21
Missatge d’en Fubu
La grip de la Micaela va durar dos dies més. En Nico va seguir substituint-la, precintant caixes i examinant les etiquetes gairebé amb ansietat. Va identificar tres enviaments a la seva ciutat, però cap d’ells no s’acostava, ni de lluny, al seu barri.
Quan finalment la Micaela va tornar a Embalatge, els seus companys la van saludar amb efusió i afecte. Però en Nico se’n va tornar tristament al seu lloc de feina original. Muntar caixes ja no li semblava entretingut. Ara ja no podia saber si algun d’aquells paquets passaria prop de la seva llar. La Micaela era molt bona amb ell, però després de la reacció d’en Belay, en Nico no s’atrevia a demanar-li que examinés les etiquetes per avisar-lo si hi havia alguna tramesa amb destinació a la seva ciutat.
Els dies van anar passant, l’un rere l’altre. En Nico s’hi trobava còmode, a Òmnia, amb els seus companys i la seva rutina diària. Però no era feliç. Cada vegada enyorava més i més la seva vida anterior, casa seva, la família i tot el que havia deixat enrere. La fascinació que havia sentit de bon principi per tot el que s’esdevenia al cor d’Òmnia s’anava evaporant a poc a poc, a mesura que transcorrien les jornades.
Estava tan abatut que no es va adonar que en Belay, la Micaela i en Fubu es reunien sovint durant els descansos per conferenciar en veu baixa i intercanviar-se notetes gargotejades precipitadament. De tant en tant, llançaven mirades de reüll a en Nico, i la Micaela movia el cap, preocupada.
Una tarda, en acabar el torn, en Fubu va fer lliscar un paper a la mà d’en Nico abans de separar-se’n al passadís per anar-se’n cap a la seva habitació.
—Llegeix-la quan estiguem sols —li va xiuxiuejar en Belay.
En Nico se’l va mirar, sorprès, però no va fer cap comentari. Es va guardar la nota a la butxaca i va seguir el seu amic fins a la cambra que compartien. Un cop allà, es va asseure al llit i va llegir la llarga carta d’en Fubu amb una sorpresa cada vegada més gran:
Bona tarda,
Hem notat que darrerament no ets gaire feliç. Això ens entristeix molt. Ens agradaria que t’hi trobessis bé, al nostre equip, a Embalatge, i a Òmnia en general. Però entenem que la teva llar és en un altre indret i que te n’hi has de tornar. I estem disposats a ajudar-te.
Tanmateix, a Òmnia és difícil de fer res sense que la Nia se n’assabenti. Està programada per fer complir les normes sense cap excepció, o sigui que no comprendria la teva situació i tractaria d’impedir que te n’anessis. Els sensors acústics dels seus robots ho capten pràcticament tot, i per això en Belay i la Micaela no poden parlar amb tu lliurement. Però la Nia no té motius per sospitar de les meves notes, perquè les faig servir de manera habitual per comunicar-me amb els humans.
Tenim un pla. És molt perillós i està absolutament prohibit per les normes de la Companyia. Però si estàs segur que vols córrer el risc, podríem intentar-ho.
En Nico va alçar el cap per mirar en Belay, que el contemplava amb serietat; però ell li va indicar amb un gest que continués llegint:
L’única manera de sortir d’aquí és la que ja coneixes, la mateixa que vas posar en pràctica per entrar: els Tubs.
El nostre pla consisteix a generar una falsa comanda que s’hagi d’enviar a l’adreça dels teus pares. En Belay ens ha explicat que vas arribar fins aquí amagat dins un aquari per a sirenes. Podríem buscar al catàleg una cosa similar, potser un armari o un bagul de bona mida. Trobaríem la manera de ficar-t’hi a dins, embalar-te i enviar-te a través dels Tubs. Així, si tot surt bé, la nostra empresa de missatgeria portaria el bagul, amb tu a l’interior, fins a casa dels teus pares.
No voldria, però, crear-te falses esperances. No sabem si el pla que estem traçant es pot dur a terme o no, atès que la base de dades del web no es pot manipular. Fins i tot si algun de nosaltres sabés com es fa, que no és el cas, la Nia controla tot el sistema operatiu i de seguida detectaria una intrusió. Per això aquest pla queda fora de les nostres possibilitats.
Tanmateix, hem sentit a parlar d’algú que podria ajudar-te. És possible que només siguin rumors sense fonament. Però sabem que els últims mesos hi ha hagut alguns petits problemes. Retards en els enviaments, desordre al magatzem, operaris que fallen sense raó aparent… I sabem que la Nia mai no s’equivoca. Corre la brama que, en algun lloc, algú està entorpint la seva gestió, per diversió, per maldat o potser per simple avorriment. L’anomenen el Sabotejador, però en realitat ningú no sap qui és ni on s’amaga. Es diu que els operaris han buscat per tota l’illa, sense èxit. Però potser podria deixar-se trobar… si hom té els contactes adequats.
Si aquest Sabotejador existeix de debò, si té accés al sistema operatiu, si ha descobert la manera d’enganyar la Nia… podria generar una falsa comanda per a tu. I t’enviaríem cap a casa.
No sabem si estaria disposat a ajudar-te. Però tenim la sensació que, si és cert que hi ha un Sabotejador darrere de tots aquests errors del sistema, es tracta d’algú que gaudeix fastiguejant la Nia. Potser accediria a donar-te un cop de mà només perquè és una cosa que va contra les normes. O potser no. Però si no ho provem, mai no ho sabrem.
Tinc un amic que ha fet alguns comentaris estranys sobre el cas del Sabotejador. Sospito que sap més coses de les que diu, de manera que t’hi posaré en contacte; potser et podrà ajudar.
Ens faria molta pena que marxessis, Nicolau d’Embalatge. Has estat un bon aprenent malgrat les teves llargues vacances injustificades, i no tinc cap dubte que series un magnífic empleat. Però aquest no és el teu lloc, i nosaltres, que t’apreciem, farem tot el possible per ajudar-te a tornar a l’indret on hauries de ser.
Signat,
Fubustlilglebl Ulimplat d’Embalatge
PD: Destrueix aquesta carta un cop l’hagis llegida.
En Nico va acabar de llegir i va parpellejar per aturar les llàgrimes.
—No et facis il·lusions —va advertir-lo en Belay en veu baixa.
Però el noi somreia d’orella a orella.
—Ho intentaré —va dir—. Ho he d’intentar —va insistir, en veure que el seu amic movia el cap amb desaprovació.
—Ja ho temia, que diries això —va sospirar finalment en Belay.
Un parell de dies després, durant la pausa, la Micaela es va endur en Nico a visitar la secció de Modificacions.
En Nico n’havia sentit a parlar, tot i que no tenia gaire clar a què es dedicaven. Tampoc no entenia per què la Micaela tenia, de cop i volta, tant d’interès a dur-lo fins allà. Però intuïa que havia d’estar relacionat amb el seu pla secret, o sigui que no va fer preguntes.
Va seguir la seva companya fins a l’entrada de Modificacions, on els esperava una empleada… que era gairebé exactament igual que la Micaela. Només es diferenciaven pel tallat de cabells, perquè la Micaela els duia força més llargs que l’altra noia.
En Nico es va quedar desconcertat. Les mirava totes dues alternativament sense entendre res de res, fins que la Micaela va somriure i va dir:
—Nico, et presento la meva germana Graciela, de Modificacions. Ella t’explicarà què hi fan, aquí.
—Sí, bé, però que sigui ràpid —va remugar la Graciela—. Tinc molta feina a fer, saps?
La Micaela va sospirar.
—La gent de Modificacions s’ho tenen una mica cregut —va comentar a en Nico en veu baixa—. Es pensen que la seva feina és més important que la dels altres.
—Bé, és evident que la nostra feina no pot fer-la qualsevol —va assenyalar la Graciela—. Per això tots els aprenents van a parar a Embalatge —va afegir-hi, llançant una mirada eloqüent a en Nico.
La Micaela va sospirar de nou. Semblava que aquella discussió l’havien tingut moltes vegades.
—Sou… bessones? —va preguntar en Nico, per canviar de tema.
—Bé, és evident —va repetir la Graciela.
—No és tan evident, no et passis de llesta —va replicar la Micaela—. En realitat som cinc germanes idèntiques. Tenim tres germanes més: la Manuela, de Problemes, l’Isabela, de Tecnificació, i l’Estela, d’Expansió Intermundial.
—Queda clar quina de les cinc és la menys intel·ligent —va apuntar la Graciela, amb desdeny.
—Deixa-ho estar d’una vegada, si us plau —va protestar la seva germana, cansada—. En Nico només vol visitar la teva secció. Ja saps que, segons les normes, estem obligats a atendre els aprenents quan volen conèixer altres departaments. Si no, com se suposa que han de decidir el lloc de treball que volen sol·licitar un cop acabat el període de formació?
—Aquest nen mai no podrà treballar a Modificacions —va objectar la Graciela—. N’he sentit a parlar, d’ell. Ve de fora; la seva educació i els seus coneixements estan molt per sota dels de qualsevol omnionès de la seva edat.
—Però, si sou cinc bessones —va intervenir-hi de nou en Nico, encara ben desconcertat—, com és que esteu en departaments diferents?
De fet, ni tan sols recordava haver-les vist mai juntes en els torns lliures. Estava convençut que li haurien cridat l’atenció.
La Graciela va esbufegar amb impaciència.
—Explica-l’hi tu. Però abreuja, que no tenim tot el dia.
—Nosaltres —va començar a explicar la Micaela— som fruit d’un projecte que va començar a desenvolupar-se abans que nasquéssim. El senyor Baratiak tenia la teoria que els equips de treball funcionarien millor si estaven integrats per empleats molt semblants entre ells. Els nostres pares es van oferir a participar en l’experiment; volien tenir fills però no se’n sortien, i les condicions els van semblar acceptables. Nou mesos després vam néixer nosaltres.
»Ens vam criar juntes i ens van educar amb la idea d’incorporar-nos al Departament de Problemes quan haguéssim fet els catorze anys. Però l’experiment va ser un desastre. Érem idèntiques per fora, els nostres gens també ho eren… però teníem caràcters molt diferents. Ens barallàvem tant que el nostre equip era el pitjor de tot Òmnia, amb diferència. I és per això que el Supervisor va decidir separar-nos. Només es va quedar a Problemes la Manuela. Les altres vam ser destinades a altres departaments que s’ajustaven més als nostres interessos.
—I capacitats —va afegir-hi la Graciela, amb una mala bava manifesta.
La Micaela no l’hi va tenir en compte.
—Com que l’experiment no va funcionar, el senyor Baratiak va centrar les seves investigacions en la robòtica —va seguir explicant—. L’àmbit de la mà d’obra és el que li ha donat més bons resultats.
Va clavar un copet a l’espatlla d’en Nico i va concloure:
—Bé, et deixo amb ella. Segur que n’aprendràs moltes coses.
En Nico estava a punt de respondre, però aleshores, quan la Graciela no mirava, va notar que la mà de la seva companya se li esmunyia fins a la butxaca per ficar-hi alguna cosa. Va procurar dissimular el seu astorament mentre la Micaela se separava d’ell i cridava de nou l’atenció de la seva germana.
—I no t’oblidis de presentar-li l’Spik —va dir-li—. En Fubu li ha donat un missatge per a ell. A més, segur que a en Nico li agradarà conèixer-lo —va afegir, mirant-lo amb èmfasi.
El noi va enfonsar les mans a les butxaques i va descobrir-hi un paper doblegat que abans no hi era. I llavors ho va entendre.
—No veig per què —remugava la Graciela—. És l’empleat més caòtic de tot el departament.
—Doncs justament per això —va somriure la Micaela.