Capítol 9

A les nou en punt ja trucaven a la porta de la casa. La mestressa, que estava avisada, va afanyar-se a obrir. Va anar-lo a buscar tota sufocada i li va dir xiuxiuejant:

—Aquí fora hi ha un home que deu ser policia, no sé si és el que estava esperant.

—Policia?

Va sortir al rebedor i va veure’l, assegut en un sofanet. Tenia uns vint-i-cinc anys i els cabells en raspall. Pel posat tan estrany i la figura, immensa i quadrada, d’ulls de glaç, era evident que es tractava d’un policia. Fins i tot la senyora Vilallonga ho havia intuït. Tutusaus va tranquil·litzar-la, que no hi havia cap problema. El xicot va alçar-se en tota la seva immensitat. Va sentir-se una mena de «clic».

—M’envia el general.

Tutusaus, que havia sentit el «clic», va assegurar-se que la senyora Vilallonga no era pels voltants i va deixar-li anar que no sabia què duia sota l’aixella, però que segur que devia ser digne de veure’s. El noi es va quedar parat, va somriure, va obrir-se l’americana i va mostrar un pistolot que semblava extret directament d’una pel·lícula de l’oest.

—Una Magnum 44 —va fer tot satisfet.

Tutusaus, que mai no havia vist ningú prou gros per poder portar sense problemes una pistola així sota l’aixella, va demanar-li que la hi deixés veure. El noi la va treure, la va descarregar i la hi va deixar. Tutusaus va estar-se admirant uns segons aquella arma. Va adonar-se que no tenia número de sèrie. No és que es veiés raspat o llimat. Simplement no en tenia. Allò només podia significar dues coses, que era director d’una fàbrica de pistoles, cosa absurda, o que era un dels agents de confiança del general Pozos. Les armes especials de Tutusaus tampoc no tenien número de sèrie. Només la gent del general tenia aquella prerrogativa.

Dins el cotxe, el general l’esperava a la part del darrere. Davant hi anava el policia del pistolot, conduint.

—Hola Céspedes, cabronàs, com va això? T’estaves morint de fàstic, oi? Ho sento. Ja saps com són aquestes coses. T’avorries gaire? Sí? Doncs et fots, per què triaves aquesta feina… A més, segur que ja t’ho deus haver fet amb la mestressa de la pensió, eh?

El general estava animat. Tutusaus el coneixia força i sabia que aquelles introduccions indicaven que les coses li anaven bé. I si li anaven bé a ell, li anaven bé a Tutusaus.

—Coneixies en Maluquer? —va dir tustant el clatell del policia conductor—. Té la força d’un bou. És capaç de fer parlar una estàtua, t’ho juro. Bé, per feina. En primer lloc, per ara no hauràs d’actuar. Segurament no caldrà. Ara et deixarem a les oficines del nostre amic Heredero. Ens ha convidat a acompanyar-lo a un acte social organitzat per l’empresa. Jo no m’hi quedaré, tinc altres coses a fer. Tu, sí. Formaràs part del seu seguici i m’hi representaràs. Entesos?

—A les seves ordres.

—Interessa donar-li tranquil·litat, que se’n refiï. A hores d’ara ja hem recollit tota la informació sobre ell, tenim una certesa gairebé total que no sap res sobre el seu origen. No hi ha ni una ombra a la seva vida. I no et pensis que no em fa pujar la mosca al nas. Tothom té alguna cosa a amagar. Tothom menys Heredero. Guanya milions a cabassos, treballa divuit hores al dia, i quan no ho fa, s’ho passa bé. Té costums de ric, això sí. Suposo que ja ho has llegit al dossier: Club Nàutic, quatre cotxes al garatge, col·lecció de porcellanes antigues, viatges a l’estranger tan sols per adquirir noves peces en subhasta… També té amiguetes. D’allò més sofisticades, però mai pagant, no li cal. De tant en tant, els seus amics del Club Palomo el tempten perquè entri en negocis estranys. No ho fa mai, tampoc no li cal, és multimilionari i sap a què s’arriscaria si ho fes. Hem comprovat que, tot i el seu tarannà liberal, políticament és neutre, no pertany a cap família política, no es casa amb ningú i juga sempre a fons les seves connexions directes amb el Pardo. Sa Excel·lència creu que és el moment de sondejar-lo. He rebut l’ordre de traspassar-li l’oferiment i haig d’assegurar-me que entén perfectament quina és la proposta que li fa el Generalíssim. Continuem amb l’excusa d’aquesta pantomima sobre el llibre d’or dels industrials espanyols. Per això et necessito al meu costat. Ens ha convidat a dinar. Segons la seva secretària, això serà a la tornada de l’acte social. No sé exactament de què es tracta. Una inauguració, em sembla. Tant és. Tu, tranquil i, com sempre, ja ho saps: mira, escolta i calla.

—I aquest? —va fer Tutusaus tot assenyalant Maluquer.

—Aquest? Ah, no res. Que estàs gelós? En Maluquer m’està ajudant, aquests dies. Bé, Céspedes, fins després. Ens trobarem a migdia per dinar amb Heredero. I recorda-te’n: mirar, escoltar i callar.

El cotxe va frenar, Tutusaus va baixar i en menys de cinc segons ja s’havia perdut de vista.

La seu oficial de la indústria de Felipe Heredero era un edifici de quatre plantes d’obra vista del centre de la ciutat. A l’entrada hi havia tot de bellugadissa: cotxes oficials, càmeres del NODO, furgonetes de l’empresa, treballadors amunt i avall. Tot era controlat per l’eficient secretària, que distribuïa les tasques i les obligacions com un general abans de la batalla. Fins i tot hi havia, suposadament en un segon pla, un dels cotxes de la policia que seguien Heredero. Tutusaus va disculpar-se en nom del general.

—Però el dinar de feina es manté, oi?

—Sí, sí… —va respondre Tutusaus, tot tallat.

La senyoreta Josefina va atribuir-li una plaça en un dels cotxes de l’empresa. Uns tres quarts d’hora més tard, Heredero i tot de gent important van aparèixer per la porta de les oficines, havien efectuat una visita a la fàbrica i ara es disposaven a assistir a l’acte social. Entre els cotxes de l’ajuntament, els de l’empresa i els dels tècnics diversos, es va formar un seguici de sis vehicles i un furgó. Tutusaus va consultar les seves notes, preses del dossier que Pozos li havia lliurat. Era una activitat totalment prevista: «Previsió per al dimecres, 25 d’abril de 1962. Acció social. Anualment, Heredero apadrina un dels fills dels productors més pobres de la seva empresa». Van dirigir-se cap a l’extraradi i no van aturar-se fins arribar al Camp de la Bota, entre Barcelona i Sant Adrià. Els cotxes van aparcar al costat d’un safareig públic ple de cossis d’al·lumini per terra i de dones fregant. Amb la mar de fons i sota la roba estesa entre tres pals clavats a la sorra de la platja, dos nens gitanos muntats en un petit tricicle vell i rovellat s’ho miraven amb els ulls molt oberts. Al fons hi havia l’antic edifici militar en forma de castell que ara era un col·legi. En aquest punt, al seguici barceloní s’hi va afegir personal de l’ajuntament de Sant Adrià. Heredero va fer-se la foto de família, amb el parell de bessons en braços, mentre tothom aplaudia i els operaris del NODO enregistraven el moment per a la posteritat. Heredero, que va adonar-se en aquell instant de Tutusaus, va convidar-lo a afegir-s’hi. Va saludar-lo efusivament gairebé sense veure’l. La secretària va explicar-li que el senyor Heredero no solament no havia volgut evitar la seva presència simbòlica en aquell bateig i posteriorment al convit sinó que l’havia aprofitat per fer donació d’uns diners destinats a proporcionar al barri una derivació de la instal·lació general de l’aigua corrent. Tutusaus ho va aprovar seriosament amb un cop de cap i va dedicar-se a observar-ho tot de lluny: després de la cerimònia del bateig, tot el grup va arribar a la casa dels pobres. Vivien en una planta baixa, de construcció semblant a les anomenades cases barates. Tanmateix, al costat de la filera de barraques blanques que hi havia al costat, semblava un palau. Enmig del carrer, a l’aire lliure, havien preparat una taula llarga amb sandvitxets i plats amb cacauets, truita, olives i formatge sec. Els sandvitxets feien tota la cara d’estar passats, els cacauets estovats, les olives resseques i el formatge florit. Només la truita de patates semblava en condicions. La gent entrava i sortia d’un lloc a l’altre sense parar. Fins i tot Tutusaus, veient el volum del convit, no podia deixar de pensar com podien fer-s’ho, per viure només amb el jornal del productor d’Industria Heredero, dues famílies compostes de dues parelles amb tres fills, dues iaies i un canari. Li semblava absurd que, a més a més, estiguessin celebrant, entre copes i abraçades, l’arribada d’un parell de bessons destinats a fer-se un forat en aquell cau. Potser estaven contents perquè havia vingut el NODO a rodar unes quantes imatges de l’arribada del senyor Heredero amb els representants municipals. En qualsevol cas, tothom ho celebrava. Heredero saludava tothom amb una proximitat llunyana, amb una llunyania pròxima. Va ser el primer cop que Tutusaus va veure’l com si fos rei. Un dels representants municipals va demanar silenci i, encarat a les càmeres del noticiari, va fer un breu discurs del qual Tutusaus va captar poca cosa: l’home insistia a demanar una etapa transitòria entre la barraca i el pis que els havien promès, com una mena de «camp d’educació» per superar el trànsit.

—I no ho dic perquè faci cas dels tòpics malintencionats de la presència de conills a les banyeres, gallines als balcons o ases als replans de l’escala…

Tutusaus no sabia a què es referia, però mirant la gent del seu voltant, pensava que no semblaven pobres. Només una jove, probablement una cunyada, li va semblar poc entusiasmada. Descomptant això, la resta de convidats reien, explicaven acudits i feien creure que vivien despreocupats o que les preocupacions no els importaven. L’home va acabar el discurs donant les gràcies al senyor Heredero per la seva generositat. L’al·ludit somreia i saludava. Algú va treure una guitarra i va començar a cantar. Tutusaus, que no se’n perdia ni un moviment, va poder copsar l’únic moment en què el gran home va perdre el control. Va ser un segon només, encara menys, una dècima de segon. La secretària va voler agafar un dels sandvitxets de la taula. Heredero, en tensió perquè feia un moment havia hagut d’agafar un cop més els bessons per a una foto, quan va veure que la dona es duia allò a la boca, va picar-li amb un cop sec de dits a la mà i ho va llençar a terra, com si hagués caigut fortuïtament. Ningú no s’hi havia fixat. Tothom continuava rient i parlant amb la boca plena. L’ambient era com irreal, amb el teló de fons de la roba interior de cos sencer estesa voleiant a la marinada. Els padrins saludaven i suaven. Tutusaus suposava que en aquell moment el cervell d’Heredero devia ser molt lluny. Començava a admirar-lo profundament. Allí s’estava, complint el seu deure, aguantant sense defallir. Només els grans homes eren capaços de fer-ho. Potser s’havia equivocat, amb ell. Potser sí que això de ser rei es duia a la sang i s’aprenia ràpidament l’ofici. De sobte, totes les criatures presents van agombolar-se entorn seu. Nens i nenes, cridaven i estiraven els seus bracets amunt. Josefina, l’eficaç secretària, que no havia tocat ni una oliva d’ençà de l’incident del sandvitx, tot i la seva faldilla de tub va aconseguir que la quitxalla callés i es posés en filera, costat per costat, com a punt per començar una cursa. Tutusaus no sentia què deien però seguia l’acció fil per randa. En un moment determinat, Heredero va ficar la mà a la butxaca de l’americana i va llençar enlaire un grapat de monedes, just perquè caiguessin damunt els caparrons repelats —nens i nenes— del criaturam. Va ser vist i no vist. Es van precipitar a recollir els cèntims mentre els grans aplaudien Heredero i ell saludava com si fos un artista de cinema. Quan Tutusaus pensava que ja s’havia acabat, va resultar que encara faltava la segona part. Un dels convidats, visiblement embriac, va començar a cridar:

—I per als grans, què?

I ho anava repetint tot picant de mans i instant els altres convidats a fer el mateix. Set o vuit persones s’hi van afegir i vet aquí que l’eficient Josefina, després d’haver rebut el vistiplau de l’amo, va fer-los formar igual que als petits. Homes i dones, arrenglerats, van estar-se contemplant durant uns segons, amb els rostres àvids, els gestos d’Heredero. Ell els feia gruar, feia veure que treia la mà plena i la treia buida. Va fer-ho tres o quatre vegades. Al principi, la gent reia i continuava preguntant:

—I per als grans què?

Un vell amb barret i bastó s’hi va acostar, es va dirigir a ells i va dir:

—Per als grans res.

Tothom va callar i es va dispersar. El vell va mirar Heredero, va saludar-lo amb el barret i se’n va anar a seure en un sofà que hi havia al carrer, davant la porta d’una barraca. Ningú no va donar-hi més importància i tot va acabar amb més riures, un altre brindis i més aplaudiments. Després d’això, va produir-se l’acomiadament. Tutusaus va anar un moment al lavabo de la casa i quan va sortir, Heredero i tot el seguici ja se n’havien anat. Va quedar tot sol enmig del Camp de la Bota, amb la gent que se’l mirava amb curiositat. El vell del barret i el bastó se li va acostar i li va dir:

—Què passa, compare, que l’han deixat abandonat? —i es va posar a riure—. Ja he vist com s’amagava, ja…

Tutusaus va dir-li que ell no s’havia amagat de res, que havia anat a l’excusat. Però l’home gairebé ni l’escoltava.

—M’he dit, aquest és de la pasma com jo em dic Manolo. Però després els nanos m’han dit que en cap moment no ha parlat amb els altres policies sense uniforme ni amb ningú…

Tutusaus va dir-li el primer que li va acudir al cap, que treballava de guarda de cos del senyor Heredero, d’incògnit.

—Vaja, vaja, com una mena de policia particular… I com ho portes, fill? Espero que cobris un bon sou, de fet és com si fossis una mena de gos. I fer de gos és fotut…

Tutusaus s’adonava que l’acabaven d’insultar. Però com que no hi havia apreciat cap matís especial, va decidir no fer-ne cas. A més, en aquell moment ja s’havia acostat una quinzena de persones. El vell somreia i mostrava els forats de les genives. Encaixava exactament els puros que fumava en els espais esdentegats. El vent arribava impregnat d’olor de peix i de salmorra i la sensació d’irrealitat continuava emparant-se del temps i de l’espai. L’home va fer un senyal i un parell de joves van desaparèixer. Tres minuts més tard, Tutusaus, amb tota la seva còrpora encaixada en un carro petit que semblava sorgit del passat, era dut fins a la parada de l’autobús més propera amb els peus pengim-penjam. Enmig d’una estranya simfonia de grinyols d’eixos, cruixir de fustam i el ritme compassat de les ferradures d’un ase esquifit, va pensar que feia temps que no l’havien humiliat tant. Detestava Barcelona.

Va agafar un taxi i va arribar a Indústria Heredero en el mateix moment que el general, a la porta, saludava l’eficient Josefina.

—Home, Céspedes, on s’havia ficat? —va dir el general—. Aquí la senyoreta estava molt preocupada per vostè…

—Com que no ha tornat amb nosaltres…

Tutusaus va explicar succintament el que feia al cas mentre ella l’observava, fent equilibris des de la seva faldilla tubular. Se li endevinaven unes cames boniques i poderoses, tipus germànic fi. Estava posant fulls de carbó entre els folis immaculats. Després d’igualar-los amb un cop sec sobre el taulell de recepció, va donar-los a una noia i va girar-se per rebre els visitants.

—Acompanyin-me, sisplau. El senyor Heredero els espera —va dir mirant-los amb professionalitat.

Van pujar en un ascensor fins a l’última planta de l’edifici. Abans que anés a avisar-lo de la seva presència, Heredero ja havia sortit a buscar-los.

—Ja els atenc jo, Josefina, no es preocupi… —I a ells—: M’alegro de tornar-los a veure. Passin, passin, general, senyor Céspedes.

—Tutusaus.

—És clar, és clar… —I li va donar el preceptiu cop de mà a l’esquena i va introduir-los en un despatx amplíssim d’aquells que comuniquen al visitant la sensació de poder del seu posseïdor: taula de caoba, presència discreta però evident d’ivori. Tutusaus no va poder evitar de pensar que només el moble llibreria en forma de lletra L que ocupava una de les parets i part d’una altra ja devia costar el sou d’un any de la secretària que teclejava a la màquina d’escriure a l’altra banda de la porta. Al costat de la taula, un tele-bar d’últim model amb un ventiladoret. Tutusaus no n’havia vist mai cap abans. Pozos feia veure que els havia vist tots. Heredero va obrir-lo i de la part dreta, la del moble-bar, va extreure’n una ampolla de vermut, dos gots i un recipient amb glaçons. L’home no havia deixat de parlar.

—Què els sembla? L’últim crit. M’ho han portat de Suïssa. Un vermut? Un moble que fa de tot: televisor, bar, llibreria, ràdio, tocadiscos, espai per a discoteca… —Va servir-los el vermut i després, canviant de to—: Temo que no podré pas dur-los a dinar enlloc —va dir amb un somriure un pèl burleta—. Han de disculpar-me un cop més… Aquesta professió no té horaris… Cal que em quedi esperant una trucada del ministre. No em puc moure del despatx sota cap excusa perquè haig d’atendre-la personalment… Però no s’amoïnin, els faré una proposta que no em podran pas refusar. Saben què? Xerrarem aquí mateix, al meu despatx. Farem pujar alguna cosa per dinar i ja està solucionat… Bona idea, oi? Que s’ha quedat mut, general, home de Déu?

—Què vol que li digui… M’ho serveix en safata…

—Doncs no se’n parli més. Es home de paladar fi, vostè? —va preguntar.

—Es més el desig que la realitat —va respondre Pozos sincerament.

—A vostè no l’hi pregunto, Tutusaus, ja es veu que és home de vida… Avui convido jo, de manera que no es preocupin de res… A Barcelona, menjar bé no és cap problema. Però ara ens haurem de conformar amb el que ens puguin pujar de per aquí… —I tot pitjant el botó de l’intèrfon—: Josefina, faci portar del restaurant un menú dels bons, ràpidament. Per a mi, un d’especial. I agafi’n un per a vostè, també. La necessitaré més tard… De res, Josefina… —I a ells—: Ja ho veuen, podem començar quan vulguin…

Seia darrere la taula, com l’alt executiu cofoi i orgullós que era.

—Abans de començar, ja que són aquí, amics meus, em veig amb l’obligació de recordar-los que qui estan a punt d’entrevistar no és un comerciant d’olis i sabons del barri del Poblenou sinó l’amo d’una indústria molt important i molt ben relacionada amb l’estructura administrativa i política del Règim; per tant, deixo sota la seva responsabilitat les conseqüències que es podrien derivar d’un ús improcedent o negligent de les meves paraules… Entenen el que vull dir, oi?

—Del tot. Però li recordo que som simples intermediaris —va dir el general.

—M’és igual. Jo la conversa la tinc amb vostès. De manera que si res del que parlem extraoficialment que jo consideri delicat apareix publicat o, sense que es doni aquest cas, descobreixo que gent que no m’interessa sap coses de mi que jo no vull que sàpiguen, els consideraré a vostès únics responsables.

—Sona força amenaçador, això… —va fer el general amb la mosca al nas.

—Que n’és, de tràgic, home de Déu. Au va, no se’n parli més. Només li vull donar a entendre que vagin amb molt de compte. A més, vam quedar que els passaria tot el material per escrit. Què volen, que no tenen espera? Jo estic encantat de rebre’ls, però tinc una certa curiositat.

—Res d’importància, però potser després no tindríem temps. Ens ajudaria a accelerar tot l’assumpte si ens donés permís per consultar els arxius de l’empresa…

—Els arxius? —va exclamar malfiat. I tot d’una—: No hi ha problema, home de Déu… Uns arxius que no interessen a ningú, valga’m Déu… Pensava que volia demanar-me qui sap què, redéu… Per l’amor de Déu, haver-ho dit de bon principi… Déu meu…! El que vulguin… Donen totes les dades a la Josefina i ella mateixa ho localitzarà…

Tanta efusivitat no confonia gens el general. Feia estona que Tutusaus ja s’havia adonat que a Pozos n’hi ballava alguna pel cap. No feia res perquè sí ni deixava res a l’atzar.

—Serà un moment, copiarem tan sols les parts que ens interessen…

—Cap problema, home de Déu. Vostè indica el que vol i amb molt de gust n’hi farem una còpia. Després de dinar regiren el que vulguin, que és un pecat, menysprear el bé de Déu de viandes que ens portaran…! La gastronomia és una arma carregada de futur… de present, i de passat, oi, amics?

—Si de cas, mentre porten el dinar, Tutusaus pot anar a l’arxiu.

—Quines presses… Doncs, sí, per què no. I així, vostè i jo, general, ja podem entrar en matèria, oi? Perfecte… Josefina? —va cridar pel telèfon interior—, mentre arriben els dinars, el senyor Céspedes necessita consultar l’arxiu. Ajudi’l i després faci còpies del que li digui. —I a ell—: Apa, Céspedes, faci, faci…

—Tutusaus.

—És clar, és clar.

Va sortir del despatx i va trobar la secretària esperant-lo. Tutusaus va donar-li uns fulls amb unes dades que prèviament li havia apuntat el general. La dona va inspeccionar el full durant uns segons, com si estigués gravant-lo a la memòria. Després va dir:

—Em penso que no hi haurà cap problema. Segueixi’m, per favor…

Van agafar l’ascensor i van baixar fins a algun dels pisos soterranis. Fins que no van arribar a la porta que semblava que era el seu destí, es van haver d’identificar tres vegades. Van trucar i van passar dins sense esperar que algú els obrís. Hi havia un home d’uns cinquanta-cinc anys, prim i menut, de pell morena, amb les faccions marcades extraordinàriament. Estava fent els mots encreuats del diari Marca. Quan va obrir la boca se li va veure una renglera de dents absolutament grogues. Va mirar-se la dona i sense cap to especial va dir:

—Què s’ofereix, reina mora?

—El senyor Heredero m’envia a consultar l’arxiu i a…

—I aquest qui és? —va dir assenyalant Tutusaus amb el dit.

—El consultant de l’arxiu…

—Identificació… —va dir tallant-li el parlament.

—Ja l’han identificat a dalt… —va oposar-s’hi ella.

—Diuen que sis ulls veuen més que quatre i quatre més que dos, el senyor Heredero té dit…

—Vaig a telefonar-li ara mateix… —va tallar la noia.

I va fer el gest d’anar cap a la porta. Quan ja tenia la mà al pany, l’homenet, amb una punta de cigarreta penjant-li de la vora dels llavis, va dir amb recança, mirant cap a la taula:

—No t’enfilis tant, lleona. Què volen?

La noia havia frenat i tornava cap a ell amb un mig somriure de triomf. L’home va fer sense mirar-la:

—Suposo que saben que d’aquí a un quart plego… I ni Déu no em farà quedar aquí ni un minut més… —va remugar l’home.

—498#KB/5-1952… —va dir ella mirant-lo als ulls.

Va doblegar el Marca parsimoniosament, va obrir un calaix i va extreure’n un clauer farcit de claus. Va triar-ne una i va obrir un altre calaix tancat, va remenar-hi amb desgana uns instants i va agafar una claueta. Era per obrir una porta d’un recambró lateral, on tot just s’hi cabia entre fileres polsoses d’armaris vells de fusta disposats com si fossin taquilles d’un vestidor. No hi havia llum i la humitat donava a l’ambient una olor molt característica. Va aturar-se i va manipular amb la claueta un pany de seguretat. Va obrir l’armari i van aparèixer tot de caixons metàl·lics de zenc, apilats, amb una etiqueta en clau. L’home en va triar un, el va treure lentament, el va dipositar a terra i va tancar. Després el va agafar i va tornar al despatx, el va dipositar sobre la taula i va dir mirant el rellotge:

—Tenen deu minuts…

I va continuar amb els mots encreuats. La secretària d’Heredero va inspeccionar professionalment la pila d’informes i va separar ràpidament els documents que buscava…

—Són aquests? —va preguntar a Tutusaus amb seguretat.

—Sí —va respondre-li.

La noia els va enrotllar amb una goma i, tot girant-se cap a l’home, li va dir:

—De deu minuts ens n’han sobrat quatre. En faig les còpies i demà al matí te’ls faré arribar per l’administrativa de la nostra planta…

Va arreplegar un imprès d’un munt que n’hi havia sobre la taula i el va firmar. I sense més escarafalls, se’n va anar seguida de la mirada admirativa de l’arxiver i el pas pesat de Tutusaus. Dins l’ascensor, pensava en els documents que duia a la carpeta, absolutament intranscendents. Per què els volia, el general?

De tornada al replà de la planta noble, damunt la taula de la secretària esperaven les quatre safates amb els menús. La noia va deixar el seu, va lliurar la seva safata a Tutusaus i va separar la d’Heredero. Va trucar i van entrar. No hi havia ningú. La noia va buscar-lo en una sala annexa, però va tornar amb cara d’estupefacció.

—No hi és. He trobat una nota sobre la taula escrita de puny i lletra d’Heredero. Diu que se’n va a fer una gestió d’urgència. A aquestes hores? Però si no tenia res previst! I on va? I el dinar què? Quin home!

Com que tampoc no hi havia rastre del general i Heredero no en deia res a la nota, Tutusaus va deduir que se’n devia haver anat abans o amb ell. No en va voler treure cap conclusió. No servia mai de res.

—L’acompanyo a la sortida… —va dir la secretària una mica avergonyida.

Tutusaus li va preguntar si feia molt de temps que era la secretària d’Heredero…

—D’ençà que va fundar l’empresa, fa més de deu anys…

—I n’està contenta? —se li va escapar.

—Contentíssima —va respondre-li, impertèrrita—. I per cert, es diu Céspedes o Tutusaus?

—Tutusaus, però el general em tracta de Céspedes.

—Ah.

Va tornar amb taxi a ca la senyora Vilallonga. Encara no havia ficat la clau al pany que la dona ja li havia obert la porta tota esverada.

—Ha vingut aquell amic seu… Aquell que sembla policia… Ha deixat aquesta nota. Diu que és molt urgent.

Tutusaus va obrir el sobre allí mateix. Només hi havia la frase en clau que indicava que truqués immediatament al telèfon de contacte. La dona estava a l’expectativa.

—Notícies importants? Després de tants de dies…

—Haig de fer una trucada.

—Faci, faci, ja sap on és el telèfon… —va fer la dona tota decebuda.

Tutusaus va trucar i a l’altra banda del fil una veu anònima li va comunicar: «El general serà a Montsol a mitjanit. Acompanyat». Encara no havia penjat que el telèfon va tornar a sonar. Va contestar ell mateix. No semblava que hi hagués ningú, però no penjaven. De sobte va començar a sentir-se una mena de repicadissa que no va poder identificar. Com una mena de castanyoles… I tot seguit van penjar. Era molt estrany. Ningú no sabia que Tutusaus era en aquella adreça i aquell telèfon. Potser era una equivocació…

—Era per a vostè? Quin dia, eh? —va interrompre’l la veu bonhomiosa de la mestressa.

—Me n’haig d’anar —va fer Tutusaus, sense respondre.

—Deixa l’habitació?

—No.

I va tranquil·litzar-la. Va dir-li que estava a punt de tancar un negoci important. Que potser trigaria uns quants dies a tornar, però que no s’amoïnés que, tal com havien acordat, li pagaria tota l’estada sense falta. Va ficar-se a l’habitació tot animat. Tornava a Montsol. Cada cop que s’havia donat una circumstància d’aquella mena, havia acabat carregant-se algú. Però semblava que aquella vegada havia de ser diferent. Era igual. Només de pensar en la masia, en el seu món, es revifava tot ell. Perquè Montsol era part seva. I ell era part del general.