11. Excursions i festes

L’any girava al voltant del poble, els festivals al voltant de l’any, l’església al voltant dels festivals, l’Squire al voltant de l’església i el poble al voltant de l’Squire. L’Squire era el nostre eix, un arbre mig enderrocat on celebrar els aplecs; i, certament, poques eren les celebracions que podien fer-se sense la seva ombra. En les grans ocasions ens permetia de voltar lliurement pels seus jardins, en ocasions menors ens obsequiava amb pastissets i discursos; i en moments històrics de festeigs nacionals —quan naixien reis, es vencien enemics o els conservadors guanyaven unes eleccions— escorcollava els seus grans armaris per cercar-hi vestits fantasiosos que poguessin abillar-lo de manera adequada.

La primera gran festa que recordo fou el Dia de la Pau, l’any 1919. Fou un dia de transformacions màgiques, de llàgrimes i llum de sol polsosa, de bandes, processons i panets dolços a balquena; i jo era tan jovenet que vaig creure que allò era normal…

Tots havíem rebut un vestit de fantasia i allò també semblava normal. A part de la contribució de l’Squire, la Marjorie feia moltes setmanes que estava enfeinada cosint robes esplèndides per a nosaltres i per als veïns. Res de parracs ni d’afegits; la Marjorie havia treballat com si haguéssim d’anar a bodes.

El matí de la festa la Poppy Green vingué a casa per emprovar-se el vestit d’àngel. Tenia cinc anys i aproximadament la meva mida. Tenia uns rínxols rogencs, com peles de poma, el rostre polit de carabassa, un aire sucós de púdings esclatats i una perpètua i descarada mirada de reüll. Jo l’estimava, era com una mena de parada ambulant de llaminadures. Aquell matí vaig observar la meva germana mentre la vestia. La Poppy havia de representar un esperit. Li havien fet una bata curta amb farbalans, un casc de paper d’estany, ales de cartró i una vareta amb una estrella. Després de vestir-la la instal·laren dempeus dalt la lleixa de la xemeneia per mirar-se-la bé. Després se n’anaren una estona per fer altres coses i ens deixaren sols.

—Vola! —li vaig manar jo—. Tens ales, oi?

La Poppy es torbà i alçà i baixà es espatlles.

Jo vaig impacientar-me i vaig estirar-la de la lleixa. Caigué amb un gran udol dins la llar. En mirar-la, allà terra, bruta de carbó i de llàgrimes, aixafades les ales i la vareta, només vaig sentir ràbia i estupefacció: hauria hagut de volar per l’habitació.

La rentaren amb una esponja i l’assossegaren i la Poppy tornà saltironejant a casa, amb la vareta doblegada ben agafada a la mà. Aleshores començaren a córrer pel poble formes i fantasmes, i nosaltres començàrem a arranjar-nos. La Marge aparegué com la reina Elizabeth i la Phyllis era la seva dama d’honor. La Marjorie tenia setze anys i estava més bonica que mai, duia una capa d’ermini, un cosset de brocat i un capell negre amb incrustació de perles. Omplia la cuina amb tanta finor resplendent que tots restàrem bocabadats en contemplar-la. Era la primera vegada que jo veia la reina Elizabeth, però aquesta no era una Tudor de rostre angulós. Tendra i orgullosa dins la seva vestidura majestuosa, era la Reina del Cel, sorgida d’entre la pols, sense res a veure amb la Marge fins que parlà, i els seus ulls lluïren en posar-se damunt nostre des dels seus vels d’ermini que eren com maragdes dipositades a la neu. La Phyllis, amb tretze anys, també elegantment abillada, s’esmunyia al seu voltant com una garsa, amb un vestit de vellut blanc amb quadres negres i un capell ple de plomes i papallones.

La resta, a qui la Marjorie havia vestit, érem el resultat d’inspiracions casolanes. La Dorothy, que anava de «Nit», potser era la més impressionant; una aparició de bellesa etèria, una ràfega de foscor, una llenca de cel nocturn, embolcallada misteriosament amb vels de malla negra barrejats amb paper de plata. Damunt el pit hi duia una lluna en quart creixent i un cometa damunt la cella, i els seus llargs rínxols foscos queien com anelles de mitjanit esquitxades amb pols lluent. En veure-la, vaig sentir l’olor del gebre i la crepitació dels estels; la Dorothy familiar havia esdevingut llunyana i torbadora.

El meu germà Jack s’havia negat en rodó a disfressar-se, llevat que fos sota algun aspecte de valor reconegut. Així que el vestiren de verd, li donaren arc i fletxa i ell mateix s’anomenà Robin Hood. El petit Tony es vestí de noia del mercat, rinxolat de cabells i bonic com l’amor, braços nus i còfia, i portava un cistell de flors, però se sentia tan orgullós que li perdonàrem el vestit.

Pel que fa a mi, amb el meu coll robust i el cos sòlid, el meu paper era inevitable. Jo era en John Bull —no importava qui fos— però ben aviat vaig adonar-me de la seva importància. Recordo que les noies m’embotiren dins el vestit amb molts xiscles i rialletes. Jo oferia greument un braç o una cama, però romania digne i indiferent. La Marjorie havia reunit les peces de vestir rituals amb la seva traça i astúcia acostumades. Em posaren barret de copa i coll alt, una armilla amb la bandera del Regne Unit, una levita i calces ratllades. Però m’havien donat els darrers tocs apressadament, amb polaines de cartró subjectades de qualsevol manera amb agulles de cap… un arranjament totalment improvisat que ofenia el meu gust i que mai no vaig poder oblidar.

Recordo aquest Dia de la Pau com una confusió de colors, que em dugué de la fúria al triomf. Hi hagué una processó amb banda. Jo caminava tot sol i solemne. A l’entorn tenia unes disfresses fantàstiques; cada persona semblava coberta amb barbes, nassos falsos, llustre per a les sabates i perruques. No havíem anat gaire lluny quan em caigueren les botes, seguides per les polaines de cartró. En aturar-me per cercar-les, la processó passà per damunt meu. Vaig asseure’m a la vorera i vaig posar-me a bramar. Bramava perquè sentia la banda que desapareixia, perquè jo era John Bull i allò no hauria hagut de succeir. Un carruatge m’arreplegà i em tornà a situar a la processó, enfilat dalt d’un carretó que algú estirava. Amb les cames creuades dalt el carretó, descalç i sense polaines, vaig rodar pel poble com un príncep.

Polsosa, suada per la llarga ruta de la marxa, la processó serpentejava al voltant de les cases. Els vells i els malalts s’aixecaven i cridaven amb entusiasme des de les cunetes; jo inclinava el cap des del meu carretó. Finalment entràrem a la fresca fageda per on girava l’avinguda de l’Squire. L’estrèpit de la banda ressonava des de les branques. Les òlibes ganyolaven i s’allunyaven fent bategar les ales.

Vam sortir del bosc i vam entrar als jardins de la Casa Gran i el sol retornà amb tota la força. Els coloms volaren sortint d’entre els cedres. Els cignes s’enlairaren del llac. A l’escala de la Mansió hi havia l’Squire dret, els ulls humits, plorós només de veure’ns. La seva mare, en un discurs fet des d’una butaca de vímet, ens parlà de la glòria de Déu, de l’imperi i de nosaltres i afegí que no havíem de tocar les flors.

Dispersada la processó em baixaren del carretó i vaig vagarejar per la propietat. Les banderoles i les roses es movien perfilades contra el cel i algunes figures brillants ho feien entre els arbusts. Entre les rengleres de liles sorgien sorprenentment noies japoneses i salvatges amb la cara bruta de sutge. Vaig veure en Charlie Chaplin, en Peter el Pastisser, una col·lecció de tigres que caminava sobre dues potes, un soldat ferit aproximadament de la meva edat i una núvia que feia bracet amb una mona.

Més tard l’Squire em donà un premi i em van fotografiar en grup a la vora d’un roquissar. Encara tinc aquesta fotografia, tot ombres de color sèpia, una fulla arrencada d’aquell dia d’estiu. Voltat de noies amb mussolines de color mantega, de druides i reis orientals, sóc una figura arrelada en una confiança inamovible, ovalada, substancial i orgullosa. D’uns dos peus d’alçada i dos peus d’amplada, les calces com globus desinflats, hi sóc ben rígid, amb el barret de copa i la cara decantada, tan seriosa com les de les monedes romanes. D’altres que reconec són al meu voltant, tots assenyalats amb la pols blanca d’aquell dia. En Tony ha perdut el cistell de flors, en Jack l’arc i la fletxa. La Poppy Green té les ales esquinçades i agafa un lliri trencat. És al meu costat, dreta, aclucant ferotgement els ulls, una mica esborrifada per la calor i les lletres platejades del seu casc, que aleshores no vaig poder llegir, i que diuen PAU.

Les nostres excursions de poble eren al mateix temps sagrades i seculars i també molt espaiades. En aquells temps hom rarament anava més enllà dels límits parroquials, llevat de la sortida anual de la Coral. Mentrestant teníem els nostres propis vagareigs tribals, encara que no santificats, quan qualsevol matí se’ns enviava tot un dia en grups familiars a collir nous o baies. Aleshores ens enfilàvem a l’extrem més salvatge de la vall, fins als Scrubs amb els seus esbarzers, carregats de cistell i galledes i ampolles de te fred, com una renglera d’indis saquejadors. Les móres s’arraïmaven retallades contra el cel, pesants i fosques com el tro, i nosaltres les arrencàvem i les engolíem, hora rere hora, els llavis de porpra, les mans tacades fins als canells. O, més endavant, els bolets, que apareixien com mannà, botons damunt l’herba pansida, i que trobàvem als matins boirosos de setembre amb les humides teranyines de les aranyes al damunt. Arribaven de nit, d’enlloc, desarrelats, com un escampall de pilotes de goma. Els seus rebrots s’aferraven a les arrels de l’herba i es trencaven amb un ressò gomós. La pell s’arrencava com l’escorça del bedoll, la carn tenia sabor d’alguna cosa desconeguda… Altres vegades eren les prunes verdes boscanes, les prunes petites, els aranyons negres, les àcides pomes rosades… el rebuig gratuït dels boscos, un tresor sense control, que dúiem a casa a galledes. Que es fessin servir per a melmelada, gelatines o pastissos o àdhuc que es deixessin podrir, allò no importava.

Alguna vegada hi havia una sortida de tot un dia, potser a Sheepscombe, a visitar parents: una passejada de quatre milles que, camacurts com érem, ens semblava molt més llarga, de manera que, per fer-la, ens calia tot el dia. Sortíem de bon matí, quan el sol tot just eixia i la vall estava embolcallada en la boira…

—Serà un dia calorós —diu la mare alegrement, i sol tenir raó.

Ens enfilem a poc a poc cap a la Cruïlla dels Bous, furgant entre els matolls per cercar-hi nius d’ocell. O ens aturem per fer forats o per gronxar-nos a les tanques mentre la mare es gira per contemplar el paisatge.

—Quin quadre —mormola—. Un verd tan verd… I aquelles roselles, vermelles a més no poder. —La boira s’arrossega dalt les capçades dels arbres, voleia cap al cel i allà, tot de sobte, tenim l’aire blau que ens envolta.

Painswick s’escampa tot blanc a l’altra vall, com l’esquelet d’un mamut desplomat. Però fins a nosaltres arriben ratxes dels sorolls de l’activitat del seu treball matiner: carros i serradores, crits i martellades. El camí estret que ens mena a Sheepscombe té un pendent fortíssim a la dreta.

—Aparteu-vos-en, nois! —diu la mare severament. I comença a ensenyar-nos un himne; d’aquells que lamenten un paradís perdut i que s’adiu amb el tamborí. No l’havia sentit mai (ni l’he sentit mai més) però s’avé amb la nostra sortida: la vall remota, apelfada, on som, l’olor en l’aire de la palla calenta, de les roses boscanes i les distàncies, de la pols i les deus, i el llarg dia de viatge, en etapes fàcils, fins a les pletes dels nostres parents rústics.

Ens esperen amb cervesa de gingebre calenta i un dinar de mongetes i cansalada. La tia Fan diu:

—Annie, amaga’t del sol. Mira que estàs a punt de desmaiar-te.

Entrem i trobem l’oncle Charlie que talla la cansalada amb una podadora. La nostra cosineta Eddie i els seus cautelosos germans semblen estar rumiant com apunyegar-nos el cap. Llavors ve un parent vell de la casa del costat, amb el seu vestit verd de tela gruixuda. Ens asseiem i mengem i els cosins ens claven guitzes per sota la taula, més per excitació que per despit. Després juguem amb les seves mosteles, escopim dins el pou, ens barallem i enderroquem una paret. Després ens criden i ens apallissen i després pugem dalt l’arbre a prop de la caseta de fang. L’Eddie puja més alt que ningú, fins que li mosseguem les cames i aleshores ella es penja cap per avall i xiscla. Ha estat un dia ple, interessant i molt satisfactori; ja és capvespre i ens acomiadem.

Camí avall, enmig de la foscor intensa, caminem ensonyats i les botes són feixugues. Dels boscos i dels jardins ens arriben sentors nocturnes; d’almesc dolç i d’àcides sentors verdes. Dalt, al cel, les estrelles grasses titil·len rítmicament, mentre nosaltres fem camí. Cuques de llum, més resplendents que llanternes o espelmes, puntegen els camps amb els seus foquets de color llimona, mentre enormes borinots sorgeixen tot vacil·lant en la foscor i produeixen un brogit cec al voltant dels nostres caps.

Aleshores apareix Painswick: una estrella de mar lluminosa que es dilata en un pou de distància. Ens afanyem per l’empriu encantat i finalment arribem al capdamunt de la nostra vall. El salt d’aigua del poble, encara a una milla de distància, eleva el seu murmuri fresc i familiar. Ens estem apropant a casa, gairebé ja hi som: la mare comença a recitar un poema: «Recordo, recordo, la casa on vaig néixer…». Ens el recita de cap a peus i jo segueixo al seu costat, observant els arbres que van quedant enrere retallats contra el cel…

La primera sortida de la Coral que realitzàrem fou un viatget dalt el carro d’una granja fins a Gloucester. En aquella ocasió especial només hi van ser inclosos els tenors, els baixos i els nois amb veu de soprano. Més endavant, amb l’arribada del cotxe de cavalls i l’autocar, tot el poble hi prengué part. Amb l’ajuda del nou autobús àdhuc sortirem de la comarca, allunyant-nos fins als confins de la terra, a Bristol, o potser més encara.

Un any la sortida fou a Weston-super-Mare i vam estalviar durant molts mesos perquè fos memorable. La nit anterior la passàrem preparant-nos la roba blanca i les noies es llevaren a l’alba per enllestir els entrepans. La primera cosa que vaig fer en baixar aquell matí fou sortir i mirar quin temps feia. El cel era negre i en Tony era darrere la comuna pregant fervorosament amb les mans plegades. Quan veié que jo l’havia vist començà a gratar-se i a xiular, però tot plegat no tenia bon caire.

No vam poder esmorzar, les farinetes eren com argamassa; per tant, en Jack i jo ens enfilàrem pel marge per veure què succeïa. Les famílies ja es reunien per als autocars, així que baixàrem corrent a casa. Les noies estaven preparades i en Tony estava llest. La mare furgava sota el piano amb una escombra.

—Vinga, mare! Se n’aniran sense nosaltres!

—He de trobar la faixa.

La trobà; aleshores començà a rentar-se, molt a poc a poc, com un ànec que tingués tot l’estiu per fer-ho. Nosaltres romaníem al seu voltant, amb els nervis tibants, i l’empipàvem.

—Aneu-hi… em destorbeu.

Per consegüent, la vam deixar i vam córrer com un llampec fins a Woolpack. Tot el poble esperava; mares amb galledes atapeïdes de menjar, nens amb espases fetes de pots de cacau, pares amb abrics voluminosos enterament folrats d’ampolles que tentinejaven. Hi havia la petita senyoreta Tulley que cobrava els bitllets i s’estirava nerviosament les galtes; el senyor Vick, el botiguer, que duia les claus dins un cistell; les dues modistes que portaven uns vestits no reclamats; i la Lily Nelson, fugitiva del seu germà, que xiuxiuejava:

—No ho digueu a l’Arnold… em mataria.

El vell jardiner de l’Squire havia portat un cistell de coloms que volia deixar anar des de l’escullera. I el carter, com no tenia ningú a qui lliurar les cartes, les havia deixat estar i també venia amb nosaltres.

Les cares semblaven pàl·lides sota la llum blanquinosa. Els homes ensumaven i es miraven el cel.

—No té gaire bon aspecte, oi que no?

—No puc pas dir que el tingui.

—Damunt Stroud és ben negre.

—Potser aclarirà…

La gent premia les dents, sacsejava el cap dubtosament; jo sentia la catàstrofe de la imminència de la tempesta damunt meu.

El vicari s’acostà per acomiadar-nos; el pijama li sortia per sota l’impermeable.

—Hi ha una bonica església a prop de Promenade… Confio que tots voldreu aturar-vos-hi un moment…

Lliurà a cada noi del Cor el seu xíling per dinar i després s’afanyà a tornar a casa i al llit. El darrer a comparèixer fou en Herbert, l’enterrador, amb alguna cosa estranya dins un sac. El darrer, llevat de la nostra mare, de qui encara no se’n veia cap senyal.

Aleshores van arribar els vehicles i tots ens hi enfilàrem i ens barallàrem pels seients. Nosaltres vam abandonar la mare i també hi vam pujar, tot i que ens sentíem culpables i miserables. Els vehicles eren alts, amb seients amplis i una lona plegada al darrere, damunt la qual, essent nois de la coral, teníem el privilegi de penjar-nos i de caure i trencar-nos el coll. Tots ens asseguérem, la gent s’embolcallà amb flassades, van sonar les botzines i ja érem tots a punt.

—Hi som tots? —digué el mestre de la coral. Vergonyosament, en Jack i jo vam callar.

Com li era costum, la nostra mare aparegué al darrer moment, una figura distant que trotava, que cridava i sacsejava alegrement les bosses per desarmar qualsevol impaciència que pogués haver-hi.

—Vinga, mare Lee! Per poc ens n’anem sense vós!

S’hi enfilà amb un alegre somriure.

—Havia de rentar-me el mocador del coll —digué, i el lligà al parabrises perquè s’assequés. I allà onejava, com una banderola, quan finalment sortirem del poble.

La nostra filera de cinc chars-à-banc ^[6], un exèrcit motoritzat, baixava estrepitosament pels turons. Amb la velocitat i des de l’alçada dels nostres vehicles, tota la vall prenia noves dimensions; corrien els boscos per sota i els camps i les mosques eren devorats en un glop d’aire. El moviment i l’orgull ens duien per l’aire, aplaudíem entusiasmats per tot, bèstia i au, i escarníem amb crits forts d’ironia aquells desgraciats que encara treballaven als camps. Així anàrem fins haver passat Stroud amb gran gatzara i haver entrat en terreny desconegut. Ara ja no era tan fàcil que els vianants s’adonessin que era la sortida anual de la coral d’Slad. De manera que ens acomodàrem i vam obrir els entrepans i vam començar a criticar els camps per la vora dels quals passàvem.

Ara, després de les nostres muntanyes ondulades, la planor de la vall del Severn semblava trista, la pedra arenosa, de color vermelló-salmó, de les gorges de Clifton era massa viva comparada amb la nostra greda terrosa. Tot començava a semblar estrany i còmic, xiulàvem davant les formes dels pallers, rèiem de les llastimoses condicions dels ramats: «No duraran pas gaire. Guaiteu quins genolls…». Vam començar a esguardar amb afecte les nostres pròpies persones, familiars, unides ara per aquell país foraster. Ens embolcallaven onades d’afecte i de lleialtat. Vam començar a cridar d’un seient a l’altre: «Harry! Ep, Harry! Ep, tu, badoc, Harry! Estàs bé, oi, Harry? Hola, Bert! Com està en Bert? Com estàs, vell amic? On és en Walt? Ep, Walt! No badis!».

Una milla rere l’altra prosseguírem, sota el cel que corria damunt nostre, fent voleiar corbates i estels de paper des del darrere, els ulls mig aclucats pel vent ploraner. Els més grans, protegits pel parabrises, rosegaven trossos de cansalada o dormien. La mare assenyalava fites i parlava als adormissats sobre punts d’interès històric. Aleshores, un marrec que s’arrossegava per terra trobà el cistell dels coloms i el carruatge explotà amb crits i ales…

El temps s’aclarí mentre entràvem a Weston i ens vam aturar al passeig, «La Marina», com en deien; nosaltres, però, vam mirar al voltant i no vam veure cap senyal de mar. Vam veure un cel blau, immens, i una infinitat de llot que s’allargava fins a les ombres de Gal·les. Però les sentors vives d’un oceà invisible sorprengueren els nostres narius confinats a la terra; sal i plantes humides i flaires de peix; una aguda diferència en cada respir. La nostra vall profunda no ens havia preparat per a allò, ja que mai no havíem vist una obertura semblant, el món ventós i blau semblava haver esdevingut tot pla, abaixant-nos el cel al nivell de les celles. Al costat del passeig s’agitaven les casetes de lona, les boques s’omplien de mariscs i de vinagre; hi havia rengleres d’hostals elegants (cada un de la mida de la nostres rectoria); cadires de bany, carruatges i ases; i aguantada sobre posts, lluny, al fang ondulat, la plataforma blanca del passeig com un drac adormit.

El dia blau era nostre; dividírem els dinars i ens dividírem en grups. «Ep, Jake, Steve; anem a remullar-nos». I els homes se n’anaven arrossegant els peus per un carreró lateral.

«Estic morta després d’això, senyora Jones, vostè no ho està? A prop la glorieta de música hi ha un indret net». Les dones grans assentiren i van anar en busca de comoditat; les joves, a mirar-se els policies.

Mentrestant, nosaltres, els nois, saltàvem i corríem; disposàvem d’un món de llot per a nosaltres. Les tendes i els carrers acabaven tot de sobte, una frontera al treball de l’home; i més enllà el llot, els vents salats i els ocells, una mena de ració doble de llum, un espai imponent que no tenia cledes ni era reclamat i, a la llunyania, un horitzó d’aigua. Renillàvem com els cavalls i ens precipitàvem d’un costat a l’altre, deixant marcada al darrere cada empremta. Si trepitjaves fort aquell llot, el feies viure, la petjada començava a parlar, xuclava i sospirava i s’omplia d’aigua, esdevenia un peu retallat del cel. Jo vaig ficar els dits dins una franja de llot per veure quina profunditat tenia, vaig topar amb una pedreta plana i la vaig treure i examinar al palmell de la mà. Tot de cop, cruixí i tragué dues tenalles; la vaig deixar caure horroritzat i vaig córrer…

La meitat del poble ja havia llogat cadires i s’encarava valentament amb el vent. La senyoreta Jones es queixava del te de Weston: «És fet amb aigua de claveguera, m’hi jugo alguna cosa». El vell jardiner de l’Squire, com que havia perdut els coloms, intentava atrapar gavines dins un cistell; i l’enterrador, que semblava que havia perdut la pala, era al lloc fent forats. Llavors pujà la marea com un fang espès de color vermell i tots ens n’anàrem cap a aquell passeig enlairat del moll.

Construccions màgiques a cavall de les onades, carregades de monstres i fantasies, caigudes d’aigua i miralls rebregats i tota una sèrie de malsons per un penic. Un s’esllavissava secretament a la seva màquina predilecta, cremant-se la mà amb la monedeta calenta, per ordenar una mort, el deliri d’un borratxo, una tomba embruixada o l’execució d’un penjat. Aquest darrer, naturalment, era el meu predilecte: quin poder tan paorós podia adquirir-se amb un penic… la forca pintada, el capellà que sacsejava el cap, el malfactor amb l’expressió tràgica. Amb un sol toc tots emprenien la seva dansa macabra, el capellà, el botxí i el condemnat, tots units per varetes i cadascun condemnat a un turment perpetu. Els seus moviments rituals conduïen a l’espasme del cadàver; les figures quedaven immòbils i s’apagaven els llums. Un altre penic tornava la llum, donava vida al trio catalèptic i arrossegava el pobre malfactor, una vegada més, a la forca per ésser-hi penjat de bell nou.

Aquella escullera blanca, lluent damunt les onades semblava una ossera festiva. Bocabadats, xuclant bastonets sanguinolents de caramel, ens agombolàvem famolencs d’un horror a l’altre. Perquè, a més de les màquines, també hi havia altres atraccions, amb monstres sota un vidre, que t’eriçaven els cabells, inclòs un indi amb dos caps, un anyell amb set potes i l’ull d’una noia amb un nen recargolat a dins.

Vam passar més temps en aquell moll opulent que en qualsevol altre lloc de Weston. Després la marea reculà i va caure la nit i vam tornar als vehicles que ens esperaven. La gent venia caminant a poc a poc, de totes direccions, amb bosses plenes de buccins i algues, vam treure l’enterrador dels seus forats a la sorra i es comprovà i comptà el nombre de gent. Després anàrem tots als nostres seients, ens vam cobrir amb la lona i, amb un toc de botzines, vam emprendre el retorn.

Un llarg camí de retorn cap a casa a través de la vermellor del crepuscle, travessant paisatges ja abandonats, mentre roncaven els motors, la mainada petita dormia, i les noies joves s’atipaven de gambes. A la posta de sol ens aturàrem en una taverna il·luminada per gas perquè els homes beguessin una altra pinta. Això durava fins que tots agafaven un color brillant rosadet i començaven a abraçar les seves dones. Aleshores tornàvem a atapeir els vehicles, tothom s’endormiscava i rodàvem en la foscor més enllà de Bristol. La darrera estrebada cap a casa; algú tocava l’harmònica; els nois cercaven les mares per dormir-hi còmodament i s’adormien, amb el gronxament i el ronc trist del vehicle i les cançons arrossegades dels homes que havien begut.

Finalment passàvem Stroud i ens enfilàvem per la carretera de la vall, els nostres cossos en reconeixien cada revolt, ens decantàvem amb cadascuna de les seves inclinacions, tot i estar mig adormits, fins que ens despertàvem i sentíem l’olor de les nostres llars. Érem a casa, ens rebien les llanternes… i s’havia acabat la sortida.

Amb comiats de «bona nit» xiuxiuejats ens agrupàvem en famílies i després ens separàvem per anar als nostres llits respectius, on jo m’ajeia ben aviat, amb el cap que em dringava de son, les orelles plenes de motors i òrgans, les imatges del dia impreses dins els ulls aclucats: llot i roca vermella i homes penjats…

El te de la parròquia i la festa espectacle anual era el festival d’hivern del poble. Se celebrava a l’escola, als volts de la nit de Reis, i ens costava un xíling l’entrada. El te era una orgia de goluderia comunal, on tothom s’esforçava per menjar més del que havia pagat i els qui Servien menjaven encara més que els clients. La festa espectacle que seguia, casolana i sota la llum d’una llanterna, ens proveïa amb frases tòpiques suficients per a un any.

Regularment, algunes setmanes abans de la nit, contemplàvem les mateixes escenes a la cuina, amb les germanes assegudes en alguns racons de la cambra, tot murmurant secretament entre elles, somrients, assentint i fent gestos cursis amb una mena de follia intensa i solitària. Assajaven els seus sainets per a l’espectacle, que m’era impossible de no aprendre també, de manera que, durant molts dies, m’empaitava el malson de tres monòlegs unilaterals curulls de preguntes sense resposta.

El matí de la festa preparàvem l’escola. Bastíem un escenari amb cavallets i taulons. El senyor Robinson era al vestuari, on havia romàs durant els tres dies darrers tallant pernil dolç i, ara, tres ajudantes mortes de riure enforquillaven la carn i la col·locaven entre el pa. Fora, al pati, en John Barraclough havia arribat i muntat la seva vella cuina de campanya, havia trencat sis branques damunt els genolls i havia omplert la caldera d’aigua. Arrenglerades al costat de la paret hi havia trenta-cinc teteres, acabades de rentar i que s’eixugaven a l’aire. S’estava preparant la festa; i portant cadires, ajudant amb l’escenari i agafant aigua a la font, en Jack i jo vam cridar prou l’atenció per guanyar-nos una entrada gratuïta.

Puntualment a les sis, a punt el gran àpat, vam tornar a l’escola il·luminada. La gent del poble, amb llanternes, s’acostava a patolls des de tots costats. Vam sentir que l’aigua bullia a la caldera d’en Barraclough, vam ensumar el fum de la fusta dolça del seu foc i vam veure la seva cara, encesa com un llum, quan s’ajupí per alimentar la flama.

Vam fer cua a fora, sense notar el fred, esperant que s’obrissin les portes. Quan les obriren tot eren barbes, botes i colzes, i cap cua, senzillament ens obríem pas com podíem. Els llums i els ornaments havien convertit l’aula de l’escola en un gran menjador. Les grans taules de cavallet eren cobertes de menjar; pa de pessic, panets daurats, entrepans de pernil. Les dues estufes petarrellejaven i desprenien flaires de carbó de coc. Les ajudantes tenien les teteres plenes. Ens vam asseure rígidament i esguardàrem el menjar; estàvem inquiets, tossíem i esperàvem…

Les cortines de l’escenari s’obriren deixant veure l’Squire, que duia una capa i un barretet de caçador. Els seus ulls dèbils i humits recorregueren la munió de gent de la sala, després sospirà i es girà per anar-se’n. Algú li xiuxiuejà alguna cosa des de darrere la cortina.

—Valga’m Déu! —exclamà l’Squire, i tornà—. «El te de l’església parroquial —començà, i féu una pausa—. Es altra vegada amb nosaltres… em penso. I la festa. Un altre any que ha fet el tomb!… Quan us veig a tots, aquí reunits, una vegada més quan veig…, quan em sembla… I aquí esteu tots! Quan us veig aquí, que estic segur que hi sou tots, una altra vegada… Se m’acut, amics!, com el temps, com vosaltres, com tots nosaltres, aquí… com és…». —El bigoti li tremolava, les llàgrimes li queien cara avall, cercà la cortina a les palpentes i se n’anà.

El vicari, de cabells blancs com la neu, fou qui ocupà el seu lloc i ens dedicà un ampli somriure tímid a tots.

—Quina és la casa més petita del món? —preguntà.

—La cassanella! —bramàrem nosaltres, sense dubtar-ho.

—I la més gran, si ho puc preguntar?

—La cada-casa-és-un-món!^[7]

—Veig que ho sabeu —remugà contrariat. Animant-se, plegà les mans—: I ara, oh, Senyor Omnipotent…

Vam fer la pregària cridant i tot seguit ens precipitàrem de grapes mans damunt el menjar i començàrem a afartar-nos sense ordre ni concert. Pastissos, panets, pernil, res no tenia cap importància, només anàvem d’un plat a l’altre. La gent a prop dels focs es ventava amb entrepans, un bromista fregí pernil damunt l’estufa, les teteres marrons fumejaven d’un costat a l’altre i estàvem tan enfeinats que hi havia poca conversa. A través de les finestres enllumenades podíem veure com queia la neu, grans borrallons perfïlats en la foscor.

—És la mare Hawkins que ploma l’ànec! —cridà algú; un presagi excel·lent. La nit de Reis i la mare Hawkins que feia feina, dalt al cel, amb les seves aus; ens afluixàrem els cinyells i vam començar a assentir amb el cap: seria un any d’abundància.

Les taules eren plenes de la brutícia de les nostres deixalles, molles de pastís i bocins de carn esmicolada; algunes mans encara feien els moviments de menjar, però era evident que ja en teníem prou. El vicari s’aixecà una altra vegada i novament donàrem les gràcies al Senyor.

—I ara, amics, ve el… hem… la festa per a l’ànima. Si volguéssiu, ehem… prendre l’aire un moment, hi ha mans voluntarioses que s’esperen per endreçar la sala i preparar-la pel… hem… per a l’espectacle…

Ens empenyíem per sortir i ens apilotàvem a la neu mentre s’enduien les taules. Dintre, darrere les cortines, els actors es pintaven la cara… i també el meu moment s’apropava. La neu s’arremolinava al meu voltant i jo començava a suar, volia anar corrent cap a casa. Llavors s’obrien novament les portes i m’arraulia a la vora del foc, tremolant i xerrant nerviosament. S’obria el teló i començava l’espectacle amb un acudit que jo no veia ni sentia mai…

—El pròxim número, senyores i senyors, serà un duet instrumental, compost per la senyoreta Brown i… hem… el jove Laurie Lee.

Fingint miserablement un somriure de satisfacció m’adreçava a l’escenari. La cara de l’Eileen era tan blanca com la meva. S’asseia al piano, col·locava tort el paper de la música, jo el posava dret i el paper queia a terra. M’ajupia a recollir-lo; ens esguardàvem amb odi; el públic estava silenciós com la mort. L’Eileen intentava de donar-me un la però pulsava un si en comptes del la i jo afinava com un simi trepitjant agulles. Finalment ja estàvem a punt; jo alçava el violí i l’Eileen s’engegava com un cavall desbocat. Jo l’atrapava a la meitat d’una peça —que em sembla que era una cançó de bressol— i després de tocar les repeticions, només al doble de velocitat, ens paràvem de sobte, restàvem immòbils, congelats i esgotats.

Tot seguit venien entusiàstics cops de peu i xiulets i un crit d’«Una altra!». L’Eileen i jo no ens miràvem ni una vegada, però ara ja ens estimàvem. Vam trobar la música del Danny Boy i vam començar a tocar-la plens d’emoció, entretenint-nos somiosament a les cordes més sucoses i apressant les notes altes; fins que el públic se’ns unia, emprant veus d’himne, que ens demostraven un gran respecte. Quan tot s’acabava jo tornava al meu seient, a prop de l’estufa, i sentia que el meu cos era dolç i bell. La mare de l’Eileen plorava amb la cara ficada dins el barret i em sembla que la meva també ho feia…

Ara ja era lliure de ser un més del públic i l’espectacle floria davant meu. El que abans m’havien semblat estrapades de dimonis ara semblava un espectacle de geni humà. Cada peça era millor que l’anterior en varietat i esplendor. El senyor Crosby, el pianista, contava acudits i històries com si en allò li anés la vida, tremolós, suat, no aturant-se mai per fer cap pausa i fent rodar els ulls vers els bastidors perquè el rescatessin. L’estimàvem i no li permetíem que se n’anés i ell cada vegada es posava més histèric, corrent als monòlegs, barbotejant cançons sobre gambes, relliscant, eixugant-se la suor i fent gambirols, com si estigués entretenint una tribu de salvatges.

Després venia el major Doveton amb el seu banjo hindú, encara més difícil d’afinar que el meu violí. S’encamellava en una cadira i començava a barallar-se amb les cordes, maleint-nos en anglès i en urdú. Llavors totes les cordes se li partien i sortia furiosament de 1’escenari i engegava el banjo a puntades de peu pel voltant del vestuari. Després venia una comèdia en què la Marjorie, que feia de Ventafocs, s’asseia amb un vestit cobert de plomes d’ànec en un castell. Mentre esperava que la carabassa es convertís en carruatge, cantava Tota sola a prop del telèfon.

Després seguien dues balades i la vídua senyora Pimbury les cantava amb una vivor sorprenent. A la primera ens convidava a anar amb ella al Canadà; la segona era adreçada a un bolet:

Malgrat que no l’havíem sentida mai, la cançó aviat esdevingué part del nostre patrimoni, com ho fou també la cançó d’una dama que sortia més tard. Aquesta darrera, la baronessa Von Hodenburg, segellava el nostre espectacle amb una distinció gairebé professional. Era una estrella convidada de Sheepscombe i la seva aparició era colpidora, contenia tot el misteri de l’art. Duia un vestit fluix de color verd, com una pacient d’hospital, i els seus cabells era vermells i llargs.

—Escriu —murmurava la mare—. Poemes i fulletons, i coses així.

—Us vaig a cantar —anunciava la dama— un petit poema que jo mateixa he compost. Les paraules i la música, puc dir, són meves… i fan referència a aquestes valls tan boniques.

Aleshores s’asseia, arquejava la seva formosa esquena, aixecava els canells ornats amb polseres per damunt el teclat, i després encetava uns refilets i trinats esglaiadors i cantava amb rialla ressonant:

Pensàvem que aquella cançó era massa sentimental però mai no la vam oblidar. Des d’aleshores, cada vegada que vèiem la baronessa pels camps solíem bramar-li la cançó a través de les cledes. Ella, però, només s’aturava, decantava el cap i somreia somiosament, íntimament…

Després d’aquestes cançons la nit s’acabava amb pallassades; bromes estúpides sobre infantons, individus vestits de dona, diàlegs de Gloucester intercanviats entre pagerols i dandis on la millor part sempre corresponia als pagerols. Tot ens feia mal de tant riure i donàvem cops de peu a les cadires; però sabíem que allò s’acabava. El vicari s’alçava, proposava un vot de gràcies i ens deia que a l’entrada es distribuirien taronges. Cantàvem l’Himne Nacional de qualsevol manera, tots començàvem a estossegar i sortíem com una rierada a la neu.

Un cop a casa les nostres germanes discutien les seves actuacions fins que les llàgrimes els degotaven pel nas. Però per a nosaltres, els nois, tot allò no s’acabava fins l’endemà; la llimona encara podia esprémer-se una vegada més. L’endemà, de molt bona hora, aniríem a la classe de l’escola, trobaríem els cistells del menjar malmès —panets a mig menjar, pernil arrebossat de molles de pastís— i, plegats, acabaríem amb totes les restes.