Capítol 21

L’exgeneral Pozos Bermúdez, dret a la porta de l’hotel, no sabia què fer. La nit era molt humida. Això, barrejat amb la mica de suor que notava per tots els racons del seu cos, li comunicava una desagradable sensació d’estovament general que el posava particularment nerviós. Amb una mà acaronava d’esma la foto de Franco que havia pertangut a Tutusaus. La tenia a la butxaca dreta de l’americana. Estava suada, arrugada i feta malbé. Encara ara no s’explicava per què no l’havia llençada. Havia sopat bé. I ara, havia de decidir on anava a matar el temps. Aquesta reflexió va tornar-li la imatge de Tutusaus, que havia matat quaranta-vuit hores abans. Tot observant el moviment mig furtiu de la Rambla a primera hora de la nit, pensava que la cosa estranya no era el fet d’haver-lo matat. El que se li feia veritablement estrany era haver-lo matat per tan poc… Va començar a caminar. Era la seva darrera nit a Barcelona, no volia veure ningú i alhora volia distreure’s. Tot havia anat com una seda. El cos de Felipe Heredero va ser descobert oportunament damunt el llit, despullat i en una actitud indolent. Al cap de poques hores, un jutge va fer oportunament l’aixecament del cadàver i tot seguit, un forense va realitzar oportunament l’autòpsia i va oferir un dictamen que no oferia dubtes: xoc cardiorespiratori per hemorràgia interna. No hi hauria ni tan sols investigació judicial. El jutge de primera instància, l’endemà al matí, va liquidar-ho oportunament abans d’hora, abans fins i tot que les proves mèdiques fossin completes. Tothom volia tapar-ho ben ràpid. No calia que patissin, pensava Pozos. La mort d’un industrial, encara que sigui poderós, no és notícia gaire temps. I aquell mateix vespre s’havia procedit, ben oportunament, al funeral i enterrament del senyor Felipe Heredero. Amb tots els honors i amb assistència de la mateixa senyora Carmen Polo en representació del seu marit. Finalment, encara no feia vint minuts, havia cobrat una quantitat astronòmica de diners en efectiu. Tot en quaranta-vuit hores. Més polit i més ràpid, impossible. Només li havia aigualit la festa una mena de malestar general que no es treia del damunt. Sens dubte, els nervis de tot plegat. Per sort, ja s’havia acabat. Va mirar la placa del carrer on es trobava. Li sonava el nom. Per què? Sí, era on hi havia aquell cabaret, el Lluna de Llana. S’hi va encaminar. Fins que no va haver entrat no va recordar la mena de cau que era allò: porta oberta, cap control, pudor de zotal incrustada per a tota la vida… Li va fer mandra girar cua i s’hi va quedar. El local era gairebé buit. Només hi havia quatre taules ocupades. A la barra, fent equilibris des dels tamborets, un parell de noiets de casa bona estaven ensenyant a una amiga nòrdica de beure amb porró. A l’escenari hi havia la mestressa, xerrant amb el seu lleuger accent estranger. Estava explicant precisament la història de Varda d’Abril… El transformista no hi era per raons òbvies. Pozos va seure i va observar el públic de les taules: una parella, un noi tot endiumenjat, un trio d’oficinistes que celebraven alguna cosa i, davant per davant de l’escenari, assegut tot tibat en una taula, un vell amb un bastó i al seu costat un noi amb camisa blava falangista. No semblaven perdre’s ni un mot dels que sortien de la boca de la dona, la qual, en aquells moments, evocava la infantesa de Varda d’Abril:

—Eren anys durs, la misèria al carrer, el racionament… La nostra princesa es buscava la vida, com es diu vulgarment…

No era l’estil burleta i ambigu d’Sterling Ramírez. Potser per això, de sobte, va sentir-se un fort terrabastall procedent del públic. L’exgeneral Pozos va dur-se la mà a la butxaca esquerra de l’americana, on duia la pistola. A l’escenari, la dona va acotar el cap per veure què passava. El vell donava cops de bastó a la taula alhora que feia crits de protesta inintel·ligibles. Duia els cabells tallats arran i un bigotet quadrat. El clatell se li inflava a causa de l’esforç. La dona va callar. Tothom va callar. Tot s’havia parat en sec. Després d’un moment d’indecisió, la dona va baixar de l’escenari i va acostar-s’hi amb resignació. L’home, d’uns setanta anys, dret com un pal de bandera, sever, però sense alçar el to de veu, hi parlava amb autoritat. Mentrestant, el noiet uniformat observava la resta de públic amb mirada desafiadora. Després d’escoltar amb tota atenció, la dona va començar a assentir com demanant disculpes. Finalment, després que el vell li donés una targeta, va tornar a l’escenari, va avançar cap al centre, va demanar silenci i va dir:

—Senyores i senyors, entre el distingit públic d’aquesta nit tenim l’honor de comptar amb la presència… amb la presència de l’excel·lentíssim senyor don Jorge de Roig i Montoliu-Lesplugacalba, exrespectable cavaller legionari…

Va haver-hi un altre terrible cop de bastó sobre la taula. La mestressa, desconcertada, va corregir:

—Perdó, vull dir respectable excavaller legionari, cap comarcal de l’agrupació d’excombatents, mutilat de guerra, honorable camisa vella de Falange, adjunt al delegat provincial de Barcelona d’Educació i Descans, advocat, el qual afirma que aquí, senyores i senyors, i contràriament al que acabo de manifestar, no hi ha hagut mai misèria. Es evident que si ell ho diu, deu ser així. Les nostres excuses més sinceres i pertinents…

El noi va apujar-se els pantalons, va escopir a terra i va obrir pas a l’home fins a la sortida mirant a dreta i esquerra. Va ser desaparèixer i que tornés l’ambient al local. La dona va fer sonar un disc de blues a la màquina i va baixar entre les taules per servir les begudes. L’exgeneral Pozos s’havia quedat tot pensarós. Al vell només li havia faltat d’obrir-se la camisa i mostrar el pit amb les ferides de la guerra tot cantant el caralsol. Recordava totes les vegades que aquells nostàlgics falangistes l’havien ficat en problemes. No els suportava. I ara estaven més gallets que mai. Perdien poder, perdien influència i intentaven compensar-ho cridant més que ningú i muntant numerets com aquell. Les camises blaves i tot el que representaven començaven a fer pudor de florit. El futur no era seu, era dels joves i ambiciosos polítics catòlics de l’Opus, dels tecnòcrates, i en general, de qualsevol una mica espavilat, però no era seu. De fet, pensava Pozos, no ho havia estat mai. Eren una espècie en extinció que podien trigar més o menys a desaparèixer, però estaven acabats. No li havien caigut mai bé, els falangistes, amb tota la seva retòrica obrerista i social… i el seu menyspreu pels militars de carrera…

La mestressa del cabaret va acostar-se-li:

—Bona nit i benvingut al Lluna de Llana, senyor. Perdoni que hagi trigat una mica a atendre’l, però sóc la mestressa, la cambrera, la protagonista del xou, en fi, de tot una mica…

—El xou inclou també el senyor del bastó? —va respondre-li Pozos.

—No en faci cas. Aquesta gent té molt mala llet.

—Per què ho diu?

—Que no ho ha vist?

—Era una de les nostres autoritats. Els ho devem tot. Vostè no ho pot entendre. Es estrangera, oi?

—Per què?

—Per l’accent.

—Podria ser que no ho fos. Quina importància té?

—Cap. En principi.

—Tant és d’on se sigui. L’important és on et guanyes la vida, on t’enamores. Tampoc no és espanyol?

—Senyora, el dubte m’ofèn!

—Ja veig que sí.

—Vostè és americana.

—Què li fa pensar això?

—La música…

—Molt observador, senyor.

—És americana, doncs?

—Més o menys.

—I què hi fa, aquí, en un cabaret de mala mort?

—Li sembla poc?

—Ni poc ni gaire.

La mestressa va espantar-se tot d’una, més pel to monòton i fred d’aquell client que no pas pel missatge que li feien arribar les seves paraules.

—Suposo que té raó, senyor. Sobretot, no se’n vagi. A la segona part hi haurà cançons. Tinc un xicot llogat que toca el saxo de meravella. Arribarà de seguida… Què vol que li porti?

L’exgeneral va repassar-la de cap a peus, va pensar que se li podia fer un favor i va dir:

—Dues cerveses i una ginebra.

—Alhora?

—Alhora.

Però tot d’una va tenir un recargolament d’estómac i va rectificar. Va demanar un whisky. Cinc minuts més tard va arribar el músic. La mestressa ja li tenia preparat un cuba-libre. Era molt jove, amb cabells curts i unes ulleres fosques que no es va treure ni un instant del temps que va ser al cabaret. Devia venir de tocar de qualsevol altre local. Va agafar un tamboret de la barra, va situar-lo al costat de l’escenari, va muntar l’instrument, va fer unes quantes proves i, abans que ningú se n’adonés, ja estava tocant una cançó. La mestressa va afanyar-se i en cosa de tres minuts ja era a l’escenari continuant la història que havia començat. L’exgeneral Pozos amb prou feines l’escoltava, xarrupava el whisky i rumiava. Estava tornant a suar.

Va haver-hi una altra interrupció, més breu que l’anterior. Va aprofitar per demanar dues cerveses i una ginebra més. Després, l’espectacle de seguida va anar arribant a la seva fi. La mestressa tenia ganes de tancar la barraqueta:

—Sí, senyores i senyors, una nit més amb la història de la nostra princesa Varda de Abril. I ara ja, els haig de dir adéu. Per aquesta nit ja en tenen prou, què es pensaven? Prou i massa, n’han tingut. Sí, d’acord, quan han entrat, a la porta hi havia anunciat el gran xou d’Sterling Ramírez. Però el món d’avui en dia és així: d’un dia per l’altre, la gent se’n va, la gent desapareix i no se’n sap mai més res. Desitgem-li molta sort, es trobi on es trobi…

Va callar. Durant uns segons la sala va quedar plena d’un silenci incòmode. La dona semblava emocionada, només se sentia el saxo queixant-se. Tanmateix va continuar:

—Sterling Ramírez ja no és entre nosaltres. Però a canvi, els he cantat unes quantes cançons, els he relatat la història de la nostra malaguanyada Varda de Abril tan bé com he pogut i els he convidat a una copa. Què més volen? No està gens malament per aquest preu, oi? Ah! I si mai tenen ganes de tornar, senyores i senyors, no ho dubtin: nosaltres sempre serem aquí.

Va haver-hi uns quants aplaudiments mentre el saxofonista acabava tot sol la sessió. La gent va aixecar-se i va sortir. La mestressa va col·locar-se darrere la barra a servir els últims combinats. Va veure l’exgeneral, dret enmig de la sala, indecís, sense bellugar-se, i va preguntar-li si volia prendre un altre whisky. L’home se la va mirar sense respondre. No estava segur que el to d’aquella pollosa hagués estat ofensiu. No es trobava gens bé. Li calia una mica d’aire fresc. Va sortir al carrer tentinejant i sense ni tan sols contestar l’adéu que la mestressa li va fer des de l’interior. Va assaltar-li els narius una pudor de pixum de gos tota concentrada. Les llambordes brillaven sota la claror groguenca dels fanals mentre caminava en direcció a l’hotel, a la Rambla. Va sentir uns talons darrere seu i durant un segon va tenir por. Tenia molt mal de cap. Va accelerar el pas. Un nen, des d’un balcó va petar una bombeta d’un dels fanals del carrer penjats a la paret i va posar-se a riure com un boig. Va fer-se la fosca. Pozos va tornar a pensar en Tutusaus i es va neguitejar. Va haver de ficar la mà a la butxaca i tocar la foto per comprovar que encara hi era. S’estava emprenyant amb ell mateix cada cop més, una irritació profunda que li pujava de l’estómac i li produïa una sentor agra a la boca. No es podia treure Tutusaus del cap, mirant-lo amb aquells ulls rabiosos, dret davant seu, disposat a morir com un gos per no donar-li allò que considerava que li pertanyia. Es marejava.

—A prendre pel sac —va mormolar l’exgeneral.

I va continuar caminant. Els talons van tornar a ressonar darrere seu, ara molt a prop. Va ficar-se la mà a la butxaca esquerra i va palpar la pistola. Va aturar-se en sec i va tombar-se ràpid com un llamp amb l’arma per davant. Es va trobar apuntant a la foscor. Un soroll, en un portal del costat, va indicar-li que algú hi acabava d’entrar. Va guardar la pistola després de comprovar si algú l’havia vist. Ningú. D’una cantonada va aparèixer un vigilant, que anava picant a terra amb el seu bastó. Va dir-li bona nit i va continuar el seu camí. Pozos es trobava ridícul. La suor li enganxava la camisa al cos. Va continuar cap a l’hotel. Va girar per un carrer que el va abocar en un carreró sense sortida. S’havia perdut. Va tenir un altre recargolament d’estómac. Què cony havia pres per sopar? Va aturar-se i va repenjar-se a la paret. Un individu tot suat amb samarreta blanca i gorra de paper de diari va sortir d’una mena de taller i amb ell una bafarada benèfica de pa acabat de desenfornar.

—Quin és el cony de camí per anar a sortir a la punyetera Rambla de les flors dels collons? —va preguntar-li.

El forner va explicar-l’hi i Pozos va tornar a treure la pistola perquè no l’havia entès i entaforant-li el canó a la templa li va dir que li parlés en castellà o el deixava sec allà mateix. Cosa que el forner, mort de por, no va tenir cap inconvenient a fer. L’exgeneral Pozos, finalment, va arribar a l’hotel. Va despullar-se i va ficar-se a la banyera romana de la seva suite, però va adonar-se que l’emprenyada se li havia quedat enganxada a la pell. Va aixecar-se i va anar fins al telèfon. Mentre demanava que li portessin unes aspirines, observava el terra ple de petjades humides que havia deixat. Va tornar cap a la banyera, però es va aturar i va agafar la foto de Tutusaus. Es va submergir fins al coll tot observant la imatge del vell General. A ell, també l’havia traït. Tan sols el pensament que de bon matí agafaria l’avió cap a Madrid va alleugerir-lo. Era fantàstic ser ric i poder llogar una habitació com aquella. Va repenjar la foto contra la paret, al caire de la banyera. Va estirar-s’hi tot sencer i va submergir-hi el cap per refrescar-se. Ja feia prop de dos dies i mig que era a Barcelona. Va recordar els mots de Tutusaus sobre aquesta ciutat, no feia gaire: «No m’agrada. Ni la ciutat ni la gent. Ni la xafogor ni la punyetera sagradafamília que no s’acaba mai. La mar, és massa grossa. I la Rambla i el Raval, massa bruts. I l’Eixample, massa quadrat. I els barcelonins, massa estranys, i les putes, massa cares».

Un exagerat, aquest Tutusaus, al Cel sigui, es va dir. Va tenir una punxada al ventre, més forta que les altres, i es va espantar. Va intentar sortir de la banyera i no va poder: tenia els braços i les cames rígids, li costava de respirar. De sobte, va venir-li del fons de l’estómac una glopada amarga amb gust de cervesa i ginebra. I es va recordar de la masia, de l’ampolla de ginebra casualment damunt la taula i de les dues úniques cerveses de la nevera. Va entendre què passava i, dominat pel pànic, va intentar cridar, però els músculs del coll ja estaven encarcarats i només li va sortir una remor sorda i enrogallada. Tothom era mort: Tutusaus, Heredero, l’esguerrat, la noia, Pareado, Sterling Ramírez… Va mirar la foto i va veure Franco dient-li adéu tot dirigint-se cap a l’helicòpter. Va provar d’agafar-la però no va poder. I Franco, a punt de pujar a l’helicòpter, li deia «Adéu, Pocitos, adéu»…

Quan la noia del servei d’habitacions va entrar-hi amb les aspirines, va trobar l’exgeneral Pozos surant boca per avall dins la banyera gegant. El seu cos oscil·lava lentament enmig de l’aigua, com un pes mort.