22

Modificació

Al principi, en Nico no entenia res del que veia. El Departament de Modificacions estava moblat amb centenars i centenars de taules de treball disposades en diverses files perfectament arrenglerades. Del sostre penjaven, així mateix, centenars de llums en forma d’estrella que il·luminaven cadascuna de les taules amb una claror extraordinària. Els passadissos que hi havia entre les fileres de taules, per contra, romanien en la penombra. Per aquests passadissos hi passejaven alguns empleats i operaris en un silenci absolut, per no trencar la concentració dels treballadors. Aquell ambient, a en Nico li va recordar el d’una immensa biblioteca, per bé que els empleats de les taules no llegien. Tots ells duien el cap tapat amb un casc estrany, atapeït de llums de colors intermitents, i sostenien a la mà un artefacte ben curiós, semblant a un llapis però amb una punta que titil·lava fent una suau resplendor blavosa. Amb aquell estri repassaven els articles en què estaven treballant, per bé que en Nico no aconseguia entendre què feien exactament.

—Observa amb atenció —va convidar-lo la Graciela, en veu baixa.

S’havien aturat al costat d’un empleat que no era humà. Tenia un cos, alt i esvelt, recobert d’un suau borrissol de color taronja esquitxat de taques blanques. El nas arremangat més aviat recordava un morro, i les llargues orelles que li penjaven a banda i banda del rostre, per sota el casc luminescent, li donaven un aire lleugerament caní. Però tenia una mirada aguda i intensa, i no s’apartava de l’objecte que tenia al davant. Agafava l’estri amb la mà esquerra, de manera ferma, delicada i precisa.

—Els kelaki són millors que els humans a l’hora d’emprar aquesta tecnologia —va comentar la Graciela com si res—. Comptat i debatut, ells en van ser els inventors.

En Nico va fer uns ulls com unes taronges i es va concentrar en allò que estava fent l’empleat de les orelles caigudes. Damunt la taula hi tenia un petit joier de fusta amb dos calaixos, i en repassava els cantons amb la punta d’aquell llapis que, en realitat, no ho era. Amb gran sorpresa, en Nico va descobrir que el joier s’anava estirant sota la llum d’aquell estrany instrument, com si anés creixent a poc a poc. Mentre en Nico mirava, la capseta va generar un tercer compartiment, exactament igual que els altres dos. L’empleat va seguir polint-la amb el llapis lluminós, fixant-se en tots els detalls per petits que fossin, i quan va acabar, el petit joier era una mica més alt que abans i disposava d’un calaix extra.

—Això és el que fem a Modificacions —va dir la Graciela amb orgull—. De vegades els clients veuen un article al web que no és exactament el que busquen, però que s’hi acosta molt. Llavors ens escriuen preguntant si no tenim quelcom similar. Aquest encàrrec, per exemple —va dir, assenyalant el joier—, probablement és per a algú que es va posar en contacte amb nosaltres i va dir una cosa com ara: «Aquest joier m’agrada, però el veig un pèl petit. No tindrien pas un model amb tres calaixos?». I ara ja saps quina resposta reben sempre els clients, oi?

En Nico se la va mirar, una mica confós. Però abans que pogués respondre, la Graciela va explicar, amb certa impaciència:

—La resposta sempre és: «Sí, és clar que ho tenim». Perquè a Òmnia sempre tenim de tot.

—«Tot allò que puguis somiar» —va murmurar en Nico.

—Justa la fusta. I si no hi ha cap model com el que busquen —va concloure la Graciela, assenyalant al seu voltant fent un gest ampli amb la mà—, nosaltres els el creem.

Van seguir passejant pel departament. En Nico va descobrir que hi havia moltíssims empleats d’aquella espècie d’orelles caigudes, per bé que el color del pelatge variava en cada cas. La Graciela li va explicar que els kelaki venien d’un planeta llunyà amb el qual havien contactat a través dels Túnels, i que destacaven per la seva gran capacitat de concentració.

—El casc que fem servir a Modificacions —li revelà— recull les idees que tenim a la ment i les transmet al bastonet, que transforma l’objecte sobre el qual s’aplica en funció del que estiguem imaginant. Qualsevol petita distracció pot fer malbé la nostra feina i, de retruc, pot fer malbé l’article irremeiablement. Els kelaki tenen molta traça a modificar articles perquè fa segles que s’hi dediquen. És impossible arribar al seu nivell, però tot i això alguns humans hem aconseguit un lloc de treball en aquest departament, i és una cosa de la qual estem molt orgullosos.

—Sí, ja es nota —va murmurar en Nico.

Tanmateix, estava francament impressionat. Va seguir la Graciela pel departament, escoltant a mitges les explicacions que aquesta li anava fent, mentre contemplava embadalit com treballaven els empleats. La gran majoria, tal com la seva guia li havia explicat, eren kelaki. Però també hi havia humans i altres espècies, i per alguna raó o altra a en Nico no el va sorprendre descobrir-hi una criatura de la raça d’en Fubu, que, abillat amb el casc lluminós de rigor, modificava una nina perquè tingués la pell més fosca, la cara més plena i els cabells més curts.

Gairebé tots els empleats estaven asseguts davant dels seus escriptoris respectius. Però hi havia un sector de la sala sense taules, que havien reservat per a objectes més grans, i allí en Nico va veure com el personal de Modificacions treballava en equips per estrènyer un armari, canviar l’estampat de la tapisseria d’un sofà o afegir un tercer parell de rodes a un cotxe esportiu.

Finalment, la Graciela es va aturar al costat d’un kelaki que feia cara d’estar menys motivat que els altres. Tenia un pelatge de color blau cel esbullat i despentinat, i duia un parell de botons de l’uniforme de treball sense cordar.

—Aquest és l’Spik —va xiuxiuejar la Graciela de sobte, causant un sobresalt a en Nicolau—. No l’interrompis mentre treballa. Si li has de dir alguna cosa, espera’t que es tregui el casc. Jo em quedaré per aquí a prop, però la meva estona de descans acaba d’aquí a vint minuts; si aleshores no has acabat, seran els operaris els qui t’acompanyaran a la sortida.

En marxar la seva guia, en Nico es va quedar dret al costat de l’Spik, observant en silenci com allargava el coll d’un gerro de porcellana bellament decorat. El nen va comprendre que calia una gran concentració per evitar que el disseny d’aquella delicada pintura quedés alterat com a conseqüència de la modificació. Va contemplar, admirat, com els traços florals s’estenien de forma perfectament proporcional per la nova superfície del gerro, i va pensar que, per poder desenvolupar quelcom d’aquesta manera, també era imprescindible tenir molta imaginació. Perquè no només es tractava d’estirar el gerro, sinó també de visualitzar com seria aquell objecte si l’haguessin fet així des del principi.

Finalment, l’Spik va dipositar la seva obra damunt la taula, es va treure el casc i es va tombar per mirar-se en Nico amb uns ulls immensos, rodons i cristal·lins com els d’un lèmur.

—Que volies res? —li va preguntar, amb un accent ben particular, tot melodiós.

El nen va tornar a la realitat.

—Què? Oh, sí, jo… em dic Nico —va presentar-se—. Aprenent Nicolau d’Embalatge.

—Jo sóc l’Spik de Modificacions —va respondre el kelaki—. Molt de gust.

A en Nico no se li va acudir res més per dir. Havia deduït que era l’amic d’en Fubu a qui aquest feia referència a la seva carta, però no n’estava del tot segur. Es moria de ganes de preguntar-li si podia ajudar-lo a contactar amb el misteriós Sabotejador d’Òmnia, però allà, com a tot arreu, hi havia operaris rondant pels passadissos, i la Nia hauria pogut sentir la conversa a través seu.

—Em… em sembla molt interessant això que feu aquí —se li va ocórrer de dir, tot d’una—. És gaire difícil?

—Bé, per a nosaltres, els kelaki, és relativament senzill perquè estem acostumats a utilitzar aquesta tècnica —va respondre l’Spik—. A altres persones els costa més.

Mentre parlava, en Nico va tenir una idea.

—Estic buscant un peluix igual que el que va perdre la meva germana, però al magatzem no el troben —li va explicar.

Els ulls de l’Spik van espurnejar d’una manera curiosa, i la boca se li va tòrcer lleument en un breu somriure. En Nico, preguntant-se per quins set sous li devia semblar divertit que els operaris perdessin coses al magatzem, va prosseguir:

—Potser podríeu modificar algun conillet de peluix perquè sigui com el que busco.

L’Spik es va reclinar al seient.

—Bé, sí que podríem. Però caldria que fessis una comanda a través del web. No pots pas presentar-te aquí i demanar que modifiquem això o allò sense solta ni volta.

—Per què no?

—Doncs perquè si tothom fes el mateix que tu, sense seguir les indicacions ni esperar el seu torn, les comandes regulars s’endarreririen, el departament es convertiria en un caos i perdríem la concentració que ens cal per treballar.

—I no podries fer… una excepció? —va suplicar-li en Nico.

—Tothom és excepcional —va respondre l’Spik fent-li l’ullet—. I per això tothom ha d’esperar el seu torn. A més —va afegir, abans que en Nico pogués protestar—, si fas la comanda a través del web pots incloure-hi fotografies, diagrames o dibuixos de com vols que sigui allò que necessites. Com més precises siguin les indicacions, més facilitaràs la feina a Modificacions.

—Ah, però jo tinc una imatge! —va recordar en Nico, tot d’un plegat.

Molt nerviós, va furgar dins la seva motxilla a la recerca del cartell amb la foto d’en Trèvol… però no l’hi va trobar. Davant la mirada encuriosida de l’Spik, va buidar la motxilla un parell de vegades i va tornar-la a omplir… sense èxit. I llavors li va venir a la memòria el record del cartell a l’escàner de l’Oficina d’Atenció al Client. La Greta l’havia posat allà per digitalitzar la foto i no l’hi havia tornat.

—No…, no tinc cap imatge —va admetre, tristoi.

—Fes una comanda a través del web —li va aconsellar l’Spik—. Tria un peluix que s’hi assembli i, a l’apartat dels comentaris, digues que en vols un de similar. I llavors hi adjuntes totes les imatges que puguis.

—I me l’enviaran?

—Si el troben al magatzem, te l’enviaran; i si no, te’l fabricarem a Modificacions. Si ens envies unes instruccions molt precises, és clar.

En Nico va somriure, agraït. Llavors va recordar que no podia fer cap comanda a Òmnia perquè, com a simple aprenent, encara no tenia compte de client, a diferència de la resta d’empleats. Però quan tornés a casa…

—Volies res més? —li va preguntar l’Spik amablement.

Aleshores en Nico es va recordar del paper que li havia donat la Micaela.

—Jo… d’això… tinc un missatge de part d’en Fubu. Estic al seu equip, saps? A Embalatge.

Li va allargar el paper, amb el cor bategant-li amb força. L’Spik el va desplegar i en Nico va descobrir que era ple de símbols estranys esquitxats de puntets, triangles i espirals. Però per a l’Spik devien tenir algun sentit, perquè el va llegir atentament i va assentir.

—Oh, és molt amable de convidar-nos a la seva festa d’aniversari —va comentar—. En parlaré amb el meu company perquè no sé si té torn lliure a aquesta hora. Digues-li de part meva que li respondré d’aquí a poc.

En Nico va parpellejar, desorientat. Però llavors va veure els ulls de l’Spik intensament clavats en ell i va comprendre que li estava parlant en clau. Va somriure i va fer que sí amb el cap.

—L’hi diré sens falta —va prometre-li—. Moltes gràcies.