Capítol 20

Va recollir tots els estris que li poguessin servir per enterrar Heredero. Va agafar un pot de llauna buit per ficar-hi aigua, una pastilla de sabó, uns quants draps, la pinta de l’esguerrat, que encara era a la butxaca dels pantalons del mort… Va pensar que li faltaria la màquina de fer fotos. Va ficar-ho tot en una bossa i va sortir fora un moment. Encara li quedava molta feina a fer. Continuava actuant d’esma. No se sentia res. Ni tan sols els gossos cimarrons, com si el bosc se’ls hagués empassat. L’olor de terra molla ho omplia tot i s’havien presentat uns nuvolets que deixaven caure un plugim tot fi. L’emprenyava aquell plugim, dissimulava els sorolls i provocava sons estranys. Era més segura una nit de tempesta, quan el vent ho sacseja tot i els trons separen negrors de silenci. En nits de tempesta ningú no s’arrisca a anar pels camins, no hi ha perill de ser observat per mirades espies, fins i tot els animals corren a arrecerar-se. Volia netejar i enterrar el seu mort en pau. Va agafar el cos d’Heredero i se’l va carregar a l’esquena. Pesava molt més mort que viu. Havia d’afanyar-se. Potser encara tindria una mica de temps. Caminava pel camí del bosc que es coneixia tan bé i esbufegava per la càrrega i per la ferida de la cuixa. Cada parell de passes s’aturava a escoltar. Es quedava quiet com una guineu i escoltava. Tot seguit continuava endavant. Aquell nou matí era lent per a tothom. Rentaria el cos allà mateix, al costat del forat que ja havia fet dies enrere. Tutusaus continuava amb la ment com rebotida. Només volia enterrar Heredero. Ja no li quedava res ni ningú. Tot el camí estava impregnat d’aquella olor vital que només es pot trobar en zones del bosc poc trepitjades i contrastava amb el cadàver blanquinós d’Heredero, amb els braços pengim-penjam a banda i banda de l’esquena de Tutusaus. Hauria pogut estar trist, però no ho estava. Si mai no havia estat content, per què ara havia d’estar trist? No li havien agradat mai les persones tristes, quedaven com despullades, sense sensacions ni sentiments, conformades als designis més inferiors, abocades a la impotència. Igualment, tampoc no s’havia sentit mai derrotat ja que mai no s’havia sentit guanyador de res. Sempre havia tingut tendència a menysprear els perdedors, incapaços d’aguantar la pròpia solitud i sempre a punt per ajuntar-se amb d’altres perdedors i formar veritables legions de derrotats, com integrants d’una mena de secta. Les seves victòries eren les victòries del general, les victòries ofertes a la Pàtria, al Generalíssim. Tutusaus sempre havia estat al costat dels vencedors. I a més, havia tingut sort. En tres o quatre ocasions, no havia mort per pur miracle. El general li havia inculcat la idea de pertànyer a l’equip guanyador. I ara, després de tant de temps, després de tantes morts, Tutusaus intuïa que potser tota aquella munió de derrotats avançant junts arran de terra però braç a braç era qui establia el sentit general de l’existència. Potser tots aquells perdedors, sobretot els que ell mateix havia assassinat, eren, finalment, qui havien gaudit d’un tracte «real» amb la «realitat» de la vida, qui havien ensumat de debò els fluids vitals de l’existència. Carregant el cos mort d’Heredero tenia l’única certesa de la seva vida, l’única cosa seva. I en aquell moment, mentre el descarregava a terra i s’eixugava el front, Tutusaus potser va comprendre que l’únic que podia endur-se eren cossos com aquell, pura matèria exposada a la violència, a la destrucció. No podia endur-se el que tota aquella gent havia pensat, sentit, estimat, vist i tocat. I per tant, la seva victòria era tan parcial que no servia de res. Per contra, ell havia ofert al general tot el que conformava la seva existència, incloent-hi pensaments, sentiments, visions… Tot. D’aquí que, tot d’una, en aquell moment, la sensació de derrota li sobrevingués tan intensament que va haver de seure a terra, a la vora d’Heredero. Va observar que aquell clot, que tant li havia costat de fer dies enrere, era mig ple d’aigua. Tant se valia. Ara que havia parat de caure el plugim, podria acabar la feina. En tenia ganes. Va repetir-s’ho un cop més: tot allò era seu. Va posar-se a despullar Heredero. Costava una mica perquè estava començant a encarcarar-se, però Tutusaus no es va aturar. Va treure-li la camisa i va deixar a la vista el tors del mort, ple de marques, blaus i taques porpres. Una olor forta de terra venia del clot i li impregnava els narius i l’excitava. Va fer-se un moment profund de silenci i es va aturar. Després va treure-li la resta de la roba i va deixar-lo totalment despullat, com clavat a la roca pels primers raigs de sol que es filtraven entre els arbres i ho dominaven tot, tan llunyans i alhora tan presents, presents a cadascuna de les coses que l’envoltaven en aquell moment. Tot seguit va anar cap a la font a omplir el pot. Aquí el brancam era tan espès que fins al migdia no es trencava la foscor. Va abocar l’aigua damunt el cadàver, per totes bandes, però particularment pel cap. Li agradava començar per aquesta part. Va agafar la pinta i el va pentinar. Ben llepat, enrere. Quan va acabar va tornar a la font. El trepig era agradós damunt una catifa senzilla i poc profunda de fullaraca seca i flonja; el peu se li ensorrava una mica, el caminar era còmode, tou. Tutusaus, Tutusaus el menyspreable, es deia, Tutusaus el sense nom, mormolava, Tutusaus el derrotat, xiuxiuejava, es trobava ara en plenitud, com en estat d’embriaguesa. Va sentir que es trencava, més amunt, per damunt del seu cap, la remor del rierol que donava lloc a la font. S’havia interromput i va tenir la sensació que l’estaven observant. Es va quedar en tensió, quiet, escoltant, mirant i gairebé ensumant. Va sentir unes trepitjades lleus sobre la fullaraca, un trepig de música suaument humida. Podia ser qualsevol animal del bosc. Potser eren els gossos cimarrons… Però no, s’haurien mostrat, haurien intentat d’espantar-lo per robar-li la seva presa. Va aixecar-se per tornar amb Heredero. I de sobte, un raig de llum potentíssim va encegar-lo i es va quedar quiet. L’havien caçat. Tot seguit el so del cubilet amb el dau durant uns quants segons. Repic i repic de dau. Repic i repic de dau. I darrere el repicar la veu del general Pozos Bermúdez, seca, tranquil·la i terrible barrejada amb l’olor de terra, d’arrels i de plantes mullades i trepitjades. Només ell podia haver-se acostat tan a prop de Tutusaus sense fer-se sentir. Era el seu mestre. Estava per damunt d’ell, dret en un sortint rocós, enfocant-lo amb una llanterna.

—Céspedes, ets tu?

—Sí, general.

—Estàs bé?

—Sí.

—Què et sembla? L’altre dia vaig passar per casa de la meva germana i un dels meus nebots va regalar-me aquest cubilet de fusta amb dau i tot. Ara m’he acostumat a llençar el dau i veure quin número surt. I si no, el faig repicar. Em relaxa. He passat per la casa, ja he vist que hi has tingut problemes. Una bona escabetxada…

Tutusaus estava a l’expectativa, s’adonava que el general l’estava temptejant.

—I saps per què els has tingut, aquests problemes? Per desobeir-me. Heredero és amb tu?

—Sí.

—Senyor Heredero, com es troba? —I a Tutusaus—: Com és que no diu res?

—Dorm.

—Mitja Espanya està buscant-lo, per què te l’has endut aquí sense permís?

—El necessitava.

—Bé, prou xerrar. Ja comences amb els teus misteris idiotes. Hem de reaccionar ràpid. Ja m’explicaràs més tard quina peça del cervell se t’ha afluixat. Què cony et passa? Per cert, tinc notícies: ja no sóc militar. Ara em dedicaré als negocis. A la pràctica serà el mateix. Treballaré per a gent important. Treballarem per a ells. Farem la mateixa feina, però cobrant grans quantitats de diners. L’única diferència és que haurem d’anar amb més compte.

El cor de Tutusaus va començar a bategar amb força. Només li faltava això. S’havia fet militar perquè el general l’hi havia manat.

—També sortiré de l’exèrcit, general? —va preguntar-li.

—Ja n’has sortit, Céspedes. Fa un mes i mig. Si hem de treballar junts, hem d’estar a la mateixa banda, no et sembla?

Va ser d’aquesta manera que el capità José Licinio Tutusaus, ara ja excapità, va adonar-se que era un simple assassí a sou en comptes de ser un funcionari assassí. El dolor més antic li feia de cuirassa contra el dolor més recent. El general, incapaç com sempre de fer més d’un minut d’atenció a Tutusaus, continuava sense adonar-se que les coses havien canviat:

—Bé, anem a buscar Heredero i fotem el camp.

—No.

—Com?

—No.

—Et juro que no estic per a bromes. Em faig càrrec de la custòdia de l’Heredero, Céspedes. Es mort, oi?

—Sí.

—Bé. Espero que no l’hagis desfigurat gaire. Ahir necessitava un cadàver merdós i trinxat. Avui és diferent, em cal un mort net, polit i exquisit. Què vols, coses de la política. Hem d’arreglar-lo com mai abans ningú no hagi arreglat un mort. Som-hi!

—No.

Tutusaus el coneixia. Va calcular que si es mostrava així, tan refiat, volia dir que tenia uns quants homes al voltant, distribuïts estratègicament.

—No m’havies desobeït mai, Céspedes.

—No.

—I ara ho has fet. No tenim tot el dia, Céspedes, què pretens?

—Heredero és meu.

Pozos va quedar-se quiet de cop, a l’aguait. Tutusaus mai no li havia parlat amb aquell to. Finalment, acabava d’adonar-se de quina era la situació.

—Entre els uns i els altres porteu quinze dies sencers tocant-me els collons. Primer, el merdeta seca d’en Pareado ficant el nas on no calia. Després tu prenent iniciatives estúpides.

—Era mort, el gos?

—De què parles? Quin gos?

—El d’en Pareado. Era mort, quan va calar-hi foc?

—I jo què sé? Mira, Céspedes, segur que ho has fet amb la millor de les intencions, però per culpa teva, hi ha una gent que si no li porto aquest cadàver de seguida, s’enfadarà molt amb mi, entesos? T’has portat bé, no et retrauré res. No et retrauré que m’hagis desobeït. La veritat és que ha estat un cas fastigós. Però ara ja s’ha acabat. Si no vols que continuem junts, m’ho dius i en paus. Et donaré calés, la casa… On és el cos?

—Aquí baix.

—Doncs va, som-hi.

—No.

—Prou!

El general es va bellugar en la seva direcció i Tutusaus va posar-se en guàrdia. Havia deixat la pistola al costat del cadàver. Només tenia el ganivet. El general va aturar-se.

—No siguis idiota, Tutusaus. Després de tant de temps vols enviar-ho tot a rodar?

—M’ha enganyat.

—T’ajudaré…

—M’ha volgut matar, general.

—Un error… Tornarem a començar…

—Si m’hagués ordenat que jo mateix em matés, ho hauria fet. Però m’ha enganyat. Ara mateix ho està tornant a fer.

—T’estàs equivocant molt i ja saps que a mi no m’agrada gens jugar. I tampoc no m’agrada que em portin la contra. Dóna’m aquest cos i me n’oblidaré.

—Es meu.

—No diguis ximpleries! Què cony ha de ser teu! Em treus de polleguera! No veus que si no me’l dones, te l’hauré d’agafar a la força i serà pitjor…

—És meu.

El general va treure el cubilet de la butxaca i va fer-lo repicar durant uns segons.

—Mira, Tutusaus, i escolta’m bé perquè potser serà l’última vegada que em sentiràs. Ets una bèstia. Mai no has deixat de ser-ho. Vaig treure’t de la merda i et tornaré a la merda. I entremig, la teva vida, Tutusaus, no haurà estat més que un petit parèntesi sense més valor que el d’una altra merda. Doncs sí, tens raó, i què? Potser t’ho pensaves, oi, que no et sentia, cada cop que intentaves comunicar amb mi? T’he seguit passa a passa. He sabut on eres, dia a dia, metre a metre. Ara ja s’ha acabat. He fet el negoci de la meva vida venent Heredero a tant el quilo. Ho sents? Jo mateix he fet conèixer l’existència d’Heredero a tothom que li hagi interessat. I he rebut molt bones ofertes, t’ho pots ben creure. La primera de totes implicava la mort pública: «El gran magnat de la indústria Felipe Heredero, trobat mort en un cabaret de baixa estofa. Atesa la malaltia del desaparegut, s’especula amb un possible suïcidi». Llavors vas aparèixer pel mig i ho vas fotre tot enlaire. Després va ser una sort. L’endemà, algú va oferir-me el doble de diners per mantenir-lo viu. Però això va ser fins ahir. L’última oferta, de fa unes hores, mareja, no es pot rebutjar. I m’obliga a lliurar Heredero mort sense cap mena d’escarafall. Ho veus, com no som res? D’un dia per l’altre interessem vius o morts. Te n’adones?

—El Generalíssim sabrà que l’ha traït…

—El Generalíssim no sap res de res, imbècil.

L’exgeneral va fer un gest en direcció a Tutusaus, el qual, per un instant va veure’s lliure del focus que l’havia deixat cec. Va aprofitar per iniciar un moviment de fugida i a l’instant, per damunt l’ombra del bosc, tota negra i tremolosa, va veure les fogonades dels trets de fusell, no gaire lluny, procedents de llocs diferents. Dos, tres, quatre, cinc trets. Va caure abatut. Quan el llum va localitzar-lo de nou, el general va quedar-se glaçat. Els gossos cimarrons acabaven de saltar damunt el cos mort d’Heredero. Estaven afamats i excitats i per primer cop atacaven de sorpresa. Tutusaus, moribund a terra, els sentia. I també sentia el general, frenètic, donant ordres. Una altra descàrrega tancada de fuselleria en va ser la resposta. Disparaven als gossos, que estaven disputant-se el cadàver. En un moment va haver-n’hi un parell de morts i un altre parell fugint cames ajudeu-me. Tutusaus, amb la galta contra terra, observava, al seu costat, el cadàver d’Heredero: semblava un ninot rebregat. Els gossos tot just l’havien estirat per les cames. Va mirar amunt. Pozos i els seus homes baixaven ràpidament a buscar-lo. Des de l’interior del bosc, els gossos van començar a bordar i queixar-se. Tutusaus va intentar somriure: l’havien guanyat. No tindrien el cos d’Heredero, però tindrien el seu. L’exgeneral va acostar-s’hi, convençut que Tutusaus era mort. Però a un parell de metres va veure que no era així. Tutusaus, amb les seves últimes forces, va posar-se de genolls i va aixecar-se. Van mirar-se cara a cara. Pozos va endevinar què passaria tot seguit, va guardar el cubilet i va posar-se en posició de disparar. Tutusaus va començar a caminar endavant, cap a ell. Va saltar tot fent un xiscle terrible que va ressonar enmig del bosc, com el d’un animal. Va sentir-se un tret i va caure fulminat a trenta centímetres dels peus del general.

—Vés-te’n a prendre pel cul, imbècil, tros de merda. Ja t’ho he dit abans, no has estat mai gaire cosa més que un tros de merda.

I va rematar-lo buidant-li com un boig tot el carregador: al cap, al pit i a l’abdomen. Tutusaus s’havia acabat. El petit i buit espai temporal de la seva vida s’acabava de tancar.

L’exgeneral va quedar-se tremolant com una fulla, amb la pistola a la mà. Sempre ho recordaria: en el moment del salt, els ulls de Tutusaus havien brillat en la foscor del bosc com els d’un gat.

Va ordenar que el llencessin, junt amb els gossos, al mateix clot que ell mateix havia excavat per al senyor Felipe Heredero, infant incògnit d’Espanya. Va aprofitar les altres tombes per encabir-hi els cadàvers de l’esguerrat i la noia. Van ser enterrats sense gaire cura, cosa que no preocupava gens ni mica l’exgeneral. Qui hi vindria a remenar? A més, en quatre dies, el bosc ho engoliria tot i no en quedaria ni rastre.

Va escorcollar Tutusaus superficialment. No va trobar-hi res d’interessant a excepció d’una curiosa foto de Franco dient adéu tot dirigint-se cap a un helicòpter. Va reconèixer l’instant i va somriure. L’imbècil de Tutusaus havia fotografiat Franco d’amagat. La va tornar a mirar i se la va quedar de record. Arribava el gemec del riu i, com que venia de la foscor, semblava com si fos un gemec de la mateixa terra. Va organitzar l’evacuació del cadàver d’Heredero i la dels morts de la masia. Abans d’anar-se’n va seure-hi un moment a la cuina a descansar. Va veure l’ampolla de ginebra damunt la taula, aquella ginebra fastigosa. Per sort, Tutusaus no li havia fet cas i no l’havia buidada a l’aigüera. Tenia la boca resseca. Va obrir la nevera. Estava plena de flasconets. Coses de Tutusaus. També hi havia dues cerveses. Les va agafar. Què li devia haver passat, a Tutusaus? Per què no li havia fet cas, a última hora? On podia estar-se millor que amb ell? Com que no li agradaven gens els enigmes —i si estaven relacionats amb Tutusaus, encara menys—, ho va deixar córrer. Va beure’s les cerveses i la ginebra segons la seva forma habitual i se’n va anar. No volia tornar a veure aquella masia mai més.