Epíleg

Bons temps

Unes quantes setmanes després, una notícia sorprenent va fer la volta al món: Thaddeus Baratiak, l’amo i fundador d’Òmnia, obria per fi les portes del seu misteriós imperi i concedia entrevistes als mitjans. L’anunci anava acompanyat de la inauguració d’una línia regular de ferri que per fi uniria el continent amb aquella illa que durant tant temps havia estat aïllada de la resta del món. Quan els periodistes van posar els peus a Òmnia, es van quedar meravellats de tot el que hi van veure, i si bé alguns van retransmetre en directe les seves experiències a tots els racons del món, molts espectadors les van rebre amb escepticisme.

—Has vist aquest treballador? —va dir la mare d’en Nico amb sorpresa, mentre la família mirava el reportatge per televisió—. Quina mena de criatura és?

—Deu ser una disfressa —va respondre el pare, sense donar-hi importància—. A en Baratiak sempre li ha agradat cridar l’atenció, ja ho saps.

En Nico va somriure, però no va dir res.

El mateix Baratiak sortia al cap d’una estona en primer pla. Tenia un aspecte molt més vivaç, rejovenit, com si brillés per dins. En Nico va pensar que no s’assemblava gaire a l’ancià revellit que havia conegut, i de seguida va saber per què; i va notar que el cor li esclatava d’alegria en veure al seu costat en Tobies, afaitat i considerablement més polit i arreglat. Se’l veia radiant i feliç, tot i que encara feia cara d’estar una mica fora d’òrbita.

—Hi haurà grans canvis, a Òmnia —anunciava el senyor Baratiak, molt ufanós—. El meu fill i jo tenim molts plans per al futur de la Companyia. Ara mateix estem actualitzant els nostres sistemes informàtics i instal·lant un programari menys rígid, més amable i flexible que el que teníem fins ara. D’altra banda, el nostre Departament de Personal està elaborant nous contractes per a tots els empleats, que substituiran els anteriors. És probable que durant uns mesos el rendiment de l’empresa se’n ressenti i que no puguem complir els nostres compromisos de puntualitat en tots i cadascun dels enviaments, però pensem que a la llarga serà molt més profitós per a tothom. Probablement hi ha qui creu que el sistema anterior era millor, i pot ser que tinguin part de raó. Però, com algú em va dir no fa gaire —va afegir, fent un somriure al seu fill—, el millor és enemic del que és bo. I nosaltres volem fer coses bones.

»El nostre full de ruta —va continuar, després d’una pausa— passa per promoure les relacions intermundials perquè tothom pugui beneficiar-se dels grans avenços tècnics que hem aconseguit a Òmnia.

—Intermundials? —va repetir el pare d’en Nicolau—. De què parla?

El nen va somriure un cop més, però no va respondre. Estava mirant de descobrir algun dels seus amics entre el personal que apareixia a la pantalla, quan la seva mare li va dir:

—Per cert, Nico, ha arribat una carta per a tu. D’Òmnia, precisament —va afegir, amb un cert recel.

En Nico va agafar el sobre que ella li allargava, tot intrigat. De l’interior va treure’n una fotografia, i va parpellejar per contenir les llàgrimes, emocionat, en descobrir-hi la imatge dels seus amics de secció (fins i tot hi era en Danil, que es limitava a mirar enlaire com si allò no anés amb ell), tots somrients al costat d’en Tobies Baratiak. En Nico va tornar a fer un somriure d’orella a orella en trobar, al costat de la foto, un full escrit per totes dues cares amb la lletra acurada d’en Fubu: