles i udols d’alarma, un renec de tant en tant, un grunyit de sorpresa, una ordre brusca perquè les coses es calmessin. Un carbó que caigués li posava els pèls de punta, una trucada forta a la porta la feia saltar i cridar, el seu món era un laberint de paranys i trampes sempre reconegudes amb crits d’espant. Un no podia evitar de saltar, també, simpatitzant amb ella, encara que aprenies a ignorar aquestes alarmes. Eren, al cap i a la fi, només salutacions formals als dimonis que li mossegaven els talons.

Sovint, quan treballava i no cridava, la mare sostenia un monòleg interior. O, distretament, et recollia la darrera remarca i te’n feia una cantarella: «Dóna’m una mica de pastís», deia un, per exemple. «Donar-te pastís? És clar… Dóna’m una mica de pastís! Oh, dóna’m el teu cor! Dóna’m el teu cor, que el conservaré! Jo te’l guardaré molt bé, la meva dolça Nell. Com el pastor guarda el seu ramat, taral·larà…».

Quan hi havia una pausa en la trencadissa de plats i, si en tenia ganes, improvisava versos sobre els caràcters locals, que podien ferir com una forquilla de tres punxes:

Això és un exemple de la seva agudesa, concisió i llibertat. La senyora Petúnia era la mestressa de correus local i una dona amable i amistosa; però la mare hauria sacrificat a qualsevol per una rima.

La mare, com l’àvia Trill, vivia sense rellotges i duia la impuntualitat al moll dels ossos. Era especialment distreta amb els autobusos i en perdia més que no n’agafava. Als vells temps de calma, quan només els carros anaven a Stroud, sovint els feia esperar una hora, però quan s’implantà l’autobús amb motor no hi va veure cap diferència i continuava fent el mateix que abans. Fins que no sentia el clàxon que sonava en baixar el revolt des de Sheepscombe, no començava a preparar-se. Aleshores s’encastava el barret i volava per la cuina amb els crits i esgarips habituals.

—On són els meus guants? On tinc la bossa? Malviatge i maledicció…! On són les sabates? No es pot trobar res en aquest forat! Ajudeu-me, babaus…, no us quedeu parats amb la boca oberta, em fareu perdre el bus, ho sé. Correu! Ja arriba! Laurie, puja i atura’l. Digues al conductor que no trigaré ni un minut…

Així, jo m’enfilava pel marge, just a temps, com era costum, mentre l’autobús ple s’aturava.

—… diu que ja puja. Està cercant les sabates. Diu que no trigarà ni un minut…

Un moment miserable per a mi; romania allà, dret, enrojolat de vergonya; el conductor feia sonar la botzina, mentre tots els passatgers s’abocaven a les finestres i sacsejaven enfadats els paraigües.

—La mare Lee altra vegada. Ha tornat a perdre les sabates. Vinga, anem, engega.

Aleshores, des de baix el marge, arribava la veu dolça i alegre de la mare tranquil·litzant-nos.

—Ja vinc… iu-hu! No trobava els guants. Espereu un segon! Ja vinc, estimats.

Esbufegant i somrient, amb el barret tort, el mocador de coll penjant, aferrant cistells i bosses, la mare arribava finalment fent salts entre les ortigues punxents i pujava singlotant fins al seu seient…

Quan ni l’autobús ni el carro de cavalls funcionaven, la mare caminava les quatre milles fins a les botigues, i tornava a casa carregada amb els cistells de queviures i escampant paquets de te pel fang. Quan es cansava d’això, agafava la bicicleta de la Dorothy, tot i que mai no arribà a dominar la màquina. Mentre rodava tot anava bé, però l’aturada i l’arrencada la desconcertaven. Calia que la gent del poble li donés l’empenta, corrent al seu costat. I, per parar-se, es llançava contra una tanca. Havia arribat a un arranjament especial amb els magatzems de la Cooperativa d’Stroud, d’on era parroquiana habitual. L’èxit depenia enterament de l’oportunitat i d’una oïda fina i era una operació digna de veure’s. Mentre anava rost avall, cap a l’entrada principal de la tenda, deixava anar un dels seus xiscles; un dependent, convenientment assessorat, sortia corrents de la tenda per una porta lateral i la recollia als seus braços. Calia que el xicot fos jove i llest, ja que, si no l’encertava, la mare acabava estavellada contra la comissaria de policia.

La nostra mare era un bufó extravagant i romàntic i mai no se la prengueren seriosament. Tanmateix, al seu interior nodria un gust delicat, una sensibilitat i un esperit brillant que, malgrat ésser colpejats contínuament per les crueltats del seu destí, restaren sencers i alegres fins al final. D’on ho treia o com aconseguia conservar-ho… Déu ho sap. Però la mare estimava aquest món i el veia fresc, amb unes esperances que mai no s’ennuvolaren. Era una artista, una persona original que irradiava llum, i ella, ni per un moment, no ho sabé mai…

La meva primera imatge de la mare és la d’una dona bella, forta, generosa, però amb certa gravetat innata, sempre visible sota la seva xerrameca nerviosa. En pocs anys quedà corbada i gastada i la seva sana opulència fou rosegada ràpidament per les darreres proves i fams. És en aquesta segona fase que jo la recordo més bé, ja que aquesta etapa fou la més llarga per a ella. Encara la veig, voltant per la cuina, sucant una rosca dins una tassa de te, amb els cabells embullats i que li pengen, perdent les agulles de cap, embolcallada amb el vestit sense forma, escrutant amb els seus ulls penetrants qualsevol revelació de la llum, cridant «Ah» o «Oh» o «Fixa’t», parlant de Tonks o recitant Tennyson i exigint la meva comprensió.

Amb el seu amor pel luxe, els llits sense fer, els munts de llibretes sense acabar d’omplir, els seus tabús, supersticions i puritanismes, la seva notable dignitat, la seva compassió pel perseguit, el respecte tímid per la noblesa i el seu coneixement detallat de totes les cases reials d’Europa, la mare era una massa desorganitzada de contradiccions irreconciliables, una minyona nascuda per al luxe. No obstant això i malgrat tot, nodria les nostres ments rústegues amb xocs de bellesa constants i imperceptibles. Encara que esgotava la nostra paciència i turmentava els nostres nervis, erigia constantment al nostre voltant, per les revelacions inconscients dels seus amors, una interpretació de l’home i del món natural tan poc pretensiosa i fàcil que, aleshores, mai no la vam reconèixer, però tan autèntica que mai no l’hem oblidada.

Cada cop que ara contemplo alguna cosa que té l’aura daurada al voltant —el canvi d’estació, un ocell de colors vius en un arbust, els ulls de les orquídies, l’aigua al capvespre, un card, un quadre, un poema— el meu plaer és un breu tribut a la mare. De vegades m’acabava la paciència.

Però des del meu naixement vaig absorbir tota la terra, ara ho sé, a través del seu esperit confiat.

No fou fins després d’haver sortit de casa que vaig poder viure en un lloc on les habitacions eren espaioses i encatifades, on es veien els racons i els seients davant les finestres eren buits o bé on hom podia seure en una cadira de la cuina sense haver de posar-la cap per avall i espolsar-la prèviament. La nostra mare era un d’aquells col·leccionistes obsessius que dediquen tot el seu temps a farcir les clivelles de la seva vida amb un llast d’objectes diversos. Col·leccionava qualsevol cosa que li caigués a les mans, mai no llençava res, qualsevol drap i botó era conservat curosament com si, en perdre’l, tots estiguéssim en perill. Dos decennis de papers de diari, groguencs com mortalles, eren el passat mort al qual s’aferrava, els anys estalviats per al meu pare, potser per alguna cosa que ella volia ensenyar-li… D’altres símbols extravagants col·laboraven també al desordre de la casa: molles de cadira, formes de bota, vidres trencats, barnilles de faixa, marcs de fotografia, capfoguers, barrets de copa, peces d’escacs, plomes i estàtues sense cap. La majoria d’aquestes coses arribaven a cavall d’onades desconegudes i restaven com deixalles de plenamar. Però hi havia una cosa —la porcellana antiga— de la qual la mare era col·leccionista meticulosa i hi tenia ull d’experta.

Per a la mare la porcellana antiga era el joc, la beguda, l’amor il·lícit, tot combinat i barrejat; la sensualitat del tacte i l’ornament d’un gust, innat en ella, però que mai no havia pogut permetre’s. Empaitava la porcellana antiga en milles i milles al voltant, tot i que no tenia diners per fer-ho. Freqüentava botigues i vendes d’ocasió amb una malenconiosa passió i, amb afalacs, astúcies i oportunitats inesperades en portà algunes peces a casa.

Una vegada, recordo, hi hagué una gran subhasta a Bisley i la mare no podia dormir només de pensar en els seus tresors.

—És una vella mansió esplèndida —ens deia contínuament—. La família Delacourt, sabeu? Gent molt instruïda… ella ho era, almenys. Seria un crim no anar-ho a veure.

Quan arribà el dia de la subhasta, la mare es llevà d’hora i es posà el seu vestit de subhastes. Ens preparà un ràpid desdejuni fred —estava massa nerviosa per poder cuinar— i després sortí apressada.

—Només miraré, no compraré, és clar. Només voldria veure el seu Spode…

Tota culpable, la seva mirada topà amb els nostres ulls inexpressius i aleshores s’allunyà a bon pas sota la pluja…

Aquell vespre, quan érem a punt de prendre el te, vam sentir-la que ens cridava mentre baixava pel marge.

—Nois! Marge! Doth! Ja sóc a casa! Veniu a veure!

Bruta de fang, enrojolada i una mica furtiva, travessà coixejant la porta.

—Oh, hauríeu d’haver-hi estat. Quina porcellana i quin cristall! Mai no havia vist res de semblant. Comerciants, comerciants per tot arreu… però els he deixat a tots amb un pam de nas. Guaiteu, no és una bellesa? Senzillament he hagut de quedar-m’ho… i només m’ha costat algunes monedes de coure.

Tragué de la bossa una tassa i un platet de porcellana transparent, prima com un paper, delicada i inestimable… llevat que la tassa i la nansa s’havien separat i el platet estava partit en dos trossos.

—Naturalment, podria enganxar els dos trossos —digué la mare, alçant-los enlaire. La llum del seu rostre era tan suau i delicada com aquells trossos, semblants a una closca d’ou, que tenia a la mà.

En aquell moment dos mossos baixaven fent tentines pel caminet amb una gran caixa d’embalatge a les espatlles.

—Poseu-la aquí —digué la mare, i ells la deixaren caure al pati, agafaren la propina i se n’anaren remugant.

—Oh, Déu meu —digué la mare rient—. Ja me n’havia oblidat… Allò anava amb la tassa i el platet. He hagut de quedar-m’ho, era tot un sol lot. Però estic segura que li trobarem utilitat.

Obrirem la caixa amb un cop de destraló i ens aplegàrem per examinar-ne el contingut. Dins hi trobàrem una boia, un feix de ferros de barana d’una d’escala, un petit capell de plomes, el mànec d’una espasa, algunes pipes de fang trencades, una capsa plena de dents d’ovella i una fotografia emmarcada dels Banys de Leamington…

D’aquesta manera, i d’altres, aconseguírem reunir algunes peces molt belles de porcellana, entre les quals àdhuc algunes de perfectes. Recordo una vegada un rellotge de Sèvres, amb àngels rosats, i un joc del Crown Derby amb daurats i algunes figuretes airoses de Dresden o d’algun altre indret que semblaven bombolles de llum de sol. Mai no era gaire clar com les havia aconseguides, la nostra mare, però ella les acaronava i els treia la pols, somrient satisfeta, i les col·locava sota llums diferents; o només s’aturava i les contemplava, amb l’escombra a les mans, i sospirava i s’estremia de plaer. Per a ella totes eren finestres màgiques, algunes d’esquerdades, d’altres agreujades per defectes, però cada una s’obria vers aquell món secret que ella coneixia intuïtivament però que mai no podia visitar. Tot i així, mai no podia conservar-les molt de temps. Tan bon punt les havia cercades en llibres per absorbir-ne les formes i la història, la culpa i la necessitat ja l’enviaven cap a Cheltenham per vendre-les als comerciants. Algunes vegades —però rarament— s’hi guanyava un o dos xílings, cosa que li alleujava una mica l’ànim. Però normalment el seu plany era:

—Oh, Déu meu, he estat beneita! Realment, hauria d’haver-los-en demanat el doble…

El pare de la meva mare tenia la mà trencada amb els cavalls; ella la hi tenia amb les flors. Podia fer-ne florir en qualsevol lloc i en qualsevol moment i semblava que per a ella vivien més temps. Les cultivava amb un afecte brusc, gairebé esvalotat, però les seves mans comprenien tan bé les necessitats de les plantes que semblava que s’hi giressin com si fos un altre sol. Sabia arrencar una arrel seca del camp o d’un clos, endinsar-la al jardí, donar-li una empenteta… i gairebé immediatament floria. Qualsevol hauria cregut que era capaç de fer florir roses d’un pal qualsevol o de la pota d’una cadira, tan notable era el do que hi tenia.

El nostre jardí, que s’allargava tot formant terraplè, era el monument de la mare i hi treballava tossudament, sense projecte. Mai no controlava ni aclaria aquest terreny, senzillament tenia cura d’allò que hi havia; i era imparcial a l’hora de donar ajuda a tot el que creixés, com un encanteri del dolç temps assolellat. No forçava res, no empeltava ni col·locava plantes en fileres; estimava les plantes sorgides a l’atzar, cada una havia de tenir la seva oportunitat i era enemiga de molt poques males herbes. Conseqüentment, el nostre jardí era una selva de brots i no se’n desaprofitava ni una polzada. La xeringuilla anava amunt, el bàlec penjava, les roses blanques estaven a frec de la pomera i la florida vermella de les groselles (amb fortor de guineus) s’escampava enterament per un caminoi; una barreja caòtica de florides que desconcertava les abelles i sorprenia els ocells que hi volaven per sobre. Les patates i les cols eren plantades a l’atzar entre les didaleres, els pensaments i les clavellines. Sovint hi havia alguna espècie que acabava ensenyorint-se de tot el jardí: un any eren les miosotis, i les malves dobles l’any següent i després un llençol de roselles. Fos el que fos, es deixava créixer. Mentrestant la mare s’esmunyia entre les plantes, aturant-se per tustar lleugerament alguna flor estranya, tan indulgent, graciosa, amable i inquisitiva com una reina en un orfenat.

La nostra cuina perllongava aquesta profusió exterior ja que sempre era plena de rams. Als confins verdosos d’aquell indret ombrós, parapetat per fulles i flors, per on el sol es filtrava dèbilment a través de la pantalla de plantes a les finestres, tot sovint em sentia com una formiga en una jungla, dominada per la seva frondositat. La mare recollia i duia a casa gairebé tot allò que cridava la seva atenció divagadora. Dins les ampolles, pots de te, gerres i plats, en qualsevol cosa vella o bonica, hi posava roses, branques de faig, julivert, ranuncles, alls, panotxes i ruibarbre. També feia créixer plantes en qualsevol recipient on hi cabessin: paelles, teteres o llaunes per a la cendra. Recordo que una vegada va vendre un frondós gerani florit plantat en un descalcificador d’aigua de ferro colat. Els nois l’havíem trobat llençat en un bosc… però només ella sabé com podia aprofitar-lo.

Malgrat que en la vida de la mare només hi va haver un home —si pot dir-se que mai hi va ser—, tot sovint es posava sentimental pensant en els seus pretendents de quan era noia i li agradava de contar les seves atencions subjugades. Del carter que rebutjà a causa de la perruca, del carnisser que sagnà a causa del menyspreu d’ella, del vaquer el qual empenyé a la riera de Sheepscombe per refrescar les seves ardències molestes… semblava que havia refusat l’amor de molts homes de dalt i de baix les valls. De vegades, mentre passejàvem o tornàvem fatigosament d’Stroud, entomant la tempestuosa pluja, algun granger gras amb patilles o algun constructor independent passaven amb la tartana que repicava amb els picarols. Aleshores la mare es tombava i el veia allunyar-se i s’espolsava la pluja del barret.

—Sabeu?, hauria pogut casar-me amb aquest home —murmurava— si hagués jugat bé les meves cartes…

Els records romàntics de la mare potser no eren del tot fiables, ja que el seu caràcter canviava tot sovint. Però de les històries que ens contava sobre ella mateixa i sobre d’altra gent, la del ferrer i la vellarda que fabricava caramels era ben veritat.

Una vegada, ens digué, al poble de C. vivia un ferrer enamorat. Durant molts anys havia estimat una fadrina vella del poble, però era un home tímid, com solen ser la majoria de ferrers. La soltera, que menava una existència pobra fent i venent caramels, també se sentia solitària, de fet se sentia desesperada pel desig de trobar un marit, però era massa modesta i orgullosa per cercar-lo. Amb els anys la desesperació de la fadrina creixia, i creixia també la passió muda del ferrer.

Aleshores un dia la soltera entrà a l’església i s’agenollà.

—Oh, Senyor! —pregà—, recordeu-vos de mi i envieu-me un home per marit!

Per casualitat en aquell moment el ferrer era dalt el campanar, adobant el vell rellotge de l’església. Arribaren a les seves orelles cada un dels mots fervents de la fadrina. Quan oí que ella deia: «envieu-me un home!», s’entusiasmà tant que gairebé caigué de la teulada. Però conservà la calma, féu veu de Jehovà i va fer ressonar per tota l’església:

—Servirà un ferrer?

—Qualsevol home és millor que cap, estimat Senyor! —cridà la fadrina amb agraïment.

En oir això el ferrer corregué a casa, es posà el millor vestit i anà a trobar la fadrina que sortia de l’església. Li proposà el matrimoni i es casaren, i sempre més visqueren satisfets i utilitzaren la seva forja per bullir els caramels.

En el meu intent per recuperar la presència de la meva mare estiro fils trencats. Els anys tornen enrere tot seguint el patró de les seves confusions. Les seves flors i cançons, les seves fermes fidelitats, els seus intents d’ordre, els retorns a la misèria, la seva quasi follia, el seu clam de llum, el seu plor gairebé diari per la mort de la filleta encara infant, els seus saltirons i alegries, els seus atacs de xiscladissa, el seu amor a la humanitat, les seves ràbies histèriques, la seva justícia envers cada un de nosaltres… en tot això es basava la mare i això era tot el que duia a les espatlles com un estol de corbs i de coloms. Recordo igualment la seva esplendor ocasional quan, secretament, s’embellia tota sola. I aquelles nits d’estiu —nosaltres, els nois, allitats— quan Illa verdor dels teixos omplia la cuina silenciosa i ella es vestia de seda, es posava els petits joiells i s’asseia a tocar el piano.

No tocava bé; els dits bastos ensopegaven, tremolaven per trobar les notes… però tot i així feia la música amb breus ímpetus de gràcia, impulsos mig tremolosos de sentiments, que onejaven i sortien per les finestres de la cuina com senyals des d’una gàbia tancada. Solitària, ulls clucs, amb les seves sedes i els seus secrets, arrencant arpegis de les tecles groguenques, tendra, per mitjà d’acords empolsats però daurats, fins arribar al cim d’aquell moment especial, quan es feia evident, per la tendresa crepuscular que creava, que l’home hauria hagut de tornar a ella.

Jo vetllava ajagut al meu dormitori on la llum s’aquietava i escoltava el dring del piano a baix, un acord trencat, una pausa punyent i després un espurneig de notes en corredissa. Fogós però malencònic, tosc però melangiós, s’elevava amb un esclat discordant i després s’interrompia i s’estremia tan suaument com l’aigua i llepava el meu caparró atent. Tocava alguns valsos i, naturalment Killarney; i algunes vegades l’oïa cantar… una veu solitària i freda, que s’alçava insegura, adreçada al seu propi reflex. Eren sons de pau, mig embolcallats de son, però tanmateix torbadors, gairebé vergonyosament emocionants. Jo, en aquells moments, desitjava córrer envers ella i abraçar-la mentre tocava. Però, per alguna raó, mai no ho vaig fer.

Amb el pas del temps la mare protestava menys. S’havia guanyat l’aquiescència i ho demostrava amb gratitud. Però a mesura que els fills creixíem, abandonant la llar per torns, també s’estengueren les seves idiosincràsies; els seus pots de plantes i els diaris, els desordres i les llibretes s’escamparen encara més per tota la casa. Ara llegia més i mai no anava al llit, simplement dormia asseguda en una cadira. Els seus dies i nits ja no eren dividits ni entorpits per les necessitats dels fills. Dormia una hora, s’aixecava i fregava el terra, o anava a cercar llenya a mitjanit. Com l’àvia Trill, començà a ignorar l’horari i a fer allò que li plaïa quan li venia bé. Tot i així, cada vegada que nosaltres anàvem a visitar-la, ella era a punt, amb tots els focs encesos, per rebre’ns…

Recordo haver tornat a casa, cap a la meitat de la guerra, aproximadament a les dues de la matinada. I allà s’estava, asseguda a la seva cadira, llegint un llibre amb l’ajut d’una lupa.

—Ah, fill —digué, i no sabia que jo hi anava—. Vine, guaita això… —Vam examinar el llibre i després jo vaig anar-me’n al llit i vaig adormir-me esgotat. Em despertà en alguna hora freda i fosca prop de l’alba el soroll de la mare que pujava l’escala.

—T’he preparat el sopar, fill —digué, i diposità una gran safata sobre el llit. Mort de son, vaig mig obrir els ulls: sopa de vegetals, un gran estofat i un púding. El noi havia tornat a casa i calia que tingués sopar i ella s’havia passat mitja nit per preparar-li-ho. S’assegué damunt el meu llit i m’ho féu menjar tot, no sabia que érem gairebé al matí.

Així que, tots absents, la mare visqué com li plaïa, sabent que havia fet tot el possible: era feliç de veure’ns i estava satisfeta d’estar sola, dormint, tenint cura del jardí, retallant il·lustracions, escrivint-nos cartes sobre els ocells, fent passeigs en autobús, visitant amics i llegint Ruskin o bé les vides dels sants. Lentament, còmodament, es fongué amb el seu ambient, calenta al seu marge herbós, mirant entre els arbusts florits, tan esbullada i brillant com ells mateixos. Aquells anys finals foren serenament descurats, alliberats de conflictes, dubtes o desil·lusions, mentre tornava gentilment a una rústega simplicitat, com una rosa cultivada esdevinguda salvatge.

Aleshores, sobtadament, el nostre pare absent morí en estavellar-se amb el seu auto en un suburbi de Morden. I amb allò, amb la seva mort, que també era la mort de l’esperança, la nostra mare renuncià a la vida. La seva llarga separació s’havia acabat i la fredor d’aquella situació va matar-la. Havia criat les dues famílies d’ell, fidelment i sola: havia esperat la seva lloança durant trenta-cinc anys. I durant tot aquell temps s’havia aferrat a una fantasia única: que, vell i esgotat, quan finalment la necessités, un dia tornaria al seu costat. La seva mort matà aquella promesa i també acabà amb el seny de la meva mare. La blana tranquil·litat de què darrerament havia gaudit l’abandonà per sempre. Esdevingué fràgil, se li torbà la ment i retornà a la seva joventut, a aquell temps de noia quan encara no l’havia conegut. Mai més no el va mencionar, però parlava d’ombres, veia visions i després morí.

Vam enterrar-la al poble, al voral de la fageda, no gaire lluny de la seva filla de quatre anys.