12

Sector 9F

En Nico es va adaptar a la rutina d’Embalatge amb una rapidesa sorprenent. A Òmnia sempre hi havia alguna cosa a fer, i no tenia temps per avorrir-se. Els dies següents va fer el que va poder per integrar-se a l’equip i es va esforçar a fer bé la seva feina. Aviat va passar d’ajudar en Belay a aprendre a muntar caixes amb la Marlene, i d’allà a omplir-les amb porexpan al costat d’en Danil. Tanmateix, no oblidava pas quina era la seva veritable missió. De tant en tant, per la cinta desfilava algun peluix, i en Nico pensava en en Trèvol i en la seva germana Clàudia, i es feia a si mateix la promesa de trobar la manera d’arribar fins al magatzem per buscar aquell conill.

El segon dia, aprofitant l’estona que tenien de lleure, en Belay va dur-lo de visita per altres seccions. Al seu costat en Nico va recórrer, meravellat, les sales d’Esbarjo, on es podien veure sèries i pel·lícules en unes pantalles de cinema 3D gegantines, jugar als videojocs més nous o agafar en préstec llibres, còmics i revistes d’una biblioteca de més de cinc milions de títols, en format electrònic i en paper. També es van arribar fins al Consultori Mèdic, on hi havia un hospital modern i acollidor; l’Escola Bressol, que tenia un pati alegre i acolorit i on va poder contemplar un grup d’infants que reien i jugaven feliços i contents; el Gimnàs, on els empleats podien invertir part del seu temps lliure a posar-se en forma amb els millors equips; i el Jardí Residencial, que és on vivien els qui ja s’havien jubilat. Allà, en Nico va conèixer el pare d’en Belay, un home malhumorat que es passava el dia al balcó, assegut en una cadira de vímet, contemplant l’horitzó, i que amb prou feines va dirigir-los la paraula. Així mateix, els dos amics van treure el cap a l’exterior i en Nico va admirar el paisatge, esglaiat. Més enllà de l’illa i dels Tubs que n’emergien per submergir-se aigües avall, davant seu s’estenia el mar immens, que semblava infinit. A en Nico li va passar pel cap el pensament que, en aquell lloc insòlit, no era estrany que la gent hagués donat l’esquena a una civilització que feia l’efecte d’estar tan lluny.

Més tard, ja de tornada cap al seu departament, en Nico va aprofitar per preguntar, com qui no vol la cosa, si podien anar a tafanejar pel magatzem.

—No, Nico, això està prohibit —va replicar el seu amic, alarmat.

—Però per què? Segur que als robots no els molestarà que hi donem una ullada.

Ja havia après que, als robots, normalment els importava ben poc allò que els empleats fessin o deixessin de fer. Sempre anaven a la seva, concentrats en les seves tasques i en les instruccions que havien rebut, i no feien cas de res més.

—Els empleats no podem entrar al magatzem, i és per una bona raó…

Sí, ja ho sé: perquè els robots sempre ho deixen tot molt endreçat i les persones…

—No, no és per això. És que el magatzem és enooooorme —va explicar en Belay, obrint molt els braços—. No et pots imaginar com n’arriba a ser, de gran.

—I? —va preguntar en Nico, sense comprendre on volia anar a parar.

—Bé, doncs que la gent s’hi pot perdre, a dins, saps? En canvi, els robots sempre troben el camí de tornada.

En Nico va somriure.

—No faig pas broma —va advertir-lo en Belay—. Fa anys, un empleat es va despistar dins del magatzem i ja no el van trobar mai més. El van cercar durant mesos sense èxit, i finalment el senyor Baratiak va decidir tancar el magatzem a les persones per no córrer el risc de perdre ningú més.

En Nico va voler replicar, però en Belay va canviar de tema i el nen no va poder tornar a esmentar la qüestió. Es va plantejar la possibilitat d’escapolir-se per entrar al magatzem pel seu compte, però les paraules d’en Belay l’havien deixat una mica amoïnat. Era cert que el magatzem estava dividit en moltes seccions diferents, algunes amb entrada pròpia, i en Nico no sabia en quina d’aquelles seccions es guardaven els peluixos. Tampoc no ho podia preguntar a en Belay perquè, pel que es veia, el seu amic no hi havia entrat mai, allà.

Mentre va estar treballant amb la Marlene i en Danil, tampoc no va tenir ocasió d’interrogar-los, perquè la Marlene era més aviat poc parladora, i en Danil no estava particularment interessat a xerrar amb ell. Cinc dies després de la seva arribada li va tocar ajudar en Fubu, que ni tan sols obria la boca. Però, curiosament, va ser gràcies a ell que va descobrir la pista que li mancava per iniciar la seva recerca.

Aquell matí va arribar a la secció d’Embalatge una mica inquiet, perquè sabia que hauria de treballar tot el dia amb aquella criatura peluda tan estranya, i això el posava tan nerviós que durant la nit amb prou feines havia pogut aclucar l’ull. Sabia que en Fubu era un ésser tranquil i afable, però així i tot el trobava massa diferent. A més, si no parlava el seu idioma, com caram li indicaria de quina manera havia de fer la seva feina?

Tanmateix, quan va tenir-lo davant va descobrir que els seus temors eren infundats. Fent un so gutural ben curiós, en Fubu va moure una mà a tall de salutació i li va allargar un full de paper. En Nico va llegir-lo amb deteniment:

En Nico va alçar el cap i va mirar en Fubu amb els ulls fora d’òrbita, com si el veiés per primera vegada. Mai no se li hauria acudit pensar que aquella bèstia enorme, muda i peluda pogués ser, en realitat, una criatura tan atenta i educada. Ni que tingués un nom tan llarg i impronunciable.

De manera que, al final, treballar amb en Fubu va resultar molt més senzill i agradable del que s’havia imaginat de bon principi. Amb ell va haver d’aprendre a pronunciar els números en veu ben alta i clara, perquè no es produís cap error. Durant els descansos es van intercanviar unes quantes notes més, i en Nico, encuriosit, ho va aprofitar per preguntar-li pel seu passat. En Fubu li va respondre només que havia arribat a Òmnia per accident, després d’haver caigut a través d’un túnel des del seu món d’origen. Llavors en Nico li va preguntar si no tenia ganes de tornar a casa, i en Fubu va arronsar les espatlles i va assenyalar al seu voltant, com volent dir que ara Òmnia era la seva llar i que no sentia cap necessitat de tornar.

Més enllà de tot això, en Nico va descobrir també altres coses durant el seu aprenentatge al costat d’en Fubu. Per exemple, que una part del codi d’enviament de cada article assenyalava, alhora, el seu lloc d’origen.

Potser en altres circumstàncies li hauria costat més adonar-se d’aquest fet; però va resultar que el món exterior es trobava en plena època nadalenca, i la gent s’havia tornat boja fent compres. A Embalatge no donaven l’abast, i en Belay va comentar que a Enviaments estaven igual, o encara pitjor.

Moltes de les coses que arribaven per la cinta eren joguines. Un dia van haver d’empaquetar quatre peluixos seguits, i en Nico es va recordar un cop més d’en Trèvol.

Va llegir el codi del primer article, un osset simpàtic i panxut:

—9F3431B28 / 7JKA4G3BK2.

En Fubu va teclejar el codi i va imprimir l’etiqueta. En Nico va llegir el destí de l’enviament («Uppsala, Suècia») i va dipositar l’etiqueta damunt la caixa perquè la Micaela l’hi enganxés quan tanqués el paquet. Llavors va agafar el següent article: un peluix que representava el protagonista d’una coneguda sèrie de dibuixos animats. Va llegir el codi que duia lligat al peu:

—9F3472F10 / UKFH72L0G1.

Li va semblar curiós que tots dos codis comencessin igual.

—Van al mateix lloc? —va suggerir, però en Fubu va fer que no amb el cap—. A la mateixa ciutat?

En Fubu li va allargar l’etiqueta que acabava d’imprimir. El peluix viatjaria fins a Perth, a l’Austràlia occidental. Llavors en Fubu va assenyalar la segona part del codi amb un dit llarg i fi.

—Aquí és on s’indica l’adreça? —va inquirir en Nico, i el seu company va assentir.

El codi del següent peluix, un elefantet de colorins, començava també per 9F34. Però aquell paquet viatjaria fins a Medellín, a Colòmbia. En Nico va arrufar el front, pensatiu.

Durant el descans, en Fubu li va passar un paper.

En Nico li va donar les gràcies fent un somriure i va tornar a llegir una frase que li havia cridat l’atenció: «La primera indica la procedència de l’article, és a dir, el lloc on estava ubicat dins del nostre magatzem». En tornar a la feina, es va fixar en el codi de cada un dels peluixos que anava passant per les seves mans. Tots procedien de «9F34». Per assegurar-se’n, va observar també les etiquetes d’altres joguines que li arribaven, ja fossin vehicles, trencaclosques o figures articulades.

Totes estaven catalogades amb el codi «9F», per bé que els dos números que hi havia a continuació eren diferents.

No calia ser un geni per comprendre que les joguines es guardaven al sector 9F del gran magatzem d’Òmnia. I que a «34», fos el que fos, hi havia els peluixos.

Dos dies després, en Nico va trobar la indicació que necessitava mentre tornava amb en Belay de les Sales de Projeccions; durant la pausa, havia acompanyat el seu amic a veure un documental sobre animals rars, i quan desfeien el camí es va aturar de cop en llegir el rètol que assenyalava un passadís que se’ls obria a la dreta: «Magatzem, sector 9F».

En Belay es va girar per mirar-lo.

—Véns o no véns?

En Nico no sabia quan tornaria a passar per allà. En Danil anava sovint a les Sales de Projeccions perquè mirava una sèrie que emetien cada tarda sobre un detectiu del futur, però en Nico no estava segur que acceptés que ell l’acompanyés un altre dia. Es va ajupir fent veure que havia de cordar-se una bamba.

—Segueix, ara vinc.

—No, home, ja t’espero.

Afortunadament per a en Nico, en aquell moment va sonar el timbre que indicava el canvi de torn. En Belay, que era molt escrupolós amb els horaris, es va girar per mirar el nen, inquiet.

—Se m’ha ficat una pedra a la sabata —va mentir en Nicolau—. Corre, que si no faràs tard! Jo només sóc un aprenent, però a tu et poden penalitzar.

En veure que en Belay s’afanyava passadís enllà, va somriure per a si mateix. Es va asseure a terra i es va treure la vamba, fingint que estava molt interessat a veure què hi tenia a dins. Per davant seu van passar diversos empleats i robots, tots ells encaboriats amb alguna feina que havien de fer, però ningú no es va fixar en en Nico.

Quan a la fi li va semblar que aquell revolt del passadís quedava lliure, el nen es va calçar la bamba un altre cop i es va endinsar en el passadís que duia fins al magatzem, sector 9F.

Era més llarg del que s’havia imaginat. Pel camí va topar uns quants robots, que es van limitar a enfocar breument amb els seus ulls artificials, sense fer cap gest de deturar-se. Cada vegada més segur de si mateix, en Nico va continuar endavant, seguint les indicacions. A l’esquerra, ara a la dreta, ara rampa avall, de nou cap a la dreta… fins que, finalment, va arribar a una porta damunt la qual hi havia un rètol on es podia llegir:

La porta era oberta de bat a bat; hi havia robots que entraven i sortien, però cap d’ells no prestava atenció a en Nico. Va donar un cop d’ull al seu voltant per assegurar-se que ningú no el mirava i, sense pensar-s’ho més, s’hi va esmunyir.

Es tractava d’una nau gegantina, tan immensa que quan treia el cap pels passadissos no en veia el final, i quan mirava cap amunt tampoc no en distingia el sostre. S’hi alineaven centenars de prestatges altíssims i infinits, tots iguals, però atapeïts d’objectes variats i multicolors. Joguines, va observar en Nico amb una esgarrifança d’emoció, mentre s’endinsava, embadalit, en aquell laberint de prestatges.

Centenars de milers de joguines de tota mena, per a totes les edats. Joguines que havia vist en botigues o anunciades per televisió, i altres de completament noves per a ell. Aquella secció semblava infinita, i tanmateix, en Nico sabia que en aquella nau s’hi guardaven moltes coses més.

Va fer un esforç per centrar-se. No tenia gaire temps, havia d’arribar a la secció de peluixos tan aviat com fos possible. Va vagarejar entre les prestatgeries a la recerca de més indicacions; però va trigar quinze minuts llargs a sortir de la secció de trencaclosques, i en fer-ho va comprovar que es trobava envoltada de ninots articulats de tota mena. Alguns personatges li eren familiars, d’altres no, i n’hi havia de totes les mides, de tots els colors, de totes les èpoques; des de petites figures tallades en fusta que semblaven acabades de sortir d’un taller medieval fins a superherois futuristes que, quan ell hi passava per davant, movien el cap d’una manera inquietant per mirar-se’l amb uns ullets brillants amagats rere les màscares.

En Nico es va aturar un moment; estava ben desorientat. Mirés on mirés només veia figures articulades, i ni rastre de cap peluix. Es va tombar i va descobrir, inquiet, que feia estona que havia perdut de vista la sortida. «Però és impossible que em perdi», va raonar. Tot i que al magatzem no hi havia empleats, era ple de robots rondant per aquí i per allà, carregats amb articles o passant revista als objectes dels prestatges. Quan trobés el peluix que buscava, seguiria qualsevol d’aquells operaris fins a la sortida i problema solucionat.

Tot d’una va notar una ombra gegant darrere d’ell, i una veu eixordadora va preguntar-li:

—Cap on anaves, jovenet?