16

La vida al magatzem

Cada dia tornava a la secció 34 per escorcollar els prestatges un per un, peluix per peluix, seguint rigorosament l’ordre numèric que marcaven les etiquetes. Després de cada sessió anotava el codi de l’últim peluix que havia vist, per continuar a partir d’aquell punt l’endemà.

Al principi es perdia, i els primers dies va haver de tornar al seu refugi sense haver estat capaç de trobar el camí fins als peluixos. Però amb el temps va aprendre a traçar la ruta més curta fins a la secció i va perdre la por als robots que recorrien el magatzem. Quan sentia que algun d’ells s’atansava, es tapava amb la caputxa de la «pell de camaleó» i es quedava immòbil, i el robot sempre passava de llarg sense descobrir-lo.

A vegades dedicava dies sencers a recórrer el magatzem a la recerca de coses que li feien falta. Va tornar a la secció de Tèxtil per renovar el vestuari, perquè no s’havia endut cap muda i, quan rentava la roba a la cambra de bany, s’havia d’embolicar amb la flassada mentre esperava que s’eixugués. Va trigar tot un dia a trobar els prestatges de moda infantil i en acabat es va perdre i no va saber tornar al seu refugi de cap manera. Va passar tres dies sencers perdut per la secció de roba, passant gana i racionant l’aigua d’una ampolla que havia tingut la previsió d’endur-se. Quan per fi va aconseguir tornar a la secció de Joguines, es va posar a plorar d’autèntic alleujament. Va arribar a l’amagatall amb els peus plens de butllofes de tant deambular, i en una sola tarda es va cruspir tot el menjar que tenia acumulat. Després li va fer mal la panxa durant tota la nit.

Però ja tenia roba per canviar-se, i quan es va haver recuperat una mica va tornar a Alimentació sense desviar-se del camí que ja coneixia. I un cop fet això, va reprendre la seva tasca a la secció dels peluixos.

Va acabar perdent la noció del temps. Menjava quan tenia gana, dormia quan tenia son i el temps restant el passava entre conills de peluix. Esquivar els robots s’havia convertit en un acte quotidià. Ja no li feien por. Ara bé, li resultaven molestos perquè l’obligaven a aturar la feina quan en topava algun en un passadís.

Van passar dies, potser setmanes. En Nico va copsar que al magatzem hi havia menys tràfec, però no ho va associar al fet que, a l’exterior, fora d’Òmnia, el Nadal ja havia arribat i ja havia passat de llarg. Una part d’ell havia oblidat que la seva família l’esperava en algun lloc, que feia molt temps que no tenien notícies seves i que devien estar preocupats. La seva missió l’absorbia completament: havia de trobar com fos aquell vell conill de peluix per a la seva germana, i no pensava donar-se per vençut de cap manera.

Un dia, però, es va trobar que ja havia revisat tots els conills de pelfa i no havia localitzat el que cercava. Es va aturar un instant, perplex i confós. Va mirar de recordar com era en Trèvol, però en les darreres setmanes havia vist tants conillets diferents que en el seu cap tots se li barrejaven. Va pensar que potser havia ensopegat amb el peluix que buscava i no l’havia reconegut, i va notar com el pànic l’envaïa.

Va córrer cap al seu amagatall i s’hi va entaforar, ben embolicat amb la seva flassada. Va dormir una bona colla d’hores seguides i després, quan es va despertar, va decidir que tornaria a començar.

Van passar més dies. I setmanes. En Nico es va acostumar a viure al magatzem, i es prenia la cerca amb filosofia. De vegades explorava el seu nou regne bo i cercant-hi objectes nous i meravellosos. Va començar enduent-se al seu refugi coses que necessitava o que li feien la vida més senzilla: un matalàs, una maleta per guardar-hi la roba, un bloc de notes i un llapis que va treure d’un joc de taula, estris de neteja… Però amb el temps va anar apropiant-se de coses que el fascinaven o li cridaven l’atenció. Al principi eren petites joguines per entretenir-se, després objectes d’altres mons que sabia que no trobaria enlloc més… L’espai que hi havia al conducte de ventilació era força gran, i ell encara no l’havia recorregut fins al final. Però per què s’havia de molestar a investigar un túnel humit i fosc, si tenia una nau sencera plena a vessar de meravelles, més de les que es podia arribar a imaginar?

Las secció de Joguines semblava infinita. Mai no es cansava d’explorar-la i mai no deixava de trobar-hi coses noves. Allí hi havia absolutament totes les joguines que anunciaven per televisió i als catàlegs nadalencs, però també n’hi havia d’altres països, d’altres èpoques i fins i tot d’altres mons. Hi havia objectes tan estranys i fascinants que només podia deduir que eren joguines per la secció on les havia trobat. La majoria no sabia com funcionaven, i en alguns casos ho aprenia per casualitat, a còpia de manipular-les. D’altres joguines, però, seguien sent hermèticament misterioses i, per més voltes que hi donés, no aconseguia esbrinar com es feien servir. Tanmateix, va gaudir moltíssim d’un casc que projectava imatges fantàstiques a la seva ment quan se’l posava, i també d’una caixa de la qual sortien unes insòlites papallones d’ales espurnejants. Hi havia trencaclosques tridimensionals que es posaven en moviment quan hi encaixava l’última peça, i caixes plenes de figuretes a les quals hom podia ensenyar moviments bàsics perquè interactuessin les unes amb les altres, com en un teatret.

També hi havia peluixos extraordinaris capaços de conversar en idiomes desconeguts, executar dotzenes de balls diferents o generar nous peluixos a les seves entranyes, com si criessin. Però a en Nico no li cridaven gaire l’atenció, potser perquè havia passat tantes hores remenant entre els conillets, que n’havia acabat ben tip i cuit.

L’únic que li va resultar útil va ser un peluix de la mida d’un poni. Era un animal ben estrany, de sis potes, cua flonja i coll llarg coronat per una testa que semblava la d’un dinosaure. Estava tot recobert d’un pelatge tou i llanós, de color blau elèctric esquitxat de petites taques blanques. Però el millor de tot era que es movia amb força rapidesa… i s’hi podia cavalcar.

Tenia un interruptor a la base del coll i, quan en Nico l’encenia, la joguina es posava en marxa amb tanta naturalitat que gairebé semblava una criatura viva. Gràcies a aquest descobriment, el nen va poder desplaçar-se pel magatzem més de pressa i amb més comoditat. Com que al seu refugi no hi cabia, l’havia de deixar «aparcat» davant la reixa de ventilació, i alguna vegada va haver de tornar-se’n a la secció de peluixos a recollir-lo, perquè algun operari diligent l’havia endreçat al seu lloc. Amb aquella nova muntura, d’altra banda, cridava força l’atenció, de manera que havia d’anar amb molta cura per tal que els robots no el veiessin.

El va batejar amb el nom de Pipo i va començar a parlar-hi com si el pogués entendre, per bé que ell mai no li responia.

Una nit, el peluix gegant va fer un soroll estrany, es va aturar… i ja no va tornar a posar-se en marxa. En Nico va provar-ho tot, però no va aconseguir arreglar-lo. I va plorar amargament, com si hagués perdut una mascota de debò. Va tornar a peu fins al refugi i l’endemà va descobrir que els operaris havien tornat en Pipo al prestatge d’on l’havia tret. Va col·locar un ós panda immens just davant seu per no haver-lo de veure cada vegada que passava per allà, i va procurar oblidar-lo.

I així anaven passant els dies. Un matí, en Nico es va adonar que els cabells li havien crescut tant que li queien damunt les espatlles, i se’ls va tallar amb unes tisores que va trobar dins la caixa d’un joc de retallables. Va ser llavors que es va preguntar per primera vegada quant de temps devia fer que s’amagava allà. Va pensar en casa seva, i en la seva família; però l’esgarrifava la idea de tornar sense el conill de peluix i haver d’explicar que tot el que havia fet no havia servit per a res. Estava convençut que, si tornava a casa amb el nino, tot quedaria oblidat. Per a la seva germana seria un heroi, i els seus pares el perdonarien quan veiessin que la Clàudia tornava a somriure.

Amb el temps, però, es va anar cansant. Ja n’estava ben avorrit, d’examinar conillets. Havia revisat tota la secció sense èxit i es va fer el propòsit d’ampliar la recerca per la resta de prestatgeries de peluixos, per si de cas algú havia col·locat el conillet per error en un prestatge d’ossets, xais o gossets. Però només el sector dels ossets ja semblava infinit. En Nico va elaborar un plànol de l’àrea dels peluixos i es va marcar com a objectiu inspeccionar almenys tres prestatgeries al dia. Però sovint feia el ronso; hi havia jornades en què només examinava una prestatgeria i d’altres en què ni tan sols trepitjava la secció dels peluixos perquè s’entretenia amb qualsevol altra cosa.

A més, fos per una raó o per una altra, sempre acabava tornant als conillets, com si li fes por allunyar-se gaire del seu objectiu.

Un dia, mirant d’arribar fins a un peluix que es trobava en una de les lleixes de més amunt, va perdre l’equilibri i va caure a terra, embolcallat dins un núvol de conillets de pelfa.

Va mirar al voltant, desconcertat. Fins aquell moment sempre havia tingut cura de deixar les coses tal com les havia trobat. Per tornar a deixar tots aquells conillets ben endreçats li caldrien unes quantes hores.

Va sospirar. «Bé», va pensar, «potser valdrà més que abans descansi una mica».

Es va arraulir sobre la muntanya de conills de peluix i, en un tres i no res, es va quedar profundament adormit.

No va tenir temps d’adonar-se que s’havia oblidat de tornar-se a posar la caputxa de la «pell de camaleó».