1

Una petita pila de ninos

A casa d’en Nico i la Clàudia tenien el costum de fer una gran neteja just abans de Nadal. Es buidaven armaris, calaixos i prestatgeries, i se separava el que es volia conservar d’allò que no. Després, les andròmines velles es repartien en dues piles: allò que d’una manera o altra es podia reciclar i allò que finalment aniria a parar al contenidor de les escombraries perquè ja no podia fer servei a ningú. A la canalla no és que els entusiasmés, la perspectiva d’haver de fer neteja, però sempre s’animaven una mica quan pensaven que estaven fent espai per als regals de Nadal.

Aquella tarda, la Clàudia havia tret del bagul tots els seus ninos per examinar-los un per un. La majoria tornaven al lloc d’on havien sortit, però d’altres anaven a parar a la pila de les joguines prescindibles.

—És que ja estàs una mica trencada, Cuetes —es justificava la Clàudia, mentre feia que en Trèvol abracés la nina a tall de comiat—. I ja saps que a la Tòfona no li caus gens bé. A més…

Just en aquell instant va cridar-la la mare perquè anés a berenar. Es va aixecar d’un bot i va deixar anar en Trèvol i la Cuetes sense fixar-se en el que feia. Va sortir corrents de la cambra i no es va adonar que tots dos, la nina i el peluix, havien aterrat suaument damunt la pila de joguines rebutjades.

Una estona més tard, la Clàudia berenava davant la tele, i la seva mare va cridar en Nico per demanar-li:

—Vols anar a mirar si la teva germana ja ha acabat de fer neteja dels ninos? Si és que sí, fica’ls tots dins d’una bossa i me’ls portes, d’acord?

—Per què? —va protestar en Nicolau—. Que les reculli ella, les seves coses, que jo prou feina tinc amb les meves!

—Que no t’ho hagi de tornar a dir, Nico.

El noi se’n va anar a fer l’encàrrec, rondinant i arrossegant els peus. En passar per davant de la seva pròpia cambra, va comprovar que tot estava completament cap per avall i que encara li quedava molta neteja per fer. L’habitació de la Clàudia oferia un aspecte similar, encara que ella ja havia deixat una petita pila de ninos damunt la catifa. En Nico va reconèixer-hi en Trèvol i va mormolar: «Vaja, ja era hora!». Va començar a posar-los dins d’una bossa, però per algun motiu va deixar el vell conillet de peluix per al final. Quan finalment va tenir-ho tot a les mans va dubtar un instant… però a la fi arronsà les espatlles i va ficar el conill dins la bossa perquè fes companyia a la Cuetes i a la resta de ninos que la Clàudia desterrava per sempre més de la seva vida.

La nena no va trobar-lo a faltar fins que va arribar l’hora d’anar a dormir. Aleshores, en no veure’l damunt del llit, va començar a anar amunt i avall de la cambra, desconcertada i en pijama.

—Clàudia, què passa? —va voler saber el seu pare—. Per què no ets al llit?

—No sé pas on és, en Trèvol, pare… —es va queixar ella.

—Deu ser allà on l’has deixat, no?

—Noooo… he buscat dins el bagul i tampoc no hi és…

—A veure, t’ajudaré a buscar-lo.

La Clàudia i el seu pare van buidar el bagul, es van arrossegar per sota el llit i van regirar l’armari de dalt a baix, sense obtenir cap resultat. Finalment, el pare va gratar-se la coroneta, tot pensatiu.

—No te’l deus haver deixat a la sala d’estar? —va plantejar-li.

—Que no, pare, que l’he deixat aquí just abans d’anar-me’n a berenar…

—Doncs no ho sé…, ho preguntarem a la mare.

Moments després, tots tres havien iniciat una operació de cerca frenètica, mentre en Nico llegia un còmic a la seva cambra, sense fixar-se en res més; però ben aviat el plor de la seva germana va interrompre-li la lectura. Es va aixecar del llit i va treure el cap per la porta, per veure què passava.

—Però és que no puc dormir, sense ell… —gemegava la Clàudia.

—És clar que sí, no passa res. Avui pots dormir amb un altre peluix i demà buscarem en Trèvol amb calma fins que el trobem, d’acord?

Trèvol… De sobte, a en Nico se li va encendre una llumeta.

—Esteu buscant el conill de la Clàudia? Però si ella mateixa l’ha deixat a la pila de joguines que ja no volia…

En veure que la seva mare es quedava pàl·lida, va callar. La nena va deixar de plorar i se’ls va mirar sense entendre-ho.

—No, en Trèvol no hi era pas, a la pila —va replicar, eixugant-se les llàgrimes—. Allà hi he posat la Cuetes, la Minnie, el senyor Nassot i el Follet… Però en Trèvol, no. Me l’estimo, en Trèvol.

En Nico va començar a posar-se nerviós.

—Era a la pila de ninos, us ho juro. Ho he vist amb els meus ulls.

—Bé, a veure; no ens esverem —va intervenir-hi el pare—. Què ha passat amb aquests ninos, Nico? On són, ara?

—Nico, digue’m que no has ficat en Trèvol dins la bossa de joguines per donar —va intervenir-hi la seva mare, molt seriosa.

El noi va vacil·lar.

—Però si tu m’has dit… —va titubejar.

—Nico! —va interrompre’l ella, furiosa—. M’estàs dient que has llençat en Trèvol? En Trèvol?!

—No he estat jo! —va defensar-se ell, també alçant la veu—. M’has dit que fiqués els ninos a la bossa, i aquest conill era a la pila per donar! Si la Clàudia el volia, per què el llençava?

—Jo no l’he llençat! —va protestar la nena.

—Podies haver-ho preguntat, abans! —seguia renyant-lo la mare.

—Jo només he fet el que m’has dit!

—Mare, mare, treu en Trèvol de la bossa —va suplicar la Clàudia, angoixada, estirant la seva mare de la màniga—. Els altres ninos no els vull, però en Trèvol sí.

Ella va fer que no amb el cap, va respirar fons per calmar-se i va respondre, a mitja veu:

—L’he portat aquesta tarda a la parròquia, reina. Però no et preocupis; demà aniré a buscar-lo, d’acord?

La Clàudia va arrencar a plorar una altra vegada. Mentre els seus pares miraven de consolar-la, en Nico es va esmunyir cap a la seva habitació, ressentit per haver rebut un reny que, des del seu punt de vista, no es mereixia; tanmateix, per sota de la ràbia notava un pes al cor, estrany i angoixant.

«Però bé que havia deixat el conill a la pila de joguines per donar, ella», es repetia una vegada i una altra. «No és culpa meva que ara ja no se’n recordi. No és just que la mare s’hagi enfadat amb mi per això».