Capítol 3

Va despertar-se a les set. L’aire fresc del matí entrava per la finestra oberta. Com sempre, el primer que va fer va ser encendre els llums i observar la decoració que ocupava tota la superfície del sostre del seu dormitori: emmarcada per un motlle de guix policromat, una vista del port de l’Havana. L’indiano que havia construït la masia, per no enyorar-se, volia veure l’Havana cada dia en obrir els ulls. Un univers carib davant seu. Era l’única habitació del casalot que Tutusaus habitava. Aquella casa tan gran li provocava un sentiment de rebuig estrany. No és que se sentís intimidat, sinó absolutament desinteressat. Era un espai que li havia arribat ple d’història. Uns parents, hereus indirectes, havien venut la masia al general Pozos Bermúdez amb tot el seu contingut. Era una casa gran de dues plantes, amb tot d’habitacions moblades, fosques, silencioses i desertes, amb cortinatges, domassos, tapisseries, calaixeres, armaris, llits grans amb cobrellits de seda, fustam de luxe… I el que passava era que Tutusaus, aliè a tot allò, sense ganes de deixar de ser-ho, en comptes d’amo se sentia com una mena de criat de confiança, un majordom que ocupa un lloc que no és seu i el guarda mentre no hi retornen els seus senyors naturals.

Va recordar la visita del general, tan fugaç, la nit anterior, l’episodi dels gossos, l’acte de buidar la ginebra a raig per l’aigüera abans de pujar a dormir… Va mirar per la finestra i va veure els animals morts coberts de mosques. Així s’estarien fins que es podrissin. Va tancar un finestró, va fer-se la fosca i el port de l’Havana va esvair-se automàticament. Havia de fer la maleta. Tutusaus era meticulós i lent fent la seva maleta. De fet, era meticulós en general. Aquesta característica li havia salvat la vida més d’una vegada. A més, fer la maleta li portava records del passat. Pràcticament no en tenia cap d’anterior a la seva trobada amb el general Pozos Bermúdez, l’any 1939. Amb prou feines alguna imatge de la Casa de Caritat, on va estar-se entre el març de 1938 i el final de la guerra, i pràcticament res d’abans. Amb una excepció: no oblidava quan, d’adolescent, acompanyava alguna vegada el seu pare de viatge de comerç i feien servir un munt de paper de seda a l’hora de preparar la maleta. D’aquella època li havien quedat l’olor i el tacte del paper de seda. Col·locat sota cadascun dels plecs de la roba s’aconseguia que la peça no perdés la forma i alhora ajudava que no s’hi formessin arrugues.

—Prohibida qualsevol altra mena de paper i molt més si és tintat —li deia el seu pare. I remarcava—: Per als viatges llargs no hi ha res millor que una maleta dura, de cantonades reforçades, de les de tota la vida.

Tutusaus va començar a introduir d’esma peces de roba a la maleta mentre rumiava que si retornava a Barcelona, potser no podria evitar d’acostar-se a casa seva, a la Barceloneta. Casa seva? L’última vegada que la va veure era un munt de runa fumejant provocada per un bombardeig. La seva mare hi va quedar sepultada. A ell, tot i que ja tenia setze anys, van acollir-lo a la Casa de Caritat… Tutusaus estava orgullós del seu art a l’hora de fer la maleta.

—Al fons —es repetia— les peces àmplies i planes com, per exemple, els pantalons, i les americanes. Sobretot, la part frontal del pantaló, que quedi prop de la nansa, ja que així suportarà menys pes. A continuació les camises, els vestits i els jerseis.

Fer bé la maleta era com una mena d’assegurança, de garantia d’èxit. Mentre pogués fer-ho, se’n sortiria. Va agafar les dues úniques corbates que li quedaven a l’armari, les va allisar tant com va poder i va embolicar-les amb més paper de seda. Tot seguit va col·locar-les en diagonal, en tota la seva llargària. Va recordar les paraules del dia abans del general Pozos. No se li havia acudit mai que Franco pogués «desaparèixer». El general Pozos sempre en parlava com si hagués de ser etern i ell ho havia assimilat sense adonar-se’n.

—Les sabates, en bosses de roba, per parelles, als costats de la maleta. Un cop al destí, les possibles arrugues surten fàcilment tot sacsejant una mica la peça i penjant-la de seguida a l’armari —va dir en veu alta sense adonar-se’n.

Tot d’una li va acudir la imatge del seu pare clara i neta tot dient-li:

—De l’equipatge calculat, la meitat, i de diners a la butxaca, el doble.

Feia anys que no en recordava ni la cara.

Va baixar els esglaons a poc a poc, avaluant el pes de la maleta. Va veure un cop més l’espai en blanc deixat per un quadre desaparegut qui sap quan. Quan va arribar a la masia de Montsol, ja no hi era. Potser era de valor i el general se l’havia venut. Entre d’altres objectes personals de l’antiga família propietària, va trobar-hi un vell àlbum de fotos. Eren els seus primers dies d’estada i no comprenia per què el general l’havia reclòs en aquell lloc. No suportava la casa. Va agafar l’àlbum i, fora, sense buidar-lo, va fer-lo miques damunt una soca amb una destral. Dies més tard, quan la rosada i el vent ja havien escampat i fet malbé les restes, Tutusaus va descobrir tres fotografies que havien resultat miraculosament il·leses. Hi apareixia l’indiano que havia fet construir la casa. Ell, tot vestit de blanc, en una estació de tren amb un criat mulat carregat com una mula. Ell, amb capteniment i indumentària de senyor i una elegància natural per posar davant el fotògraf. Ell, amb el mestre d’obres que li feia aquella masia construïda per assaborir el triomf personal i on reposar de tants anys de lluita. Tutusaus va quedar impressionat. Se les va estar mirant una estona en silenci. Evocaven misteris de vides d’ultramar. Tot d’una li va pujar la ràbia des de l’estómac i les va estripar. Tutusaus era un assassí, vivia en funció d’això i el seu món era tan reduït com ell volia i necessitava. No suportava misteris, no suportava el pensament de l’existència d’altres mons. De vegades, no suportava res de res. Per això podia fer la seva feina.

Al jardí, hi havia trobat rosers i gardènies crescuts en desordre. En un racó, mimoses daurades. No gaire lluny, arbres fruiters. Va arrencar-ho tot ell mateix. Només va deixar-hi un parell de presseguers i una pomera que li donaven el material bàsic per als seus experiments. Poca gent sap que les llavors de préssec i de poma poden ser mortals, pensava mentre arrossegava la maleta cap al cotxe. Encara n’avaluava el pes, es trobava estrany. Quan va obrir la porta del vehicle va estar a punt de desfer-la per veure què es descuidava. Finalment es va adonar de la raó d’aquella lleugeresa: hi duia la meitat de l’armament acostumat.

Va deixar menjar per a dos dies per als animals, va tancar i barrar la casa i es va ficar al cotxe. Eren les nou tocades i ja brillava força el sol. A les deu ja corria per la carretera de Barcelona, farcida de furgonetes i camions. El seu Seat Mil quatre-cents semblava atreure’ls com un imant. Era un exvehicle camuflat del ministeri que tot just superava els noranta per hora. Garantia un viatge llarg i reposat. Exactament el que calia al seu conductor. Tutusaus, encara que fos a noranta, no feia mai tard, sempre era on havia de ser.

Cap a la una del migdia va entrar a Barcelona. Feia vint-i-tres anys que se n’havia anat i mai no hi havia tornat. Vint-i-tres anys fora i encara s’orientava. Sense una curiositat extraordinària, mirava a dreta i a esquerra i trobava que Barcelona no havia canviat tant. No era més que una altra gran ciutat. S’acostava l’hora de dinar i avançava entre taxistes que no paraven de xerrar amb els passatgers gesticulant amb totes dues mans alhora o entre vespes, moto-carros i camionetes carregades de verdures. Entrant per la Diagonal, de seguida va trobar el seu hotel. Tenia una habitació reservada al Numancia International, un petit establiment del carrer de Numància. Només per aquella nit. Com si fos un viatjant qualsevol. Un taxista l’hi va indicar com si l’adrecés al lavabo d’un bar:

—Al fons, a mà dreta.

El Numancia International era un hotel pulcre i digne, de façana neta, en consonància amb l’entorn. Va entrar-hi badant, amb la vista cap al carrer; potser per això, el conserge va dir directament:

—Vostè deu ser el senyor de Madrid, oi? L’estàvem esperant.

No va voler treure cap conclusió de la deducció i va limitar-se a fer les formalitats usuals; després, va deixar la bossa de viatge en mans d’un grum d’uns quaranta-cinc anys, tan poc convençut del que feia com ho pugui estar en general qualsevol d’aquest ram en aquesta edat.

Mentre dinava, Tutusaus intentava reflexionar sobre la nova situació creada. En altres missions, el dia abans era com si entrés en capella, es concentrava, netejava i greixava les armes, pensava les diverses tàctiques i les alternatives, entrava en un gran estat d’excitació. Però el general li havia comunicat que en aquesta missió només hauria d’esperar. No cal dir que Tutusaus no se n’havia alegrat especialment. A ell ja li era igual. Més d’una vegada estava previst d’eliminar una persona i al final, per raons imprevistes, havia hagut d’acabar matant-ne un parell més. No li venia d’aquí. Més que en la mort en general, li agradava molt més pensar en la mort en particular. Recordava, a Ifni, a l’Africa, les batudes en què es feien presoners pels quals s’arribava a agafar un cert afecte, però els quals no es dubtava a executar d’un dia per l’altre. O la reflexió sobre el moment exacte en què es degolla, l’instant, la lluïssor dels ulls, la paraula, el gest que desencadena en la persona el gust per degollar. O el 13 de gener de 1958, la data gravada, quan en un contraatac de sorpresa prop d’El Aaiún, els legionaris havien desfet un contingent molt gran d’infiltrats de l’Istiqlal marroquí. Agafats de sorpresa, n’havien matat exactament cent quaranta-un. Una carnisseria. Tutusaus, tot sol, n’havia liquidat catorze. Va emborratxar-se de sang. Després del fet no recordava res. L’hi explicaven i no s’ho creia. Un dels que ho havia vist en persona era el general Pozos Bermúdez. Va ser quan va descobrir que Tutusaus, el seu col·laborador, aquell home taciturn que inventava verins sofisticats i que s’havia endut amb ell al Sàhara per treure’l d’un embolic amorós a Madrid, podia ser capaç de les accions més terribles, d’executar-les amb les seves pròpies mans.

Tutusaus va pujar a l’habitació del Numancia International. Va obrir la finestra per deixar que entrés l’aire fresc de fora. Tenia ganes de fer la migdiada. Va treure una carpeta de la maleta. Al llom s’hi llegia: «Tutusaus. Personal. Secret». Era la lletra del general, aquella lletra que coneixia tan bé i que tan aviat li podia ordenar de cometre un assassinat com felicitar-lo pel seu aniversari. Va triar el primer document que li va caure a les mans. Llegia i li semblava sentir la veu rasposa del seu superior. Va trigar cinquanta-dos segons a adormir-se.