7

Article defectuós

Va tenir la sensació que alguna cosa l’agafava al vol molt suaument i el dipositava a terra… un terra que es movia. El nen va treure el cap fora de l’aquari; el fort vent que l’havia obligat a refugiar-se a dins durant tot el viatge havia cessat, de manera que va apartar completament la tapa de vidre i va treure mig cos per la vora.

Va descobrir que es trobava en una immensa sala circular, amb el sostre i les parets ben plenes d’enormes finestres rodones. Per aquestes obertures entraven els paquets, l’un darrere l’altre; i unes mans metàl·liques gegantines, unides a llarguíssims braços articulats, els agafaven i els col·locaven damunt una cinta transportadora que travessava tota l’estança i desapareixia per una gran comporta, emportant-se els articles retornats a l’interior del complex.

En Nico, meravellat, va sortir de l’aquari i es va quedar arrupit a la gatzoneta sobre la cinta, per no perdre l’equilibri. Va mirar al voltant i només va veure-hi els braços mecànics, que s’alçaven, recollien els paquets i els dipositaven a la cinta, una vegada i una altra. En Nico va calcular que n’hi devia haver, potser, mig centenar; estaven ancorats a terra, i n’hi havia dos just a sota de cada finestra. Es movien amb rapidesa, elegància i precisió, i encalçaven els paquets, fossin grans o petits, sense que els en caigués cap pel camí.

El nen no va veure cap porta a la sala; les úniques sortides eren les comportes a les quals desembocaven les cintes transportadores, de manera que s’assegué damunt la seva i es deixà portar com una mercaderia més.

Va travessar la comporta per arribar a una sala més petita i, en veure dues fileres de petits robots de sis braços treballant a banda i banda de la cinta, va fer un crit de sorpresa. Agafaven un paquet, n’escanejaven el codi amb el visor, imprimien un segell a l’embalatge i el tornaven a deixar sobre la cinta. En Nico els va contemplar un instant, bocabadat, fins que es va adonar que la cinta l’estava precipitant irremeiablement cap a un dels robots; va intentar retrocedir, però el robot el va pescar amb nitidesa i el va acostar al seu visor. En Nico estava espantat, però no va poder evitar de fer una rialleta quan les sis mans mecàniques del robot van començar a examinar-lo per tot arreu a la recerca de l’adhesiu que havia de dur el seu codi.

—Atura’t, atura’t, que em fas pessigolles! —va protestar.

No semblava pas que el robot l’entengués. Va seguir examinant-lo, i en Nico no podia parar de riure. Però quan una de les mans del robot li va estampar un codi numèric al front, va callar de cop. En Nico se’l va palpar, sorprès i indignat.

—Ep… Què m’has fet?

El robot no va respondre. El va alçar amb tots dos braços, malgrat les protestes i rebequeries del nen, i es va desplaçar amb ell a coll fins a col·locar-lo sobre una altra cinta transportadora, molt més petita. En Nico va observar, desconcertat, com la seva nova ruta el duia lluny de l’aquari i de la resta de paquets que l’havien acompanyat fins aleshores. En creuar la comporta que se l’enduia fora de la sala dels robots, es va enroscar tot ell, inquiet.

Va aparèixer en una altra habitació, aquest cop més petita. Finalment, en veure un ésser humà, va respirar alleujat. Es tractava d’un homenet mig calb, pàl·lid i baixet, que duia un uniforme blanc, guarnit amb un petit logo d’Òmnia al lateral. Estava assegut davant un escriptori situat just a tocar de la cinta transportadora. Davant d’ell, damunt la taula, tenia un ordinador i diversos artefactes en forma de pistola.

Feia una tasca similar a la dels robots, però de manera més lenta i meticulosa. Agafava un paquet, examinava el codi que duia imprès, teclejava alguna cosa a l’ordinador i triava una de les pistoles de la taula. En Nico va observar que servien per enganxar etiquetes als embalatges, però era massa lluny per veure què hi posava.

Quan per fi va arribar davant la taula de l’empleat, la cinta transportadora es va aturar. L’homenet va mirar fixament en Nico i després va alçar la vista per examinar el codi que el robot li havia estampat al front.

—Vaja, vaja —va murmurar, a la fi; tenia una veu curiosa, lenta i cansada, però estranyament estrident—. Què hi tenim, aquí?

En Nico es va quedar un moment immòbil, desconcertat; però de seguida va recuperar la veu i va aconseguir dir:

—Perdó… Jo… és que no sabia com fer-ho per arribar fins aquí, i se m’ha acudit…

Però l’homenet no se l’escoltava. Havia extret una enorme lupa d’un dels calaixos de l’escriptori i l’observava amb deteniment, com si es tractés d’una espècie d’escarabat nova i rara. En Nico, al seu torn, se’l va mirar i va descobrir que duia una petita placa identificativa amb el seu nom («Oswald») enganxada a l’uniforme.

—Codi 5J97… curiós —va comentar per fi, examinant el front del nen—. No és pas el lloc on jo t’ubicaria.

—Ah, no? —es va atrevir a dir en Nico, per bé que no sabia de què li parlava.

—És clar que no.

Aleshores l’homenet va treure un llibre voluminós i el va deixar caure damunt la taula fent un gran esforç. En Nico va llegir-ne el títol: Òmnia. Instruccions per a empleats. Es va esperar pacientment que l’Oswald trobés la pàgina que estava buscant i se’l va mirar amb desconcert quan, després de tirar-se les ulleres amunt, va dir en to triomfal:

—Aquí, ho veus? Prou que ho sabia, jo. Sector 5J97, Roba infantil. Tu no ets pas roba, oi?

—Jo… Bé, porto roba —va aconseguir de respondre en Nico.

—Exacte. Les peces de roba sí que les podem portar al sector 5J97, però no pas el que hi ha dins; de manera que, si us plau, despulla’t, que ja anem endarrerits.

—En Nico va parpellejar.

—Com diu?

—Que et treguis la roba perquè la puguem tornar a la secció corresponent.

—Ah… Oh —va dir en Nicolau—. Em sap greu, però prefereixo deixar-me-la posada, si no li fa res.

L’Oswald va descarregar un cop de mà damunt l’escriptori i el nen va fer un bot, espantat.

—Doncs sí, que em fa! Perquè a tu no et puc pas catalogar perquè vagis a Roba infantil, ho entens?

—Ah… Bé… potser em pot catalogar en un altre lloc. A Nens, potser? —va suggerir en Nico, esperançat.

L’homenet li va adreçar una mirada suspicaç.

—Tenim moltes coses per a nens. Però tu no ets cap cosa. Ets un nen.

—Sí…, és clar, sóc un nen —va confirmar en Nico, sense entendre on volia anar a parar.

—A Òmnia venem coses. No pas persones, ni éssers vius de cap classe. Termes i Condicions d’Ús, capítol segon, secció onzena, paràgraf set hac.

—Ah! —va comprendre en Nico, per fi—. Sí, ja m’ho havien dit. Però és que vostès no m’han de vendre. Jo no sóc un article de la botiga.

L’Oswald va deixar anar una riallada.

—No diguis ximpleries, noiet —va dir l’Oswald amb un posat… seriós—. Has vingut des de Devolucions i duus un codi d’article, o sigui que ets un article —va raonar—. Un article que el client no ha volgut, per cert. Probablement siguis defectuós —va afegir-hi, adreçant-li una mirada de menyspreu.

—Què? —va protestar en Nico, indignat—. Jo no sóc defectuós! I ningú no m’ha tornat! He vingut només perquè jo ho he volgut…

—No em prenguis el pèl —va replicar l’homenet, que s’anava posant vermell d’ira per moments—. A Òmnia només hi entren i en surten articles!

—I llavors com hi ha arribat, vostè, fins aquí? —va contraatacar en Nico.

—Això ara no ve al cas! —va cridar l’Oswald—. T’han enviat aquí des de Devolucions perquè et catalogui, i això és el que faré, segons el codi d’article que portes al front!

Va saltar de la cadira ben decidit, i en Nico va poder comprovar que era encara més baixet del que semblava. Quan va veure que triava un lector de codis i apuntava cap endavant, va retrocedir, esporuguit. Però l’Oswald el va agafar per una màniga perquè no se li escapés i va posar-li el lector al front tant si vols com si no vols. L’aparell va fer «Piiiiiiip» i s’hi va encendre una llumeta vermella que de seguida va canviar a color verd. L’Oswald va deixar anar en Nico i va observar la pantalla de l’ordinador.

—Vet aquí, ho veus? —va exclamar en to triomfal—. Codi 5J97, Roba infantil! O sigui que no em facis perdre més el temps i treu-te la roba que duus posada perquè pugui tornar-la al seu departament. Entesos?

—No —es va rebel·lar en Nicolau—. Aquesta roba és meva i no me la penso treure.

—Molt bé, tu ho has volgut —va sospirar l’Oswald, i va prémer un botó que tenia sota la taula.