4. La cuina

La nostra casa i la nostra vida dins la casa és una cosa en la qual encara somnio incessantment, atret sense que hi pugui fer res, nit rere nit, per retornar a la seva tranquil·litat i malsons: a les denses ombres de les seves cambres de murs de pedra, embotida entre el marge i els faigs, als seus sostres de bigues i als matalassos esbotzats, a les seves finestres amb geranis de color de sang, a les seves olors de pebre humit i floridura, al seu caos i al govern femení.

Nosaltres, els nois, mai no coneguérem l’autoritat masculina. El meu pare ens deixà quan jo tenia tres anys i, llevat d’unes visites escasses i fugitives, no va tornar a viure amb nosaltres mai més. Era un home intel·ligent, actiu, evasiu, fill i nét de mariners, però mancat d’estómac per a la mar, havia decidit tirar endavant en terra. Al seu estil de miniatura, ho aconseguí. Esdevingué, mentre era adolescent encara, dependent de botiga, organista de l’església local, fotògraf expert i dandi. Algunes fotografies que ell mateix es féu en aquella època, mostren un xicot atractiu, esmolat de robes, alt i prim, afeccionat als guants, colls alts i postures majestuoses. Evidentment estava per damunt el nivell corrent, tant en encant com en ambició. A l’edat de vint anys s’havia casat amb la formosa filla d’un comerciant local i ella li donà vuit fills —dels quals en visqueren cinc— abans que ella mateixa es morís, jove encara. Llavors es va casar amb la seva mestressa, que li donà quatre fills més, dels quals tres sobrevisqueren, essent jo un d’aquests tres. Quan es va casar per segona vegada encara era dependent d’adroguer i guanyava dinou xílings a la setmana. Però el seu desig més fervent era esdevenir Funcionari Civil i cada nit estudiava amb aquest propòsit. La Primera Guerra Mundial li brindà l’oportunitat que esperava i, malgrat que desconfiava profundament de les armes i de la batalla, immediatament se sacrificà, ell mateix i la seva família, demanà un lloc al Cos de Pagament de l’Exèrcit, se n’anà cap a Greenwich amb una armilla a prova de bales i mai més no visqué permanentment amb nosaltres.

Era manetes de natural, el meu pare, i les coses li anaren força bé. Sobrevisqué la seva guerra de funcionari dalt d’un tamboret amb una pensió del Departament de Guerra (per una erupció cutània nerviosa, em sembla) i després entrà al cos de Funcionaris Civils, tal com havia projectat, i s’instal·là a Londres permanentment. D’aquesta manera deixà que la mare criés les seves dues mainades, cosa que ella féu per amor i per pietat i per una lleialtat irraonable i per la ferma creença que, al capdavall, algun dia el meu pare tornaria al seu costat…

Mentrestant, vivíem allà on ell ens havia deixat; com una relíquia de la seva joventut provincial; una progenitura escampada, molesta, provinciana, massa incongruent perquè ell se’n fes càrrec. Ens enviava diners i vam créixer sense ell; i jo, a dir veritat, gairebé no vaig enyorar-lo. Em sentia totalment satisfet en aquell món de dones, malgrat el seu atordiment i ésser manat i portat d’un costat a l’altre en aquells dies d’escassetat, apedaçat i mudat, renyat, admirat, alçat enlaire en passions sobtades de petons o oblidat a terra entre les olles brutes.

Les meves tres germanastres compartien bona part de la càrrega de la mare i eren la bona fortuna de les nostres vides. Generoses, indulgents, afectuoses i arrauxades, no era gens difícil d’admirar-les. Semblaven embolcallades per una florida perpètua, en l’esplendor dels seus anys d’adolescència i, per a nosaltres, els nois, expressaven tot allò que les dones havien d’ésser en bellesa, estil i artifici.

Perquè no existia cap mena de dubte sobre la seva bellesa o la naturalitat amb la qual la lluïen. La Marjorie, la gran, una Afrodita rossa, semblava ben inconscient de la seva raresa i es movia amb una gràcia modesta que lluïa la seva bellesa com una mena de son. Era alta, de cabells llargs i somniosament gentil i la seva veu era baixa i lenta. Mai no vaig veure que perdés la calma o que reclamés alguna justícia personal. Però sabia que de vegades plorava, normalment pels altres, silenciosament, amb grans llàgrimes blavoses. Era una mare natural i destra amb l’agulla i ens feia vestits quan els havíem de menester. Amb la seva bellesa constant i el seu caràcter equilibrat, era el far dels nostres temors nocturns, una flama constant sempre tranquil·litzadora, les ombres de la qual semblaven fetes per consolar-nos.

La Dorothy, la següent, era un dimoniet prim, bonica i perillosa com un foc d’artifici. Amb igual component de curiositat i desvergonyiment, guspira i esca per als nois, el seu cos lleuger i fosc semblava marcat amb advertències que, als seus admiradors, els convenia no oblidar. «Mireu i no toqueu», deien. «Enceneu la metxa, però allunyeu-vos-en de seguida». Mai no parava d’escorcollar, vivia d’emocions, provocava l’aventura i duia xafarderies a casa. Les orelles de la Majorie eren on anava a parar la major part, fent-la aturar en la seva costura, esbatanar els ulls i sacsejar el cap davant de cada nova revelació.

—No ho dius pas seriosament, Doth! Ell mai ho hauria dit! No!… —això era el que jo semblava escoltar sempre.

La Dorothy era àgil com un gat mesquer, lleugera de cames, captivadora, sorollosa. Ens protegia, als nois, amb foc i esperit, i ens duia tresors del món exterior. Quan ara la recordo és una espiral de fum, un espetec de rialles i una flaire d’explosiu. En repòs, en canvi, era una altra cosa: una noia de conte de fades, blava com una pruna, tendra i sentimental.

La més jove de les tres era la tranquil·la, silenciosa Phyllis, cabells color de tabac, una noia fràgil que exhibia les seves faccions boniques amb aire d’excusa, essent la petita i un xic arraconada. La Marjorie i la Dorothy compartien una intimitat natural, més properes en edat, de manera que la Phyllis era la noia desaparellada, una solitària sense classificació, abandonada als seus propis recursos. Això ho suportava amb una senzillesa modesta, ràpida per admirar i lenta per queixar-se. La seva tasca predilecta era acotxar-nos, als nois, i llavors emergia amb una estranya llum pròpia i descobria una protecció, gairebé antiquada, i ens cantava amb gravetat himnes fins que ens adormíem.

La nostra tristoia Phyllys, il·luminada per una nit d’estiu, encesos els seus cabells embullats, asseguda calmosament a prop dels nostres llits, les mans plegades, els ulls a la llunyania, cantant una vegada i una altra vegada «Happy Eden» tota sola, vetllant per nosaltres… vaig adormir-m’hi tan sovint, sentint que el caliu de la seva emparança m’embolcallava, aconduït pels himnes de la seva jove veu ronca i els seus somnis sense tonada…

Estimava aquestes germanastres meves; i, a més, també tenia dos germanastres. En Reggie, el més gran, vivia amb la seva àvia; però el jove Harold vivia amb nosaltres. En Harold era atractiu, ossós i reservat, i estimava el nostre pare absent. Es mantenia un xic apartat, reia amb veu de nas i gairebé sempre era infeliç. Malgrat ésser més jove que les noies, semblava una generació més vell i tenia una malaguanyada habilitat amb les mans.

Els meus dos germans de debò eren en Jack i en Tony i nosaltres tres érem els darrers de la cua. Havíem nascut del segon matrimoni del pare, abans que se n’anés, i tots en l’espai de quatre anys. En Jack era el gran, en Tony el caganiu, i jo, el centre protegit. En Jack era el llest, esmolat com un ganivet i també era el meu company íntim. Jugàvem plegats, ens barallàvem i discutíem, vam alçar una estructura privada al nostre entorn i compartírem el mateix llit fins que jo vaig marxar finalment de casa i, aleshores, perdérem el contacte. En Tony, el bebè —esclau estrany i formós— era un solitari somniós i imaginatiu. Com la Phyllis, ell també sofria per ésser el sobrant de tres; i molt pitjor encara, ell era el sobrant de set. Sempre estava o corrent per mantenir-se al nivell de la resta o assegut, tot sol, al fang. El seu rostre curiós, tort i sofrent, de vegades tenia la irradiació d’un sant, d’altres la vigilància indiferent d’un insecte. Passejava tot sol o estava molt quiet, es perdia o apareixia en els moments més inconvenients. Dibuixava com un artista, no llegia ni escrivia, engolia confits a grapats, cantava i ballava, era silenciós sense por, tenia amics secrets i era víctima de terribles malsons. En Tony era l’autèntic visionari entre nosaltres, el menut ermità que ningú no acabava d’entendre…

Amb la nostra mare, per tant, érem vuit en aquella casa i disposàvem dels seus tres grans pisos. Hi havia l’enorme àtic blanc que ocupava tota la llargada de la casa, on les noies dormien damunt gruixuts matalassos ratllats; una cambra antiga, on el guix s’hi esmicolava i els sostres inclinats feien panxa com lones de tendals. La teulada era tan prima que la pluja i els rats-penats la travessaven i se sentia el soroll d’un ocell quan es posava damunt les teules. La mare i en Tony compartien una cambra a sota; en Jack, en Harold i jo l’altra. Però la casa, d’ençà que fou construïda, havia estat tan apedaçada i parcel·lada que ara gairebé era impossible d’arribar fins a la pròpia cambra sense passar abans per la d’algú altre. Així que cada nit vèiem una processó de fantasmes pàl·lids, cercant ensonyats els seus llits, fins que la foscor que seguia l’ofec de les espelmes ens deixava col·locats en fileres, instal·lats dins els llençols corresponents, mentre els roncs i els xiulets feien tremolar la vella casa com els cavallets de fira quan acumulen el vapor.

Però la nostra vida desperta i els nostres anys de creixement transcorrien principalment a la cuina i, fins el moment de casar-nos o de marxar, aquest va ser el lloc comú que compartírem. Aquí vivíem i ens alimentàvem enmig d’un aire familiar carregat, sense importar-nos el poc espai, trepitjant-nos com ocellets dins un forat, obrint-nos pas a cops de colze sense malícia, parlant tots al mateix temps o tots silenciosos al mateix temps o escridassant-nos mútuament, però mai, crec, sentint-nos massa apilotats, sinó tan separats com les notes de música en una escala.

Aquella cuina, desgastada per les nostres botes i vides, era llardosa, tèbia i baixa, i la disposició dels mobles mai no semblava romandre igual sinó que canviava cada dia. Una llar ennegrida cruixia amb el carbó i les branquetes de faig; les tovalloles es torraven al guardafoc; la lleixa de la llar era plena de delicades porcellanes antigues, picarols de cavalleria i patates monstruoses. A terra hi havia trossos d’estores brutes de fang, les finestres s’ofegaven amb les plantes, les parets suportaven rellotges parats i calendaris, i els sostres eren coberts d’una floridura fumada. També hi havia sis taules de mides diferents, algunes butaques amb la tapisseria esventrada, caixes, tamborets i cistells, llibres i papers damunt totes les cadires, un sofà per als gats, un harmònium per als abrics i un piano per a la pols i les fotografies. Aquestes eren les formes del nostre paisatge a la cuina, les roques de la nostra vida submarina, cada un dels objectes allisats pel nostre refrec constant i amb incrustacions de percebes vius, relíquies d’aniversaris de natalici i de parents difunts, ruïnes de mobles amb molta antiguitat, tots ben enfonsats als sediments dels papers de diari de la mare, que els anys anaven apilant arreu, per terra.

Quan em despertava al matí veia, als teixos, esquirols que mossegaven les vermelles baies madures. Entre els arbres i la finestra hi havia suspès un núvol d’aire daurat compost de llavors que suraven i d’aranyes. Els pagesos feien crits a les seves vaques a l’altre costat de la vall i les gallines d’aigua piulaven des dels estanys. El meu germà Jack era el primer en moure’s, mentre jo em posava les botes al llit. Finalment ambdós ens posàvem dempeus al sòl de fusta despullat, tot gratant-nos i resant les pregàries. Massa encarcarats i virils per resar en veu alta, ens posàvem d’esquena i les mormolàvem i, si per casualitat s’escapava un prec audible, et posaves a cantar tot d’una per dissimular-ho.

Les cançons i els xiulets solien ésser bons dissimuladors, especialment quan una discussió ens confonia. Utilitzàvem el truc fàcilment, hom hauria dit que monòtonament, i aquell matí fou en Jack qui l’encetà.

—Com se diu, doncs, el rei? —digué, tot cercant els pantalons a les palpentes.

—Albert.

—No, no senyor. Es diu George.

—Això és el que jo he dit, no és veritat? George.

—No, no ho has dit. No ho saps. Ets un ruc.

—No pas tan ruc, ni de lluny, com tu.

—Ets un ase. Tens el cervell d’una xinxa.

—Nyè-nyè-nyè-nyè-nyè.

—T’he dit que no tens cervell. No saps ni sumar.

—Nyè-nyè-nyè-nyè-nyè… No t’he sentit.

—Sí, sí que m’has sentit, cap d’enze. Gras i gandul. Cul gr…

—Elis, elis! No t’escolto, no t’escolto… Ep, nena!

En fi, tot era normal; els honors, a mitges, com de costum. Ens vam treure la son dels ulls i ens vam vestir ràpidament.

Baixant els graons sentia flaire de sòl de fusta, draps vells, llimones àcides i espècies velles. La cuina fumada es trobava en el seu caos matinal, del qual sorgiria finalment l’esmorzar. La mare remenava les farinetes en un pot brut de sutge. En Tony estava esculpint pa amb un regle, les noies, amb els seus impermeables, paraven taula i els gats es menjaven la mantega. En Jack sortí per comprar una gerra de llet descremada.

—Vaig amb retard —digué la mare al foc—. Aquest carbó maleït no crema bé.

Agafa bruscament un setrill d’oli i n’abocà un raig per damunt el foc. Una flamarada rugí xemeneia amunt. La mare féu un crit, com sempre feia, i seguí remenant les farinetes.

—Si tingués un fogó com cal —digué—. Cada dia és una tortura preparar-vos l’esmorzar.

Jo vaig escampar una mica de sucre damunt una llesca de pa i vaig engolir-la com vaig poder. Que diferent era aquest matí la cuina plena de fum arremolinat i de llum de sol! Alguns gots de vidre tallat reflectien arcs de Sant Martí per damunt el camp polsós del piano, mentre el pare, allà a la paret, amb el seu pinçanàs, esguardava cap avall com un déu escandalitzat.

Finalment els nostres plats foren empastifats de farinetes abocades amb una cullera gruixuda i fumejant. Jo vaig cobrir els grumolls fumosos amb xarop i vaig començar a menjar dels costats cap al mig. Les noies, al voltant de la taula, mossegaven distretament, embolcallades en el seu anorreament matinal. Ensonyades encara, movien les boques amb lentitud, bocabadades mentre la cullera s’hi acostava; aleshores feien una petita pausa, cullera als llavis, es concentraven i menjaven. Els seus ulls absents miraven fixament enfront, envidriats davant la visió del dia. Rosades i resplendents en sortir dels seus llits somniosos, arrencades dels braços de qui sap quins herois, semblaven esperits muts enviats a la terra després de festes paradisíaques d’amor.

—Bufa! —cridà la Doth—. Heu vist l’hora?

Començaren a posar-se dempeus.

—Déu meu, és molt tard.

—He d’anar-me’n.

—Jo també.

—Senyor, on són les meves coses?

—Bé, adéu mare; nois, siau… Sigueu bons minyons.

—Vols alguna cosa dels Magatzems…?

Es pujaven les mitges, es col·locaven els barrets al cap o sortien corrent marge amunt. Aquesta era l’hora en què els vianants i els ciclistes baixaven pels llargs turons cap a Stroud, quan les sirenes cridaven travessant les rosades matinals i les fabriques bufaven els seus plomalls de fum. De cada racó cantellut de les cinc valls d’Stroud les noies corrien cap a les tendes i els tallers, amb son als ulls i galtes esgrogueïdes, mentre s’esvaïen les veus nocturnes de les seves orelles. La Marjorie anava al seu Magatzem de Modistes, la Phyllis a la seva botiga de Botes-i-Sabates, la Dorothy al seu treball d’auxiliar administrativa en una fabrica decadent de teixits, vora la riera. Quant a en Harold, ja havia començat a treballar a les sis, hora en què sortia de casa amb un crit enfadat contra el treball de torner que, en realitat, el fascinava.

Però, què faríem ara nosaltres, els nois, ara que tots se n’havien anat? Si ja era l’hora d’escola, sortíem a continuació. Si no, ens enfilàvem pel marge per jugar, organitzar curses de cargols per les parets o cavar l’hort i trobar patates i coure-les en llaunes damunt la pila d’escombraries. Sempre teníem gana, sempre volíem menjar, sempre en cercàvem pels armaris i per les tanques. Però els matins de vacances eren dies arriscats, podia haver-hi alguna feina domèstica o algun encàrrec a fer. La mare planxaria o endreçaria o llegiria algun llibre asseguda a terra. Així que si romaníem al pati ens fèiem el sord; si ens descobria, s’havia acabat el joc.

—Ah, ets aquí, fill. Necessito sal. Vés en una correguda fins a la tenda d’en Vick i porta-me’n, au, sigues bon minyó.

—Vés a veure si l’àvia Trill té una mica de te, però demana-li polidament, compte. —O bé:

—Afanya’t fins a la senyoreta Turk i mira si et deixa mitja corona; no sabia que anava tan escassa.

—Mare, demana-ho al Jack! Jo ja vaig demanar la cansalada. Ara li toca a ell.

Però en Jack s’havia esmunyit com una anguila entre l’herba, allunyant-se astutament com solia fer. Era nerviós, esmunyedís i ràpid a escapolir-se, un manyoc elèctric de nervis, prim si se’l comparava amb la resta o allò que els grangers n’haurien dit «de poca vida». Si ho haguessin dit, de fet, haurien errat de mig a mig, ja que en Jack sabia sortir-se’n molt bé. Als àpats havia desenvolupat una estratègia que li assegurava el menjar de dos. Velocitat i astúcia eren les claus del seu èxit i nosaltres, els famolencs, li dèiem, per mal nom, l’Esquitlladís.

En Jack menjava contra rellotge, aquest era realment el seu secret; i a casa nostra calia fer-ho així. Imagineu-vos a tots nosaltres asseguts per sopar; vuit al voltant d’un pot de guisat. Normalment era un estofat de llenties, un puré espès de color marró que semblava fet de bollons de plàstic. Malgrat que feia olor d’estables calents, ja ens hi havíem acostumat, i atipava força —si en podies haver. Però la mida de la nostra família superava la mida del pot, així que mai no n’hi havia prou per a tots.

Quan era hora d’escudellar, la mare no seguia cap mètode, ni tan sols la llei de la sort: una cullerada en cada plat en qualsevol ordre i llavors que cadascú s’espavilés. Cap gràcia, cap advertiment, cap tret de sortida; però el primer que acabava el que tenia al plat podia reclamar allò que quedava al pot. La cullera de la mare en descens era vigilada amb ànsia —que les llenties caiguessin allà on havien de caure. Però en Jack, el famolenc seguia la cullera amb el seu plat. Distretament, la mare li donava la primera cullerada i, molt sovint, una segona cullerada i, així que ell ho tenia, s’ho empassava tot sencer, sense fer servir per res les dents.

—Més, sis plau, he acabat —i el seu plat buit ho demostrava, així que també rebia l’escurada del pot. D’aquesta manera jo havia perdut moltes curses que ell em guanyava, perquè jo era el segon en lentitud. Però això em va marcar amb una cicatriu lletja i una natura retorçada, obsessiva pel menjar, de forma que encara ara, a les nits, demano púdings d’arròs i grans pots d’estofat.

El dia havia acabat i nosaltres n’havíem tret profit, fent encàrrecs o vagarejant pels camps. Quan arribava el vespre tornàvem a la cuina, tornàvem al seu consol fumat, entràvem a embolcallar-nos en la tebior i les flaires de la cuina, fugint de l’aire de fora que es refredava ràpidament. Primer entràvem els nois, arrossegant-nos pel marge, d’un a un, com corbs casolans. Les llengües llargues de les ombres llepaven les corbes dels camps i els arbres esdevenien grassos i immòbils. Jo havia anat a Painswick a pagar els impostos, corrent molt de pressa per entre l’alta herba humida, i ara ja en tornava, panteixant fortament, acomplerta la tasca, amb llavors de fenc enganxades a les cames. Damunt la nostra xemeneia hi planava un plat de fum blavós, pla en l’aire immòbil, i cada pedra del caminet mentre jo corria cap a casa em sacsejava els ossos amb l’alegria d’arribar-hi.

Vam tallar llenya per a la nit i la vam entrar; branques seques de faig trencadisses com caramels. El forner baixà amb un cistell de pa, penjat de qualsevol manera, a l’espatlla. Vuit pans de quart, mida cottage, crosta negrosa, que ens foren lliurats a la porta. Alguns flocs torrats de crosta flairosa quedaven encara enganxats al seu cistell buit i nosaltres els recollíem amb els dits mullats de saliva i els deixàvem sobre la llengua. El crepuscle s’espesseïa, el forner ens cridà bona nit i enfilà pel marge, tot xiulant. Dalt la carretera l’esperava el seu cavall negre; els fanals del carro feien fum vermell.

Dins de casa la mare coïa pancakes^[3], amb el rostre lluent pel foc. Hi havia flaires de llimona i pasta batuda salada i un xiuxiueig d’oli bullent. La cuina era fosca i s’estremia amb ombres, ja que encara no s’havia encès cap llum. Les flames saltaven, s’esmorteïen, els racons revivien i morien, els focs cremaven amb un miler de brases.

—Cerca a veure si trobes els llumins, fill meu —digué la mare—. No sé pas on han anat a parar.

Encenguérem les espelmes i les vam escampar per la cuina, cada una al lloc correcte: dues a la lleixa de la xemeneia, una damunt el piano i una damunt un plat a la finestra. Cada espelma sostenia una bola de llum, una resplendor lluminosa fràgil que s’inflava i es contreia al voltant del ble espeternegant i que s’inclinava en l’aire en moviment. Les seves flames s’enfrontaven dèbilment amb la vermellor del foc, massa tènues per fer progressos, revelant les nostres cares més per les foscors que s’hi feien que per qualsevol altra llum que poguessin reflectir.

Després omplíem i enceníem el llum alt de ferro i el col·locàvem damunt la taula. Quan el ble s’havia escalfat i cremava adequadament, l’apujàvem al màxim. Aleshores la flama agafava vida dins el tub de vidre i s’elevava com una flor punxeguda, començava a cantar i a estremir-se i a fer-se més radiant, tot llançant tolls de llum dalt al sostre. Tanmateix la cuina romania gairebé en ombres, amb una malenconia voluptuosa a les parets.

Havia arribat l’hora de la meva pràctica de violí. Començava a fer vibrar les cordes amb entusiasme. La mare encara fregia i cargolava pancakes!, els meus germans acotaven el cap i sospiraven. Jo recolzava la música a la lleixa i m’embrancava en una dansa russa mentre les dolces flaires de la resina es barrejaven amb les de llimona i greix, i la pols s’alçava ennuvolada del meu arquet. De tant en tant una nota em sortia bé i aleshores la mare m’adreçava una mirada. Una ullada penetrant i ansiosa d’estímul mentre esquivava el meu braç gronxador. Grassona i amb les seves sabatilles, una mà a la galta i marcant amb l’altra el compàs a la paella, els cabells en flocs embullats per damunt les orelles, fent anar la boca per seguir la tonada —vella i cansada com era, els seus ulls eren els d’una noia i jo tocava per poder veure-la amb aquest aspecte.

—Esplèndid! —em deia—. Molt rebé! Clap-clap! Ara, toca’n una altra, fill meu.

De manera que jo m’engegava amb «Guillem Teli» i quan ho feia, els plats saltaven; o la mare s’esllavissava alegrement voltant per l’estora de la llar de foc i fins i tot en Tony es gronxava una mica en la seva trona.

Mentrestant en Jack havia tret algunes botes de la taula i començava els seus deures inescrutables. En Tony, al seu racó, començava a xerrar amb el gat i a jugar amb alguns trossos de roba. Així, amb les cortines ben tacades i els pancakes gairebé a punt, ens preparàvem per al vespre. Quan la tetera bullia i la torrada era feta, ens aplegàvem i preníem el te. Engrapàvem i ens hi llançàvem i passàvem i cavàvem urpada i ens farcíem la boca com si fóssim pelicans.

La mare sempre menjava a peu dret, arrencant crostes del pa amb els dits, una alimentació de mà-a-boca que expressava la seva vigilància, com la del telegrafista a la mar, ja que la major part de l’atenció de la mare estava dedicada a la llar de foc, que mai no s’havia d’extingir. Quan amenaçava de fer-ho ella es posava histèrica, es lamentava i es fregava les mans i hi abocava oli i estellava frenètica cops amb les cadires per mantenir-lo viu. De fet, era rar que arribés a apagar-se del tot malgrat que tot sovint cremava malament. Però la mare en tenia cura amb habilitat, bo i cobrint-lo cada nit i bufant ben fort cada matí. L’estat del nostre foc esdevingué per a nosaltres tan important com ho devia ésser per a les tribus primitives. Quan no rutllava i s’esmorteïa, ens envaïa la desesma; quan resplendia tot anava bé al món; però si —que Déu no ho volgués— s’apagava del tot, quèiem entre les grapes de les glaçades prehistòriques. Aleshores pareixia que fins i tot el sol s’havia mort, que l’hivern s’havia instal·lat per sempre més, que els llops dels boscos salvatges estaven aplegant-se al nostre entorn i que ja no hi havia cap esperança…

Però aquesta nit la llar de foc espetegava i cruixia i la mare el controlava totalment. La mare governava la cuina i tots els estris amb una traça incansable i nerviosa. Menjava amb una mà i amb l’altra tirava llenya al foc, escarbotava les cendres i penjava més camises al guardafoc. Tan aviat com els nois havíem acabat el te, arrambàvem les tasses a un costat, les apilàvem sota el llum. La seva claror era calenta i viva al nostre voltant, una mena de toll de foc propi. Jo treia la meva llibreta i començava a dibuixar. En Jack treballava amb les seves notes i números. En Tony jugava amb alguns rodets de fil, fent-los rodar lentament per la taula.

Tot era silenciós llevat de la veu d’en Tony, que mormolejava dolçament la seva història del rodet de fil.

—… així que vam sortir d’aquest gran forat, sabeu?, i l’home gros va dir, vatua, va dir, els matarem, sabeu?, i els pirates s’esperaven allà dalt, i tenien aquest canó tan gran, i feren, bang, bang, foc, i l’home gros va caure, bum!, i va rodar cap al forat i jo vaig dir, ja els tenim i vaig pujar corrent la muntanya i aquest vaixell, sabeu?, venia i jo vaig saltar a bord, zas, bum, i jo vaig dir, ara sóc el capità sabeu?, i ells van dir, vatua, i jo vaig agafar la destral, i zas, zas, zas, oi? tots van caure al mar, i vaig engegar el vaixell, i vaig anar cap aquí i cap allà, i tornem-hi cap aquí i cap allà, i cap aquí i cap allà, i cap aquí i cap allà, cap aquí, cap allà…

Després les noies arribaven a casa, amb els seus impermeables cenyits, les galtes enceses pel passeig en la foscor, i nosaltres alçàvem la mirada dels nostres jocs i dèiem:

—Ens porteu alguna cosa? —i la Dorothy ens donava una mica de regalèssia. Llavors elles sopaven en un extrem de la taula i nosaltres, els nois, a l’altre. Quan el sopar s’havia acabat i la taula quedava desparada, la cuina semblava feta perquè hi cabéssim tots. Ens aplegàvem entorn del llum nocturn, hores riques i agradables… La Marjorie començava a rivetejar un barret nou, la Dorothy a escriure una carta d’amor, la Phyllis s’asseia amb algunes forquilles i culleres, bufava ah! i les refregava, somiosa. En Harold, que havia arribat tard, netejava la bicicleta en un racó. La mare retallava papers de diari. Tots parlàvem a glops, en veu baixa, gairebé sense adonar-nos si els altres responien.

—Avui he tornejat un eix una «mil» —deia en Harold.

—Una què?

—Ha dit una «mil».

Les cadires cruixien una mica mentre hi pensàvem…

—En Charlie Reveli té un vestit nou de trinca. Se l’ha fet fer a mida…

—És molt presumit.

—En Charlie Reveli!…

Pausa.

—Mira, Doth, he comprat aquests retalls per sis penics. Vaig a cosir-los a tot el voltant.

—Mmmm. Bé. Tx… tx… Molt bé…

—El doctor Green ha vingut aquest matí a la botiga. Duia pantalons amples de pana. Quin riure!…

—Mira, mare, mira! He dibuixat una església encesa. Mira, Marge, Doth! Ep, mira!…

—Si x és igual a x, llavors y és igual a z…, calleu!…, si x és y…

—Oh, Madeline, si fossis meva, jo et duria a veure el mar, na-na-na…

—Guaiteu el que he retallat per a la meva col·lecció, noies: un alabarder de la Torre. No és encisador?

—En Charlie Reveli s’ha descarat avui amb son pare. Li ha dit que és un beneit. En Charlie…

—… saps aquell noi de la lleteria, Marge, aquell que li diuen en Botes de Crustaci? Doncs bé, m’ha preguntat si vull anar amb ell a l’Spot. Jo li he respost que ara li feien el mànec.

—No! T’has atrevit?

—I tant que sí. Li he dit que jo no vaig al cinema amb esbojarrats. Hauries d’haver-li vist la cara…

—En Harry Lazbury fa pudor de gallinassa. He hagut d’enretirar el meu pupitre.

—Vaja, mira qui parla, en Dick el Polit.

—Mai no ho tindré llest per diumenge…

—He trobat un retall bonic per a la meva pàgina d’animals, una foca vella, guaiteu noies, quina expressió!…

—Així que jo vaig anar cap aquí i cap allà, i ell va dir vatua i jo zas, zas, zas…

—Un trosset de color cru m’hi aniria molt bé…

—A en Charlie Reveli li han destapat les orelles…

—Te’n recordes, Doth, quan vàrem anar a l’Spot i ens van dir que no es permetien nens a coll i vam fer pujar l’escala a en Tony i encara no tenia ni dos anys?…

La Marge, tot recordant-ho, li dedicà la seva dolça rialla i esguardà afectuosament en Tony. El foc cremava bé amb una llum de color verd ampolla. Les seves veus es feren baixes i xiuxiuejants. Un gos de granja bordà a la llunyania, a l’altre costat de la valia, fixant exactament el temps i la distància. Advertit pel gos i per alguns mussols udoladors, jo pressentia la vall que es buidava i es deixondia en boirines d’estrelles i d’aigua, tot esdevenint més secreta i tardana.

La cuina, ara calenta i mormoladora, vibrava amb una foscor rosada. El llapis em començà a vagarejar pel full, els ulls a emboirar-se’m i a aclarir-se’m. Vaig pensar que podia ajeure’m al sofà… una estona, només una estoneta. La xerrameca apagada de les noies mai no parava; vaig esforçar-me per atrapar-ne el fil.

—Pst… Ara no… Quan els nois siguin al llit… Et moriràs quan ho sàpigues… Ara no…

Les bigues del sostre es fonien com l’aigua. Els mots es trencaven i s’allunyaven flotant. Dins el cap em sorgien acords de música dolça, m’envaïen onades d’escalfor, m’ofegava en llangors de plomes davallant feliçment en espiral… Alguna vegada em despertava i sentia un soroll augmentat per la son: la caiguda d’una brasa, un esternut del gat o una exclamació ofegada.

—No pot ser que hagi fet una cosa semblant!…

—Ho va fer?

—Fer què? Quina cosa?

—Digues, digues…

Però jo m’esllavissava indefens cap al son, cap a la profunditat dels mars esquerdats, les aigües cegues m’apaivagaven, em feien enfonsar, feixuc, i els mots de les noies suraven dalt de tot. Ara jeia més estona i més profundament; damunt meu queien herbes més pesades…

—Vinga, Loll. Hora d’anar a dormir. Els nois ja fa estona que hi han anat. —Les noies, xiuxiuejant, s’inclinaven damunt meu; la cuina estava capgirada—. Desperta’t, xaiet… Està ben adormit. Caldrà que el pugem en braços.

Mig despert, mig a coll, em feien pujar els graons. Em sentia embriac i embolcallat en somnis. M’arrossegaven i ensopegava per la cantonada del replà i aleshores flairava les dolces flassades del llit.

Feia fred, al dormitori; aquí no hi havia llar de foc. En Jack jeia, adormit, bocabadat. Tremolós, jo em gronxava mentre les noies em despullaven, amb rialletes al voltant dels meus botons.

Em deixaven amb la camisa i els mitjons de llana i aleshores em ficaven entre els llençols.

S’allunyava l’espelma escala avall, cruixien les fustes i la porta de la cuina es tancava. Obscuritat. Les formes que retornaven de mica en mica. La finestra, un quadrat d’argent. La meva meitat del llit era freda —en Jack, calent com un ocell. Jo jeia una estona arronsat, amb petament de dents, bufant i acostant-m’hi molt a poc a poc.

—Guarda’t els genolls per a tu! —deia en Jack, tot girant-se. Es despertava—. Mira, pensa en un número!

—Mil cent-dos —remugava jo, endormiscat.

—Dobla’l —em xiuxiuejava a l’orella.

Doblar-lo… Dos mil quatre-cents, i què? No puc. Més o menys… Un gos bordà altre cop i s’escanyussà. A la cuina, a baix, encara seguien els xiuxiueigs. En Jack, adormit ràpidament després de dir-me la seva, començà a roncar al meu costat. Gradualment vaig estirar les meves rígides extremitats i vaig enllaçar els dits. Ara em sentia ben despert. Em creia que arribaria a comptar fins a un milió.

—Un, dos… —vaig dir; i això fou tot.