Capítol 5

Va arribar a Montsol a les cinc de la matinada ben tocades.

Hi havia un paper clavat amb tatxes al portal. Va arrencar-lo, va obrir la casa, va entrar i va encendre el llum. Era una nota del caporal de la Guàrdia Civil de Montsol. Li recomanava que anés amb compte, que en aquells moments hi havia per la zona almenys dos grups de gossos salvatges força actius: «Fa poc hi ha hagut un atac contra un tancat d’una granja, al costat de Montsol, i hi han matat una dotzena d’ovelles. En un mas proper n’han mortes més de trenta i han arribat a plantar cara al pagès…». La nota acabava explicant que dies enrere havien obligat uns boletaires a refugiar-se a l’interior dels seus cotxes durant una bona estona. Tutusaus va somriure, la va arrencar i la va estripar. Precisament a ell, venia a avisar-lo dels gossos! Era evident que no havia vist els dos cadàvers llençats a l’abocador de darrere la masia. No li calia cap avís. Els gossos i ell eren vells coneguts i es tenien ben apamats. Sempre sabien quan Tutusaus hi era i Tutusaus sempre sabia quan els gossos voltaven no gaire lluny. Tot al llarg dels anys que Tutusaus duia a la masia, que no eren pas tants, les diferents generacions de gossos cimarrons semblaven haver-se traspassat genèticament l’odi cap a ell. Potser provenia d’aquella ocasió, al cap de poc d’haver-s’hi instal·lat, en què el general Pozos va trucar-li per demanar-li que li preparés un parell d’habitacions i aconseguís tres animals de mides mitjanes:

—Ovelles, porcs… Jo què sé…

Tutusaus no va demanar-li per què els volia, no qüestionava mai les ordres. Sí que li va preguntar si li anaven bé uns gossos. Va respondre-li que sí i va penjar després de dir-li que els tingués preparats per a l’endemà al matí. Tutusaus acabava de caçar-ne tres. Havia parat un parany per a llops que consistia en un corral amb un passadís en espiral, al centre del qual hi havia una ovella. Els gossos hi entraven i s’endinsaven per l’espiral. Quan se n’adonaven, ja no en podien sortir. Alhora, no arribaven mai a l’ovella, perquè en un punt determinat de l’espiral, el camí es barrava i tan sols arribaven a ensumar-la, sense poder-la tocar. Els volia vius per observar-los, per mirar-los tot el temps que fes falta i perquè ells també el miressin. Tot seguit pensava deixar-los anar per primera i única vegada. Volia que sortissin corrents cap a la muntanya i, si la seva natura els ho permetia, que comuniquessin als seus qui era el que manava. La següent vegada els obriria en canal i n’escamparia les vísceres entorn de la masia, per marcar el territori.

El general va presentar-se de bon matí a bord d’un jeep militar acompanyat de dos individus que van resultar nord-americans. Després de les presentacions, va dir-li:

—Acaben d’arribar al port de Barcelona. Porten un material molt interessant. Si ens fa el pes, potser els farem un encàrrec per valor de bastants milions. Hem vingut a provar-lo…

Tutusaus va ajudar a descarregar uns caixons de fusta molt ben embalats. Amb una palanca de ferro els van obrir. Dins hi havia armes, unes armes molt particulars.

—Els americans han inventat un cartutx especial del 22, Céspedes. Aquest projectil és en realitat una bomba d’acció retardada en miniatura amb carcassa de metall. Es brutal. I pot disparar-se amb una simple pistola! El problema, pel que sembla, és que no tenen gaire poder de penetració. Ara ho veurem…

El general va donar les ordres oportunes. Els americans van agafar un parell de guies telefòniques del jeep, van carregar la pistola amb els cartutxos, van col·locar-hi el silenciador i la van donar al general amb un posat burleta. Van fer que Tutusaus agafés les dues guies, una enganxada amb l’altra, i les mantingués separades del cos perquè el general hi fes punteria. Va situar-se a uns cinc metres de distància. Els americans feien bromes a Tutusaus en anglès.

—No els facis cas, Céspedes. Diuen que estàs cagat.

I sense més, va prémer el gallet. No va fer gaire soroll, només una mena de zum, i les guies van volar desfetes pels aires. Tutusaus no es va bellugar ni un mil·límetre. La destrucció de les dues mil pàgines de guia telefònica va omplir-li les mans de talls fets pel paper estripat. Els americans van emmudir. D’entrada s’havien pensat que la sang que rajava era perquè el projectil se li havia endut els dits. Després, quan van adonar-se de la realitat, van tornar a riure i van felicitar-lo efusivament mentre s’embolicava les mans amb una bena.

—Has vist quina meravella? —li deia el general.

I continuava, tot satisfet:

—Aquests dats pel cul dels ianquis diuen que els projectils són de càrrega subsònica per poder ser encara més silenciosos. Què et sembla? A deu metres, diuen que el projectil produeix un forat tan gran que hi podries ficar el puny. Mortal de necessitat. Bé, ara anem a fer la segona prova. On tens els gossos?

Tutusaus va indicar vagament cap a una zona, darrere la casa. Seguint les indicacions que el general li havia donat per telèfon, els mantenia en un tancat, mig adormits per l’acció d’un sedant.

—La segona prova consisteix a saber si, a una determinada distància, el projectil travessaria un capot militar o un tabard de l’exèrcit rus; ja t’he dit que en realitat, té molt poca potència de penetració.

Els americans havien anat cap al jeep i tornaven carregats amb una mena de caçadores i una petita càmera de súper 8.

—Té, posa’ls als gossos.

—Com?

—Que els vesteixis amb els tabards.

—Que vesteixi els gossos?

—Sí, Céspedes, que sembles idiota.

Mentre Tutusaus s’apressava a complir l’ordre, el general continuava xerrant:

—Utilitzarem una High Standard amb silenciador a cinc metres, una Walther també amb silenciador a deu metres i una pistola metralladora Venus a quinze. Coneixes les Venus, Céspedes?

—No.

—És capaç d’engegar un munt de ràfegues per segon. I amb cartutxos del Long Rifle del 22, de foc lateral.

Va ser difícil posar els abrics als gossos mig adormits. Quan els ficava la pota per una màniga, s’escapava l’altra. A més, va haver-ho de repetir perquè l’americà que ho estava filmant no ho havia pogut gravar bé. A la fi, ho va aconseguir. La fila que feien els animals era grotesca, amb les caçadores cordades pel llom. Els americans es trencaven de riure i es deien coses que Tutusaus no comprenia. Abans de deixar els gossos a la seva sort, va fer-los ensumar una mica d’amoníac perquè es revifessin mínimament.

—I ara aparta’t, si no vols prendre mal —va cridar el general.

Els animals observaven els humans amb aire de no comprendre res. Amb prou feines s’aguantaven sobre les potes. Al primer, va disparar-li al pit. El tabard no va protegir-lo gens i, evidentment, va morir a l’acte, amb un trau brutal. Al segon, que no parava de bellugar-se, només va encertar-lo a la pota dreta del davant. I davant la sorpresa de tothom, Tutusaus inclòs, també va morir a l’acte. L’efecte va ser devastador: va caure rodó a terra amb només tres potes i mort instantàniament. La quarta pota, ni tan sols es va trobar.

—Una altra cosa no ho serà, però espectacular, ho és un munt, eh? —feia el general.

Finalment van carregar la Venus. Tenia dobles silenciadors i feia un soroll sord molt estrany, que no s’associava gens a una arma de foc. Va disparar i en un segon el gos va convertir-se en un simple munt de carn picada, una cosa horrorosa. L’animal va quedar literalment desintegrat.

—Cent ràfegues en 1,2 segons, Céspedes. T’imagines, a Ifni, si arribem a tenir-ne una? La carn de moro hauria anat regalada…

Els americans cridaven «yuppie!» i es felicitaven. El general somreia amb satisfacció i Tutusaus s’acostava a les restes sangonoses per veure si podia quedar-se de record alguna insígnia comunista dels tabards russos.

Van prendre una copa i se’n van anar tal com havien arribat. Ni tan sols van fer servir les cambres que Tutusaus els havia preparat.

Des de llavors que els gossos odiaven Tutusaus i semblaven voler venjar-se’n contínuament.

Va tornar a observar la nota del caporal de la Guàrdia Civil, va estripar-la a bocins i va llençar-ho fora. Tutusaus era cruel amb els gossos. Els torturava sempre abans de matar-los, però després d’haver lluitat d’igual a igual. Amb les seves víctimes era diferent, sempre hi jugava amb avantatge. Mentre pensava això, va tancar el porticó i va anar cap a la cuina. No tenia gens de son. Els darrers quatre anys i mig els havia passat en aquella masia, en ple Pre-pirineus. El general li havia comprat la casa i li feia arribar cada mes prou diners per a la subsistència. Cada deu dies pujava un jeep amb queviures des de la capital comarcal. Tothom, a la comarca, coneixia l’existència de Tutusaus. Tothom també, sense haver rebut cap consigna, intuïa que valia més no parlar-ne i encara menys, fer-se’n gaires preguntes. La masia de Montsol era un lloc perdut enmig de la muntanya, ideal per passar desapercebut, retenir gent si calia i només sortir-ne per executar amb contundència les ordres que fossin menester. Tutusaus, que no havia estat mai més de vuit hores seguides a la muntanya, s’hi va aclimatar ràpidament. Tant, que li va semblar que allò, la muntanya, el bosc, el silenci, les seves víctimes reposant al costat de la font, no gaire lluny, ningú emprenyant-lo ni donant-li ordres, la no necessitat de pensar en res, era el que havia estat esperant tota la vida.

Va seure a la cuina i va servir-se un gotet de chinchón. El fet de no poder calcular el temps que s’estaria a Barcelona l’incomodava, més que res perquè li impedia fer bé la maleta. Va anar al petit taller on guardava el que ell anomenava els seus «estris de lladregot». Els tenia dins una bossa de pell: rossinyols i manyocs de falses claus, imprescindibles per forçar els més diversos panys. Al final sempre eren necessaris. Va posar-se a netejar-los amb una mica d’oli. Tutusaus podia obrir qualsevol porta sense deixar-hi rastre. L’hi havia ensenyat a principis dels cinquanta, a Madrid, Hipólito Pareado, un tècnic de la policia. Era la persona que l’havia introduït en els secrets d’algunes tècniques d’actuació policíaca deutores directes del món de la delinqüència. Vivia en un pis minúscul de la part vella de la ciutat. Prim, solter, d’uns cinquanta anys, d’ullassos negres i boca fina, com una ratlla, Pareado era l’especialista d’una bona colla d’habilitats, però Tutusaus només va tenir-lo de professor d’obrir panys polidament. Parlava a la madrilenya, fumava Ideales i escopia a terra sense parar les miques de tabac que li quedaven a la boca.

—«Obrir», Tutusaus, ho has sentit? —li deia—. «Obrir», no pas «esbotzar». Es gairebé impossible d’esbotzar o forçar un pany sense que es noti. La més mínima manipulació permet a qualsevol especialista d’adonar-se’n. I la majoria de les vegades, a més a més d’entrar en un lloc prohibit, volem que quan fotem el camp ningú no s’adoni que hi hem estat. La clau, i valgui la redundància, és aconseguir una còpia de la clau.

I aquí, el senyor Pareado es posava a riure, i semblava que d’un moment a l’altre arrencaria amb un solo de la Verbena de la Paloma.

Pareado feia demostracions de com es podien fer saltar els panys més difícils. S’havia fabricat ell mateix una mena de maqueta de demostració que consistia en un mecanisme d’un pany muntat sobre una fusta. Per una banda es veien els perns, per l’altra, els ulls concentrats de Pareado burxant amb un filferro acabat en ganxo. L’introduïa dins el pany i, mossegant-se la llengua, temptejava amb professionalitat… De vegades, parlava mentre feia la demostració:

—Heu d’aconseguir de pressionar el primer pern del pany fins que noteu que es belluga. Aleshores ja sabeu que en teniu un d’arrenglerat. Cal mantenir la pressió fins que s’hagin anat arrenglerant l’un darrere l’altre…

D’aquella manera, agafat al tauló de fusta de les demostracions, amb el seu filferro, semblava una mena de violoncel·lista destraler.

—Tens cap pregunta, Tutusaus? Has vist? Semblo un vulgar lladregot…

Una vegada, després de la classe, Pareado va convidar Tutusaus a prendre una cervesa a casa seva. Era digne de veure. Un pis minúscul, d’uns quaranta metres quadrats, amb una habitació sencera consagrada a l’art de penetrar a les cases i a les caixes alienes.

—T’agrada el meu cau? Era el pis d’un roig que se’n va anar després de la guerra. Van incautar-lo i me’l van donar. Han vist de tot, aquestes quatre parets, Tutusaus… Si jo t’ho expliqués…

Tenia una col·lecció completa de claus, totes classificades i numerades, penjades a la paret en un requadre emmarcat sobre vellut vermell. Estaven disposades segons el model, potser n’hi havia dues o tres-centes.

—Cada cop que la policia o jo mateix aconseguim una clau nova, sigui d’on sigui, la registrem i li donem un número. Moltes claus s’adapten a diferents panys. I recorda la regla número u: quan entris en una casa, només has de carregar-te’n el pany si no hi ha altre remei.

Tutusaus estava fascinat. Va preguntar-li si mai se li havia resistit algun pany.

—Evidentment, talòs. Molts, moltíssims. Per sort, això no és una ciència perfecta, sinó perdria tot l’interès. Quan comences a burxar en un pany mai no saps si te’n sortiràs… Mira, vine…

Van travessar el petit menjador, una petita alcova i va arrossegar-lo fins a un balconet que donava al carrer. Hi havia una caixa forta no gaire gran, amb la porta esbotzada i una mica rovellada per l’estada a la intempèrie.

—La veus? Aquesta cabrona la tinc guardada de record. És una caixa forta de joieria amb un pany Burmah. Impossible de forçar. Els perns es belluguen horitzontalment. Vaig haver d’endur-me-la carregada a l’esquena i rebentar-la amb dinamita. I no facis aquesta cara, home, què et pensaves, que els policies no rebenten joieries?

Tutusaus no sabia mai com agafar-se aquesta mena de bromes.

Li havien dit que ara vivia a Barcelona, retirat. Trucaria a la família per saber-ne la nova adreça i l’aniria a visitar.

Va eixugar les claus i els rossinyols, va embolicar-ho tot amb un drap, va ficar-ho a la bossa de cuiro i se’n va anar cap a l’habitació. Va col·locar la bosseta a la maleta amb tota cura i es va adormir al moment, com sempre.

L’endemà va aixecar-se de bon matí. Quan Tutusaus entrava en la dinàmica de la feina, amb tres hores de son en tenia de sobres. Feia un dia fred i clar, amb un blau generós i sedant, amb la promesa d’una bonança tota primaverenca. Va fer-se de nou la maleta, va preparar les armes, va revisar les diverses capsuletes de preparats verinosos en pols que sempre tenia a punt. Segons el cas, n’usava una o altra. Unes eren d’efectes retardats, però fulminants; d’altres d’efectes immediats però que provocaven una mort lenta; uns deixaven rastres evidents; altres menys. Tutusaus s’havia fabricat un estoig de fusta que li feia de laboratori ambulant. L’introduïa dins d’una maleta d’aspecte normal i corrent i semblava formar part de l’equipatge. Un cop tot a punt, va agafar els estris de treball i se’n va anar cap al bosc, cap al cementiri, a fer-hi un cop d’ull. Encara no eren les deu i als arbres, les fulles semblaven untades de gebre fred i arrapat. Tutusaus hi passava i les espolsava. El bosc d’Entraigües no tenia cap secret per a ell. A primer cop d’ull tot semblava en ordre. Entorn dels petits túmuls envoltats de pedres, va anar desbrossant les fulles que l’aire de la nit havia fet caure. Un dels enterraments estava remenat. El munt de terra estava esgratinyat. Hi havien estat furgant. Les pedres estaven descol·locades. De seguida va conèixer les petjades: els gossos. No ho entenia. Per què havien anat a furgar la tomba més antiga? Mentre la restaurava va recordar-se del seu ocupant, un comunista català infiltrat clandestinament que es deia Peremartí. Feia una vida aparentment normal en un barri treballador del cinturó industrial de Bilbao. Tutusaus va observar que cada dia al vespre, quan tornava de treballar, seia una estona al balcó i anava fent glops d’un càntir. Va preparar-li tres grams de didalera en pols, va entrar a casa seva mentre era fora i va ficar-los al càntir. Se’n va anar ben tranquil. L’imbècil no arribaria viu a l’endemà. Aquella mateixa matinada, Pozos el va telefonar. El general, fora de si, va informar-lo a crits que l’home encara era viu i que li donava una hora per resoldre la qüestió a plena satisfacció. Quan Tutusaus, confús pel seu error de càlcul, va arribar a casa d’en Peremartí, el general també hi era. L’estava esperant amb un posat terrible.

—Només està mig adormit. Per sort, tenia un home vigilant. T’he fet venir perquè vull que el rematis en persona… Així n’aprendràs… Per cert, no estava sol.

La dosi no havia fet efecte perquè aquell vespre en concret, els pares d’en Peremartí l’havien anat a visitar i havien compartit l’aigua del càntir. Tutusaus va adonar-se de seguida que la víctima estava a punt de morir, però també els pares, que jeien en diferents posicions mig intoxicats. Sempre ho recordaria: el vell, assegut, intentava respirar. Tutusaus, va girar-se i va trobar-se el general mirant-lo:

—Es pot saber què esperes, cabronàs marieta de merda?

—Però què faig?

—Què fas? —El general cada cop cridava més—. Me’n vaig i val més que demà al matí m’expliquin alguna cosa que m’agradi sobre el final d’aquesta història… I si no és així, desgraciat, no esperis de mi mai més res.

Aquesta era la pitjor de les amenaces, per a Tutusaus. Es va encegar. L’endemà van trobar el vell al sofà, com si s’hi hagués assegut a esperar que li portessin el cafè. Vestit amb americana i corbata, recolzat sobre el costat dret i amb un sol peu tocant a terra. Onze cops amb una planxa li havien ferit el rostre, li havien rebentat un dels glòbuls oculars i li havien arrencat el nas tot esquinçant la carn fins a deixar l’os a la vista. La seva dona era a l’habitació del costat. Jeia de bocaterrosa. Dinou ganivetades a l’esquena. Un cop de través al cap li havia arrencat una part del crani. En Peremartí no hi era. Tutusaus se’l va endur a Montsol. Oficialment, se’l va donar per pròfug de la justícia, acusat d’haver assassinat els seus pares en un rampell de bogeria. Quan Tutusaus va enterrar-lo al bosc encara era viu.

—Tot plegat un desastre, un exemple de com no s’han de fer les coses… —va amonestar-lo el general Pozos igualment. I va continuar—: I espero que no torni a passar, Céspedes. L’eficàcia és el secret del nostre èxit, però també la discreció. No et diré que em sàpiga greu la carnisseria que has fet. Al cap i a la fi, els vells no eren més que un parell de rojos que ja havien viscut molt més que no els pertocava. Però això no vol dir que pensi tolerar mai més un error com aquest. Mai més, ho entens?

Tutusaus va entendre-ho perfectament i mai més no va fallar. Però ara, mentre arranjava la tomba d’en Peremartí, el record de la vergonya que va passar va posar-lo de nou en tensió. Va sentir un refrec sord a prop de la font. Va alçar el cap i va veure-hi una colobra d’aigua. Inofensiva, no va tenir temps de refugiar-se al bassalet. Gairebé sense adonar-se’n, ràpid com un llampec, Tutusaus va agafar-la amb les mans i va començar a recargolar-li el cap. De sobte, l’animal va vomitar un parell de salamandres, de les quals una encara era viva. Ell havia enterrat viu en Peremartí, la colobra s’havia empassat viva la salamandra. En adonar-se del que havia fet, va deixar-la anar, però ja era morta. Va recollir-la de terra, va boleiar-la i va llençar-la lluny. Què li estava passant? Era aquest cas, que el neguitejava profundament. Era aquest Heredero, que el posava nerviós. Alguna cosa, molt endins, li deia que aquest cop no seria igual que els altres. Va jeure sobre una de les roques, al costat de la font. Estava llefiscosa i plena de molsa. S’hi va estirar i va arribar a la conclusió que el millor que podia fer era acabar com més aviat millor. Va aixecar-se i va mirar cap a l’aigua. En els llocs d’ombra, l’aigua verda semblava negra.

De nou a la masia, va deixar-ho tot ben tancat i barrat, aquesta vegada sí que no sabia quant trigaria a tornar-hi. Va pujar al Mil quatre-cents i va enfilar cap a Barcelona. Tot conduint se li va ficar al cap la figura de Felipe Heredero. Encara el recordava del dia anterior, cofoi i satisfet, poderós tot i la realitat de la seva malaltia. Tot ell era un excés. Heredero rei d’Espanya? Franco era massa bo. Què podia aportar la monarquia a un Règim com el del 18 de juliol? A més, per què precisament Heredero? Quins mèrits podia aportar, el simple dret de la sang? De què podia servir una institució fonamentada en el principi hereditari? Tutusaus es deia que era una pèrdua de temps: si el rei és bo, res. Però si és dolent has de flanquejar-lo amb un parell o tres de personalitats importants que el controlin de prop perquè no faci bestieses. I posats a fer, per què Franco no hauria de poder ser rei? Ell hi tenia més dret que ningú. Com Napoleó. I posats a fer, coronat pel Papa, també. Que per això s’havia guanyat una Croada contra els comunistes i l’anticrist. Tutusaus no s’ho treia del cap: Franco era massa bo. Perquè després anessin dient els seus enemics. A veure qui tenia pebrots de tossir-li, en aquell moment, si decidia de fundar una nova dinastia: la Casa Reial dels Franco-Bahamonde… Si fins i tot sonava d’allò més majestàtic! Va dir-ho en veu alta:

—Franciscofranco I, de la dinastia Franco-Bahamonde…

I si Franco no volia ser rei, doncs que se l’inventés entre la gent del seu entorn. Ell podia fer-ho. El general Pozos li havia explicat que entre els antics bàrbars la monarquia no era hereditària i quan es moria un rei, se n’elegia un de nou per votació… Sa Excel·lència podria fer rei el general Pozos! Quina idea tan fantàstica! Napoleó també n’havia estat el pioner. I els descendents d’un dels seus generals encara eren ara mateix reis de Suècia! Seria un bon rei, el general Pozos… Però no, ara que se’n recordava, el general no era gaire monàrquic. Es el que ell deia:

—A més, cada vegada hi ha menys reis, a Europa, Céspedes. És una espècie a extingir. No serem pas diferents, nosaltres. Després de la Segona Guerra Mundial han desaparegut del mapa els reis d’Itàlia, Bulgària, Romania i Albània. Han engruixit les fileres d’un grup en què ja figuraven, com a mínim, els pretendents al tron de França, Portugal, Àustria, Hongria, Alemanya i Rússia. Són patètics, Céspedes, els reis a l’exili són poca cosa més que figures decoratives en les festes de l’alta societat. A Madrid n’està ple perquè el Generalíssim els protegeix, sobretot els dels països de l’Est, com que ara són comunistes… Donya Carmen en persona té especial predilecció per la família reial albanesa i convida sovint al Pardo la reina Geraldine, la reina mare d’Albània. És curiós que a tota aquesta tropa els doni el tracte que nega a l’hereu d’Alfons XIII. Però en fi, vist que per ara, totes les decisions de Sa Excel·lència s’han revelat providencials, no podem sinó confiar que aquesta també ho serà…

El mateix que pensava Tutusaus, camí de Barcelona. També pensava que si, al cap i a la fi, havia d’acabar liquidant Heredero, independentment del seu interès dinàstic, Espanya no es perdria pas res de l’altre món. De sobte, una veu interior va dir-li que si algú el liquidava a ell, Espanya tampoc no es perdria res de l’altre món. Va somriure: sol com un mussol, sense ningú a qui recórrer, ni tan sols al general. Feia anys que Tutusaus, d’una manera o altra, concentrava tota l’energia a intentar esmunyir-se de la mort i de l’adversitat. I era conscient que un dia o altre havia de caure. Sense poder per conduir el seu destí, retopava d’una banda a l’altra i l’únic que el guiava era la supervivència basada en la lleialtat. Tenia una mica de passat i cap futur. Però no es queixava. Sabia que molts havien acabat molt pitjor que ell. Es trobava en aquest estat proper a la malenconia quan va arribar a Barcelona. Va aturar-se en un bar per consumir un cafè i trucar al telèfon de l’anunci. Va respondre-li una veu de dona tota amable, tant, que es va quedar tallat. Per això va dir-li un xic bruscament que necessitava l’habitació per aquella mateixa nit.

Era una finca de pisos a la part alta de la ciutat. De fet, es tractava d’una casa particular, d’un segon pis. Va obrir-li la porta la dona que havia parlat amb ell per telèfon. D’uns cinquanta-cinc anys, amb ulleres gruixudes, grassoneta, rogenca de cara, amb ulls impertinents. Es deia Vilallonga. De tant en tant s’abaixava les ulleres i mirava divertidament per damunt. S’havia posat el collaret de perles Majòrica per rebre’l. Duia un suèter i una faldilla que no s’adeien amb la sumptuositat passada de moda de la casa. Abans que res, va insistir a mostrar-li l’habitació:

—Veu, tal com diu l’anunci, és una habitació grandiosa. El bany és al corredor, dues portes més enllà en direcció a l’entrada.

Tutusaus va assenyalar el balcó tancat i va preguntar-li si donava al carrer.

—I tant…

I va córrer a obrir-ne les portes. La visió que va aparèixer davant d’ell era exactament la que esperava: la torre de Felipe Heredero. Hi havia un palmó ressec agafat a la barana.

—Si el molesta, enretiro el palmó…

—No caldrà…

—Millor. Ja sap que els barcelonins diem que una casa amb palma o palmó, està protegida dels llamps…

Es van posar d’acord de seguida: sis-centes pessetes al mes, dormir i esmorzar.

—Però segur que no s’ho vol rumiar?

Tutusaus va respondre que no i que baixava a buscar les seves coses.