18

El llegendari Thaddeus Baratiak

El senyor Nicodem viatjava amb la seva família en un avió que va caure al mar. Pel que ell sabia, ni la seva dona ni les filles havien sobreviscut a l’accident.

—A mi, més mort que viu, em van arrossegar els corrents marins; fins a l’illa d’Òmnia —li va explicar—. Llavors encara no s’havien construït els Tubs i hi havia vaixells que anaven regularment al continent. Però jo vaig trigar molt de temps a recuperar-me, i quan vaig estar del tot refet, ja no vaig voler tornar. El mar s’havia engolit la meva família, els taurons havien fet de les meves cames un bon festí. Però Òmnia m’havia salvat la vida.

Li van donar feina a Manteniment, i el senyor Nicodem arreglava canonades, reparava goteres i ajustava cargols. Hi havia coses molt fetes malbé que tots els tècnics deixaven per impossibles. Però el senyor Nicodem sempre les arreglava.

—Thaddeus Baratiak va sentir parlar de mi —va seguir explicant—. Li agradava la meva manera de solucionar problemes que en teoria no tenien solució; amb enginy. Anava personalment a examinar algunes de les feines que jo havia fet i en prenia nota. I un dia em va dir que ja no treballaria mai més a Manteniment. Que acabava de crear un nou departament i volia que jo hi estigués al capdavant.

Oficialment es deia «Departament de Problemes». El senyor Baratiak tenia un quadern on apuntava possibles millores per a l’empresa; la majoria eren idees tan esbojarrades que qualsevol persona sensata li hauria dit que no era possible dur-les a terme. Però en Baratiak se n’anava amb el seu projecte sota el braç cap al Departament de Problemes i els plantejava:

—Això és el que vull fer. Quins problemes hi veieu?

Els tècnics i enginyers del departament, encapçalats pel senyor Nicodem, examinaven el projecte des de tots els punts de vista i en acabat es reunien amb el senyor Baratiak, i li explicaven per què no es podia dur a la pràctica. Llavors l’amo d’Òmnia tornava a recloure’s al seu despatx i seguia treballant en les seves idees fins que trobava la manera de fer-les viables.

Un dels projectes que ens va plantejar al Departament de Problemes va ser el dels Tubs.

—Eren un malson tècnic —va confessar el senyor Nicodem—. Hi trobàvem tantes pegues que no sabíem ni per on començar a explicar-l’hi. Però a mi em va semblar una idea tan fascinant, que vaig desafiar el meu equip a buscar solucions a tots els inconvenients que hi veien. Per tal que, en lloc de limitar-nos a afirmar: «Hi veiem aquest problema», poguéssim dir: «Hi veiem aquest problema, però creiem que es podria resoldre d’aquesta manera». Jo mateix m’hi vaig implicar tant que en Baratiak va traslladar part del seu taller al nostre departament i vam començar a treballar plegats, braç a braç. El projecte es va fer realitat gràcies a l’obstinació de molta gent.

El Supervisor va callar de sobte.

—És aquí —va dir llavors.

En Nico va tornar a la realitat. El passadís desembocava en una escala de cargol que s’enfilava cap als pisos superiors. No hi havia cap rètol ni indicació que suggerís on portava, i el senyor Nicodem s’havia aturat allà, com si tingués intenció de pujar però no estigués segur de si havia de fer-ho o no.

—Abans —va murmurar, pensatiu—, em desplaçava amunt i avall amb una cadira de rodes normal i corrent. El senyor Baratiak baixava sovint de la seva oficina i venia a visitar-nos al nostre departament. Li agradava recórrer l’illa, conèixer tothom, saber en què treballaven. Corria la brama que sabia on anava cadascun dels paquets que sortien d’aquí, i què contenien. Però això és una mica exagerat, temo —va afegir amb un somriure de gairell.

En Nico no va respondre. El Supervisor va seguir parlant:

—Amb els anys, cada vegada passava més temps al seu despatx, i menys en altres sectors. Després es va embrancar en un nou projecte revolucionari, i a partir d’aleshores vam començar a veure’l encara menys.

—Els Túnels? —va atrevir-se a plantejar en Nico.

El senyor Nicodem va assentir.

—Els Túnels —va confirmar amb gravetat.

Un dia, en Baratiak va fer cridar el senyor Nicodem al seu despatx perquè volia consultar-li una cosa. Com que no podia pujar amb la cadira de rodes, el senyor Nicodem va esperar-se al peu de l’escala fins que en Baratiak va baixar, molt enfadat.

—T’he fet avisar fa hores, Nicodem! —va rugir—. Què era això tan important que no podies deixar per venir-me a veure?

Llavors, de cop i volta, en Baratiak va adonar-se que en Nicodem no podia pujar per l’escala encara que volgués. Estava tan capficat en les seves pròpies meditacions que se n’havia oblidat completament. Va demanar disculpes a l’amic i va tornar a tancar-se al despatx.

Quan va baixar, setmanes més tard, va presentar al Departament de Problemes un nou projecte; tan ben dissenyat que no van trobar-hi cap defecte. Van encarregar-ne la construcció a la millor empresa del sector i en menys d’un mes el senyor Nicodem va poder jubilar la seva vella cadira de rodes.

—Aquesta cadira —va explicar a en Nico, assenyalant el vehicle de potes aràcnides—, la va crear en Thaddeus per a mi. Pot ser que sigui extravagant i un pèl egocèntric, però és un autèntic geni.

—Segur que sí —va dir en Nicolau—. Però per què m’ho explica, tot això?

—Perquè avui coneixeràs en Thaddeus Baratiak, i potser el que veuràs et sorprendrà. Però, passi el que passi, recorda que va ser ell qui va inventar els Tubs i els Túnels, i també altres coses, com ara la meva cadira, simplement perquè pensava que els problemes hi són per a ser solucionats.

En Nico es va quedar garratibat de sorpresa davant d’aquella revelació.

—Coneixeré… el senyor Baratiak? —va preguntar, per assegurar-se’n—. En Thaddeus Baratiak en persona?

—Això mateix he dit —va confirmar-li el senyor Nicodem—. Fa anys que no surt del seu despatx, o sigui que em pots ben creure si et dic que en els darrers temps no hi ha gaires persones que hagin parlat amb ell.

—Però… per què jo? —va preguntar en Nico, confós.

—Ho sabràs quan arribi el moment de saber-ho. Som-hi, segueix-me.

Les potes d’aranya van grimpar amb agilitat i elegància per l’escala de cargol. En Nico va seguir el Supervisor, encara força intimidat.

—Els robots lliscants tampoc no hi podien pujar, per aquí —li va explicar—, de manera que la Nia va haver d’adaptar-ne el disseny i per això hi ha robots amb potes semblants a les meves.

—La Nia va dissenyar els robots? —va preguntar en Nico, molt sorprès.

—Els primers, no. Aquells van ser obra del senyor Baratiak i del Departament de Problemes. Però després ell va programar la Nia perquè els dirigís i va acabar delegant gairebé tota la feina a ella.

Van pujar els esglaons en silenci. L’escala feia voltes i més voltes, i les potes mecàniques projectaven singulars ombres dansaires a la paret. Per un instant, en Nico es va preguntar si no ho devia estar somiant, tot allò. Feia molt de temps que habitava un espai massa fantàstic per ser real, però en cap moment no s’havia plantejat que no ho fos.

—Ja hi som —va anunciar llavors el senyor Nicodem—. Procura ser educat, i no parlis si no se’t pregunta. Queda clar?

En Nico va assentir.

Va seguir el Supervisor fins a una porta tancada. La cara de la Nia va fer acte de presència a la paret.

—En què us puc ajudar, Supervisor General? —va preguntar amb veu inexpressiva.

—He de parlar amb en Thaddeus, Nia —va grunyir el senyor Nicodem—. Ja ho saps.

—Si em comuniqueu el missatge que li voleu transmetre, jo mateixa…

—Vull parlar amb ell en persona —va tallar-la el Supervisor—. Ara. És una ordre —va afegir.

—Ara mateix, Supervisor General —va respondre la Nia, amb un to de veu fred com una panna de glaç.

La porta es va obrir davant d’ells. El senyor Nicodem va entrar primer, i en Nico va seguir-lo, enganxat a aquelles enormes potes aràcnides.

Van entrar en una sala que antigament havia estat elegant i fins i tot luxosa, però que ara es veia una mica descurada. Tenia una forma circular; tots els finestrals estaven tancats, de manera que l’estança romania gairebé a les fosques. Al fons, una enorme pantalla que ocupava tota una paret emetia, pel que semblava, anuncis comercials. Hi havia un home assegut en una butaca, d’esquena a ells, i en Nico no podia veure-li la cara.

El Supervisor es va escurar el coll.

—Thaddeus…

L’home no va respondre. En Nico li podia sentir la respiració, lenta i pesant. Just quan començava a pensar que s’havia adormit mirant els anuncis, una veu ronca va contestar:

—Què vols, Nicodem?

—Hi ha hagut un incident…

—Parla’n amb la Nia —va replicar el senyor Baratiak—. Per això hi és.

—No és pas amb la Nia, amb qui vull parlar —va replicar el Supervisor, amb certa ràbia—. Hem trobat un nen que s’havia perdut al magatzem.

Va seguir un curt silenci, carregat d’expectació. Aleshores, lentament, la butaca va girar sobre el seu eix.

En Nico es va aguantar la respiració davant d’en Thaddeus Baratiak, el llegendari fundador d’Òmnia.

Era un ancià. Tot i estar assegut, resultava evident que era un home molt alt; tenia uns braços i unes cames molt llargs, prims i angulosos. Probablement no arribava als vuitanta anys, però feia cara de ser un home profundament trist i cansat. Duia els cabells blancs tots despentinats i la barba sense afaitar. I la roba, tot i que es veia neta i elegant, estava arrugada, gastada i passada de moda, com si no hagués renovat el vestuari en vint anys.

En Nico va parpellejar, desconcertat. Pel que ell sabia, en Thaddeus Baratiak era un dels homes més rics del món. I vivia just a sobre d’un magatzem on podia trobar qualsevol cosa que li fes falta. Hauria pogut anar vestit a l’última, portar roba cara o almenys un vestit nou. I tanmateix, tenia l’aspecte d’algú a qui haguessin desat en un armari durant dècades i només li n’haguessin tret de tant en tant per treure-li la pols.

El senyor Baratiak, per la seva banda, va examinar en Nico de dalt a baix. I als seus ulls apagats s’encengué una espurna d’esperança mentre preguntava, amb un fil de veu:

—Tobi?

El senyor Nicodem es va escurar el coll.

—No és en Tobi, Thaddeus —va explicar-li—. És un aprenent. Es va perdre al magatzem fa dos mesos i l’hem trobat avui. Viu i amb bona salut, tenint en compte les circumstàncies —va afegir-hi.

—Oh —va limitar-se a dir el senyor Baratiak.

Semblava que havia perdut totalment l’interès per ells. Va tornar a girar la butaca i els ulls se li van extraviar en algun punt de la pantalla, on en aquell moment un anunci publicitari enaltia les virtuts d’un xampú prodigiós que transformava el cabell humà en acolorides plomes d’au.

—Si seguim buscant, potser… —va insistir el Supervisor.

Però l’amo d’Òmnia el va interrompre:

—D’això se n’encarrega la Nia, Nicodem. Ella m’avisarà quan hi hagi notícies de debò.

—No crec que hagis de deixar-ho tot a les seves mans —va opinar el Supervisor—. Ni tan sols en té, de mans —va afegir, sorrut, després d’un instant de reflexió.

—Té més mans que tu —va replicar el senyor Baratiak sense girar-se—. I també més cames, i això no ho pot dir qualsevol —va observar.

—Però no és infal·lible. En els últims mesos hi ha hagut alguns errors en les comandes i s’han fet malbé mitja dotzena d’operaris. Si has llegit el meu informe…

Però el seu cap va moure la mà amb desgana, deixant clar que no s’havia pres la molèstia de fer-ho.

—La Nia ho resoldrà tot, com sempre fa —va respondre—. Per això hi és.

Va semblar que el senyor Nicodem estava a punt de replicar-li; però el seu cap seguia sense mirar-se’l, immers en l’anunci d’una butaca inflable que es podia plegar i guardar a la butxaca. El Supervisor va sospirar, va sacsejar el cap i va dir:

—Entesos, Thaddeus. Que passis un bon dia.

El senyor Baratiak no va contestar, ni es va girar per mirar-se’ls quan van sortir de la sala.

Quan la porta es va tancar darrere seu, en Nico va respirar profundament, alleujat de sortir de l’ambient opressiu que regnava a l’interior d’aquell despatx. Va tornar a mirar el senyor Nicodem, però ell semblava sumit en les seves cabòries i no li va prestar gens d’atenció. El va seguir escales avall, inquiet davant d’aquella expressió abatuda i resignada que feia l’home, i no va ser fins al cap d’uns moments que es va atrevir a preguntar:

—Qui és, en Tobi?

El Supervisor es va tombar per mirar-se’l, com si tot d’una hagués recordat que el noi seguia allà. Va meditar uns instants abans de respondre-li amb una altra pregunta:

—Has sentit aquesta mena d’històries sobre gent que es perd dins el magatzem i mai més no torna a aparèixer?

—Sí —va assentir en Nicolau—. Però no me les crec. És veritat que el magatzem és enorme, però ningú no s’hi pot perdre, allà. Els robots et troben de seguida.

—A tu bé que han trigat a trobar-te.

—Perquè jo no estava perdut, sinó amagat. No volia que em trobessin.

—Tu has tingut sort —va replicar el senyor Nicodem—. Encara no ets conscient del risc que has corregut, oi?

En Nico se’l va mirar sense entendre-ho. El Supervisor va sospirar un altre cop.

—Saps per què el magatzem d’Òmnia està situat, precisament, en aquesta illa?

—Perquè pertany al senyor Baratiak —va respondre en Nico.

—Sí, efectivament. Però a hores d’ara el senyor Baratiak podria haver comprat moltes altres illes, o haver construït magatzems en altres parts del món. Saps per què no ho ha fet?

En Nico va fer que no amb el cap.

—Perquè no li cal —va concloure el Supervisor—. Has sentit parlar alguna vegada de la teoria de l’espai expansible?