11

Tubs i Túnels

En Nico va passar la resta de la tarda ajudant en Belay a triar caixes d’embalatge i a dissenyar combinacions per als articles que no cabien en cap d’elles. Era més divertit del que s’havia imaginat, encara que sovint en Belay havia d’aturar la cinta transportadora perquè en Nico s’havia equivocat a l’hora d’escollir la mida de la caixa, i calia canviar-la per una altra. A més, el nen no podia evitar distreure’s amb els objectes que anaven passant per la cinta.

Hi havia de tot: estris d’ús quotidià, productes que reconeixia perquè havia vist anunciats a la televisió, articles extravagants i coses que era incapaç de definir. Podia quedar-se embadalit bo i contemplant unes ales mecàniques, un escut centenari, una jaqueta amb quatre mànigues, una misteriosa esfera vibrant… En Belay li cridava l’atenció per recordar-li que, si s’aturava, els objectes s’acumulaven al seu sector o passaven al de la Marlene sense la caixa corresponent. No obstant això, en Nico no es cansava. Treballaven a un ritme àgil, però no pas esgotador, i el nen va descobrir que li agradava estar ocupat fent alguna cosa. Aviat va aprendre a calcular a ull quin model d’embalatge era més adequat per a cada cas, i va començar a esperar amb il·lusió els objectes que no encaixaven enlloc, perquè així podia combinar diverses caixes i crear-ne una de nova.

Quan, hores més tard, el so del timbre va inundar de nou la sala d’Embalatge, en Nico es va sorprendre que el temps hagués passat tan de pressa.

—I ara, què? —va preguntar a en Belay, desconcertat, en veure que totes les cintes s’aturaven i els empleats abandonaven els seus llocs.

—S’ha acabat el torn —va respondre ell—. Hora de descans.

—Oh —va dir en Nico, una mica decebut. La veritat és que havia gaudit molt, fent aquella tasca.

En Nico va seguir els companys, que sortien de la sala. Al passadís, els empleats d’Embalatge van topar un altre grup nombrós que en aquell moment entrava per ocupar els llocs que ells tot just acabaven de deixar.

—Òmnia mai no s’atura —va comentar en Danil amb orgull—. Per això funciona tan bé.

Al passadís central es van barrejar amb una gran marea d’empleats que començaven o acabaven els seus torns. Una bona part anaven en la mateixa direcció que ells, i en Nico va llegir als rètols: «Allotjament de Personal». Amb prou feines va trigar uns segons a entendre què volia dir, allò.

—Que viviu aquí?

Va semblar que aquella pregunta sorprenia en Danil.

—És clar. I on et pensaves que vivíem?

—Doncs… No ho sé. A casa vostra.

—Òmnia és casa nostra —va respondre la Micaela—. La majoria de nosaltres ja vam néixer aquí.

—I hi ha empleats de tercera generació —va dir en Belay—. La qual cosa vol dir que els seus avis ja vivien i treballaven a Òmnia. Oi que és fantàstic?

En Nico se’ls va quedar mirant, esmaperdut:

—Vols dir que vosaltres i les vostres famílies sempre heu viscut… en una botiga?

En Belay va esclafir a riure.

—Amic meu, Òmnia és moltíssim més que una botiga. És un lloc extraordinari, ja ho veuràs.

Però en Danil no s’ho va prendre tan bé.

—Ho veieu? —va dir, girant-se cap als seus companys—. Els que vénen de fora sempre fan aquest tipus de preguntes ximples.

Se’l veia realment enfadat, tot i que en Nico no entenia per què allò que havia dit l’havia molestat tant. En veure que en Danil s’allunyava del grup per un passadís lateral, seguit d’en Fubu, el nen va mirar-se la resta de la colla, desconcertat.

—Val més que no tornis a esmentar la seva família —li va aconsellar en Belay—. No li agrada.

—No l’hi tinguis en compte —va afegir-hi la Micaela—. La gent que ve de fora ha d’aprendre moltes coses que per a nosaltres són evidents, i de vegades resulta una mica frustrant. Però només és una fase. Tothom n’aprèn molt ràpid, no et preocupis.

—Es triga una mitjana de cinc coma dos dies a integrar-se a Òmnia del tot —va informar-lo la Marlene—. Per bé que en el cas dels empleats que vénen d’altres mons, la xifra ascendeix a set coma quatre dies; però això és lògic, per altra banda.

—Jo no m’hi quedaré, aquí —va protestar en Nicolau—. Quan trobi el que busco…

—T’hi adaptaràs —va tallar-lo la Marlene, de manera brusca—, però per a això has de tancar la boca, escoltar i aprendre. M’has entès bé?

En Nico va assentir, intimidat. La veritat era que no volia anar-se’n de cap manera sense haver trobat abans el peluix per a la Clàudia, o sigui que no tenia cap sentit insistir-hi. I per tant, no ho va fer.

—Hi estaràs molt bé, a Òmnia —va dir la Micaela, fent un somriure—. Jo no voldria viure enlloc més.

Caminaven per un passadís llarguíssim, flanquejat per una successió de portes numerades, que li recordaven el passadís d’un hotel. La Marlene i la Micaela es van aturar davant d’una d’aquelles portes i es van acomiadar fins a l’endemà; però en Belay va indicar a en Nico que el seguís, de manera que van continuar endavant. Per fi, en Belay es va aturar davant la porta que duia el número 1267.

—Aquesta és la meva habitació —va anunciar-li—. Sembla que de moment t’allotjaràs amb mi.

En Nico va fer que sí amb el cap. En Belay li queia bé, però per un moment es va imaginar com seria haver de compartir habitació amb un dels empleats no humans d’Òmnia i se li va posar la pell de gallina. Ell ho va notar.

—Au, no n’hi ha pas per a tant —va dir, fent broma—. No ronco. Bé, només una mica.

En Nico va somriure. Amb roncs o sense roncs, en Belay li semblava un bon company d’habitació. En tot cas, millor que una criatura estranya com en Fubu.

Van entrar a la cambra plegats. Era força espaiosa, còmoda i agradable. A una banda hi havia dues lliteres, i a l’altra, un armari encastat i una prestatgeria atapeïda de coses. Al fons hi havia dues portes que conduïen, respectivament, a la cambra de bany i a una saleta d’estar.

—Mira, ja han deixat un pijama preparat per a tu —va comentar en Belay, apuntant amb el dit a un munt de roba perfectament plegada damunt la llitera de dalt.

Però en Nico no estava gens pendent d’ell. Estava examinant amb curiositat els objectes de la prestatgeria. Li va cridar l’atenció una figureta que semblava líquida; la va agafar amb cura, creient que era de vidre, però en comprovar que tenia un tacte fluid, es va quedar parat.

—T’agrada? —va dir en Belay—. És un dels primers articles que van incloure al catàleg quan els del Departament Intermundial van tancar l’acord de comerç amb Beta Centauri. Em va costar el sou de tot un mes, però bé; no acostumo a tenir despeses importants i, a més, estava d’oferta.

En Nico va tornar a deixar la figureta al seu lloc, impressionat. Es va girar cap al seu company i va abordar, per fi, un assumpte del qual feia hores que volia parlar.

—Llavors és veritat que Òmnia arriba a altres planetes —va temptejar, amb precaució.

En Belay va assentir, fent un somriure.

—Però, com és possible? —va preguntar en Nico—. Tan lluny arriben, els Tubs?

En Belay va riure.

—No són només els Tubs —va explicar—. No has sentit a parlar dels Túnels?

En Nico va fer que no amb el cap. I en Belay va començar a explicar-li unes coses que no s’hauria pogut imaginar ni en els seus somnis més atrevits.

Li va explicar que Òmnia havia estat, des de bon començament, el projecte d’un home visionari. Es deia Thaddeus Baratiak i encara dirigia la Companyia des d’algun remot despatx de la seu central. De bon principi, Òmnia no havia estat altra cosa que una botiga de venda d’articles per catàleg. Però més endavant, en Baratiak va fer construir un únic magatzem, gegantí, en aquella illa que era de la seva propietat. Anys després, quan es va inventar el sistema de transport per Tubs, la gestió dels enviaments va tornar-se extraordinàriament àgil. I amb l’era de la informàtica el projecte es va perfeccionar: quan Òmnia va llançar el seu web, la revolucionària programació que feia servir va facilitar que qualsevol, des de qualsevol racó del món, pogués treure el cap a l’ingent catàleg de la botiga, que creixia dia rere dia; trobar qualsevol cosa que busqués, comprar-la de manera ràpida i senzilla i rebre-la a casa en menys de quatre hores.

Amb els anys, Òmnia va millorar en tots els aspectes, i es va convertir en un model d’eficàcia. Però en Baratiak mai no va deixar d’innovar per perfeccionar el seu negoci. I així és com va crear el primer Túnel.

En Belay havia nascut i s’havia criat a l’illa, però no coneixia els detalls d’aquell progrés. L’únic que li podia explicar era que, feia uns deu o dotze anys, el catàleg de la botiga havia començat a mostrar objectes estranys i singulars. Eren molt cars perquè procedien d’altres mons, però això no s’especificava, al web. En Belay sospitava que, igual que hi havia Tubs físics visibles que sortien de l’edifici i arribaven a tots els racons de la Terra, existia en algun lloc d’Òmnia un espai des d’on s’obrien els Túnels cap a unes altres realitats. A través d’aquests Túnels arribaven articles rars i exòtics que es posaven a la venda; però aviat van començar a arribar també criatures, la qual cosa va obligar a crear el Departament d’Expansió Intermundial i a adaptar la secció de Recursos Humans a les noves circumstàncies; va ser quan van començar a contractar treballadors d’altres espècies.

—I no tan sols això —va continuar en Belay—. De vegades, els Túnels també condueixen a altres èpoques. Una vegada, a Embalatge vam tenir unes quantes setmanes un pobre home que estava ben espantat, i que només parlava sumeri antic. Estava convençut que s’havia mort i havia anat a parar a un inframón poblat d’esperits i déus foscos. Com que no s’acabava d’adaptar el van canviar de departament. Des d’aleshores no l’he tornat a veure, o sigui que no sé pas què se’n va fer, d’ell. Potser van aconseguir retornar-lo al seu lloc d’origen.

—Deus fer broma —va mormolar en Nico, molt impressionat.

—No, de debò. A vegades pels Túnels cau gent, per accident, i alguns vénen d’èpoques o llocs realment curiosos; per a ells pot arribar a ser molt traumàtic. El Departament d’Expansió Intermundial fa tot el possible perquè se sentin com a casa, però de vegades es veuen desbordats. És per això, diuen, que la direcció crearà un Departament d’Immigració, per tal de gestionar tots els problemes derivats de la gent que ve de fora.

En Nico es va moure, incòmode. Ell també venia de fora, i no volia que el consideressin un problema.

—Però què són, exactament, els Túnels? —preguntà—. Com poden connectar amb altres mons… o amb altres èpoques?

—Això només ho saben els que hi treballen —va respondre en Belay—. De fet, l’existència dels Túnels és el secret més ben guardat d’Òmnia. És una informació que mai no ha sortit d’aquí.

—I aleshores per què m’ho expliques? —va preguntar en Nico, desconcertat.

—Bé, doncs perquè tu tampoc no sortiràs mai d’aquí.

El nen va somriure, convençut que el seu amic li prenia el pèl.

—No poden pas segrestar-me i retenir-me aquí per sempre més —va objectar.

En Belay va fer que no amb el cap i li va explicar que, de fet, feia molts anys que l’illa estava tancada hermèticament a l’exterior. Des que s’havien construït els Tubs ja no arribaven ni vaixells, ni avions, ni helicòpters a Òmnia, perquè no calia. Totes les mercaderies entraven i sortien a través d’aquells conductes, i tota la comunicació amb l’illa es feia per mitjà del web, gràcies a la gestió de l’eficient i omnipresent Nia. La intenció d’en Baratiak, a més, era arribar a automatitzar, amb el pas dels anys, tots els processos de la botiga, de manera que hi hauria un moment en què tota la feina la farien els robots. Però ara per ara això no era possible, atès que els operaris tenien les seves limitacions. I, d’altra banda, els empleats d’Òmnia no tenien cap altre lloc on anar.

—Quan van instal·lar els Tubs —li va explicar en Belay—, el senyor Baratiak va fer saber als seus empleats que les comunicacions per mar i aire amb el continent es tallarien per sempre. Els va oferir la possibilitat d’anar-se’n amb el darrer vaixell o bé quedar-se a Òmnia per sempre més. La majoria se’n va anar, però alguns van decidir quedar-se. La meva mare, de fet, va arribar a Òmnia en aquest darrer vaixell, i ja sabia que no marxaria mai més.

En Baratiak, llavors, va aconseguir que la seva illa, amb una petita població d’empleats que ja la consideraven la seva llar, fos reconeguda a nivell internacional com un petit país independent.

—Tots nosaltres tenim la mateixa nacionalitat: som omnionesos —li va explicar amb orgull.

Tres dècades després que es tanquessin les fronteres, a Òmnia només quedaven robots i uns quants centenars d’empleats. La majoria eren descendents d’aquells primers omnionesos que havien decidit girar-se d’esquena al món. D’altres hi havien arribat per error, després de sobreviure a un naufragi o a un accident aeri. De tant en tant, fins i tot arribava algun despistat a través dels Tubs.

—T’ho pots creure? —va rebufar en Belay—. Qui pot arribar a ser tan ximple per deixar-se aspirar per un d’aquests Tubs?

—Ehem… Sí, ha, ha —va balbucejar en Nico, incòmode—. A qui se li acut…

Finalment, entre els empleats d’Òmnia hi havia, tal com en Nico ja havia comprovat, criatures d’altres mons. En Belay només sabia que havien arribat a través dels Túnels, però no estava segur de si hi havien aterrat per accident o perquè l’empresa els havia contractat.

—La veritat és que fa molt de temps que Òmnia no contracta ningú; només els qui arriben aquí per error, saps? Perquè, si no has nascut aquí, necessites un contracte de treball per obtenir la nacionalitat omnionesa, i només així pots quedar-te. Si no, t’han de retornar al mar.

—Sí, ja ho sé —va murmurar en Nicolau—. Però la senyora de Personal em va dir que Òmnia té mitjans de transport per a empleats. Volia dir que ells sí que poden sortir de l’illa quan vulguin, oi?

—No, no; no hi ha ni vaixells, ni avions, ni helicòpters, ni submarins, ja t’ho he dit. Es devia referir als Túnels, suposo. Però, pel que jo sé, porten fins a altres mons, i només els poden fer servir alguns treballadors especials. Com per exemple els d’Expansió Intermundial.

En Nico va sacsejar el cap, convençut que en Belay s’equivocava. No era possible que ningú no sortís mai d’aquella illa. I tampoc no era tan difícil arribar-hi. Al cap i a la fi, ell bé que ho havia fet.

Però no va discutir. Ja que havia arribat fins allà, estava ben decidit a trobar el peluix que buscava. Després ja s’ho faria venir bé per tornar-se’n a casa. Trobaria la manera d’arribar fins a algun transport que hi hagués a l’illa, i si no n’hi havia, es ficaria altra vegada dins d’un Tub.

No obstant això, quan aquella nit van apagar els llums, embotit dins el seu pijama que duia el distintiu d’Òmnia, es va sentir sol i perdut. Es va preguntar què passaria si no aconseguia tornar. Què devien estar fent, els seus pares? I la Clàudia? El devien trobar a faltar? Potser la Mei Ling els havia dit que s’havia quedat a dormir a casa seva. Per una nit podia funcionar, però no pas dues nits seguides.

Tot d’una va tenir por. Es va preguntar si no devia haver comès una gran bestiesa. No es creia de cap manera que poguessin retenir-lo allà per sempre, però… i si…?

Va ser incapaç d’evitar-ho; es va posar a plorar en silenci.

Llavors li va arribar un cruixit de la llitera inferior i va sentir que en Belay s’incorporava.

—Estàs bé, Nico?

—Sí —va respondre ell, eixugant-se les llàgrimes—. No volia despertar-te, em sap greu. És que m’enyoro de casa meva.

—És normal; acabes d’arribar i tot és nou, per a tu. Però no t’amoïnis; Òmnia tracta molt bé la seva gent. Aquí t’hi trobaràs com a casa, ja ho veuràs.

En Nico va estar a punt de preguntar si li podia deixar un mòbil o alguna cosa semblant per trucar als seus pares, però llavors en Belay li va dir:

—Mira, té, et deixo en Rudi, però només per una nit, eh? Després me’l tornes.

I en Nico va notar que li passava una cosa toveta i flonja. Un peluix! Va estar temptat de dir-li que ell ja era gran per dormir amb peluixos; però llavors va pensar que, al cap i a la fi, en Belay tenia el doble d’anys que ell. I va recordar que en Trèvol havia pertangut a la seva mare.

—Moltes gràcies —va murmurar; el va palpar en la foscor i va descobrir que tenia un bec ample i aplanat—. Què és, un ànec?

—Un ànec? —va repetir, ofès, en Belay—. I ara! És un ornitorinc.

En Nico no va poder reprimir una riallada. Es va sentir una mica millor, va arraulir-se sota les flassades i va abraçar en Rudi. Estava tan cansat que es va quedar adormit abans d’arribar a preguntar-se si l’endemà al matí podria trucar a casa seva.