Capítol 6

Bon dia, que ha dormit bé?

—Sí, gràcies…

Tutusaus va aprofitar per preguntar-li si hi havia més hostes, a la casa.

—Doncs no. Ara mateix, no. Encara més: vostè en serà l’únic. I, per ser-li franca, espero que no sigui per gaire temps. Estic a punt d’arreglar la meva pensió i tinc la intenció de tancar l’establiment. Fa un mes vaig despatxar una noia que m’ajudava i si tot va bé, no trigaré gaire a poder-me retirar. He estat molts anys llogant les habitacions, però em falta caràcter. Em vaig dir, no t’has d’acovardir. Però res. Abans, amb el meu marit, era diferent. Però a mi, tota sola, em falta caràcter. I això la gent s’ho diu i va arribar un moment que semblava una sucursal de les germanetes dels pobres. Pensi que mai no li era presentada la factura a cap dispeser si no la demanava. I és clar, abusaven de mi. Ara fa un parell de mesos, vaig tenir els dos últims dispesers, dos casos sense remei. Un era una mena d’administratiu, de comptable. Estava malalt i procurava dissimular-ho. Tenia un gavadal de mocadors que ell mateix es rentava a la seva cambra perquè li feia vergonya que els hi veiés plens de sang. En els últims temps va anar-se venent els llibres. Un dia va estar tossint tota la nit. L’endemà vaig trobar-lo mort. Va ser bastant desagradable: sense parents, ningú que se’n fes càrrec. Va anar a la fossa comuna de Montjuïc, pobret. L’altre dispeser era un farmacèutic sense farmàcia. Després de la guerra van depurar-lo i va perdre el seu establiment. Ara treballava per a un laboratori i es passava tot el dia amunt i avall amb una maleta carregada de mostres de medicines. Bevia, si no massa, sí bastant. Vaig fotre’l al carrer quan l’altre es va morir. La idea era tancar, però després vaig fer comptes i vaig veure que no podia. Per això el tinc a vostè. Però la veritat és que quan la situació s’arregli, i Déu faci que no triguem gaire, haurà de deixar l’habitació.

—Quan serà això? —va preguntar-li Tutusaus.

—Calculo que, pel cap baix, n’hi haurà ben bé per a un parell o tres de mesos, màxim quatre tenint en compte que de seguida vindran les vacances. Pot comptar-hi fins a finals de setembre.

Tutusaus va respirar alleujat i va dir-li que no es preocupés, que no li caldria pas tant de temps per enllestir la feina que l’havia dut a Barcelona.

—Doncs ja que ho diu, precisament volia preguntar-l’hi. No per res, per omplir la fitxa de la policia. Servidora no vol embolics amb la Guàrdia Civil i és la més complidora de Barcelona. I com que la setmana que ve toca presentar el registre…

La dona anava preguntant i apuntant i Tutusaus anava responent segons la personalitat fictícia que el general Pozos li havia confegit. Se suposava que era un comerciant que havia acudit a Barcelona a fer diverses gestions, bàsicament a complir tràmits burocràtics per demanar llicències d’importació i exportació, a gestionar crèdits bancaris i a mantenir entrevistes amb d’altres comerciants de la ciutat de cara a possibles col·laboracions. Va acabar explicant-li que li calia l’habitació per a una temporadeta perquè no sabia exactament quins i quants dies seria a Barcelona…

—Es clar, vol un lloc tranquil per poder entrar i sortir amb tota tranquil·litat, oi?

—Sí…

—Això no és un hotel, vull dir que, en qüestió de dones…

—No s’amoïni —va tallar-la en sec.

De sobte, tota la muntanya de mentides tan ben lligada a la seva nova personalitat va trontollar com una fulla quan la senyora Vilallonga, amb la seva més gran innocència, li va demanar:

—Comerciant? Igual que el meu difunt marit. I a quin ram es dedica?

Pozos s’havia descuidat de dir-li en què comerciava. Tutusaus es va bloquejar durant un segon i tot seguit va escopir el primer que li va acudir al cap:

—Drogues. Adrogueria industrial. Materials per a fumigació de camps. Raticides. Productes químics desinfectants.

Acabava de fer el retrat del seu pare. Era la segona vegada en pocs dies que li tornava a la memòria. El pare de Tutusaus havia estat durant una temporada viatjant de comerç de productes d’adrogueria en l’especialitat agrària: sulfats, adobs, mata-rates… A Barcelona, hi tenia l’adrogueria de venda al detall regentada per la seva esposa i amb l’ajut, des dels dotze anys, del jove Tutusaus. L’home anava i venia per Espanya venent els seus productes, molts dels quals eren d’experimentació pròpia. Fins i tot havia guanyat un premi de l’ajuntament de Barcelona per la seva contribució a una campanya de desratització de la ciutat. L’inici de la guerra va enxampar-lo en una fira ramadera prop de Burgos. Pel fet de ser català i de dur al maleter del cotxe productes aptes per matar un regiment sencer van acusar-lo d’espia i terrorista i el van detenir. Un cop comprovat que era un simple comerciant, van oferir-li de salvar la vida a canvi de retornar-lo a la zona roja i fer d’agent doble. Va encarregar-se de la tasca de captació l’aleshores comandant Pozos Bermúdez. El pare de Tutusaus, terroritzat, només encertava a dir que ell no era cap espia, que no ho sabria fer bé. No tenien tant de temps per perdre ni la qüestió ni l’individu eren tan interessants. De manera que se’n van cansar i van deixar-lo podrint-se a la presó provincial. Cap a la fi de la guerra, un escamot de falangistes se’l van endur en companyia de quinze més i el van afusellar. El mateix Pozos va ser qui va comunicar al jove Tutusaus la tràgica fi del seu pare. Va ser un dia de finals d’abril del 39. Va presentar-se a la Casa de Caritat de Barcelona i va demanar per ell. Tots dos sols al despatx del director, l’hi va explicar:

—Ton pare, veus, no ho va acabar d’entendre… El vaig estar interrogant uns quants dies. Era un home pusil·lànime, un mitja merdeta incapaç de valorar correctament la seva situació…

Pozos l’hi va dir amb la cara molt a prop de la del jove Tutusaus. Aquest va respondre-li amb un crit que no era veritat i Pozos li va contestar amb una bufetada que el va llençar per terra. Així, quatre o cinc vegades. Pozos el provocava, ell li responia que no, i l’altre li ventava bufetada…

—Era un mitja merda traïdor. La nova Espanya està necessitada d’actituds generoses. Només que s’hagués ofert a posar tots els seus coneixements al nostre servei, potser hauria salvat la pell…

—No!

Mastegot.

—Va negar-s’hi per la mateixa caguera que duia al damunt. La pròpia merda li va pujar al cervell i li impedia de discernir què era el millor per als seus interessos.

—No!

Mastegot.

—Segur que amb tu serà diferent, oi?

—No!

Mastegot.

—I tant, que sí, ja es veu que ets més espavilat que ell. S’ha guanyat la guerra i ara cal guanyar la pau. Només tens setze anys, però estic segur que em comprens. Ton pare, veus, no ho va acabar d’entendre… Era idiota…

—No!

Mastegot.

—Si sóc aquí és perquè ell, abans de deixar-se matar estúpidament, em va parlar de tu. Que si ja treballaves amb ell, que si la majoria de coses que ell coneixia tu ja les havies après… Se’ns en fot, que fos el millor desratitzador d’Espanya. Per matar rates, s’ha demostrat que les tropes nacionals eren més que eficients. Ens va dir que era un especialista en verins i que tu encara series millor que ell. És veritat, això?

Tutusaus va rebre un parell de mastegots més abans de reaccionar. Va mirar Pozos sense cap mena d’afecció i va respondre amb fermesa:

—Sí.

—Molt bé. Ara mateix hi ha tres categories de ciutadans: els desafectes al Règim, els indiferents i els afectes al Règim. Els primers, o són fora o són a la presó; els segons, es moriran de gana perquè ningú no els donarà feina, i els tercers… Tothom vol ser del tercer grup… Fins i tot molts rojos amb prou sort per haver escapat de la presó donarien un braç perquè algú, un capellà, un militar, un guàrdia civil o similar firmés un aval proclamant que és un afecte al Règim. Això és el que hi ha. Bé, també hi ha un quart grup, que és el dels que es troben sota terra, com ton pare. He investigat una mica. Ta mare també és morta. No tens casa. Els teus parents més propers són prou llunyans perquè no vulguin sentir dir ni el teu nom… —Pozos va treure’s la pistola i va apuntar al cap de Tutusaus—: Si ara premés el gallet i t’incrustés una bala al cap, saps què passaria? No res. Et podria matar ara mateix, ningú no se n’assabentaria. Ets menys que res. I ara escolta’m: Vols sortir d’aquest cau de merda sense perspectives i venir a treballar amb mi?

Tutusaus se’l mirava en silenci amb els ulls gairebé fora de les òrbites. Pozos se li va tornar a acostar i li va fer un crit esfereïdor:

—Vols treballar amb mi o no, fill de puta?

Llavors Tutusaus es va relaxar com mai no ho havia estat i va respondre:

—Sí.

—Vols fer-ho sense saber què et penso demanar?

—Sí.

—Perfecte. Ja ho sabia, que no m’havia equivocat venint a buscar-te. Necessito algú com tu. Estigues preparat, demà al matí et passaran a recollir. Al vespre marxarem cap a Madrid. Per cert, una altra cosa, n’estic tip, del teu nom. És un nom estúpid i impronunciable, un nom que sembla de broma. Tutusaus és una merda de nom. A partir d’ara et diré d’una altra manera. A veure… Ja ho tinc, t’anomenaré Céspedes. Què més vols? També té tres síl·labes… Hi estàs d’acord?

—Sí.

—Molt bé. Fins demà, Céspedes.

Va ser així com un dia de final d’abril de 1939, Tutusaus va desaparèixer i ningú no el va veure mai més. A Barcelona, en aquella època, desapareixia gent de tant en tant. Uns quants, els més afortunats, reapareixien anys més tard, amb barba, pell colrada i amb accent francès. Molts d’altres desapareixien en el sentit estricte de la paraula: es desintegraven, afusellats a Montjuïc o al Camp de la Bota. I alguns, com era el cas de Tutusaus, d’un dia per l’altre deixaven d’aparèixer per casa o per la institució pública que els acollia i, més a la curta que no pas a la llarga, eren oblidats. I és que tal com es deia en veu baixa pel carrer, la guerra tot just feia un mes que havia acabat i en molts casos tant se valia ser viu com mort: encara no s’havia passat llista.

La veu aflautada de la senyora Vilallonga va retornar-lo a la realitat. Li estava ponderant les excel·lències de la zona i ell ni l’havia sentit:

—… és un barri quiet i, no és per dir-ho, però segur que s’ha adonat que és d’una certa categoria. Hi ha poca circulació i a la nostra escala ni tan sols hi ha matrimonis amb criatures, o sigui que la calma és total. Voldrà fer cap àpat a la casa?

—No.

—Gairebé em treu un pes del damunt. En el fons potser és millor. Més tranquils, vostè i jo. Fora maldecaps. No ens vindrà pas d’aquí. Per cert, gairebé me’n descuidava, li han portat aquest sobre de bon matí.

Era una nota xifrada del general en què li adjuntava un nou telèfon de contacte, li deia que no hi havia cap novetat i que estigués a punt per quan el necessités. Que l’afer continuava endavant. Res de nou. També hi havia un altre sobre, més petit i amb un remitent suggestiu: Industrias Heredero. Un paperet del general agafat amb un clip li informava que Heredero li havia fet arribar amb el prec exprés que li lliurés al senyor «Múndez». Allò sí que era una bona sorpresa! Va estripar el sobre amb un ganivet ple de mantega resseca. Dins, hi havia una targeta personal manuscrita firmada per ell en persona. Es disculpava per no haver pogut acomiadar-lo convenientment l’altre dia a la nit. En compensació, confidencialment, li adjuntava l’adreça i el telèfon de la bella Olga, la cambrera del Club Palomo. Tutusaus va estripar-ho.

—Bones notícies? —va fer la senyora Vilallonga.

—Ni bones ni dolentes —va respondre Tutusaus sense mirar-la.

—Bé, el deixo amb les seves coses.

Tutusaus va dirigir-se al telèfon de paret que hi havia al passadís. Un petit cadenat bloquejava el dial.

—No és per manca de confiança, però ja de bon principi, vaig pensar que el millor era deixar ben clares les coses. Perquè no hi hagués malentesos. El cadenat és tan sols per tal que cada cop que es vulgui telefonar, se’n pugui prendre nota. Ara mateix l’hi trec. I sap què, no es preocupi, que no el tornaré a posar. Em mereix tota la confiança.

—Gràcies —va respondre Tutusaus impertèrrit. La senyora Vilallonga va alliberar el dial del telèfon en un moment.

—Ho veu? Ja està, ja pot parlar. Es a Barcelona, oi?

—Sí.

—Bé, doncs el deixo, que encara tinc un munt de feina.

Amb la senyora escombrant tan a prop del telèfon com va poder, Tutusaus va trucar al seu antic mestre Hipólito Pareado. Va dir-li que era a Barcelona i que l’havia de veure. Van quedar que Tutusaus el passaria a buscar una estona abans de plegar i després podrien anar a sopar plegats:

—D’ençà que em vaig retirar de la policia, treballo de vigilant jurat en uns estudis de cinema. No et sorprèn, que m’estigui guanyant les garrofes fent de vigilant de tota aquesta colla de marietes del cine?

—No.

Tutusaus no acostumava a sorprendre’s ni a deixar de sorprendre’s per res. Va concertar la cita amb Pareado, va acomiadar-se’n i va tornar a l’habitació. Va treure el cap fora el balconet. A la barana s’hi arrengleraven geranis amb flors de tres colors. Davant, la torre d’Heredero irradiava frescor i confort. Cinc minuts d’observació i ja va descobrir els homes del general Pozos que feien la vigilància. Se’ls veia d’una hora lluny. Temps enrere, Tutusaus havia aconsellat al general que lloguessin unes quantes dones. La tasca d’espiar o seguir implica estar-se la majoria de les vegades a la vista del públic: a bars, a botigues, caminant pel carrer… Un home i una dona eren molt menys sospitosos que un parell d’homes, que de seguida cridaven l’atenció, sobretot aquells, que gairebé anaven vestits iguals. Fins i tot parelles de dones serien més adequades per segons quines feines. El general l’havia escoltat amb atenció, i va admetre que pogués tenir una part de raó, però es va negar a intentar-ho. Parelles mixtes? Dones policia? Era impossible. No se’n va tornar a parlar més. Tutusaus va continuar observant els vigilants i ni una sola vegada van mirar en direcció a ell. No semblava que els haguessin dit que ell també era pel mig. Típic del general Pozos. Ja s’ho faran, va pensar. Les ordres del general eren clares: esperar, esperar i esperar, mentre es decidia la sort d’Heredero. A l’aguait. Un dia d’aquests rebria una nota on li diria de recollir les coses i tornar a Montsol o, al contrari, li ordenaria de travessar a l’altra vorera i liquidar Heredero. Esperaria, doncs. Esperaria tal com ho feia alguns dies al bosc, on era capaç d’estar-se hores senceres sense moure’s esperant la seva presa.

Sense res més a fer, va continuar observant els vigilants d’Heredero. Eren més matussers del que li havia semblat al començament. Cap a les tres van canviar el torn. Va arribar una parella nova i se’n va anar la primera. I ni tan sols no van canviar de cotxe. Es van limitar a traspassar-se’n les claus i a més van fer-ho gairebé davant l’entrada principal de la torre del seu objectiu. A dos quarts de quatre va arribar Felipe Heredero conduint el seu cotxe, aquell espectacular Mercedes 200. Va tocar la botzina i algú va acudir a obrir-li la portalada. Va desaparèixer de la vista i les portes van tancar-se tan silenciosament com s’havien obert. De seguida arribava un cotxe de la policia exactament igual que el que estava aparcat vigilant la casa, s’aturava enmig del carrer, i des de dins traspassaven als de fora l’informe de les activitats d’Heredero. Tot seguit se n’anaven. Estaven tan segurs d’ells mateixos que no prenien cap precaució. Algú els havia explicat que un magnat com Heredero l’última cosa al món que pensaria era que podia ser controlat per la policia. Cap a les quatre va baixar al carrer. La mestressa li havia donat un clauer amb tres claus, la del portal, la de la casa i la de l’habitació. Va passar per davant dels policies sense mirar-los i va continuar vorera amunt, tot resseguint el mur que envoltava la casa. Això va obligar-lo a girar la primera cantonada a l’esquerra, sempre sense deixar la vorera. Aquí ja va perdre la parella de vista. La mansió era molt més gran del que semblava des de l’entrada principal. Pel que es veia, donava a tres carrers, perquè Tutusaus, continuant a la mateixa vorera, va tornar a girar a l’esquerra. Encara no ho havia acabat de fer que va veure un petit Volkswagen traient el morro des de la petita porta de garatge de la finca del costat. Dins hi anava Heredero. Tutusaus va arrambar-se a la paret perquè no el conegués. Heredero va mirar a dreta i a esquerra i va anar-se’n tranquil·lament. Els policies devien estar esperant-lo a la porta principal. Ja s’ho farien, no era de la seva incumbència, però Tutusaus va registrar que una de dues, o Heredero sabia que el seguien o, sense saber-ho, hi havia llocs on anava d’incògnit o més discretament. Va tornar cap a la seva habitació per fer temps. Va treure els prismàtics de la maleta i va repassar a poc a poc tota la mansió. Seguint el camí que arrencava de la porta principal del carrer s’arribava a l’entrada de la casa. Al costat, hi havia la porta d’un garatge. Més enllà es veia una pista de tennis compartida amb la finca del costat. Era evident que Heredero estava d’acord amb els seus veïns i, a través de la pista de tennis, accedia al segon cotxe. Va deixar-ho córrer. No era feina seva. A més, era possible que els policies coneguessin l’estratagema d’Heredero i es fessin passar per gamarussos per tal de donar-li confiança i poder controlar-lo millor. Es va repetir: Ja s’ho faran. Es va estirar al llit una estona. Va adonar-se que no havia dinat. Tant era, no tenia gana. Una hora més tard va aixecar-se un moment per anar al lavabo. Va mirar d’esma cap al carrer: el Mercedes d’Heredero estava sortint per la porta principal. Devia haver tornat per la mateixa via de sortida. Un home intel·ligent. Amb una certa mandra va decidir d’apuntar-se en un bloc tot el que acabava de veure. Era una de les primeres recomanacions que li havia fet el general, al principi de tot:

—Ulls ben oberts, Céspedes. Apunta tot el que vegis d’estrany, per més intranscendent que et sembli. I sobretot, fes-ho immediatament. Està demostrat que aquesta mena d’apunts són més exactes com més a prop estan dels esdeveniments.

—Jo sempre me’n recordo.

—Calla, no es tracta d’això. Es veu que si ho deixes per a més endavant, la memòria, en comptes de simplement recordar els fets comença a analitzar-los, i de vegades això no és gens convenient. Ho entens?

Des de llavors, sempre ho havia fet així. Va pensar per un instant si calia trucar al general i demanar-li aclariments sobre el sistema de vigilància de l’industrial. Finalment va decidir que no, va dutxar-se i va anar a trobar-se amb el seu amic Pareado. Com que li sobrava temps va anar a passejar per la Rambla. Va anar-hi caminant. Tot i els inconvenients que hi trobava, havia de reconèixer que Barcelona era gran, havia crescut, estava neta. Hi havia força bellugadissa, la Boqueria era plena a vessar, no hi faltava res: peix, carn, verdures, de tot. La circulació atabalava: cotxes, furgonetes, tricicles, autobusos, tramvies, taxis; més estacions de metro, barris de nova planta, dones elegants, restaurants de categoria… Era en un carreró, prop de l’Arc del Teatre. Va veure passar un drapaire cridant i estrafent la veu: aaaiiiaaaeee.

—Tu, mamarratxo, què busques? —va sentir darrere seu.

La veu pertanyia a un invàlid sense cames que s’aguantava damunt d’un carretó amb rodes. D’edat indefinida, morè a causa de l’exposició al sol durant tot el dia, li faltava, més o menys, la meitat de les dents, però davant la imatge global que oferia, la gent no se n’adonava fins que rebia el primer esquitx de saliva. El carretó tenia una mena de regnes clavades a la part del davant fetes amb cinta de persiana. Tutusaus va mirar-se’l i va preguntar-li si era invàlid de guerra.

—Estàs torrat? De quina guerra parles? —va respondre-li.

—De la nostra.

Només en aquell moment, Tutusaus va adonar-se que sota les capes de crostes el que hi havia no era pas un vell sinó un jove que semblava un vell. Va preguntar-li com havia perdut les cames, doncs.

—Un accident. Va enganxar-me una explosió de dinamita treballant a la fàbrica de ciment del Garraf. Satisfet?

Tutusaus va mirar-se’l i va pensar: «Doncs així que et donin pel cul».

—No em dones res?

—No.

I va allunyar-se’n mentre l’invàlid començava a insultar-lo de la manera més procaç des de les seves genives buides i fosques, com de gos. Va girar-se un instant i va veure com l’home canviava d’objectiu i es dedicava a escridassar una dona tota estranya que, sense immutar-se, havia agafat la cinta de persiana que penjava del carret, se l’havia encaixat per les espatlles i les aixelles, i s’havia posat a estirar tal com un bou o un cavall ho farien amb un carro. L’invàlid, des de la seva posició gairebé a nivell de terra, va treure una mena de fuet finíssim i va deixar-li anar una fuetada al cul. Immediatament la dona havia fet més força i havia començat a arrossegar-lo més ràpid. La gent s’ho mirava i se’n reia i ell els insultava i els amenaçava amb el fuet. Van perdre’s per un altre carreró.

Tot i l’època de l’any, el sol picava bastant fort. Fins i tot, en ple cor del barri xino, va veure uns vells asseguts en un portal i bevent aigua d’un càntir. Van recordar-li un episodi semblant que havia viscut a l’Àfrica. Sovint li retornaven imatges d’aquella època. Dos vells moros impassibles. No es van bellugar. Ell ja era tinent. Acompanyat de tres caporals i sota el comandament d’un capità, van frenar el jeep a un centímetre d’ells. Expressament. Per acollonir-los. Però res. Allò ja va emprenyar bastant el capità. Portaven el jeep carregat d’armes i municions. Armats fins a les dents, duien mocadors a la boca, al coll, al cap. Estaven molt nerviosos, havien de lliurar aquella munició i no sabien qui o què havien de combatre. Davant cada control o grup de marroquins, saltaven del jeep i adoptaven posicions de combat. Una bicicleta amb un noi podia ser una amenaça, una dona amb un cabàs al cap podia transportar una granada. Un parell de vells com aquells, asseguts enmig de la calçada, segur que eren una trampa. Va aparèixer un grup de moros que dies abans havien estat enviats com a missatgers. No se n’havia sabut res més. El capità va decidir que eren uns traïdors. Va ordenar d’apuntar-los amb les metralladores i va interrogar-los. Els moros, blancs de por, no sabien què fer ni què dir. Ell cridava «Traïdors!». Va fer afusellar-los allí immediatament menys un, ja que un dels caporals va reconèixer-lo de quan havien servit junts a Villa Cisneros. Els dos vells no van obrir la boca en tota l’estona. No es van bellugar ni un mil·límetre. No van fer ni un gest. Ho havien vist tot. El capità es va enfurismar i ell mateix els va engegar un tret al cap.

—Per encobridors de terroristes!

Després va manar a Tutusaus i als caporals d’enterrar tot el grup. Va fer-los jurar que no dirien res del que havien vist. No hauria calgut: va acabar la guerra sense que ningú preguntés en cap moment per aquell episodi. Ara, aquells vells l’hi havien recordat.

Va cansar-se de la Rambla, va agafar un taxi i va fer-se dur a Montjuïc.

En un dels palaus de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, el de la Química, hi havia els Estudiós Cinematogràficos Orphea. A la porta va demanar pel senyor Hipólito Pareado. Van fer-lo esperar cinc minuts. Feia uns deu anys que no el veia i havia envellit bastant. Tanmateix, amb el seu uniforme encara feia prou goig. Conservava la seva insígnia del jou i les fletxes a la solapa. Venia amb un pastor alemany que tibava de la corretja com un dimoni. A Tutusaus no li lligava la figura del seu antic mestre, més aviat petit i esquifit, amb aquell gos tan ben plantat. Van encaixar mans i el primer que li va dir va ser que l’acompanyés a lligar l’animal. A Pareado se li il·luminaven els ulls cada cop que en parlava.

—Què vols, Tutusaus, van fer-me una bona oferta i no m’hi vaig poder negar. N’estava tip, de passar-me tota la vida esbotzant panys per compte de la DGS. Què et sembla aquesta meravella d’animal, eh? No és meu, vaig trobar-me’l en arribar. Era de l’anterior vigilant en cap. Fa tres anys que vigilo els estudis. Cap problema. Quan hi ha molt de moviment llogo guàrdies civils perquè facin hores extres. Els desplego com quan anys enrere havíem de protegir qualsevol lloc relacionat amb la seguretat del Generalíssim. Pleguem d’aquí a una hora i avui no tinc guàrdia. Soparem junts i després et duré en un lloc que et quedaràs de pedra… Ai, Tutusaus, Tutusaus… I tu què?

Tutusaus no es podia treure el gos del cap. Era un bon animal, se’l veia eficient, el complement ideal de Pareado, tan envellit.

—Que no em sents? Que poc que canviem, tan tanoca com sempre, a la mínima ja bades… Has fet molt de mal, aquests anys?

—Mal?

—Era una manera de parlar…

Poca cosa li va dir, que havia estat a l’Àfrica, que ara feia treballs per a la seguretat de l’Estat, que s’estava en una masia…

—I de dones, què?

—Què de què?

—Tant se val. Deus ser tan poc pendó com sempre. Et tinc reservada una sorpresa. Per això vaig dir-te de venir a buscar-me. Prepara’t perquè avui, als estudis, estan rodant un anunci de roba interior femenina. Vine…

A la part posterior dels estudis, en un pati, hi havia una mena de gàbia immensa tan sols per al gos, amb una caseta a l’interior. Va deixar-l’hi anar i el va tancar.

—Es un animal collonut. En realitat, no caldria tenir-lo, però he convençut l’empresa de no vendre’l. El mantinc jo, què et sembla. A canvi, com si ho sabés, l’animal només vol patrullar amb mi…

Era diferent. Tutusaus no sabia on era la diferència, però aquell home no era el mateix que havia conegut anys enrere. No sabia per què, però ja ho trobaria. Cinc minuts més tard, no solament era dins els estudis sinó en un racó del plató, observant fascinat l’anar i venir del personal. De manera que els espots publicitaris es feien així?, pensava. Quina misèria, tot de cartró pedra… Ara, les coses com fossin, les noies estaven més que massisses, tant, que semblaven irreals. Els homes, ni els veia.

—Doncs, es passen hores i hores davant les càmeres… —va afegir Pareado. I va continuar—: Avui es tracta tan sols d’una sessió de fotografies… La protagonista hi té muntat un merder espantós.

—Per què? —va preguntar amb interès Tutusaus. No va caldre que l’altre li respongués. Se’n va encarregar la mateixa actriu, amb un xiscle dirigit a tothom i a ningú.

—No vull calces negres. Em porten mala sort!

—Doncs només n’hi ha de negres! —li va replicar una mena d’ajudant.

—Doncs que es faci les fotos ton pare!

—Que se les faci sense calces! —va suggerir un dels electricistes cargolant-se de riure.

—Qui ha dit això? —va cridar ella. Ningú no va contestar—. Es que no pensa defensar-me ningú? —Silenci total; un riure burleta en un racó—. Doncs me’n vaig. No estic acostumada que em tractin de puta.

—Tranquil·litza’t, si us plau —va dir un individu sorgit de darrere els llums dels focus.

Però la noia estava furiosa i amenaçava, una mica grotescament:

—No penso fer res fins que no em canvieu les calces.

Tutusaus ho escoltava i no s’ho creia. I seguia la bellugadissa amb una incredulitat encara més gran. Mai no havia vist dones així, mai no n’havia tingudes tantes al seu voltant i amb tan poca roba. Algú estava escridassant algú altre per telèfon. L’insultava i li exigia que li digués per què no hi havia calces de diversos colors a l’estudi. Les veus ressonaven, terribles. En aquell moment van esclatar dos dels focus que il·luminaven l’escena. El cap de fotografia comentava a la secretària en veu baixa:

—Que se’n vagi: vol calces blanques, els focus esclaten, no apareixen les bruses… —I en veu alta, a la protagonista de l’incident—: Per què no descanses una estona, bonica? El temps de fer-te portar les calcetes blanques.

—Per fi algú que comença a ser raonable.

I va deixar-se caure en una de les cadires del plató amb un barnús lleuger que li deixava les cuixes al descobert. Mentrestant, el fotògraf es desfogava amb les altres noies i cridava amb un impressionant rictus d’avorriment:

—Filles, amb més gràcia, que no assistim a un funeral…!

Va passar una bona estona i en Tutusaus continuava tan en tensió com al principi. Ni tan sols s’havia adonat que Pareado havia fet tota una ronda sencera i ja havia tornat.

—Ja n’hi ha prou, per avui. I torca’t la bava, home, que t’ennuegaràs… —va dir-li somrient.

Pareado tenia un Renault 4R amb el qual anava i venia. Van agafar Paral·lel avall i per Colom van remuntar la Rambla. Pareado vivia en ple barri xino. Va aparcar a l’alçada d’Escudellers i van travessar a l’altra banda. Pareado semblava moure’s amb tota la confiança del món.

—Vaig decidir d’instal·lar-me al Raval perquè era el barri que s’assemblava més al meu de Madrid. Al cap de tres dies ja sabia tothom que jo era policia. Al cap d’una setmana, ja els havien informat que estava retirat. Però tot i amb això em respecten com si fos en actiu. No se n’acaben de refiar. Al principi fins i tot em convidaven… Aquí al costat hi ha uns billars fantàstics, Tutusaus. Encara hi jugues?

—No.

—Jo hi vinc de tant en tant. Però ara anirem a sopar. Vine…

I va ficar-se per un dels carrerons perpendiculars a la Rambla. No parava de xerrar.

—Aquí és on visc. Es un barri on tothom es coneix. Tot és familiar i normal. I un dia com avui pots entrar-hi per qualsevol carreró i triar un d’aquests restaurantets. Són tavernes netes i decents amb galeries interiors on serveixen menjars casolans. I seus i dines uns calamars a la romana i unes olives. Ningú no t’emprenya. Es veritat que segons l’hora està ple de putes i marietes, però ells van a la seva i jo a la meva…

Tutusaus l’escoltava amb prou feines. Les olors d’aquells carrers el tornaven involuntàriament al passat: finestres d’on sortien les aromes dels cuinats. Sofregits. Peixos al forn. Bacallans fregits. Cada casa amb la seva olor. I cada carrer amb pudor de pixum de gos.

—Tutusaus! Que no em sents?

—Què?

—Anirem a sopar a una pensió-restaurant que conec. Hi vaig bastant sovint. Mira, és aquí.

Tutusaus va alçar els ulls i va llegir «Fonda Vicentón. Restorán», un rètol pintat a mà i amb regalims de pintura seca despresos de les lletres.

—Hi fan uns cargols amb allioli que n’hi ha per llepar-s’hi els dits. Es fabulós, això de l’allioli, encara que s’ho hagin inventat aquests cabrons de catalans. Alguna cosa bona havien de tenir, oi?

I es va posar a riure aparatosament. Tutusaus pensava que Pareado, probablement, no sabia que ell era català. Tant se li’n donava. De fet, ni ell mateix sabia del cert si encara ho era. També pensava que Pareado xerrava massa. Abans no era gaire xerraire, per això se n’havia fet tan amic. Va mirar cap a la barra, hi havia propaganda dels dàtils El Monaguillo i de la llet Ram. Pareado continuava:

—M’ho vaig rumiar força, abans de decidir-me. Qui m’ho havia de dir, que a la fi dels meus dies acabaria a Barcelona… Amb la quantitat de catalans que vaig arribar a estomacar als soterranis de la DGS… Es així, la vida…

Va demanar immediatament una ració de patates braves amb allioli, una altra de cargols amb allioli i una altra de macarrons amb bacallà i allioli. I un porró de vi ple fins dalt.

—Ens posarem a gust, Tutusaus. I després de sopar et duré a un cabaret que hi ha prop d’aquí. La mestressa em coneix i em fa descompte… Saps Tutusaus, cada cop penso més en el passat. Per això em vaig instal·lar aquí. Ja ho veus, me’n vaig enrere. Sóc un sentimental.

Tutusaus estava esverat. Definitivament, aquell no era el mateix home que havia deixat a Madrid anys enrere, orgullós de la seva feina i tibat com un pal de telèfon. Alguna de grossa devia haver-n’hi passat. Pareado menjava, bevia i xerrava. A la fi, Tutusaus no se’n va poder estar i li va preguntar per què se n’havia anat.

—No me’n vaig anar, em van suggerir que me n’anés.

—Qui?

—A tu què et sembla?

—Un complot de l’anti-Espanya?

—Un què?

—El general sempre diu que va ser derrotada, però no pas morta.

—No em surtis amb frases, Tutusaus, que ja ens coneixem. Mira, d’ençà que em van fotre fora, no hi penso. Ni en l’anti-Espanya, ni en la Contra-Espanya ni en la mare que va parir Espanya.

—Abans no era pas així.

—No. Però m’he fet vell i no vull més emocions. Ha passat el temps i han passat coses.

—I li va millor?

—Ni millor ni pitjor. Ho sabies, que he estat a la presó?

—No!

—Em van condemnar a deu anys, Tutusaus! Em vaig cagar al damunt. Me’n recordo com si fos ara. Va ser fa dos anys i mig, el 3 de novembre del 60. Els reis de Tailàndia estaven realitzant una visita oficial a Espanya. Durant la seva estada a Madrid van ser convidats a un sopar de gala ofert en honor seu pel Generalíssim al palau d’Orient. Tenia al meu càrrec la seguretat d’una de les ales del palau. Em van enganyar. Jo era falangista de tota la vida i suposo que van aprofitar per fer una purga. Més de vint anys de servei i tres de guerra no van servir de res. Em van estabornir i quan vaig despertar estava envoltat de militars. Van acusar-me d’haver intentat atemptar contra la vida del rei de Tailàndia! Van trobar-me al damunt tant d’armament que feia riure. Fins i tot una granada de mà a la butxaca, em van ficar. Oficialment va servir per atribuir a grups de dissidents falangistes la intenció de començar accions de desestabilització del Règim. Van detenir vuit imbècils més al meu costat. Va sortir a tots els diaris. Un cop produït l’efecte, jo no els interessava per a res. Gràcies a això només vaig estar-me a la presó sis mesos. Un parent meu de l’arquebisbat va fer les gestions i em van indultar. Això sí, em van fotre fora del Cos i em van donar a entendre que no em volien ni veure. I que mantingués la boqueta tancada. Gràcies a un antic company de la Benemèrita, vaig aconseguir el lloc de feina a Barcelona. No m’ho vaig pensar ni un moment. Vaig fer les maletes i cap aquí. Són així, les coses. Ja és molt que hi salvés la pell.

Tutusaus no se’n sabia avenir. Després de rumiar uns segons va preguntar-li si allò volia dir que ja no estava a favor del Règim.

—Però que no ho entens? Ara no em deixarien estar-hi encara que volgués.

—I seria capaç de passar-se a l’enemic?

Hipólito Pareado el va mirar amb atenció, va picar-li l’espatlla amb una mà i li va dir:

—Quin enemic, Tutusaus? Jo no seria capaç de res, home. Me’n vaig sortir pels pèls, tinc una bona feina, estic tot el dia envoltat de dones d’upa, tinc un gos que val un imperi, què més vull? Es veritat que em sento enterrat en vida. Que quan penso en tota aquella colla de fills de puta que em pensava que eren amics meus, se m’encén la sang. Però callo i m’aguanto, que hauria pogut ser pitjor. Quan em ve una mica d’enyorança, em dedico a obrir les portes dels estudis amb els meus rossinyols i amb les meves claus falses… Té, fes un bon glop, home. Aquests cabrons de catalans també s’ho fan bé amb això del porró, el vi entra que ni te n’adones… Tasta’l aquest, tasta’l. Baixa de primera, a la gola s’espesseeix una mica i quan arriba a l’estómac es capgira com si volgués tornar a sortir.

I va allargar-li el porró mig ple d’un vi de color de cirera madura. Tutusaus va fer-ne una glopada llarga i concentrada.

—Bo, eh? —li deia Pareado—. Es una barreja que em fan especial per a mi: Batea amb una petita part de Priorat. Molta gent ho fa, per aquí, això de comprar vi barrejat. I no parlem més de mi. I tu què, Tutusaus? Ja me’n recordo, ja, de quan vas haver de sortir per cames de Madrid. Una qüestió de faldilles, oi?

—Sí.

—T’ho vas portar ben amagat. Déu n’hi do el rebombori que vas organitzar. Sort en vas tenir d’en Pozos, si no, et capen allí mateix. Has continuat amb ell, tots aquests anys?

—Sí.

—I després de l’Àfrica, què? No m’ho has dit. —Tutusaus va quedar-se en silenci—. Què passa, no m’ho vols explicar? Secrets d’Estat? Calles? Ja no em tens confiança?

—Sí.

—I doncs?

Va dir-li que els darrers anys feia feines especials per al general Pozos. Que en els darrers quatre anys i mig, a més de dur a terme amb rapidesa, eficàcia i promptitud totes les feines rutinàries que li havien anat encarregant, havia estat efusivament felicitat pels seus superiors en dues ocasions, que…

Pareado el va tallar.

—Para el carro, que sóc gat vell. Feines especials? Sota les ordres d’en Pozos?

Tutusaus estava garratibat. Professava per Pareado un respecte i una admiració gairebé tan grans com els que mantenia pel general. L’expolicia se’l mirava i anava entenent-ho cada vegada més:

—Ui, ui, ui… Menja, home, menja… I sobretot, no me n’expliquis res. Ara sóc jo, que no en vull saber ni mitja paraula.

De sobte va començar a sentir-se un gran rebombori de botzines al carrer. Pareado es va dirigir a l’amo del bar amb un crit:

—Què és, aquest merder?

—No ho sé…

—I per què no ho mires?

L’home va mirar la seva dona i va anar cap a la porta. Pareado se’l mirava amb un mig somriure. L’home va tornar darrere la barra i, sense mirar Pareado, va dir, com si fos una informació d’interès general:

—Hi ha un embús. Un carro que va molt lent fa nosa.

—Un carro? Si no n’hi ha, ja…

—Deu ser l’últim, doncs…

Tutusaus es va aixecar i va anar cap a la porta. Va treure el cap al carrer. Va dir:

—Té raó, és un carro.

—I què més?

—Què més? —va fer Tutusaus—. Doncs…

—Vull que m’ho digui ell. Tu! Fes-me una descripció del carro…

L’home va tornar a mirar la seva dona, va deixar el drap que duia a les mans sobre el taulell i va anar una altra vegada cap a la porta. Va mirar i va dir de la mateixa manera que la vegada anterior:

—Es un carro carregat d’enciams i verdures, l’arrossega un cavall vell que va mastegant l’alfals de les alforges que porta penjant del cap. El condueix un pagès amb posat cansat i avorrit que deu venir del Born… Cap informació més?

—No, gràcies —va fer Pareado—. Has estat molt amable.

De sobte, el rebombori va acabar tal com havia començat. El carro devia haver deixat pas als cotxes i tricicles. Tutusaus no entenia l’exhibició de poder de Pareado. No li va caldre fer cap pregunta, ell mateix l’hi va aclarir:

—Què t’ha semblat? No et preocupis per aquest, és un roig fill de puta que sap que el tinc calat. Per una casualitat vaig saber que tenia un germà a la presó. Ens odia a mort, Tutusaus. Vaig comentar-li que si era bon xicot, podia fer que l’estada a la garjola del germà fos de molt més bon portar. Va engegar-me. Imagina’t. Vaig haver de demostrar-li que estava equivocat. No res, una trucadeta a la Model. L’endemà estava finíssim. Fins al punt que em convida cada vegada que vinc. Què et sembla? I no em miris amb aquesta cara, Tutusaus, que no em passo gens ni mica de la ratlla amb ell. Té sort que no m’agrada gens el que cuina, a excepció dels plats amb allioli, és clar. Hi vinc de tant en tant. Però quan hi vinc, sobretot si és acompanyat, vull que es noti… Bé, i ara fotem el camp…

El que Pareado anomenava cabaret —Lluna de Llana, deia el rètol— venia a ser una mena de tub, un espai relativament estret i allargat, on, entrant des del carrer, et trobaves successivament una barra, unes tauletes per al públic i al final, l’escenari. Pareado explicava que aquella sala era propietat d’una estrangera, artista semiretirada, que ara hi cantava quan en tenia ganes i es dedicava a cobrar les entrades, servir copes i dur el local.

—L’atracció que tenen és un transvestit de nom Sterling Ramírez. Imita Varda d’Abril.

—Qui?

—La Varda d’Abril, cony, Tutusaus, la famosa actriu i artista de varietats…

—Ah…

Van seure en una taula i van demanar una cervesa. La poca gent que hi havia va girar-se a mirar-los durant un moment i tot seguit van continuar amb les seves coses. L’actuació havia de començar al cap de deu minuts o un quart. Tutusaus va observar les anades i vingudes de la gent del cabaret. Eren tan pobres que no tenien ni personal. Pareado va reclamar-li l’atenció:

—Algunes nits s’hi afegeix un estudiant de música que hi toca el saxo a canvi d’un entrepà i la possibilitat de barra lliure. Per cert, en aquests locals capten un policia a vint quilòmetres a la rodona, de manera que no et comportis de cap manera especial. No val la pena —va dir-li mentre cridava la mestressa.

Una parella va seleccionar una cançó en una màquina tocadiscos, va ficar-hi les monedes i, al so de la música, va començar a ballar. Pel que semblava, les taules eren marbres autèntics, Tutusaus va passar-hi els dits per la part de sota. Eren làpides de cementiri aprofitades, probablement aconseguides a bon preu. L’allioli li pujava i li baixava des de l’estómac amb una insistència digna de més bona causa.

Hi havia una gran sensació de buit, tot i que la sala no era gaire gran. Potser eren els miralls de les parets laterals, que eixamplaven la visió del local. Va arribar el saxofonista i, sense dir res a ningú, va anar-se’n cap al peu de l’escenariet, on hi havia una cadira, s’hi va asseure, va treure el saxo i va preparar-se per tocar. Sense cap mena d’introducció, la mestressa va anar cap a l’escenari, va fer un senyal al músic i va posar-se a cantar una cançó lenta, fonda i melosa. Seia en un tamboret de vellut granatós que contrastava amb els marbres blanquinosos de les tauletes. En aquell moment devia haver-hi unes quinze persones al cabaret. Tres parelles i la resta, tot homes. Tots fixant-se en les cames ben tornejades de la dona, que a causa de la posició en què seia al tamboret, les mantenia lleugerament obertes i a més no s’adonava que la faldilla li havia pujat fins a més amunt de mitja cuixa.

La manca de personal obligava a mantenir oberta la porta del carrer, cosa que feia arribar a l’interior tant les veus dels nens jugant a pilota a les tantes de la nit, com les de les putes que escridassaven algun desgraciat. L’ambient era fosc i concentrat. Tota la sala estava embolcallada per la veu de la dona. Va acabar la cançó i van sonar alguns aplaudiments desganats. Parlava al seu públic, amb una mena de familiaritat cabaretera:

—Moltes gràcies, senyores i senyors. Sou molt amables. Però no penseu ni per un instant que aconseguireu enganyar-me. Sé el que voleu de debò, el que esteu esperant, el que us ha dut aquest vespre al Lluna de Llana… Cinc minuts de descans perquè pugueu remullar el pap i… tot seguit, amb tots vosaltres, en directe, la bomba del Lluna de Llana! La sensació de l’any: el gran Sterling Ramírez!

Va desaparèixer entre el públic. Ella mateixa va introduir una moneda al juke~box i va començar-se a sentir una melodia de moda, i segons després ja se la veia circular amb una safata a la mà.

Tot d’una va enfosquir-se la sala i va decréixer la música d’ambient. Es va sentir un redoblament de timbals. Van encendre’s els llums de l’escenariet. Moments d’expectació. Va començar a sonar una melodia tipus blues. Sterling Ramírez va sortir a escena entre els aplaudiments del públic. Tutusaus va quedar-se literalment amb la boca oberta. No havia vist mai una cosa semblant: no és que ho semblés, era la rèplica exacta de la famosa Varda d’Abril. Pareado l’observava de reüll i somreia sorneguerament.

De cara al seu públic, Sterling va llepar-se un dit i va emplastrar-se un rínxol al front. Seguidament va arrencar a cantar. La sala el seguia sense obrir la boca.

Finalment, uns quants compassos més endavant va acabar la cançó i, sense parar per tal d’impedir els aplaudiments del públic, va iniciar el xou. El saxofonista continuava i ell hi parlava al damunt. Sospirava afectadament i deia com cada vespre:

—Dames i cavallers, han mirat al cel, abans de venir? No? Si ho haguessin fet, avui, un dia qualsevol d’abril de 1962, haurien vist brillar alguns estels de manera molt especial, sobretot un, un estel ben viu… i ben trist. Varda d’Abril, la cèlebre Varda d’Abril…

Tutusaus va deixar unes monedes a la taula i va aixecar-se.

—Què fas?

—Me’n vaig.

—Ara? Però si tot just acaba de començar…

—Adéu.

—Què cony et passa?

—Res.

—Ja t’ho faràs. No m’ho penso perdre. Tu, tan cabut com sempre. No em dius on vius?

—Et trucaré, demà.

—Molt bé, home, molt bé. Adéu.

Ja en tenia prou. Li feien venir basques, tota aquella trepa. Li havia vingut fàstic tot d’un plegat. Per mantenir paràsits com aquells, s’havia guanyat una guerra?

A la sortida, va vomitar tot el sopar en una cantonada. De camí cap a la Rambla, una puta d’uns cinquanta anys va oferir-se-li per quatre peles. Ni boig la hi ficaria. Va entrar en un portal, va fer que s’agenollés i l’hi va fer a la boca, amb violència. La dona gairebé s’ofegava. Ell pensava en Varda d’Abril, en el seu sòsia Sterling Ramírez, en les belles senyoretes, sinuoses i felines que havia vist a la tarda, als estudis Orphea, carn de luxe que segurament no tastaria mai. I com més hi pensava, més li enfonsava la cigala a la gola mentre, a través de la boca de la bústia veia el carrer, sota la claror dels fanals: un munt de molsa cobrint part d’una lona sota la qual devia haver-hi una moto aparcada des de feia anys. La dona, tot d’una, va apartar-se i va caure a terra de cul sense parar de tossir. Tenia arcades, s’havia ofegat. Tutusaus va apartar-la d’una empenta i va fer-la rodolar encara més. Va continuar el seu camí.

Abans d’arribar a la Rambla, va sorprendre’l una olor molt agradable procedent d’un bar: a les tantes de la nit, algú estava brasejant peix. Tornava a tenir gana, va entrar-hi i va fer-se servir un bon àpat de sardines a la brasa amb pa amb tomàquet. No hi havia ningú, l’amo del bar se les estava fent per a ell.

—No hi ha problema, home. No vindrà pas d’una sardina… I així què, estem de pas? —va dir-li l’amo del bar.

—No.

—Normalment, a aquestes hores només ve gent que surt del cabaret. Li ha agradat?

—No.

—Entesos. Ja ho veig, estic xerrant massa i vostè el que vol és menjar-se les sardines. Encara em dirà que em tallarà la llengua, eh?

Tutusaus va aixecar el cap, va mirar-lo als ulls i va dir-li que sí. I que no seria pas la primera vegada, que ja ho havia fet a l’Àfrica. L’home es va quedar de pedra. No sabia si l’hi deien seriosament o de broma. I el client que tenia davant semblava una mena d’animal, de mirada aquosa, buida i alhora penetrant. No se li va acudir més que dir:

—Molt bonica l’Àfrica, amb el desert i les palmeres.

I se’n va allunyar tot eixugant un got amb un drap.

No acabaria tan malament el dia, finalment, pensava Tutusaus mentre es llepava un dit… No hi havia res com menjar tot sol, sense ningú emprenyant-te a la vora.