10

Imaginació

Va veure amb sorpresa que un dels plafons de la paret s’obria i deixava al descobert una taula amb sis seients al voltant, damunt la qual ja hi havia servides sis safates amb racions de menjar i coberts. Cinc dels menús eren exactament iguals; en Nico va identificar-hi arròs, verdura, un filet de carn i una peça de fruita. Però la sisena safata contenia una mena de puré blavós i un potatge ple de grumolls del qual emergien les restes d’alguna cosa que recordava uns tentacles. Va contemplar amb fascinació com la criatura peluda s’asseia justament davant d’aquella safata i es posava a menjar amb gana, emprant per cobert un estri que semblava una mena de ganxo. Va sentir com feia espetegar el bec amb fruïció; semblava que gaudia del menjar.

—Què esperes? —va dir llavors la jove llatina, causant-li un sobresalt—. Se’t refredarà.

Ja eren tots asseguts a taula. En Nico va mirar al seu voltant i va comprovar que altres equips de la secció també començaven a menjar, per bé que d’altres seguien treballant, probablement perquè feien un horari diferent. El seu robot acompanyant se n’havia anat sense que ell se n’adonés. Va tornar a mirar la colla i va comprendre que la safata sense amo era per a ell.

Es va posar vermell.

—Jo… Jo… —va començar a dir.

—Tu ets el nouvingut —va resumir el jove de les rastes, somrient-li—. Fas cara d’estar una mica perdut. Seu i menja, hem de parlar de moltes coses abans no soni el timbre una altra vegada.

En Nico va fer un pas endavant, una mica cohibit, i va donar una mirada de reüll a la criatura peluda.

—No et preocupis per en Fubu, no fa mal a ningú —va dir la noia—. Oi, Fubu?

L’ésser pelut va fer un soroll estrany, que semblava un grinyol; però de seguida va tornar a centrar-se en el seu plat, sense dedicar gens d’atenció a en Nico, de manera que el nen va ocupar el seient que quedava lliure i va agafar la forquilla amb timidesa. El dinar feia molt bona olor, i quan va tastar-lo es va quedar ben parat de descobrir que era veritablement deliciós.

Els seus nous companys van deixar que mengés en silenci una estona, fins que la primera noia que l’havia saludat va tornar a parlar:

—Bé, doncs, benvingut a l’equip —va dir—. Jo sóc la Micaela, d’Embalatge —va afegir, assenyalant-se la placa identificativa amb un gran somriure.

—Jo em dic Belay —va presentar-se llavors el jove de les rastes—, també d’Embalatge, òbviament. Ella és la Marlene —va prosseguir, assenyalant la dona pèl-roja—. Ve de Comptabilitat, però ja fa mig any que és amb nosaltres i…

—Moltes gràcies, però sé parlar per mi mateixa —va remugar la Marlene. Tanmateix no va afegir-hi res més.

—A en Fubu ja el coneixes —va dir la Micaela, assenyalant la criatura del pelatge blanc—. No parla, però és perquè no coneix el nostre idioma.

—Sí, que el coneix —va replicar en Belay—. L’entén i el llegeix perfectament. El que passa és que no té cordes vocals, o alguna cosa així…

—Té un aparell fonador que no és compatible amb els idiomes humans —va interrompre la Marlene, de mala gana—. Això és el que volies dir, suposo.

—Sí, gràcies, Marlene.

—Però… —va aconseguir de dir en Nico, confós; i llavors va callar de sobte, conscient que tots se’l miraven.

—Sí? —va animar-lo la Micaela.

—Però… d’on ve… d’això… en Fubu? No havia vist mai ningú com ell.

—Bé, treballa a Embalatge, com tots nosaltres. Però em penso que abans treballava a Catalogació. Oi, Fubu?

La criatura va respondre de nou amb una mena de grinyol.

—No, vull dir que… —va mirar d’explicar-se en Nicolau—. D’on és, realment?

—Doncs… d’Òmnia —va respondre la Micaela, sense comprendre’l—. Com tots nosaltres.

—Però ell… ell… bé, no és humà.

—No —va convenir en Belay—. Però això és irrellevant. Tots som empleats d’Òmnia. Aquesta és la nostra nacionalitat, la nostra raça, la nostra espècie.

—Oh —va murmurar en Nico, fet un embolic—. Sí, és clar. Ho dic només perquè aquí hi he vist éssers… diferents… i bé… només tenia curiositat per saber si venien d’altres planetes. Perquè no sabia que existissin altres planetes… i que hi visqués gent… o el que sigui.

—Vés a dir-ho al Departament d’Expansió Intermundial —va grunyir la Marlene—. Ja tenim un set coma dos per cent d’empleats procedents d’altres mons, segons les darreres estadístiques, i sembla que aquest percentatge seguirà augmentant. Però això no té cap importància. Perquè ara, tots nosaltres, vinguem d’on vinguem, pertanyem a Òmnia. Com més aviat t’ho fiquis al cap, tros de caparrut, millor per a tu.

—No cal que siguis tan desagradable, Marlene —li va retreure la Micaela.

—S’ha limitat a dir el que tots estem pensant —va intervenir-hi de sobte l’home ros, que fins aleshores no s’havia molestat ni a alçar la mirada del seu plat—. Ja fa tres setmanes que vam demanar a Personal que enviessin un substitut de la Chloe. I ara que ens hem habituat a treballar sense ella i anem recuperant el ritme… ens envien un novell! Si el supervisor ens penalitza per culpa seva…

—Ja ho sabíem, que era probable que ens enviessin un aprenent, Danil —va interrompre en Belay.

—Un aprenent, rai —va respondre en Danil—. Però és que aquest d’aquí no és un aprenent qualsevol. Mireu-lo, és un nen! I acaba d’arribar de fora! No sap res, no coneix res, no entén res…

—Escolta, que jo sé moltes coses! —va protestar en Nico; però no ningú li va fer cas.

—Encara falten uns quants mesos perquè es graduïn els estudiants del darrer curs… —va raonar la Micaela.

—Cent noranta-quatre dies, exactament —va intervenir-hi la Marlene.

—… i si la Nia ha decidit incorporar aquest nen al nostre equip fins que puguem tenir un aprenent de la nova promoció, deu ser perquè considera que és la millor alternativa.

—Mmm —es va limitar a murmurar en Danil—. Bé, suposo que sí.

—En qualsevol cas, no té cap sentit que discutim —va concloure en Belay—; l’aprenent començarà a treballar amb mi perquè sóc el primer de la cadena, de manera que si ens endarrereix podeu encolomar-me les culpes a mi. Jo n’assumeixo la responsabilitat. Hi estem d’acord?

Tothom s’hi va mostrar conforme, i fins i tot en Danil va fer un gruny que recordava un assentiment.

Va sonar el timbre que indicava el final de la pausa per dinar, i tots els empleats van tornar als seus llocs respectius. En Nico es va afanyar a seguir en Belay fins a l’inici de la cinta transportadora.

—Aquests són els models de caixes que tenim —va dir, mostrant-li els cartrons—. Muntar-les és molt divertit.

—Sí, ha, ha, apassionant —els va arribar la veu de Marlene, carregada de sarcasme—. Quan arribis a muntar disset caixes per minut, com faig jo, m’ho expliques.

—No li facis cas —va aconsellar en Belay a en Nico, en veu baixa—. Jo també he estat aprenent i recordo que era molt entretingut. Em penso que massa, perquè em distreia tant muntant les caixes que no anava prou ràpid. —Va fer un sospir de circumstàncies i va prosseguir—. La veritat és que tinc més traça a triar l’embalatge, i per això sóc aquí —va concloure, amb un gran somriure.

En Nico només feia uns minuts que era amb ell, però ja podia corroborar que allò que li explicava era ben cert. Mentre en Belay parlava, no havia deixat de treballar ni un moment. Per la seva secció de la cinta havien passat un rellotge de polsera, una cafetera, una escombra, un ordinador portàtil i un parell de sabates ben estranyes, grans i planes, com si les haguessin dissenyat per als peus d’un ànec gegant. Sense perdre el somriure ni un bri d’aquella eficàcia enèrgica, el jove havia seleccionat el cartró més apropiat en cada cas, col·locant-lo al costat l’article corresponent perquè la Marlene muntés la caixa.

—És un bon lloc de feina —va opinar en Belay—. A Òmnia cada vegada hi ha menys personal perquè els robots s’actualitzen i aprenen noves habilitats… o funcionalitats, com en diu la Nia. —Es va aturar un instant, pensatiu, i en acabat va haver de caçar a corre-cuita un petit llum solar que se li havia escapat. Va trobar la caixa més idònia per al llum i va seguir parlant—. Però Embalatge queda fora del seu abast. Té massa variables, entens?

—No —va respondre en Nico, sincer.

—T’ho explicaré. A veure, quina caixa triaries per empaquetar això d’aquí? —va preguntar, assenyalant l’article que s’apropava amb la cinta.

Es tractava d’un penjador ben aparatós, amb dotze braços que es projectaven en totes direccions com els tentacles d’un pop. En Nico es va girar cap a les piles de cartrons plegats, perfectament amuntegats i endreçats, darrere el seu tutor. Cap dels models no semblava prou gran.

—No en tinc ni idea —va confessar.

Va comprovar, alarmat, que el penjador s’allunyava d’ells alegrement. Llavors en Belay va trepitjar un pedal i la cinta es va aturar. Es van sentir protestes, però el jove va replicar:

—Pausa de formació!

I els companys, a contracor, ho van acceptar. En Belay es va girar de nou cap a en Nico.

—Això és exactament el que faria un robot —va explicar—: escanejar la forma de l’article i buscar un model de caixa on pogués guardar-lo. Durant un temps ho van intentar, saps? Des de Subministraments van ampliar el catàleg de models de caixes a les comandes, per abraçar totes les formes i mides possibles amb l’objectiu de facilitar la feina dels robots. Aquí vam arribar a tenir-hi més de quatre-cents tipus d’embalatges diferents, i tot i així sempre arribava alguna cosa que no encaixava en cap dels models. Una autèntica bogeria.

—I què va passar? —va voler saber en Nico, interessat.

—Doncs que les persones vam haver de tornar a Embalatge —va respondre en Belay amb un somriure generós—. Perquè un empleat intel·ligent no necessita models infinits de caixes per poder embalar tots els articles. Perquè ens ho podem manegar amb una dotzena d’embalatges estàndard i mitja dotzena més d’embalatges especials. Perquè tenim alguna cosa que els robots no tenen, almenys per ara. —Es va assenyalar el cap i li va fer l’ullet abans de concloure—: Imaginació.

En Nico es va tornar a mirar les caixes, encara desconcertat. La veu d’en Danil els va interrompre:

—Belaaaay! Acaba d’una vegada!

—Ara, ara! —va respondre-li ell, al seu torn; va girar-se de nou cap a en Nico i va insistir-hi un cop més—. Vinga, com empaquetaries aquest article?

En Nico va arrufar les celles i va analitzar el problema. De sobte va tenir una idea, però la va rebutjar de seguida perquè li va semblar massa barroera. En Belay va copsar la seva indecisió.

—Sí? —va animar-lo.

—Bé… —va dubtar en Nicolau—. No sé si es pot fer, però podríem embalar-ho així…

Mentre parlava, va triar la caixa més llarga que hi havia a la pila. En posar el cartró sobre la cinta transportadora va comprovar que el peu del penjador hi encaixava perfectament, però no pas la part de dalt. Aleshores va agafar un altre cartró, però en Belay el va guiar fins a un model una mica més gran.

—Millor aquest —va aconsellar-li.

En Nico va assentir, amb els ulls brillants, i va situar el cartró a sota de la part superior del penjador. Entre tots dos cartrons abraçaven la silueta de l’objecte amb força precisió.

—Dues caixes per a un sol article —va dir en Belay, fent que sí amb el cap—. Veus? Això és pensar com una persona.

Va trepitjar el pedal i la cinta es va posar novament en marxa.

—Però… com es pot ficar un penjador en dues caixes alhora? —va preguntar en Nico, dubtós, mentre contemplava com l’objecte desapareixia cinta enllà, com un nàufrag damunt d’una balsa de cartró.

—Això ja no és problema nostre —va respondre en Belay alegrement, i uns metres més enllà, la Marlene va remugar per sota el nas.

Mentre ajudava en Belay a seleccionar la caixa apropiada per a l’article següent, en Nico va observar de reüll com la dona muntava amb gran expertesa les dues caixes del penjador. Després, deixant-lo ben astorat, va retirar un lateral de cada caixa i les va acoblar com si fossin dues peces d’un trencaclosques. Va ficar el penjador al dins, va girar el cap adreçant-se al final de la cinta i va cridar:

—Codi 663!

Al costat de la comporta, la Micaela va aixecar un polze en senyal d’assentiment. En Nico va veure com el penjador, acomodat dins la seva caixa doble, passava per davant de la resta dels companys d’equip. Quan va arribar fins a la Micaela, aquesta va assegurar bé l’embalatge amb cinta aïllant, fins que totes dues caixes van quedar fermament unides entre si, abans d’enganxar-hi l’etiqueta amb l’adreça del destinatari.

—No et calen infinits models de caixes, Nico —va dir llavors en Belay amb un somriure—. Només necessites unes quantes peces per construir infinites possibilitats.

—Mola —va comentar en Nico, admirat.

Li va semblar que la Marlene somreia fugaçment, però quan es va girar per observar-la la va trobar tan seriosa i adusta com sempre, o sigui que va pensar que s’ho devia haver imaginat.